ORIGENS DE LA LITERATURA CATALANA

La llengua catalana, com les altres llengües romàniques, deriven del llatí vulgar. El Concili de Tours de l'any 813 va decretar que la predicació de les homilies es fes en les llengües vulgars (romàniques) per tal de que tots els fidels ho poguessin entendre millor. però aquest acord no es va aprovar fins 40 anys més tard. El català preliterari només es limitava a nivell oral.

Els primers textos escrits en català podem parlar d'un document redactat el 839, el “Capbreu de l'Acte de la consagració de la catedral de la Seu d'Urgell ” que, està escrit en llatí, però inclou toponímia en català. Tret d'aquesta referència, el text més antic és el FORUM IUDICUM, traducció d'un llibre legislatiu visigòtic del segle VII. El primer text que podem dir que està escrit directa i íntegrament en català són les HOMILIES D'ORGANYÀ, de principis del segle XII, són la primera prova escrita del català. Aquests textos són vuit sermons destinats a la predicació de l'evangeli trobats a la parròquia d'Organyà (Alt Urgell). Tot i que el text està ple de provençalismes la base catalana és evident.

ELS PRIMERS POETES CATALANS. ELS TROBADORS

Les corts occitanes del s. XII van donar origen a la lírica trobadoresca. Aquesta poesia fou la primera mostra de poesia culta expressada en una llengua romànica. La poesia trobadoresca va establir lligams polítics entre les corts catalanes i occitanes.

La poesia catalana s'inicia amb l'aparició dels trobadors catalans que escrivien les seves composicions en llengua occitana. La literatura medieval catalana, es caracteritza per la separació lingüística entre poesia i prosa. La prosa s'escrivia en català i la poesia de caràcter culta en una llengua no autòctona, l'occità.

Els JOGLARS eren unes persones que es dedicaven a entretenir i divertir les corts explicant i cantant textos de l'època i cançons de gesta. L'ENSENHAMENT era un tipus de composició que relacionava els trobadors i les joglars.

· Generes poètics de l'època:

• Cançó: Va ser el gènere per excel·lència de la poesia trobadoresca i constituí el vehicle més important de la “poesia amorosa”

• Serventes: Tractava de l'atac, l'ira, la polèmica literària o política i el més important era el “discurs moralitzador”

• Alba: Poema amorós que expressava el moment quan els amants tornaven a separar-se després d'haver passat tota la nit junts.

• La pastorel·la: Composició que pertany a l'àmbit de poesia amorosa.

• La tençó (joc, partit) i el tornajament: Generes que expressaven debats literaris entre trobadors.

RAMON LLULL

Ramon Llull va ser una figura excepcional de la literatura catalana i també en el pensament occidental del segle XIII. Va viure prop de 80 anys i mai va tenir residència estable. Va renunciar a tots els seus béns materials i així viatjar per tot el món conegut fins aleshores i aquest fet li va suposar molts enfrontaments amb els savis de l'època. Al llarg de la seva vida va escriure un total de 243 obres en diverses llengües però la més comuna era el català.

• · Característiques de l'art de Llull:

• Ideologia i objectius: Coherència, sistema filosòfic, labor missional i creació d'escoles.

• Classificació de la seva obra: Prosa filosòfica i científica, art de predicació, obra narrativa i obra poètica.

• Llengua i retòrica: Ramon Llull va escriure la seva obra en diverses llengües, això significa que utilitzava la llengua com a vehicle comunicatiu. Llull va ser el creador de la prosa literària catalana i això va comportar que ell fos el primer autor en escriure en català.

CRÒNIQUES HISTÒRIQUES

L'origen de les cròniques es troba en els càntics de gesta, narracions en vers i en llengua vulgar sobre fets heroics d'interès general.

La crònica més important de l'època és “El llibre dels feits” de Jaume I. Relata la vida i les gestes del rei basant-se amb els records del monarca va començar a escriures a principis del segle XIII i va acabar-se al segle XV. Aquesta crònica juntament amb la de Pere el Cerimoniós, són l'únic testimoni autobiogràfic de monarques medievals. Cal destacar que l'autor fa parlar personatges no catalans, reproduint paraules pròpies de la seva modalitat lingüística.

ELS SEGLES XIV i XV: EL CATALÀ EN LA POESIA. INICIS DEL RENAIXAMENT

A principis del segle XIV, la poesia catalana continua ancorada a la vella tradició que l'identifica amb l'estil dels trobadors i escrita en provençal. En aquell temps a Itàlia neix un nou estil que s'estén per tot Europa, Dolce Still Novo.

Durant el s XIV i els primers decennis del XV la lírica segueix un procés de desprovençalització tant temàtica com lingüística. Alguns catalans concorregueren als certàmens de l'escola poètica de Tolosa (creada el 1323), aquests esforços de diletants amb vista a fer ressorgir la vella poesia trobadoresca no donaren resultats de preu literari, i les festes floralesques de Barcelona dugueren una vida intermitent i somorta. En canvi, motivaren dues importants obres didàctiques de poesia, el Llibre de concordances, de Jaume Marc, i el Torsimany, de Lluís d'Averçó, aquest darrer, llarg tractat de preceptiva, seguit d'un diccionari de la rima, tots dos redactats a la darreria del s XIV. En aquest temps tot intent de retorn al passat trobadoresc era ja una actitud envellida i que oblidava o ignorava els guanys assolits per la lírica romànica a Itàlia. Al pas d'un segle a l'altre, alguns poetes secundaris, revelen alguna tènue influència de la lírica en italià, per bé que les cançons i els sirventesos originals d'Andreu Febrer segueixen fonamentalment la vella direcció trobadoresca.

En la breu i delicada obra de Jordi de Sant Jordi, mort molt jove el 1424, hom ja no pot parlar de provençal amb catalanismes, sinó de català amb solucions provençals, i encara que hi persisteixen els temes i l'estil trobadoresc hom hi observa una certa renovació, més per raó de la personalitat del poeta que no pas pel seu lleuger italianisme. La cort de Margarida de Prades, és un dels darrers aglutinants de poesia cortesana de tall medieval. La cort d'Alfons el Magnànim, en canvi, ja té un caràcter renaixentista i plural, car s'hi reuneixen i hi conviuen escriptors en llatí, en italià, en català.

Encara que pertanyia a la seva cort, en la qual ostentava el càrrec de falconer, el gran Ausiàs Marc escriví la seva extensa obra lírica, a partir del 1425, a les seves possessions del Regne de València. Ausiàs Marc representa una autèntica superació en la lírica catalana, exposa els problemes morals d'una manera humana i crua, bé que sempre amb premisses escolàstiques, però que dóna com a resultat una valenta introspecció, tot plegat expressat en un estil sec i ferreny, sense concessions a la retòrica i a l'agençament formal, però sempre amb puixança i forta originalitat. Ausiàs Marc no tingué successors de la seva categoria entre els nombrosos poetes del s XV.

En aquesta centúria les discòrdies i les guerres civils catalanes, arran de la persecució i la mort de Carles de Viana, trobaren ressò en la poesia, i la poesia es convertí novament en arma d'atac intel.lectual usada vigorosament i eficaç pels dos bàndols contundents.

Bé que el Renaixement italià arribà tardanament a la poesia catalana, a la prosa, per contra, ho féu molt d'hora. La cancelleria reial, mercès a l'ordenació imposada per Pere el Cerimoniós, es preocupà extraordinàriament de la precisió i de la bellesa de la llengua escrita, fent una tasca depuradora de dialectalismes i unificadora semblant a la que s'imposaren les acadèmies europees del s XVIII. Els documents reials, en estendre's constantment per tots els dominis de la llengua amb l'autoritat de llur procedència, crearen una mena de llengua culta i oficial a la qual, de bon grat, se sotmeteren els escriptors, la qual cosa fa que sigui tan difícil d'assenyalar trets dialectals en escriptors catalans en la segona meitat del s XIV i del XV. Als dos darrers decennis del s XIV, als documents de la cancelleria apareix l'estil de la prosa renaixentista recentment inaugurat a Itàlia, gràcies a l'actitud moderna i al sentit literari dels secretaris i els escrivans que la componien. Entre ells es formà Bernat Metge, el qual, amb Lo somni (1399), introduí definitivament l'estil nou de la prosa en la literatura catalana, la qual és la primera entre les romàniques a produir un diàleg de tipus platònic o ciceronià, tot i que en aquest tractat és debatut fonamentalment el problema de la crisi política i religiosa de la darreria del s XIV. Bernat Metge, no res menys, és el cas típic de l'home que, a causa de mèrits intel·lectuals, intervé activament en política i que, gràcies al seu talent d'escriptor, s'enriqueix extraordinàriament, bé que la seva manca de moral el faci caure i després es redreci al regnat de Martí I.

Es tracta d'una típica mentalitat renaixentista, molt avançada, que no prosperà en temps posteriors, car els escriptors catalans que hom podria anomenar humanistes, que el seguiren, o bé cercaren una conciliació entre classicisme i cristianisme, com fra Antoni Canals, o bé foren mers traductors d'obres llatines, com Ferran Valentí, o bé fixaren llur intenció en el filigranament estilístic, com és el cas de la bella i marmòria prosa de Joan Roís de Corella, mort el 1497.

A part l'humanisme, hi ha la singular figura d'Anselm Turmeda, franciscà renegat, que mantingué una curiosa duplicitat en la seva producció literària, principalment al llibre La disputa de l'ase (1417), en prosa, i als seus colpidors versos del Llibre de bons amonestaments, i una actitud francament anticristiana a la Tuhfà, escrita en àrab. Contemporàniament, a Barcelona predicava fra Felip de Malla, teòleg famós a Europa, orador recargolat i autor d'un simbòlic i preciosista Memorial del pecador remut, extensa i abarrocada renovació d'una temàtica típicament medieval. Ell, fra Pere Martines, sor Isabel de Villena i Roís de Corella, en llur obra sacra, són els més destacats representants de la prosa religiosa del s XV.

Ja al s XIV es traduïren al català les principals novel·les cavalleresques de la matèria de Bretanya, llegides amb entusiasme a tot Europa. Al s XV, en declinar la cavalleria com a estament i en fer-se freqüents les batalles privades entre els nobles, sobretot al Regne de València, i en augmentar el nombre de cavallers errants catalans que viatjaven per llunyanes terres en cerca d'aventures, hom pot comprovar que la literatura cavalleresca influí sobre la vida real i el capteniment dels homes. Però aquests homes de carn i ossos, al seu torn, esdevingueren models literaris per als escriptors, i així aparegué l'anònim Curial e Güelfa, i així el cavaller valencià Joanot Martorell emprengué la llarga tasca de la redacció de Tirant lo Blanc. Aquestes dues novel·les cavalleresques, de pujats mèrits i de lectura sostinguda fins avui, es caracteritzen per llur fidelitat a una realitat ambiental. El Tirant és la darrera manifestació optimista, llampant i humana, del món dels cavallers en declivi; i simultàniament, a València, el metge Jaume Roig escriví l'Espill, prototipus de novel·la burgesa, puix que té com a tramat principal l'aburgesament del protagonista; l'obra és colpidora per les seves notes crues, negres i pessimistes i per la seva tan medieval misogínia.

A la vetlla de la gran caiguda de la literatura catalana, aquesta donà, a València, aqueixes dues tant contradictòries i tan importants manifestacions. No manquen altres mostres de narrativa, com, a la darreria del s XIV, Viatge al purgatori, de Ramon de Perellós, obra interessant pel que té d'aventura meravellosa i d'intent de frau, i l'anònim Jacob Xalabín, novel·leta oriental entre sentimental i bel·licosa.