1. INTRODUCCIÓ.

Per fer el meu treball “Mauthausen i el nazisme”, m'he plantejat una sèrie d'objectius. Els objectius són ampliar els meus coneixements sobre la història de l'horror nazi i conèixer personalment la història de persones que han viscut aquests horrors. Crec que és necessari recuperar la memòria històrica i explicar el què va succeir. Amb el meu treball de recerca vull contribuir en aquest impuls de divulgació perquè mai no s'oblidi i, sobretot, perquè mai més no torni a passar. El meu treball de recerca no reflecteix potser allò que la gent acostuma a voler satisfer de manera morbosa quan es tracta el fenomen dels camps nazis, sobretot quan han estat divulgades les fotografies que mostren les restes humanes que trobaren les tropes en l'alliberament dels camps sinó que intenta reflectir tots els mètodes utilitzats pel nazisme per construir els camps, en concret, Mauthausen.

Té dos parts diferenciades: una teòrica i una altra de més pràctica.

A la part teòrica, he intentat, a partir de la lectura de llibres i la visió d'alguna pel·lícula, aprofundir en la ideologia i en les actuacions socials del nazisme, a més de situar-nos en el context de l'època. També m'he assabentat de l'origen i el desenvolupament dels camps de concentració; com s'hi “vivia”, els diferents tipus i el treball que hi havia, com estaven distribuïts els deportats segons la nacionalitat, els mètodes que seguien les SS per fer la neteja ètnica.

He escollit un camp de concentració per tractar tots els continguts del meu treball i per corroborar els objectius. Aquest ha estat Mauthausen, ja que és important destacar el gran nombre de deportats republicans, principalment catalans que van estar reclosos en aquest camp i on més persones innocents van morir.

A la part més pràctica, he fet diverses entrevistes i he assistit a nombroses conferències d'Enric Marco, un supervivent republicà espanyol. Volia saber, entre altres qüestions, què el va ajudar a sobreviure als camps; m'interessava saber les anècdotes personals i no tan la part teòrica, que ja havia trobat als llibres. A més a més, vaig anar a una exposició gràfica sobre Mauthausen el dia 7 d'abril del 2003 a Viladecans; hi havia fotos, objectes personals dels deportats, documents del camp i altres coses que estaven exposades gràcies a la prestació d'aquestes fotografies, documents i objectes per part dels familiars pertanyents a l'Amical de Mauthausen i altres camps.

2. CONTEXT HISTÒRIC.

El context històric d'aquest treball cal situar-lo a la Segona Guerra Mundial, encara que cal situar-nos al període d'entreguerres per entendre el conflicte posterior.

Els anys que transcorren entre 1918, fi de la Primera Guerra Mundial, i 1939, començament de la Segona, són rics en esdeveniments. Els països occidentals, cada cop més lligats al destí dels Estats units d'Amèrica, tenen dificultats per superar la crisi econòmica; no obstant això, són anys de grans progressos: s'imposen avenços revolucionaris, com l'automòbil o el cine; es reforcen les organitzacions obreres en defensa dels seus drets, la dona té accés als drets polítics, entre ells el dret a vot. Paral·lelament es produeix una “dretanització” i una radicalització de les ideologies, que donarà lloc als règims totalitaris: el feixisme italià i el nazisme alemany.

El desenvolupament de la política autoritària i bel·ligerant de Mussolini i Hitler& constituïa una amenaça constant per a Europa. La no intervenció dels Estats Units convertia les grans potències europees, la Gran Bretanya, França i l'URSS, en els únics adversaris possibles. Durant els anys 20 i al començament dels 30 hi havia una gran confiança en la capacitat negociadora de la Societat de Nacions i en la política de desarmament per garantir la pau. Però la invasió de Manxúria pel Japó (1931-1932), la crisi d'Etiòpia (1935-1936) i la guerra d'Espanya (1936-1939) van demostrar la ineficàcia d'aquesta organització internacional a l'hora d'enfrontar-se amb estats poderosos. Aleshores es posà en pràctica un sistema d'aliances i de rearmament, molt semblant al que havia precedit la Gran Guerra.

El rearmament continuava, sobretot per part de Hitler. El 1937, Alemanya podia mobilitzar en cas de guerra 13 milions de soldats; el 1940 tenia més de 3.000 tancs i més de 4.000 avions. França va construir la línia Maginot, un conjunt de fortificacions que cobria la frontera amb Alemanya, des del Rin fins a Sedan. Hitler ocupà la Renània i va exigir a Txecoslovàquia la regió dels Sudets; francesos i anglesos van signar un acord amb Alemanya pel qual admetien la cessió dels Sudets a condició que Hitler no exigís més territoris; semblava que la pau estava assegurada, quan Hitler va ocupar Praga el març de 1939. La negociació entre Alemanya i les potències occidentals va dur l'URSS a firmar amb Alemanya un pacte de no-agressió (1939) amb un protocol secret referit al futur repartiment de Polònia. L'1 de setembre l'exèrcit de Hitler envaïa Polònia amb el pretext d'apoderar-se del corredor polonès de Danzing. El 3 de setembre, la Gran Bretanya va declarar la guerra a Alemanya; unes hores més tard ho va fer França. Havia començat la Segona Guerra Mundial que acabaria el 2 de setembre de 1945, amb la rendició del Japó davant els Estats Units. Entremig, sis anys de dura guerra, una de les més sagnants de la història de la humanitat.

La Segona Guerra Mundial va superar en tot la primera: no només en durada, sinó també en països participants, en mobilització de soldats, en escenaris afectats, en la intensitat dels combats, en la capacitat destructora de l'armament utilitzat, en el nombre de morts, en pèrdues materials, en els efectes econòmics, polítics i morals...

Va ser la primera guerra d'autèntic abast mundial ja que va afectar, directament o indirecta, els cinc continents. Es va combatre a quatre continents (menys Amèrica) i a tots els oceans. Hi participaren 72 països, es van mobilitzar 110 milions d'homes i hi va haver uns 60 milions de morts.

En la guerra es van posar en pràctica noves estratègies militars i es va utilitzar un armament cada vegada més sofisticat i amb més capacitat destructiva. L'aparició de les grans unitats blindades (els tancs de combat), la utilització dels submarins, dels portaavions, dels míssils antiaeris, del radar, de l'aviació com a recurs habitual per a transportar tropes i per a bombardejar la població civil i, finalment, la bomba atòmica, van fer d'aquest conflicte una veritable demostració de què la humanitat es podia autodestruir. I es que des de llavors, hom sap que una hipotètica Tercera Guerra Mundial seria el final de tot. La capacitat destructora de l'home va fer-se evident més que mai.

I tot va començar per la política agressiva i expansionista de les potències feixistes, les anomenades Potències de l'Eix (Alemanya, Itàlia i Japó), a la que respongueren els Aliats (Gran Bretanya, França, l'URSS i els Estats Units).

En la primera fase de la guerra, fins al final del 1941, Alemanya i els seus aliats van aconseguir triomfs tan espectaculars que tot semblava que el món quedaria sota un nou ordre feixista; de fet, bona part d'Europa va caure sota el domini nazi. Al desembre de 1941 hi ha un fet clau en la guerra: un Japó ambiciós ataca la base naval nord-americana de Pearl Harbor, al Pacífic, i els Estats Units, fins aleshores neutrals, decideixen entrar en la guerra. La participació dels americans va canviar la sort dels aliats. A partir de llavors, les forces s'anaren equilibrant fins a arribar a la victòria definitiva dels aliats, que van fer valer la seva superioritat material.

La Segona Guerra Mundial va tenir conseqüències demogràfiques més greus que la primera. El nombre total de morts en combat va ser lleugerament superior als 25 milions de persones, i el de la població civil morta a causa dels bombardejos o per malalties superà els 30 milions de persones. La població patí més les conseqüències d'aquesta guerra que les de cap altra anterior; els bombardejos no estaven sempre dirigits contra objectius militars; la manca d'aliments i de medicines causà un elevat nombre de morts; el racionament dels aliments bàsics, del carbó i de la roba va ser una pràctica comuna a tots els països en guerra, i tingué com a conseqüència la proliferació del mercat negre. La ferotge repressió a què van ser sotmesos els jueus a Alemanya mereix una menció especial: es calcula que als camps de concentració en van morir uns 6 milions, i que uns 7,5 milions van ser deportats.

Un cop acabada la guerra Europa estava destruïda: els camps, les ciutats, les fàbriques, els ferrocarrils, els ponts, les vies de comunicació, etc. Les pèrdues totals ocasionades per la guerra oscil·len els 2,5 bilions de dòlars. Es calcula que 1,5 milions d'edificis van ser totalment destruïts a Europa, i que més de 7 milions van sofrir danys greus. La recuperació humana, social i econòmica d'Europa seria dificil.

3. IDEOLOGIA NAZI.

Un cop acabada la Primera Guerra Mundial i després de l'abdicació de Guillem II, Alemanya s'enfrontà a la difícil tasca de reconstrucció del país i definició d'un nou ordenament polític. Una Assemblea Constitucional reunida a Weimar va donar al país la constitució de Weimar (1919), que declarava Alemanya república, amb un sistema polític bicameral: el Reichstag representava els ciutadans, i el Reichsrat als antics regnes i principats. Friedrich Ebert va ser el primer president de la República de Weimar1; representava la tendència moderada i revisionista del Partit Socialdemòcrata Alemany. El mariscal Paul Hindenburg, president de la república entre 1925 i 1934, s'hagué d'enfrontar amb greus problemes, com els intents secessionistes de Baviera, el descontentament de la població per la pèrdua de territoris tradicionalment considerats germànics, l'atur generalitzat, el rebuig de la Constitució de Weimar per part de nacionalistes i esquerrans, etcètera. A més, sovintejaven les vagues, els atemptats i les revoltes contra el govern; una d'elles va ser dirigida per Adolf Hitler.

Adolf Hitler, excombatent de la Primera Guerra Mundial, va iniciar la seva carrera política amb 30 anys en un petit grup extremista, antisistema, agressiu i racial, amb eslògans anticapitalistes, que el 1920 va fer públic el seu programa i es va denominar Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP). El 1921, Hitler es va posar al capdavant d'aquest partit i el va reorganitzar. Va multiplicar les seves accions de propaganda i el va dotar d'un caràcter violent amb la creació d'uns esquadrons paramilitars, les Seccions d'Assalt (SA), que van introduir la pràctica de l'amenaça i de la coacció contra els seus adversaris.

Reconegut com el Führer (cap) del partit, va protagonitzar, el 1923, el putsch de Munich2 un cop d'Estat contra la República de Weimar. Per aquest fet va ser detingut i condemnat a cinc anys de presó, que van quedar reduïts a sis mesos. Durant aquest període, Adolf Hitler va escriure Mein Kampf, una obra on exposava el seu menyspreu per la democràcia parlamentaria i el seu odi al bolxevisme3, i apostava per un lideratge únic i fort per dirigir el poble alemany. Així mateix, defensava l'antisemitisme4, la superioritat de la raça ària i la necessitat de formar un Gran Reich amb tots els territoris de població germànica, a la vegada que postulava un programa d'expansió territorial, que definia com la conquesta de “l'espai vital”.

En sortir de la presó, la seva posició dins el partit i el seu lideratge polític van quedar reforçats, i el 1925 va arribar a crear la seva pròpia milícia, les SS (Grup de Protecció). Tanmateix, la millora de la situació econòmica i social entre 1924 i el 1929 va fer perdre terreny als nazis, que es van veure obligats a reduir el seu activisme i a acceptar momentàniament el joc parlamentari.

La difícil conjuntura econòmica derivada de la crisi del 1929 va oferir una nova oportunitat als nacionalsocialistes, ja que l'augment del malestar social va afavorir la difusió del seu discurs radical i va provocar una polarització política. Així, a les eleccions del 1932, van sortir escollits 196 diputats nazis i 100 comunistes. Davant d'allò, les forces conservadores, més alarmades per la influència comunista, van preferir arribar a un acord amb els nazis i, el gener de 1933, Hitler va ser nomenat canceller en un govern de coalició. El Führer va jurar la Constitució, però la seva intenció era convertir la República en un Estat autoritari, va suprimir les llibertats, va prohibir els partits polítics i els sindicats i va institucionalitzar un règim dictatorial.

Les raons de l'èxit electoral dels nazis s'ha de buscar en el suport que van trobar en les classes mitjanes, en els pagesos arruïnats i en els obrers desesperats davant de la misèria i de l'atur. D'altra banda, el seu nacionalisme radical els va fer guanyar adeptes entre els militars, els antics combatents i la burgesia, que desitjava u poder fort. A més, Hitler comptava amb el suport de personalitats importants de la indústria i de les finances, i disposava d'ajuts econòmics procedents d'alguns grans empresaris. Una part important de l'opinió pública alemanya creia que Hitler era un defensor eficaç de l'ordre enfront del comunisme.

El nazisme va tenir un fort component racista i antisemitista. Els jueus, acusats de ser els culpables de tots els mals que havia patit i patia el país, foren convertits en els principals enemics.

Els principis polítics de la ideologia nazi van ser, entre altres, els següents:

• No existeix cap altre doctrina política: la de nacionalitat i la de pàtria.

• L'Estat és el recipient i el poble és el contingut.

• Els pobles amb la mateixa sang corresponen a una pàtria comuna. El dret humà priva sobre el dret polític.

• L'obrer de Alemanya ha de ser incorporat al poble alemany.

• El problema de la nacionalització d'un poble consisteix en crear sanes condicions socials.

• L'Estat ha de vigilar que només puguin engendrar aquelles persones que estiguin sanes.

• El matrimoni haurà d'efectuar-se més aviat, sense tenir en comte l'edat.

• La barreja de sangs estranyes es nociva per la nacionalitat.

• Qui estima a la seva pàtria demostra aquest amor mitjançant el sacrifici que està disposat a fer per ella.

• Qualsevol raça que no sigui ària es inferior.

Aquests eren els principis bàsics del moviment nazi. Aquest moviment promulgava el socialisme com a instrument de justícia per al poble, però el condemnava com a instrument internacional d'influència política. El moviment de Hitler coincidia amb l'aparent finalitat del socialisme teòric en el mil·lenari i just anhel d'escombrar l'abús de les minories i portar la justícia social a les masses del poble, però proclamava que això deuria fer-ho cada nació en forma sobirana, segons els seus costums, tradicions i religió sense atendre consignes internacionals.

A part del nazisme van haver-hi altres feixismes a Europa, podem distingir quatre etapes dels feixismes:

1919-1922. Origen i desenvolupament del feixisme italià en el context de la crisi socioeconòmica de postguerra.

1922-1933. Feixisme italià al poder. Lluita del nazisme alemany per assolir el poder en el context de la crisi de la República de Weimar. Primeres imitacions i expansions a altres països d'Europa.

1933-1943. Plenitud del feixisme i nazisme, dominants a Europa, victoriosos en la guerra, secundats per altres règims.

1943-1945. Final dels feixismes. Caiguda de Mussolini i Hitler, derrotats en la guerra. Desaparició dels feixismes europeus amb la victòria aliada. Com ja he comentat, a Europa va haver-hi diferents feixismes, jo explico dos d'aquests feixismes: l'italià i l'espanyol.

Feixisme italià: Sistema polític implantat a Itàlia poc després de la Primera Guerra Mundial. El 1918 Benito Mussolini creà els Fasci Italiani di Combattimento, que, sense un programa ben definit, es caracteritzaven pel seu pragmatisme. Mussolini donà una gran importància a les forces de xoc (camises negres), que des del 1920 organitzaren expedicions punitives contra els dirigents de l'esquerra, i així volgué assumir el paper de salvar Itàlia de l'amenaça bolxevic. Obtingué el poder el 29 d'octubre de 1922, després d'una marxa sobre Roma organitzada pels seus partidaris des de diverses ciutats italianes. El rei Víctor Manuel III, impressionat pel poder del moviment i preocupat per la ineficàcia dels seus ministres (Giolitti, Bonomi, Facta) davant la crisi economicosocial del país després de la guerra, encarregà la formació de govern a Mussolini, que, després de crear un Gran Consiglio Fascista totalment addicte a la seva persona i de liquidar amb violència l'oposició organitzada (assassinat del polític socialista Matteotti, 1924), acabà instaurant una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, etc (1926). El nou règim, els teòrics del qual foren Mussolini (anomenat Il Duce) i Giovanni Gentile, es valgué d'un brillant aparell propagandístic i aconseguí d'imposar-se sobre diferents sectors de la societat italiana. Foren prohibides les vagues i el locaut, però els empresaris mantigueren una certa independència, i l'estat es limitava a intervenir com a àrbitre dels conflictes socials. Quant a política econòmica, el feixisme pretengué d'assolir una completa autarquia, que alliberés Itàlia de qualsevol dependència exterior i li permetés de guanyar-se un cert prestigi. A més, la solució de la qüestió romana amb els pactes del Laterà (1929), després de molts anys d'incomprensió entre la Santa Seu i l'estat italià, feren guanyar a Mussolini algunes simpaties del camp catòlic, perdudes aviat, però, amb motiu de la dissolució d'organitzacions estudiantines confessionals. Així mateix, la política internacional de Mussolini estigué inspirada per un nacionalisme exacerbat i un afany d'aventures bèl·liques que hom volia justificar amb el record de les gestes de l'imperi Romà: conquesta d'Etiòpia (1935-36), intervenció en la guerra civil espanyola (1936-39) i conquesta d'Albània (1939). La participació de Mussolini en la Segona Guerra Mundial (1940-43) al costat de Hitler féu augmentar la impopularitat del règim, i les derrotes el dugueren a l'esfondrament. Destituït i fet empresonar pel rei (juliol del 1943), pogué escapolir-se, amb l'ajut nazi, i creà la República Social Italiana, a Salò (13 de setembre de 1943), la qual caigué finalment, davant la resistència partisana i la victòria definitiva dels aliats, el 1945.

Franquisme: Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.
Inicialment el franquisme fou un sistema de poder d'excepció de l'oligarquia agrària, financera i industrial, emparentat amb les causes i objectius del feixisme, però amb profundes arrels en el tradicionalisme catòlic i conservador hispànic. Dotà l'estat d'una administració totalitària basada en l'existència d'una ideologia oficial —el nacionalsindicalisme—, d'un partit únic —FET y de las JONS— i d'un cap que concentrà tots els poders de l'estat. Mantingué el control dels mitjans de comunicació, una forta intervenció en la producció i el treball i forçà la desaparició política i fins i tot física dels elements dissidents, tot amb l'objectiu d'unificar políticament, econòmica i social l'estat. La vertebració jurídica d'aquesta etapa totalitària s'inicià durant la guerra civil i tingué com a fita fonamental el nomenament de Franco com a cap del govern, de l'estat i de les forces armades (1936). Entre el 1942 i el 1947, preocupat per la seva pervivència, seguí un procés d'institucionalització legal. Ideològicament, el franquisme no arribà a codificar-se d'una forma clara i coherent, per bé que existí una clara monopolització del poder i del control de l'aparell de l'estat en la persona de Franco i d'una reduïda classe política. Franco detingué personalment fins a la seva mort tot el poder de decisió, fins i tot el de legislar per decret i el de sancionar les actuacions judicials, però no l'utilitzà per implantar un programa personal de govern, coherent i concret, puix que ni en tenia ni disposava d'un grup polític organitzat que el dugués a terme.

Actualment, els neofeixismes són projectes polítics sense base i sense gaire suport social.

4. CAMPS DE CONCENTRACIÓ.

4.1) Que són? Quina funció tenien?

Els primers camps van ser creats com a centres de reclusió per a tots els opositors al nazisme i per als adversaris polítics. Així, els primers en arribar-hi van ser els mateixos alemanys, tots els que eren sospitosos de no adhesió al nou règim. L'objectiu que es perseguia amb aquests primers centres era la reeducació dels internats; calia recuperar-los per al nou ordre. La promulgació de les lleis de Nuremberg5 el setembre de 1935, basades en la superioritat de la raça ària6 i l'antisemitisme, l'annexió de nous territoris al Reich i la durada de la guerra van ser els factors que van ampliar la procedència dels detinguts i la finalitat dels camps: de la possible recuperació dels reclosos es va passar a la seva eliminació.

4.2) Quan es van crear?

A l'Alemanya nazi, els camps de concentració, van començar a instal·lar-se a partir de 1933 com a centres per eliminar adversaris polítics, intimidar a la població així com per aïllar i exterminar minories ètniques i religioses, a més d'utilitzar-se com llocs de detenció de presoners de guerra. La gran població de reclosos va constituir una important ma d'obra per enfortir l'economia alemanya.

Va ser sistemàtic e intencional l'assassinat de milions de persones per l'alimentació deficient, els treballs forçats, les malalties, els turments i execucions a cambres de gas i forns crematoris. L'administració dels camps anava a càrrec de les SS. Fins a 1945 van existir sota el règim nazi milers de camps e instal·lacions annexes.

4.3) On n'hi ha?

Moringen: Camp de concentració situat entre les ciutats de Gotinga i Hanover. Entre Octubre de 1933 i Març de 1938 camp de concentració de dones. Entre l'Agost de 1940 i el 6 d'Abril de 1945 va allotjar a joves i adolescents entre 12 i 22 anys. Entre les causes de detenció figurava la negativa a apuntar-se a les Juventuts Hitlerianas; actes de sabotatge o negativa a treballar, actes delictius; afiliació al moviment swing7; homosexualitat o prostitució, així com resistència política. Els reclosos estaven exposats a estudis biològics, treballs forçats, fam i dures penes. Molts dels joves van morir. Des de 1993 es declarat lloc commemoratiu.

Neustadt-Glewe: Camp de concentració situat a Mecklemburg, va ser un dels annexes del camp de concentració de dones Ravensbrück que va funcionar des de l'1 de Setembre de 1944 fins el 2 de Maig de 1945. Les recloses eren majoritàriament dones jueves evacuades d'Auschwitz i presoneres polítiques d'Holanda, França, Grècia, Polònia, Hongria, la Unió Soviètica i el Reich alemany. Les dones eren utilitzades pels treballs forçats.

Bergen-Belsen: Camp de concentració nazi a l'estat alemany de Baja Sajonia. Des de 1940 allotjà presoners de guerra belgues i francesos, als que el Juliol de 1941 es sumaren més de 20.000 presoners soviètics (Stalag). Fins Febrer de 1942 van morir uns 18.000 reclosos a conseqüència de la fam i de l'allotjament a l'intemperie. Al 1943 va allotjar transitoriament a uns 6.000 jueus “extrangers” destinats a ser canviats per presoners alemanys. Certificaren la mort massiva de presoners, afectats molts d'ells per les febres tifoidees. Ana Frank va morir el Març de 1945 a Bergen-Belsen.

Ravensbrück: Camp de concentració de dones a 80 km de Berlín. Operà des de Maig de 1939 fins l'Abril de 1945, quan ingressaren tropes soviètiques. El camp va ser construït a l'hivern de 1938-39 per presidiaris de Sachsenhausen a terrenys pantanosos. Dissenyat per 15.000 reclosos, arribà a allotjar a en cert moment a més de 120.000 dones de 23 països, allotjades en condicions precàries. S'hi va instal·lar una cambra de gas a començaments de 1945.

Dora-Mittelbau: Camp de concentració creat l'Agost de 1943 com a centre subsidiari del camp de concentració de Buchenwald. El seu nom original era Dora. Situat prop de Nordhausen al cor de les muntanyes del Harz, proveïa mà d'obra per la producció dels míssils V-2 a fàbriques subterrànies. Al Novembre de 1944, el camp de concentració va ser denominat Mittelbau i començà a operar de manera independent. Dels 60.000 presoners prominents de 40 països, utilitzats com treballadors forçats a Dora-Mittelbau, més de 20.000 van morir a causa de les brutals condicions d'allotjament i treball.

Auschwitz: Camp de concentració alemany nazi instal·lat el Maig de 1940 a la ciutat de Cracòvia, prop del Vístula. Al 1941 va ser transformat en centre d'extermini. Constava

de tres camps principals: el camp original, el camp d'extermini i un camp de treballs forçats, també anomenat BUNA. Formaven part del complex nombrosos camps externs i annexes. Els detinguts eren utilitzats també a experiments mèdics realitzats en viu. El camp va ser alliberat el 27 de Gener de 1945 i declarat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat al 1979.

Belzec: Camp de concentració situat a un poblet polac del seduït de Lublin, prop de la frontera amb Ucrania. Allotjà el primer dels tres camps d'extermini de “l'Operació Reinhard8” (Sobibor i Treblinka) a la Polònia ocupada. Inicialment va ser un camp de treballs forçats. Des de Novembre de 1941 camp d'extermini. Les tres cambres de gas eren operades amb monòxid de carboni prominents dels gasos dels motors diesel. Fins el 1942 van haver-hi 600.000 víctimes, fonamentalment jueus.

Dachau: Camp de concentració situat a les proximitats de la ciutat alemanya de l'estat de Baviera. Va ser el primer creat pels nazis(Març de 1933). En un primer moment va servir per allotjar a adversaris polítics. Més tard s'hi agregaren altres grups polítics com clergues, testimonis de Jehovà, jueus i presoners de guerra. En total va allotjar a més de 200.000 presoners. A més a més dels 30.000 morts oficialment registrats, uns altres milers de presoners van perdre la vida. El camp va ser alliberat per les tropes d'EUA al 1945.

Treblinka: Camp de concentració instal·lat durant la II Guerra Mundial a la localitat de Treblinka, Varsòvia. Va ser el camp d'extermini més important de “l'Operació Reinhard” que el Juny/Juliol de 1942 va ser construït per incrementar la capacitat de matança. Van morir assassinades unes 900.000 persones, la majoria eren jueus prominents del “gueto9” de Varsòvia, del districte de Random i de molts països europeus. Va ser absolt després de l'aixecament dels “jueus de treball” el 2 d'Agost de 1943; les proves es van eliminar camuflant el lloc amb la construcció d'un establiment agropecuari.

Neuengamme: Camp de concentració situat al suburbi d'Hamburg que funcionà des de 1938 com annex del camp de concentració Sachsenhausen. Des de 1940 camp independent amb nombrosos subcamps. Les tropes britàniques van entrar al camp el 4 de Maig de 1945.

Majdanek: Camp de concentració i extermini a la ciutat polaca de Lublin. Cap a finals de 1941 va convertir-se en un camp de presoners de guerra i treballs forçats per russos i polacs. Des de 1942/43 camp de concentració i al mateix temps d'extermini equipat amb cambres de gas. Més de 200.000 víctimes, de les quals 60.000 i 80.000 eren jueves. Al Juliol de 1944 van entrar al camp les tropes soviètiques i des de Novembre de 1944 es un lloc commemoratiu.

Struthof (Natzweiler): Camp de concentració per homes, creat al 1941 a Alsàcia. Molts dels reclosos provenien de la resistència francesa i van ser segrestats. Nombrosos reclosos van ser víctimes d'estudis racials i experimentacions amb armes químiques. En total el camp i els seus 50 annexos van allotjar uns 45.000 presos. Va ser dissolt al Setembre de 1944 i els presos van ser traslladats10 amb marxa de la mort en direcció a Dachau.

5. MAUTHAUSEN.

5.1)Situació geogràfica.

El camp de concentració de Mauthausen va ser el primer camp aixecat fora d'Alemanya, anomenat “camp de presó preventiva” està situat a 20km de Linz, a Àustria. Sobre un turó que denomina el Danubi, el camp de Mauthausen es presenta com una fortalesa inexpugnable.

Mauthausen va ser un camp permanentment en obres. La construcció de Mauthausen s'havia iniciat al 1938, amb presoners portats del camp de Dachau, per internar els enemics antinazis d'Àustria annexionada i explotar la pedra de Wienergraben en benefici de les mateixes SS. Els republicans espanyols, pel fet de ser un dels primers col·lectius reclosos en el camp i atesa l'especialització en treballs manuals de la gran majoria d'ells, van ser els escollits per formar part del kommando (grup de treball) de construcció.

Entre 1940 i 1943 s'erigiren els murs, s'edificaren els barracots, les torres de guaita, els garatges, les dependències dels oficials i de la tropa dels SS, i els edificis de serveis, i s'empedraven els carrers i la plaça. Tot aquest procés va anar donant forma a aquesta ciutat sinistra, amb uns espais ben diferenciats: el camp interior, que allotjava l'espai destinat als presoners, i el camp exterior, on s'ubicaven les dependències administratives i de gestió, els tallers i ela allotjaments dels SS.

El nom de Mauthausen s'associava a horror i barbàrie durant els set anys de la seva existència a partir de 1938. Mauthausen era sinònim d'esclavatge i mort a les pedreres. Més de 206.000 éssers humans varen ser internats en aquest infern, d'aquests, més de 110.000 d'ambdós sexes moriren assassinats. El terra d'aquesta enorme fortalesa està encara xop de sang de les seves innombrables víctimes innocents.

5.2) Com era el camp?

Hi havia dos recintes concèntrics: l'exterior, envoltat amb filferro d'espines, i una cadena de llocs elevats de vigilància que incloïa un ampli conjunt d'edificis i recintes oberts, destinats tant a l'administració com a l'allotjament de la guarnició SS, els vehicles, els tallers, la comandància i la pedrera Wienergraben, situada en el nivell més baix&.

Dins també es trobava el camp interior, on vivien els presos. A partir de 1943 s'hi afegeix l'anomenat Russenlager, el camp rus, que en realitat va servir per allotjar—hi un nombre creixent de malalts.

Al camp interior només podien accedir els SS amb funcions específiques o autoritzats.

El camp interior es va anar ampliant i el seu aspecte va anar canviant. L'entrada, el gran portal de granit format per dues torres i un arc, amb una gran porta flanquejada per dues altres portes molt més petites&. Abans que el mur de granit envoltés la major part del camp interior, aquest era voltat per un reixat electrificat. Amb el temps, el mur va anar tancant-se per tres dels quatre costats del camp interior i part del que restava. D'aquest últim, la part que quedava només amb reixat corresponia a la que hi havia al costat de les barraques 5, 10 i 15. Davant de les barraques hi havia una línia d'edificis d'obra, entre aquesta línia i la que formaven les barraques es trobava una gran plaça rectangular. Quan el recinte emmurallat va abraçar tant la zona de barraques com aquestes construccions, la plaça va deixar d'estar separada de les barraques per un reixat electrificat i el camp interior va incloure aleshores:

• Barraques on estaven allotjats els presos.

• Appellplatz, plaça en què tenien lloc les formacions de recompte i determinats esdeveniments, com les execucions públiques.

• Línia d'edificis d'obra. Per ordre de proximitat a l'entrada del camp són: bugaderia (que inclou les dutxes al subsòl); cuines; edifici “especial” (calabossos, crematoris, la cambra de gas, etc.). Aquesta línia es completava amb l'anomenada nova infermeria.

Al camp exterior es situaven la majoria dels llocs de treball dels presos, era el recinte que quedava fora dels murs i el reixat electrificat.

Al camp exterior hi havia un bon nombre de construccions, sobretot barraques, destinades a l'administració del camp, a la comandància, a l'allotjament de la guarnició i dels caps SS, i a l'oficina policial. En aquestes barraques va haver-hi el Servei d'Identificació, situat en un principi al costat de la Secció Política i més tard en una mitja barraca ubicada al nord-oest del camp de la qual l'altre mitja corresponia al servei de desinfecció de roba. Hi havia també una altra barraca en aquest sector destinada al taller de fusteria.

La pedrera de Wienergraben& es situava a l'entorn del camp i s'hi accedia a través d'una escala que vorejava el precipici i baixava a gairebé uns quaranta metres. Aquesta escala, símbol del que va ser el camp de Mauthausen, havia estat construïda pels mateixos presos i en el seu estat final va tenir 186 esglaons. Entre la pedrera i el camp interior es van construir al llarg dels anys el camp d'esports dels SS i l'esmentat Russenlager, finalment destinat als malalts i que va acabar allotjant milers de presos. El Russenlager estava voltat per un doble reixat electrificat, les seves condicions eren precàries: l'amuntegament i la falta d'higiene, juntament amb el fet que la ració alimentària es reduïa a la meitat de la destinada a la resta dels presos constituïa un quadre temible en què curar-se i tornar al camp era una cosa excepcional.

Fora d'aquests dos recintes es van construir un conjunt de cases amb jardí destinats a la residència dels oficials SS del camp que vivien amb les seves famílies.

5.3) Tipus de persones que el formaven.

Mauthausen, com els altres camps de concentració, responia a uns cànons d'organització espacial i jeràrquica, per tant pel que fa als càrrecs de les SS com als mateixos presoners. Les diferències, marcades per la divisió en categories dels deportats, no feia altra cosa que agreujar les seves condicions de vida, ja per si mateixes prou dures i adverses.

Reclusos&:

Hi havia a tot el camp diverses categories de deportats&.

Els detinguts de dret comú portaven un triangle verd al costat del número de la matrícula. Aquest color designava els criminals. El triangle negre era per als asocials. D'entre aquestes dos categories n'escollien els kapos i els botxins. La categoria antisocial va incloure prostitutes, vagabunds, assassins, lladres, lesbianes, i els qui van violar les lleis que prohibien les relacions sexuals entre aris i jueus. A més, els nazis van forçar els gitanos (identificats amb el color marró) a portar el triangle negre que els categoritzava com a antisocials.

El triangle rosa era per als homosexuals, el roc per als jueus i el morat per als objectors de consciència.

El color vermell el portaven els presoners polítics, el blau marcava els immigrants (apàtrides) i el violeta els testimonis de Jehovà.

Una lletra impresa sobre el triangle, indicava la nacionalitat, excepte per als alemanys: S (espanyol), F (francès), R (rus), B (belga), P (polonès)...

Quan una persona entrava al camp perdia tots els drets. Estar en contacte amb els familiars i que aquests poguessin conèixer la seva sort era impensable en aquest món.

Parents, amics i coneguts han de romandre ignorants de la sort dels detinguts; així aquests darrers no han de tenir cap mena de contacte amb el món exterior. No podran escriure ni rebre paquets ni visites. No han d'ésser transmeses a cap organisme estranger informacions sobre la vida dels detinguts. En cas de mort, la família no n'ha d'ésser informada fins a nova ordre•.

Hi havia diferents càrrecs que podien portar a terme els presoners, alguns d'ells són:

Lagerältester: detingut responsable de la gestió interna davant les SS.

Blockältester-Blockowa: home o dona responsable d'un bloc.

Schreibber: secretari del responsable de bloc.Stubendieste: auxiliars del responsable del bloc.

Kapo(Kameraden i Polizei): responsable d'un comandament de treball o d'un servei.

Prominenten: barbers, cuiners, etc.

Els caps:

Les SS van ser creades com guàrdia pretoriana per la protecció personal de Hitler, però amb el temps van convertir-se en una potent arma de repressió. Els camps deconcentració i extermini estaven sota el seu control i direcció i els grups de presoners amb destinació als camps estaven al seu càrrec. La immensa majoria de jueus enviats a les cambres de gas eren custodiats per les SS.

Les SS tenien al seu càrrec la guàrdia dels camps de concentració, el seu funcionament i la seva explotació. Eren gent formada en l'odi i el desdeny cap als detinguts i en el plaer cap al sofriment humà i la mort. La mort era el seu ofici.

La disciplina al camp de les SS era de ferro, brutal. El de càrrec inferior tremolava davant el superior. No existia diàleg entre ells. Se'ls presentava com a funcionaris incorruptibles, però en realitat , de dalt a baix i de baix a dalt de tots els càrrecs es comportaven com uns vulgars lladres.

Aquests éssers es consideraven els representants de la raça superior, els súper homes predestinats pel Führer a dominar el món durant més de mil anys.

Els homes que vigilen els presoners eren, al començament, a penes SS. Nosaltres els hem ajuntat en unitats anomenades “ a l'avantguarda de la mort”. No són pas organitzades en companyies, sinó en centúries. Naturalment, disposen de metralladores. A cada camp tenim dos o tres miradors, equipats de metralladores, a punt sempre de disparar, contra qualsevol tempteig de revolta. Amb aquella mena de gent, aquest cas no ha de ser exclòs (...)•

També hi havia càrrecs que executaven les SS com, per exemple:

Lagerkommandant: oficial superior del camp.

Verwaltungsführer: responsable de l'administració econòmica.

Lagerführer: ajudant de l'oficial superior o cap dels comandaments.

Blockführer: SS encarregat d'un block.

Rapportführer: cap dels blockführer i controlador de tots els efectius del camp.

Politische Abteiliung: secció representant de la Gestapo.

Arbeitstatistik: responsable del treball dels presoners.

Kommandoführer: cap de comandament.

Lagerpolizei: guàrdia del camp.

5.4) Funcionament del camp.

Els nazis explotaren els homes en els camps de concentració sota la falsa idea que el treball els faria lliures. Els deportats eren una mà d'obra barata i tenien l'avantatge que podien renovar-se constantment gràcies a l'expansió d'Alemanya per Europa. El treball havia de servir a l'economia de guerra dels nazis, per això, la majoria dels camps d'extermini, s'instal·laren prop d'una fàbrica d'armaments, d'una mina, d'una pedrera...

No només proveïen els tallers o les empreses que hi havia al seu voltant, sinó que molts empresaris feien servir mà d'obra prominent dels camps. Els guàrdies i els gossos ensinistrats també anaren a aquestes fàbriques anomenades comandos, per fer treballar fins a la extenuació i a la mort als deportats.

A partir de treballar als comandos, els deportats van haver de treballar també en la construcció d'altres camps de concentració, de carreteres, etc. A més de fer altres feines dins el camp.

Una altra feina que em feien fer era la de netejar els dipòsits que estaven plens de porqueria que baixava del camp. Eren uns dipòsits de “decantació”; els omplien d'aigua i després servien per a regar. Per a netejar-los ens donaven unes galledes i les havíem d'omplir de la porqueria que hi havia acumulada. Era pestilent, allò. Si no em vaig morir aquells dies, crec que ja no moriré mai. Treballàvem dins d'una gran bassa de merda i amb les galledes l'havíem de buidar•.

Testimoni de J.Amat Piniella.

El treball dels presos estava encaminat a l'extermini total. Amb excepció d'una minoria d'edificis que ja existien amb anterioritat, el camp de concentració de Mauthausen i gran part de les instal·lacions industrials adjacents van ser construïdes pels propis presos.

Els presos havien de fer diversos tipus de treball:

• Treballs dins el camp: escrivent o de metge, o bé realitzant treballs artesanals així com treballs al camp “Kanada” (magatzem per aquells objectes que els van ser confiscats als nou vinguts),etc.

• Comandament extern: els treballs més durs consistien en la construcció d'edificis, carreteres i vies fèrries, endegament dels rius, en la cantera, en camps de càstig, etc.

• Treball en empreses privades, estatals o de les SS: les empreses podien “agafar” a presos, per mediació del cap del camp, disposant de la capacitat productiva d'aquells amb tota llibertat. Com contrapartida les empreses havien d'abonar a les SS una reduïda taxa diària. Degut al treball dels presos, a moltes empreses industrials i d'armament es va desenvolupar una amplia xarxa de camps externs.

Normalment quan es tractava d'assignar als presos els diferents comandaments de treball mancava d'importància la seva formació professional o acadèmica.

En el que més insistien les SS era en sotmetre als presos a esforços sobrehumans, obligant-los a treballar en un temps rècord, d'aquesta manera els causaven una mort tortuosa.

Quan parlem de Mauthausen, no podem deixar de banda la cantera. Quasi tots els nostres deportats van passar per aquesta. Alguns deixaren la seva pell, altres tota la seva joventut. Alguns dels nostres deportats van morir entre la neu, cansats de tot.

El camp necessitava molta pedra, ja que s'afegien uns murs gegants per les barraques. La millor manera de fer pujar l'escala era pujar-la a coll dels presos, si tenies sort, et podia tocar una pedra de set o deu quilos. Però si pel contrari no tenies sort (...), com li va passar a J.Amat Piniella:

Van carregar-me una pedra que pesava uns cinquanta o setanta quilos i vaig portar-la dalt de tot de miracle. Els SS em van reconèixer i em van dir:

Tu no estaves al magatzem de la roba? Era un SS dels joves i amb molt mal caràcter, va identificar-me com un que havia passat per Effektenkamer i em va dir que fins aleshores jo no sabia que era treballar que ara començaria el millor. Van haver d'ajudar-me a carregar-me la pedra al coll, només pensava que si queia la pedra o queia jo, ja estava llest. O arribar dalt de tot o morir. Ja que si la pedra queia podia aixafar-me i ja no la podria agafar. La qüestió és que vaig arribar al cim i la feina estava en esquivar al de les SS, de manera que no estigués quan anés a treballar a la cantera. M'havia de camuflar, ja que sabia que si algun dia havia de tornar a carregar amb una pedra així no ho tornaria a explicar.

El treball al fons de la cantera de Mauthausen estava organitzat per alguns tècnics civils que al 1942 van ser incorporats a les SS. Entre altres hi havia Johannes Grimm, el qual va declarar a Dachau:

El 10 d'abril de 1942 vaig entrar a les Waffen SS. Vaig arribar al grau de tinent. A Mauthausen vaig dirigir la cantera, la Wiener-Graben. De 1942 a 1945, van morir uns 10.000 detinguts. Alguns van morir pel treball massa dur per les seves dèbils condicions. La majoria d'aquests van perdre la vida d'una altra manera: alguns executats pels soldats, alguns ofegats a un estany, altres llençats des del cim. Molts van morir també per que eren obligats a pujar escales molt carregats i queien esgotats.

Wiener-Graben era el nom de la cantera de Mauthausen, acabada a una muntanya de pedra blanca i a la qual s'entrava pels famosos 186 esglaons de l'escala que venia del camp. Dalt de tot de les escales hi havia una filferrada i, a cada cinquanta metros, un mirador col·locat sobre quatre troncs de pi. A la cantera hi havia dos classes de treballadors: els del comandament Wiener-Graben, els especialistes que portaven els compressors, els martells i la dinamita, i els presos que feien el treball de càrrega i descàrrega. Aquest era el grup dels condemnats a morir.

6. TIPUS D'EXTERMINI.

Per l'Abril de 1933 un decret nazi legalitzà l'existència dels camps de concentració. Poc després varen obrir-se els camps de Dachau, Esterwegen i Lichtenburg. Jueus, gitanos, opositors al règim de Hitler i, més tard, aliats resistents varen anar a habitar aquests camps on es va practicar l'explotació gratuïta, l'enviliment i la degradació humanes. En el cas dels jueus i dels gitanos, els nazis, amb les seves idees racistes, decidiren exterminar-los, i a partir de 1940 portaren a terme un holocaust fins en aquells moments desconegut en la història, aplicant a aquest vergonyós fi una organització tècnicament perfecta i malauradament eficaç.

El menyspreu que els SS sentien per la vida dels presoners es fa encara més evident quan considerem la gran varietat de maneres de morir als camps. La brutalitat en el tracte i l'arbitrarietat de les decisions feien que la vida i la mort depenguessin moltes vegades de no res o de la sort; els SS són els amos i senyors. Diferents morts per a diferents col·lectius. Des de la sistematització i industrialització de la mort en camps com els de Sobibor o Treblinka, a l'extermini pel treball de Mauthausen.

La recrudescència de la guerra, a partir de 1942, va aconsellar els responsables dels camps de beneficiar-se fins el màxim de la força de treball que significaven els deportats. D'aquesta manera, morir a Mauthausen i Gusen fou, per als més afortunats, una qüestió de temps. La mort venia poc a poc. Això no significa, però, que no hi fossin assassinats milers d'homes a sang freda, utilitzant diversos sistemes (penjats a la forca, electrocuats a les filferrades, d'un tret o gasejats, entre altres&). Van ser esgrimits al respecte diversos arguments, amb l'únic objectiu de justificar i legitimar la violència de les morts (suïcidi, intent de fuga o malaltia).

La pedrera de Mauthausen, de nom Wienergraben, va ser l'instrument més efectiu en el procés d'eliminació dels deportats, i el símbol perfecte de l'extermini pel treball. Fou també una de les fonts de finançament i de beneficis més lucrativa de les SS, que tenien en els camps de concentració la seva principal força de treball, a base dels deportats esclaus.

Mauthausen és l'exemple de camp de concentració en què l'extermini dels presoners es realitza de manera lenta i indirecta a través del treball esgotador, la fam i els continuats maltractes, tot i que alguns dels col·lectius que hi arribaren no van escapar d'una mort calculadament ràpida.Impersonals és el terme que més escau a les fotografies d'algunes de les víctimes de Mauthausen. Homes jacents al terra de camps o boscos en diverses èpoques de l'any, sobre herba o neu.

6.1) Testimonis.

Conferència d'Enric Marco.

Vaig assistir a una de les conferències d'Enric Marco, espanyol deportat a Mauthausen i president de l'associació l'Amical de Mauthausen. Enric Marco va néixer el 14 d'Abril de 1921, en aquest moment té 82 anys.

Nom: Enric Marco.

Data i lloc de naixement: Barcelona, 14 d'abril de 1921

Estudis: Catedràtic d'Història.

Professió: Mecànic.

Motiu pel qual el van deportar: Per defensar la República.

Lloc on va ser deportat: Flossenbürg (Alemanya).

Anys de reclusió: 4.

He redactat aquesta conferència:

“Ara fa 58 anys van alliberar els camps de concentració nazis, vam sortir dels camps de concentració gent de totes les nacionalitats, 22 diferents: russos, alemanys, xecs, jueus, espanyols, etc. Els americans que van alliberar els camps quan ens van veure van vestir-nos, alimentar-nos i van millorar la nostre situació sanitària, a més a més de facilitar-nos mitjans de transport per tornar als nostres pobles i explicar que havia significat el nazisme i com ho vam patir als camps de concentració. Els espanyols ens vam quedar dins els camps de concentració, fins i tot, després dels alliberaments; fins que Franco no ens va aconseguir asil polític no vam poder sortir. Fins l'any 1975, mort del dictador, no vam poder tornar a Espanya; alguns es van quedar a França i uns altres van anar a Rússia, Amèrica(...)

La Segona Guerra Mundial comença l'any 1939 però no es fa efectiva fins el 1940 quan els alemanys conquereixen gairebé tota Europa. Els espanyols que estaven a França van anar a parar als camps de concentració; els espanyols van preguntar que perquè se'ls enduien si ells no havien fet res i els alemanys van contestar: “això és una púrria, fora de les fronteres d'Espanya no hi ha espanyols”. Nosaltres no vam tenir un govern que ens ajudés ja que estava aliat amb Hitler.

No només us parlaré dels camps de concentració nazis també us parlaré dels vostres camps per que també n'hi ha. Per sort ja no hi ha camps de concentració nazis però els teniu a Rwanda, Turquia, Sierraleone, Somàlia, Cosobo, Afganistan, Guantanam i Etiopia on l'any passat van morir un milió de nens a causa de la fam. Dintre de poc els tindrem a l'Irak, l'Iran i Cuba(...)

Van haver més raons per les que vam anar als camps de concentració no per que fóssim anarquistes, comunistes o republicans, no!

Enric Marco també va tenir temps d'explicar una anècdota:

“Tinc un amic que cada vegada que va a la Plaça dels caiguts, mira a dreta i esquerra, es baixa la cremallera i es pixa sobre el cavall del caudillo. No es pixa al cap del caudillo per que no hi arriba sinó, us asseguro, que ho faria.” Hi ha gent que es mereix respecte com Francesc Macià i d'altres que no. La gent, en dir això, el va aplaudir.

La República del 14 d'Abril de 1931 va suposar molts canvis, no només va suposar passar d'una monarquia a una república, sinó també la creació de la llei d'avortament, de divorci i una reforma agrària. Abans creiem que anar a les eleccions no canviaria res ja que tots els polítics eren iguals i un canvi de govern no suposaria cap canvi, tot seguiria de la mateixa manera; però ens hem adonat de que algunes coses si han canviat, com la separació de l'església i l'estat. La República va col·locar a Espanya a l'avantguarda d'Europa, la gent que no sabia ni llegir ni escriure van aprendre a fer-ho a la vegada que discutien sobre qüestions importants. Nosaltres érem revolucionaris i creiem que amb una revolució canviaríem el món; ara no tenim aquesta eina, la revolució, però alguna cosa farem i ens inventarem ja que estem a la època dels miracles. La república va significar la Generalitat. Jo portava un braçalet quan era infant i la gent al veurem deia: aquest és un infant de les escoles de la Generalitat, protegim-lo; amb aquest braçalet ens indicàvem que érem el futur d'aquest país.

Si hi ha algun jove que senti predilecció per les forces armades, l'exèrcit i els soldats amb aquests uniformes tan lluents, dir-vos que l'estat espanyol ha guanyat molt poques batalles, va perdre la Guerra de Cuba, la de les Filipines i la del Marroc. Tenim una armada fantàstica amb aquests vaixells i portaavions que estem pagant nosaltres i des de fa segles no em guanyat cap batalla.

Nosaltres tenim que repetir la història. Quan vam arribar el que vam tenir que fer va ser perdonar, vam dir “mai més” que va ser el nostre lema, vam pensar que havíem de perdonar però crec que ens vam equivocar, vam haver de perdonar-ho tot i ja estic cansat de perdonar. Us penseu que la guerra només és la mort? que només és el tret que mata o fereix? Doncs en realitat és molt més que això, la guerra és molt més que la mort. La guerra és la fam, la por, el fred, els polls, les llagues, la guerra es el tornar paraplègic a casa, són les criatures sense pares o mares o també, les mares o pares sense criatures; la guerra és tot això i morir. La guerra ens fa sofrir a totes hores, arriba a degradar a l'home que per salvar-se fa qualsevol cosa, ens humilia contínuament, la guerra són totes aquestes coses. Aquest va ser un dels moments més emocionants de tota la conferència.

Si analitzeu la història trobareu a la premsa dels anys 36 i 39 les manifestacions d'aquells generals que deien “cuando vamos camino de la conquista de Madrid no podemos dejar atrás una retaguardia, un pueblo que sabemos que es enemigo nuestro. Habrá que aniquilarlos no podemos dejar enemigos fuera”. Per això és per que les terres d'Andalusia i Extremadura van ser les primeres que van fugir d'unes matances que, més tard, es van descobrir amb les foses. Naturalment, com tota la gent fugia Catalunya es va convertir en un lloc on anava a parar tothom. Quan va acabar aquesta guerra, després de tres anys en els quals les potencies occidentals van negar el dret a fer la República e inclús a armar-se volien pactar el que fos necessari encara que fos a costa de Txecoslovàquia, Àfrica o d'un poble com l'espanyol. Fins que es van adonar que no tenien mai prou que el que volien era tota Europa i van intentar negociar l'innegociable, vam estar així fins i tot perduda la guerra. Per mi va ser una operació d'extermini en la qual es van discriminar aquelles persones, sindicats i partits polítics que els hi feien nosa.

Una vegada vam passar França ens van enviar als camps de refugiats, vam ser lliurats als alemanys pel nostre govern franquista, les paraules del qual van ser que érem una mala púrria i van deixar les mans lliures als alemanys per que poguessin fer el que volguessin amb nosaltres. Llavors ens van enviar als camps de concentració.

Els viatges els fèiem en vagons de ramat que només portaven una reixeta dalt per poder respirar, ens donaven un dipòsit d'aigua i un paquet de menjar. Era un viatge que havia de durar 8 o 9 hores però que al final es va convertir en una durada de 3 o 4 dies i aquest menjar que era per 8 o 9 hores només, s'esgotava de seguida.

Ningú ens aixecava la balda ni ningú ens obria la porta per molt que ens moríssim de gana o de fred. Alguna vegada ens posaven una mànega per aquesta reixeta i ens ruixaven; en el moment era d'agrair però després et gelaves de fred. Al final del vagó hi havia uns forats per on podies cagar i pixar però quan passaven 2 dies els més dèbils ja queien per terra i no hi podies arribar; llavors cagàvem i pixavem en llaunes i ho tiràvem per aquella reixeta que en comptes de caure fora queia dintre.

Arribàvem als camps i hi havia una gent cridant-te, moltes vegades de nit i amb els reflectors als nassos, que ens poséssim a dreta i esquerra de cinc en cinc. Tot això ens ho deien en alemany i nosaltres no els enteníem, la segona vegada que ens ho repetien anava acompanyada d'un cop de culata o d'un punta peu; si queies havies d'aixecar-te corrents. Aquells que pensaven que quedant-se a terra algú els aixecaria per que tindria llàstima d'ells s'equivocava, allà no hi havia llàstima. Qui no s'aixecava moria. Després d'això ens van deixar nus totalment, no ens van deixar ni un record al que aferrar-nos. Era qüestió de que tot ho perdessis tant física com anímicament. Després de tenir-nos nus a dones i homes procedien a desinfectar-nos; desinfectar-nos significava pelar-te tot, com si fossis una taronja. Primer et pelaven el cap i les aixelles i, més tard, et pujaven sobre una taula i et pelaven els genitals on podien emportar-se no sols el pèl sinó també la pell. Després ens donaven aquell uniforme a ratlles, un calçat amb la sola de fusta, una gorra per tapar aquell cap pelat i ens passaven a les barraques.

Les barraques eren uns perímetres tancats per una sèrie de filferrades entre les quals n'hi havia d'elèctriques. Dormíem en aquelles lliteres de tres nivells, si et tocava dalt no paties la incontinència dels que estaven dalt però si et tocava baix(...) Dormíem de dos en dos, de tres en tres o, fins i tot, de quatre en quatre.

La nostra dieta alimentaria era de 800 a 1000 calories. Moríem de qualsevol cosa: infarts, tifus produïda pel granit que trèiem de les pedreres, sirrosis o tuberculosis però sobretot moríem per la visantreria. Aquella sopa que ens donaven era totalment diürètica i els nostres budells no podien digerir-la, era pràcticament tot aigua amb algun tros de nap, col i alguna vegada patates podrides. Això no s'aferrava als nostres estómacs. Veies passar als teus companys un dia deixant darrere seu un regalim de merda, no es podien aguantar. Quan passaven dos o tres dies ja no tenien merda als budells sinó que tenien sang. Més d'un d'aquests companys van seure a les latrines d'un metre de diàmetre sense fons i allà van morir. Van morir cagant sang i caient dins, ningú els va treure per que la única consideració que tenien era que no érem res és que una merda.

El càstig més lleuger eren 25 cops al cul amb el mànec d'un pic o d'una pala i lligats al potro. T'arrancaven la pell i si no arribaven a l'os els hi quedava poc. Després d'aquests càstigs lleugers n'hi havia d'altres com lligar-nos a un pal crucificats però amb els braços del revés. Jo només vaig estar-hi una vegada i des d'aleshores només puc aixecar els braços a l'altura de les espatlles. Tenien una presó dins el camp, és a dir, la cosa podia empitjorar.

Hi havia un bordell on anaven les dones millor alimentades als quals hi assistien els caps o els SS. Si hi havia un pres que es portava molt bé o era molt bona persona es possible que el deixessin anar un cop a l'any. Els camps eren com grans ciutats concentracionaries dintre d'altres ciutats: teníem els serveis de fusteria, de sabateria, les cuines, teníem inclús un laboratori fotogràfic.

Cada any anem als camps de concentració. Aquest últim any de 32 nacionalitats érem 18. De tant en tant em diuen que ha mort algú i jo contesto que només ha deixat d'existir, segurament mort ja ho estava”. Encara ara m'estic preguntant quina va ser la forma utilitzada per anar subsistint: millors condicions físiques, la capacitat de somiar o sort. Com aquell dia que a causa d'un intent d'evasió van treure de les barraques una persona de cada vint-i-cinc; vam arribar a ser almenys 300. Jo vaig pensar que si no em tocava estava molt a prop. Llavors el SS va arribar fins a mi i es va aturar, jo vaig aixecar la vista i penso que li vaig dedicar el somriure més atractiu que mai he dedicat a una dona per conquerir-la, no sé que va ser però va baixar el dit i va dir: “l'espanyol un altre dia”. Molts de nosaltres encara ens preguntem perquè estem vius i uns d'altres morts.

Els espanyols veníem d'una guerra de tres anys i la nostra coneixença o sort era que teníem una experiència de la guerra, sabíem que era ser un col·lectiu i el significat del valor de la solidaritat. Havíem après a ajudar al més dèbil, això ens va servir molt quan vam arribar als camps de concentració. Vam agrupar-nos en petites organitzacions d'ajut, ajudàvem a aquell que li feia falta una mica més de menjar i l'hi posava cadascú una cullerada més de menjar, a aquell més gran, desanimat o anímic.

A conseqüència d'això i d'algunes conspiracions vaig ser detingut per la Gestapo al mateix camp, el 6 de Març de 1942, i enviat a una caserna dels Gestapo on vaig ser sotmès a cinc interrogatoris. Si algun jove creu que es pot assolir l'heroisme que s'ho vagi treien del cap, a mi aquest orgull i mèrit de ser un resistent em va durar crec que 30 minuts. Eren tantes les trompades que no em va donar temps de cronometrar. Al cap de poca estona estava a un racó ple de bonys i de sang, m'havia cagat i pixat a sobre i estava tot vomitat. Si creia que hi havia alguna possibilitat de ser heroi la vaig perdre en aquell moment, a més del meu orgull i dignitat. Després em van treure a fora i em van ruixar amb una mànega vestit i tot, em van tancar a una cela mort de fred i aterrit. Durant deu dies vaig estar desitjant que allò s'acabés, no morir-me, mai vaig desitjar la mort. Després d'allò em van enviar al Penal on vaig estar nou mesos incomunicat. Aquest Penal estava al nord d'Alemanya, tocant la frontera danesa i davant dels països escandinaus.

La meva cela tenia sis passes endavant i sis passes enrera, quatre passes a un costat i quatre passes a l'altre. Al mig hi havia un banc de treball on estava pràcticament tot el dia per que si no feia la feina que em donaven no em portaven menjar i, a més a més, em tancaven 30 dies a una cela molt fosca. La meva cela tenia una cubeta per cagar i pixar, una petita pica de pedra adossada a la paret on amb prou feines m'hi cabien les mans i on si et posaves de puntetes podies rentar-te el cul. No hi havia aixeta, hi havia un gerro; allà no hi havia possibilitats de res. A la cela hi havia una Bíblia escrita en llatí que va ser la meva salvació, no per que fos creient sinó per que vaig aprendre a contestar moltes coses. Els meus amics de vegades quan em visiten veuen que a un racó de la meva biblioteca, el meu racó preferit, tinc coses que m'obsequien i m'estimo moltíssim i també tinc una Bíblia enquadernada en vermell i negre que va ser la meva companya durant 270 dies.

Jo com era jove tenia la capacitat d'imaginar el que hi havia fora d'aquelles parets, estava allà per voler un món més just per tots plegats. Vaig passar dies en que m'obrien la porta al matí, marcava el solucionari i a continuació venia el capo aixecava la mà i jo feia un pas endavant, treia la cubeta amb les porqueries i el gerro. Em tornaven a tancar i, més tard, em tornaven a obrir per donar-me una llesca de pa i el gerro ple d'aigua, 270 dies vaig passar amb aquelles precàries condicions. Quan vaig sortir ho vaig veure tot d'una altra manera.

El nazisme no són un grup d'assassins, ni tan sols això eren, sinó que és una altra cosa molt diferent. El nazisme té una estructura sòlida, està emparat amb una filosofia de la supremacia de la raça però també té unes idees promulgades ja dels anys 30. És un ordre que ens havien dit que duraria 1000 anys, fixeu-vos si ho tenien clar, per això ho edificaven tot en granit. A vegades hi ha antinazis o el propi Adolf Hitler amb el primer llibre que va escriure, Mein Kampf, on indica vertaderament quin és l'ordre assassí. Indica com la raça germànica és una raça superior a totes les demés que sap programar, ordenar, dirigir i governar. Per sota d'aquesta raça hi ha d'altres inferiors que faran la feina; encara més avall estan aquelles comdemnades per haver nascut eslaus, fingers o jueus, aquests estan de més.”

Aquesta conferència a la que vaig assistir m'ha ajudat molt a obrir els ulls ja que els llibres no ho feien del tot. Conèixer personalment a Enric i parlar amb ell fora del seu horari de treball m'ha servit moltíssim per complementar el meu treball. Amb aquest testimoni m'he esgarrifat més d'una vegada, no podia arribar a imaginar-me tota la barbàrie nazi fins que ell me la va ensenyar. Per a mi ha sigut molt gratificant assistir a les seves conferències.

Memòries d'un ex presoner a un camp nazi.

Un altre dels testimonis que he utilitzat per fer el treball ha sigut Ramón García, veí de Campañó (Pontevedra). Aquest testimoni no m'ha ensenyat tant com l'anterior, ja que no l'he pogut conèixer personalment, la seva vivença la he extret d'internet. Ramón recorda els seus anys de captiveri a Mauthausen.

Ramón García Martínez, de 86 anys i ex presoner del camp de Mauthausen, és un d'aquells esclaus als que amb cruel desdeny es referia Himmler&. Ramón és, potser, l'últim torturat pel nazisme que resideix a Galícia. I es que els ulls castigats, però encara molt vius, d'aquest home menut, lúcid i d'aspecte bonàs ho han vist tot. Sí, tot. Immune a la desgràcia, que ha patit en les seves formes més inverosímils, recorda amb sorprenent detall - i en ocasions amb un amarg somriure i certa insensibilitat- el seu període de captiveri i tortura.

Encara que han passat més de cinquanta anys - quasi 20.000 nits- des de llavors, l'angunia continua viva. “Moltes vegades somio que estic corrent com un boig pel camp(...) algú m'està perseguint(...) jo em llenço per un turó per intentar deixar-lo enrere, però m'agafaran(...) llavors desperto i em pregunto: com es possible Ramón que, amb totes les calamitats que has passat encara siguis viu?, quina classe de miracle és aquest?”

Ramón amb 24 anys va fugir a França i va conèixer per primera vegada el rostre de la fam. “L'única manera que tenia un espanyol de menjar alguna cosa era entrant a la Legió Francesa, pel que vaig ingressar-hi”.

Es necessitava la Legió a la frontera amb Bèlgica per frenar l'avenç alemany que protagonitzaven sis divisions i 2000 tancs. “Allà amb prou feines vàrem fer alguna cosa. Els francesos no van voler lluitar; van rendir-se aviat, colla de covards!” , s'indigna. Nova derrota, era el 26 de Juny de 1940.

Els alemanys van prometre enviar-los a la zona no ocupada que controlava l'octogenari mariscal Philippe Petáin. Van mentir. La seva destinació va ser, primer, un camp de presoners de guerra a Verdún i, més tard, un altre de concentració a Àustria. “Al de presoners, a Krems, on vaig estar gairebé un any, no ens tractaven gaire malament; menjaven i quasi no ens pegaven(...)Però al de concentració, tot va ser diferent”, relata.

El primer canvi afectava a la selecció dels residents.” Al pati feien dos grups: els homes a una fila, i les dones i nens a l'altre. Mai més els vam tornar a veure. Els homes anàvem als blocs, a mi em va tocar el 12, i la majoria de dones i nens, a les dutxes”. Ramón no oblidarà el seu primer dia a Mauthausen: “Al mirar per la finestra del barracó, vaig creuar la mirada amb un esquelet humà, però on m'havien portat?”, va pensar.

La seva vida durant tres anys va ser pitjor que la d'un gos. “En peu a les quatre i mitja de la matinada per passar revista. Ens donaven mig cafè (en realitat aigua de roure o castanya), i a la cantera a treballar. El treball era de sol a sol. “Després d'estar tot el dia picant pedra, havíem de pujar els 186 graons de la cantera per tornar al camp. Però els oficials de les SS pensaven que encara no era suficient el càstig i ens obligaven a pujar les escales carregats amb una gran pedra”, afirma.

Per si aquestes condicions no fossin suficientment dures, també havia de comptar amb la vesania de les SS. “A vegades baixava un oficial a la cantera i s'enfurrunyava amb un pres, que escollia a l'atzar. L'insultava i pegava fins que es cansava d'ell. Després feia una senyal al guàrdia d'una torre perquè amb la seva arma li fes un tret. Llavors ens obligaven a recollir el cos i posar-lo a un carro on s'apilaven els cadàvers”, recorda Ramón.

Aquest carro no sols portava morts. Els presos moribunds també viatjaven en ell, però sota tots els cadàvers perquè quan arribessin als barracots ja no hi quedes ningú amb vida. Ramón sintetitza així la situació: “Quan sorties pel matí, mai sabies si tornaries amb vida. Era pitjor que la ruleta russa. La vida d'una persona no valia res. Res”.

De tornada al camp, formaven per fer el recompte. Si faltava un pres, no hi havia sopar, que consistia en una pastilla de margarina i un tros de pa, a repartir entre quatre o cinc presos.

La crueltat de les SS era il·limitada. Així, alguns interns eren aixecats abans de temps perquè trepitgessin descalços la neu que rodejava el camp i netegessin el terreny, perquè “no volien embrutar-se les botes”. Els oficials estaven sempre disposats a matar, només havies de donar-los un motiu, i a vegades ni tan sols això. “En ocasions pujaven a un grup de presos a un taulell. Cada pres li col·locava una soga al coll a que tenia al seu costat, fins que l'últim se la posava a ell mateix(...) Llavors un soldat accionava una palanca i els penjava. No tenien pietat”.

Els mètodes per matar eren indefinits. A vegades s'ordenava a alguns presos que fessin una mena de piscina al gel; després se'ls ordenava llençar-se a ella despullats, i quan estaven a punt de congelar-se, rebien un tret de gràcia. “Era la seva manera de diversió”. El responsable del camp es deia Magnus Keller anomenat per raons obvies King Kong.

La vida a Mauthausen va fer-se insuportable per centenars de deportats que van decidir posar fi al suplici. Fins i tot en això van tenir mala sort. Alguns van voler suïcidar-se llençant-se contra les filferrades elèctriques, però com la potència no era suficientment alta, quedaven durant hores enganxats a la filferrada, fins morir. L'esperança de vida dels esclaus oscil·lava entre 3 i 6 mesos.

Aquestes condicions infernals van deixar el cos de Ramón malferit (“vaig perdre l'oïda dreta dels cops que em van donar”) i gairebé els ossos. Tot i això, assegura que “mai vaig estar malalt. Sempre vaig ser molt fort, i això va salvar-me”. Perquè el pitjor que podia passar-li a un presoner era caure malalt. El que decidia anar a l'infermeria ja no tornava: “els malalts tenien dos destins: alguns eren introduïts a uns cotxes que anaven directes a les dutxes; i els altres si anaven a l'hospital però allà se'ls reduïa el menjar a la meitat i tampoc tornaven al barracot”.

Ramón compartí bloc amb proscrits del règim. “La barraca estava a vegades tan plena, que dos o tres persones teníem el mateix llit. En alguna ocasió, quan despertava, el meu company ja estava mort de l'esgotament. Altres t'aixecaves per pixar, i al tornar ja no tenies lloc, així que anaves a terra”, explica. Els alemanys tampoc respectaven la son: “t'ordenaven com gitar-te, si d'un costat o de l'altre, i si et quedaves dormit, t'obligaven a canviar de costat”.

Ramón creu que encara no s'ha dit tot sobre el succeït als camps nazis: “simplement, no hi ha paraules”

Amb el testimoni de Ramón he pogut ampliar els meus coneixements. Abans de conèixer aquest testimoni ja sabia moltes coses però encara no havia après com era el dia d'un pres a Mauthausen o algun altre camp de concentració. Aquest document m'ha ajudat a reforçar la meva idea sobre la crueltat dels nazis.

Carta d'una persona amb sentencia de mort

Per últim, he volgut incorporar al meu treball aquest document, una carta extreta d'internet, ja que va impactar-me molt quan vaig llegir-la. Aquesta carta va ser escrita per Franz Reiter (comdemnat a morir a la guillotina) a la seva mare, amb data del 6 de Gener de 1940, des del centre penitenciari de Berlin-Plötzensee:

“Estic plenament convençut de que la meva manera d'actuar es la correcta. Mentre estigui aquí, encara puc canviar d'idea, però per Jehovà això seria deslleialtat. Tots els que estem aquí desitgem romandre fidels a Déu, per la seva honra (...) Si amb el coneixement que tinc hagués prestat el jurament (militar), hauria comès un pecat pel que mereixeria la mort. Això hagués sigut nefast per mi. No tindria resurrecció. Però em recolzo en allò que va dir Crist: qui vulgui salvar la seva vida la perdrà; i qui perdi la seva vida per mi, la trobarà. Avui, estimada mare, i tots el meus germans i germanes, m'han comunicat la sentencia; no us lamenteu, he sigut sentenciat a morir. Seré executat demà al matí. Déu em fortifica, igual que sempre ho ha fet amb tots els vertaders cristians del passat. L'apòstol escriu: tot nascut de Déu no peca. El mateix em passa a mi. T'ho he provat i has pogut adonar-te'n d'això. Estimada mare, no deixis que això et capfiqui. Seria enriquidor per tots vostès que arribeu a aprendre millor les Santes Escriptures. Si continueu ferms fins la mort, ens tornarem a veure a la resurrecció. (...)

“El teu Franz”

“Fins que tornem a trobar-nos.”

7. FI. ALLIBERAMENT.

El curs que la guerra va prendre a partir de 1944 fou un factor primordial en l'inici de la descomposició del sistema nazi. Tot feia presagiar quin seria el final del conflicte. Però va ser just en aquest darrers mesos quan les condicions dels deportats als camps de concentració empitjoraren.

A mesura que els exèrcits aliats avançaven cap a Alemanya, la fi de l'holocaust s'apropava però fins i tot aquest final fou dantesc. Primer, perquè les SS intentaven destruir les proves dels seus crims i, per tant, les ordres eren executar els deportats i fer desaparèixer qualsevol rastre dels camps, i van començar llavors les anomenades “marxes de la mort”. A través de tot Alemanya convergien cap a les regions on encara les tropes aliades no havien arribat. Els deportats caminaren centenars de quilòmetres vigilats per les SS i els seus gossos. Afamats i debilitats per malalties, molts dels deportats no podien seguir la marxa d'aquestes columnes i els que defallien eren sistemàticament executats amb un tret a la nuca. Muntanyes de cadàvers quedaren abandonats al llarg de camins i carreteres.

La superpoblació que es va generar en els camps que van rebre els deportats evacuats fou un altre dels factors que agreujà encara més les pèssimes condicions de vida i reduí la petita probabilitat de supervivència dels presoners. Al camp de Mauthausen, durant els últims mesos de la guerra van arribar diversos combois d'homes i dones procedents dels camps d'Auschwitz i Ravensbrück. Foren les darreres víctimes d'un holocaust que s'havia iniciat uns quants anys abans amb l'arribada dels nazis al poder.

Paral·lelament, en alguns camps es van crear organitzacions de resistència, que davant la por d'un possible extermini massiu durant la retirada dels SS, van elaborar plans d'acció de defensa. Mauthausen, amb la creació d'un Comitè Internacional i de l'Aparell Militar Internacional (AMI) durant la primavera de 1944, en fou un exemple. De fet, quan els SS van abandonar el camp entre els dies 2 i 3 de Maig, el camp interior va quedar sota la custòdia d'aquestes milícies, que, arran de l'arribada oficial de les tropes nord-americanes, el dia 7 de Maig, foren desarmades i van assumir tasques de manteniment de l'ordre entre els deportats.

Finalment, els SS, conscients de que la aventura apocalíptica havia conclòs, van formar als presos i els van ordenar entrar dins d'un gran túnel. “Volien dinamitar-nos. Estaven decidits a marxar, però abans volien acabar amb nosaltres”, va afirmar un testimoni.

Per primera vegada, els presoners van enfrontar-se als soldats, que optaren per fugir. I es que els nazis volien aniquilar tot testimoni del major horror del segle XX&.

8. CONCLUSIÓ.

El segle XX, una de les èpoques en què la humanitat ha avançat més, a nivell de descobriments i de tecnologia, també ha mostrat la cara més irracional de l'ésser humà. Ha demostrat que l'home és un gran creador, però que també és un gran destructor, que ha fet possibles horrors tan grans com els dels camps de concentració. Els deportats han conegut la major empresa de deshumanització i extermini de la historia.

Milions d'homes, dones i nens han mort a l'infern dels camps de concentració, però d'altres que van sobreviure han estat capaços de tornar a refer la seva vida i no han fet un tall amb aquest passat per oblidar-lo sinó que s'hi ha enfrontat, n'han parlat i han treballat per que fets semblants no es poguessin repetir.

El deure dels que van sobreviure és de testimoniar per aconseguir que tots aquells que no em viscut aquesta tragèdia siguem informats, meditem, reflexionem i ens mantinguem alerta contra tot brot de nazisme.

L'elaboració d'aquest treball sobre l'extermini nazi als camps de concentració i més concretament, al camp de Mauthausen, no ha estat una tasca fàcil però si que puc afirmar que ha estat del tot enriquidora, no només perquè he après força coses sobre un tema que no m'era desconegut, però del qual tenia una informació més poc profunda, sinó per que he tingut l'oportunitat de conèixer una sèrie de persones, ex-presoners de guerra, que amb les seves experiències m'han ajudat a entrar molt més en el tema, ja que ells són una part vivent d'aquesta historia.

El que m'explicaven, sovint, era tan esgarrifós que sortia de les entrevistes fortament emocionada i trasbalsada. Però també he de dir que la seva serenor i tranquil·litat m'encomanaven una calma que portava a copsar més el seu missatge. No era un missatge d'odi ni de venjança, sinó que era un missatge de memòria i de record.

A través de les entrevistes vaig poder constatar l'interès que tenien aquestes persones de transmetre les seves terribles vivències per intentar evitar que l'oblit d'aquests fets pogués tornar a provocar situacions semblants.

Amb una gran amabilitat i cordialitat em van atendre, acollir, informar i van provocar que d'una manera o altra em sentís molt propera a la seva gran família, l'Associació Amical Mauthausen i Altres Camps de Concentració. Un dels seus objectius, provocar la reflexió sobre aquests fets i preservar-los de l'oblit, de ben segur que en el meu cas l'han complert.

9. CRONOLOGIA.

He posat una cronologia al meu treball perquè he pensat que aniria bé per situar-nos en el context de la Segona Guerra Mundial i, a més a més, conèixer els fets més destacats d'aquesta.

1933: A Alemanya viuen uns 600.000 jueus (menos de l'1% de la població total del país) i 25.000 testimonis de Jehovà.

30 de Gener de 1933: El president Paul von Hindenburg nomena canceller del Reich alemany a Adolf Hitler.

27 de Febrer de 1933: Incendi de l'edifici del Reichstag; els nazis culpen als comunistes.

28 de Febrer de 1933: Es promulga un decret per l'excepció “per la protecció del poble i l'Estat”

20 de Març de 1933: S'obre el camp de concentració de Dachau.

23 de Març de 1933: Es dicta la llei d'autorització.

1 d'Abril de 1933: Boicoteig a escala nacional dels negocis de propietat jueva amb l'aprovació del govern. Es proscriu a Alemanya la distribució de totes les publicacions religioses impreses pels testimonis de Jehovà.

7 d'Abril de 1933: Es neguen els llocs de funcionari públic als que no són aris.

24 d'Abril de 1933: Primer assalt de la sucursal dels testimonis de Jehovà a Magdeburg per part de les SA (tropes d'assalt) i la policia; confisquen les publicacions.

28 d'Abril de 1933: S'aixeca la proscripció dels testimonis de Jehovà a Prúsia; al dia següent se'ls tornen les propietats.

10 de Maig de 1933: Els nazis fan una crema de llibres redactats per jueus i adversaris polítics.

24 de Juny de 1933: La policia estatal de Prúsia proscriu l'obra i l'organització dels testimonis de Jehovà.

25 de Juny de 1933: S'envia a Hitler la “Declaració dels fets”, la qual explica la postura neutral dels testimonis al camp polític e insisteix en el dret que aquests tenen d'ensenyar la Bíblia al poble alemany. Es distribueixen 2.000.000 d'exemplars. Alguns testimonis són arrestats i sentenciats a camps de treballs forçats i de concentració.

28 de Juny de 1933: Segon assalt i clausura de la sucursal de la societat Watch Tower a Magdeburg.

14 de Juliol de 1933: La “llei per la prevenció de Progenie amb malalties hereditàries” legalitza l'esterilització forçada de persones considerades pels nazis com biològicament inferiors. A l'emparament d'aquesta llei, entre 300.000 i 400.000 persones són esterilitzades.

16 d'Agost de 1933: La revista The Golden Age menciona l'existència de camps de concentració quan encara no havien passat cinc mesos de l'obertura de Dachau.

21-24 d'Agost de 1933: Crema de 25 camions de publicacions de la Watch Tower confiscades.

12 de Novembre de 1933: S'acomiaden a testimonis de Jehovà dels seus treballs i se'ls arresta per negar-se a participar a les votacions obligatòries.

7 d'Octubre de 1934: Testimonis de Jehovà de 50 països, inclosa Alemanya, envien telegrames de protesta a Hitler.

1 d'Abril de 1935: Als testimonis de Jehovà se'ls negen els llocs de treball relacionats amb serveis civils i se'ls arrresta. Se'ls confisquen les pensions i els subsidis de desocupació. Estar casat amb un testimoni constitueix un motiu suficient per al divorci. Als nens testimonis se'ls prohibeix anar a l'escola i són reeducats pels nazis.

15 de Setembre de 1935: Al congrés del partit nazi celebrat a Nuremberg s'anuncien les lleis racials i de ciutadania que excloeixen legalment als jueus de la societat alemanya. Lleis posteriors restringeixen rigorosament els matrimonis entre persones que no siguin àries.

1936: S'obre el camp de concentració de Sachsenhausen.

7 de Març de 1936: Les forces alemanyes invaeixen Renania.

Juny de 1936: S'obre a Munich l'oficina central d'una entitat per “combatir la molèstia gitana”.

12 de Juliol de 1936: S'arresta i deporta al camp de concentració de Dachau als gitanos alemanys.

1-6 d'Agost de 1936: Jocs Olímpics d'estiu a Berlín. Es retiren els cartells anti-jueus fins una vegada acabades les Olimpíades.

28 d'Agost de 1936: Detencions massives de testimonis de Jehovà. Milers són enviats a camps de concentració, molts estan allà fins el 1945.

12 de Desembre de 1936: Els testimonis de Jehovà distribueixen clandestinament 200.000 copies de la “Resolució de Lucerna”, una protesta contra les atrocitats nazis.

1937: S'obre el camp de concentració de Buchenwald; per primera vegada es dona als testimonis reclosos als camps un triangle púrpura com identificació; la xifra de testimonis a presons i camps puja a 6.000.

22 d'Abril de 1937: La Gestapo ordena que tots els testimonis de Jehovà que surtin de la presó han d'enviar-se directament als camps de concentració.

20 de Juny de 1937: Els testimonis de Jehovà distribueixen clandestinament una carta oberta plena de detalls sobre les atrocitats nazis.

1938: S'obren els camps de concentració de Neuengamme i Mauthausen.

13 de Març de 1938: Alemanya s'annexiona Àustria.

2 d'Octubre de 1938: J.F.Rutherford, president de la Societat Watch Tower, denuncia la persecució nazi dels jueus a una conferència transmesa per més de 60 emissores de radio.

9 al 10 de Novembre de 1938: La nit del 9 al 10 de Novembre es va produir una agressió brutal a escala nacional contra els jueus, les seves cases, negocis i sinagogues. Es va denominar Krristallnacht (nit dels vidres trencats), s'hi van arrestar entre 20.000 i 30.000 jueus que es van enviar als camps de concentració.

15 de Novembre de 1938: Tots els nens jueus són expulsats de les escoles públiques.

1939: S'obre el camp de concentració de Ravensbrück.

15 de Març de 1939: L'exèrcit alemany invaeix Txecoslovàquia.

Abans de la II Guerra Mundial: Els presoners testimonis de Jehovà composen entre el 5% i el 10% de la població dels camps de concentració. La proporció disminueix ràpidament amb el començament de la guerra i les massives deportacions dels jueus, polacs i altres grups als camps.

1 de Setembre de 1939: L'exèrcit alemany invaeix Polònia. Després de l'invasió, 3.000.000 de jueus polacs són reclosos a uns 400 guetos acabats de crear, on la fam, el fred i les malalties acaben amb desenes de milers de vides.

Octubre de 1939: Hitler ordena que als pacients “incurables” internats i a les persones amb discapacitats físiques se'ls doni mort en un programa de suposada eutanàsia. Es calcula que van haver-hi 275.000 víctimes.

Primavera de 1940: Alemanya invaeix Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Luxemburg, els Països Baixos i França.

22 de Juny de 1941: L'exèrcit alemany invaeix la Unió Soviètica i trenca el pacte de no agressió. Els Einsatzgruppen (unitats mòbils d'extermini) segueixen l'exèrcit alemany i provoquen una matança en massa per tota Europa oriental. La primavera de 1943, aquestes unitats especials masacren a més d'un milió de jueus i a desenes de milers d'altres éssers humans.

28 i 29 de Setembre de 1941: Més de 33.000 jueus són masacrats a Babi Yar, prop de Kiev, la capital d'Ucrania.

Desembre de 1941: A Chelmno es dona mort a uns 5.000 gitanos austríacs a uns camions utilitzats com cambres de gas. Es calcula que la xifra total de gitanos executats oscil·la entre 200.000 i 500.000.

20 de Gener de 1942: Es celebra a Wannsee una conferència d'oficials nazis on es planeja la denominada “solució final”: extermini dels jueus europeus.

3 de Novembre de 1943: Es llança l'operació Erntefest (festa de la collita) per matar a tots els jueus que queden a la regió central i meridional de Polònia, denominada Generalgouvernement. Aquest dia van morir uns 40.000 jueus.

19 de Març de 1944: Alemanya ocupa Hongria.

15 de Maig al 9 de Juliol de 1944: Més de 437.000 jueus d'Hongria són deportats a Auschwitz per ser executats a les cambres de gas.

Abril de 1945: L'exèrcit dels Estats Units lliberta als presoners dels camps de concentració de Buchenwald i Dachau.

20 d'Abril al 3 de Maig de 1945: La marxa de la mort, de dotze dies de duració, des de Sachsenhausen. Uns 26.000 presoners comencen el recorregut de 200 quilòmetres. Poc més de 15.000 sobreviuen i són llibertats per les forces aliades.

3 de Maig de 1945: Enfonsament del Cap Arcona10, amb 7.000 presoners a bord. Alguns sobreviuen.

7 de Maig de 1945: Alemanya es rendeix i finalitza la guerra a Europa.

Novembre de 1945: Comencen els judicis de Nuremberg pels crims de la guerra.

30 de Setembre de 1946: S'anuncien els veredictes dels judicis pels crims de la guerra; els testimonis de Jehovà celebren una assemblea pública al Zeppelinwiese , lloc on Hitler acostumava a tenir les seves parades militars, antigament utilitzat pels mítings del partit nazi.

10. GLOSSARI.

1. República de Weimar: règim instaurat a Alemanya després de la dissolució del II Reich (II Imperi alemany) al finalitzar la guerra, es va veure sotmesa a grans atacs tant de la dreta com de l'esquerra durant aquests anys i no va ser capaç de solucionar eficaçment la desesperada situació del país.

2. Putsch de Munich: el 8 de novembre de 1923, Hitler, amb 600 soldats d'assalt, va dirigir-se a una cerveseria de Munich on Gustav von Kahr, governador de Baviera que a l'octubre va proclamar-se comisari general amb poders dictatorials, estava pronunciant un discurs. Va empresonar a Von Kahr i els seus col·laboradors i declarà la formació d'un nou govern nacional en nom de Von Kahr. Aquest, després de simular acceptar el càrrec de regent de Baviera que Hitler va atorgar-li, va ser alliberat poc desprès i va prendre mesures contra Hitler i Ludendorff; de manera que l'anomenat Putsch de Munich (o de la cerveseria) va fracassar.

3. Bolxevisme: una de les fraccions en que es va dividir, al 1902, el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, d'orientació marxista. Dirigida per Lenin des d'aquell moment va passar a construir, després de la Revolució Russa de 1917, el Partit Comunista d'aquest país i després de la Unió Soviètica. El bolxevisme o leninsme pot considerar-se com una fracció extrema del marxisme que va proposar i arribar a establir el que anomenaven la dictadura del proletariat, una dictadura de classes que els obrers ( i d'alguna manera també els camperols) havien d'assumir com a classe de poder. La dictadura va esdevenir immediatament un règim tancat i autoritari, forçament repressiva, que col·lapsar tots els mitjans de producció i creà una economia centralment planificada, tractant d'abolir el funcionament del mercat. El bolxevisme va caracteritzar-se per la seva rigidesa ideològica, la seva dependència respecte un cap suprem i les seves violentes tàctiques de lluita.

4. Antisemitisme: concepte per indicar l'enemistat contra els jueus per motius racials, polítics i econòmics. L'antisemitisme continua les antigues persecucions dels jueus sota un nou signe. Com moviment polític organitzat, l'antisemitisme data de la segona meitat del segle XIX, fonamentalment com producte de la societat burgesa. Es dirigeix contra els jueus com a minoria ètnica i cultural a Europa. L'enemistat contra els jueus per motius religiosos que apareix des de l'antiguitat es denomina antijudeisme.

5. Lleis de Nuremberg: designa les dos lleis sancionades al 1935 amb el propòsit de preveure l'exclusió legal de persones considerades estrangeres. Establia una distinció entre aris i “no aris”. Les lleis van retallar els drets dels jueus alemanys. Se'ls va prohibir exercir el vot i ocupar càrrecs públics, encara que van retindre el dret a obtenir un passaport alemany. A més, es prohibien els matrimonis mixtes. Van ser proclamades a la convenció anual del NSDAP a Nuremberg el 15 de setembre de 1935. Aquestes lleis també estaven dirigides a gitanos alemanys (roma i sinti) i als afroalemanys.

6. Raça ària: terme etnològic i lingüístic pels pobles indoeuropeus. Des de mitjans del segle XIX utilització política a teories racistes. Concepte clau de la “doctrina racial” nacionalsocialista. A partir de 1933 tot alemany havia de demostrar la seva ascendència ària (Ariernachweis) fins la tercera generació (avis) per obtenir un treball. La ideologia racial seguida pels nacionalsocialistes va culminar en una política d'extermini de jueus, gitanos dels pobles sinti i roma, a més de l'assassinat de milions d'eslaus a Europa.

7. Moviment swing: cap a finals de la dècada de 1930, joves disidents a Hamburg, Berlin i altres ciutats alemanyes, en general provinents d'escoles de primer nivell i families amb diners, que no pertanyien a les Juventuts Hitlerianes, desafiaren al règim escoltant i ballant jazz i swing. El swing era considerat “poc alemany” i “degenerat”. Molts dels joves van ser detinguts i més tard portats a camps de concentració com Moringen i Uckermark. També els músics de jazz i swing es van veure discriminats i perseguits.

8. Operació Reinhard: codi no totalment desxifrat; en general s'assumeix que és una referència a Reinhard Heydrich al seu càrrec estava l'execució planificada de la “solució final” amb gas tòxic en els tres camps d'extermini especialment instal·lats amb aquesta finalitat: Belzec, Sobibor i Treblinka. Entre març de 1942 i octubre de 1943, van ser assassinats 1,75 milions de jueus de Polònia i altres països europeus així com milers de gitanos al marc de l'operació Reinhard.

9. Gueto: terme italià per barris habitats per minories que no poden sortir dels seus espais sense permís; antigament, zones reservades als jueus a algunes ciutats, principalment a Europa oriental. Durant la II Guerra Mundial, els nazis van refer els guetos, principalment a les regions orientals ocupades (per exemple: Lódz, Lublin, Riga, Varsòvia i Minsk) amb una administració pròpia sota control de les SS. Separats de la resta de les ciutats per murs o filferrades de pues, els seus habitants, jueus i gitanos, eren forçats a viure en condicions infrahumanes, abans de ser deportats i assassinats.

10. Cap Arcona: nau de vapor de luxe fondejat al mar Bàltic a finals de la guerra. Després de rebre ordres d'eliminar a tots els presoners, les SS van introduir en ell a 7000 reclosos amb l'intenció d'enfonsar el vaixell. El 3 de maig de 1945, abans de que portessin a terme el seu pla, uns bombarders britànics atacaren i enfonsaren la nau, en el qual encara hi havia la bandera alemanya.

11. DOCUMENTS. ANNEXOS.

ANNEXOS 1 i 2

D'entre totes les pel·lícules que he vist sobre el nazisme, he escollit “El pianista” i “La llista de Schiendler”. Penso que són les que més m'han impactat i més m'han sorprès, ja que a les dues, els protagonistes (deportats) són ajudats o bé per persones alemanyes molt poderoses, com es el cas de “La llista de Schiendler” o per membres de les SS, com es el cas de “El pianista”.

Fitxa tècnica: El pianista.

Director: Roman Polanski.

Interprets: Adrien Brody, Thomas Kretscmann, Frank Finaly, Maureen Lipman, Ed Stoppard.

Guió: Ronald Harwood.

Mùsica: Wojciech Kilar.

Fotografia: Pawel Edelman.

Estrenada al desembre del 2002.

Wladyslaw Szpilman, un brillant pianista polac i jueu escapa de la deportació miraculosament, encara que la seva família es deportada. Al gueto de Varsòvia, escenari de la pel·lícula, Szpilman haurà de sobreviure davant de qualsevol calamitat, sofriments, humiliacions, etc.

A la pel·lícula es reflexa molt bé el pas del temps, com tot comença amb simples prohibicions cap als jueus per acabar amb el seu extermini.

Szpilman sobreviurà, en moltes ocasions, gràcies a la seva astúcia i a la sort del seu destí.

Així és com un oficial de les SS, el troba a unes runes, i aquest tot sorprès davant la resposta de que Szpilman és pianista, el fa tocar una cançó. El gran talent de Szpilman commociona tant a l'oficial, que aquest l'ajudarà a sobreviure portant-li menjar, roba, etc.

Resulta difícil creure aquesta “amistat” entre ells dos. Probablement l'oficial va trobar injust matar a algú amb tant talent per la música.

Al final les tropes russes i americanes alliberaran el gueto i Szpilman tornarà a tocar per la radio polaca. Mentrestant, l'oficial mor a un camp rus l'any 1952.

Fitxa tècnica: La llista de Schiendler.

Director: Steven Spielberg.

Interprets: Liam Neeson, Ben Kingsley, Ralph Fiennes, Caroline Goodall, Jonathan Sagall, Embeth Davidtz, Malgoscha Gebel, Shmulik Levy, Mark Ivanir, Béatrice Macola, Andrzej Seweryn, Fredrich von Thun, Krzysztof Luft, Harry Nehring, Norbert Weisser.

Guió: Steven Zaillian.

Fotografia: Janusz Kaminski.

Música: John Williams.

Estrenada a E.U.A l'any 1993.

La llista de Schiendler és una pel·lícula que tracta la supervivència, l'esperança, la dignitat de l'ésser humà. Tracta l'holocaust jueu amb molta precisió.

Oskar Schiendler, un home d'enorme astúcia i talent per les relacions públiques, dissenya un ambiciós pla per guanyar-se la simpatia dels nazis més poderosos.

Alemanya acaba d'envair Polonia i, gràcies a les seves influencies, aconsegueix la propietat d'una fàbrica de Cracòvia. Allà utilitza a cents d'operaris jueus, la seva explotació laboral l'ajuda a prosperar ràpidament. El seu gerent, també jueu, és el vertader director a l'ombra ja que Schiendler no té el menor coneixement industrial.

Els objectes estan sempre presents, sobretot les llistes, que condemnen o alliberen, les llistes que contenen el dolor o l'esperança. Llistes de deportats i jueus condemnats, el passaport a l'horror o “la llista”, la de Schindler, l'únic passaport per conservar la vida, la llista per uns pocs escollits. Schindler s'adonarà que la seva ànima caritativa de salvar vides l'està conduint a la ruïna, i així és com s'obsessiona tant en salvar el màxim de persones possibles, que s'arruïna. Ha de vendre fins i tot el seu rellotge. Qui salva una vida, salva el món sencer.

Un altre dels personatges principals de la pel·lícula és ben Kingsley, el cap de les SS del camp que hi ha prop de la fàbrica. Com ja sabem les fàbriques es situaven prop dels camps, per poder portar grans quantitats de persones. Aquest s'enamora d'una jueva que va a netejar-li. Es tanta la ràbia que sent pel seu amor cap a una jueva que la maltractarà però no la matarà.

Oskar a una conversa amb aquest, l'intentarà inculcar que s'ha de saber perdonar, així els homes es tornen més forts.

ANNEX 3

Camps auxiliars dependents de Mauthausen.

Aquest document l'he extret d'internet. Ens mostra en forma de quadre els noms de diversos camps de concentració, les tasques que es feien a aquests camps i el nombre de reclosos que hi havia internats; amb aquest quadre es pot fer un càlcul de les persones internades que van haver-hi.

CAMP	TASQUES	Nº DE RECLOSOS
Amstetten	Construcció de vies de tren	2966
Amstetten (dones)	Construcció de vies de tren	500
Bretstein	Granja de les SS	Uns 80
Dippoldsau	Construcció d'una central elèctrica	Cap a 130
Ebensee	Excavacions de galeries i armament	18.437
Eisenerz	Extracció de ferro	400
Grein	Armament	120
Grossraming	Construcció d'una central elèctrica	1.013
Gunskirchen	Camp de concentració	15.000
Gusen I	Carreteres i armament	11.480
Gusen II	Excavació de galeries i armament	12.537
Gusen III	Per fer teulades	274
Hirtenberg (dones)	Fàbrica de municions	450
Hinterbrühl	Construccions aeronàutiques	Aproximadament 1.800
Klagenfurt	Construcció quarters per a les SS	130
Lenzing (dones)	Telers	565
Satloss Lind	Granja de les SS	20
Linz I	Armament	790
Linz II	Refugis antiaeris	285
Linz III	Armament	5.615
Loiblpass: dos camps	Construcció de carreteres i túnels	1.294
Melk	Excavació de galeries per a fàbriques d'armament	10.314
Schloss Mittersill (dones)	Planta d'investigació de les SS	15
Passau I	Armament	83
Passau II	Armament	333
Leibnitz	Armament	655
Schilier	Fabricació de bombes volants i monedes falses	1.488
Saurer-Werke	Armament	1.480
Schonbrunn	Centre d'experimentació	4
Steyr	Armament	1.791
St. Agyd a. Neuwalde	Armament	303
St. Lembrecht	Granja de les SS	80
St. Lembrecht (dones)	Granja de les SS	20
St. Valentin	Construcció de carros de combat	1.480
Ternberg	Construcció d'una central elèctrica	406
Vocklabruck	Construcció de carreteres	300
Wels I	Armament	397
Wiener Neudorf	Fàbrica de motors d'aviació	2.954
Wiener Neustadt	Armament	1.000
Schwechat	Construccions aeronàutiques	2.586
Floridsdorf	Armament	(?)
Bachmanning	Fusteria	20
Enns	Construcció de trinxeres per amagar artilleria	2.000
Schiff Mauthausen	Punt de recepció	Cap a 700
Campament	Punt de recepció	Uns 10.000
Wels II	Armament	375

ANNEX 4.

ANNEX 5.

ANNEX 6.

ANNEX 7.

ANNEX 8.

ANNEX 9.

ANNEX 10.

ANNEX 11.

12.BIBLIOGRAFIA.

Pàgines web:

www. Buxaweb.com

www. Shalomonline.com

www. Iespana.es

acte. Pangea.org

www. Step.es

www. Artehistoria.com

www. Aprender-de-la-historia.com

www.memoriadeuntestimonio.com

www.google.com

Llibres:

TORAN Rosa, Crònica gràfica d'un camp de concentració, Mauthausen, editorial Viena, Barcelona, 2002.

BERMEJO Benito, Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, Editorial La Magrana, Barcelona, març del 2002.

AAVV, La deportación, el horror de los campos de concentracción. Editorial Editors.

AAVV, Història del món contemporani, Primer de batxillerat, editorial Vicens Vives, Barcelona, 2002.

GREEN Gerald, Holocausto, editorial Plaza & Janes S.A, octubre 1978.

Guia escolar Vox, Historia, editorial Biblograf S.A, Barcelona, novembre 1994.

Associacions:

L'Amical de Mauthausen i altres camps, C/Aragó nº312 àtic 3, Barcelona.

Els deportats que tornaren a Espanya, amb l'ajuda de l'Amical de França, van aconseguir en clandestinitat que s'establiren contactes entre ells i els familiars de les víctimes dels camps.

Al 1962, un nucli de deportats i familiars, majoritàriament viudes, fundaren l'Amical de Mauthausen, escollint de president a Juan Pagés que morí el Nadal de 1978, any en que aquesta Associació va ser reconeguda oficialment i legalitzada.

Des de la seva fundació fins el present, la seva única preocupació, ha sigut per sobre de tot defensar els interessos morals i materials dels deportats, víctimes del nazisme o dels seus familiars.

& Veure annex 5: fotografia de Hitler.

1 República de Weimar: veure glossari.

2 Putsch de Munich: veure glossari.

3 Bolxevsme: veure glossari.

4 Antisemitisme: veure glossari.

5 Lleis de Nuremberg: veure glossari.

6 Raça ària: veure glossari.

7 Moviment swing: veure glossari.

8 Operació Reinhard: veure glossari.

9 Gueto: veure glossari.

& Veure annex 6: plànols de la construcció de Mauthausen.

& Veure annex 7: fotografia de la porta principal de Mauthausen.

& Veure annex 7: fotografies de la pedrera de Mauthausen

& Veure annex 8: fotografies dels reclusos.

& Veure annex 8: principals senyals distintives dels deportats.

• Ordre Natch und Nebel del 12 de desembre de 1941.

V.Keitel, comandant suprem de la Wehrmacht.

• Discurs de Himmler, “La naturalesa

i els deures dels SS i la policia”.

• Testimoni de J.Amat Piniella

& Veure annex 9: diversos sistemes d'extermini.

& Veure annex 10: fotografia de Himmler.

& Veure annex 11: fotografies de l'alliberament de Mauthausen.

10 Cap Arcona: veure glossari.

1