TEMA 4. LA LITERATURA DEL SEGLE XIX

EL ROMANTICISME.

És un moviment cultural, artístic, polític, econòmic i literari que es dona a mitjans del segle XVIII fins a la primera meitat del segle XIX.

Progressos tècnics i científics.

Aquest període va ser una època de grans canvis en tots els sectors.

En l'economia va afectar la Revolució Francesa (1789) (llibertat, igualtat i fraternitat) i la Revolució Industrial. A Alemanya s'inventà la màquina de vapor que va afavorir al desenvolupament de les indústries i per tant, una gran part de la població va deixar el camp per anar a la ciutat. Això va provocar que la ciutat creixes molt en poc temps i va aparèixer la subciutat i el xabolisme. Amb la Revolució Francesa es van començar a demanar drets i llibertats per a tothom.

Es va passar d'una societat feudal a una societat capitalista on l'aristocràcia que fins aquell moment havien estat el amos de les terres van perdre el seu poder ja que va passar a ser més important el capital i no les terres i va aparèixer una altre classe social dirigent; la burgesia. El capitalisme es basava en produir sense fi i el capital invertit generava més capital. Ja no es produïa per satisfer les necessitats bàsiques sinó per guanyar. Va aparèixer el proletariat que eren els obrers que feien feina a les fàbriques dels burgesos. Els burgesos i els obrers estaven enfrontats perquè els propietaris explotaven al proletariat que treballaven molt i amb males condicions. A partir d'aquí van aparèixer els moviments socialistes (Marx) i l'anarquisme (Baqunin).

L'art romàntic.

Fins en aquest moment als quadres s'hi pintaven els aristòcrates, però amb aquests canvis van passar a ser els protagonistes els burgesos. L'aristocràcia va deixar de ser un model a imitar, que va passar a ser el burgès (escrivia, pintava...). La burgesia va passar a ser la gran consumidora de l'art i per tant, els artistes romàntics són burgesos.

Característiques de l'art romàntic:

Goethe és un dels pares del romanticisme. Era un idealista que deia que “L'art romàntic és un esperit malaltís”. Els romàntics es caracteritzen per ser uns eterns insatisfets.

• Evasió: el moment històric que els hi ha tocat viure no els hi agrada i s'evadeixen de la realitat de tres maneres diferents:

• Evasió fictícia: s'evadeixen a llocs exòtics, orientals i medievals, capa al passat i el futur.

• Evasió artificial: son grans consumidors de drogues.

• Evasió directe: el suïcidi, un índex elevat de romàntics optaven per aquesta via.

• Individualisme: l'art és concebut com l'expressió del jo personal de l'artista. S'escriu en primera persona.

• Temporalitat: tot canvia; persones, societat, història,...i aquest canvis els hi transmetien inseguretat devora la seguretat de la rutina diària. A les seves obres s'hi troba; misteri, aïllament, llocs solitaris, cementiris, fantasia, nostàlgia, somni, angoixa...

• Natura: apareix una expressió incontrolada de la natura. Apareixen tempestes, boira, natura abrupta, muntanyes, penya-segats...

Tècniques que utilitzen.

• S'abandonen les tres unitats neoclàssiques.

• No s'imita, sinó que s'intenta ser original.

• S'utilitzen imatges i comparacions noves.

• El to dels poemes és molt pompós i solemne que s'aconsegueix amb els poemes llargs i molt grandiloqüents.

Temes.

• Individualisme: exaltació del “jo”, molt subjectivisme.

• Descobriment del paisatge (natura): cementiris, capvespres, boira, fosca, penya-segats, llocs exòtics, apartats, etc.

• Llocs i ambients exòtics: evasió a llocs llunyans en el temps, llocs imaginaris (lluna, centre de la terra), etc.

• Lluita contra el destí: el destí que els hi havia tocat era contrari al que volien viure.

• Nacionalisme: donen gran importància al concepte de pàtria; ball cultural, folklore, llegendes, etc. Això feia que en cada lloc tinguessin coses diferents que els diferenciessin dels altres. Eren idealistes, però també patriòtics i nacionalistes. Volien tenir una identitat pròpia i ser reconeguts.

L'origen del romanticisme.

El Romanticisme és un moviment sorgit a Alemanya al final del segle XVIII que es va estendre ràpidament per la resta d'Europa. Per una banda hi havia un romanticisme més progressista (Alemanya) i per l'altre un de més conservador (França i Anglaterra), però que amb el temps es va invertir; Alemanya va acabar sent més conservadora i França i Anglaterra més progressista.

El Romanticisme es caracteritza per el concepte de nació per això el alemanys es van veure amb la necessitat de cercar alguna cosa que els diferencies de França, alguna cosa pròpia; recerca dels elements de la cultura germànica i recuperaren la tradició antiga, les llegendes, el folklore, etc. Va sorgir un grup anomenat “Sturm and Drang” format per intel·lectuals (Goethe, Schiller, Herder), que defensaven i seguien l'idealisme filosòfic de Kant (concepte del “Volksgeist”, anima del poble). Van ser els que van desenvolupar aquest primer romanticisme.

Els anglesos amb el moviment que s'havia originat a Alemanya van intentar recuperar i cercar coses típiques del passat al igual que els alemanys. A Anglaterra el primer moviment va ser conservador (Coleridge), tornant-se progressista més endavant (M. Shelley, Byron, Keats).

L'autor més important del moviment conservador a França va ser Víctor Hugo. Els autors més importants russos són Gogol i Pushkin i l'italià és Leopardi.

LA RENAIXENÇA.

L'arribada a Catalunya.

Aquest moviment bàsicament s'introduí a partir de revistes: “El Europeo” i “El Vapor”. La burgesia va ser el sector que es va adonar d'aquestes idees que circulaven per Europa i ho va escampar per Catalunya. Els intel·lectuals, escriptors, poetes...va acceptar aquest moviment però l'adaptaren a Catalunya anomenant-lo Renaixença; moviment de recuperació de tots els elements catalans (llengua, literatura...) amb el programa del Romanticisme Europeu adaptat a Catalunya.

Els mateixos intel·lectuals que van posar el nom de Renaixença són els que van denominar Decadència els segles anteriors. El Romanticisme vol connectar amb l'Edat Mitjana i això els hi va anar molt bé perquè es va botar tres segles i van anar directament al gran moment d'esplendor de la llengua i la literatura catalanes.

El 14 d'agost de 1833 es va publicar el poema “La Pàtria” de Bonaventura Carles Aribau a la revista “El Vapor”. Aquest poema va ser escrit com un poema de circumstàncies, però al final va marcar l'inici de la Renaixença.

Característiques de “La Pàtria”:

• Hi ha una relació entre la natura i l'ésser humà, de manera que fins hi tot l'autor, metafòricament, s'arriba a identificar amb un arbre.

• Enyora el passat: la pàtria que identifica amb les muntanyes. Les muntanyes presenten una simbologia; són els elements que estan més en contacte amb el cel i amb Déu, d'aquesta manera pots estar a prop de Déu a l'hora que estàs de peus a terra. També identifica la pàtria amb elements vegetals de la natura, amb la història i amb la llengua.

• Exalta el paisatge amb el qual a més s`hi identifica.

• Exalta la llengua materna i diu que és la únic amb la qual pots expressar els sentiments.

• Exalta el passat i vol retornar a l'Edat Mitjana.

• Demostra que és possible escriure literatura de qualitat en llengua catalana (fins ara tota la literatura s'havia fet en castellà).

Poesia: els Jocs Florals.

Al 1859 es restauraren el Jocs Florals, de tradició trobadoresca, que van ser la gran plataforma de la recuperació de la poesia catalana. Les principals persones que varen preocupar-se per aquesta recuperació i que van anar a negociar amb l'ajuntament de Barcelona es deien mantenidors i són els següents: Joaquim Rubió i Ors, Víctor Balaguer, Milà i Fontanals, Antoni de Boforull, Joan Cortada, Josep Lluís Pans i Gallarza i Miquel Victorià Amer. Dia 1 de març de 1859 va ser el dia que es va afirma la seva restauració. El lloc en que es celebraven aquests jocs cada any canviava, no tenia un lloc establert; el Saló dels Cent, el Palau de la Música, etc.

El lema era Pàtria, Fe i Amor i per tant, només s'hi podia participar en català. El guanyador de la poesia de la Pàtria obtenia com a premi l'Englantina d'or, el poema de la Fe la viola d'or i argent i el de l'Amor la flor natural. El poeta guanyador dels tres premis era considerat Mestre en Gai i Saber.

Al 1877 van triomfar un gran futur dramaturg, Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer, molt importants posteriorment.

Al 1841 Joaquim Rubió i Ors va editar Lo gaiter del Llobregat que l'únic que te bo és el pròleg, on es reivindica la possibilitat d'una literatura catalana independent i defensa restablir els Jocs Florals i la Acadèmia del Gai i Saber.

Les revistes “Lo Pare Arcàngel” i “Lo Vertader català” són les revistes més importants d'aquesta època.

Característiques de “La Pàtria”:

• València; Tomàs Villarroya; Cançó, “El liceo”.

• Mallorca: Marià Aguiló.

• Principat: Antoni de Boforull; Los trobadors nous, Víctor Balaguer; Los trobadors moderns i Manuel Milà i Fontanals.

Teatre.

Fins a n'aquell moment el teatre culte només s'escrivia en castellà i amb català s'escrivien petites obres popular i bastes amb poca importància literària. Durant la Renaixença es va intentar canviar això i escriure teatre culte en català.

Autors del teatre culte:

• Manuel Angelón: La verge de les mercès (drama).

• Víctor Balaguer: Don Joan de Serrallonga (drama).

• Eduard Vidal i Valenciano: Tal faràs tal trobaràs (melodrama).

• Frederic Soler: Les joies de la Roser (melodrama).

Característiques del drama romàntic:

• Temàtica: amor amb final tràgic.

• Personatges: retrats de un passat històric.

• Forma: alteració de la prosa i el vers.

• Finalitat: commoure l'espectador.

Novel·la.

Problemes en que es troben els escriptors per escriure novel·les:

• Problema lingüístic: ja és costós escriure versos i amb les novel·les encara costa més. És quan comencen a sortir les polèmiques de com s'ha d'escriure:

• Alguns creuen que s'ha d'escriure com al segle XV.

• Altres com al període de la Decadència.

• I una altres diuen que s'ha d'escriure com es parla.

• Com s'ha de fer: la novel·la que es feia en aquell moment era històrica i en castellà. L'única referència que es trobava en català era la novel·la medieval.

Les primeres novel·les van ser en castellà i van ser horribles totes.

• Al 1862 sorgí la primera novel·la en català: Antoni de Bufarull: L'orfaneta de Menàrguens o Catalunya agonitzant.

• Al 1872 sorgí la segona: Francesc Palagi i Ruiz: Lo coronel d'Anjou.

• Al 1869 Martí Genís i Aguilar escrigué Julita una novel·la romàntica.

JACINT VERDAGUER.

Vida (1845-1902).

Va néixer a Folgueroles (Vic) el 1845 a una família de pagesos, humils i molt religiosos. De petit, la seva mare li contava moltes llegendes i rondalles i prest es va interessar en la literatura on manifestar una gran facilitat per la llengua.

Amb 10 anys va ingressar al seminari de Vic per ser capellà, on hi havia una gran biblioteca. Als 15 anys va començar a llegir poemes èpics dels autors clàssics; L'Odissea i La Il·íada de Homer, L'Eneida, etc. Als 20 anys va participar per primera vegada als Jocs Florals on va guanyar dos accèssits, una mena de premis “consoladors”. Als 25 anys va ser ordenat capellà.

A causa de la tuberculosis, es va embarcar com a capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat del marqués de Comillas, per refer la salut. Allà va poder alternar la tasca religiosa amb la literatura i va escriure “L'Atlántida”, amb el que va guanyar als Jocs Florals de 1877. Dos anys més tard, es convertí en capellà del marquès de Comillas i visqué amb ell, on administrava les almoines que el marquès donava als pobres i també tenia temps d'escriure i fer excursions.

Al 1886 va viatjà a Terra Santa que li va impactar molt. Durant aquest viatge va escriure un diari on explicava les seves impressions. Aquest viatge el va canviar psicològicament, espiritualment i personalment. Quan va tornar va començar a practicar exorcismes i ha fer caritat amb tots els diners del marquès. Al 1892 el van traslladar al santuari de la Gleva on es va donar compte que el volien tancar a un asil i va fugir cap a Barcelona on els amics l'amagaven. A manera de defensa escrivia articles al diari titulats En defensa pròpia.

Durant aquesta etapa el bisbe li prohibí donar missa i sacraments, per això es va sentir molt ferit i escriví Flors del calvari, on denunciava l' injustament acusat, jutjat i condemnat. Després d'un temps el bisbe li tornà deixar donar missa. La malaltia sa li havia accelerat i el van traslladar a un sanatori on va morir de tuberculosis el 10 de juny de 1902. Verdaguer va ser un poeta molt popular i al seu enterrament hi va assistir molta gent.

Obra.

• Poesia èpica: L'Atlántida (1877), on hi ha dos plans, un d'històric (Cristòfol Colom) i un altre de mitològics (proeses d'Hèrcules) i Canigó (1886), que explica el naixement de Catalunya cristiana.

• Poesia civil: el volum Pàtria, que conté el poema “A Barcelona”.

• Poesia religiosa: Idil·lis i cants místics, Montserrat, En defensa pròpia, Flors del Calvari, Aires de Montseny.

ÀNGEL GUIMERÀ.

Vida (1845-1924).

Va néixer a Santa Cruz de Tenerife (Canàries), fill de mare canària i pare català, del Vendrell, on va anar a viure amb 7 anys. Publicà els primers versos el 1870 i, l'any següent, fundà amb un grup d'amics la revista “La Renaixença”, de la qual el 1874 esdevé escritor. El 1877 és proclamat Mestre en Gai Saber. A partir de 1879 es proposa dignificar el teatre català, i esdevé així un autèntic professional de l'escena, alhora que pren part activa en els moviments de reivindicació nacionalista. El 1906 és proclamat per al Nobel de literatura i el 1909 rep un homenatge popular. Mor a Barcelona el 1924.

L'obra de Guimerà.

• Tragèdies romàntiques (1879-1890): període més romàntic de la seva producció. Redacta tragèdies en versos, ambientades a l'antiguitat o a la època medieval; Gal·la Placídia, Judith de Welp, Mar i cel.

• Drames realistes (1890-1900): etapa de plenitud artística. Incorpora les noves tècnqiues realistes, tot i que els conflictes amorosos continuen tenint un tractament romàntic; En Pólvora, La festa del blat, Maria Rosa, Terra Baixa, La filla del mar. En totes aquestes obres hi apareix el triangle amorós que acabarà amb un final dramàtic.

• Nou teatre (1900-1924): intenta adaptar-se als nous gustos i les a les noves tendències.

Ficció i realitat en l'obre de Guimerà.

Asspectes i personatges lligats a la seva biografia:

• El fet de ser fill “natural”: va néixer abans del casament dels seus pares. Alguns dels seus personatges han nascut d'un manera que les convencions socials consideren irregulars.

• A causa del seu origen canari, es troben personatges que tenen la qualitat de sobrevinguts i són fruit d'un mestissatge.

• El seu fracàs sentimental pot ser la causa que l'amor sigui tractat amb tanta passió en els personatges, que esdevenen un reflex del que ell, en vida real, no va poder realitzar.

Altres asspectes:

• La seva concepció del món parteix de la idea que l'ésser humà és bo per naturalesa i que és la societat civilitzada qui el corromp. La muntanya esdevé el lloc incontaminat on les persones, en contacte amb la natura, mantenen la bondat primitiva; la plana, amb les ciutats i els pobles, les degrada moralment. Aquest antagonisme camp-ciutat qualla en dos mites: Arcàdia, l'indret pur, no corrumput, on tothom es respecta i s'estima i que funciona gràcies al paternalisme; i Babel, la comunitat on els homes no se senten germans i l'autoritat s'utilitza en benefici propi. L'autor sotmet la vida rural a un procés d'idealització a fi que pugui servir de model als habitants de la ciutat als quals adreçava les seves obres.

• La solució proposada als conflictes socials del seu temps és l'amor fraternal.