Contexte històric cultural i lingüístic

Transcorreguts els anys de l'etapa franquista i els canvis esdevinguts a l'exterior, Espanya es recuperà, amb relativa promptitut, pel que fa els aspectes econòmics. En gran part gràcies al boom turistic que apareix sobre els anys cinquanta i seixanta. La pressió popular per aconseguir millores augmenta. La població s'en fa una mica més de ressó i per tant, generacions que no han viscut directament la guerra (però molts indirectament, perque eren nenes quan es desencadenà), prenen part en les reivindicacions de millores.

Als Països Catalans la situació es viu d'una altra manera ja que el turisme ha donat els seus fruits, i els immigrants adinerats tornen a Catalunya.

Una sèrie de fets succeiren de manera accelerada entre l'any 1959 i el 1966.Des de la politica internacional (Castro, Kennedy, Vietnam), els costums canviants dels joves (Beatles, hippies ), també una gran introducció al consumisme (Seat 600, El Corte Inglés)i la censura de la llei de premsa o “Llei Fraga”.

A Catalunya l'estatut d'Autonomia tant desitjat, es veu recolzat per una gran manifestació al 1977, però l'aprovació de l'estatut no es fa sòlida fins al 1979.

El català assolí un grau molt alt d'aceptació entre la població que el tornà a parlar, almenys durant un temps, ja que no estava legal i socialment “ben vist” i per altres motius socials, com per exemple, que la llau d'estrangers que es situaren als extraradis industrials de la ciutat, i sense cap oportunitat d'integrar-se.

Poesia

La poesia ens mostra el gènere més dinàmic i més ric durant la dictadura franquista. És també el que compta amb un públic més segur i estable. Les dificultats a les edicions de narrativa, no afecten a la poesia, ja que donada l'entitat autònoma del poema i les seves limitades dimensions, les plataformes són múltiples. Durant els anys seixanta s'havia defensat una estètica realista, segons la qual, la producció literària, el poema, no era més que un instrument de crítica en la lluita política i social, no posseïa més validesa que la que el seu compromís immediat li atorgava.

Molt característic de l'inici de la dècada dels setanta, fou un increment de l'interès per la poesia, que atragué una massa considerable de joves escriptors i, sembla, de nous lectors. Un gran nombre de poetes començaren a publicar en el tombant de la dècada, amb un fort factor d'unió: el rebuig i la oposició al realisme. Durant la dècada dels setanta, s'havia iniciat la recuperació d'altres models de tradició de literatura catalana, com ara Josep Carner, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Pere Quart; i es feien un altre cop intents d'imitació de les avantguardes. La idea que els nous poetes que sorgien tenien de la literatura era ben diferent a la que havia existit sempre: la poesia havia tornat recuperar el seu antic estatut de discurs autònom sotmès tan sols a les seves pròpies regles i mereixedor d'atenció per si mateix, es a dir, pel que és i no pel que denuncia.

Encara es fa difícil establir una única posició poètica concreta, en bona part perquè els poemes publicats són simplement primers experiments, exercicis. Tot i així, es detecta entre els joves poetes una revalorització de les formes tradicionals, amb la consegüent atenció per la mètrica i la retòrica. Molts d'ells consideraven el text com un món de significació pròpia, el que facilitava una tendència cap a l'experimentalisme; al mateix temps s'exaltava la imaginació, cosa que en alguns casos conduïa cap a una valoració de la follia o de l'onirisme. En relació amb els canvis que s'havien produït en els mitjans de comunicació de masses i la repercussió que això tenia en l'ésser, es pot indicar també que es produeix un cosmopolitisme en la recerca i aprofitament de materials de procedència molt diversa, no tan sols els temes que resulten afectats sinó les preguntes sobre la condició humana. Aquesta situació afecta les imatges, basades sovint en la interrelació de formes d'expressió diferents a l'escriptura: pintura, música clàssica i rock i cinema. Des de una perspectiva moral, predomina un rebuig dels valors tradicionals de la burgesia, que el franquisme havia imposat. O bé, és molt característic la presència de l'amor, erotitzat i descarnat. En una òrbita més social, alguns escriptors han pres postures nacionalistes radicals. Altres, es fixaran més en solucionar els problemes de l'òrbita interior. Això es traduirà, en una atenció per la vida moral de l'home i una visió escèptica del món.

A partir de 1970 es detecta la publicació massiva de llibres de poesia. Això fou possible perquè, en una situació de gran eufòria, s'iniciaren una gran quantitat d'editorials i col·leccions. Sorgiren col·leccions noves al marge de la col·lecció “Óssa Menor” d'Editorial Proa, que continuarà publicant tan sols els guanyadors del premis “Carles Riba” o poetes amb fama consolidada; Edicions 62 inicià l'any 1970 la publicació d'una col·lecció de poesia (“Llibres de l'Escorpí”) amb un caràcter molt eclèctic: reediten clàssics i alguna mostra de la poesia jove. A partir de 1973 sorgiren tot un seguit d'iniciatives amb la voluntat de publicar poetes joves. La més coneguda és “Llibres del Mall”, es dirigida per Ramon Pinyol. L'editorial s'ha especialitzat en la publicació de nous poetes, molts dels quals són atrets per l'avantguarda; també han publicat llibres de Joan Brossa i traduccions molt diverses. D'una ruptura del grup Mall sorgí la col·lecció “Ausiàs March”, que defensava una línia més oberta. I de l'entorn de la revista “Tarot de quinze”, sorgiren diverses col·leccions: la “1068”, que pot considerar-se el precedent de “Poesia dels Quaderns Crema”. “Cristalls”, tenia una clara influència de les avantguardes i de les postures irracionals. “Llibres d'Hui” era una revista de poesia visual. Paral·lelament han sorgit “La Gaia Ciència” i “Paraula Menor”.

Malgrat el centralisme característic de Catalunya, hi ha hagut moviments semblants a les Illes i al País Valencià. A Mallorca, col·leccions com “Col·lecció Turmeda” o “La Balenguera”, han estat seguides per “Tafal”, “La Musa Decapitada”,, “Guaret”, “La Baldufa” o per revistes com “Blanc d'Ou”, “Neon de Suro” i “Domini Fosc”. A València, destaca la col·lecció de poesia “Tres i Quatre”, que ha tingut un paper important en la recuperació i popularització de Vicent Andrés Estellés, i dels poetes joves local.

Una altre particularitat de la difusió de la poesia d'aquests darrers anys ha estat la freqüència amb que s'han realitzat actes i lectures públiques. Naturalment, que això fos possible té una relació amb el final progressiu de la dictadura franquista. El I Festival Popular de Poesia Catalana al Price, de l'any 1970, fou seguit per d'altres iniciatives semblants com el “Gespa-Price” (1975) i el “Price-Congrés” (1977).

D'altra banda, si ens fixem en les antologies publicades fins al moment present es dibuixa un mapa prou exacte dels poetes més destacats. Marco i Pont a La nova poesia catalana (1980) feren una selecció prou limitada que pot servir com a primera aproximació. Distingiren entre un grup de poetes nascuts en els anys quaranta, i els que havien materialitzat realment el canvi. Entre els primers recolliren poemes de : Narcís Comadira, Salvador Oliva, Francesc Parcerisas, Feliu Formosa i Marta Pessarodona. I en el segon grup consideraven : Pere Gimferrer, Josep Piera, Ramon Pinyol, Miquel de Palol i d'altres. Uns mesos abans Altaiò i Sala-Valldaura havien publicat una selecció de poetes molt més ample, Les darreres tendències de la poesia catalana, en la qual a mes dels anteriors publicaven textos de molts altres poetes: Josep Elies, Lluís Solar, Ricard Creus, Damià Huguet, Jordi Domènech, Miquel Bauzà, Pere Fons, Rafael Ventura-Melià, Biel Mesquida, Jaume Medina, Jaume Pont, Andreu Morell i d'altres.

Aquest conjunt configura una nòmina exhaustiva de poetes i sens dubte un panorama que indica fins a quin punt la poesia ha interessat la joventut del país. De tots aquests autors, que es poden englobar sota el nom de postmoderns, es pot afirmar de manera global, que estan influïts per les avantguardes i arrelats a la crònica: “des de l'emoció i la solidaritat”, amb una tendència a utilitzar el discurs narratiu.

• Narcís Comadira

Narcís Comadira (Girona, 1942) ha combinat una dedicació a la pintura i a la poesia. Aquest fet li ha estat un recurs per reformar una vella posició personal: el rebuig de la mercantilització de l'escriptor i, doncs, una determinada manera de manifestar-se contra els poetes-símbol, tan abundants al país. Ell ha estat el més destacat d'un grup de gironins que s'ha distingit per la defensa d'uns valors estètics comuns. Han contribuït activament a la revaloració de la poesia de Josep Carner i comparteixen algunes opinions: la poesia la creen}a que, en la poesia, el control dels recursos formals és decisiu per a la obtenció i per la valoració d'un resultat efectiu. D'altres gironins han coincidit amb ell: Salvador Oliva (Introducció a la mètrica, 1986) i Dolors Oller (La construcció del sentit, 1986).

Comadira se sentí atret des d'un bon començament pel control de l'ofici de poesia, en lloc de la “carrera de poeta”. Això es relaciona amb una recerca de caràcter gairebé hedonístic. Aquesta recerca de la felicitat esdevé un dels “leit-motiven” centrals. I la pretensió que és possible d'aconseguir aquest està mitjançant l'art. El seu és un art molt específic, poesia que lluita contra la pàgina en blanc.

El poeta passà per un període d'aprenentatge. Els primers llibres són en bona part exercicis, amb un gran interès per la forma. Així, l'obra anterior a 1973 té un caràcter encara indecís, de recerca d'una veu i d'assaig d'uns mitjans expressius. La febre freda (1966) és un llibre innocent que prefigura alguns temes de la poesia posterior: una posició escèptica davant les grans veritats i un tractament irònic de les petites coses. Papers privats (1969) aplega poemes molt diversos, de caràcter marcadament circumstancial.

Amich de plor... (1970) i El verd jardí (1972) marquen l'inici d'una activitat poètica més sòlida, la que el poeta ha volgut salvar en el volum La llibertat i el terror (1981). El primer és un llibre de sonets, un quadern d'aprenentatge, plantejat entre el joc i la transcendència: recull d'escriptors que són alguns del models preferits per Comadira.

L'any 1973 Narcís Comadira residia a Londres. Fou en aquest moment, quan escrigué Passeig pels bulevards ardents. En contacte amb una societat masificada, el tema de la solitud de l'home en la societat moderna era molt evident. Així escriví un poema molt ambiciós i amb diversos nivells de discurs. El plàstic, on evoca obres pictòriques; i el literari, per mitjà dels recursos intertextuals: Dante, Baudelaire, són alguns dels poetes que li són contrapunts decisius per confirmar una crisi existencial, la del home de la modernitat. L'home que, molt romànticament, sols pot trobar refugi i consol en l'art.

El Passeig és un poema unitari, dividit en nou seccions en que és combinen dues veus: la íntima, lírica i personal, i la narrativa, en tercera persona. Els sobtats canvis de persona gramatical, confirmen la crisi de la individualitat, que pretén de reflectir el conjunt.

A Les ciutats (1976) la perspectiva vital urbana és assumida, i no qüestionada críticament com al Passeig... El llibre es dividit en quatre parts, i recull així l'experiència individual, la geogràfica i cronologia urbanes del poeta: “Ciutat infantesa”, “Cap al nord”, “Cap el sud” i “Barcelona”. L'any 1976 publicà un altre volum que consistia en un estadi de l'experiència encara més interioritzada. Desdeig és un submergiment en el propi jo, com resultat d'una experiència amorosa. El llibre és d'una gran concentració. Els 15 sonets hexasil.labs són una crònica, en clau, d'una relació amorosa. El conjunt és d'una gran voluptuositat verbal degut a l'utilització d'una imatgeria en que el correlat objectiu és el món de la natura.

Els llibres anteriors poden ser llegits en conjunt com una indagació del poeta en el món. La situació crítica de l'home modern en una societat industrial, agressiva i massificada; la seva experiència de les ciutats; l'experiència amorosa com a contrapunt. Però els darrers llibres que ha publicat, semblen apuntar cap a una indagació més concreta del seu món: conceptes tan conflictius com el de país, pàtria, nació, són substituïts pel més asèptic de “terra natal”, com, per exemple, a “Mis años capitales desterrados”.

Àlbum de família (1980) és la recreació d'unes imatges velles fotografiades a l'àlbum familiar. Destaca la gran voluntat introspectiva, per saber-se, però, també, per explicar un present divers, cruel, incomprensible. És un llibre amb un peu a la crònica, i els records comuns de tota una generació. Però, amb un altre, adreçat a una reconstrucció interior de caràcter metafísic. El poeta sap que no pot arribar a la plenitud de l'ésser sense passar per la paciència, el dolor i el treball del que és negatiu. Aquest és el viatge on ens portarà la lectura d'Àlbum de família.

Enigma (1985) es manté dons una poesia molt interioritzada, en la qual hi ha una identificació amb la poesia mateixa. L'evolució darrera de la lírica de Comadira mena a un paisatge interior d'una gran desolació. El poeta ens presenta un món basat en l'alternança de contrasts. Aquest és el llibre en que s'ens presenta més transcendent, i alhora més perplex i indecís. En el conjunt destaquen dues parts: “Triomf de la vida” i “Rèquiem”. La primera és un llarg repàs de l'evolució de la matèria fins arribar a l'esperit i la segona una aproximació a la Mort. El contrast s'estableix entre la seguretat proporcionada per la creença en el materialisme pur, i un seguit d'interrogants de caràcter metafísic, sobre el sentit i el destí últim de l'home.

En molts dels seus poemes, Comadira, mira de recrear o de representar una experiència, o petits objectes, coses intangibles, i sovint afegeix un comentari irònic que sol·licita la participació activa del lector. Però aquest registre contrasta obertament i és complementat per un registre que es fonamenta en l'elaboració d'un món reflexiu. Comadira construeix un món autònom, en que moltes de les seves activitats hi tenen un sentit: la pintura, els estudis d'estètica o les traduccions de la poesia italiana. Són peces diverses d'un univers autònom que configura la defensa amb què s'enfronta al món. El territori sagrat de l'art.

• Francesc Parcerisas

Els inicis de la producció poètica de Francesc Parcerisas (Begues, 1944) es poden relacionar amb la poesia social dels anys seixanta. Vint poemes civils (1967), premi Salvat-Papasseit 1966, recollia una sèrie de records i experiències, que intentaven de donar una visió personal de la postguerra, oscil·lant entre l'àmbit privat i el generacional.

Parcerisas es un escriptor que gaudeix de profunds components anglosaxons en la seva formació. En ben poc temps Parcerisas va publicar dos llibres mes: Escultures de mar (1969) i Homes que es banyen(1967). Aquest darrer es molt representatiu pels diversos camins seguits pel poeta: la preocupació pel la vida moral, personal, com una crònica de l'adquisició de l'experiència; el descobriment de la cultura: escriptors i pintors que configuren uns exemples i unes referències de la relació sensible amb l´exsistència, i que es un ventall prou ampli. Estableix un mapa de les preferències i les lectures de Parcerisas, que indica, també, en part, un gust generacional. En una tercera part es manifesta la seva atracció pel mon “civil”, com una prova del voler intervenir i opinar en les relacions interpersonals dels homes. En el conjunt hi te un pes determinant la forca del record, que crida a l'elaboració literària.

En la poesia primera de Parcerisas hi ha influencies de la filosofia “hippie” dels anys seixanta. Per l'antibel.licisme, l'actitud distant enfront de la cultura urbana, o per la defensa d'un concepte no gens respectiu de les relacions amoroses. Lentament, ell mateix a evolucionat i del interès pels grans drames públics es decanta cap a l'àmbit de la privacitat. El 1972 publica el seu quart llibre, Discurs sobre les matèries terrestres, en el qual encara havia una presencia de l'àmbit social.

La pròpia vida moral esdevingué el camp de proves per a la creació poètica i això provoca una poesia aparentment autobiogràfica en els os llibres següents: Latitud dels cavalls (1974) i dues suites (1976). Parcerisas hi practicava una sèrie d'experiments formals, que aïllen els volums de la resta de l'obra. Abandona el to confessional, que li es tan característic, i opta per la barreja de discursos, amb escapades a l'onirisme de base surrealisme. Si Latitud... te el caràcter de sublimació de la joventut i es com una explosió, Dues suites es un llibre molt mes reflexiu i interioritzat.

El darrer llibre, L'edat d'or (1983),representa un abandonament de l'experimentalisme i el retrobament amb la seva veu fonamental, la que li forneix el discurs líric. Aquest llibre conte alguns dels poemes mes remarcables de Parcerisas, bons exemples d'aquesta poesia d'explosió de la vida moral. Amb L'edat d'or el poeta sembla haver trobat una veu definitiva. Els poemes traspuen una joia, una saviesa, i també un gust pel joc. Amb un vers aparentment poc forçat, amb un èmfasi en el ritme accentuat, mes que no pas en l'adopció de models de vers rígids, els pretext aparentment anecdòtics construeixen el parany ambiental per poder arribar a una conclusió, d'índole moral. Hi ha tema latent, la maduresa. Des d'un cim contempla les edats que han passat i allò que ha de venir. I per moltes de les referències que ens dona ens situa en una determinada òrbita de la civilització.

Parcerisas és autor d'una obra molt concentrada, en la producció darrera de la qual, ha aconseguit un to de repòs en la maduresa. Aquesta poesia aparentment poc ambiciosa, d'aspiracions ben senzilles i limitades, ha aconseguit expressives originals i efectives amb el recurs constant de la vida quotidiana.

• Pere Gimferrer

Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) és un dels escriptors més originals i més dotats de la seva generació. Inicia estudis de Dret i de Filosofia i Lletres, però els abandona. El món del cinema té una gran importància dins la seva obra. Al començament de la seva activitat pública alternà el conreu de la poesia i la crítica cinematogràfica. El cinema li ha proporcionat un sistema expressiu que ha imitat sovint. Amb el pas del temps ha aconseguit la difusió d'un personatge compost d'una sèrie d'individualitats, la qual cosa fa que el tema de la personalitat sigui decisiu.

Molt jove, als divuit anys, comencà a publicar poesia en espanyol, i ocupà un lloc important entre els “novísimos”. En 1963 publicà Mensaje de Tetrarca; el 1966 Arde mar, amb el qual obtingué el Premio Nacional de Literatura. Més tard, La muerta de Beverli Hills (1967) i Extraña fruta (1969). Aquest vessant de la seva producció té un caràcter absolutament innovador i contrari al realisme a l'ús, i a més, és un precedent inexcusable a l'hora de llegir i voler entenir la globalitat de l'obra escrita en català. De la poesia primera de Gimferrer destaca la imitació més o menys aconseguida d'algunes de les troballes del surrealisme: el món del cinema nord-americà i els sex-symbols, la literatura del boom sud-americà; o bé la voluntat de ruptura amb la poesia social, malgrat es mantenen alguns element socials introduïts socialment: la guerra del Vietnam o la guerra civil espanyola.

L'any 1970 comencà a escriure en català i en poc temps publica tres llibres: Els miralls (1970), Hora oscant (1972) i Foc cec (1973). En adoptar aquesta posició d'escriure en català, Gimferrer hagué de resoldre dos problemes. En primer lloc el personal: havia de fer unes mínimes modificacions lingüístiques i estètiques; i en segon lloc, el generacional: la llengua catalana era una llengua romànica que havia tingut una evolució poc habitual, i havia de cercar una tradició inexistent. Alguns d'aquests problemes apareixen amb forca als primers llibres i constitueixen la matèria prima per a bona part d'aquestes reflexions. Gimferrer ha practicat amb eficàcia un dels temes més característics de l'artista modern: la reflexió sobre l'art en el mateix moment de la creació.

De bon començament, Gimferrer ens remet a una concepció de la poesia com a visió d'una realitat fugaç, incerta, impossible d'atènyer, fonamentada sobre la potència de l'instant. Darrera d'aquesta poesia hi ha una experiència moral que es fonamenta en associacions lliures, el recurs de l'automatisme, el canvi de nivells expressius, la intertextualitat o les repeticions rítmiques i les al·literacions, aconseguint moments de gran tensió expressiva. El resultat és una poesia d'una aparença molt impersonal amb una preferència pel joc verbal.

Hora foscant, representa una incursió en el món del Barroc. Hi havia un rebuig de la vida real i una tensió entre vida i esperit. El llibre obria un vessant experimentalista, com en una mena de viatge al fons de la pròpia tradició lingüística, intentant reconstruir el camí poètic relativament inexistent en la llengua catalana: el Barroc. Una operació similar l'efectuà a Foc cec amb la poesia d'inspiració popular. En aquests dos llibres es dibuixa un tema, el del amor, que serà aprofundit en els llibres següents. A més es destaca un conflicte intern, característic de tota l'obra gimferriana: la lluita del sentits per penetrar el món del llenguatge conceptual per tal de revelar l'altre rostre de la realitat.

Tres poemes (1976) inaugura un ordre nou en el tractament del tema amorós. Molt més sensual, aquest nou tractament s'oposa a l'atmosfera general de desfeta dels dos llibres anteriors, s'obre una maduresa i un control de l'expressió que seran realitzats a L'espai desert (1977) es un poema de grans dimensions. En aquest cas el poeta es presenta mes proper que mai a un dels seus models, T. S. Eliot. Un dels problemes de L'espai desertes que el poema configura un tot, vers a vers secció darrera secció, edificant un sistema de sentit, no per vies racionals, sinó per una acumulació de ressons verbals, i de referències simbòliques internes. Així, el poema exigeix una participació activa del lector.

Amb L'espai desert, Gimferrer aconseguí un poema complex i unitari, autofágic. El sentit de l'art, i els mecanismes de la creació altre cop en exhibició, i conjuntament amb els problemes ontològics, en conformen les claus. Aquesta obra representa una manera d'emprar el llenguatge en que la lectura del poema s'apropa constantment al mateix procés d'escriure, a la forma en que els materials verbals arriben a suggerir una visió complexa de la realitat, les implicacions de la qual excedeixen el poder dels mot.

Tots aquest plantejaments els ha perllongat d'una manera mes practica a Dos homenatges, Aparicions (1980) i Com un epíleg (1981). En l'obra en vers, posterior a l'any 1977, Gimferrer s'ha concentrat en unes obsessions: la memòria, el temps, el problema de la identitat de l'home resolat per mitja de l'art. I les ha abordat emprant un vocabulari, un to i un rigor quasi filosòfics. L'obra en prosa ha significat una perllongació i un trencament, continua amb les mateixes obsessions, expressades ara, però, en termes més narratius i emprant com a fonament de l'expressi{o el suport del món visual, les imatges.

Podem considerar l'evolució de Gimferrer com a una evolució ràpida, des dels seus inicis més inconformistes fins a la seva nominació com a “académico”, però alhora fidel sempre a uns principis i una certa reincidència en unes certes obsessions.

• Joan Teixidor

Neix a Olot en el si d'una família tradicional i de posició benestant. En els seus inicis, va escriure articles per diverses revistes. Des de 1932 escrigué diverses obres de caràcter simbolista i més tard altres en les que s'humanitza el dolor col·lectiu de la guerra, i el dolor personal produït per la mort d'un fill.

Amb posterioritat, dins de la seva temàtica contemporània, publica Per aquest misteri (1962) i Una veu el crida (1969). Teixidor, a més de poeta, és autor d'una valuosa obra com a crític literari i d'art, especialment bon coneixedor de la pintura moderna: Antoni Tàpies (1964). Sobre poesia recull alguns assaigs a Cinc poetes (1969) i sobre art a Els antres (1968). També escriu articles d'actualitat cultural, que posteriorment són recopilats en un llibre.

• Joan Vinyoli (1914-1985)

Neix a Barcelona. Orfe de pare, es trasllada a Joan Despí. Estudia batxillerat i als tretze anys comença a treballar en una editorial, tasca que no abandonarà fins que es jubili. La seva formació autodidàctica el marcarà per tota la vida amb un timidesa davant els altres autors generacionals. Aprèn alemany i anglès per poder llegir els seus autors predilectes. Des d'un inici, la poesia de Vinyoli es veu influïda per un clar simbolisme, la qual cosa suposa ja una elaboració de l'impuls romàntic. Vinyoli sotmet el vers a un treball artesanal, sovint decasíl·lab. Els llibres que escriu després de la guerra tenen una inquietud metafísica i religiosa, decantada cap a la poesia pura i que no encaixen gens amb el realisme històric característic d'aquell temps.

Després del llarg silenci de Vinyoli i el seu procés de maduració, aconsegueix una veu autèntica i el to que desitjava. A partir de Tot és ara i res (1971), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975), la seva producció es multiplica. Importància en els seus llibres de la passió: passió amorosa, passió per la vida, pel goig, per la bellesa i la felicitat. El temps i la natura, la vida que s'escapa, són el mirall de la seva consciència, una consciència que no pot deixar de cantar a la vida.

El poeta canta l'home feble, i la força que l'adreça però al mateix temps, s'adona de que aquesta fragilitat és idèntica a la del vers, i que si el poema se salva, ell també tindrà una petita salvació. El reconeixement de la seva fe en l'art és l'acceptació del nostre destí humà, que fan que la seva poesia no tingui rebel·lió o inconformisme.

Els volums de la seva Poesia completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica 1975-1979 (1979) apleguen la totalitat de la seva producció fins a aquest darrer any. El llenguatge planer amb la barreja d'imatges urbanes i conceptes abstractes, serveix per acostar al lector el to elegíac tan característic de Vinyoli. Els seus dos darrers llibres: Domini màgic (1984) i Passeig d'aniversari (1985), introdueixen alguna novetat, com les imatges marítimes o el món del somni i de l'inconscient, però, en general superen tot el que havia escrit anteriorment. Una llarga malaltia li impedeix veure com aquest darrer llibre rep una gran acollida per part de la crítica (premis Serra d'Or, de la Crítica, Ciutat de Barcelona, Nacional de Literatura).

• Marià Villangómez i Llober

Poeta, prosista i dramaturg eivissenc, que estudià Dret a Barcelona, i exercí com a mestre a Eivissa. Està lligat a totes les iniciatives culturals illenques: revistes i activitats relacionades amb la recuperació de la llengua (és l'autor d'un útil Curs d'iniciació a la llengua, 1972). Se'l sol relacionar molt sovint amb l'Escola Mallorquina, però més encertadament podríem afirmar que, durant els seus anys d'estudiant la seva poesia rep influències simbolistes, mentre que a partir dels cinquanta i endavant en la seva obra destaquen més les influències realistes. A partir de El cop a la terra (1962) i Declarat amb el vent (1963), prenen molt més relleu en la seva poesia les descripcions de caràcter realista i la reducció del paisatge per deixar pas a al protagonisme de l'home.

Traductor excepcional del francès (Apollinaire, Laforgue, Baudelaire) i de l'anglès (Pound, Yeats, Hardy), ha publicat diversos llibres de poètiques, entre altres, una traducció de John Keats, Isabel o el test de l'alfàbrega o La vigília de Santa Agnès (1984). Prosista poc conegut, les seves visions de la natura tenen una semblança amb les de Marià Manent. També és autor d'estudis i d'un recull de textos sobre les Pitiüses.

• Joan Oliver

Neix a Sabadell, en el si d'una família de l'alta burgesia industrial i financera. Estudia Dret a Barcelona. Oliver representa el tipus d'escriptor frequent a Europa, l'autor d'orígens burgesos, en contra de la seva classe i identificat amb la revolució. La literatura d'Oliver té sempre el seu punt de crítica a la burgesia, classe en decadència a Catalunya i a tota Europa, quan Oliver inicia la seva literatura.

L'escriptor Joan Oliver, irònic i humorístic, s'oculta sota el pseudònim de Pere Quart per publicar versos. Els seus primers llibres de poesia són plens d'ironia i humor. L'exili canvia alguns aspectes de la seva poesia. Ara cerca una perfecció en la forma i la seva temàtica es basa el dolor, l'enyorança, la soledat o la mort, com a temes principals.

Vacances pagades (1960), va suposar un gran impacte, ja que trencava amb la tradició lírica anterior i cercava una expressió poètica quasi de conversa prosaica. Aquesta poesia que té un to de caricatura i humorisme en el tractament del mites de la societat, dóna lloc a una preocupació moralitzadora, de denúncia i de compromís històric.

El camí obert a Vacances pagades continua a Circumstàncies (1968), de més gran llibertat formal. Posteriorment apareixen Quatre mil mots (1977) i Empírica (1981), en la línia indicada darrerament.

• Gabriel Ferrater (1922-1972)

Neix a Reus, en el si d'una família dedicada a l'exportació dels vins. La guerra interromp els seus estudis de batxillerat i és per això que es trasllada a un poblet de França, estada que esdevindrà decisiva per a la seva formació intel·lectual. A Barcelona inicia estudis de Ciències Exactes, que deixarà prest per dedicar-se al món de la literatura.

A gairebé quaranta anys publica els seus primers llibres de poemes: Da nueces pueris (1960) i Menja't una cama (1962). Aquestes obres mostren ja una maduresa absoluta i mostren tres importants característiques a destacar: el realisme dels temes descrits, la voluntat de crear una literatura vàlida per si mateixa i el desig d'extreure d'aquestes experiències una lliçó moral. Així, Ferrater es considerat l'iniciador de la poesia de l'experiència.

Aquest mateix tipus de poesia es dona al seu tercer llibre independent, Teoria dels cossos (1966). El poema és una mena de carta amorosa a Helena, per la qual desfilen des de la mateixa composició del poema i la relació amorosa amb Helena a gran quantitat d'anècdotes diverses, sovint literàries.

A partir de 1964, Ferrater es dedica a la lingüística i intenta aplicar els mètodes de Chomsky al català.

Escriu a la revista Serra d'Or una sèrie d'articles, inici d'un projecte de gramàtica catalana que vol redactar i del qual hi ha mostres a Sobre el llenguatge (1981). Mentrestant es llicencia en Filosofia i Lletres i entre com a professor de lingüística i de crítica literària a la Universitat Autònoma. L'any 1972 se suïcida.

Lo poesia de Ferrater, com que tracta de temes actuals d'homes i dones d'avui, i perquè es realitzada amb un gran domini dels recursos formals i intel·lectuals poc comuna, s'ha convertit en una referència imprescindible per tota la poesia posterior.

El seu inconformisme davant la contaminada societat, la seva independència de grups i escoles, el fan un mestre amb deixebles però sense escola. El seu gran mèrit és haver escrit una obra moderna que ha servit perquè molt autors giressin els ulls cap a la poesia europea, però d'altre banda perquè molt llegissin per primera vegada la pròpia tradició catalana.

• Vicent Andrés i Estelles

Nascut a Burjassot en una família de forners, és el representant més important de la poesia contemporània del País Valencià. Estudia Periodisme a Madrid i durant molts anys treballa al diari de València Les Províncies. Amb la seva poesia intenta reflectir el món quotidià amb tots els seus vulgarismes, però també amb les seves inquietuds personals de goig i de dolor.

Andrés i Estellés inventa la realitat a través de la seva poesia: des dels seus orígens, els llocs on ha viscut, les expansions familiars, les lectures, els viatges; a cops els seus poemes recorden als del poeta xilè Pablo Neruda. De la mateixa manera que pot cantar amors furtius amb la passió i la violència del sexe, també sap descriure el gust elemental pels objectes més senzills. Les seves obres primeres reflecteixen la grisor de la vida espanyola durant els anys quaranta, però també ho fan altres de posteriors, com per exemple, Llibre de meravelles (1977). Cap a començaments del anys setanta la seva obra es comença a divulgar de manera extraordinària, la qual cosa es confirma per nombrosos premis (Premi d'Honor a les Lletres Catalanes, 1978).

Els estils de Andrés i Estellés són molt diversos. De vegades utilitza l'estil colorista, líric i sensual, Antibes (1976) o s'endinsa en els temes més escabrosos de les relacions eròtiques, L'Hotel de París (1973) i Hamburg (1974).

En els darrers temps ha donat a conèixer més reculls on predominen tres temes. El tema eròtic, en una associació immensa entre la vida i el sexe. La preocupació íntima per la malaltia i per la mort. I sobretot, les seves composicions patriòtiques entre les quals destaca el seu projecte de Mural del País Valencià (cant a tots i cada un dels pobles i comarques de la terra valenciana). La publicació dels vuit primers volums de la seva Obra completa i la seva participació en festivals, recitals i troballes, li han proporcionat una gran popularitat.

• Miquel Martí i Pol

Es dona a conèixer gràcies al premi Óssa Menor. Com a poeta, s'inicia sota les característiques del realisme històric, amb reculls que parlen de les formes de vida del seu poble i, en especial de la classe menestral i dels obrers de les fàbriques de filatures: El poble (1966), La fàbrica (1972).

Cap a 1970, immobilitzat per una llarga malaltia, la seva poesia deriva de forma natural de una meditació del sentit de la vida. Aquests anys, en canvi, són els de la seva plenitud creadora perquè, pràcticament paralitzat a la seva vida habitual, troba la seva moral, la possibilitat de comunicació i la seva lluita personal en l'escriptura. Són any d'una producció molt abundant, iniciada amb Vint-i-set poemes en tres temps, i recollida ja en els cinc volums publicats de la seva obra poètica: L'arrel i l'escorça (1975), El llarg viatge (1976), Amb vidres a la sang (1977), Les clares paraules (1980) i Per preservar la veu (1985).

La reflexió patriòtica és un dels temes més característics de la seva poesia. També ho és el vessant amorós, unes vegades manifestat com un erotisme ple (Estimada Marta, 1978), d'altres com a reflexió sobre el dolor tràgic que imposa la mort (Llibre d'absències, 1984).

L'obra de Martí i Pol va ésser molt ben acceptada per part tant dels lectors com dels crítics (Premi Lletra d'Or, Fastenrath, i de la Crítica).

• Joan Brossa i Cuervo

Poeta i dramaturg format en el interior de les avantguardes , sobretot a partir de la seva amistat amb Foix. Dirigeix la revista Algol y després és un dels fundadors del grup “Dau al Set”. La seva obra poètica té una difusió pràcticament nul·la fins als anys setanta, en gran part, perquè les seves experimentacions topen amb les directrius del realisme històric.

A partir dels anys seixanta -Poemes civils (1961) i El saltamartí (1969)-, l'acollida de la seva poesia es seguida amb més interès per les generacions joves. Molts d'aquests llibres són una bona mostra de poesia visual, d'enginy pels jocs semàntics, de combinacions tipogràfiques i d'objectes.

Brossa no defuig de les mètriques tradicionals, especialment el sonet, Qui diu foc, diu flama (1985). Altres vagades és ell mateix qui posa de moda algunes estructures entrades en desús, Sextines 76.

El gran impacte de la seva poesia es deu a la publicació del volum Poesia Rasa (1970), vasta mostra de la seva producció. Aquesta reivindicació de l'experimentalisme brossià a través de una anàlisi progressista d'esquerres, acaba de dissipar els malentesos de la seva obra. A partir d'aquest moment els seus llibres comencen a ser aplegats en volums diversos: Poemes de seny i cabell, 1957- 1963 (1977); Rua de llibres, 1964-1970 (1980); Roda de llibre 1969-1975 (1983).

Els inicis surrealistes de Brossa han donat pas a una elaboració formal més rica, però, de vegades, repetitiva.

Narrativa

La generació dels setanta

Al final dels seixanta van aparèixer escriptors que van provocar una transformació profunda. Aixó, juntament amb la millora política després de la mort del general Franco i la transició al règim democràtic van suposar una gran millora pel desevolupament de la cultura i literarura catalanes. Aquests escriptors tenien en comú les següents característiques:

Quasi tots havien nascut a la inmediata posguerra i o en els cincuanta.

Tots ells estaven marcats per la ideologia represiva del franquisme.

Tenien en comú: l'aparició de la cultura de masses, el paper decisiu que van exercir en ells els còmics, el cinema, la televisió...

Els havien educat en la llengua castellana, així que varen haver d'aprendre el català autodidàcticament.

Per totes aquestes raons, els seus interessos literaris ere molt diferents als dels seus precessors, caracteritzats per un afany patritioticorenaixentistai, més o manco, preocupats pels prblemes socials.

Una sèrie d'esdeveniments històrics varen ser les causes de la nova manera de pensar, d'una nova concepció de la vida i la literatura. Els fets que marcan el canvi generacional són:

La revolta estudiantil del maig del 1968 a París i la crisi del marxisme i d'altres teories d'alliberament.

La lluita contra el règim franquista i, després, el final d'aquest, i les possibilitats de llibertat en el terreny de la creació i del pensament.

Els membres de la nova generació mantenen una actitud rebel enfront de les convencions i de l'educació que han rebut i es mostraren inconformistes davant de la societat en la qual viuen. Terenci Moix va dir respecte a la seva generació: “Tots nosaltres, del quaranta-cinc ençà, hem après d'escriure del cine i en els wàters del col·legi. Som una generació de sexy-cinèfags. En realitat amagàvem una pasió secreta per la foscor dels galliners. Per a nosaltres, el cine era la vida”.

En les propostes estètiques o literàries trobem una diversitat que va, en el panorama de la novel·la, des del psicologisme i el lirisme fins a l'experimentació de tècniques i recursos narratius, o l'interès pel cultiu dels anomenats ”subgèneres” narratius (novel·la erótica, novel·la negra, novel·la històrica, novel·la d'aventures, novel·la juvenil o d'iniciació, etc).

La narrativa dels setanta

La novel·la psicológica

La novel·la psicológica és una de les tendències més importants de la novel·la dels anys setanta. Entre els autors que l'ha conreada cal destacar:

• Baltasar Porcel (1937), assidu col·laborador de la premsa, és autor de moltes novel·les, una d'elles Solnegre (1961), és una novel·la amb voluntat realista i destaca la presencia d'elements existencialistes; La lluna i el <<Cala llamp>> (1963) és un testimoni de la gent dedicada al contraban. Altres obres són: Els argonautes (1968), Difunts sota els ametlers en flor (1970), Cròniques d'atabalades navegacions (1971), Cavall cap a la fosca (1975), Reivindicació de la vídua Txing (1979), Les pomes d'or (1980), etc.

• Terenci Moix (1942), es va donar a conèixer amb el recul de contes La torre del vicis capitals (1967), una obra que marca alguns dels trets que després caracteritzaran la generació literaria dels setanta: interés per la ultura pop, ús de les tècniques diverses, presencia del tema sexual tractat de forma descarnada... Onades sobre una roca desrta (1969) i El dia que va morir Marilyn (1969) són dues de les novel·les més representatives de la seva primera època i significatives de la nova forma de sentir i de pensar dels joves d'aquesta generació. Altres obres de l'autor són Món masclr (1971), Madístic, espertèntic i àdhuc metaf´sic (1976) o La caiguda de l'imperi sodomita i altres hisròries herètiques (1976), en què es troben els trets més destacats de l'autor com ara el gust per la recreació de mites cinematogàfics, el món del cómics, les innovacins tècniques, l'estil barroc... En El sexe dels àngels (1992) Terenci Moix fa una crítica sagnat no sols de la socitat catalana durant el franquisme sinó que també una parodia dels “sagrats” valors literaris establerts.

• Monserrat Roig (Barcelona 1946-1941), es dóna a conèixer amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tant neta que la volen (1970), en què trobem els temes -la realitat familiar i social de la petita burgesia de l'Eixample de Barcelona- i les técniques que caracteritzaran la resta de la seva obra. Publicà també Ramona, adeu (1972) i Els tems de les cireres (1977). Un dels temes més destacats és la rebel·lió que encarnen els joves enfront dels comportaments familiars i socials i, sobretot, l'exploració del món de la dona com es pot comprobar a L'hora violeta (1980). Les seves obres posteriors són: L'òpera quotidiana (1982) i El cant de joventut (1989). Mereixen una atenció especial els reculls d'articles de Roig Digués que m'estimes encara que sigui mentira i Un pensament de sal, un pessic de pebre.

• Joan Francesc Mira (València, 1939), articulista i antropòleg, aconsegueix una de les novel·les més interessants dels últims anys amb Els treballs perduts (1989), en què pretén reconstruir la història de la ciutat de València de la mà del protagonista, Jesús Oliver, un bibliotecari que viu fora de la realitat.

• Isabel-Clara Simó (Alcoi 1943) es dóna a conèixer com escriptora al 1978 amb el recull És quan miro que hi veig clar. La seva primera novel·la, Júlia (1983) i inspirada amb personatges de la societat alcoiana durant el periòde de la crisi del petroli, a finals del segle pasta, és una obra que mostra la gran capacitat de observació psicològicade l'autora. Posteirorment ha publicat Ídols (1985) i T'estimo, Marta, El mossèn, Els ulls de Clídice, El mas del diable, Una ombra fosca com un núvol de tempesta, La salvatge, La Innocent, entre d'altres obres.

• Carme Riera (palma 1948) es dóna conèixer amb el recull de narracions Te deix, amor, com a panyora (1975), que, amb Jo pos per testimoni les gavines (1977), constitueixen dos dels mijors exemples de narrativa lírica. L'autora hi fa servir el model epistolar, fet que li permet concentrar l'atenció en el món íntim de l'emissor, i conta amb detallisme les sensacions i els estats d'ànim. Obres posteriors: Epitelis tendríssims (1981), Una primavera per a Domenico Guarini (1980), Qüestió d'amor propi (1987) i Joc de miralls (1989).

• Jesús Moncada (Mequinensa, 1941) autor de dos volums de narracions i de novel·la Camí de Sirga (1985), que és la crònica de Mequinensa, fins a la desaparició d'aquesta sota les aigües d'un pantà. Posteriorment ha ampliat el cercle mític de l'anterior novel.la, amb La galeria de les estàtues i Estremida memoria. Bona part de la narrativa dels anys setanta i vuitanta s'endinsa en la voluntat de recerca formal i d'experimentació técnica. Aquesta narrativa, carataritzada per la voluntat constant d'innovació, deixa sovint de costat els elements tradicionals de la novel·la: argument, personatges, estructura lineal, etc...per disposar d'una forma més adequade i més imaginativa de mostrar la realitat que es proposa abordar. Aquest és el cas de les novel·les de Quim Monzó, Oriol Pi de Cabanyes i Biel Mesquida.

L'experimentació narrativa

Molta de la narrativa del sanys setanta i vuitanta cerca la formalitat i l'experimentació tècnica. Es caracteritza per la voluntat constat d'innovació, i moltes vegades deixa de costa els elements tradicionals de la novel·la: argument, personatges, estructura lineal, etc., perquè necesiten una nova forma per mostrar la realitat.

• Quim Monzó (1952) és un dels autors que ha aconseguit crear, dins d'aquesta línea d'innovació formal, una obra més sólida i un món literari més propi. La seva producció s'inicia amb L'udol del giso al caire de les clavegueres (1976), en què relate la realitat del jovent dels seixanta, en la qual trobem el rerefons de la cultura pop i els mites e la cultura de masses de l'època. Autor només de dues novel·les Benzina (1983) i La magnitud de la tragedia (1989), la popularitat de Monzó es due sobretot als seus reculls de contes.

• Oriol Pi de Cabanyes (1950), és un autor d'una novel·la generacional, Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973), i de També les formigues Dylan, alguns dia ploraran de solitud (1976), Esquinçalls d'una bandera (1977)

Altres autors destacables són: Biel Mesquida, Lluis Fernández, Isa Tròleg.

La novel·la del gènere: la novel·la històrica

Aquest gènere aumenta en la segona meitat dels setanta i a principi dels vuitanta. Tenim obres com crim de Germania (1980) de Josep Lozano, que es centra en la València del segle XVI i fa un retaule de situacions significatives i una galeria de personatges, molts històrics, molt ben retratats.

Altres autors: Lluís Racionero, Vicenç Villatoro, Jaume Cabré, Maria Mercè Marçal, Néstor Lujan, Pep Albanell i Jordi Mata.

La novel·la històrica, en bona mesura, és conseqüència de l'impacte d'obres com Memòries d'Adrià de l'escriptara belga Marguerite Yourcenar, i, posteriorment, El món de la Rosa de l'escriptor Italia Humberto Eco.

La temática de la novel·la del setanta

En la novel·la d'aquesta època trobem:

Novel·les que intenten indagar en els origens personals, per exemple les novel·les de Terenci Moix, J. F. Mira, aquests autors busquen un efecte catàrtic a partir de la revisió de les vivencies socials marcades per la repressió.

Novel·les que tracten de la rebelió: moltes d'aquestes novel·les són una crònica de la rebelió contra els valors social.Es planteja una actitud crítica de l'autoritarisme o la falta de llibertat sexual; dur a terme ideals o utopies relacionats amb les revoltes de la joventut dels anys seixanta.

Novel·les que aspire a fer el retrat d'un món present o passat, que doni compte d'una societat concreta o d'una saga familiar, amb una tendencia cap a la mitificació. Autors: Baltasar Porcel, Jesús Moncada. En aquest tipus de novel·la va exercir una influència decisiva la publicació de Cien años de soledad (1967) de Gabriel García Márquez.

La narrativa dels vuitanta

Es dóna un pas més cap a la normalització i modernització del català.característiques: la intensificació dels recursos humorístics, la producció de temática urbana, el conreu de la novel·la de gènere, la voluntad de professionalització i la despolitització.

Entre els autors més sobresortints troben: Sergi Pàmies: T'hauria de caure la cara de vergonya, infecció sentimental; Miquel de Palol: El jardí dels set crepuscles; M. Pau Janer: Natura d'anguila: Maria Mercè Marçal autora d'una gran novel·la La vida segons Renée-Vivien.

La diversitat estructural de la novel·la actual

Una de les coses que més criden l'atenció és la varietat d'estructures que trobem en la novel·la actual, moltes vegades hi ha una barretja dels diferents tipus.

L'estructura: és la manera com aparèixen organitzats els elements d'una novel·la (espai, temps, personatges, ritme). Aquests elements són inseparables, funcionen en perfecte harmonia i si algun es modifica sense modificar els altres, s'en resent tota l'obra.

Aquesta diveersitat permet parlar de diferent tipus d'estructura i de novel·la. Així es pot palar de novel·les obertes, la seva organització és susceptible de continuació: per exemple, d'una novel·la organitzada per episodis o lligada a un esquema de viatge, sempre que el final no coincideixi amb la mort del protagonista.

Per contra, la novel·la tancada es caracteritza pel fet que no té continuació posible, per exempkle la novel·la policíaca, en què l'autor mou totes les peces per tal d'rribar a un final en que s'ens rebela l'enigma. En cas que el misteri no quedi resolt del tot ens trobem amb una novel·la d'estructura oberta.

La majoria de novel·les segueixen la divisió per capitols, cada capitol és una unitat d'intenció, perquè l'autor ens dóna dades sobre l'acció o els personatges. La disposició dels capítols marca el ritme de la novel·la: els textos descriptius fan més lent el ritme; si són narratius o dialogals l'acceleren.

Si desmuntem cada capitol en unitats més petites ens trovarme amb seqüències, en que coincidiesen els tres components bàsics: personatges, espai i temps. Cada vegada que cambia un dels tres components, cambia la seqüència. En el cas d'una pel·lícula, cada escena correspondria a una seqüència.

Una novel·la es pot estrucurar de múltiples maneres, les més habituals són: novel·la d'estructura lineal, novel·la d'estructura de flash-back, novel·la d'estructura circular i novel·la d'estructura d'àlbun fotogàfic.

Literatura Infantil i Juvenil

A partir dels primers anys 60, gràcies a les petites llibertats que es comencen a sentir dons la dictadura, l'edició de llibres infantils, esdevé més abundant i variada, i inicia el camí cap a una certa normalització. Els que hi contribueixen són:

L'inquietud d'un sector del món intel·lectual i sobretot del de la pedagogia de la lectura infantil, com ho demostra la conferència d'Artur Martorell pronunciada el 1960, l'enquesta realitzada el mateix any, a escolars barcelonins, sobre les seves lectures i, en especial, l'article de Joan Triadú, en el qual planteja el greu problema que representa pel futur de la literatura en general la gran mancança de llibres en català per a nois i noies.

Llançament a finals del 1961 de la revista “Cavall fort”, que representa l'impuls inicial i continuat.

Fundació d'Editorial la Galera (1963), que tindrà una influència decisiva en el ressorgiment del llibre infantil.

Instauració el 1963 del Premi Folch i Torres per a llibres infantils i el de Joaquim Ruyra per a adolescents, que donen a conèixer i promocionen obres i autors.

Aparició després de 1961, a més dels “Llibres Infantils Estela”, d'alguns dels llibres d'imatges més famosos internacionalment.

Tot això relacionat amb el moviment d'escola activa preparat des dels anys cinquanta per una generació professional de mestres que volien recuperar la pedagogia perduda i que intenten de crear a les seves escoles uns consumidors de llibres infantils en llengua catalana, col·laborant alhora, quan és necessari, amb les noves editorials com La Galera.

La preocupació per una revista destinada a nois i noies, posada al dia i pedagògicament vàlida, que els acostés al català escrit i a la cultura catalana, feia temps que existia. Ara, malgrat la petita llibertat d'aquest primers anys seixanta, “Cavall Fort” va haver de néixer encara com una publicació dels Secretaris catequístics de Vic i de Girona, promoguda, entre d'altres, per Josep Tremoleda, que n'assumí la direcció fins a 1979, en que el succeí Albert Jané. Aquesta revista pensada per fer llegir, procura mantenir un equilibri entre dibuix i text: la meitat es ocupada per historietes estrangeres en bona part, però també catalanes, sobretot de J. M. Madorell, l'altre meitat, per contes i treballs sempre il·lustrats, d'autors catalans, alguns que s'especialitzaren en el gènere com Joaquim Carbó o Josep Vallverdú, i d'altres que esporàdicament i gràcies a la revista van escriure pels infants com Pere Calders o Ferran de Pol, a més dels especialistes que hi dedicaven seccions fixes de divulgació científica, art, història, religió... Les narracions dels primers temps, influïdes pel realisme social de l'època, intenten sovint alliçonar, però aviat es començarà a publicar altre mena de literatura: textos curts de rondalles tradicionals, contes meravellosos... A més dels escriptors, la revista dóna als dibuixants la possibilitat fins aquell moment gairebé impensable de treballar pels infants i de traslladar després la seva experiència al llibre: així Fina Rifà o el mateix Llucià Navarro, entre d'altres, que obtingué premis del “Graphic Annual” de Zurich. Com a activitat paral·lela, fou important l'organització per Martí Olaya des de 1967 dels Cicles de Teatre Infantil “Cavall Fort” amb la col·laboració de dels diferents grups de teatre per a infants de Catalunya. L'any 1963, la revista “L'infantil” es trasllada a Barcelona i comença la seva nova època amb un canvi d'equip, contingut i presentació i, des de 1973 de títol: “Tretzevents”. Era dirigida per Àngel i Manuel Sayrach. Semblant de format i de presentació a “Cavall Fort”, però adreçada prioritàriament als més petits, amb més dibuix i textos més curts: contes, articles i, sobretot, còmics d'autor català i també francesos i belgues, alguns dels quals, com feia “Cavall Fort” apareixien després en forma de llibre. En les dues revistes hi ha passat la major part d'escriptors i artistes contemporanis, totes dues han mantingut sempre una dignitat tant literària com artística, han constituït una mostra de resistència i d'esperit de servei, i han hagut d'exercir durant anys una funció de suplència d'escola i del quiosc... Venudes per subscripció, contribueixen a la seva expansió diverses escoles i les biblioteques populars.

Mentrestant, hi ha intents de nous periòdics, que no tenen continuïtat, i, sobretot, l'intent de represa d'”Patufet” (1968) amb uns plantejaments diferents de les dues revistes que ja funcionaven. La nostàlgia del seu públic que, des de l'any 1939, l'havia convertit en un mite, explica l'inicial èxit de vendes. Després no aconsegueix d'adaptar-se als nous temps, malgrat diversos esforços, ni acontenta els antics llegidors. Deixa de publicar-se l'any 1973.

Editorials i col·leccions. Premis i autors.

Amb un equip de pedagogs i mestres, d'escriptors i dibuixants, a finals de 1963, Andreu Dòria, es decideix a publicar els primers llibres de la col·lecció “La Galera d'Or” de contes, on l'ilustració domina, i amb un fons de didactisme perquè es poguessin utilitzar a l'escola fent la suplència del llibre escolar. Malgrat les dificultats dels primers anys, l'editorial va ampliant el ventall de col·leccions: des de 1965 la de “Nous Horitzons” i la de “Desplega Vela”, que, en desaparèixer, deixen pas a d'altres noves com, des de començaments del 70, les adaptacions de “Contes Populars” i “Faules” que continuen la tradició de rondalles de la literatura infantil catalana i la revaloritzen, o el 1975, la d'Antologies “De bat a bat”. Abans de 1870 la de “Teatre de joc d'equip”. A mesura que les circumstàncies, per poc que sigui, varien, es delimita el camp de les obres didàctiques a l'aprenentatge de la lectura i de les literàries i es van cobrint les diverses edats i nivells. De manera que “La Galera” esdevé sens dubte l'editorial especialitzada en llibre infantil més important de l'època: pel nombre de títols, la diversitat de les col·leccions l'esperit d'exigència en la producció i la seva labor de promoció d'escriptors i dibuixants catalans, autors de la major part de les obres. Després de l'edició catalana, se'n fa una castellana de cada llibre i, en alguns casos, en gallec i en basc. La col·lecció de l'editorial que ha tingut més incidència és la d'”Els Grumets de Galera”, destinada a un públic de 10 a 14 anys, constituïda per novel·les, on allò que compta és ja el text, o sigui la “literatura”, seleccionades amb rigor i sobre temes diversos que procuren sempre destacar aspectes positius i constructius de la convivència. Amb elles, una sèrie d'escriptors s'han fet familiars hi ha adquirit un veritable prestigi entre un públic sobretot de pre-adolescents. La història de la col·lecció va estretament lligada a la del Premi Josep M. Folch i Torres de literatura infantil instaurat l'any 1963. Quan el 1965 l'obté Sebastià Sorribes amb El Zoo d'en Pitus, l'editorial llença la col·lecció amb aquesta obra, que té un èxit extraordinari. Des d'aleshores a “Els Grumets” apareixeran, no solament, les obres guanyadores sinó sovint les finalistes, i aquelles que es creuen interessants per a la col·lecció. Sebastià Sorribes (Barcelona, 1928) reflecteix en la novel·la la seva infantesa passada en un barri humil de la ciutat. Escriptor, dedicat íntegrament a la narrativa infantil i juvenil, publica, fins al 1975: Festival al barri d'en Pitus (1969), Viatge al país dels lacets (1969) i Els astronautes del mussol (1973). L'any següent, guanya el Folch i Torres un obra ben diferent de tema i d'estil: Les presoneres de Tabriz de Maria Novell (Figueres, 1914-Barcelona, 1969), professora, autora de narracions sobre temes històrics a “Cavall Fort” amb personatges sovint trets de la vida quotidiana, que inaugura dins la col·lecció la novel·la amb la història com a teló de fons: un noiet barceloní recorre la Mediterrània, com a polissó en una galera, junt amb un jove mercader, en el moment de l'expedició dels almogàvers, alliberen “les presoneres de Tabriz”... i encara fan negoci. Després d'un any de Premi desert, el 1968 l'obté Josep Vallverdú amb Rovelló, i el torna a guanyar a 1970 amb En Roc drapaire. Entre mig, el 1969, el té la novel·la I tu què hi fas aquí? de Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932), escriptor que ha contribuït d'una manera especial en la represa i evolució de la literatura infantil d'aquesta època, no únicament per la seva obra sinó per la intensa participació que ha tingut en tota acció a favor del llibre per a infants. L'aparició de “Cavall Fort”, l'any 1961, li presentà l'inici d'un nou camí per a la seva obra literària, el de la narrativa per a nois i noies, camí que ja no deixarà. Primer, amb nombrosos contes de vida real, segons la tendència dominant a l'època, i a partir de 1966 amb novel·les com La casa sobre la sorra, una de les primeres aventures d'aquest període que, amb protagonista barceloní, té lloc en terres d'Àfrica i que, dibuixada per Madorell apareix després en forma de “còmic”. El 1969, dins d'”Els Grumets de la Galera”, publicà La colla dels deu, típica novel·la de grup els personatges de la qual, procediment habitual en l'autor, seran represos en obres posteriors. El mateix any, aconsegueix el premi amb I tu què hi fas aquí?: un noi arribat de nou del poble a la ciutat amb traça i sentit comú, arregla un problema de convivència de la comunitat de veïns a la casa a on viu, un problema que els grans havien estat incapaços de resoldre. Després de l'any 1971, de premi desert, l'any 1972 l'obté Maria Lluïsa Solà (Barcelona, 1918), bibliotecària, amb Anna, novel·la de fàcil i amena lectura que dins l'estil “Blyton” té un notable èxit públic. L'escriptora Anna Murià, guanyà el Folch i Torres del 1973, amb El meravellós viatge de Nico Huebuetl a través de Mèxic, el petit mexicà que, cavalcant un cavall imaginari, coneix les diferents terres, la gent i el passat del seu poble. Amb ell la fantasia es comença a introduir al premi. Declarat desert el 1974 El rei Gaspar, de Gabriel Jané Manila (Algaida, Mallorca, 1940), llibre extraordinàriament poètic i alhora realista, que intenta introduir el lector en el mon dur i tanmateix il·lusionat dels immigrats, és el guanyador de l'any1975.Després el premi continua i continua eixamplant-se la col·lecció dels “Grumets”, junt amb les altres de la Galera...

“El Nus” i el Premi Joaquim Ruyra

Tot i que el premi Ruyra neix al mateix moment i en les mateixes circumstàncies que el Folch i Torrés, la seva història és més i, accidentada fins al 1975, la seva presència menys regular. El convoca Editorial Estela que el publica dins la col·lecció “El Nus” ,la primera dedicada al llibre de novel·la juvenil. A causa de dificultats econòmiques de l'editorial, deixa d'adjudicar-se l'any 1968.Laia, en certa manera hereva d'Estela, el reprèn després de1975.El primer “Ruyra”, el de 1963, el guanyà Josep Vallverdú amb Trampa sota les aigües. L'any següent Carles Macià, amb Paracaigudes sobre la Vall Ferrera, que no es publica. Desert el 1965, l'any 1966, el guanya Robert Saladrigas (Barcelona, 1940) amb Entre Juliol i setembre: les vacances d'estiu d'un noi de ciutat a muntanya, on en companyia de nous amics coneix la natura, personatges interessants i insòlits, i es coneix més ell mateix. Saladrigas escriu, després, Alex entre el 8 i el 9 (1970) i el viatge d'en Ferran Pinyol (1973). Emili Teixidor (Roda de Ter, Osona, 1933), professor, obté, el 1967, l'últim premi convocat per Estela amb Les rates malaltes, novel·la d'intriga policíaca que té per marc un robatori al Laboratori de Microbiologia de la Facultat de Medicina. També a “El Nus”, apareix El soldat plantat (1967 ) i L'ocell de foc, de fons històrics entre guerrers i trobadors... (1972) i, abans, a “Els Grumets”, Didac, Berta i la maquina de lligar boira, la historia del poble submergit i la llegenda del cavall blanc...

Josep Vallverdú (Lleida, n. 1923), un dels escriptors mes llegits avui, entre els vivents, de la literatura catalana, ho es sobretot per la seva vasta producció infantil/juvenil, alhora valuosa i variada. Llicenciat en filologia clàssica i professor es abans que tot, escriptor i la seva preferència ha anat sempre cap al camp de la literatura per a nois i noies .Literatura que ell anomena “majoritària” com era la de Folch i Torres. La seva producció en aquest camp s'inicia amb El venedor de peixos, novel·la d'aventures, que Arimany publica dins la col·lecció Sant Jordi, donant-li així l'”empenta inicial,” en un moment en que encara el mercat del llibre infantil era ben pobre i la censura duríssima. Despres,el1962, aprofitant una antiga narració d'intriga i acció que passava a Grècia reescriu L'abisme de Pymos i guanyar el premi Ruyra 1963, que publica “El Nus” amb el títol de Trampa sota les aigües. El 1968 Taber li edita La caravana invisible. Mentrestant, amb la dona i fill deixa la ciutat pel camp i s'instal·la en una casa nova al poblet Puiggrós (Les Garrigues).Es allí que, el 1967, comença a escriure Rovelló, la història d'un gos jovenet, perdut i retrobat, que fa l'aprenentatge de la vida i que ha esdevingut un clàssic de Vallverdú. L'any 1970 torna a guanyar el Folch i Torres amb En Roc drapaire: un noi d'un barri de barraques en un suburbi, que treballa per ajudar als seus i amb dificultats aspira sempre a promocionar-se amb bon humor i esperit de cooperació. A l'obra seguent, L'Home dels gats (1972), el protagonista, que es retira en un poblet de muntanya fugint de la ciutat, envoltat de gats, els seus amics i, primer d'un cert misteri , aviat es fa també amic de nois i noies del poble, sobretot d'un infant amb problemes de comunicació, i acaba essent l'artista admirant de tots. El 1974, Bernat i els bandolers és la primera de les seves novel·les inspirades en la història, en aquest cas la del nostre segle XVII i, essent especialista en clàssics, li sembla després que ha d'escriure una història de “romans”, Un cavall contra Roma, que apareix l'any seguent. Els temes i ambients que inspiraven les novel·les de Vallverdú són fins 1975: 1) l'aventura amb aventura o policíaca; 2) el camp, del qual coneix bé homes, plantes i bestioles, 3) la vida de la gent humil en barris baixos de la ciutat; 4) els fets o situacions històrics, sovint utilitzats com a rerafons de l'argument... passin les peripècies que passin, els personatges al final sempre són rics en experiències, han millorat el seu entorn, de manera que el fons de les narracions es sempre positiu, i la punta de misteri que introdueix en l'aventura manté contínuament l'interès del lector. L'estructura narrativa de les obres és senzilla i el llenguatge exigent: una prosa viva i àgil, plena de matisos, amb frases curtes diàlegs ràpids i un vocabulari col·loquial.

Editorials, col·leccions i llibres diversos

A més dels “Llibres infantils Estela”, completen aquest periode la col·lecció de Teide “Avui sabreu”, amb llibres de temes històrics d'Enric Bagué o de la natura per Maria Rius; unes traduccions d'Edicions 62 i, les més nombroses de “Lumen” o de “Joventut” que inicia el 1965 en català “Les aventures de Tintín” d'Hergé. Altres col·leccions s'inicien: “Llavor” amb Rondalles de Catalunya, tria d'Albert Jané, i sobretot “La Xarxa” que comença el 1975 amb una obra de Carbó i una altre de M. Ll. Solà, i esdevindrà nombrosa amb llibres de temes variats: narrativa d'autors catalans moderns i clàssics, traduccions, folklor, història. Pel que fa al recull de textos, el 1963 apareix la segona edició de la Selecta de Lectures d'Artur Martorell, el 1968 les Lectures de poesia catalana, tria de Joaquim Molas i el 1974 Quinze són quinze d'Emili Teixidor, Olles, olles de vi blanc de La Galera i Veles e Vents de Zurriaga.

1975: Inicis de la normalització...

1975 és l'any oficial de la fi de la Dictadura de Primo de Rivera. Després de la primera etapa 1931-61 plena de dificultats el creixement ha estat tenaç. A partir de 1976 les noves situacions polítiques seran decisives al seu desenvolupament:

Amb la introducció del català a l'ensenyament són cada vegada més nombrosos els llibres escolars.

Creix espectacularment la producció del llibre infantil d'esplai que ja no està obligat a fer una funció de suplència.

S'amplia el ventall d'estils i temes i, en narrativa, es produeix l'eclosió de la fantasia i el meravellós, el somni i fins l'absurd i, finalment s'introdueix el realisme crític, al costat dels llibres de sempre amb temes històrics o de la vida quotidiana, sovint amb nous problemes i d'altres amb un toc de màgia...

Abundància de traduccions en narrativa en general i que influeixen en els nous corrents.

Nombroses col·leccions de butxaca de la novel·la juvenil; així continua “El Nus”, comença “l'Esparver” de La Magrana, acompanyat aviat d'altres, totes amb obres originals i traduccions.

L'expansió i la difusió del llibre per a infants i joves, hi tenen un paper destacat i actiu a les escoles, junt amb les biblioteques populars.

Creix l'interès per la literatura infantil entre els medis professionals i els institucionals; es creen nous premis; augmenten les seccions de recensions i comentaris a les revistes i apareixen articles al diari “Avui” sobre el tema; es fan més nombroses les conferències, seminaris, jornades...

S'intensifiquen les relacions amb el món internacional del llibre, que donen ocasió de conèixer les novetats i d'intentar col·locar els propis productes.

Creació de l'organisme el Consell Català de Llibres per a infants que, entre d'altres activitats, publica la primera revista especialitzada “Faristol”, etc.

• ORIOL VERGES (Barcelona, 1939) Catedràtic de Geografia i Historia en un institut de batxillerat.. Escriptor prolífic i de temàtica variada, part de la seva obra respon a l'afany per divulgar la història de Catalunya entre els més joves d'una manera gens feixuga, allunyant-se així dels canons docents oficials. Ha cultivat diversos generes i destaquen dins la seva obra la col·lecto “Les arrels”, iniciada l'any 1975, Desperta, ferro! Els almogàvers (1985), la sèrie dels Súpers (1978-1981), Mònica, la de COU (1987), o Quin curs, el meu tercer! (1987). Col·laborador de Cavall Fort, ha obtingut els premis Folch i Torres, Joaquim Ruyra, i diverses vegades els de la Critica Serra d'Or.

• EMILI TEIXIDOR (Roda de Ter, 1933). Pedagog i escriptor. Llicenciat en filosofia i lletres, dret, magisteri i periodisme. El seu interès per la pedagogia l'ha dut a escriure narracions juvenils: El soldat plantat (1967), Les rates malaltes(1968), premi Joaquim Ruyra, Dídac, Berta i la maquina de lligar boira (1969), Les ales de la nit, Quinze son quinze, El príncep Alí, En Ranquet i els seus amics o En Ranquet i el tresor. Es autor també de relats: Sic trànsit Glòria Swanson (1979), premi Critica Serra d'Or-contes.

• ROBERT SALADRIGAS (Barcelona,1940). Periodista , narrador, novel·lista. Amb estudis de professorat mercantil, Saladrigas es vocacionalment un escriptor. Les primeres obres són de literatura juvenil i infantil, i podem esmentar, entre d'altres, Entre juliol i setembre (1967) i El viatge prodigiós de Ferran Pinyol (1971-1978). Interessat pel mon educatiu, va escriure L'escola del mar i la reforma pedagògica a Catalunya (1973). L'any 1969 va ésser finalista al premi Prudenci Bertrana amb Cinquanta-dues hores através de la pell (1970), on se centre en un grup d'adolescents que s'enfronten al mon adult quan han de realitzar el servei militar.

• SEBASTIÀ SORRIBAS ( Barcelona, 1928). Escriptor i promotor teatral. Ha conreat la novel·la i el conte infantil. El 1965 guanya el premi Folch i Torres amb El Zoo d'en Pitus. Del mateix gènere han aparegut: Festival al barri d'en Pitus (1975 ), Viatge al país dels Lacets (1976), Els astronautes del “Mussol” (1976), premi Serra d'Or-literatura infantil, En Peret de Barcelona i la Mercè de Collpelat (1985), La vall de Paris (1986) i La Maria a Vilafruns (1987).

• JOSEP VALLVERDÚ (Lleida, 1923). Narrador i traductor. Llicenciat en filologia clàssica. És una de les figures més importants del panorama cultural lleidatà i un factor clau en la representació sociocultural de la Lleida de postguerra. La seva aportació a la literatura infantil i sobretot a la juvenil, on a guanyat diversos premis, és una de les més consistents de la literatura catalana: Rovelló (1969), En Roc drapaire (1971), L'home dels gats (1972), Bernat i els bandolers (1974), Un cavall contra Roma (1975), Un català a la Manigua (1976), etc.

• MARIA NOVELL (Figueres,1914- Barcelona,1969). Escriptora. Cursà estudis de biblioteconomia a l'Escola de Bibliotecàries i de lletres a la universitat de Barcelona. Professionalment, es dedicà a l'ensenyament. Narradora i novel·lista infantil, publicà a la revista Cavall Fort una sèrie d'episodis novel·lats d'història de Catalunya. El 1966 va guanyar el premi Josep Maria Folch i torres amb la novel·la d'aventures Les presoneres de Tabriz (1967), ambientada en les expedicions dels almogàvers a Orient. Va publicar també Jaume el Conqueridor (1973) i Viatge per la historia de Catalunya (1975).

• ARTUR MARTORELL ( Barcelona, 1894-1967). Pedagog. Fou professor dels Estudis Normals de Mancomunitat i la Generalitat, assessor tècnic de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i director de l'Institut Municipal d'Educació de Barcelona, de 1954 a 1962. Es autor d'unes antologies de literatura per a infants publicades a la col·lecto “Selecta de lectures” (1934-35).

• CARLES MACIÀ (Barcelona 1921). Narrador i novel·lista. Professor mercantil. S'ha dedicat assíduament a l'excursionisme, ha escrit sobre literatura , art historia, i ha publicat contes i narracions a Cavall Fort. El 1962 obtingué el premi Joan Santamaría amb narració Tant o mes que a viure (1963) i el 1963 el Víctor Català amb La nostra terra de cada dia (1964), recull de tretze contes, de caire realista. Ha publicat, a més El temple de Xac- mool (1978). Obtingué el premi de novel·la per a joves Joaquim Ruyra amb Un paracaigudes sobre la Vall Ferrera (1964) i es autor d'altres títols de literatura juvenil: Histories de prop i de lluny (1980) o Un home contra el gel (1982).

• JOAQUIM CARBÓ (Caldes de Malavella, 1932). Novel·lista, narrador, dramaturg, crític i guionista. L'any 1962 publicà el seu primer recull de contes, La sortida i l'entrada, al qual seguiren Les arrels (1963), Solucions provisionals (1965), premi Víctor Català1964, Un altre tròpic (1966) premi Joan Santamaría de narració 1964, Bonsais de paper (1990), El noi de la mare (1992) o Elogi de la formiga (1966). Redactor de Cavall Fort on ha publicat contes i traduccions amb regularitat, s'ha dedicat a la literatura infantil i juvenil, àmbit que ha contribuït a recuperar Catalunya amb una gran quantitat de títols entre els quals La casa sota la sorra (1966), I tu que hi fas aquí? (1970), premi Josep Maria Folch i Torres 1970, El zoo a casa (1975), El país d'en Fullaraca (1979), En Felip Marlot (1979), La casa sobre el gel (1982), premi Joaquim Ruyra 1981, L'honor de Fazel Madani (1991), etc. És autor de l'estudi El teatre de Cavall Fort (1975).

• GABRIEL JANER I MANILA (Algaida,1940). Escriptor. Llicenciat en pedagogia. Ha conreat amb èxit la literatura infantil: Diumenge després de lluna plena (1983), Els peixos no es pentinen (1987), Tot quan veus és el mar (1987), premi nacional de Literatura, Arlequí, el titella que tenia els cabells blaus (1990) i Els rius de la lluna (1991). És autor també de La dama de les boires (1987), Paradís d'orquídies (1992), i del dietari Satan estima Berlín (1990).

• ANNA MURIÀ (Barcelona, 1904). Escriptora i periodista establerta. Les seves aportacions més importants al gènere de la literatura infantil i juvenil les constitueixen: El meravellós viatge de Nico Huehuetl a través de Mèxic (Premi Folch i Torres 1973), A Becerola fan ballades (978) i Pinya de contes (1980).

• JOSEP ALBANELL (Vic, 1945). Escriptor llicenciat en Filologia Hispànica. A col·laborat a Cavall Fort i Tretzevents. És un dels autors catalans que més planes ha dedicat al públic infantil i juvenil sota els pseudònims de Joles Sennell per al primer i Pep Albanell per al segon. Per aquesta producció cal destacar les obres de teatre El drac i el rei (1985) i Xeflis i marinxes (1988); els volums de narrativa La guia fantàstica (1977); El barcelonauta (1977), premi Joaquim Ruyra; L'estel de colors (1979), premi Folch i Torres de 1980; El núvol de la son (1980), premi crítica Serra d'Or; Ara vos n'explicaré una (1980), inclòs en la llista d'honor del Premi Internacional Andersen: El bosc encantat (1982), La rosa de Sant Jordi (1988), Contes llaminers (1993), Qui vol un conte? (1994), L'innominable (1996).

Teatre

El 1939, amb el triomf de les forces del govern de Burgos, el teatre en llengua catalana fou prohibit a tot el territori de l'estat espanyol. La interdicció no fou aixecada fins el 1946, i encara per espai de més de deu anys fou prohibit de representar obres traduïdes d'altres idiomes. Les companyies de Jaume Borràs i Josep Bruguera, de Maria Vila i Pius Daví, i després la Companyia Maragall, cobriren, amb d'altres, els anys d'aquesta etapa difícil.

L'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955) i després l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (1960) connectaren altra vegada el teatre català amb els corrents del teatre europeu. Escriptors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo i el rossellonès Jordi Pere Cerdà aportaren llur personal visió a la riquesa d'opcions que durant aquests anys el teatre català tornà a assolir. Nasqué, així, el teatre independent, estès i coordinat a les comarques (1968), que bastí una extensa xarxa a tot el Principat. Una nova generació d'autors començà a escriure lligada a aquest moviment, entre els quals Josep M.Benet i Jornet i Jordi Teixidor. Alguns grups es decantaren per la creació col·lectiva, com Els Joglars i Els Comediants. Aquestes companyies han estat presents als principals festivals de teatre --Nancy, Avinyó, Venècia, Caracas, Spoleto, etc...

El moviment independent s'estengué al País Valencià a partir del 1970, on han sorgit grups tan consistents com el Rogle, Carnestoltes, Grup 49, etc, i un autor important, Rodolf Sirera, que sovint escriu en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís. Cal afegir, encara, que, en el petit enclavament lingüístic de l'Alguer (Sardenya), subsisteix un teatre urbà costumista, avui institucionalitzat entorn de l'Acadèmia del Teatre Alguerès. A partir del 1976 el Teatre Lliure inicià, com a companyia estable, les representacions d'obres catalanes i de repertori internacional i el 1988 presentà un projecte de teatre públic. Pels volts dels anys vuitanta sorgiren grups d'inspiració urbana i investigadors de noves formes dramàtiques com La Fura dels Baus, La Cubana, etc. La comèdia musical ha trobat un representant notable en Dagoll-Dagom. D'altra banda, el teatre ha seguit un procés d'institucionalització: el 1982 el Centre Dramàtic de la Generalitat fou inaugurat amb Hermann Bonnín com a director; el 1983 l'actor i director Josep Maria Flotats s'instal·là a Barcelona per formar companyia pròpia i més tard preparà la realització del projecte del Teatre Nacional de Catalunya, inaugurat oficialment l'11 de setembre del 1997. País Valencià, el 1979, i sota la direcció de Rodolf Sirera, el Teatre Principal inicià una etapa d'obertura dins la programació i la dirigí a nous sectors socials. La sala Escalante, un any després, oferí el seu espai a grups valencians de teatre experimental. Finalment, el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana, dirigit per Antoni Díaz Zamora, s'inaugurà, al local del Rialto, el 1988.

El fatidic desenllaç de la Guerra Civil, cap a l'any 1939, suposà per al món espanyol i pel del teatre un fort cop, acabà sofrint una sèrie de situacions que acabaren per quasi acabar amb el teatre i en particular amb el gènere en català. En primer lloc es va prohibir qualsevol representació pública tant de caire professional o com d'afecionats, prohibició que durà fins l'any 1946.

Així doncs, en segon lloc, degut a la separació i la manca de contacte que patiren els dramaturgs catalans, molts a l'exili, i per part dels actors amb els escenaris, s'hagueren de dedicar a altres treballs fora del seu gènere o bé integrar companyies teatrals de teatre en llengua castellana, molts d'aquets integrants eren antics actors de la troupe catalana, els escriptors teatrals d'altre banda es dedicaren a escriure des de l'exili, malgrat les poques possibilitats de ser representades, i molts d'altres decidiren abandonar la professió.

En tercer lloc, degut a la prohibició que hi havia de traduïr obres estrangeres, es produí una desconnexió quasi general amb el teatre estranger contemporani, aquesta manca d'intercanvi cultural tingué lloc fins a finals del cinquanta.

La inexistenet pràctica del teatre en català, no sols afectà al món de l'espectacle sinó també en la vida de molta ciutadania, un escenari simbólic era en el centrat barri barceloní del Paral·lel, la falta d'escenaris i infrastructura feren més dificil la recuperació i la normalització del teatre català.

Així doncs en els inicis dels anys 50, la tradició teatral (sobretot la catalana), comença a defallir fins desapareixer donant pas al teatre independent dels anys 60. A aquest fets es sumà el fet que moltes emperses no poguessin assolir els gastos i alhora competit amb el teatre espanyol de l'època.

D'altra banda la implantació del cinema a la postguerra anà en contra del funcionament de l'espectacle teatral, aixì fou com molts els locals destinats a les representacions teatrals com per exemple:el “Poliorama”, el “Principal Palace”, el “Tívoli”... pasaren a ser sales cinematogràfiques. Ja que la seva manca d'ús es veia poc rendible i el cinema començava a popularitzar-se i a donar els seus beneficis als empresaris catalans.

El Teatre Municipal

Cap al 1949 el Teatre Municpal pren forma gràcies a proposta de Guillem Diaz-Plaja, director de l'Institut del Teatre, per tal de crear un Teatre de la Ciutat . Aquesta idea fou promoguda per Lluís Duran i Ventosa, regidor regionalista al 1915, i recolzada des de la batllia i des de la premsa escrita per part de Luis Caralt. Malgrat tots aquets proposits el projecte no es dugué a terme, entre d'altres coses per la implanatació de la dictadura de Primo de Rivera al 1923. Es tornà a intentar al 1949, però aquet cop era la dictadura franquista la que sotmetia el país, i les penuries economiques no permetien materialitzar el projecte del Teatre Municipal de Barcelona.

La ciutat organitzà varis concursos de textos teatrals, però no fou fins l'any 1946, quan es pogueren recuperar els primer textos en català, ja que el franquisme prenia una postura més permisiva, però això sí, amb restriccions, durant la primera època d'aquesta recuperació teatral sols es permetien reposar obres elaborades durant el període de preguerra, sense cap possibilitat de coneixer nous autor, ni nous textos, ni noves tècniques o formes teatrals. Tot i les prohibicions es dugueren a terme lectures teatrals (en un ambit reduit) i també representacions de d'obres una mica més modernes (eren traduits textos de Shakespeare, per Sagarra). Cap a l'any 1948 la situació pareixia que es començava a normalitzar ja que es permeteren fer temporades de teatre en català sense tants impediments, però la situació encara no era definitiva. .

El teatre Romea

Els germans Fernàndez Castanyer, vinculats al teatre d'aficionats de preguerra, juntament amb personalitat del teatre com: Pau Garsaball, Paquita Ferràndiz, Ramon Duran Emília Baró..., construïren una companyia més o menys estable, al teatre Romea, però sense cap director fixe, s'establí que hi hauria un nou director per a cada nova estrena teatral. Aquest grup retonà a implantar el teatre infantil a les tardes i als diumenges. Les funcions matinals del teatre Romea (el principal beneficiari d'aquesta restructuració), dedicà les funcions matinals a la descoberta de nous autors. També s'enacregaren de organitzar cicles de teatre retrospectiu. Però malgrat aquestes millores la situació econòmica, la del patronat artistic i el desenvolupament de la època i la societat en general, anà deteriorant la situació del teatre Romea, fins que antre els anys 1952-1953 se n'anà a norris.

Al marge de l'ambit professional, al 1952, continuaren les sessions organitzades pels germans Fernàndez Castanyer al tetre del “Club Diagonal”, amb unes propostes d'unes vetllades de “Teatre Íntim”, en el qual representaven obres de caràcter selecte, ja fossin estrenes o reposicions, es solien fer un dissabte al mes. Entre d'altres obres representades en aqueste vetllades teatrals, destaquen obres com: “El comte Arnau” de Miquel Alemany; “Solitud”, obra de Víctor Català adaptada per Esteve Albert; “El misantrop” de Molière, en versió catalana de Joan Oliver.

Davant la temporada 1954-1955 es constituí una nova empresa artística cooperativa, sota la direcció de Joan Brillas, la FESTA (Foment de l'Espectacle Selecte i Teatral Associació) s'inagurà al 15 de novembre.

Al 1959-1960, la companyia de Maragall, constituida ara per Carles Lloret i Lluís Nonell, amb la col·laboració de Joan Capri (actor principalment humoristic), reprengueren les activitats del teatre Romea.

L'Agrupació Dramàtica de Barcelona

Al 1955 es creà la Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), crearen un nou teatre per tal d'allunyar-se del caire comercial que prenia. Aixì doncs, Ferran Soldevila, recolzat pel Cercle Artistic de Sant Lluc i per un grup d'intel·lectuals procedents de la burgesia mitjana, promogueren l'ADB amb l'objectiu de normalitzar un dels principals aspectes culturals del pais: el teatre.

Amb la creació de l'ADB la societat recuperà l'interes per la cultura i per la cultura catalana en particular, aixì doncs es recuperaren els contactes amb altres moviments culturals de l'estrangeri antics clàssics que no pogueren esser reprenstants per circunstancies de l'època, com per exemple: Shakespeare, Txèkhov, Shaw, Ionesco, etc. També molts autors catalans es donaren a coenixer desprès de la postguerra com per exemple: Salvador Espriu, Baltasar Porcel, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo...

La represa al País Valencià fou al 1945 amb la companyia de Vicenç Broseta al Teatre Alkázar, però les primeres estrenes es feren al 1946, però els models teatrals molt antics deixaren de tenir èxit i així al 1957 el panorama teatral valencià comença a desapareixer donanat pas a un teatre espanyol, evasiu, humoristic i moralitzador.

A Mallorca es creà al 1948 la companyia Artis amb antics memebres de la companyia Catina-Estelrich, aquesta companyia monopolitzà el teatre que es donava a la illa, un teatre regional, popular i de temàtica banal.

A la recerca d'un nou teatre

La renovació del teatre a Catalunya no vingué precisament de la mà d'aquells autors que es donaren a coneixer en les represntacions matinals del Romea al 1950. Sinó, d'aquells autors que esdevingueren importants i coneguts per a la seva obra i la seva temàtica innovadora, aquells autors que se'ls catalogà com a “moderns”. Probablement fou Sagarra qui obrí pasa a uns escriptors joves i plens d'idees noves, que anteriorment altres no s'havien a trevita dir com per exemple, les conseqüencies de la guerra civil en la població i la post guerra en una Europa molt tocada. Així doncs el teatre català dels anys cinquanta, estigué format per una sèrie d'obres que eren sobretot reflexions morals i ideologiques sobre els efectes de la guerra i les repercusions en la societat.

Altres temàtiques eren la cristiana, en la qual el que veritablement importava era el “missatge cristià”. Un altre tema era la adaptació d'una familia de nous rics a les dificils situacions socials, i problematiques socials. D'altres obres giraren entorn a la critica de la familia no assentada sobre els principis morals i essencials

El Paral·lel

A finals del segle passat tres locals del centre de Barcelona, Eldorado, Granvia i Tívoli, oferiren de forma permanet espectacles, com ara la sarsuela o el “género chico”. Aquets locals foren uns del més destacats, a aquets de manera graduals se li anaren dumant s'altres en el barri del Paral·lel.

El Paral·lel es una via de Barcelona propera al centre que limita amb el SW amb l'Eixampla. En els seus inicis fou batejat amb el nom de l'Avinguda Marqués del Duero i més tard amb el nom de Francesc Layret. Al 1939 recuperà el seu primitiu nom, quan l'astrònom Comas i Solà la batejà amb aquest nom que recorda que està situat coincidint amb el paral·lel 41º 22' 30' N.

En aquest barri, es convertí en un nucli per al temps lliure i els espectacles, mentres que els Music-halls s'instauraven a la Rambla (propera al Paral·lel). Al Paral·lel sorgien els teatres restaurant nous generes i recuperant-ne d'altres com el sainet, vodevil, sarsuela, melodrama...

El melodrama

El melodrama fou un dels gèneres amb més ressó durant el segle XIX. L'aujtor que més representatiu d'aquet gènere i que suposà un dels autors més reclam amb un model de melodrama naturalista de problematica social fou José Fola Igúrbide, estrenà a teatres com el Teatre Apolo o el Teatre-Circ Barcelonès. La seva obra més destacada fou la tetralogia d'una familia revolucionaria a al Rússia.El sol de la humanidad; La libertad caída; La muerte del tirano.

El vodevil

Cap a l'any 1910 es presentà al Teatre Nou una companyia integrada per Josep Santpere, Margalida Xirgu i Elena Jordi, que introduiren als escenaris els vodevils més famosos de França com per exemple: Pastilles Hèrcules d'Hennequin-Bilhaud. Però el moment més alguid dels vodevils fou durant la primera guerra mundial, que era quan la gent necesitava i volia divertir-se més.

El Teatre del Discricte Cinqué

A partir dels anys vint, el panorama estrictament vodevilesc de Josep Santpere s'hi sumà el melodrama realista sobre la peculira realitat social del districte cinquè barceloní, el món marginal del districte cinquè generà una literatura truculenta amb un tractament de fulletí, amb personatjes com putes, cupletistes, macarrons... L'auca de la cupletista i Les dones del music-hall Lluís Capdevila i Manuel Fondevila, respectivament foren alguns dels títols de les obres que produí el discricte cinqué de Barcelona.

El sainet

La tradició vuitcentista dels sainets i de la comèdia de costums pervisqué en el panorama cultural, d'una banda conservada per dramaturgs cultes ja consagrats com Avel·lí Artís i Balaguer i per l'altre per el conjunt d'autors populars entre d'ells Salvador Bonavia i Flores, que a part del seu treball com a impressor i editor, també conreà els gèneres vuitcentistes, els monòlegs, les joguines, els quadres de costums, els sainets...

Teatre líric

Quan la sarsulea es convertí en un espectacle molt aceptat per a la societat catalana, es feren una sèrie de propostes per tal d'aixecar un teatre líric català així doncs al 1922, el Teatre Tívoli juntament amb l'empresa de Pons, Santpere, i Bergés, dugueren a terme aquest projecte. El teatre líric de Víctor Mora exposà una temàtica de caire politic i d'exaltació dels ideals democratics sorgits de la Revolució Francesa i la defensa de la Catalunya Ideal.

El Teatre d'afeccionats

Al 1929 els germans Àngel, Claudi i Joan Fernàndez Castanyer crearen l'Associació de Teatre Selecte A.T.S, un dels principals embrions de la Federació Catalna de Societats de Teatre Amateur (F.C.S.T.A), organisme que aplegà grusp de teatre d'afeccionats, el president de la entitat fou Apel·les Mestres. La Federació contà amb un butlletí propi “Teatre” i impulà els concursos de companyies de teatre amateur. Però amb l'arribada de la guerra els càrregs politics decretaren que llurs companyies teatrals amateurs neren “un paper imporant com a planters de futurs actors professionals, i llur treball considerat a favor de la cultura popular i la propagació d'un nou repertori”. Com a resultat de la reorganització a la que fou sotmesa l'entitat de la F.C.S.T.A al 1937, es convocà un dels darrers concursos de teatre amateur, ja que la guerra estava apunt d'esclara sobre Catalunya.

El Teatre al País Valencià

Mentre que el teatre popular del Principat arrelà en els nous corrents i les noves tècniques teatrals, paral·lelament a la consolidació de la tradició culta moderna, els subgèneres regionals i dialectals del País Valencià o les Illes, cultivaren la imatge d'una homogenia i peculiar realitat teatral, però mancada de innovacions o renovacions. Feu un petit esforç en la renovació temàtica i ho aconseguí durant el primer terç del segle XX. També hi hagué esforços per tal d'introduir-hi el drama i el sainet còmic vuitcentista però sense massa èxit.

A pesar dels canvis i renovacions que feren per tal de modernitzar el teatre, no acoseguiren captar l'atenció d'un públic veritablement interesat. Durant la guerra (tot hi la temàtica que s'en pot derivar), tampoc varià el panorama, i continuà amb el sainet còmic, però de tant en tant es fa algún sainet de propaganda politica, com Els fills del poble de Francesc Barchino.

El Teatre a les Illes Balears

El teatre regonial mallorquí de caràcter populista i amb intenció moralitzadora i educadora, durant l'època de la preguerra aconseguí una organització de caràcter més de caire professional amb la companyia Catina-Estelrich, instal·lada al Saló Mallorca, propietat de Jeroni Amengual. Amengual aconseguí que una sèrie d'autors com : Manuel Andreu Fontirroig, Bernadí Isern i Miquel Puigcerver, entre d'altres, escrivissin exclusivament per a la companyia i els lluirà del caràcter afeccionats que els vinculava a aquest teatre. Despres de la insurecció militar soferta ala illa al 1936, les representacions regionals es vegeren interromputs i la tradició del teatre local fou susbstituida per un teatre escrit en espanyol i ideaologicament compromesos amb la nova situació politica creada a l'illa

Un nou teatre nacional

Al setembre de 1964 una nova etapa teatral comença a Catalunya, la “Generació Segarra” (en la qual hi trobam autors com: Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Teixidor, Alexndre Ballester, Xavier Romeu...), cercaven una nova forma en el teatre, i estrenaren obres amb temàtica variada i innovadora, amb obres com Una vella olor coneguda de Josep M. Benet i Jornet s'orbí una nova etapa.

A finals del anys seixanta l'escena i la concepció del teatre canvià,era una època on els “muntatges” jugaven un paper molt important, ja que formaven part d'una renovació tècnica i per tant teatral, desapareixien els decorats i l'escena era considerada com un tot on cada objecte o cada cos adquiria un significat per ell mateix. Puigserver fou un dels més importants escenografs, juntament amb Iago Pericot.

Bona part de les iniciatives per crear un teatre diferent, a partir dels anys seixanta, tingueren origen a l'Escola d'Art Dramatic Adrià Gual, una altra empresa important fou el Grup de Teatre Independent (GTI), en aquets nuclis es formaren, Josep Anton Codina, Albert Boadella, Feliu Formosa, Carme Serrallonga, entre d'altres.

Però hi ha un seguit de grups que protagonitzaren de forma directa la renovació teatral:

La Fura dels Baus

Grup de teatre format a Barcelona el 1979. Aviat es definí com a grup eminentment urbà, que buscava l'espai escènic fora de l'àmbit tradicional. El seus espectacles busquen la provocació de l'espectador, l'impacte, a través de diverses sensacions (por, agressió, angoixa, sorpresa, etc). Els espectacles més notables de la primera etapa han estat Accions (1984), Suz/o/Suz (1985) i Tier Mon (1988). Amb l'espectacle Noun (1990) el grup introduí elements nous com la presència d'actrius i la utilització del vídeo. En la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) presentà un nou espectacle basat en el mite d'Hèrcules. L'any 1994, el grup estrenà M. T. M., una denúncia de la manipulació de la informació; i posteriorment preparà BOM, un projecte de celebració en 24 ciutats de la fi del mil·lenni.

Els Joglars.

Grup de mim creat el 1963, a partir del grup Arlequí de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Format inicialment per Carlota Soldevila, Albert Boadella i Antoni Font, entre altres, fou influït per Marcel Marceau, Italo Riccardi i altres, i assolí aviat un alt nivell artístic. Presentà amb força èxit diversos programes de mímica. Sota la direcció d'Albert Boadella, el grup anà modificant la forma d'actuar, incorporant-hi efectes sonors, text parlat, etc, i, des de l'espectacle El joc (1970), ha tendit a presentar espectacles unitaris amb un caire marcat de crítica social: Cruel ubris (1972), Mary d'Ous (1973) i Àlias Serrallonga (1975). El 1977 representaren La Torna, sobre l'execució per part del franquisme de l'apàtrida d'origen polonès Heinz Chez com a «torna» de la de Puig Antich (1974). Posteriorment han estrenat M-7 Catalònia (1978), Olympic Man Movement (1981), Teledeum (1984), Gabinete Libermann (1985), Els virtuosos de Fontainebleau (1985), Columbi laosus (1989), Yo tengo un tío en América (1991) i El Nacional (1993).

El Molino.

Teatre i cafè concert de Barcelona, situat al carrer de Vila i Vilà, prop del Paral·lel. Fou construït damunt el solar d'una guingueta anomenada La Pajarera on, a la darreria del s XIX, hom oferia espectacles de varietats. Inicialment (~1909) s'anomenà Petit Palais; més tard Petit Moulin Rouge, i des del 1916, Moulin Rouge. El 1939 hagué de canviar aquest nom per l'actual. És dels pocs cafès concert encara en funcionament al Paral·lel i és molt popular pels seus espectacles de tipus eròtic. El 1957 hom hi filmà El último cuplé, de Juan de Orduña.

Teatre Lliure.

Companyia teatral establerta al barri de Gràcia (Barcelona), en el local de la Cooperativa La Lleialtat, i que funciona en règim de cooperativa. Inaugurà les activitats del desembre del 1976 amb l'estrena de Camí de nit, 1854, de Lluís Pasqual. S'ha distingit per la qualitat i eclecticisme dels muntatges, basats sobretot en texts coneguts dels millors autors universals: Shakespeare, Marlowe, Brecht, Ibsen, Büchner, Schnitzler, Hacks, Tekhov, Molière, Genet, Gorki, Goldoni, Espriu, Strindberg, etc. La seva sala permet l'adequació de qualsevol espai escènic, i hom ha sabut aprofitar-la segons que ho exigia cada muntatge. Fabià Puigserver, Pere Planella i Lluís Pasqual n'han estat els directors, i Muntsa Alcañiz, Anna Lizaran, Imma Colomer, Fermí Reixach, Domènec Reixach, Carlota Soldevila i Lluís Homar figuren entre els principals actors. El Teatre Lliure, en la seva trajectòria, ha rebut ja diverses distincions. Des de la temporada 1985-86 funciona, a més, l'Orquestra de Cambra Teatre Lliure que programa els seus propis cicles de concerts.

El Grup de Teatre Independent del CICF.

Formació teatral fundada a Barcelona el 1967 per diverses persones antigament vinculades a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Inicià l'operació coneguda com a off-Barcelona tot endegant una temporada teatral a l'Aliança del Poble Nou: Els baixos fons, de Maksim Gor'kij, i Les noces de Fígaro, de Beaumarchais, foren estrenes d'una gran qualitat. Hom hi creà un grup dedicat al teatre juvenil, i que fou batejat amb el nom de L'Òliba: El metge a garrotades, de Molière, i La comèdia de l'olla, de Plaute. Es distingí com a director Francesc Nel·lo, i com a escenògraf, Fabià Puigserver.

Els Comediants.

Grup català de teatre establert a Canet de Mar especialitzat en teatre de carrer, cercaviles, revetlles i espectacles on domina la participació del públic. Els seus Moros i Cristians (1975), entre els seus espectacles cal esmentar Non plus plis (1971), Olet (1979), Nit d'espetecs, fums i corredisses (1982), Dimonis (1983), Alè (1984) i Mediterrània. horitzons de blau salat (1991). Han interpretat també el film Karnabal (1985) de C.Mira.

La Cubana.

Grup teatral fundat el 1980. S'inicià com a grup de teatre al carrer. El seu primer espectacle fou La Tempestat (1986). Posteriorment assolí un gran èxit amb Cómeme el coco, negro (1989), un homenatge a la revista. Ha treballat també en televisió (Els Grau, Les Teresines, Maraton Dancing). L'any 1994 estrenà l'obra Cegada de amor.

Dagoll-Dagom.

Grup de teatre de Barcelona. Inicià les seves activitats en castellà: Yo era tonto..., sobre texts de Rafael Alberti (1974). Amb la incorporació de Joan Lluís Bozzo al grup s'inicià una nova etapa: Antaviana (1978), amb música de Sisa i sobre contes de Pere Calders, Nit de Sant Joan (1981), Glups (1983), El Mikado (1986), Quartetto da Cinque (1988), Mar i Cel (1988), Flor de Nit (1992), Historietes (1993), T'odio amor meu (1995), Pigmalió (1997) i Els Pirates (1998). L'any 1994 realitzà la sèrie de televisió Oh, Europa!.

(1988) i Ropa fina en las ruinas (1992). El 1995 tornà a canviar el nom pel d'El viajante.

Teatre català contemporani

El 1939, amb el triomf de les forces del govern de Burgos, el teatre en llengua catalana fou prohibit a tot el territori de l'estat espanyol. La interdicció no fou aixecada fins el 1946, i encara per espai de més de deu anys fou prohibit de representar obres traduïdes d'altres idiomes. Les companyies de Jaume Borràs i Josep Bruguera, de Maria Vila i Pius Daví, i després la Companyia Maragall, cobriren, amb d'altres, els anys d'aquesta etapa difícil.

L'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955) i després l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (1960) connectaren altra vegada el teatre català amb els corrents del teatre europeu. Escriptors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo i el rossellonès Jordi Pere Cerdà aportaren llur personal visió a la riquesa d'opcions que durant aquests anys el teatre català tornà a assolir. Nasqué, així, el teatre independent, estès i coordinat a les comarques (1968), que bastí una extensa xarxa a tot el Principat. Una nova generació d'autors començà a escriure lligada a aquest moviment, entre els quals Josep M.Benet i Jornet i Jordi Teixidor. Alguns grups es decantaren per la creació col·lectiva, com Els Joglars i Els Comediants. Aquestes companyies han estat presents als principals festivals de teatre Nancy, Avinyó, Venècia, Caracas, Spoleto, etc...

El moviment independent s'estengué al País Valencià a partir del 1970, on han sorgit grups tan consistents com el Rogle, Carnestoltes, Grup 49, etc, i un autor important, Rodolf Sirera, que sovint escriu en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís. Cal afegir, encara, que, en el petit enclavament lingüístic de l'Alguer (Sardenya), subsisteix un teatre urbà costumista, avui institucionalitzat entorn de l'Acadèmia del Teatre Alguerès. A partir del 1976 el Teatre Lliure inicià, com a companyia estable, les representacions d'obres catalanes i de repertori internacional i el 1988 presentà un projecte de teatre públic. Pels volts dels anys vuitanta sorgiren grups d'inspiració urbana i investigadors de noves formes dramàtiques com La Fura dels Baus, La Cubana, etc. La comèdia musical ha trobat un representant notable en Dagoll-Dagom. D'altra banda, el teatre ha seguit un procés d'institucionalització: el 1982 el Centre Dramàtic de la Generalitat fou inaugurat amb Hermann Bonnín com a director; el 1983 l'actor i director Josep Maria Flotats s'instal·là a Barcelona per formar companyia pròpia i més tard preparà la realització del projecte del Teatre Nacional de Catalunya, inaugurat oficialment l'11 de setembre del 1997. País Valencià, el 1979, i sota la direcció de Rodolf Sirera, el Teatre Principal inicià una etapa d'obertura dins la programació i la dirigí a nous sectors socials. La sala Escalante, un any després, oferí el seu espai a grups valencians de teatre experimental. Finalment, el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana, dirigit per Antoni Díaz Zamora, s'inaugurà, al local del Rialto, el 1988.

La poesia ens mostra el gènere més dinàmic i més ric durant la dictadura franquista. És també el que compta amb un públic més segur i estable. Les dificultats a les edicions de narrativa, no afecten a la poesia, ja que donada l'entitat autònoma del poema i les seves limitades dimensions, les plataformes són múltiples. Durant els anys seixanta s'havia defensat una estètica realista, segons la qual, la producció literària, el poema, no era més que un instrument de crítica en la lluita política i social, no posseïa més validesa que la que el seu compromís immediat li atorgava.

L'assaig

L'assaig és una obra breu en prosa que desenvoluoa un tema concret mitjançant judicis o presicions personals. En l'assaig hi ha voluntat de creació literaria, i pretén aprofundir en el coneixement de l'home, també apareéis una certa intenció moralitzadora.

Diferents tipus d'assaig:

• Opuscle o fullet: són, d'una extenció més petita que un llibre, al primer terme se li sol aribuir una dignitat ideológica que el segon no sol tenir.

• Panflet: és un fullet de propaganda política o idees de qualsevol mena

• Manifest: document en què una persona, un grup o una entitat fa publiques les seves intencions.

• Discurs: pensament que algu fa al públic amb un fi persuasiu.

• Article: text curt sobre un tema determinat que s'insereix en llocs per exemple diaris, revistes...

• Estudi i tractal: són textos d'una certa extensió que sistematizen una determinada matèria, està més a prop del llenguatge científic que de l'assaig.

Els assagistes acostumen a fer servir l'argumentació com a tipus de text apropiats per expresar les seves idees de forma subjetives.

L'exposició és la presetació d'un tema amb la finalitat de donar-lo a conèixer.

L'argumentació aporta raons que donin suport a idees sobre un tema determinant, el seu objectiu és convèncer o persuadir.

Destacan per la qualitat dels seus assaigs: Joan Francesc Mira, és l'autor de l'obra d'assaig Crítica de la nació pura (1984) I està duent a terme la producció assagística de les pagines de la revista “El Temps”; Joan Fuster (Sueca 1922-1992), l'assaig a estat un vehicle ideal per al seu tarannà d'intelectual, d'una gran cultura, entre les seves obres cal esmentar Nosaltres els valencians (1962), Diccionari pels ociosos (1964), Sagitari (1984)

Bibliografía

• Història de la literatura catalana.

Part moderna

Volum XI

Editorial Ariel, S.A.

• Nova Enciclopèdia Temàtica Planeta.

Volum 11

Editorial Planeta, S.A.

• Enciclopedia Microsoft Encarta 2.000.

• Llengua Catalana i Literatura II.

Edebé.

• Literatura Catalan dels inicis als nostres dies.

Editorial Edhasa.

• http://www.grec.net/HOME/CEL/DICC.HTM

• http://members.tripod.com/976Emonzo

• http://www.intercom.es/folch/poesia/fuster.htm

• http://www.brown.edu/Research/Gimferrer

Índex

Context històric, cultural i lingüístic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1

Poesia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2

Narrativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

Literatura infantil i juvenil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22

Teatre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32

Assaig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44

Comentaris personals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46

Nuria Anguita Coll.

Marta Escobedo Cifre.

Marta Rodríguez Roselló.