D'acord amb la Llei 3/1982, responeu les preguntes següents:

El Govern és l'òrgan col·legiat que dirigeix la política i l'Administració de la Generalitat i està format pel President i els consellers, tal i com diu l'article 66 del capítol primer del Títol III de la Llei 3/1982. Es pot comprovar com el Govern de la Generalitat segueix una composició semblant a la del Govern de l'Estat, en el qual són imprescindibles el President i els ministres. Tanmateix, la llei del Govern també diu que si escau, en poden formar part els vicepresidents.

Els consellers, tal i com manifesta l'article 67 del capítol segon de l'Estatut personal dels consellers són nomenats i separats pel President de la Generalitat, que n'haurà de donar compte al Parlament. La lògica perquè això sigui així, és en relació a la confiança que ha d'existir entre el president de la Generalitat i la resta del Govern.

Com a conseqüència d'això, els components del Govern, és a dir, els consellers, són responsables davant el President de la Generalitat, en tant que els ha nomenat.

Aquest fet, a més, també el podem relacionar amb l'Administració General de l'Estat, on segons l'article 100 de la Constitució espanyola, una vegada nomenat el president del Govern, aquest designarà lliurement els seus ministres.

El nomenament dels alts càrrecs de la Generalitat són atribucions tant del Consell Executiu o Govern (art. 71.g) com del President de la Generalitat (art. 60).

Tanmateix i segons l'esmentat art. 71.g, el Consell Executiu només podrà nomenar i separar els alts càrrecs de l'Administració de la Generalitat de rang igual, assimilat o superior a Director General. Se suposa que la resta de càrrecs, subdireccions generals, serveis, seccions i negociats, seran els quins nomenarà el President de la Generalitat.

És així perquè atesa la preeminència del president, derivada de la seva relació de confiança amb el Parlament, el situa, des del punt de vista funcional per sobre la resta, ja que dirigeix el Govern i en coordina les funcions dels seus membres. En aquest sentit, la resta de membres del Govern, han de tenir la seva confiança.

La proposta de nomenament en canvi és una de les atribucions que tenen encomanades els diferents òrgans superiors de cadascun del departaments, és a dir els consellers. Tal i com manifesta l'apartat e de l'article 12 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat de Catalunya. Suposo que és així perquè atès que els alts càrrecs dependran jeràrquicament directament del conseller, cal que tinguin la plena confiança d'aquest i si escau, serà el conseller el qui hagi de donar comptes dels alts càrrecs al seu superior, és a dir, al President de la Generalitat. També trobo lògic que el nomenament dels alts càrrecs, Secretari General i Director General, en tant la gran responsabilitat que tenen, hagin de ser nomenats pel Consell Executiu o Govern de la Generalitat.

L'Administració de la Generalitat està formada per departaments o conselleries. Serà una llei la quina establirà les conselleries o departaments de les què es compondrà el Consell Executiu. Al mateix temps que també serà aquest Consell Executiu el quin decidirà d'acord amb la legislació establerta agrupar, dividir o suprimir els departaments, per raons d'eficàcia i economia de la despesa pública.

Al capdavant de cada Conselleria hi ha un òrgan superior, el conseller i com a personal jeràrquicament inferior a aquest, hi ha el Secretari General i un o diversos directors generals. A més, l'Administració de la Generalitat té personalitat jurídica pròpia i està dotada de la capacitat necessària per al compliment dels seus fins. Tot això, d'acord amb els articles 79, 80, 81 i 82 de la Llei 3/1982, de 23 de març, del Parlament, del president i del Consell Executiu de la Generalitat.

D'acord amb la Llei 13/1989, responeu les preguntes següents:

Abans de tot m'agradaria comentar que totes les atribucions dels consellers les considero polítiques, atès que es tracta d'un òrgan superior i de designació política.

Tanmateix podria considerar relativament una atribució de caire tècnic la presentació i proposta de diferents avantprojectes del seu Departament al Govern, com l'avantprojecte de llei o projecte de decret, ja que al tractar-se de l'òrgan de més rang encarregat del seu departament, cal que dicti la normativa que la resta d'ens hagin d'aplicar. Un exemple de molta actualitat prové del Departament de Medi Ambient en relació a l'ampliació de les ZEPA. Entorn a aquest tema s'ha proposat un territori on afecten les ZEPA que si s'aprova, serà una llei.

Aquesta atribució està relacionada amb la seva potestat reglamentària. En aquest sentit, també li pertoca de resoldre recursos i reclamacions administratives del seu àmbit. Així, en el cas de les ZEPA li pertocarà resoldre els recursos que puguin interposar els ens locals afectats i inclús els particulars.

Una de les funcions més importants és la presentació de l'avantprojecte del pressupost del seu Departament. Aquest funció és de caire polític perquè el conseller no distribuirà el pressupost, sinó que plantejarà als seus tècnics i funcionaris les partides que necessita pel proper exercici i seran aquests qui el faran quadrar.

L'autorització de la despesa i crèdits és una altra atribució més o menys tècnica, en tant que per autoritzar despesa ha de saber la situació de les partides i quanta disposició de despesa li resta. A més, per sol·licitar crèdits hi ha una normativa què ha de conèixer perquè els hi puguin atorgar.

La resta d'atribucions són plenament polítiques, ja que apart de representar el seu Departament, els consellers també el dirigeixen, l'organitzen i estableixen les seves prioritats, així com també dels organismes autònoms i empreses públiques que hi estan adscrites.

A l'igual que com he esmentat abans, és una funció dels consellers de proposar el nomenament i separació dels alts càrrecs del seu Departament, hi ha d'haver doncs, una relació de confiança. Per tant, aquests càrrecs escollits pel conseller seran eminentment polítics i de la seva confiança.

És el conseller com a cap del seu Departament qui ha de resoldre els conflictes d'atribucions dins el seu Departament i en relació als altres departaments. Ha de salvaguardar la seva conselleria i fer que funcioni el més eficaçment possible.

La darrera atribució política és la signatura de contractes, que com a representant del seu Departament i com a responsable del pressupost que ha proposat ha d'escollir l'empresa que pugui executar el contracte amb més eficàcia, eficiència i economia. Per això, cal que els tècnics l'assessorin de les empreses i comprovar les diferents ofertes i viabilitats. Ell només haurà d'escollir entre els diferents informes redactats pels tècnics.

Els consellers també col·laboren en l'acció global del Govern de l'Administració de la Generalitat. També tenen una responsabilitat directa en la gestió de la seva Conselleria.

A més, els consellers tenen una doble condició, són membres del Govern o Consell Executiu i també són òrgans unipersonals, caps d'un determinat Departament en què s'organitza l'Administració de la Generalitat de Catalunya.

Com a curiositat cal dir que també es dediquen a inaugurar les obres més importants del nostre país, ja sigui per delegació del President de la Generalitat o com a proposta d'algun polític de l'Administració Local.

A l'igual que el Conseller, el Secretari General és un òrgan polític i a diferència d'aquest, és un alt càrrec i no un òrgan superior. El seu nomenament és proposat pel conseller i és la segona autoritat de cada departament.

Pel que fa a les seves atribucions, també són majoritàriament polítiques. Així, fa funcions de representació o qualsevol altra funció susceptible de ser delegada pel conseller quan aquest no hi és.

Apart de coordinar l'actuació administrativa amb les transferències de funcions i serveis, també coordina els programes i actuacions de les diferents direccions generals i dels organismes adscrits al Departament, sota la direcció del Conseller, així com la direcció política de l'activitat administrativa del Departament.

Vetlla també per l'organització, simplificació i racionalització administrativa del seu departament al mateix temps que n'assegura el suport tècnic. En relació amb aquestes atribucions, és també l'encarregat de la direcció i organització dels serveis generals així com de la inspecció dels centres i dependències adscrites al Departament. En aquest sentit, i sense ocupar les funcions del Director General, ha de vetllar pel funcionament correcte del Departament. És per tant un òrgan gestor de l'activitat del seu sector.

El Secretari General a més, és l'òrgan de comunicació amb altres administracions i entitats que tinguin relació amb el Departament i també entre departaments, organismes i entitats que en depenen.

La darrera atribució política és la de ser cap superior de personal i per tant, també li correspon contractar tant el personal laboral com de nomenar els funcionaris interins del Departament. També ha de resoldre els assumptes que afecten a aquest personal, llevat que siguin competència del Conseller.

Pel que fa a les atribucions tècniques, a l'igual que passava amb el Conseller es tracta més aviat d'aspectes de supervisió i d'adoptar decisions tècniques a partir dels informes elaborats pels tècnics competents en la matèria. En aquest sentit, li correspon tramitar i si escau, elaborar, estudiar i fer un informe de les disposicions generals; elaborar programes de necessitats del Departament, i proposar la seva viabilitat al Conseller.

A fi que el Conseller pugui presentar al Consell Executiu el pressupost del seu Departament, cal que n'elabori l'avantprojecte juntament amb els directors generals així com tramitar els pressupostos dels organismes i entitats adscrits al Departament. També com a òrgan gestor ha de controlar la gestió del pressupost, per tant ha de supervisar tant l'adquisició de subministraments com els expedients de qualsevol altre tipus de contractació. Al mateix temps, ha d'autoritzar les despeses dins els límits reglamentaris i fer un informe de les despeses que els sobrepassin.

Per tant, més que funcions tècniques són atribucions de direcció administrativa superior de l'activitat administrativa del Departament

Es tracta d'un òrgan jeràrquicament inferior al Secretari General i a l'igual que aquest, és també un alt càrrec, però a diferència d'aquest són òrgans especialitzats segons la matèria, per tant, no tenen una competència general sinó específica, ja que s'encarreguen de la gestió d'una o diverses àrees del seu sector d'actuació. Com els dos càrrecs anteriors, el Director General és un òrgan polític i per tant la major part de les seves atribucions seran en relació a aquest grup, la única atribució que consideraria relativament tècnica seria l'elaboració i posteriorment elevació al Conseller de l'informe sobre l'eficàcia i el rendiment dels serveis al seu càrrec.

Com a atribucions de caire polític té encomanades també funcions de direcció, comandament, vigilància, organització i inspecció tant de les dependències que té al seu càrrec com de la resolució dels assumptes que li pertoquen per raó del càrrec. Finalment, també cal que elabori i elevi al Conseller un informe sobre l'eficàcia, cost i rendiment de serveis al seu càrrec.

D'acord amb la Llei 2/1992, responeu les preguntes següents:

9. Expliqueu els motius i les conseqüències, tant polítics com administratius, dels articles 1 i 2 de la Llei esmentada.

Els motius polítics de modificació dels articles 10, 11.2 i 11.3 de la Llei 13/1989 que van donar lloc als articles 1 i 2 d la Llei 2/1992 foren per la creació de noves universitats públiques a les diferents demarcacions catalanes, Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, fet que va suposar un canvi tant qualitatiu com quantitatiu en matèria educativa.

Pel que fa als motius administratius, possiblement fou l'accés cada vegada més elevat dels joves a l'ensenyament superior i calia crear els ens i instruments necessaris per fer possible una educació de qualitat amb el corresponent marc organitzatiu.

Les conseqüències administratives d'aquesta modificació foren la creació del Comissionat per a les Universitats i la Recerca, fent possible d'aquesta manera que es poguessin habilitar altres eines per afavorir la instal·lació i ampliació i millora de serveis i equipaments universitaris.

En relació a les conseqüències polítiques, foren també molt importants, ja que la Generalitat va aconseguir l'exercici de competències en matèria d'universitats i recerca. Per tant, es va crear una secretaria amb la intenció d'impulsar i dinamitzar noves accions sobre la joventut. Aquesta secretaria havia de ser un òrgan de direcció, planificació i execució de totes les accions per fer efectiva la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural.

D'acord amb la Llei 1/2000, responeu les preguntes següents:

El motiu que crec més evident de modificació de l'article 9 de la Llei 13/1989 per l'article 1 de la Llei 1/2000 és l'agilitat alhora de voler modificar la nomenclatura, el nombre i l'àmbit de competència de les conselleries en què s'estructura la Generalitat. D'aquesta manera s'evita molta burocràcia, ja que per qualsevol canvi de Govern o simplement per alguna nova i potser urgent necessitat que tan sols amb l'aprovació d'un decret i la corresponent ratificació o assabentat del Parlament pugui dur-se a terme les modificacions que es creuen necessàries.

Aquest motiu el classificaria com a administratiu.

Referent als motius polítics, està molt relacionat amb el que he comentat abans, un possible canvi de Govern o de càrrecs al capdavant d'una Conselleria o simplement un nou equip dins el Departament poden voler modificar el nom, la distribució o àmbit del seu Departament i el fet que sigui necessària l'aprovació d'una Llei endarrereix molt aquest, a simple vista, tràmit senzill.

Les conseqüències a nivell polític a que pot dur aquesta modificació és que a partir d'ara està gairebé assegurat el canvi, ni que sigui només de nom o distribució de conselleries en cada canvi de Govern. Així per exemple, abans hi havia el Departament de Medi i Ambient i la Direcció General d'Arquitectura i Habitatge formava part del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i amb el Govern tripartit, en canvi, comparteixen conselleria, ja que s'anomena Departament de Medi Ambient i Habitatge.

En l'àmbit administratiu tot i que anteriorment era més dificultós el canvi, segurament n'hi havia menys i això pot comportar més feina i potser més despesa en recursos humans i tècnics.

Pel que fa a la Disposició derogatòria de la Llei 1/2000 que deroga el primer paràgraf de l'apartat 2 de l'article 79 de la Llei 3/1982, només comentar que és una derogació per tal d'evitar la contradicció amb l'esmentat article 1 de la Llei 1/2000 que diu que s'establirà per decret de la Presidència de la Generalitat la creació i determinació del nombre, denominació i àmbit de competència dels departaments de l'Administració de la Generalitat i en aquest sentit contradiu l'article 2 de la Llei 3/1982 en tant que diu que ha de ser una llei la quina estableixi les conselleries o departaments de què es compon el Consell Executiu.

D'acord amb el decret 2/2005, responeu les preguntes següents:

Al personal eventual li pertoquen funcions d'estricta confiança política i assessorament especial. Es vol adequar la prestació de serveis del personal eventual a les noves necessitats organitzatives, ja que atesa la necessitat de mantenir transitòriament determinats llocs de treball de caràcter eventual s'utilitzen aquests llocs amb la finalitat de salvaguardar els interessos públics i la continuïtat en la prestació dels serveis.

Es proveeixen per aquest sistema els llocs de caràcter directiu o d'especial responsabilitat o que per la naturalesa de les seves funcions es determinin en les relacions de llocs de treball. Segons la normativa, les resolucions de nomenament de personal eventual, que seran objecte de publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, establiran les funcions i el nivell retributiu del lloc de treball que s'ocupa.

L'existència d'aquest tipus de personal es fa palesa en tant que els òrgans superiors que estan al capdavant dels diferents departaments necessiten persones que els assessorin amb capacitat tècnica i que a la vegada siguin de la seva confiança. A més, en moltes ocasions aquest personal eventual apart de la capacitat tècnica també té experiència.

Així doncs, encara que l'Administració disposi de tècnics, la llei també permet que l'Administració de la Generalitat proveeixi alguns llocs de treball amb personal eventual, bàsicament pels motius expressats abans, de confiança i assessorament.

El nomenament de personal eventual està subjecte al dret administratiu i el cessament d'aquest personal ha de ser acordat lliurement i no genera, en cap cas, indemnització. Al tractar-se de càrrecs d'estricta confiança política són nomenats amb absoluta discrecionalitat.

Així, la provisió dels llocs de treball de personal eventual, per la pròpia naturalesa del lliure nomenament, no requereix de convocatòria pública, i el nomenament d'aquest personal, subjecte a la relació jurídico-administrativa, correspon al/a la president/a o als/a les consellers/res respectius. A més, les resolucions de nomenament de personal eventual seran objecte de publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

El titular del centre directiu, l'organisme o l'entitat en què figuri el lloc convocat ha d'emetre un informe previ al nomenament corresponent de personal eventual.

Respecte el cessament, apart que no genera en cap cas dret a indemnització, es durà a terme per Resolució del/de la president/a o conseller/a respectiu que acordi el seu cessament i també el personal eventual cessarà automàticament quan es produeixi el cessament en el càrrec de l'autoritat que l'ha nomenat, excepte si se'l ratifica expressament, per tant, perdrà també la condició de personal al servei de la Generalitat quan l'autoritat que l'ha nomenat n'acordi el cessament o en cas de renúncia.

A diferència del que succeeix amb el personal eventual, els alts càrrecs de l'Administració de la Generalitat són imprescindibles, ja que a cada conselleria hi ha un Secretari General i pot haver-hi diferents direccions generals que han de dur a terme els serveis especialitzats corresponents.

Els alts càrrecs són òrgans actius de l'Administració de la Generalitat, i són els secretaris generals de cadascun dels Departaments i els directors generals. A diferència del personal eventual que generalment són caps de gabinet, assessors institucionals i de coordinació o caps d'oficines, entre altres i que segons l'Acord de Govern de 20 de gener de 2004, els diferents departaments només podran comptar amb un màxim de vuit llocs de treball reservats a personal eventual, a diferència del Departament de Presidència, que en té uns cinquanta, el Conseller en Cap i el de Cultura.

Una altra diferència és que tots els alts càrrecs hauran de formular declaracions sobre causes de possible incompatibilitat i sobre qualsevol activitat que els produeixi o pugui produir ingressos econòmics.

Atès que els consellers són nomenats pel President de la Generalitat, tal i com he esmentat a la pregunta 2, i d'acord amb l'article 15 del Decret de 18 de març de 1978, què aprova el Reglament de Règim Interior de la Generalitat de Catalunya que diu que cadascuna de les conselleries s'organitzarà amb les branques que calgui a proposta del conseller respectiu i amb l'aprovació del Consell Executiu. Atès, també, que cada branca serà una Direcció General, encapçalada per un Director General i que cada conseller podrà proposar el nomenament d'un Secretari General per tal que coordini els serveis i programes de necessitats de la Conselleria, i atès l'Acord de Govern de 20 de gener sobre personal eventual en relació a la quantitat de llocs que es poden designar per a cada Conselleria. Vist tot això, podem comentar que els càrrecs de designació política són els consellers, designats pel President de la Generalitat; el Secretari General i els Directors Generals necessaris, proposats pel Conseller de cada Departament i nomenats pel President i per últim, els vuit llocs de treball reservats a personal eventual.

El Departament que he analitzat és el Departament de Política Territorial i Obres públiques, el qual té un Conseller i un Secretari General, a l'igual que la resta de conselleries. També hi ha quatre directors generals, el de carreteres, el de Ports i Transports, el d'Urbanisme i el d'Arquitectura i Paisatge. M'agradaria comentar que al llarg dels anys han anat canviant tant la nomenclatura com el nombre de direccions generals, així, segons el Decret 149/1980, de 29 d'agost sobre la modificació orgànica del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, els òrgans de designació política s'estructuraven amb una Direcció General d'Urbanisme, una de Política Territorial, de Transports, d'Obres Públiques i d'Arquitectura i Habitatge, què s'ampliaren amb l'article 1 del Decret 407/1981, de 14 d'octubre de modificació de l'estructura del Departament de Política Territorial i Obres Públiques amb la Direcció General de Carreteres, de Ports i Costes i d'Obres Hidràuliques.

Pel que fa a personal eventual, està format per set persones.

Una vegada analitzades les funcions que desenvolupen actualment els diferents càrrecs de designació política, he de dir que les funcions són idèntiques a les què preveien les normes anteriors. Tan sols comentar la singularitat que el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques fa la funció també, de Portaveu del Govern de la Generalitat.

En aquest cas, en la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques hi ha Gabinet del Conseller. Està regulat pel Decret 217/2000, de 26 de juny, pel qual es modifica l'estructura orgànica d'aquest Departament. Així, segons l'article primer d'aquest Decret, el Gabinet del Conseller, com a òrgan d'assistència del conseller, del qual depèn directament té encomanades les funcions, de coordinació de les funcions pròpies de les unitats en què s'estructura el Gabinet del Conseller, funcions d'assessorament i suport administratiu del conseller i la coordinació dels llocs eventuals no estructurals del Departament.

Pel que fa a la composició, del Gabinet del Conseller en depenen, l'Oficina de Comunicació i Premsa, l'Oficina de Protocol, l'Oficina de Relacions Institucionals i la Secretaria del Conseller. A més, segons l'article 3 del Decret 217/2000 comentat, tant el cap del Gabinet del Conseller com els responsables de les unitats que en depenen ocupen llocs de treball de caràcter eventual i, per tant, es regeixen pel que estableix la normativa específica reguladora del personal eventual al servei de l'Administració de la Generalitat de Catalunya.

En relació a la delegació de funcions, aquestes són possibles dins la normativa que les regula. En aquest sentit, i d'acord amb l'article 10 del Decret de 18 de març de 1978, què aprova el Reglament de Règim Interior de la Generalitat de Catalunya, els Consellers podran delegar competències als Directors generals i als Secretaris generals amb algunes excepcions marcades pel mateix Decret. Al mateix temps, els Directors generals i els Secretaris generals també podran delegar funcions als caps de servei del Departament, amb la precisa autorització del Conseller. Cal dir que el Decret també esmenta que no es podran delegar competències que s'exerciten, a la vegada, per delegació.

Per tant, es pot comprovar com l'estructura orgànica de l'Administració de la Generalitat de Catalunya està encapçalada per òrgans polítics i sota aquests hi ha la resta de personal que integra l'Administració pública autonòmica. Crec que això és així perquè és un polític qui encapçala l'Administració pública i els òrgans que han d'encapçalar els diferents departaments, i que per tant han de prendre les decisions més importants, són persones d'estricta confiança d'aquest polític, el President. I el mateix suposo que succeeix amb els alts càrrecs.

Hi ha diferències evidents entre els titulars dels departaments i la resta de persones que ocupen llocs de designació política. Per una banda, la major part d'òrgans superiors han exercit altres càrrecs públics i generalment també tenen bastant protagonisme dins el partit polític al què pertanyen. Per altra banda, la resta de càrrecs generalment provenen del món professional i en alguns casos han format part de la junta directiva d'algun partit polític.

Pel que fa als òrgans superiors, he de dir que alguns havien estat alcaldes, concretament cinc, quatre del PSC i un d'ERC. Molts també han estat regidors, tinents d'alcalde, diputats o membres de l'organigrama polític del Consell Comarcal. Generalment tenen relació amb la trajectòria del seu partit polític, havent estat secretaris generals o membres de la direcció política. D'acord amb els estudis realitzats alguns també han estat professors i membres del plenari d'algun Col·legi Professional.

Referent als alts càrrecs de la Generalitat, alguns també tenen trajectòria en el món polític tot i que segons diversos estudis duts a terme sobre aquest tema, cal dir que gairebé un terç dels alts càrrecs de la Generalitat provenen de l'empresa privada, menys d'un 20% de l'Administració de l'Estat i poc més d'un 10% de la Universitat. En qualsevol cas sembla evident que el model eficientista propi d'aquest col·lectiu estaria molt més influenciat per la visió del sector privat, d'escoles empresarials i de negocis, que no pas pels models més administrativistes propis de les escoles d'alts funcionaris europeus.

En quan a la relació entre l'experiència professional i el càrrec o òrgan que exerceixen es pot comprovar com hi ha casos on si que existeix aquesta relació i altres que no. Així, per posar algun exemple hi ha metges al capdavant del Departament de Cultura, d'Interior i de Governació i Administracions públiques, casos on no hi hauria relació, però tanmateix hi ha una diplomada en magisteri i postgraduada en logopèdia al Departament d'Ensenyament i una metgessa al Departament de la Salut.

Tot això canvia quan s'analitzen els alts càrrecs, ja que generalment no hi ha relació entre el càrrec que exerceixen i la seva experiència professional. Al mateix temps que a l'Administració de la Generalitat també es troba a faltar tota la part del discurs i dels experts més vinculats amb la ciència política i de l'Administració: teoria de la organització, relacions interadministratives, anàlisi de polítiques publiques, teoria de la decisió, etc.