INDEX

Pàgina

A) EL NAIXEMENT DE L'IDIOMA

• La Romanització ................................................................................................... 2.

• Definició d'estrat ................................................................................................... 3.

• Diferència entre llatí culte i llatí vulgar .............................................................. 4.

• Les llengües romàniques ....................................................................................... 5.

• La fi de l'imperi romà ........................................................................................... 6.

• Definició de Marca Hispànica .............................................................................. 7.

• Independència de Catalunya ................................................................................ 8.

• Naixement de la corona Catalanoaragonesa ....................................................... 9.

• Escriptura del català ............................................................................................ 11.

B) ÈPOCA D'ESPLENDOR

• L'extensió del català ............................................................................................ 12.

• Dialecte constitutiu i dialecte consecutiu ........................................................... 13.

• Principals antors catalans i obres ....................................................................... 14.

• Què és l'esplendor català? ................................................................................... 16.

C) LA DECADÈNCIA

• Motius històrics d'aquest període ....................................................................... 17.

• La llengua catalana i la literatura ....................................................................... 18.

• Literatura popular i culta .................................................................................... 19.

• El tractat dels Pirineus i el Decret de Nova planta ............................................ 20.

D) LA RENAIXENÇA

• Situació de la llengua catalana ............................................................................ 23.

E) SEGLE XX

• La llengua estàndard i la normativització .......................................................... 24.

• El català dels anys 30 ............................................................................................ 25.

• El franquisme ........................................................................................................ 26.

• Situació actual del català i les lleis ...................................................................... 28.

EL NAIXEMENT DE L'IDIOMA

Romanització: és el procès pel qual es produí l'adoptació de la llengua i de la cultura llatines per part dels autòctons.

La romanització, però, no fou homogènia; en zones muntanyoses com l'Alt Urgell, el Pallars, la Ribagorça o la Vall d'Aran, no s'hi introduí cap influència romanitzadora fins a la seva cristianització, cap a l'any 1000.

La llengua que els nostres avantpassats és la varietat parlada del llatí (la dels soldats, mercaders o colons), anomenada vulgar. Les característiques del llatí vulgar són de cada zona variaven en funció de diversos factors així que rep influències lingüístiques de població indiguenes de la Península.

El llatí que evolucionà cap al català, occità, francès o italià era més modern, el gran lèxic del nostre idioma prové del llatí vulgar.

Les llengües romàniques estan formades per la llengua catalana, la llengua occitana, la llengua francesa, la llengua italiana, la llengua castellana, la llengua gallego-portuguesa, la llengua romanesa, el sard, la llengua retoromànica i la provençal.

La caiguda de l'Imperi romà té lloc arran de les invasions germàniques del segle V dC. Des del segle V fins al començament del VIII la península ibèrica va ser dominada pels visigots, que van fer seva la llengua i la cultura dels conquerits.

Aquest regne desaparegué amb l'arribada dels àrabs al 711 dC, que van conquerir en pocs anys la Península. També van entrar a les Gàl·lies, on van ser derrotats a la batalla de Poitiers al 732 dC pels mateixos francsa. La península Ibèrica fou arabitzada, menys per la franja nord, on s'anaven formant els diferents parlars romànics, entre els quals podem destacar el català. Les parles romàniques dels cristians que quedaren sota del mossàrab així, doncs, essent substituïdes per l'àrab, procès que hi va haver paral·lelament a la islamització de la població.

Els francs van començar a guanyar terreny als àrabs. Després de recuperar Barcelona al 801 dC, la frontera entre els francs i els àrabs s'estableix entre els rius Cardener-Llobregat-Segre. Al nord d'aquesta línia queda, sota poder franc, el territori anomenat Marca Hispànica, nucli originari de Catalunya. La Marca Hispànica s'organitza en comtats feudals dependents dels emperadors francs, però l'afebliment del poder d'aquests, comporta que els lligams polítics entre ells s'anessin fent febles fins a trencar-se.

La independència de Catalunya s'inicià quan Borrel II (947-992), comte de Barcelona, trencà el lligam de vassallatge amb el rei franc Hug Capet. En aquesta època, el català es consolidà com a llengua pròpia dels comtats que, a banda i banda dels Pirineus, configuraven la Catalunya Vella.

Al 1137, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV es casa amb la filla del rei d'Aragó Ramir el Monjo. Així es forma, doncs, la confederació catalanoaragonesa, per la qual, els comtes de Catalunya s'esdevingueren sobirans aragonesos, conservant les seves lleis, institucions i llengua (les oficials són el català i l'aragonès). L'estamentat comte-rei conquereix i repoblar la Catalunya Nova: Tortosa, Lleida, Fraga i Mequinensa.

Al llarg del segle IX apareix el sentiment d'enraonar una llengua diferenciada del llatí (el romànic). De finals del segle XII (o de principis del XIII) daten els primers documents escrits en català, de caire religiós, jurídic o comercial.

Els més antics són el Llibre jutge (o Forum Iudicum) i les Homilies d'Organyà, recull de sermons. El català doncs, no es manifesta per escrit fins segles després de consolidar-se com a llengua oral. El pas de la llengua parlada a l'àmbit escrit, en un principi reservat en exclusiva al llatí.

La confederació catalanoaragonesa va volguer expansionar-se cap a Occitània,(on comtes barcelonins posseïen grans territoris), així apareixen al segle XII dels primers trobadors catalans en llengua occitana. Després d'aquests intents, s'inicía l'expansió cap al sud musulmà. Durant el segle XIII, el rei Jaume I el Conqueridor conquereix Mallorca al 1229 i Valencià al 1238. Paral·lelament a l'extensió territorial del català, s'estengué el domini lingüístic de l'aragonès, la llengua veïna i també oficial a la Corona. Si els repobladors de les illes Balears eren catalans del Principat, els del regne de València eren tant catalans com els aragonesos: els catalans transmeteren l'idioma a tota la franja costanera, mentre que els aragonesos només la zona interior. A diferència del que ocorregué a les Balears, gran part del musulmans continuaren parlant àrab. L'espai que deixaren buit aleshores hagué de ser repoblat, amb la consegüent castellanització d'algunes viles i l'augment de castellanismes en el lèxic general del català de València.

Segons el mapa del final del text, en el segle XIV la Corona continua estenent-se cap al Mediterrani amb la incorporació de les illes de Sicília al 1282 i Sardenya al 1354, dels ducats d'Atenes i Neopàtria al 1379 i el regne de Nàpols al 1443. El català és present en aquests indrets que tenien un consolat de mar. Menys l'Alguer, el català no s'implanta en aquestes terres, encara que té una presència destacada com a llengua oficial a les classes dirigents i influiren en les parles dels seus habitants, amb una presència remarcable de catalanisme. Així, doncs, alhora que la Corona es convertia en una gran potència política i comercial, el català adquiria el rang de llengua europea de prestigi.

Durant el segle XIII aparegué la figura de Ramon Llull (1232-1315) fou el primer escriptor que feu servir la seva llengua per a tractar de qüestions científiques, filosòfiques i tecnològiques.

En el segle XIV apareix Bernat Metge (1340-1413), amb escrits com “lo somni” que és un diàleg humanista.

En el segle XV apareixent figures importants com Joanot Martorell (1413-1468) amb escrits com “Guillem de Vàroic” o “Tirant lo Blanc” i Ausiàs March (1397-1459).

L'ÈPOCA D'ESPLENDOR

Hi ha una relació estreta entre la llengua i el poder. Quan una comunitat es fa més gran, el seu idioma adquireix una importància proporcional a l'engrandiment.

Pel que fa al català, quan s'estén el seu domini territorial, la llengua s'esdevé una realitat de referència fonamental.

Durant el segle XIV és un dels idiomes més coneguts. Des dels primers de la centúria a la Cancelleria Reial s'utilitza la llengua catalana i l'aragonesa per als assumptes de l'Administració, en línia ascendent en la competència amb el llatí. El català, l'usava tothom -no tenia ni classes ni categories socials-, i sense discriminacions contextuals.

El dialecte constitutiu és aquell dialecte el qual forma o estableix una institució política i/o social.

Per exemple, quan el castellà va ser imposat a Cataunya, va fer desaparèixer les normes i va implantar les seves amb molta autoritat.

En canvi els dialecte consecutiu és aquell dialecte el qual segueix després d'un idioma imposat.

Per exemple, quan el castellà va ser imposat a Catalunya, en algunes de les regions geogràfiques va seguir el català ja que els habitants d'elles no sabien parlar-lo i molt menys entendre'l.

• XIII:

Ramon Llull, escriptor filòsof i místic mallorquí, (Palma de Mallorca, v. 1232/1235-1315/1316). Fou conegut també amb el sobrenom de Doctor il·luminat.

Alguna de les seves obres científiques són: l'“Ars generalis o Ars magna” feta al 1273, on exposa les idees principals del sistema metafísic i lògic. També és del mateix període el “Llibre de contemplació en Déu” del 1272, el qual és fonamentalment una crítica de les filosofies gregues i àrabs. Després, ja al 1287 va veure la llum un nou llibre “Libre del gentil e los tres savis”.

Ja a l'ultima existència de la seva vida apareixen obres com l'“Arbre de Sciència” al 1296 i “Ars generalis ultima” o “Ars magna generalis ultima” entre 1305-1308.

• XIV:

Bernat Metge, escriptor medieval català (Barcelona, 1340-1413). Té varies obres com “Lo Somni” feta al 1399, l'obra més rellevant pel que fa a extensió i a importància, dividida en quatre llibres que tracten respectivament de la immortalitat de l'ànima, del cisma religiós d'Occident, de la dona.

També trobem altres obres menors com “Llibre de Fortuna e Prudència” al 1381 de caràcter al·legòric, i una novel·la traduïda del llatí, en la qual s'exalta la fidelitat conjugal: “Història de Valter e de la pacient Griselda” al 1388.

XV:

Joanot Martorell, escriptor valencià en llengua catalana (València 1413?-1468). Una de les obres més importants de Joanot Martorell és “Tirant lo Blanc” fet el 1511, l'obra va assolir un gran èxit i influí en obres posteriors.

Ausiàs March, poeta valencià en llengua catalana (Gandia?, 1397?-València, 1459).

March fou el primer gran poeta de la llengua catalana: va trencar amb la tradició estrictament provençal i barrejà la influència d'aquest corrent amb els aires italians del dolce stil nuovo. Se sol dividir la seva producció poètica en dos cicles ben delimitats: el primer, entre 1427 i 1445, centrat en els poemes de temàtica amorosa i d'origen trobadoresc dirigits a “Llir entre cards” i “Plena de seny”, sobrenoms de les dames que els inspiraren; el segon s'estén des de 1445 fins a la mort de l'autor i comprèn els “sis Cants de mort”, el “Cant espiritual” i els poemes filosòfics.

Es diu que aquests segles són els segles d'esplendor cultural català perquè Ramón Llull va ser el creador de la prosa en català i per què va ser el primer en emprar la seva llengua. Així que va superar bona part de la diglòssia entre el català i el llatí.

A l'Edat Mitja la llengua catalana no tan sols s'estengué geogràficament sinò que a més fou la llengua nacional d'un Estat poderós que l'utilitza en tots els àmbits: literaris, administratius, jurídics, comercials... Al segle XV el català desplaça al llatí com també l'occità de l'expressió poètica. Però al segle XV va ser l'inici del declivi polític.

LA DECADÈNCIA

Així en aquesta època es disminueix l'ús de la llengua catalana i especialment l'escrit. Com a fet que s'han d'esmentar són que el rei Martí l'Humà mor sense cap fill i s'introdueix la dinastia Trastà, la mare d'una dinastia castellana.

En el segle XVI es produeix la guerra de les Germanies al País Valencià (1519-1523). La guerra és una revolució de la petita burgesia. Ella, guanya ja que és ajudada per l'aristocràcia castellana.

En el segle XVII hi ha la Guerra dels Segadors que abarca entre els anys 1640 al 1659 aquesta guerra és contra Felip III i el centralisme de Castella. Aquesta guerra acaba veient la derrota dels catalans i la cessió a l'Estat francès, mitjançant el Tractat dels Pirineus fet al 1659.

En el segle XVIII Carles II de la casa dels Àustria mor sense deixar descendència. Així que es produeix la Guerra de Successió entre 1702 i 1714 per tant en aquesta guerra hi ha dos bàndols: els partidaris de Carles d'Àustria i els partidaris de Felip V de la casa dels Borbons. A partir d'aquí es publica el Decret de Nova Planta el qual aboleix els furs i els privilegis de les comunitats com Catalunya i Aragó i imposen les seves normes.

La llengua catalana és conserva per una tradició cultural, però la literatura culta anava cambiant per culpa de la descatalanistzació de la noblesa i dels intel·lectuals per la castellanització però tot i així encara se'n fa ús de la literatura popular.

Literatura popular és aquella literatura el qual anava augmentant des del segle XVI.

Literatura culta és aquella literatura el qual disminuïa i anava baixant de qualitat, degut a que el castellà anava guanyant terreny i s'estava imposant com a llengua A.

EL TRACTAT DELS PIRINEUS

Tota aquesta fesomia defensiva, hereva, en part, de la de l'edat mitjana, fou molt probablement la que va predominar al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII a causa dels continuats atacs dels francesos i de la inestabilitat produïda pel bandolerisme, molt pronunciat en els dos primers segles. De fet, en llegir qualsevol crònica local, hom s'adona que els dos fets hi arriben a ser, malauradament, la tònica. Molt sovint es tractava de bandidatge o de bregues de desgast, les quals passaven pel segrest de béns, fruits, animals i fins i tot de persones, les quals eren bescanviades per diners o espècies. Hi ha moltes entrades de francesos documentades, entre les quals poden destacar-se les de 1.511, 1.522, 1.542, 1.544, 1.577, 1.583, 1.588, 1.598, 1.639, 1.653, 1.678, 1.707 o 1.793.

De fet, la Cerdanya patí al llarg del temps l'interès francès per controlar la zona catalana, després espanyola, del vessant nord del Pirineu, sobretot per estar estretament vinculat al Rosselló. Si bé aquest important muntanyam senyalava de forma clara els vessants nord i sud, i Cerdanya dins d'aquesta segon, per als francesos no en deixava de ser atractiu el control, ja que els seus tradicionals passos (Perxa i Pimorent) permetien gaudir d'un important eix de comunicació vers l'interior d'Espanya a través de Toses i l'Urgellet, amb la qual cosa es garantia qualsevol atac per sorpresa, així com la seguretat del recentment conquerit Rosselló. A més, la contrada era apta com a graner de cereals i, fins i tot, per fer-hi hivernar forces militars.

Finalment, però, entre el 1.659 i el 1.660 i en el marc del Tractat dels Pirineus, els francesos començaren a

aconseguir el desitjat, com era tot el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya. Per a aquesta comarca, la discussió fou llarga, ja que tots hi tenien presents els avantatges a què ja ens hem referit. Hi hagué força discussions entre els comissionats espanyols i francesos. Els darrers arribaren a acceptar de deixar Bellver a Espanya i fins i tot Puigcerdà, mentre es garantiren l'annexió de 33 pobles cerdans, dels quals se salvà Llívia, de formar-ne part, en al.legar Miquel de Salvà, comissionat espanyol, que el tractat parlava de villages o "pobles" i que Llívia no era altra cosa que una "vila" i, per tant, no podia formar part de la zona segregada.

Els francesos, però, pogueren marcar un nou "gol" en introduir-hi una darrera clàusula: mai més no podria fortificar-se aquesta població, cosa que fou mig autojustificada pel Consell d'Aragó en argumentar que els francesos no retindran Llívia i, per tant, la condició de no fortificar Llívia no era important; en qualsevol cas, no calia."Nosaltres estem fortificant Puigcerdà, i el punt més important és que (Puigcerdà) no romangui francesa, perquè és molt important fortificar aquesta plaça per tal de tenir un peu a la plana de la Cerdanya."

EL DECRET DE NOVA PLANTA

El segle XVIII seria per a la Cerdanya un període de grans canvis, els quals haurien d'afectar, tanmateix, la resta del Principat en el govern, l'administració i la mentalitat. El 1.714, el Decret de nova planta de Felip V venia a marcar fortament un centralisme castellà exacerbat orientat

a conformar un estat uniforme sota un regim monàrquic absolutista.

Amb el Decret i amb normatives subsegüents, les viles i el conjunt del Principat perdien llurs drets i privilegis i s'estructurà una administració piramidal, al capdamunt de la qual hi havia el monarca. Dividit en corregiments el Principat, la Cerdanya, l'Alt Urgell i la vall de Ribes varen formar el corregiment de Puigcerdà, amb capital en aquesta població, a la qual s'estructurà com una sotsdelegació per a l'Alt Urgell. Davant de la demarcació corregimental que substituïa la vegueria, hi havia el corregidor, com a suplent del veguer, el qual tenia absoluta jurisdicció militar, judicial i governativa, de manera que, tanmateix, passà a presidir el consolat puigcerdanès.

L'administració de justícia, a més d'existir la baronial, depengué del "Juzgado Real y Ordinario", el qual, de fet, vingué a ser quelcom semblant a la Cúria Reial de la Vegueria, que havia actuat fins aleshores.

En tot aquest procés és quan s'inicien els intents d'imposar la llengua castellana, com es pot comprovar en una carta confidencial tramesa al corregidor, on diu que fes per manera d'anar introduint i fent prevaler la llengua castellana.

LA RENAIXENÇA

La renaixença és aquell període de recobrament de la cultura catalana, especialment de la llengua i la literatura, que comprèn el segon i el tercer terç del segle XIX.

Aquest moviment significa que es torna a fer ús de la llengua catalana després del llarg període de la Decadència.

En aquesta època aparèixen autors Bonaventura Carles Aribau amb la seva publicació de 1833 anomenada “Oda a la pàtria”. Sobre els anys 80 apareixent escriptors com Jacint Verdaguer que va destacar en poesia, Narcís Oller que ho va fer en novel·la o Àngel Guimerà en el teatre.

En el moment en que les comarques occidentals s'inclouen dins d'Osca, Saragosa o Terol es produeix la descatalanització. Per culpa del flux immigratori, dels mitjans de comunicació el castellà anava penetrant a Catalunya. Tot i així el català seguia guanyant prestigi, a partir dels anys setanta apareixen nombroses revistes i el primer diari català anomenat “el diari català” fundat per Valentí Almirall.

SEGLE XX

L'any 1906 se celebra el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, aquest congrés passa les bases per la futura normalització del català. Al 1907 Enric Prat de la Riba va fundar l'Institut d'Estudis Catalans. Dins aquest organisme es crea la Secció de Filologia, que sota la direcció de Fabra, fixa l'ortografia al 1913, la gramàtica al 1918 i el diccionari al 1932. Pompeu Fabra va fer del català una llengua moderna.

Al 1930 hi ha la dictadura de Primo de Rivera i a partir d'aquest període s'inicia un període de repressió contra la llengua catalana i la cultura. Entre 1931 a 1939 arriba la democràcia gràcies a la instauració de la IIª República espanyola, així que Catalunya recupera les seves lleis.

El franquisme és un període que abarca des de 1939 al 1975. Durant aquest període el català i la seva cultura era perseguit.

La llei promulgada pel govern franquista, el 5 d'abril de 1938, ocupa amb les tropes franquistes el territori català i deixa sense efectes l'Estatut d'Autonomia a Catalunya. Com a conseqüències d'aquest fet el català deixa de ser l'oficial de Catalunya i s'imposa el castella. També és produeixen les prohibicions contra les publicacions editades en català. Després de l'ocupació de Barcelona les tropes franquistes dicten una ordre, la qual suprimia l'obra cultural de la Generalitat. L'any 1939, les institucions, les editorials i les revistes existents foren suprimides per decret i substituïdes per unes altres de rang imperial. A finals de 1940 l'ambient era propici perquè s'organitzés una vida intel·lectual catalana clandestina ja que el català estava prohibit. L'any 1953 se celebra a Barcelona el VII Congrés Internacional de les Llengües Romàniques i el català fou per primera vegada llengua de les ponències i els debats científics. L'any 1974 ràdio Barcelona inicià el primer programa regular en

català i la nova cançó, cada vegada més polititzada i reivindicativa, arribava el seu punt més culminant amb l'actuació de cantants catalans com Lluís Llac.

Després de la mort del dictador, no es va trigar a formar una democràcia. Després d'això s'aprova la Constitució espanyola al 1978 i es reestableix la Generalitat de Catalunya al 1977. Tant l'Estatut d'Autonomia de Catalunya fet el 1979 com l'Estatut d'Autonomia de les Illes Baleras s'estableix que el català és la llengua oficial.

Per la franja de Ponent, el català era reconegut en l'Estatut d'Autonomia d'Aragó fet al 1982 però només com a modalitat lingüística però sense ser oficial.

En els últims anys l'ensenyament del català ha incrementat. També ha aparegut el català en els mitjans de comunicació, com per exemple, a les emissores de ràdio, a la televisió, a la premsa escrita...

HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA

1

7