1.- Mal de llengües, llibre escrit per Jesús Tuson, és un estudi i reflexió sobre els prejudicis en el tractament de les llengües, principalment les minoritàries, i una defensa de la igualtat de cada una d'elles recolzant-se en la riquesa cultural que cada una d'aquestes poseeix. El sociolingüístic aconsegueix reflectir aquesta situació de tractament desigual, exemplificant cada una de les idees que va introduint, fet que dóna un caire més objectiu a l'estudi.

2.- Un altre títol que es podria posar a l'obra de Jesús Tuson, que vindria a ésser el tema, seria: Denúncia dels prejudicis lingüístics.

3.- Primerament, l'autor, en forma d'introducció al tema, ens diferencia els judicis de fet i els de valor. Ens explica que els primers són aquells que són demostrables i del tot objectius (per exemple, quan es diu: “la temperatura en la qual el paper comença a cremar-se es troba en els 415 graus Fahrenheit”), ja que o són vertaders o no ho són. D'altra banda, els judicis de valor són valoracions personals i subjectives sobre diferents temes, però que no es poden demostrar (per exemple: “Barcelona és la millor ciutat d'Espanya”).

Per tant, els judicis de valor sobre els pobles són sempre personals, i cada un diu d'ells el que li convé. A més, aquests estereotips ens són tan còmodes perquè ens eviten el “dur treball” d'haver d'averiguar per nosaltres mateixos si aquests es corresponen amb la realitat o són simples judicis de valor. Per exemple, ara no tant, però sí en períodes d'esclavitud, era molt fàcil relacionar la paraula “negre” amb “esclau”, i la majoria de la gent ni s'aturava a pensar que actuava de forma racista, ho relacionava així perquè sempre ho havia vist d'aquesta manera, com nosaltres podem relacionar perfectament “brau” i “força física”. És fàcil dir: “les llengües minoritàries són totes pobres”, però si observem el chinook (del riu Colúmbia, als actuals Estats Units d'Amèrica), veurem que és una de les més singulars i curioses que existeien, amb un grau de síntesis tan gran que, per dir: “He vingut per donar-li-ho a ella”, li basta amb dir: “iniáludam”. Per tant, els que parlen de llengües dolentes només a causa d'un rumor que sentí de casualitat i creuen el que senten, haurien de provar d'investigar si són certes o no aquestes afirmacions.

Resumint, aquests judicis de valor sobre els pobles, que cauen sovint en l'estereotip, són conseqüència d'una mala educació, una educació que classifica les llengües segons la importància que tenen, importància quantitativa i no qualitativa, que facilita la classificació, però que, injustament, tendirà a extingir la major part d'aquestes “llengües inútils”, que no fan res més que “dificultar” la comunicació. És el típic estereotip del que és bo (nosaltres) contra el que és dolent (els altres).

4.- Més amunt he presentat, com el mateix Tuson fa en el llibre, els judicis de valor com a afirmacions que es fan sense cap fonament, però la veritat és que, de tota manera, podem fer algunes excepcions de judicis de valor que hem d'acceptar. Aquests són, d'acord amb Jesús Tuson, aquells que tenen una finalitat de supervivència i/o d'igualitarisme. És a dir, podem proclamar, per motius d'ètica i sense haver de donar explicacions, que tots els homes som iguals o que no hi ha unes races millors.

Per tant, des del meu punt de vista, els judicis de valor només poden ésser acceptats si tenen com a finalitat la igualtat i la justícia. Si bé aquests tampoc són del tot empírics, però són del tot necessaris i útils en una societat tan diversa com la nostra.

En conclusió, els judicis de valor seran positius en els casos en els que es tracti per igual a tothom i tot, mentre que seran rebutjables o negatius en els casos en els que es destaqui un grup humà o llengua per sobre dels altres.

5.- Segons l'autor, des del seu punt de vista, el prejudici lingüístic és l'aplicació del racisme a les llengües i als que la formen. D'aquí es pot fer una comparació entre el que va fer Hitler amb els jueus i la imposició de llengües que es solen dur a terme durant les dictadures (per exemple, el cas d'Espanya amb el català durant el franquisme).

El terme de prejudici lingüístic pot definir-se de diferents maneres. Un primer seria l'intentar conèixer l'origen social i altres dades d'una persona mitjançant la parla. Aquesta actitud és vàlida, segons Tuson, si té una finalitat honesta i desisteresada, però no si és pura xafarderia o té pèrfides intencions.

Trobam també una segona accepció de prejudici lingüístic en els casos en els que un parlant d'una llengua es disposa a abandonar-la. Aquesta situació s'anomena també autoprejudici, però no és de les definicions més importants.

Peró la definició que ens dóna de caire personal Jesús Tuson és una definició que explica el prejudici lingüístic com una forma de judici de valor sobre una llengua o sobre els seus parlants, a causa de la ignorància o de la malvolença, que segueix una sèrie d'estereotips que rebutjen les diferències.

De tota manera, no ens hem de rentar les mans enfront d'aquests prejudicis lingüístics, ja que tothom, en major o menor mida, ha fet valoracions diferenciadores entre dues o més llengües o grups de parlants.

6.- El maniqueisme lingüístic està basat en una distinció dualista entre el principi del bé i el del mal. Aquesta filosofia diferenciadora no té punt mig, ja que en el cas d'una llengua, o bé és bona, o és dolenta. Aquest principi, que té arrel en el segle de les llums, on alguns il.lustrats ja feien divisions maniquees entre llengües més bones i llengües menys bones, va desfermar-se durant el Romanticisme.

El maniqueisme, que ve a ésser una distinció entre les llengües fortes i les dèbils, podria ésser entès com l'imperialisme de les llengües, exemplificant aquesta afirmació en casos com la dominació espanyola a Amèrica, el cas del francès al continent africà, etc.

En aquestes situacions maniquees és molt difícil la supervivència de les llengües febles, ja que les més fortes tenen tanta influència que acaben, d'una forma o altra, imposant el seu domini.

7.- El dialecte és cadascuna de les modalitats que presenta una llengua en les diferents regions del seu domini, delimitades per diverses isoglosses, els parlants d'una de les quals no tenen gaires dificultats de comprensió amb els parlants de les altres, tot i que solen tenir certa consciència de l'existència de diferències entre elles. En el cas del català, existeixen diferències notables entre el bloc oriental i l'occidental, separats per una línea isoglossa.

Al terme dialecte li podem donar diferents valors segons els casos: històric o sincrònic. Així, el primer dels dos casos es podria exemplificar en el cas de les llengües romàniques com a dialectes del llatí; mentre que en el segon cas, s'entén per dialecte una varietat de la llengua respecte a les altres.

Però després, com explica Tuson, ens trobam davant la necessitat de decidir quines varietats són dialectes i quines són llengües. Davant aquesta situació, Jesús Tuson es serveix dels requisits plantetjats per Joan Veny, qui diu que per a ésser dialecte, dues parles han de complir tres coses: comprensió recíproca (en major o en menor mida) entre els dos parlants, homogeneïtat estructural (encara que no hi ha uns criteris clars establerts), i una delimitació amb les ratlles estatals (encara que aquest no és gens fiable, ja que una frontera pot dividir una comunitat de parlants).

Ja per acabar, però, amb el tema dels dialectes, i com s'ha observat en l'estudi dels tres requisits, podem dir que aquest és un concepte fosc, difícil de treure, on apareixen diferents opinions i punts de vista, cap d'ells objectiu.

8.- Jesús Tuson, al llarg del llibre, exposa una sèrie de prejudicis lingüístics que es poden dividir entre populars i cultes. Entre els primers trobam una altra divisió que distingeix tres grups de prejudicis populars: llengües fàcils i llengües difícils, llengües suaus i llengües aspres, llengües amb molts parlants i llengües amb pocs.

La primera d'aquestes dicotomies es ben bé pròpia de la gent vessuda, que no té ganes d'esforçar-se en aprendre noves llengües i les cultures que s'amaguen al darrera. Aquest concepte de llengües difícils és ben subjectiva, ja que d'igual manera que hi ha persones que assoleixen un nivell excel.lent de matemàtiques o de física en un període mínim de temps, també hi ha aquelles persones que poden arribar a saber parlar una llengua només amb setmanes o, fins i tot, dies de pràctica. Així, al marge de les llengües, podem trobar genis com Wolfgang Amadeus Mozart que als sis anys ja tenia un nivell altíssim quant a improvisació, que dominava els instruments de tecla i el violí, i que composà petites obres que avui en dia encara s'interpreten. Per tant, la dificultat no resideix en les llengües, sino en qui les vol aprendre.

A més, difícil pot ésser una llengua per una persona aliena a aquesta, és a dir, per una persona que mai hi ha entrat en contacte, mentre que pels nadius de la zona és la llengua més fàcil que hi ha. És el cas del ja citat chinook, el qual posseeix un grau de síntesi màxim. Però estudiant l'arrel de cada una de les frases que es poden formar en qualsevol llengua, observem que totes tenen un grau de síntesi molt gran, unes més que altres, però totes en major o menor mida. Per tant, com diu el mateix Tuson, o bé tots “som miserables mortats, o bé tots som déus”.

La segona de les dicotomies assenyalades per l'autor com a prejudicis populars és aquella que qualifica les llengües de suaus o d'aspres. Aquesta diferenciació condueix molts cops a l'egocentrisme, com expressa Marc Antoni d'Orellana quan enlaire el valencià per damunt del mallorquí o el català. Però la veritat és que som els humans, i no les llengües, els qui incorporen a la seva parla un to de veu o un altre segons la complexitat i la forma dels elements que participen en l'elaboració de la veu. Les llengües no tenen aquests instruments anomenants cordes vocals, ni tenen tampoc sexe, ni són boniques, “només” són llengües.

La tercera i última de les dicotomies populars ens presenta unes llengües amb molts parlants i d'altres amb pocs. Però aquesta diferenciació és molt útil pels imperialistes, però per les persones corrents com vós i jo. Utilitzant l'exemple que introdueix Jesús Tuson, en el món està clar que hi ha més cavalls que balenes blanques, però és per aquest mateix motiu que aquestes balenes blanques (llengües minoritàries) han d'ésser cuidades d'una forma més cuidadosa i no de forma contrària. Tothom sap que al món es parla més xinès, anglès o castellà que el lapó, el fox o el cherokee, però no per raons de llengua, sino per causes totalment extralingüístiques com són l'imperialisme o un major creixement demogràfic.

En un segon gran bloc de prejudicis trobam els de caire culte. Serien aquests, per exemple, el cas del francès durant el neoclassicisme o societat il.lustrada. Aquest era l'idiome pels savis no perquè fos més fàcil o més difícil, simplement perquè va ésser a la classe alta de la societat francesa on es feren els descobriments i les reflexions que més importància van tenir. Clar, un segon pas va ésser el d'adequar el lèxic francès a aquests nous camps. Però qui diu que sigui el francès el més adequat. Fou pura casualitat, o no, que aparegués a França aquesta generació de savis; però què hagués passat si aquesta generació hagués aparescut al Japó?. Hagués estat després el japonés la millor llengua per parlar als savis? Cosa semblant passava amb el grec i el llatí. El primer era considerat l'idiome més adequat per parlar als déus, i el segón, el millor per a alliberar la imaginació escrivint un llibre.

D'igual manera, es diu que una llengua és més rica que les altres, però més rica des de quin punt de vista? Tuson ens presenta el lèxic com a única mesura diferenciadora entre les llengües, però al mateix temps, ens explica que aquest camp no és el més important, ja que cada llengua adequarà el seu lèxic a les seves necessitats. Així, una llengua d'una tribu del centre d'Àfrica no tindrà perquè dedicar cap paraula a la informàtica, no perquè no els interessi, sino simplement perquè no tenen coneixement algun sobre alquest camp estrictament del països més o menys “desenvolupats”. Respecte a aquest tema, Tuson ens introdueix una cita de Julián Marías, qui demana si seria possible escriure la Divina Comedia en swahili, i la resposta és que no. Però aquesta mateixa resposta la podrem aplicar a una pregunta semblant a aquesta: “Seria possible escriure un manual sobre el Windows 2000 utilitzant el xinès del segle XII?”. I això que el xinès és la llengua més important pel que fa a la quantitat de parlants. Per tant, és inútil comparar dues llengües distanciades, tant si és una distància espacial com temporal.

9.- La falta d'ortografia que ha patinat als correctors es troba a la pàgina 95, ja cap el final, on s'escriu, dins una cita en castellà, “vernàcula”, quan tocaria ésser “vernácula”.

També podem observar una segona falta d'ortografia en la pàgina 81, millor dit, una doble falta. Citem el fragment en questió: “... i un poble per sobre de qualssevol altres”. Es poden observar dues faltes, “qualssevol” i “altres”, que haurien d'ésser “qualsevol” i “altre” (aquesta darrera perquè si qualsevol és singular, altre també ho ha d'ésser).