CAPITOL II: LES VELLES PETJADES DE L'ETNOLATRIA

En aquest capítol fa un repàs dels prejudicis lingüístics que hi ha hagut al llarg de la història. El primer que esmenta és el cas de Plató. Aquest creu que les paraules que representen la realitat, ja no fan la seva funció de manera correcte. Ni tan sols s'apropen mínimament a les idees que representen. Això es devia a que abans existien els noms veritables de les coses, noms que eren immutables. Els poetes però mitjançant les figures retòriques els van anar modificant fins allunyar-los totalment de la realitat que representen.

El següent prejudici que esmenta, és el que la gramàtica llatina era intocable, i no es podia canviar. Així al renaixement es reinstaura la gramàtica original del llatí. Només s'acceptava el model del Llatí clàssic aquest era intocable i inamovible. Si es modifica es corrompia la llengua. Els gramàtics l'única sortida que varen donar a les anomenades llengües vulgars era creant-lis una gramàtica amb el patró de la grandesa del Llatí Clàssic. Aquí te comença un nou prejudici, el de que una llengua només pot ser considerada com a tal si gaudeix d'una gramàtica escrita.

Un altre víctima i que caigué en la temptació dels prejudicis lingüístics fou Dante. Aquest va intentar un projecte ambiciós, el de trobar entre totes les parles itàliques aquella que fos més noble i en la qual fos possible la dignitat literària i el tractament del temes importants. A pesar d'això, Dante no va conseguir el seu objectiu, perquè trobà que no hi havia cap llengua dignes. A totes hi trobà errors i carències (mers prejudicis lingüístics).

Seguint el curs de la història ens returem de bell nou en un altre prejudici lingüístic. Aquest fou el de classificar les llengües en anàlogues i transpositives. Les primeres tenen un ordre oracional què és l'ordre oracional “natural” i “lògic”. Les transpositives tenen un ordre oracional lliure i no són tan vàlides per tractar temes abstractes. No obstant totes les llengües tenen els mitjans necessaris per expressar les relacions gramaticals, és a dir, els papers o funcions que les paraules acompleixen dins una oració. Aquest prejudici està també relacionat amb el de llengües de cultura i llengües primitives.

També es fa una classificació entre llengües a causa del clima. Així hi ha llengües del Nord i llengües del Sud. Aquesta dicotomia estableix que les del Nord, són llengües aspres, cridaneres i clares. Mentre que les del Sud són eloqüents (es parlen amb facilitat) vivaces (amb gran vitalitat) i per parlar en intimitat (fosques).

A continuació es fa una divisió entre les llengües fortes i les llengües dèbils. Aquestes, a pesar de que no es deia explícitament eren d'una classe o de l'altre segons la capacitat econòmica i política del país que la parlava. Les llengües dèbils per defensar-se prengueren postures extremes i es dedicaren a fer una apologia d'elles mateixes rebutjant fermament totes les altres parles. Aquesta era una reacció defensiva que ultrapassa la mesura i eleva la llengua a un cim altíssim.

Cal perdona a aquells escriptors (Josep Pau Ballot) etnilotec, ja que defensaven una llengua que s'estava morint.

CAPITOL II: “LES VELLES PETJADES DE L'ETNOLATRIA” Història de les

opinions sobre la llengua. Història del prejudici lingüístic.

APARTAT A: Antiguitat clàssica

1. Per què es considerava que els noms eren els noms-de-les-coses, els veritables i correctes?

A l'època de Plató es creia que les paraules no són un camí fiable si volem arribar a l'essència de les coses; ni tan sols ens poden apropar a les idees. Aquest és l'estat del problema en l'època de Plató; però, en els orígens, els noms eren els noms-de-les-coses, els veritables i correctes. Se'ls considerava així perquè es creia que la llengua dels seus orígens era l'única que podia donar nom a les coses i era l'única que era veritable i correcta.

2. Per què eren immutables?

Es consideraven immutables perquè sempre havien format part de la seva cultura i no consideraven correcte que els poetes les intentessin canviar. Els poetes el que feien era mitjançant les figures retòriques van anar modificant aquests noms que es consideraven immutables fins allunyar-los totalment de la realitat que representen.

3. Qui eren els grammaticus? Quina era la seva tasca?

Els grammaticus eren els homes que posseïen la ciència per ensenyar a parlar correctament i per ensinistrar els alumnes en les tasques d'interpretació dels poetes. La seva tasca era ensenyar, i aquesta començava “tan bon punt el nen ha après d'escriure i de llegir”

APARTAT B: Edat Mitjana

1.Quina era la llengua de cultura durant l'Edat Mitjana?

Llatí

2. Perquè les altres llengües eren considerades corruptes?

Perquè es considerava la gramàtica llatina con a intocable, i que no es podia canviar. El llatí era el record del temps gloriosos i llengua d'intercanvi, va ser la llengua per definició, i quan el Renaixement va obrir els ulls a noms diversos, les llengües noves van ser examinades amb les patrons de les gramàtiques velles.

3. Què vol dir l'autor amb la frase Malaurada la llengua que només viu del passat?

Com he dit abans les llengües que no tenien una estructura com la llatina eren anomenades com a vulgars. L'autor fa una crítica a això, ja que la varietat lingüística té que seguir cap a davant; però a aquesta època se exerceix una pressió damunt totes les llengües perquè canviin la seva gramàtica i l'adaptin a una gramàtica d'una altre llengua. Amb això es varen arribar a crear 80 gramàtiques llatines.

4. En quin error cau Dante quan opina sobre les diferents maneres de parlar dels italians?

Dante intenta trobar de entre totes les parles itàliques aquella que fos mes noble i en la qual fos possible la dignitat literària i el tractament dels temes importants. Dante no aconsegueix assolir el seu objectiu, i trobà que no hi havia cap llengua digna, a totes hi troba errors i carències. Aquest és l'error que té Dante, ell creu que cap es digna, i que totes tenen errors, però cap llengua es millor que una altre, senzillament és diferent.

APARTAT ©: Il·lustració i Romanticisme

Durant el Romanticisme i la Il·lustració es continua atribuint qualitats als idiomes. Hi haurà parlars més primitius o més civilitzats, llengües més o menys bones. Es tracta d'afalagar l'orgull nacional i perpetuar el prejudici. En atribuir qualitats a un idioma el que es caracteritza és el poble, no la llengua.

1. A les pàgines 34 i 35 es parla del xovinisme i d'etnocentrisme. Per què?

2. Què suposà la llei Deixonne?

3. Quina afirmació de Humboldt es reprodueix a la pàgina 37?

Diu Humboldt que la facultat humana del llenguatge s'ha desenvolupat de forma progressiva i que cal reconèixer deferències de grau entre les llengües.

APARTAT D: Apologies de les llengües

1. Persisteix el maniqueisme en les apologies?

Si que persisteix però d'una manera més modesta i casolana. Però hi ha apologies i apologies, n'hi ha qualcunes en les que si persisteix el maniqueisme com per exemple quan es fa la diferència entre llengües fortes i llengües febles.

2. Què és l'imperialisme lingüístic?

És quan una llengua forta s'enfronta a la resta de les llengües, rebutjant les inferiors i les incapaces d'una vida normal.

3. Tipus d'apologies. Exemples.

4. Quin “avís innocent” ens fa l'autor al final del capítol?

Cal que no carreguem damunt les espatlles de les llengües les nostres manies persecutòries; cal que no els fem fer una tasca per a la qual no han estat mai dotades. Una bandera és una bandera; una llengua, no.

CAPITOL 4: La presumpció (volguda?) de la ignorància.

La creixença del coneixement:

a) habilitat d'us b)creixement pràctic c)coneixement qualificat d)ciència

Llengües més riques i més pobres (però no disposen d'elements de judici per discernir què és llengua i què és dialecte) Però, si troben cap diferència, valorarien positivament la llengua i negativament el dialecte.

SAPIR la història de la cultura i la història de la llengua es mouen paral·lelament. Prejudici: l'estudiós del llenguatge no hauria de cometre mai l'error d'identificar una llengua amb el seu diccionari.

Llengua Swadesh (EEUU) el comprar amb l'anglès. No parlen 200 persones. Quan es parla d'un objecte, s'ha de dir sí aquest és visible o no, amb un sistema d'afixació molt ric.

Llengües algonquines 4 persones gramaticals (2 terceres) es fa la diferència entre elles amb un número i per això no hi ha confusió.

Benjamin Lee Whorf la qualifica de “finesa gramatical” encara que no es pugui parlar de handsol o de souffté de formatge.

Llengües amb poc lèxic: Una llengua té exactament les paraules que ha de tenir. Carlos Gonzalez Echegaray llengua buyeba (de Guinea) va veure que en algunes coses no tenien vocabulari (tant com l'espanyol) i en altres aspectes si.

Contacte entre llengües fa: poden tenir com a necessitat l'increment del vocabulari.

Con? adoptant els temes estrangers

creant un nom nou (amb 2 o més termes del global lèxic autòcton)

SWAHILI (precedent de la composició de crear mots o conceptes que no existeixen)

Racisme entre llengües pàgina 65

Schulte- Herbrüggen parla de “idiomas de negros”

Malherbe parla dels esquimals dient que tenen al seu abast una llengua riquíssima quant les possibilitats de sufixació amb 6 cossos nominals.

Quan un aspecte d'una llengua fa nosa perquè no encaixa amb els esquemes preconcebuts cal ignorar-lo intencionadament.

FRANZ BOAS: si una llengua no té masses paraules perquè conceptes determinants, ja tes crearan quan les necessitin.

Julian Marías diu que no es positiu ni empíric dir que totes les llengües són equivalents.

Els lingüistes que són defensors de la igualtat són acusats Critiquen les diferències de lèxic (nivell menys important pel que fa a les possibilitats expressives de les llengües).

Gregori Mayons volgué fer un diccionari català traduint 30.000 paraules castellanes però tan sols aconseguí 3000. Al segle següent, Pere Labèrnia va fer un de 100.000 mots El primer no tenia coneixements i competència de lèxics i el segon sí.

Prejudici de dir que les llengües són diferents per l'existència o suposada inexistència d'una literatura prestigiosa i d'obres mestres del pensament humà.

La literatura ha estat possible a partir de la llengua i no a l'inrevés.

Premis literaris concedits a només llengües “conegudes”, ja que són valorades per tenir literatura de prestigi mundial, mentre que d'altres no ho tenen. Totes les llengües han estat parlades, i no pas escrites. A més, els qui parlen llengües romàntiques, són el s hereus lingüístics dels analfabets llatins, i no pas de Ciceró.

Culminació d'una llengua: no amb obres mestres o pensament filosòfic, sinó amb el desplegament de la humanitat (simbolisme que es fa éssers pensants)

Llengua: - usos lloables homes cultes i educats (tenen “cura de la llengua”)

- menyspreu i riota homes del carrer i lletrats

Valoracions diferenciadores poden caure en el racisme

Lloança de les llengües i menyspreu dels dialectes.

Es donen diversos valors a dialecte (històric o genètic i sincrònic o descriptiu)

JOAN VERY requisits per sobre que dues parts són d'una mateixa llengua.

(no oblidar que això està lligat amb l'existència o no dels prejudicis, la bona voluntat,...)

CAPITOL V: LES PSEUDO-RAONS DELS NOUS CIVILITZADORS

- Identificació entre llengua i poble ressonàncies d'un desig romàntic.

MON ESPAI OBERT serenor, equitat. Un esta poderós avui dia no defensarà la seva llengua com

la més clara, la més dolça... sinó que ara algunes llengües són “internacionals” de “comunicació” i

de “progrés”, i altres no ho són.

GRANDESA INSEGURETAT = IGNORÀNCIA

- Es pot controlar un poble:

LLENGUA-PODER = no diversitat, avantatge internacional d'una llengua oficial, de “tothom” Gregorio Salvador: exemple dona Lituana que va estar 48 anys amb “soledat lingüística”.

- COMPLEXITAT LINGÜÍSTICA DEL MÓN (depèn del punt de vista de qui ho digui).

No pot haver complexitat per a qui sap moltes llengües i es troba ben a gust o per a qui neix amb una llengua o es mor amb aquesta mateixa.

- LLENGÜES AMB ESTAT I LLENGÜES SENSE ESTAT

* A nivell mundial: a) llengües amb estat: - Estats amb una sola llengua (molt pocs)

- Estats amb més d'una llengua

b) llengües sense estat

Una llengua pot tenir totes les benediccions d'un estat i pot viure en un altre com a no oficial i pot viure en un altre com a no oficial i de minories.

- Llengües parlades a més d'un Estat

- Idiomes amb rang de “internacionals” o “de comunicació” (anglès, castellà)

Panorama lingüístic del món és complex per la intromissió de factors aliens a les realitats originals del pobles i de les seves llengües, no pas per ell mateix.

Realitat lingüística complexa superposició d'uns pobles sobre altres, conquestes, colonitzacions. Conseqüència de els relacions de dominí (Desigualtat, humiliacions)

- Complexitat lingüística mundial és malvista pel poder.

- L'Estat poderós sap com persuadir i que les masses acceptin els seus “valors” desitjables.

S'hi ha llengües “de comunicació” o “internacionals” doncs hi ha llengües dignes d'emmudiment, locals i barbàries.

Tota la llengua és de comunicació en els indrets en què funciona i als quals hom vol anar per fer petar la xerrada amb la gent que hi viu. No té sentit pretendre que s'abandoni una llengua en el lloc on funciona.

INTERNACIONAL només per una colonització, que fa que uns pobles primitius es modernitzin per fer-ho consumidors de l'empori imperial.

Diuen que un poble ha de alfabetitzar-se (prenent la llengua que impera en aquell moment). Si pareix una intenció benfadua, el que es vol aconseguir és l'abandó de les llengües i cultura pròpies.

La victòria és per al més fort.