ELS ESCARABATS VOLEN AL CAPVESPRE

Índex de continguts

1. FITXA LITERÀRIA

FITXA LITERÀRIA

Títol: Els escarabats volen al capvespre.

Autor: María Gripe.

Editorial: Cruïlla.

Catorzena edició: Octubre de l'any 2.001.

NÚM. de pàgines: 238.

BIOGRAFIA DE MARIA GRIPE

María Gripe, escriptora sueca de literatura infantil, guardonada en 1.974 amb el Premi Andersen.

Va nàixer en 1923 en Vaxholm, prop d'Estocolm, i son pare era escriptor. Estudià Filosofia i també Història de les religions en la universitat d'Estocolm. Després de llicenciar-se, es dedicà a l'ensenyança. Es va casar amb el pintor i il·lustrador Harald Griep, que li animà a escriure i més tard il·lustraria molts dels seus contes. Encara que va començar escrivint llibres de tipus tradicional, sorgits, com ella mateixa diu, de les històries que comptava a la seua filla Camila, prompte va començar a escriure altres en què treia a la llum l'autoritarisme que s'amaga en la família i en l'escola, la qual cosa fa una de les representants de la tendència antiautoritària en la literatura infantil.

Amb un estil exquisit i un llenguatge precís i simple, afronta qualsevol tema realista, per molt perillós que puga semblar, però que preocupa a la infància: el fill no desitjat o ignorat, l'alcoholisme, la presó, la desocupació, la inadaptació, la mort, la soledat, són fets que formen part de la vida quotidiana i amb els que cal deprendre a viure o que cal superar. Llibres fonamentals de María Gripe són: Hugo i Josefina, La filla de l'espantall, Els fills del vidrier, la sèrie sobre Elvis Karslson, L'abric verd, Aquelles blanques ombres en el bosc, Berta i les ombres, etc.

En aquesta obra narra la història de Jonàs, David i Anikka. Jonàs Berglund complix tretze anys i el seu esperat regal és un magnetòfon; immediatament es proposa gravar els sorolls de la natura i contraposar-los als sorolls que produïxen les diverses activitats humanes.

La història està ambientada en un xicotet poble anomenat Ringaryd, i també en Goteborg.

personatges

JONAS: germà d'Annika i un dels protagonistes.

DAVID: amic d'Annika i Jonàs i també és un dels protagonistes.

ANNIKA:germana de Jonas i una protagonista.

LINDROTH: es el pastor.El rector de l' esglesia.

EMILIE: de la qui es parla sobre la cambra d' estiu.

ANDREAS: el nuvi i també amor frustrat d' Emilie.

argument

Tracta sobre una dona que se'n va a passar un temps a un altre indret y té unes plantes molt estimades a sa casa. Decideix deixarles a càrrec d' uns xiquets. Que poc a poc van descobrint coses estranyes sobre la selàndria. Aquests moments els duu a investigar tota l' història d' aquesta família. Que és mol interessant.

resum

En el dia de l'aniversari de Jonàs, els seus pares li regalen un magnetòfon per a les seues investigacions. Jonàs, junt amb Annika (la seua germana major) i David, grava tot tipus de sons: el soroll del tren, el so que emeten els insectes en el seu vol, … estant en el camp, comencen a caminar i sense adonar-se, arriben a una quinta, era la quinta Selanderschen, Jonàs puja a un arbre per a poder vore el que ocorria dins de la quinta i comença un reportatge sobretot el que veu en l'interior de la casa.

Després que Jonàs i Annika se n'anaren a casa, David es queda donant una volta pel bosc. De sobte, va escoltar que algú s'acostava; era Natte, un vell borratxo. Li va dir que aquella quinta tènia una maledicció i que era millor que no tornara per allí.

La senyora Göransson li havia demanat a la mare de Jonàs i Annika que buscara a algú perquè anara a regar totes les plantes de la quinta, ja que tènia que anar-se'n. Annika es va oferir voluntària.

Els xics es van adonar que ella no volia que caminaren per la casa ja que havia situat totes les plantes en el mateix pis perquè no tingueren de pujar als altres pisos. No molt contenta, els entregua les claus i els acompanya a la porta.

L'endemà David esperava en la cuina a que son pare fóra a menjar, ja que estava treballant en una composició per al cor amb el seu piano. Per a no molestar-li, deixà que fóra a la cuina per ell mateix. Quan van començar a menjar, cap dels dos parlava, i quan son pare acabà de menjar, va ser de nou al piano per a acabar de compondre la seua melodia.

Quan va començar a tocar-la i David l'escolta, li va donar la sensació que l'havia escoltat abans, però son pare li va dir que l'acabava de compondre. Poc després, Jonàs crida per telèfon a David per a dir-li que devia escoltar el que havia gravat en la cinta.. Quan van començar a escoltar la gravació, podien escoltar un murmuri que van començar a desxifrar. Annika deia que no eren més que sorolls.

Quan David va arribar a casa, va escoltar la melodia i li va dir a son pare que l'estava tocant malament, però son pare no l'entenia, llavors David li la tatarejà dient-li com devia ser; son pare es va quedar fascinat. Poc després va sonar el telèfon; era Annika. Li cridava per a dir-li que havien anat a la quinta i que estaven preocupats per una planta que estava situada al costat d'una finestra, perquè estava marcint-se. Totes estaven be menys la que estava al costat de la finestra. Quan va passar el tren, tot va tremolar, i amb la tremolor el rellotge de peu del saló va començar a funcionar.

De sobte va sonar el telèfon. Qui cridava era Julia Jason Andelius; l'ama de la quinta. Ella preguntava per les plantes, però en especial per la Senlandria.

Quan van penjar, es van adonar que la planta ja no estava semada, però tots els fulls de la planta apuntaven cap a un punt concret de l'habitació en compte d'apuntar cap a la llum; assenyalava l'escala. Van decidir pujar, i quan ho van fer, es van trobar amb un recipient de coure amb una clau en el seu interior; la clau pertanyia a l'habitació d'estiu.

Al matí com cada dia, van anar a la quinta, i la planta seguia assenyalant cap a l'interior de la casa; ells es van estranyar, ja que David el dia anterior havia donat la volta al test posant els fulls en direcció a la llum de la finestra.

Encara que Annika no volia, van pujar al pis de dalt i inspeccionar el porxe. Van obrir la porta blava, i una vegada dins, va entrar un escarabat per la finestra, però quan Jonàs estava jugant amb ell, va caure entre els clavills del pis i van intentar traure'l. Quan David va ficar la mà, va trobar un estoig. Llavors va sonar el telèfon en el pis de baix, els xics van guardar l'estoig en el seu lloc i van baixar a respondre'l, però ja era massa tard.

Va sonar de nou el telèfon i David va ser a contestar-lo. Era Julia, i esta el va invitar a començar una partida d'escacs. Van pujar de nou i van obrir l'estoig trobat, dins contenia unes cartes i un passador. Van llegir dos cartes; una escrita per Emilie i una altra per Magdalena Ullstadius. Estes cartes els van intrigar molt als xics sorgint-los interrogants ja que Emilie moriria prompte i volia ser soterrada en terra no sagrada junt amb Andreas.

Una de les cartes, també parlava sobre una estàtua egípcia que estava maleïda i que devia trobar-se dins d'algun banc en aquell habitació.

David va continuar la partida d'escacs amb Julia. Cada dia pujaven a l'habitació d'estiu per a llegir totes les cartes mentres Jonàs les gravava. Gràcies a una de les cartes van descobrir d'on procedia la planta de David. Les seues llavors havien sigut enviades per correu a Emilie i s'anomenava “Emilie Selander”. Cada vegada que algú que fóra David cuidava de la planta, esta es posava semada. Va buscar en la biblioteca informació sobre botànica i Jonàs va buscar sobre l'escarabat. Llavors es van adonar que tant la planta com l'escarabat tenien alguna relació amb Egipte.

Jonàs estava en la carretera quan va començar a parlar amb Annika pel walky. Jonàs va vore un cotxe blau i els va comunicar la matricula a David i a Annika, però com no li van donar importància, no la van apuntar.

Júlia va cridar a la quinta per a poder seguir la partida d'escacs amb David, però ell li va haver de penjar el telèfon perquè havia vist a algú aguaitant-se per la finestra i s'havia espantat.

Jonàs va connectar el seu magnetòfon i va començar a fer amb ajuda d'Annika i David un reportatge sobre la vida d'Emilie i Andreas. Annika va començar parlant sobre les cartes i el seu contingut, però David entusiasmat, va ser qui va contar la major part de la història.

Emilie i Andreas s'havien conegut sempre i havien jugat junts des de xicotets. Els dos es volien molt, però el pare d'Emilie no volia deixar que Emilie s'ajuntara amb Andreas. Quan es van fer majors, Andreas tingué que anar a un altre lloc per a poder seguir els seus estudis. Com el pare Emilie tènia també el correu d'ella controlat, Emilie rebia les cartes d'Andreas per part de Magdalena (la germana d'Andreas).

En les seues cartes, Andreas enviava a Emilie llavors de plantes perquè ella les sembrara; És per això el motiu que la quinta estiga plena de plantes. Emilie les plantava i les cuidava amb atenció, especialment a la Selandría.

Andreas va tornar a casa uns dies, i en eixe període de temps, es van prometre i Emilie va quedar embarassada, però açò no li ho va dir a ningú excepte a Magdalena.

Després d'un temps, Andreas havia de fer un viatge a Amèrica per a poder acabar la seua carrera i ser professor d'universitat. Emilie quan ho va saber, va voler anar-se'n amb ell, però Magdalena li va dir que no seria bona idea fer un viatge tan llarg estant embarassada.

Un dia en què Andreas va estar en el poble, el pare d'Emilie va anar a la casa on vivia Andreas per a parlar amb ell i convéncer-lo que trencara la seua promesa amb Emilie ja que ell volia que la seua filla es casara amb un altre. Quan va entrar en la casa, va vore una ombra que se li acostava amenaçadorament i li va disparar un tir. Quan es va adonar del que havia fet, cremà la casa i va fer creure a tot el poble que Andreas s'havia suïcidat. Llavors, les persones del poble van traure les restes del cos de la casa i el van soterrar en la Muntanya de la Forca (terra sense beneir), ja que a les persones que acabaven amb la seua vida, no les soterraven en el cementeri del poble.

Passat el temps, el pare d'Emilie va emmalaltir i llavors es va adonar que anava a morir i per a deixar la seua consciència tranquil·la, abans de morir, va decidir contar a Emilie el que ocorregué aquella nit. Llavors, Emilie es tancà en l'habitació d'estiu i es va consumir a poc a poc.

En el temps en què Emilie estava en l'habitació d'estiu, escriu cartes a Magdalena, i de sobte comença a creure en la maledicció de l'estàtua egípcia que havia portat Andreas al poble. Ella pensa que eixa estàtua és la que li ha portat totes les desgràcies i comença a posar tot en ordre: nomena al seu fill hereu de la quinta. Després, intenta buscar la forma de fer desaparéixer l'estàtua perquè el seu fill no córrega la mateixa sort, i pensa en emportar-se-la amb ell a la tomba, però les cartes no diuen si ho va aconseguir o no.

Mentres estaven gravant esta història en el magnetòfon de Jonàs van escoltar uns passos dins de la casa.

Els passos pujaven per l'escala cap al porxe. Els tres estaven pensant què fer quan arribara a l'habitació d'estiu, i finalment van decidir que quan obrira la porta s'abalançarien sobre la persona que entrara. I així ho van fer,. el van perseguir i quan este estava ocult darrere d'un arbust, ells van anar cap a l'arbust i es van adonar que era Natte.

Els xics el van convidar que entrara en la quinta però este es va negar. A la fi el van convéncer i va entrar. Quan Annika li va oferir-li un got d'aigua, Natte va eixir corrent de la quinta.

Quan Andreas va deixar Egipte, es va emportar amb ell una de les estàtues bessones d'Egipte i el seu company es va emportar l'altra. Andreas se la va emportar a Suècia, i el seu company Ramsfield a Anglaterra.

Annika havia cridat al Museu Mediterrani interessant-se per l'estàtua i un cert Andreas Wiik, però, una altra persona també havia cridat preguntant el mateix, i açò cridà l'atenció a Herbert Olsson (el conservador del Museu Provincial de Jönköping), llavors este va cridar el rector del poble preguntant per una xiqueta d'aquell poble. Tot seguit, Herbert va cridar al numero que li havia donat el rector i preguntà per Annika, però ella li va dir que no sabia res sobre el tema. Herbert llavors va cridar a Hjärpe (del periòdic de Smaland) i va aconseguir cridar la seua atenció per a publicar en primera pagina la notícia de: “Es busca una estàtua egípcia en Smaland”.

L'endemà ja estava la notícia en el carrer.

El rector va cridar a Annika dient-li que acudira a sa casa ja que tenia una cosa important que dir-li. Quan Annika va arribar, el rector li va mostrar una carta escrita fa molts anys tractant el tema de la mort d'Andreas. La carta contava que aquell home havia sigut anomenat per Emilie i ella li va demanar que quan morira i la soterraren amb els membres de la seua família, que la traguera i la soterrara en el Muntanya de la Forca al costat d'Andreas, i també li va demanar que soterrara l'estàtua al costat d'ella; ella li va fer jurar que ho faria.

Quan Emilie va morir l'1 de juliol de 1763, ell va complir la seua promesa. Quan va traure a Emilie de la seua tomba, va posar en el seu lloc un objecte pesat, però amb la imatge va procedir de forma diferent.

En la carta també posava que Andreas no estava soterrat en el Muntanya de la Forca, perquè no havia mort ja que estava a Sud-amèrica, i no va saber res fins que va tornar per a vore a Emilie, però quan arribà, ella estava morta.

Wiik va sofrir veient com Andreas visitava la tomba d'Emilie en l'església estant ella en el muntanya. Com no va poder suportar-ho, Wiik li ho va contar a Andreas i ell llavors, li va demanar que quan morira, el soterrara al costat d'emilie en el Muntanya de la Forca, i així ho va fer.

Era de nit i Jonàs estava sol. De sobte se li va ocórrer anar a parlar amb el rector i el cridà per a demanar-li permís. Quan Jonàs va arribar a sa casa, es van asseure i li va dir que havia descobert una cosa sobre l'estàtua. Li va dir que en la carta posava que en la tomba d'Emilie va ficar un objecte pesat i que amb l'estàtua obrà de manera diferent. Llavors el rector s'adonà del que Jonàs li comptava. Llavors van decidir anar a l'església i baixar a les tombes dels Selander.

Quan van arribar a l'església, van baixar a les tombes i van buscar el taüt d'Emilie. Quan el van trobar, van decidir moure'l per a vore què hi havia dins, i quan el van moure, una cosa pesada va sonar en el seu interior. Llavors estaven segurs que el que estava dins seria l'estàtua egípcia i no el cos d'una persona.

Jonàs va anar a casa i li ho va contar tot a Annika. Més tard els tres estaven en l'autobús per a anar a l'emissora de ràdio per a ser entrevistats. Va haver-hi una cosa de la premsa que no va agradar a Annika, i era que es donava més importància a l'estàtua que a les persones.

Tota la comarca havia pres part en els preparatius per a obrir la tomba i van organitzar una festa. Jonàs anava gravant tot el que ocorria al poble en el seu magnetòfon. Tot el que ocorria en la cripta anava sent transmés pels altaveus que havien instal·lat per totes parts. Abans que començaren a obrir la tomba, per l'altaveu es va sentir dir que hi havia un cotxe blau obstaculitzant el pas de l'església.

Just anaven a obrir la tapa de tomba quan se va tallar el contacte entre els que estaven dins i fora. -Mentres solucionaven el problema, van posar pels altaveus una cançó que es cantava en les festes en Ringaryd. L'únic missatge que era transmés per l'altaveu era que, no es podia comunicar res i que la festa devia transcórrer tranquil·lament.

Jonàs va eixir corrent perquè havia vist entrar a algú en una cabina telefònica i va córrer per a intentar esbrinar que estava passant. Escoltà que la conversació tractava sobre l'obertura i que deien que en la premsa es publicaria: “Escàndol en l'obertura de la tomba de Ringaryd! El sarcòfag contenia una pedra!”, I com a subtítol: “tres xicots i un rector enganyen a un professor”.

Després d'escoltar açò, Jonàs va decidir anar a casa de David per a escoltar les notícies per la ràdio. Se sentia la veu del professor Llaüt. Va dir que eren bons xics, però que tenien una fantasia fora del normal.

Quan van vore la notícia per televisió, van haver d'afrontar el seu propi fracàs. Després de l'informatiu, van anar a la quinta a desmuntar tot el que havien posat com a mesura de seguretat. Quan van arribar, va començar a sonar el telèfon, van pensar que serien periodistes, però quan David va despenjar, escoltà la veu de Julia. Cridava per a seguir la partida d'escacs, però va notar que David estava distret.

Annika va obrir la finestra i va entrar un escarabat. David li va comentar a Julia açò, i ella va dir: “els escarabats volen al capvespre”. I van seguir amb la partida i es van despedir perquè David meditara en la seua jugada. Quan anava a penjar l'auricular, l'escarabat es va posar al tauler d'escacs, va donar una volta a una figura i es va quedar parat en una casella. David va cridar per l'auricular demanant-li a Julia que esperara i va moure el cavall.

Hjärpe va cridar a Jonàs i li va dir que havien venut molts nombres i que devien allargar el tema per a seguir venent. Hjärpe li preguntà per la maledicció, però Jonàs li va dir que devia anar-se'n, i va eixir junt amb la seua germana cap al cotxe on esperava el rector. Pel camí es van trobar amb Natte, que no estava molt sobri. I després de parlar amb ell, van seguir el seu camí. Per fi van arribar a la Muntanya de la Forca. Allí van col·locar una inscripció commemorativa i els xics van començar a cantar.

A Annika mai li havia preocupat l'estàtua, però ara començava a preocupar-se per ella, li importava aquella estàtua pel que havia significat a Emilie. Sabia que Andreas estava viu.

Van estar escoltant la primera cinta que va gravar Jonàs i ara sí que podien sentir amb claredat la veu d'aquella cinta. Annika va creure sentir la paraula -vespa-, però no sabien el que significava. Quan David va escoltar la cinta, va creure sentir -bisbe-.

A poqueta nit, David va anar a la quinta per a pegar-li una miradeta a la Selandría, després va anar a l'església on estava el rector component la lletra per a la melodia que havia inventat son pare. Com que ja estava acabada David va començar a llegir-la. Les paraules se li feien conegudes. Es va adonar que coneixia tot el text, inclús la part que encara no estava escrita. David va recitar la resta de la cançó mentres el rector les escrivia. Quan va mirar cap a arrere, David havia desaparegut.

David, amb la seua bicicleta, va córrer a la quinta enmig de la foscor. Quan va arribar va sonar el telèfon. Era Julia. Ella li va preguntar per les flors de la Selandría, i David li va dir que havien florit inclús. Quan va penjar, es va adonar que Júlia sempre cridava quan ell entrava per la porta i mai quedaven a cap hora.

Abans d'anar-se'n, va ser a vore la Selandría i ja havia florit.

Annika havia portat uns entrepans per a menjar-los en l'habitació d'estiu, però quan anaven a pujar, el timbre va sonar. Era la mare d'Annika i Jonàs, la senyora Göranson li havia donat permís perquè agarrara roses del jardí. Però quan Annika va anar a obrir la porta va vore que no era sa mare qui cridava ja que estava obrint la porta amb clau. Annika va pujar corrent les escales per a avisar als altres.

Jonàs es va acostar a la finestra i va vore el cotxe blau i dins hi havia algú esperant. Llavors intentà vore pel buit de l'escala qui era i què volia fer. S'escoltava un rebolic entre els llibres de la biblioteca. Va sonar el clàxon del cotxe i l'individu va eixir corrent, llavors els xics van escoltar a la mare d'Annika i Jonàs cridant-los des del jardí.

David i Annika van mirar en l'estanteria sense saber que buscaven, però David va trobar un sobre. Dins, hi havia una foto de l'estàtua subjectant una flor. Però van haver d'amagar-se perquè l'individu va tornar a entrar per a seguir buscant. Amb les presses, havien deixat el sobre entre els llibres, i l'individu el va trobar i se'n va anar.

La mitat de l'estàtua hauria d'estar en la columna de l'escala

Jonàs sentia la necessitat d'ajuntar totes les peces perquè així podria posar-se en contacte de nou amb Hjärpe.

Van seguir escoltant la cinta i les conversacions, llavors es van adonar de qui havia sigut l'home que s'havia portat l'estàtua. Jonàs va esbrinar més coses, per exemple, va descobrir de qui era el cotxe blau. Era d'un veí de Tranas sense domicili fix. I gràcies al seu magnetòfon, esbrinà quin telèfon era i a qui pertanyia. El numero pertanyia a un antiquari de Göteborg. Llavors, Jonàs va telefonar a Härpe i este li va avisar a un altre periodista i es van posar en marxa.

David va anar al riu i a la recerca de Natte. Li parlà de la quinta i este li negava tot el que ell li deia, però al final va reconéixer que quan era xicotet va anar amb son pare a la quinta i este va tallar una nina en dos. David li va dir que no era una nina sinó una estàtua.

Annika va preguntar a sa mare si algú havia comprat feia un mes un pot de pintura verda entre altres coses, i la mare li va dir que Natte havia comprat pintura entre altres coses. David, tènia una estella que probablement seria de l'estàtua i li la va emportar a son pare perquè ell li diguera de quin arbre era. Els xics pensaven que seria de figuera, acàcia o cedre com havia dit l'especialista el dia de l'obertura, però el pare de David li va dir que era de roure. David va cridar a Annika i li va dir de quin arbre era l'estella, i va arribar a la conclusió que l'estàtua seria falsa.

La policia a qui havia anomenat hjärpe ja havia localitzat l'antiquari i les dos parts de l'estàtua, però Jonàs volia cridar-li per a dir-li allò que havia ocorregut amb l'estella abans que s'imprimira el periòdic. I li va cridar, però quan li va explicar tot, este li va donar les gràcies per donar-li més exclusives per al periòdic.

Jonàs a penes havia dormit a la nit pensant en tot el que ocorria. La botiga estava plena de periodistes i fotògrafs preguntant pels xics, però la mare els tapava dient que no estaven a casa.

Quan els xics van arribar a la casa del rector, este estava molt entusiasmat amb el seu descobriment i va començar a contar-los el que ocorria. Un antic professor li va cridar dient que feia alguns anys havia llegit un diari que pertanyia a la seua família del segle XIX. En ell es narrava la història d'una estàtua egípcia que van haver de desfer-se d'ella a causa de les desgràcies que portava al seu posseïdor, però el diari s'havia perdut feia ja alguns anys.

Estaven en la quinta discutint sobre la història d'Emilie i Andreas quan de sobte va sonar el telèfon. David va pensar que seria Julia, però era el rector. Ell els va dir que en el cementeri hi havia una tomba de bessons; eren els bessons de l'amo de l'estàtua. Estos bessons es deien jacob-andreas Ullstadius i Emilie-Magdalena Ullstadius.

Llavors va sonar de nou el telèfon, però esta vegada era Julia, cridava per a seguir amb la partida, però quan van moure la figura Julia va dir que la partida havia acabat i en realitat no era així. Va dir que seguir només portaria complicacions, i va penjar el telèfon.

Quan es van fixar en l'alfil, es van adonar que era un bisbe. De hi ha van deduir que la paraula que no entenien era “bisbe” i van anar a l'església per a esbrinar una cosa respecte d'això.

El cor estava assajant i David escoltava amb atenció la melodia i quan va mirar al sòl, es va adonar que estava sobre la tomba d'un bisbe. Va descobrir on estava l'estàtua.

Van decidir abaixar al subsòl per a obrir el taüt del bisbe i quan estaven baix van escoltar uns passos que afortunadament eren del rector. Llavors guiats per un escarabat van obrir el taüt. Dins van trobar l'escarabat sagrat i una inscripció al fons del taüt on estava escrit en llatí: “els bessons es busquen mútuament”.

Annika va dir que era probable que tragueren l'estàtua de l'església a causa de les reformes que van anar efectuades en aquella època i que segurament la traurien de l'església perquè ningú la descobrira. Va seguir dient que ell es va quedar amb una còpia però que l'autentica havia sigut canviada de lloc.

Estaven David i Annika en l'habitació de sa casa intentant arxivar tot el que havien aconseguit i discutien sobre per al que podia servir. David va dir que el fet d'haver trobat l'escarabat sagrat havia sigut un gran èxit.

A Annika se li va ocórrer mirar les fotos del periòdic en què apareixia Jonàs entre les dos estàtues, i es va adonar que eren iguals, no havia cap diferència. I van començar a buscar la figura d'un escarabat en elles, però la foto era poc clara. Llavors a David se li va ocórrer que Jonàs podria cridar a Hjärpe per a demanar-li les fotos, i encara que a Annika no li va fer gràcia, li van cridar. En elles l'escarabat es trobava en els adorns del coll, també es trobava un escarabat en la còpia. En les fotos, també podien vore clarament que sobre l'estàtua estava escrit “Tixe”.

Es van trobar davant de l'església amb el rector, i van anar a vore la tomba dels bessons en el cementeri. Quan estaven allí, el rector comentà que l'amo de l'estàtua pensaria que hi havia obrat malament a ficar l'estàtua en un lloc fosc i la canvià a un lloc prop dels raigs del sol. En la seua opinió, l'estàtua estava davall d'aquella làpida.

Llavors va sorgir el comentari de la paraula “Tixe”, i van arribar a la conclusió que devia significar “eixida”. Allò els portava a la conclusió que l'estàtua que estava en el museu de Londres devia ser l'estàtua d'Andreas Wiik.

Al matí el rector els va cridar preguntant si no pensaven anar a sa casa, estos li van dir que de seguida eixien. Cridant al museu anglés van poder esbrinar que l'estàtua havia sigut donada en 1823 per Ramsfield, però les estàtues no s'havien ajuntat pel fet que es van desfer de l'altra estàtua.

Els quatre van anar a la quinta ja que el rector volia conéixer l'entorn d'Emilie i la Selandria. David esperava que Julia li cridara, però el rector li va dir que seria millor que cridara ell. Quan va cridar, contestà una veu masculina, i David va preguntar per Julia, però este li va dir que no era possible que parlara amb ella perquè havia mort al juny, però que hi havia deixat una cosa escrita en el testament per a David.

crítica del llibre

A les primeres pàgines d' aquest llibe, m' ha paregut com sempre , mol avorrit.

Peró a poc a poc anava fent-se més entretengut. Així i tot és un llibre mol complicat per llegir. L' error de l' autora em pense que ha estat en donar tants detalls que t' avorrixes i després ja no saps per on vas. Sense comptar amb les moltes repeticions de frases que hi ha fet.

Doncs la meua crítica, és, sense dubtar-ho, molt bona. Tenint en compte l' avorriment.