“BAIXA,GALILEU”

Un judici de fet és aquell que pot comprovar-se cientificament i que aquesta

comprovació és acceptada per la comunitat de cientifics o que es sap que eixe

fet en particular es pot produir. En el llibre , L'autor , a la pàgina 14 ens marca un

exemple per a poder entendre a la perfecció allò que vol dir el concepte de

Judici de fet. Són coses perfectament comprovables com el temps que va fer en

un lloc i en un moment determinat, per exemple:“ El dia 17 de novembre de 1986

va ploure a Saint Genis”

Un judici de valor podríem considerar-lo un judici de fet on la persona que fa

aquest judici de valor afegeix els seus gustos o una valoració personal del

judici, son part d'ella mateixa i de vegades poden ser positius o negatius.

Al final del capitol l'autor , Jesús Tuson ens introdueix un altre concepte no

menys important que els nombrats, el concepte és: Els prejudicis lingüístics, son

judicis de valor sobre una llengua i els seus parlants, són de vegades

manifestacions racistes i una conseqüència directa de considerar una llengua

més apta que un altra per a diferents usos.

Aquests prejudicis es poden classificar en subclasses y com ja hem dit afecta

tant a les llengües com als parlants.

Al final l'autor intenta donar una explicació al títol d'aquest capítol, fent una

reflexió sobre l'egocentrisme que regna en tots nosaltres en molts aspectes i

qüestions:llengües, història,etc.

“LES VELLES PETJADES DE L'ETNOLATRIA

En aquest capitol l'autor mira enrere al llarg de la historia i ens presenta tot

tipus de prejudicis Lingüístics. Tots tenim prejudicis lingüístics i encara que es

pensava que cada cosa només era designada per una paraula, ja que les

paraules tenien origen diví aparegueren els poetes, que les utilitzaven amb

significats diferents i les desfiguraven. Va fer que apareguera l'educació

lingüística. Això va significar l'acceptació de les paraules com a “metode de

Referència d'objectes”

Els Primers gramàtics van definir el Gramaticus com aquella persona que

posseïa tot el necessari per a ensenyar a parlar correctament i per a poder

“traduir” allò que els poetes feien.

Això va provocar la introducció del concepte “ Llengua vulgar” , exemple clar del

concepte presentat amb anterioritat: Prejudici Lingüístic.

L'autor ens presenta com eren classificades les llengües fins a L'Encyclopédia,

les llengües eren classificades segons eren “aspres” o “femenines” classificació

sorgida de Dante pel seu afà de trobar la parla italiana més noble per a la

dignitat literaria però amb l'aparició d'aquest llibre les llengúes començaren a

ser classificades segons per a que eres aptes, bé per a la oratoria, el teatre, la

fabulació.

Amb l'aparició al segle XVIII de < l'Essa sur origine des langues >

de Rouseau es va arribar a creure que les llengües podien ser classificades

segons el clima del lloc on es parla i de les condicions de vida, aixi trobem

llengües del nord més aspres, cridaneres,clares,... i llengües del sud més

eloqüent,vivaces i fosques, més aptes per a la parla i les anteriors per a

l'escriptura.

Al final del capítol l'autor entra en les diferents lluites lingüístiques entre

diferents “llengües fortes” o les “Llengües febles”

Moltes opinions extremadament apassionades com la d'Agustí Enra en

“Controversia” sobre la perfecció del idioma català que manifestà:” per no

deure res lo idioma català a qualsevol altre” o la Lluis Galiana: “no sólo es

apreciable por ser breve y agraciada sino también por ser capaz de toda aquella

majestad q se da a la castellana, tan propiua para hablar de asintos serios, como

reputada siepre por gloria especial a este idioma” estan escampades per tot

arreu i realment les llengües no deurien sofrir les manies persecutòries dels

homes.

ELS TENTACLES LLUNYANS D'UNA EDUCACIO POTINERA

En aquest capitol, Jesús Tuson ens presenta el prejudicis innocents resultat

d'una educació convencional que faciliten la pervivència de l'etnocentrisme

aquests son els prejudics populars els classifica segons tres dicotomies ben

diferenciades:

La primera dicotomia, segons l'autor , son les “Llengües Facils” i les “Llengües

dificils”. L'autor considera que les persones que consideren a una llengua

“difícil” es perque no estan en posició d'apendre-la ja que estan còmodament

instal·lades en la seua llengua i no estan predispostes a que els parles amb una

altra llengua que no siga la que ells han aprés.

La segona dicotomia es la classificació en “ llengües suaus” i “llengües

aspres”. L'autor afirma que les llengües son sistemes a l'abast dels parlants i els

sistemes no tenen sexe són les cordes vocals les que produeixen sorolls aguts o

greus.

La tercera dicotomia que presenta l'autor és la del nombre de parlants llengúes

amb molts i pocs parlants.

Presenta una série d'estadistiques les quals critica per les seues exagerades

xifres.

Aixi que la credibilitat de les estadístiques es relativa perque ningú pot comptar

una per una totes les persones que parlen cada idioma a més no se sap si el

reconte conté aquells parlants que han aprés una llengua com a segona llengua o

no.

LA PRESUMCIÓ ( VOLGUDA?¿) DE LA IGNORÀNCIA

En aquest capitol, l'autor ens presenta la diferència que hi existis entre llengua i

dialecte. Explica els valors que els especialistes donen al “ dialecte” .

Un Històric o el genèric i un sincronic o descriptiu pero es masa gran aquesta

simplificació.

En primer lloc es diu que tots els idiomes que coneixem ara com pot ser el

català, el castellà, el francès ... deriven d'una llengua mare: El llatí.

En segon lloc es parla de dialecte com a varietat d'una llengua estàndar.

Hi ha 2 “perjudicadors” segons Tuson dels dialectes principalment:

EL primer perjudicador és el que els polítics acorden com a llengua oficial d'un

estat . Tots el dialectes presents a eixe pais son tractats amb inferioritat pels

parlants d'aquesta llengua i com abans nombravem : este fet pot considerar-se:

Fet polític

El segon perjudicador és la historia en general, tan sols son tractades les

llengües que tenen cents d'anys d'historia i la resta son tractades com a

dialectes per la seua condició de poca història.

Un dialecte no es motiu per a complexos perquè la llengua comuna no pot ser

res més que la coincidència esencial dels dialectes.

LES PSEUDO-RAONS DELS NOUS CIVILITZADORS

El autor del text, Jesús tuson, ens transcriu les paraules d'un gramatic sovietic:“

El poder i la grandiositat de la llengua rusa són el testimoni irrefutable de les

grans forces vitals del poble rus , de la seva gran cultura i del seu gran destí

històric”

En un intent de comparar la llengua i el pais, el gramatic soviètic cau en el món

de les comparacions“ La grandesa no és sinó la cara lluent de la inseguretat i

una manera de resoldre els dubtes per la via més expeditiva, la ignorància”

En aquesta frase l'autor tira pel terra l'afirmació de grandiositat del gramatic

sovietic.

La complexitat lingüística del món s'enten com una complicació. Aixó per a totes

les persones no és verdader ja que están firmement acomodades en el

monolingüísme i viu , naix , i mor amb eixa llengua.

A nivell mundial se pot apreciar una altra classe de classificació de llengües:

“Llengües amb estat” i les “llengües sense estat”

El panorama lingüístic del món és complex, i si la realitat lingüística és complexa

és degut a la superposició de pobles sobre altres.

I per a concloure la descripció del capitol afegirem una frase significativa que

m'ha cridat l'atenció.“No importa la gent, les seues cultures, , les seues llengües,

no cal demanar-los la seva opinió i veure si es volen incorporar a les grans

empreses col·lectives .Cal incorporar-los -hi perquè cal que l'estat navegui amb

bon vent”

UNA NOVA EDUCACIÓ LINGÜÍSTICA , UNA NOVA EDUCACIÓ

En aquest últim capitol l'autor ens marca unes propostes per a lluitar contra el

prejudicis lingüístics . Ens mostra 2 clares intencions:

La primera intenció que marca és la de promoure l'igualitarisme, aquest fet el

considera útopic ja que hi ha massa desigualtat al món.

La segona intenció és la tolerància . Promou desde l'escola l'ensenyament

d'aquest valor per a un be comú.