Els maquis va ser una resistència contra el franquisme. Duran l'ocupació alemana a franca, del 1940 al 1944, fou anomenada maquis. La presència d'anti franquistes en la lluita contra els nacis fou que fossin anomenats maquis de les guerrilles que actuaven a l'estat espanyol entre 1944 i 1949 principalment. A Catalunya, la frontera amb fransa permeté als maquis de realitzar accions ràpides. D'entre els fets més destacats cal esmentar la invasió de la Val d'Aran el 1944, i que ben haviat va ser aturat per l'exercit franquista. Els maquis actuà normalment en zones rurals i de muntanya, encara que, vers els anys 1950, també actuaren en zones urbanes.

Els maquis van existir desde el 37 al 52, tot i que podem parlar amb propietats de l'existència de la guerrilla només del 45 al 47 (dos curts anys) van ser entre 5.000 i 6.000 guerrillers dels quals la meitad van murir a les montanys, altres es van entregar o van ser capturats y fusilats y de fet només uns 500 supervivents van fugir d'Espanya. L'història dels maquis es poden dividir en tres fases: “ la época de los huidos (del 37 al 44)” “la fase de la guerrilla (del 45 al 47)” i la última fase “los últimos años (48 al 52).

1er FASE

Acabada la guerra civil, franco no va intentar cap reconciliació, Paul Preston va parla de “política de venganza”: havien 450.000 exiliats, 90.000 ejecutats durant la guerra i durant la postguerra uns 41.000 per motius ideològics.

Els origens dels fugits era aquella represió, el seu destí era ser ejecutats o “la ley de las fugas”. Estaven desorganitzat, fugiren per salvar les seves vides, cuasi no tenien aramament i tampoc tenien una conciencia política del que feien. Tenien molt difícil fugir al estranger ja que en Portugal, la dictadura de Salazar els hauria entrega aFrancoy desde el 1940 en fransa s'haurien topat amb l'oposició naci. Espanya s'havía transformat en una gàvia, la seva situació era dramàtica, atrapats en el seu propi pais. L'únic lloc on es podien amagar era en les montanyes.

Fou l'època més sagnan, en la qual hi van haver veritables matases i també per part dels máquis com una mena terrible de defensar-se i donar leccions a alguns pobles.

2na FASE

Entre el 44 i el 45 hi va haver un salt qualitatiu. La guerra mundial ya estaba decidida i van pensar que era el moment de recuperar la llibertat y la República. Es el moment de la guerrilla propiament dita. I aqusta és una part de l'història del Partit Comunista d'Espanya (PCE), aquests van decidir les invasinon de la Vall d'Aran que van fracasar.

La gurrilla és va convertir en una veritable problema per l'estabilització del règim, un focus perturbador per un règim aillats i els cuals alliats internacionals acaben de perdre la guerra.en el 45 l'ONU no va aceptar a Espanya en el 46 EEUU, Gran Bretanya i Fransa van firmar un tractat de condemna a Franco.

La por del règim no es va notar, era un moment de canvi, d'esperansa pels republicans i en realitat va ser l'únic moment que hi van haber posibilitats de canviar el règim

Però la dipomàcia internacional no entenia de sentiments. Quan a partir del 47 es va estabilitzar la “Guerra Freda”. La guerrilla no tenia res a fer Russia va agafar la seva part de botí, Amèrica també i en aquest últim botí es va incluir el recolzament del règim franquista.

3er FASE

Entre les responsabilitats del PCE, la del 47 es veritablement terrible. Resulta incomprensible que el PCE no haguès fet en el 47 la retirada dels guerrillers. El propi Stalin va aconsellar en el 48 que retiressin les guerrilles però el que volien portar a lloc el PCE era un canvi tactic que va ser un disbarat, els van dir: “Ara ja no sou guerrillers, hos convertiu en els instructors dels camperols. De d'una taula i un paper és bonic, però en les montanyes allò no tenia sentit.

Aquestes tactiques les van resoldre la Guardia Civil aniquilan els guerrillers. Apartir del 47 am la llei “lei de bandidage i terrorismo” les montanyes d'Espanya és van convertir en una veritable caseria. Habia ja una tradició de “lley de fugas” i psen a aplicar-la per tot i per a tots: guerriller en actiu, exguerrillers, ellasos o sospitosos de ser enllasos. Va ser una época de terror que només uns pocs van aconseguir salvar-se

Apartir del 49 es podia confirmar el fi de la resistència aramda. Ja només són grups que intenten sobreviure sigui com sigui. En el 50-51-52 atravesar Espanya era molt difícil i si el PCE habia presumit de mantenir totes les rutes de pas hauria d'haver contribuit a en salvar aquests lluitadors.

Apartir del 52 ja no havien guerrilles en les montanyes, havien llegendes, mites i personatges de llegenda.