ÍNDEX

Narració: Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus

A l'article d'un diari hi consta la notícia de la mort d'una dona per immersió, la Maria Antònia Torres.

La història començà quan la Maria va venir a Barcelona en el vaixell que portava el correu, amb el propòsit d'exercir d'infermera a l'Hospital natural de Barcelona, i es va instal·lar en una cambra que li van llogar els pescadors. No mantenia cap tipus de relació amb la gent, mai passejava ni anava a missa, i sempre sense fallar cap dia, mirava la mar des de la seva finestra fins que es feia tard i fosc. El fet de guaitar tanta estona la mar creava sospita en els veïns.

Però quan la gent es va adonar, les seves persianes havien romàs tancades durant un parell de dies, i es van estranyar pensant les mil i una hipòtesis però cap va ésser certa. Llavors la guàrdia civil forçà el pany i trobaren una nota explicant el seu sentiment envers la mar. Ella, la dona que surava sobre les aigües del port, es va llançar a la mar perquè l'estimava i com que la mar mai anava a casa seva, va comprendre que havia de ser ella la que s'aboqués a la mar.

Narració: Que hi és n'Àngela?

Una senyora es para cada dia a mirar per la finestra, ja sigui als veïns sabent tot el que fan en cada moment fins i tot imaginant-se les seves veus, o quan no passa gent a les façanes dels edificis que l'envolten. Tot això ho fa per distreure's ja que no volia sortir al carrer per la por de que algun conegut la veiés sola.

Un dia va tenir un incident amb una noieta a qui va fer unes senyals perquè s'adonés de que ella era darrera la finestra i així podria saludar-la, però la noieta va respondre malament, com rient-se. Llavors la senyora va pensar que havia de posar telèfon per canviar la seva forma de vida, no fos que tota aquella gent que observava amb tant deteniment fos igual de descarada que la noieta. Així va començar a inventar-se números a l'atzar i a trucar preguntant sempre per n'Àngela. Cada cop que li agafaven el telèfon ella intentava imaginar com era aquella persona i després de moltes trucades i equivocacions, va trobar a n'Àngela i va parlar amb ella fent-se passar per una amiga d'ella: la Maria. Aquella mateixa tarda queden però era impossible que es veiessin donat que n'Àngela havia quedat amb la Maria i aquesta senyora es pensava que aniria a casa seva per això va estar arreglant tota la seva casa fins que es va adonar que era impossible que n'Àngela aparegués.

Narració: Era el seu pa de cada dia

Una parella, en Joan i na Margalideta estan plenament enamorats. El seu amor és bell, dóna llum a tot allò que no tenia i inventa coses noves.

Quan un dia entraren en una cafeteria dels afores, van demanar el pa que menjaven cada dia (una llesca d'amor sucada amb oli), d'allò que s'alimentaven tots dos: de l'amor.

En la narració “Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus” apareix com a element misteriós la dona protagonista d'aquest relat. Al principi de la narració ningú sap exactament per què la Maria es passa hores i hores a la finestra observant la mar. Tots els veïns suposen que la Maria Antònia espera a algú però quan ja troben la nota i saben perquè romania tant a la finestra mirant la mar, es resol la situació que creava dubtes entre tota la gent.

En la narració “Qui enviava les flors a na Glòria?” es perceben més d'un element misteriós a mesura que la narradora explica la història.

“No els negaré que na Glòria fou la persona més important de la meva vida i, entre totes les que he conegudes, la que més m'interessà. Però els assegur que la moralitat més absoluta va prevaler en les nostres relacions, que no tingueren res de prohibides”.

“ M'han dit que surt amb una senyoreta que sembla de qui fa fer, però la rica, ho sé de bona tinta, és la seva germana, germana o cosina, perquè segons sembla no és molt clar l'asunto...”

Primerament, s'observa que no estava molt clar el tipus de relació que hi havia entre la narradora i na Glòria encara que els criats i la cuinera fessin declaracions. La gent pensa que la relació és lèsbica o de parentesc però la narradora nega amb tot aquesta opinió, ella diu que hi havia una gran amistat i a mesura que transcorren els fets es pot observar que és cert.

“La nit que na Glòria marxà per no tornar mai més, el seu promès va pujar a buscar-la. Mentre esperava intranquil que na Glòria acabés d'arranjar-se, s'assegué al meu costat a la saleta i començà a explicar-me[...]Un poc nerviós, entrecreuava les mans ara i suara amb un gest que no m'agradà gaire, no sabria dir per què.”

En segon lloc, el dia en que na Glòria va anar amb el seu promès a sopar i després ballar, aquell dia en que l'assassinaria, en Hans, tal i com diu al text, estava nerviós i no se sap per què però suposadament tot ve dels seus plans que ell ja havia fet abans i se li notava en el seu estat físic. La narradora va ser llesta en veure des del principi que en Hans, aquell alemany no li agradava gaire.

“Vaig telefonar amb l'esperança de trobar-los tots dos junts en un pis i en aquelles hores, però la idea de parlar amb na Glòria i saber que estava bé m'ho feia passar per alt. El telèfon sonà, sonà... La veu d'en Hans, jo juraria que ho era, m'arribà des de l'altre costat, estranya i demudada.

-Que hi és na Glòria?

-Na Glòria sí que hi és, però dorm...

-Dorm?

-Dorm -em contestà

Penjà, penjà immediatament. Vaig insistir; ningú no agafà l'aparell.”

Aquí també es presenta un cas de misteri, quan la narradora que està nerviosa per la desaparició de na Glòria i en Hans que la contesta, només li diu que dorm i penja ràpidament com fugint de la situació o l'embolic en que s'ha ficat.

“ Foren vostès, la veu del sergent de guàrdia, la que em contestà: “ Un cotxe s'ha incendiat a la carretera d'Andratx però no hi ha víctimes, era buit.”

La narradora, en saber que va haver-hi un accident a la carretera d'Andratx, i que ningú havia mort, va sospitar que na Glòria havia estat víctima d'un rapte o d'un assassinat i que tot això ho havia fet en Hans perquè pensessin que havien mort en la carretera i així ja no els busquessin a na Glòria i a en Hans.

“ ¿ D'on treia l'assassí les poncelles i els gladiols que cobrien el cos de na Glòria? La garriga d'Andratx és absolutament erma, les roses i els gladiols són plantes que el mes de gener només es cultiven als hivernacles. ¿D'on els treia en Hans? Qui els hi enviava? Apunt la possibilitat d'un còmplice, d'un encobridor.”

El fet de que na Glòria fos embalsamada com un ocell més (d'aquells dissecats que tant li agradaven a ella) i recoberta de flors, és un element més de misteri i dubtós en aquesta narració. Es veu llavors que és possible que Hans estava en contacte amb alguna persona la qual li ajudava i li va portar aquestes flors que estaven per sobre de na Glòria quan ja era morta.

Finalment el relat Papallones d'incerts colors mortes al peu del llit apareixen com element misteriós les papallones que no se sap ben bé perquè de dia volen damunt del rostre de la persona i per la tarda cauen mortes als peus del llit i això fa dubtar en el relat.

L'element fantàstic/meravellós

He trobat l'element fantàstic en la narració “Quan els cabells es fan seda a les mans” quan diu “ Però jo ho sé i n'estic segura, que d'aquí a una estona s'obrirà la porta d'aquesta petita cambra i entrarà sor Concepció amb un cavallet, les pintures i la cadira de tisora. S'asseurà, em mirarà de prim compte, i m'obligarà, com sempre, que em posi la túnica blau cel de la Verge. Després ella mateixa m'agafarà les mans entre les seves i m'ajuntarà els palmells cap al cel. Començarà a pintar.[...] no ploraré com la primera vegada.” “Avui, quan la història es repeteixi com sempre, l'obligaré amb totes les meves forces que els clavi damunt el meu cos (els ganivets diminuts i ben esmolats).”

És una narració on s'observen elements fantàstics perquè no és real, és imaginativa i surrealista ja que la noia que te un trauma per la monja sor Concepció que hi havia al seu col·legi, volia utilitzar la noia de model per pintar-la com la Verge Puríssima. Això la va traumatitzar i té imaginacions on apareix la monja; de fet ho explica ella mateixa a la narració “Tots diuen que és producte de la meva neurosi, un de tants fantasmes del cervell i, com a tal, inexistent.”

La situació de follia/ bogeria

La situació de bogeria està a la narració “ Que hi és n'Àngela?” quan narra:” I penjà. N'Àngela! Havia trobat n'Àngela i n'Àngela vindria. Endreçaria una mica la sala; no, la sala no calia, la cambra; posaria la vànova nova però abans la planxaria un poc, d'estar guardada tenia moltes rues. Quina llàstima, no tenir acabada la mañanita rosa! -des que ja no guaitava al carrer quasi no feia calça -. Es pentinaria els cambuixos, no li donava temps de rentar-se el cap. Escolliria una camisa de randes i se ficaria al llit, la bata als peus per posar-se-la tot d'una que sentís trucar el timbre.

Una hora passa aviat. Endreçà la cambra: tota la roba acaramullada a les cadires, [...] Tornà al dormitori amb el tub i el tassó: els deixà sobre la taula de nit i de bell nou es colgà.”

En aquest tros de narració es pot observar clarament una situació de bogeria ja que la senyora que ha aconseguit trobar a n'Àngela es pensa que vindrà a visitar-la després d'haver parlat amb ella. Era impossible que n'Àngela la visités perquè la senyora s'havia fet passar per la Maria i a sobre n'Àngela no tenia la seva adreça. També es pot veure perquè la senyora que s'havia fet passar per la Maria i havia dit que tenia grip, cosa que era mentida, es pren de debò les pastilles i es fica al llit, com si de debò fos la cosa. (De vegades confon perquè sembla un element imaginatiu però no ho és ja que tot el que fa la senyora és absolutament real.)

Narració: Que hi és n'Àngela?

En aquesta narració s'aprecien diferents figures retòriques com les que venen a continuació:

Hi ha l'enumeració on va citant una sèrie de gent que veu la senyora per la seva finestra: “al·lotes joves, senyores que sortien de missa, homes i dones que feien cua davant la taquilla, parelles d'enamorats, nins...”.Apareix com una al·literació el paràgraf “Algun diumenge pensà que no podria resistir la temptació d'anar-se'n a seure en un banc del passeig i distreure's la vetllada mirant passar la gent” on s'observa la repetició contínua de la grafia s.

S'observa també una variant de l'al·literació que és l'onomatopeia en “el trontoll del trespol de la Rambla” ; la repetició de la r sembla imitar el trontoll, com el soroll d'una cosa o objecte sacsejat. Una altre recurs estilístic que s'ha trobat en les algunes oracions és l'anàfora on es repeteix l'expressió Es, passada o yo que al principi de cada frase : “Es resignava, doncs, a continuar[...]Es sabia de memòria les fissures” (es+verb), “passada ve, passada va” (passada+verb).

“Yo que siempre de los hombres me burlé,

Yo que siempre de los hombres me reí,

Yo que nunca sus palabras escuché”

I en aquest mateix exemple d'anàfora es pot trobar també una antítesi que és l'oposició entre dos termes. En aquest cas són siempre i nunca.

Com a exemple d'altra figura retòrica que es pot trobar en aquest relat, és l'hipèrbole en “combinacions cabalístiques” exagerant les combinacions de números que feia la senyora amb el telèfon, “la roba acaramullada” i “era de roba de fil, finíssima” També hi consta la reiteració que s'empra amb la intenció de remarcar o emfatitzar un fet així com “I penjà. N'Àngela! Havia trobat n'Àngela i n'Àngela vindria”; aquí destaca la il·lusió que li ha fet a la senyora trobar a n'Àngela i ho destaca d'aquesta manera, amb una reiteració.

I per últim es presenta com una pregunta retòrica la qual no espera cap resposta perquè es veu evident: “¿Com podia venir n'Àngela si no sabia la seva adreça?” És obvi que no podia anar de cap manera.

Narració: Te deix, amor, la mar com a penyora

En aquesta narració són perceptibles diferents recursos estilístics.

Primerament hi ha la metonímia on diu “la immensitat blavosa” referint-se a la mar perquè hi ha una relació entre com és la mar i la mar i on narra “l'estiu a casa dels meus oncles en una platja de moda. L'activitat de descans...” Aquí relaciona l'estiu amb l'activitat de descans perquè tenen una similitud.

Després hi ha una metàfora que diu “és una llenca metàl·lica, sense transparències” referint-se també a la mar, estableix com a terme imaginari l llenca metàl·lica sense transparències i el terme real que és la mar, una altra és: “un cel de neu” establint relacions de semblança entre el cel i la neu que ambdós són blancs; “ el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s'escolava...” , “La teva duresa era la màscara que cobria una feblesa a punt de trencar-se” i “la tendresa eren les notes musicals, música els meus sentiments”.

Apareixen comparacions: “Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d'hores, minuts i segons, com si es tractés d'un problema de matemàtiques elementals”. Compara els anys que fa d'aquell viatge que varen fer alumna i professora amb un problema de matemàtiques elementals o bàsiques; “nines tendres com flors”, “Em sentia feliç quan agafaves la meva mà entre la teva i passejàvem, com dos enamorats” i “ em passares una mà pels cabells com la primera vegada”.

Com un paral·lelisme hi ha aquestes estructures: “ Tenia quinze anys -una cançó del Duo Dinámico, [...] Tenia quinze anys i ells foren, en part...” També com a anàfora: “Em sentia feliç quan agafaves la meva mà entre la teva i passejàvem, com dos enamorats, per la ciutat. Em mostrares molts...” (Em+verb); “glaçada als polsos, glaçada a les llàgrimes glaçades” i “potser tenies por de la meva por en veure'l nu, potser m'havies vist fugir rabent”.

També hi ha moltes enumeracions, com en quasi totes les narracions: “amb els violins, les trompes, els timbals...” aquí es citen els instruments de l'orquestra la qual anaven a veure.

“ Em mostrares molts de racons que, temps ençà, del temps de la teva adolescència, quan et nasqué l'afició de caminar horabaixa, molta estona, per llocs solitaris, descobrires.” En aquesta paràgraf hi ha una alteració de l'ordre de les frases: un hipèrbaton. Es pot dir Em mostrares molts de racons que descobrires , quan et nasqué l'afició de caminar horabaixa, temps ençà, del temps de la teva adolescència.

Es poden observar al·literacions així com la repetició de la ema: “Anava descobrint el món de la mateixa manera que l'amor em descobria a mi per fer-me seva.” A la vegada hi ha una reiteració que és descobrint i descobria per emfatitzar.

Hi ha un asíndeton en “ La boira agonitza, densa, (i) lenta, als carrers, es fon a les clavegueres,(i) s'esfuma entre els cotxes aparcats.” On se suposa que es podria posar el nexe i de manera més entenedora.

També hi consten personificacions com per exemple “Foren dies de fel, nafrats per absurdes llenderades de ràbia, llefiscosos per les baves dels llimacs” Personifica o dóna vida als dies; També “ La dansa de mil llumetes”: les llumetes no poden ballar per això es personifica, “L'aigua trucava al vidre de l'ull de bou” : l'aigua no pot trucar i perquè és un ésser inanimat però “trucat” s'utilitza aquí com salpicat.

Apareixen citacions: <<Aquest és el camí de la depravació. T'enviaré a Barcelona, si això dura un dia més.>>

Com a epítet apareix un que és el següent: “ inefable lloc”.

Com un exemple de Sinècdoque : “ Les murades, perquè són murades i no parets”. En aquest cas designa com a murades les suposades parets que diu que no ho són però altera el significat.

D'hipèrboles que apareixen poques hi ha aquesta “lletres formosíssimes”, “A mil bocins, bocins petitíssims”.

Com a exemple de reiteració hi ha “ Tinc por, em fa por” d'aquesta manera expressa i ressalta la seva por.

Narració: Qui enviava les flors a na Glòria?

En la narració “Qui enviava les flors a na Glòria?” es troben característiques pròpies de la prosa poètica com l'epítet que no aporta al context cap contingut significatiu essencial “el meu pobre cervell”, “espesses vegades”.

També es poden observar hipèrboles “La seva absència es per a mi tan dolorosa que em fa desitjar la mort” on exagera la manera en que viu la seva absència de tant que l'estimava, “i en un to educadíssim”, “gràcies al finíssim tallat”, “poquíssims clients” (que a la vegada són un epítet: finíssim i poquíssims són adjectius davant del nom) “Estava formosíssima”, “Quasi somnàmbula vaig agafar-lo” en aquesta última hipèrbole exagera el son que tenia en aquell moment en que agafà el telèfon.

Es por trobar també l'apel·lació al lector en “ No els negaré”, “Sé que vostès creuen” per cridar l'atenció del destinatari sobre el text.

L'enumeració que apareix sovint, també és una figura retòrica i com un exemple de enumeració (perquè hi ha molts): “ un puput, una òliba, una falcia, un voltor...” . També hi ha citacions com <<Em sent més lliure així. Si em fan falta diners ja te'n demanaré, i si un dia vull lluir l'adreç de diamants, et convenceré perquè me'l deixis...>>

En aquest relat hi consten metonímies on es designa una cosa amb el nom d'una altra per la relació de contigüitat que mantenen els dos conceptes. En aquest cas es pot veure quan cita “les alaques” o “l'adreç” en comptes de dir les joies.

Apareixen com al·literacions els paràgrafs següents ,on es repeteix la grafia s:

“ -Glòria, em fa l'efecte que t'estàs enamorant...

Somreia, na Glòria, amb aquell somriure seu,

enigmàtic, llunyà, un poc trist. Somreia més que

amb els llavis, amb els ulls”

“abans de trepitjar el carrer, cada matí a les nou sortia de casa per anar a la seva feina a la Diputació, passava per la sala dels espills i es mirava de prim compte, de cap a peus, per tots costats...Na Glòria s'estava convertint en una adolescent, ella que no tingué adolescència”

“Cansats, lívids, banyats com a pops, impressionats fins la rel dels cabells”

I dins l'al·literació, com a variant, es troba l'onomatopeia: “El timbre del telèfon em sobresaltà” El fet que es repeteixi constantment la grafia t sembla realment el timbre del telèfon.

Com altra figura retòrica s'han cercat comparacions: “Na Glòria, com si tingués disset anys, somreia, tímida, feliç, encantada.” Aquí es compara a la Glòria d'ara, que té trenta-cinc o més de trenta-cinc anys amb la Glòria de disset anys. I una altra que és “Na Glòria fou embalsamada, com un ocell més” en la realitat és tal i com diu la frase, va ser embalsamada o dissecada com dissecava en Hans als ocells que li regalava posteriorment”.

De preguntes retòriques hi ha algunes com “Després?”, ¿Quina relació podia tenir amb mi un estranger, perquè m'avisessin de la seva mort i la de la seva companya, si na Glòria, no duia, com solia, cap document a sobre?” És evident que després no se sap que li va passar a na Glòria i que si na Glòria no anava documentada de res li avisarien a la seva amiga.

Una el·lipsi es produeix quan algun element de l'oració se suprimeix perquè se sobreentén i en aquest relat hi ha una: “Mai no ho havia fet, tan tard” se sobreentén que la frase seria Mai no ho havia fet, d'arribar tan tard.

Hi ha també una antítesi que és evitable i inevitable “evitant, qui ho sap!, l'inevitable.” , un asíndeton on s'ometen les conjuncions que uneixen elements d' una frase “De tant en tant despenjava l'aparell, (perquè) volia convèncer-me que feia el renou acostumat, (i) que no tenia cap avaria” Aquesta oració trobo que estaria millor amb els nexes “perquè” i “i”.

Al text també s'escriuen personificacions així com “El silenci més absolut em contestà” . Aquí s'atribueixen qualitats humanes a éssers irracionals. El silenci és el silenci i no pot contestar amb silenci sinó que el silenci hi és quan no se sent res.

Com a element que es repeteix “ vestida de negre, somreia, somreia...” que es qualifica com a reiteració i “a voltes cadenciosa i pausada, a voltes frenètica” que s'identifica com una anàfora.

Finalment apareix l'hipèrbaton que altera l'ordre habitual de les paraules dins la frase: “ He vist un altre cop, com a les nits d'angoixosa espera vora el telèfon, fantasmes dansant ferests vora un llit, on descansava na Glòria coberta d'ocells embalsamats.”

La frase podria estar escrita d'aquesta altra forma on s'entén millor el seu significat: He vist un altre cop, on descansava na Glòria coberta d'ocells embalsamats, fantasmes dansant ferests, com a les nits d'angoixosa espera vora el telèfon.

5. Narració “Noltros no hem tengut sort amb sos homos...”

Aquesta narració pertany al dialecte balear i dins d'aquest s`observen tres tipus de característiques:

En l'àmbit fonètic el grup -gua es pronuncia -go com d'aigua a “aigo”. En aquest mateix àmbit hi consta alguna neutralització on la o passa a ser u com “tupava” en comptes de topava i també en el mot “poria” que passa de la grafia d a la grafia r.

Quant a les característiques morfològiques, es reflecteix l'ús de l'article salat es/sa com per exemple “es carril” , “sa beguda” o bé “ses nines”. També s'observa l'article personal en forma arcaica en/na que s'ha trobat en “na <<Carguia>>” o “na Concepció”.

En aquest apartat també destaquen la primera persona del singular del present d'indicatiu dels verbs de la primera i tercera conjugació que no porta desinència així com “arrib”, “aixec” i “agaf”; la primera persona del singular del present de subjuntiu que acaba en -i com en “cregui” , la desinència pròpia de l'imperfet de subjuntiu “contàs” i els verbs incoatius que porten l'increment -eix com per exemple “pareixia”.

Al text se situa una forma de conjugació pròpia del dialecte que és “tengut”.

Una altra característica és l'ús dels pronoms personals de primera i segona persona del plural noltros i voltros; s'exemplifica el seu ús a “noltros no hem tengut sort”.

Els pronoms febles presenten la forma plena davant el verb, així es pot veure a “mos digué”, “me cregui”, etc. que són alguns exemples.

I per últim en la morfologia nominal es pot veure que s'usa el demostratiu allò com en “Empegueïda d'allò”.

Com a aspectes lèxics, destaquen els mots propis “homo” (home), “pareixia” (semblava), ”madó” (dona casada o vídua), “horabaixa” (tarda), “nines” (nenes), “qualqú” (algú), “idò” (i doncs), “al·lotes” (noies), “calçons” (pantalons), “empegueïda” (avergonyida) etc.

A més a més s'observa com a arcaisme el mot “grave” (greu), “con todo” (amb tot), “caído” (caigut) i com a col·loquialismes “presones”, torre “Infel”, “Venensuela”, etc.

• “ Vaig planxar camises, pantalons, fracs de milords, de banquers, de nobles, matinées, faldetes, bruses i vestits de senyores, de robes, vaja robes, quin caído! No s'assemblaven gens a ses d'ara.”

En aquestes oracions, s'observa que l'element dramàtic són les robes antiquades que es portaven abans i la vegada és còmic per la mateixa raó, perquè eres cursis les robes que es portaven i diguéssim que ho narra com si se'n rigués.

• “ Ses nines tenien un mes quan son pare es presentà per conèixer-les. Sense quasi mirar-les exclamà:

• Vaja quin dos rufais!”

En aquest cas l'element dramàtic és el pare que les va quasi abandonar i el còmic és la forma de dir-li alguna cosa a les bessones de manera graciosa.

• “ Des d'es públic qualcú va cridar: <<Se cala foc...>> Cametes me valguen!, vaig dir-me jo. Agaf ses nines una per cada mà i venga córrer fins arribar a n'es portal. Lo gros d'es cas és que ben poca gent, trobava jo, havia sortit d'es cine. Jo passva una penada, ja els veia a <<presones>> les que ens trobàvem a punt de sortir a n'es carrer. Amb això es porter, que era molt de la broma, mos digué:

• Què, han vingut darrera es porc?

• Quin porc? -li replicà un senyor que anava amb sa senyora i un infant.

• ¿O no l'han sentit a n'es bergantell que ha cridat <<...ala, porc!>>

Aquí vist clarament, l'element dramàtic seria si el cine de debò s'hagués cremat, i les persones també; i l'element còmic, és la gràcia que li dona el porter perquè s'han anat corrent del cinema i només havien dit <<...ala, porc!>> en comptes de <<Se cala foc...”>>.

• “ I per si no ens bastàs, a na Paquita li van jugar una passada pitjor, casada amb un viudo que tenia tres fills, s'homo se li embarcà un bon dia cap a <<Venensuela>> deixant-li, com a penyora, els tres lucifers, més rebecs que Satanàs.”

En aquest tros de la narració, l'element dramàtic és l'abandonament que fa el marit de la Paquita a ella i se suposa que l'element còmic és la manera en que descriu als tres nens: que són més rebels que Satanàs.