Comentari del text “Los Rojos de ultramar”

El text que a continuació comentem, es tracta d’un llibre escrit per en Jordi Soler (1963,-) i publicat per primer cop l’any 2004. El llibre consta de 235 pagines i esta organitzat en 6 capítols. Podem afirmar que de fet, el llibre ens explica dues histories paral·leles, la primera i més important, la situem des del començament de la guerra civil espanyola (1936-1939) fins a poc desprès de la mort de Franco, encara que es centra gairebé exclusivament en la època de la postguerra. Aquesta història te com a protagonista a Arcadi, avi de l’autor, que desprès de exiliar-se a França, on es tancat en un camp de concentració, aconsegueix anar-se’n a Mèxic, on juntament amb alguns companys republicans reconstrueixen la seva vida alhora que creen complots per assassinar al dictador espanyol i així aconseguir tornar a Espanya. Aquests exiliats formen a Mèxic “La Portuguesa”, on conviuen les cinc famílies gràcies al conreu del cafè.

La segona història, sense gaire rellevància, narra com l’autor va realitzar la recerca d’informació i les diferents fonts, apart de la narració per part del seu avi, que el van ajudar a desenvolupar aquest seguiment del passos d’Arcadi. Aquesta segona història es situa en un temps molt més proper.

El llibre està escrit sense seguir un ordre cronològic, això en proporciona la sensació de anar descobrint coses a l’hora que ho va anar fer fent en Jordi Soler, encara així, mantenim l’ordre del llibre a l’hora de comentar el text.

El primer capítol, s’inicia l’onze de gener del 1937, en plena guerra civil, quan Arcadi decideix allistar-se com a voluntari a la columna Maciá-Companys. Se’ns explica la situació familiar en la que es trobava Arcadi i les possibles raons que el van portar a allistar-se, encara que no queda gaire clar. En aquest capítol neix Laia, mare de l’autor, mentre el protagonista està lluitant. Posteriorment Arcadi es beu obligat a abandonar el país, i amb algun company i el seu germà Oriol, van cap a França. Passan la frontera i Arcadi deixa al seu germà, que es trobava ferit en un centre sanitari. A Arcadi, el porten a Argelès-sur-Mer, on el tanquen.

En el segon capítol, que s’inicia a Galatea, localitat mexicana on Arcadi va arribar des de França, s’explica com ho va fer Arcadi per refer la seva vida. Van succeint diferents oficis, es retroba amb companys republicans amb qui engega un nou projecte: una plantació de cafè. Aquest pròsper negoci, atorga als cinc amics gaudir d’un von nivell de vida, que es mantindrà fins al dia de les seves morts. Aquest capítol es dedica gairebé per complet per explicar com era la vida a La Portuguesa, es presenten diversos personatges més, relacionats amb Arcadi i la seva família i es narren anècdotes d’aquella època.

El tercer capítol, com el seu títol indica, s’inicia i es desenvolupa a Argelès-sur-Mer, un camp de concentració on sota unes pèssimes condicions viu el nostre protagonista. Aquí apareix per primer cop el ambaixador Rodríguez, l’ambaixador mexicà que posteriorment li permetrà sortir del país. Mentre que Arcadi es troba sofrint penalitats a Argelès-sur-Mer, l’ambaixador prova de fer-ne sortir el màxim de presos possibles.

En capítol consecutiu, es situa al 1940, estant Arcadi encara en situació de presoner. El capítol es centra en l’ambaixador Rodríguez i tots els seus moviments per rescatar el màxim d’exiliats, començant per el trasllat del Negrín a Anglaterra. Apareix en aquest fragment l’ingenier republicà José Cabeza Pratt, que es presenta davant l’ambaixador demanant-li ajuda per fugir del país. Es narra la història de Cabeza i com ha arribat fins aquella situació, així com la vida posterior que portaria a la Habana, sent negociant, propietari d’alguns hotels i d’un equip de beisbol.

També es en aquest capítol quan Arcadi, que es troba en un viatge en tren amb altres presos cap a Espanya, on seran reclutis en un altre camp, aconsegueix escapar. A partir d’aquí, i gràcies a un francès anomenat Jean Barrières i militant del partit comunista aconsegueix amagar-se de la Gestapo i altres perseguidors. Desprès d’una breu i no gaire rellevant estada a la presó el nou amic l’ajuda a contactar amb l’ambaixador mexicà. Aquest l’amaga juntament amb altres exiliats en una habitació de l’hotel que fa d’ambaixada i al cap d’un tems li proporciona una sortida cap a Mèxic.

El cinquè capítol, una part del procés d’investigació que Jordi Soler va dur a terme. Aquest fragment es caracteritza per la visita de l’autor a Argelès-sur-Mer, i la sobtada absència de dades referents al període en que el poble va servir com a camp de refugiats. Es en aquesta visita on a través de parlar amb algun contacte s’assabenta que el seu avi, Arcadi, i els seus companys, duran anys van estar organitzant un complot per assassinar a Franco i d’aquesta manera poder tornar a Espanya.

A partir d’aquest moment, tornem a La Portguesa i l’any de la seva fundació el 1946. Es narren cronològicament la vida en aquella localitat fent referència a la dictadura franquista, i com la vivien els refugiats catalans. Els cinc amics, junts decideixen organitzar l’assassinat, i per fer-ho contacten amb diverses organitzacions. Al 1962, es troben per fi amb Chelele i Domènech, cabdills de la Esquerra Llatinoamericana i junts organitzen el complot. Decideixen utilitzar explosius i dos anys més tard, al 1964, tot està llest. Alhora de provar-los però Arcadi resulta greument ferit, i més tard Domènech mata a Fontanet un del companys. Encara així Domènech segueix amb el pla que resulta frustrat quan aquest ja es trobava a Madrid amb els explosius.

L’últim capítol, que comença quan mor Franco, es situa també a La Portuguesa. A partir d’aquest moment, Arcadi posposa el retorn a Barcelona, però com que el viatge era necessari, al cap d’uns mesos es dirigiren a Barcelona. El viatja va fer adonar-se a Arcadi que la seva vida ja no es trobava a Espanya, sinó a Mèxic, i desprès del desencant que li provoca el retorn a Barcelona tornen a la Portuguesa. Posteriorment es finalitza el llibre, narren el final de la vida de Arcadi i la seva família, convertit el protagonista en fervent devot.