Capítol 1, <<Una imatge val més que mil paraules>>

En aquest primer capítol l'autor fa una reflexió sobre la frase que diu que una imatge val mes que mil paraules i explica que aquesta frase només es vertadera en uns casos molts concrets, com per exemple per als xinesos que xerren varietats lingüístiques diferents o els panells informatius que hi ha en un aeroport, a l'autopista, etc. En aquests casos si que es pot dir que una imatge val mes que mil paraules. Però hi ha moltes altres coses que no es poden expressar amb les imatges, com per exemple una coses tan simples com el si condicional, la noció de causa, etc.; per tant amb les imatges només es pot expressar coses molt elementals perquè només les llengües tenen una capacitat sintàctica. Les imatges mostren fragments de la realitat, amb les paraules construïm la novel·la de la realitat i poden desvetllar imatges mentals sense límit.

Capítol 2, <<Aviat desapareixerà l'escriptura>>

En aquest capítol es fa una suposició del que passaria si la escriptura desapareix i es diu que si arribéssim a oblidar l'escriptura hauríem de canviar de vida radicalment. Perquè l'escriptura i la lectura són fets que tenim incorporats en la nostra existència, de tal manera que seria inconcebible aquesta societat sense escriptura, perdre la escriptura seria com tornat a l'era del paleolític superior.

Per a que pogués desaparèixer la escriptura primer hauríem d'inventar un sistema per emmagatzemar informació. Per tant es impossible o molt difícil que la escriptura arribi a desaparèixer, encara li queda una llarga vida.

Capítol 3, <<Fer literatura és cosa de pocs, ben dotats per la natura>>

En aquest capítol Jesús Tuson diu que fer literatura esta a l'abast de qualsevol, al contrari del que diuen que el poeta no es fa; neix, com si per fer poesia haguéssim que tendre uns gens especials.

En Tuson diu que fer literatura és qüestió d'ofici i dedicació. Per arribar a poeta cal ser parlant ordinari i un cop ten llesta la pròpia llengua es pot plantejar si en fas un ús estètic, més o menys inhabitual o fora del que és el to i les urgències de cada dia.

El joc de la poesia es pot aprendre al igual que és pot aprendre qualsevol altre joc. En principi, per ser poeta o per fer literatura cal començar a llegir d'hora i cal tenir ben present que “no hi ha llibre sense llibres”, que vol dir que tot poeta té models.

Per s'arriba a la conclusió de que fer literatura no és res més que una capacitat a l'abast de qualsevol humà, una capacitat que es desenvoluparà si les circumstàncies de l'entorn ens resulten favorables i per part nostra hi posem interès i esforç.

Capítol 4, <<Els joves parlen malament i els periodistes escriuen malament>>

Aquest capítol tracta sobre el que diuen alguns de que abans es parlava i escrivia millor que ara. Tuson diu que ara es millor que abans perquè mai havia hagut tanta gent capaç d'escriure i llegir com ara i que quan diuen que hi ha un 45% de gent que llegeix es pot invertir i dir que hi ha un 55% que llegeix i això ja no es tan negatiu.

Tambe s'esmenta que les llengües canvien i que els canvis es produeixen perquè els parlants seguim o no seguim el model de les generacions anteriors i cadascú fa la seva llengua heretada i, doncs, la modifica. Poc o molt. Aquest canvis que es produeixen en les llengües son inevitables. Per exemple, no podem garantir que la paraula llibre d'aquí a cent anys tindrà el mateix significat d'avui.

En el tema de que els joves parlen malament, Tuson diu que això no es cert que el joves d'avui son com els d'ahir, parlants de ple dret i que tenen el control del sistema i, quan toqui, deixaran de parlar com adolescents, però ara el que toca és que facin sonar la llengua generacional. Perquè la modulació de la llengua és també un senyal d'identitat, una marca legítima de diferència.

Capítol 5, <<El llenguatge és un mitjà de comunicació>>

En aquest capítol Tuson comenta les definicions que se dona al llenguatge. La definició habitual de llenguatge ens el presenta com un mitja de comunicació o com estri o mecanisme per a la transmissió d'informacions. I això converteix el llenguatge en una mena d'artefacte utilitari.

Les llengües permeten intercanvi d'informació; però també podríem definir-les, per exemple, com mitjans per a la divisió del treball.

Les llengües, però, fan molta mes feina que aquestes i més importants. Per exemple, son el suport del pensament i fan possible el diàleg interior; a més, ens permeten acompanyar els altres i són el lligam privilegiat de la comunitat.

La dimensió interna de les llengües, a més, ens assegura la identitat personal en els temps: no som una suma de dies inconnexos, d'instants desaparellats; tenim una historia personal que, en certa mesura, és també una historia lingüística. La novel·la personal de la nostra existència és de teixits lingüístics.

Pot ser una part substancial de la nostra novel·la personal coincideix vagament amb el fets acorreguts de debò i se sustenta sobre una narració lingüística feta de veritats i de ficcions. És, però, la nostra novel·la i es la llengua part del guio de la història.

Aquesta dimensió individual de la llengua conviu, de forma natural, amb la cara col·lectiva.

Les llengües com a concrecions del llenguatge, ens ordenen el món i ens permeten fer la pel·lícula humana de la realitat i dels esdeveniments. Mirem-nos-ho d'una manera ben senzilla: al nostre voltant hi ha una munió impressionant de cotxes diferents; però tots son cotxe. No hi ha una paraula en cap llengua, que designi una classe o col·lecció en què es puguin encabir, juntes, les cafeteres, els peus i la pluja.

Capítol 6, <<El ioruba és una llengua rara, exòtica>>

En aquest capítol és comenta el que diu molta gent, quan escolta una llengua que es diferent a la seva diu que es una llengua rara o exòtica. Això passa perquè alguna gent només troba normal allò que ell és, allò que fa i, en aquest cas, la llengua que parla, i més si és monolingüe militant. Doncs com que al món hi ha 6000 llengües, considerant que aquesta gent només troba normal la llengua que parlen, per a ells hi ha 5999 llengües rares o exòtiques. Resulta que les llengües rares totes sense cap excepció, tenen vocals i consonants; paraules que es poden classificar com a parts de la oració; totes tenen estructures oracionals i marcadors de modalitat; en totes s'expressa la condició, la finalitat, la causa, la conseqüència. En resum: totes les llengües tenen gramàtica. Per tant no i ha cap llengua que se'l pot considerar rara.

Capítol 7, <<La meva llengua és la més fàcil de totes>>

Aquest capítol tracta sobre el que la gent diu que la seva llengua és la més fàcil de totes i si cadascú diu que la seva llengua és la més fàcil tenint en compte que hi ha 6000 llengües a tot el món podem dir que hi ha 6000 llengües fàcils, però això no es així.

La facilitat o la dificultat és una qüestió relativa i es pot explicar i entendre a partir de la proximitat estructural o de la distancia entre les llengües. Per tant una el que una llengua sigui fàcil es qüestió de perspectiva. Per a nosaltres pot ser relativament fàcil l'italià, una mica més costeruts l'anglès i l'alemany, més complexos el rus, el búlgar o el polonès i dificilísim finalment el xinès i el tibetà. Però un búlgar trobarà més fàcil el rus i més difícil l'anglès o l'italià. Per tant hem de comprendre que per una xinès es tan difícil aprendre la nostra llengua com per a nosaltres la seva.

Capítol 8, <<La llengua “materna” sempre ens ha d'acompanyar>>

La llengua materna no sempre ens ha d'acompanyar, un cas podríem dir que la llengua materna sempre ens ha d'acompanyar si les circumstàncies l'acompanyen. En Tuson diu que no tenim que considerar sempre la llengua materna a la llengua heretada. La llengua materna pot ser una o dues o tres diferents. Per tant parlarem de llengua materna per referir-nos a la llengua o llengües que fem servir amb més comoditat i naturalitat.

En alguns estats s'ha promogut la idea que amb una llengua ja n'hi ha prou, però no hem d'oblidar que la gent que sap controlar registres diversos pot sortir-se'n amb més facilitat en les circumstàncies diferents de la vida.

Capítol 9, <<Val més dedicar les hores de català a l'estudi de l'anglès>>

En aquest capítol en Tuson critica i dona les raons de perquè no s'han de llevar hores del català per a altres assignatures que tenen la mateixa importància. Segons Tuson aquesta qüestió planteja dos problemes importants: el de la utilitat dels coneixements que es poden aconseguir a l'escola i el del paper de la llengua com a matèria i com vehicle de l'ensenyament. En Tuson diu que es curiós que l'esperit conservacionista no s'estengui també cap a les llegües, moltes en perill d'extinció.

La conservació de les llengües, com a patrimoni essencial de persones i de grups, passa per tres vies fonamentals: la primera i natural és la transmissió familiar; la segona, la presencia de la llengua en l'entorn i molt especialment, en els mitjans de comunicació i en la vida laboral; la tercera, l'existència de la llengua a l'escola com a lloc d'adquisicions múltiples i sempre enriquidores.

En Tuson diu que ni les unescos, mi les onus, ni els governs centrals salvaran la llengua si no la salvem nosaltres.

Es bo aprendre llengües però no és decent marginar-ne una. Per això no podem fer això de dedicar les hores del català per al anglès, que les dues tenen la mateixa importància.

Capítol 10, <<Les llengües amb més parlants són les més útils>>

La majoria de la gent sol dir que la llengua més útil es la que mes sé parla, si l'utilitat d'una llengua depengués del nombre de parlants, sense cap altra consideració les llengües me útils per ordre serien: Xinès mandarí, Espanyol, Anglès, Bengalí ...

Per tant si ens basem en el que hem dit abans la llengua més útil del món es el xinès mandarí.

En Tuson diu que les xifres absolutes no ens diuen gran cosa sobre la utilitat o el caràcter pràctic de les llengües i que la llengua més útil per a cadascú es aquella que et pot resoldre els problemes de cada dia. Per exemple a Florència la llengua més útil es l'italià i no el xinès mandarí.

Capítol 11, <<En algunes llengües no es pot parlar de coses abstractes>>

Aquest capítol tracta sobre lo que diuen algunes persones de que hi ha llengües en les que no es pot parlar de coses abstractes només de coses concretes.

Els humans som molt curiosos, parlem de coses concretes i, a més, d'unes entitats que no són res més que construccions mentals. Els humans tenim el mestratge de l'abstracció, som animals que podem reflexionar sobre qüestions generals com, per exemple, el futur col·lectiu de la nostra espècie.

Doncs, hi ha alguns que diuen que en algunes llengües no es pot parlar de coses abstractes o generals. Però això es del tot fals, perquè encara no s'ha descobert cap llengua sense noms generals, sense col·leccions de coses: es del tot inimaginable una llengua que només tingui noms propis i singulars, un per cada cosa irrepetible.

Capítol 13, <<¿On anirem a parar amb aquestes llengües locals?>>

Encara avui, la condició habitual de les llengües és la localitat. Segon Juan Carlos Moreno, inclòs les llengües expandides han tingut un origen ben humil. Aquest autor va deixar ben clar que <<absolutamente todas las lenguas grandes de la actualidad proceden de variedades ligüíticas locales; y circunstancias políticas, militares, culturales e historicas has hecho que estas lenguas hayan ampliado enormemente su territorio, sus hablantes y su influencia, normalmente a costa de otros muchos dialectos y lenguas menos favorecidos por esas circunstancias>>. Queda doncs ben clar que l'extensió d'una llengua es produeix per factors aliens de la llengua mateixa: no hi ha res en l'estructura de cap llengua que la predestini a empreses imperials.

A l'Àfrica, la colonització, va decidir que un territori de més d'un milió de quilòmetres quadrats, amb vuit milions de persones, quedés convertit en un estat.

Però es que fins i tot Europa és un petit mostrari de llengües locals: uns trenta-sis estats i una seixantena de llengües

Opinió personal

El llibre de Tuson me pareix un llibre molt interesant, perque tracta de la situació de ses llengües minoritaries arrel de tot el món i de com la gent cal·lifica una llengua pel seu nombre de parlants, i aixó no es així.

Treball de català