Riudoms, 1 de febrer de 2010

INS Jan Guinjoan

Martí Luter i

els Protestants

Fou un teòleg alemany la ruptura del qual amb l'Església catòlica va començar la Reforma protestant.

Es va fer monjo agustí en 1505 i va començar a estudiar Teologia a la Universitat de Wittenberg, on es va doctorar en 1512.
Sent ja professor va començar a criticar la situació en la qual es trobava l'Església catòlica: Luter protestava per la frivolitat en la qual vivia gran part del clergat i, especialment, les altes jerarquies, com havia pogut contemplar durant una visita a Roma en 1510.

Les crítiques de Luter reflectien un clima bastant estès de descontentament per l'Església, expressat des de la Baixa Edat Mitjana per altres reformadors com l'anglès John Wyclif (s XIV) o el bohemi Jan Hus (s XV). Les protestes de Luter van ser pujant de to fins que, arran d'una campanya de venda de butlles eclesiàstiques per reparar la basílica de Sant Pere, va decidir fer pública la seva protesta redactant 95 tesi que va clavar a la porta del castell de Wittenberg.

L'Església va fer comparèixer diverses vegades a Luter perquè es retractés d'aquelles idees; però en cada controvèrsia Luter va anar més enllà i va rebutjar l'autoritat del papa, dels concilis i dels «Pares de l'Església», remetent-se en el seu lloc a la Bíblia i a l'ús de la raó.

El 1520, Luter va completar el cicle de la seva ruptura amb l'Església, en desenvolupar les seves idees en tres grans «escrits reformistes»: Crida a la noblesa cristiana de la nació alemanya, La captivitat babilònica de l'Església i Sobre la llibertat cristiana. Finalment, el papa León X el va condemnar i va excomunicar com a heretge en una butlla que Luter va cremar públicament; i el nou emperador, Carles V, el va declarar proscrit. Luter va romandre un any amagat sota la protecció de l'elector Federico de Sajonia; però les seves idees havien trobat ressò entre el poble alemany i també entre alguns prínceps desitjosos d'afirmar la seva independència enfront del papa i de l'emperador, per la qual cosa Luter no va trigar a rebre suports que li van convertir en dirigent d'un moviment religiós conegut com la Reforma.

Deslligat de l'obediència romana, Luter va emprendre la reforma dels sectors eclesiàstics que li van seguir i que van conformar la primera Església protestant. El luteranisme es basa en la doctrina (inspirada en escrits de sant Pau i de sant Agustí) que l'home pot salvar-se només per la seva fe i per la gràcia de Déu, sense que les bones obres siguin necessàries ni molt menys suficients per aconseguir la salvació de l'ànima; en conseqüència, expedients com les butlles que venia l'Església catòlica no només eren immorals, sinó també inútils.

Luter va defensar la doctrina del «sacerdoci universal», que implicava una relació personal directa de l'individu amb Déu en la qual desapareixia el paper mediador de l'Església, privant a aquesta de la seva justificació; la interpretació de les Sagrades Escriptures no tenia per què ser exclusiu del clergat, sinó que qualsevol creient podia llegir i examinar lliurement la Bíblia, per a això aquesta havia de ser traduïda a idiomes que tots els creients poguessin entendre (ell mateix la va traduir a l'alemany).

També va negar altres idees assumides per l'Església al llarg de l'Edat Mitjana, com l'existència del Purgatori o la necessitat que els clergues siguessin cèlibes; per donar exemple, ell mateix va contreure matrimoni amb una antiga monja convertida al luteranisme. Dels sagraments catòlics Luter només va considerar vàlids els dos que va trobar reflectits en els Evangelis, és a dir, el baptisme i l'eucaristia, rebutjant els altres.

En rebutjar el papa i tota l'Església romana, Luter va proclamar la independència de les Esglésies nacionals, el cap de les quals havia de ser el príncep legítim de cada Estat; la possibilitat si es fes amb el domini sobre les Esglésies locals (tant en el seu vessant patrimonial com en la d'aparell propagandístic per al control de les consciències) va atreure a molts prínceps alemanys i va facilitar l'extensió de la Reforma. Com que Luter va insistir en l'obediència al poder civil, contribuint a reforçar l'absolutisme i desautoritzant moviments populars inspirats en la seva doctrina, com el qual va desencadenar la «guerra dels camperols» (1524-25).

L'extensió del luteranisme va donar lloc a les «guerres de religió» que van enfrontar a catòlics i protestants a Europa al llarg dels s. XVI i s. XVII, si bé les diferències religioses van ser poc més que el pretext per canalitzar lluites de poder en les quals es barrejaven interessos polítics i econòmics.

El protestantisme va acabar per consolidar-se com una religió cristiana separada del catolicisme; però, al seu torn, també es va dividir en múltiples corrents, en aparèixer dissidents radicals en la pròpia Alemanya (com Thomas Münzer) i en estendre's el protestantisme a altres països europeus on van aparèixer reformadors locals que van crear les seves pròpies Esglésies amb doctrines teològiques diferents (com en l'Anglaterra d'Enric VIII o la Suïssa de Calví).

Interior del que seria una església protestant, que, per les idees que va portar Martí Luter, havia d'ésser molt menys ostentosa que les de Roma.