Literatura


Llibre de meravelles; Vicent Andrés Estellés


Parlem primer una mica sobre l'autor. Vicent Andrés Estellés va naixer a Burjassot, al 1924. A la seva juventud, va treballar al negoci familiar, el forn ; més tard va treballar a l'orfebrería. Gràcies a una beca va poder estudiar a l'escola oficial de periodisme i tot seguit es va dedicar a la crítica literaria y cinematográfica. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigable, i alguna vegada els publicava: Ciutat a cau d'orella, editat a València el 1953, fou el primer dels quatre poemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cinquanta i dels seixanta.

Li va donar a coneixer un entorn hostil entre les autoritats de la Postguerra. Moltes de les seves obres no pogueren ser publicades fins la mort del general Franco.

De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de la perifèria literària que era la València d'aleshores i al voltant dels cenacles on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa.
Durant la seva vida va publicar més d'un centenar de llibres.

Estellés va morir a València al 1993.

Les seves obres estan caracteritzades per una sèrie de trets que el fan tan particular, diferent de la resta d'autors:

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpret dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble. S'identifica com a un més, que pertany a la col.lectivitat, i no es considera a un graó mes amunt de la resta pel fet de ser poeta (com feien els poetes anteriors, d'altres èpoques).

Es tracta d'una literatura realista, que s'aproxima molt a la realitat ja que es centra en fets cassolans. Per a aconseguir-ho, utilitza un llenguatge col.loquial, que en ocasions resulta fora de lloc (quan parla de l'orina, o de l'entrecuixa, etc…), i a vegades utilitza comparacions i metàfores relacionades amb el món del forn (el negoci familiar). També per donar als seus poemes un carácter col.loquial, en alguns dels seus textos els escriu en segona persona.

La seva temàtica es centra en les realitats que l'envolten, com ara l'amor, (tant quan parla d'amors furtius —que sovint intuïm vivament pintats per la seva imaginació— com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa, un amor "per a tota la mort") que esdevé el moll de l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats. Una manera insòlita en la poesia catalana anterior i poc freqüent en la posterior.

També apareix la missèria, la fam, la mort, … temes que en aquell moment eren els problemes més freqüents. Problemes que al començament la gent pensava que duraríen quatre dies… Però no fou així.

Alguns dels seus poemes reflecteixen la pèrdua d'esperança del poble, front als diversos problemes anteriorment nomenats.

Per a situar els seus poemes a una escena, mai utilitza el locus amoenus , a diferència de la resta d'autors. Sobretot menciona llocs “normals”, sense característiques meravelloses i extraordinaries (el racó de l'escala, al costat del riu,…), sinó que utilitza els espais reals, propis de la quotidianitat, del día a día.

Pel que fa als recursos que sol utilitzar, hem de dir que fa us expressiu de topònims, carregats de simbolisme, tant si es tracta de noms de carrers de València o de partides rurals locals.

I, perquè es diu “Llibre de meravelles? Ramon Llul va escriure aquesta ambiciosa novel•la didàctica durant la primera estada a París, entre l'any 1287 i el 1289. El protagonista, Fèlix, nom amb el qual també es designa correntment l'obra, no és un heroi sense màcula com Blaquerna, que intervé decisivament en l'organització de les coses del món, sinó un pelegrí que observa la realitat descobrint amb dolorosa sorpresa la distància que separa la conducta humana de l'ordre diví de la creació. El terme medieval `meravella' fa referència a aquesta dolorsa sorpresa de Fèlix davant de les variades formes del mal, però també designa l'entusiasme positiu del viatger quan assoleix aspectes de la veritat per boca de filòsofs i ermitans que dialoguen amablement amb ell.

Es diu que Estellés va voler fer una mena d'homenatge a l'escriptor d'aquesta obra.

Però en aquest cas, al llibre de l'Estellés, no es tracta de meravelles extraordinaries, sino les meravelles d'aquella època, la Postguerra: la fam, la mort, la missèria,… Els fets que envolten al poeta i que aquest sent la necessitat d'escriure, com el portaveu d'un poble, alhora que com a individu concret que viu en la seva circumstància personal el drama col·lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert.

La poesia d'Estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seva adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturalista que constitueixen, per exemple, les referències de les Horacianes al món clàssic llatí.

La poesia d'aquest autor poseeix una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que genera una idea de dignitat mai no desistida. Sovint la sap transmetre, a més, amb uns dots de confidencialitat ben notòria. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.

Tot seguit incloem alguns dels comentaris fets sobre Vicent Andrés Estellés:

OVIDI MONTLLOR (El Temps, 28-3-94) 
”Estellés té un llenguatge que connecta rapidíssimament i, a més, té moltes poesies amb un llenguatge impetuós i impactant [...] vaig descobrir que era un home molt culte, encara que sempre ho amagava amb les bromes i la festa, i, sobretot, que ell mateix era poesia, que no podia evitar donar ritme al que deia”.

JOAN FUSTER (Literatura catalana contemporània. Barcelona, Curial, 1976) 
”Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent”.

Abans d'analitzar el poema de l'Estellés, hem de dir que era un home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món ensems que poeta amb cims d'intensitat lírica entre el conjunt proteic de la seva producció, Vicent Andrés Estellés ha llegat a la cultura catalana un discurs fet amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia —i això és ben cert i útil en l'àmbit valencià d'on procedeix—, i també un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

Vicent Andrés Estellés presenta al Llibre de meravelles una visió real entre crua i meravellosa del seu país en una època molt concreta de la vida del poeta: la guerra i la dura postguerra. És un recorregut per la València que el poeta ha conegut, amb noms i llocs coneguts per tothom, per la gent del poble, sobretot, perquè ell, amb la seva poesia, vol arribar a aquest poble, vol arribar a ser poble. Les coses petites de cada dia, tan importants, e ls racons amagats, els secrets prohibits... València.

Aquesta obra, esta constuida per tres seccions: La secció central parteix d'episodis i anècdotes que transcorren entre els 12 anys (moment en què s'inicia la guerra civil) i la trentena de l'autor (moment del matrimoni i de la responsabilitat d'una família).

Com que l'adolescència i la joventut del poeta transcorren durant la guerra i, sobretot, en la postguerra, aquest és el llibre estellesià de la postguerra per excel.lència.

Forma part dels manuscrits de Burjassot, que reconstrueixen l'ambient de l'època.

En la primera secció del Llibre de meravelles el poeta s'identifica amb els que comparteixen amb ell unes determinades formes de vida. Són els seus i li serveixen d'ancoratge vital. D'aquí parteix per fer el seu propi itinerari vital que, com al Fèlix lul.lià (al llibre de Ramon Llull), inexpert i jove, l'instruirà sobre les "meravelles" del món.

A la darrera secció del llibre, el poeta, casat i responsable d'una família, troba un destí. La seva responsabilitat no s'esgota, però, en la família, sinó que aquesta l'imbrica encara més en la comunitat.

Parlem una mica del context históric de l'època. L'esclat de la Guerra Civil (1936) i la victòria de les tropes franquistes arreu de l'Estat (1939) suposen un tall brusc de totes les iniciatives anteriors i l'inici d'un període caracteritzat per la repressió i la persecució de la llengua i la cultura catalanes.

El franquisme impulsa un projecte polític uniformitzador de l'estat, en què no hi ha lloc per a les diferències ideològiques, culturals o lingüístiques. Per això s'engeguen una sèrie de mesures destinades a arraconar l'ús de la llengua catalana i a imposar una cultura oficial espanyola. Aquesta política repressora és molt intensa fins als anys cinquanta, quan, després del pacte amb els Estats Units i el Concordat amb el Vaticà (1953), el Règim es veu obligat atenuar la seua política interior.

Per aquest motiu, els anys quaranta es caracteritzen per una producció literària que ha de difondre's a través d'uns mitjans anormals, atès que la censura no permet que el català sigui utilitzat.

Així, les publicacions periòdiques, la novel·la, les traduccions d'obres estrangeres, els estudis i llibres d'investigació o les obres d'autors son vetats.

És a dir, hi ha una desarticulació del funcionament normal del circuit literari, que no permet l'arribada normal de les obres als lectors. Igualment, s'impedeix la penetració dels nous corrents o de les tendències que es produeixen fora de l'Estat Espanyol, per la qual cosa els anys quaranta es caracteritzen per la manca generalitzada d'innovacions estètiques.igació o les obres d'autors joves són vetats.

Estellés escriu la seua obra a aquesta època, peró no la publica fins més tard.

Pasem ja a l'analisi del poema, que es titula “Demà serà una cançò”. A aquest, Vicent A. Estellés recorda amb pesar i anyorança aquells dies tristos per una banda, ja que eren al periode de la Postguerra, però també feliços, per l'amor que gaudia a aquells temps. Cap historiador no ho hauria pogut fer millor o, si més no, amb tanta bellesa.

Recorda aquells dies com els que vertaderament va viure, i afegeix que ara només viu d'aquells records feliços, on feien l'amor a diferents llocs que apareixen al poema: al cinema, a la vore del riu, a la terrassa…

Nomena també, un detall que pareix insignificant, pero sembla que tinga doble sentit: “la brossa que creixia, adorable, entre les teules”. S'interpreta aquesta frase com si l'autor es referira a la situació de l'amor en l'època de la Postguerra. Es a dir, que entre un ambient osbcur, sinistre, i apagat, no hi ha que perdre l'esperança, per què pot naixer una vida de vida,… com l'amor.

S'identifica a ell mateix com un animal. I ho repeteix reiteradament: “Animal de records, lent i trist animal”. Observem així la tendència a la doble adjectivació propia de l'Estellés.

A aquest poema, es evident la no utilització del locus amoenus , aquell lloc idealitzat, sinó que utilitza els espais reals, com abans hem explicat, com ara la terrassa on veien junts (ell i ella) com queien les carcasses de la fira.





Descargar
Enviado por:Ly
Idioma: catalán
País: España

Te va a interesar