INTRODUCCIÓ

En aquesta Antologia veurem obres que han sigut escrites en distints moments de la història. Així, farem un repàs per els següents moviments: Edat Mitjana, Renaixement, Barroc, Neoclassicisme i il.lustració, Romanticisme, Realisme-Naturalisme i el segle XX (Modernisme, Noucentisme i Avantguardes).

Tots els textos que esta Antologia arreplega tenen en comú la llengua en que estàn escrits, que és el català o el valencià, y els seus autors, ja que tots són catalans o valencians.

Aquesta Antologia està estructurada en els moviments anteriorment citats y aquestos ens apareixen en ordre cronològic. Primer, hem posat el nom del moviment, com si es tractara de unitats o capítols; després, apareixen les característiques del moviment corresponent al capítol; després de això, apareix la biografia d'un autor que correspon al moviment en el que ens situem; tot seguit, estàn les característiques de l'obra en general o del fragment en concret que va tot seguit d'aquestes característiques.

Els temes d'aquesta Antologia són: l'amor, el dolor, la bellesa, l'obligació de casar-se amb qui no es vol, la pàtria, la religió, l'avarícia i les diferents etapes de la vida.

Aquesta Antologia serveix, no sols per a entretenir, sinò també per a veure com a anant evolucionant la nostra literatura al llarg del temps, que és el que més caracteritza a cada moviment, que autor/s han escrit en un determinant moviment...

Els textos recopilats en aquesta Antologia conserven la grafia amb la que van ser escrits, per això, no es de extranyar que alguns textos pareguen que estàn mal escrits, però no es que esten mal escrits, sinò que estàn escrits de la manera en que s'escrivien en aquell temps en el que van ser escrits.

CARACTERÍSTIQUES DE L'EDAT MITJANA

Durant segles només el llatí fou considerat llengua literària culta. Aquest hàbit fou trencat pels trobadors, els quals foren els primers autors que conrearen a Europa una poesia culta en llengua romanç.

La poesia dels trobadors estava escrita en occità o llengua d'oc i es conreà sobretot a les petites corts d'Occitània, al sud de França. Aquesta poesia es diferenciava de la poesia d'inspiració religiosa, que els monjos escrivien en llatí, per la temàtica - l'amor i la guerra - i pels autors -cortesans i aristòcrates-,

La creació i transmissió de la poesia culta medieval va córrer a càrrec dels trobadors i dels joglars. Els trobadors eren cortesans que componien cançons (tant lletra com música) i es professionalitzaven com a artistes en els medis aristocràtics. Açò els donava prestigi, diners i, sobretot, identitat pròpia sobre els altres cortesans. Els joglars eren persones de baixa condició i de mínima consideració social. Els joglars no creaven, sinó que executaven i divulgaven els poemes dels trobadors al servei dels quals solien estar.

La poesia trobadoresca tracta temes diversos com la guerra o l'atac o l'elogi a un determinat personatge. Ara bé, la poesia trobadoresca és una poesia fonamentalment amorosa i en ella s'estableixen les concepcions de l'amor cortés d'ampla influència posterior.

L'amor cortés és una convenció poètica que reflecteix de forma refinada la visió de l'amor segons els esquemes i el lèxic sòcio-polític i guerrer del feudalisme. En aquesta concepció amorosa, el trobador, realment o fictíciament enamorat d'una dama, l'haurà de servir com un vassal el seu senyor. Açò condiciona el baix rang que ell es dóna (“hom”) i el superior que dóna a la seua enamorada (“midons”).

La dama a la qual el trobador dirigeix els seus poemes era generalment una dona casada i de condició social més alta. Açò, unit a la discreció obligada per les regles de cortesia, feia que el trobador se servís d'un llenguatge hermètic i amagàs el nom de la seua estimada sota un “senhal” o pseudònim.

La principal característica de la lírica dels trobadors és la seua extremada rigidesa formal; tot apareix perfectament calculat, especialment en els aspectes de rima i mètrica.

Els poemes que escrivien els trobadors rebien el nom de “cants”, si eren per a ser cantats amb melodia pròpia, o de “dictats”, si eren per a ser transmesos per escrit.

AUSIÀS MARCH

(València, c. 1379-1459)

De família de poetes i cavallers, participà en les campanyes militars del rei Alfons el Magnànim, el qual recompensà generosament els seus serveis. Es casà dues vegades, i els fills que no va tindre en els matrimonis, els tingué en amors extraconjugals. Aquestos amors li crearen molts conflictes. Encara que Ausiàs March va trencar amb la poesia trobadoresca, es poden trobar en la seua poesia alguns trets deguts a l'herència cultural dels trobadors:

• En la llengua, Ausiàs March fa servir ocasionalment algun provençalisme per exigències mètriques.

• En els temes, Ausiàs March manté alguns tòpics de la poesia trobadoresca, com, per exemple, la distinció de tres tipus d'amor segons la sageta que fereix el cor dels enamorats.

• En els recursos, Ausiàs March reprén diversos procediments dels trobadors, com és l'ús del senyal per encobrir la identitat de l'estimada.

Per primera vegada en la poesia, Ausiàs March abandona totalment l'occità i utilitza la nostra llengua en la seua obra.

CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA

En aquest poema, Ausiàs March utilitza elements propis de la poesia trobadoresca com és el senyal. En aquest poema utilitza el senyal “llir entre cards” per ha dirigirse a Teresa, una dona d'un rang superior al seu. En l'obra d'Ausiàs March, el poeta es presenta ell mateix amb totes les seues virtuts i els seus defectes; parla dels seus dubtes i certeses sobre tot allò que l'obsessiona, l'amor i els problemes que genera: el goig i el dolor, el desengany, el desig, la mort... El poeta, a causa de l'amor que sent per Teresa, es sent turmentat i dolorit perqué el seu amor no es correspost, ja que ella es una dona de sang noble. La relació que mantenen Teresa i el poeta és equivalent a la que tenen un senyor i el seu vassall.

(...)

Null hom conec o dona a mon semblant,

que, dolorit per Amor, faça plànyer;

io són aquell de qui es deu hom complànyer,

car de mon cor la sang se'n va llunyant.

Per gran tristor que li és acostada,

seca's tot jorn l'humit qui em sosté vida,

e la tristor contra mi és ardida,

e en mon socors mà no s'hi troba amada.

Llir entre cards, l'hora sent acostada

que civilment és ma vida finida;

puis que del tot ma esperança és fugida,

ma arma roman en aquest món damnada.

AUSIÁS MARCH

(¿Quins tan segurs consells vas encercant?)

CARACTERISTIQUES DEL RENAIXEMENT

L'allunyament que es produí entre la noblesa i el poble originà un desigual desenvolupament de la literatura culta i de la literatura popular. Mentres que la literatura culta sofrí la influència de la cort virreinal i de la literatura castellana, la literatura popular visqué un període de plenitud durant el qual es produí una gran quantitat d'obres formalment i temàticament molt variades.

La literatura popular, expressió de caràcter d'una comunitat, continuà durant els segles XVI,XVII i XVIII la tradició de la poesia religiosa i festiva iniciada a l'Edat Mitjana.

En la literatura popular el text en ell mateix no era tan important com el context on es desenvolupava. Aquest tipus de literatura ha anat passant de generació en generació sota l'anominat i no hi havia, per tant, un principi d'autoria. Per això l'intèrpret podia modificar algun vers, alguna tonada o la melodia sencera.

La poesia del segle XVI, oscil.la entre la pervivència dels models medievals, especialment d'Ausiàs March, i l'assimilació de les innovacions mètriques i temàtiques renaixentistes. Es conreà a més una lírica de tipus popular, lligada a dos vessants diferents:

• La poesia de certamen amb tema religiós i forma trobadoresca.

• La poesia que continua el corrent eròtico-burlesc.

JOAN TIMONEDA

(1518-1583)

Figura cabdal d'aquest segle és el valencià Joan Timoneda, a qui se li deu la popularització del fet teatral amb la incorporació de nous personatges i temes italianitzants.

Editor de fama i prestigi, Joan Timoneda publicà molts plecs poètics, entre els quals destaquen els cançoners Flors d'enamorats i Sarao de amor.

CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA

Flor d'enamorats és un cançoner elaborat a València, que consta de poemes en català i en castellà recopilats i editats per Joan Timoneda. El tema general del cançoner és la seducció amorosa.. Els poemes contenen els costums amatoris generalitzats a la ciutat de València. L'obra mostra, al costat d'elements populistes, elements propis de la tradició com són els temes trobadorescs (debat entre els ulls i el cor), la imatge ausiasmarquiana de les sagetes de l'amor o la discussió sobre la capacitat amatòria dels vells i dels joves.

Ai, Déu com no m'ha fet arbre...

Ai, Déu com no m'ha fet arbre

perquè no sentís dolor,

i lo cor de pedra marbre

perquè no sabés d'amor!

5 Guanyara, sent insensible,

lo que perd en sentiment,

perquè sent tan gran turment

que lo viure és impossible;

i així, volguera ser arbre

10 o altra cosa pijor,

i lo cor de pedra marbre

perquè no sabés d'amor.

En edat florida i tendra,

tant lo foc d'amor me crema,

15 que té per estall i tema

de fer-me tornar en cendra;

molt més valguera ser arbre

per a passar tal ardor,

i lo cor de pedra marbre

20 perquè no sabés d'amor.

Io me assent desamat,

sens jamés fer-ne mudança;

servixs fora d'esperança

de poder ser remediat:

25 convertixca'm, doncs, en arbre

sec sens profit ni verdor,

i lo cor de pedra marbre

perquè no sabés d'amor.

JOAN TIMONEDA

Flor d'enamorats

CARACTERÍSTIQUES DEL BARROC

Els autors del Barroc adopten front a la realitat l'actitud del desengany. Aquesta actitud apareix reflectida en el tractament donat a temes com l'amor, el somni o la ort. Trencat l'equilibri renaixetista, la poesia barroca somet el llenguatge a una sèrie de canvis violents per poder expressar aquesta nova actitud front a la vida.

L'autor barroc busca provocar el lector mitjançant els següents procediments:

• Deformació de la realitat, bé idealitzant-la, bé caricaturitzant-la.

• Contrast de conceptes: vida front a mort, bellesa front a lletgesa.

• Artificiositat formal per l'abric de figures retòriques complicades.

Dins la poesia barroca es manifesten dos corrents: la poesia conceptista i la poesia culterana.

• La poesia conceptista es caracteritza per la densitat conceptual i l'ús de l'equívoc, la paradoxa i la caricatura. Entre els poetes conceptistes destaca Francesc Vicenç Garcia.

• La poesia culterana es caracteritza per l'ús de la mitologia, la creació d'un món de bellesa absoluta i l'abús de les figures retòriques. Entre els poetes culterans destaca Francesc Fontanella.

FRANCESC VICENÇ GARCIA

(1579-1623)

Més conegut pel sobrenom de “Rector de Vallfogona”, assajà tots els gèneres característics de l'època. L'exageració conceptista el portà a una poesia burlesca, grollera i escatològica per la qual fou molt conegut. També escriví poesia culterana.

CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA

En aquest poema, Francesc Vicenç Garcia ens parla sobre una dona que està pentinant-se els cabells en un terrat amb una pinta de marfil. Mentres està veient com es pentina, el poeta s'enamora de la dona i no pot parar de mirar-la. En aquest sonet, Francesc utilitza els procediments propis del barroc, com són la utilització de figures retóriques complexes com les metáfores, ja que compara a la mà i els cabelles mentre la dona es pentina, com si estigueren lluitant entre ells mateixos, diu que els cabells de la dona són de finíssima atzabeja i que els rossos li tenen enveja...

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia

Sos cabells de finíssima atzabeja

A qui los de or més fi tenen enveja,

En un terrat, la bella Flora, un dia:

5 Entre ells la pura neu se descobria

Del coll que, ab son contrari, més compeja

I, com la mà com lo marfil blanqueja,

Pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava

10 Lo do lç combat, que ab estremada gràcia

Aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m'alterava

I, temerós de alguna gran desgràcia,

De pendre'ls tregües ganes me venien.

FRANCESC VICENÇ GARCIA

Sonets

CARACTERÍSTIQUES DEL NEOCLASSICISME

El neoclassicisme va estar absent dels nostres escenaris. Sols hi hagué un teatre neoclàssic a l'illa de Menorca, aleshores colònia anglesa, on no es patí la guerra de Successió.

A València al començament del segle XVIII el domini escènic l'exercí el teatre polític: durant la guerra es representaren obres pro-austracistes i en acabar, obres d'exaltació dels “botiflers”. Anys més tard, les crítiques contra el teatre de ficció i entreteniment i la defensa de la funció didàctica de l'obra teatral portaren a la prohibició d'aquestes representacions populars considerades immorals. Fins i tot s'arribà a l'enderrocament del teatre de l'Olivera en 1750.

CARACTERÍSTIQUES DE LA IL.LUSTRACIÓ

Durant la Il.lustració, els escriptors abandonaren el conreu de la literatura de ficció i es dedicaren a crear obres de caràcter erudit, seguint les idees dels enciclopedistes francesos. Aquestes idees es concretaren en els següents principis:

• L'exaltació de la raó com a font de coneixement.

• La confiança en el progrés científic.

• La importància de l'educació per al progrés individual i social.

• La defensa de la bondat natural de l'ésser humà.

A pesar que la Il.lustració ens aplegà tard, hi hagué obres erudites centrades en el foment de l'educació i la defensa de l'idioma, com l'obra Instruccions per a l'enseyança de minyons, de Baldiri Reixach.

L'estudi de la llengua fou àmpliament desenvolupat al llarg de tot el segle XVIII. En aquest sentit destaca sobretot el treball de Carles Ros (1703-1773), orientat cap a les edicions d'autors clàssics i a l'elaboració d'estudis i de diferents diccionaris. Molt important fou també el treball de la Real Sociedad Económica de Amigos del País, preocupada per l'ensenyament i normalització de l'ortografia i que fou, amb el DIARIO DE VALENCIA, impulsora de la renaixença.

LLUÍS GALIANA

(1740-1771)

Durant molt de temps, la Rondalla de Rondalles va ser considerada un text anònim, ja que aquesta era la voluntat del seu autor, Lluís Galiana, un frare nascut el 8 de juny de 1740 al si d'una família acomodada d'Ontinyent, on va morir l'any 1771, després d'haver dedicat la seua vida a l'estudi i el treball. A pesar que ja feia alguns anys que s'havia publicat el Decret de Nova Planta, fra Lluís Galiana va ser un home culte i preocupat per la supervivència de la seua llengua, com o demostren les seues obres, la seua actitud cívica i la seua amistat amb homes com Carles Ros o Gregori Mayans, il.lustrats com ell mateix i impulsors de l'estudi i la recuperació del valencià en una època difícil.

L'obra més coneguda de fra Lluís Galiana és la Rondalla de Rondalles, publicada l'any 1768 amb l'ajuda del notari Carles Ros.

CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA

Rondalla de Rondalles es tracta d'una obra important, no sols perquè l'autor va tractar de recollir en les seues pàgines totes les frases populars i girs que coneixia, sinó també perquè és el primer llibre en prosa, i en valencià, que apareix a València després de quasi dos-cents anys.

El llibre tracta de la història d'una jove obligada a casar-se amb l'home que els seus pares li aconsellen. Ella no vol casar-se i, segons la tia Bajuana, tindria que fer alguna cosa que perjudicara el prestigi de la família. La gràcia del llibret són les expressions populars, les frases fetes i els modismes que Galiana encadena per a contar la història.

Rondalla de Rondalles és un llibre típic d'una època de decadència; d'un període de temps que es va caracteritzar pel po ús literari del valencià i per l'escassa qualitat literària dels pocs llibres que es van publicar.

(la següent obra està conservada amb el seu aspecte original, es a dir, amb l'ortografia, accentuació, majúscules i grafies en que Lluís Galiana ho va escriure)

Els consells de la tia Bajuana

Com dic pues, la Ahuela (que no es mamaba el dit ni saforraba per ningú), com tampoc tenia pèls en la llengua, es posà als nugols y llançant per aquella boca sapos y culebres:

• Vostés sempre han de tindre un forat quels faça ayre- digué al Pare, que era el que shabia destemplat mes que ningú-. Pos encara que só bella, só Dona sense arrua, y pasaré a la part de dirli lo que sent; perquè mes mestime estar un ratet ròcha que tot lany gròga: y sap vosté també que mes val vergonya en la cara que dolor en lo còr. Y ha de saber que yo no fas compares ni comares, y lo mateix que vaig á dirli li diria al Pare Sant en tot mon còr sancer, y sense mudarme de color, que yo el pamet que Déu mha dat el tinc pera traurel davant de qualsevòl. Dicli pues que si vosté barrina molt i fica la banyeta masa adins, pedrá lenteniment, y sa filla en fará una, y els afrontará el llinyage; perque tant expremixen la tarònja que ixen los pinyòls: tant unflen al cuiro que es rebenta: y tant li punjen al bòu que pega una embestida. Com vosté proseguixca en eixa rufla y nos deixe de fer la contumacia, be sé yo que no fará mes que tirarse tèrra als ulls y al cap; y á la fí res traurá á carregador, y es quedará á la Lluna de Valencia, com si ho vera. Déixenme primer á mí apretar de contes á la gica, y cantarli el cant de la Serrana y una vòlta que la tingam á mija requesta, li farem dir cacaracac y fácilment la tornarem al solc, que en bònes mans está el pandero. Tot lo demés será batre per la palla y bufar en caldo fret; y no te quite, que yo quant parle alguna còsa dic.

Con que Senyor, cridaren á Eufracieta (que sen habia entrat en lo corral á fer sos fets) y agarrántmela la Ahuela, li digué que com estaba.

• A dos y ralla -respongué- y no tinguen que cansarse, que só caixa tancada. Primer me deixaré fer a troços que casarme á desgust meu.

LLUÍS GALIANA

Rondalla de Rondalles

CARACTERÍSTIQUES DEL ROMATICISME

La recuperació cultural del segle XIX no hauria estat possible sense l'ímpetu del Romanticisme. La influència del moviment romàntic es féu notar en tres aspectes fonamentals:

• La revaloració de les nacionalitats.

• L'interés per la història i la cultura pròpies.

• La valoració de la tradició popular.

Els autors romàntics es manifestaren en castellà fins que l'observació del passat i la recuperació dels autors clàssics en llengua catalana els mostraren les capacitats de la llengua per a ser usada literàriament.

Dins el moviment literari romántic hi ha dues postures:

• Els romàntics liberals, com Pere Mata i Víctor Balaguer, que segueixen els models de Víctor Hugo i Alexandre Dumas.

• Els romántics conseradors, com Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors i Teodor Llorente, que segueixen Walter Scott, Manzoni i Chateaubriand, i que són , a la fi, els que s'imposaren.

A València, els precursors romàntics de la Renaixená foren Tomàs de Villaroya i Vicent Boix.

Paral.lelament, hi havia escriptor populistes, com Josep Bernat i Baldoví i Josep Maria Bonilla, que escrivien diaris satírics en valencià per atraure la gent a la causa liberal.

JACINT VERDAGUER

(1845-1902)

Mossén Jacint Verdaguer era fill d'una família de llauradors de la plana de Vic. S'ordenà sacerdot i exercí de rector i de capellà. A paritr de 1890 se l'acusà de fer exorcismes i se li prohibí exercir de rector.

La seua procedència rural explica el seu domini i defensa de la llengua expressiva i menys castellanitzada del poble, l'amor a les tradicions populars, el seu ample coneixement dels termes i temes de la natura, la religiositat i la gran preocupació que mostrà per les classes humils.

Verdaguer contribuí a la fixació de la llengua escrita i a consolidar la literatura catalana moderna. És considerat el cim més alt de la nostra poesia al segle XIX.

Verdaguer conreà la poesia lírica (religiosa i patriòtica) i la poesia èpica. Entre les obres de caràcter religiós destaquen Idil.lis i cants místics i Aires del Montseny. Entre les obres patriótiques destaquen Oda a Barcelona, i L'emigrant. Els dos cants èpics verdaguerians són L'Atlàntida i Canigó.

També va escriure rondalles i el recull d'articles periodístics En defensa pròpia.

CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA

Canigó canta els orígens de Catalunya i explica un episodi de la lluita contra els musulmans que l'havien envaït. El poema oposa les forces paganes a les cristianes catalanes, amb el triomf d'aquestes últimes. Uneix així la defensa de la religió i la de la pàtria. Canigó conté tots els elements que caracteritzen la poesia del segle XIX: historicisme, ja que conta un fet de la conquesta i lloa la nació que naix en eixos moments; fantasia, amb el món de les fades; amor entre els protagonistes; paisatgisme, amb les descripcions del Canigó i tot el Pirineu; i religió.

Diàleg entre els campanars de

Sant Miguel de Cuixà i Sant Martí de Canigó

Dels romànics altars no en queda rastre,

del claustre bizantí no en queda res:

caigueren les imatges d'alabastre

i s'apagà sa llàntia, com un astre

que en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una legió sagrada

sols encara hi ha drets dos campanars:

són los monjos darrers de l'encontrada,

que ans de partir, per última vegada,

contemplen l'enderroc de sos altars.

(...)

- Campanes ja no tinc - li responia

lo ferreny campanar de Sant Martí-.

Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!

Per tocar a mort pels monjos les voldria;

per tocar a mort pels monjos i per mi.

(...)

- Ai! Ell ventà les cendres venerables

del comte de Rià, mon fundador;

convertí mes capelles en estables,

i desniuats los àngels pels diables

en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro, mes, ai!, sens esperança de conhort, puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro, i de pressa, de pressa, jo m'esfloro, rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

(...)

Com jo, tenia nou-cents anys de vida, mes, nou Matusalem també morí; com Goliat al rebre la ferida, caigué tot llarg, i ara a son llit me crida son insepult cadavre gegantí.

JACINT VERDAGUER

Canigó

CARACTERÍSTIQUES DEL

REALISME I DEL NATURALISME

El realisme és un moviment literari i artístic de la segona meitat del segle XIX, que sorgeix com a reacció contra el lirisme i l'excés d'imaginació del romanticisme. Pretén reproduir la realitat quotidiana de manera objetiva. El realisme apareix motivat pels canvis socials produïts per la revolució industrial. Els autors realistes mostren el món com és, sense idealitzar-lo. La novel.la realista superà el quadre de costums i narrà l'ascens de la burguesia com a tema bàsic de les seues obres.

A partir del realisme va sorgir el naturalisme, que aprofundeix en el comportament dels personatges, els quals es mouen en ambients hostils, i posa en relleu les lacres socials. El naturalisme és un moviment que exagera les característiques del realisme: s'ha de retratar tota la realitat, fins i tot els aspectes més vulgars i desagradagbles, mitjançant l'ús en l'art de les tècniques científiques positivistes. El millor representant d'ambós corrents és Narcís Oller.

El naturalisme tingué gran acceptació a Catalunya gràcies a la divulgació teòrica dels crìtics Joan Sardà i Josep Yxart; però fou Narcís Oller qui portà a la pràctica les propostes d'aquests crítics en la seua novel.lística.

NARCÍS OLLER

(1846-1930)

Narcís Oller és un dels més grans novel.listes en la nostra llengua. Exponent remarcable de la novel.la naturalista, amb un gran domini, de les descripcions, de les recreacions d''mbients, de la narració de passions. Les seues obres són tistimonis de les tensions existents en l''poca.

A les seues obres, Narcís Oller aconsegueix la creació d'un món propi en el qual els personatges van repetint-se en diverses novel.les. Amb aquest procediment dòna gran versemblança als arguments. El marc ambiental de les obres correspon quasi sempre a la ciutat de Barcelona.

Autor, entre d'altres, a més de L'escanyapobres, de La febre d'or, La bogeria, Pilar Prim i la seua primera obra La papallona.

CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA

L'escanyapobres és un estudi de l'avarícia, personificada en el matrimoni format per Oleguer i Tuies, que durà a la destrucció final dels personatges. L'obra conté descripcions plenament realistes, que mostren el pas del món rural a la industrialització i trets naturalistes que es manifesten en el procés destructor dels personatges.

En aquest fragment, l'Oleguer li diu a Tuies que, si per un cas ell fòra secrestat, que no dòne res de diners perquè ja se l'afanyarà ell per a escapar, però insiteix en que no dòne res de diners, perquè costen molt de guanyar.

Nit de noces

I, quan a mitjanit dormien, uns cops somorts i pregons feren tremolar sota el gruixut llençol la Coixeta, al mateix temps que, no menys tremolós, l'Oleguer s'asseia al llit i parava orella, sense ni atrevir-se a respirar.

• ¿qué escoltes? -preguntà la núvia ofegant un xiscle-.

¿No m'havies jurat que era mentida, allò de la remor?

• Calla... calla!...

I van sentir-se altres cops sords i pregons.

• Malviatge el matxo! - exclamà, a la fi, el marit-. És ell, és ell. -I, en to ja natural, afegí llavors-: Veus? Quan jo dormia a l'estable, com que el tenia a l'orella, no em donava aquests espants. En aquesta casa tot ressona: des d'aquí semblava el pico d'un minaire. Però és la Vespa: no t'espantis.

• Ja n'estàs segur?

• Sí, dona: ja pots dormir.

• És que res no em fa tanta por com els lladres.

• Quan jo era un pelat no en tenia de ningú, de por; ni en tindria tampoc aquí dins, per això. Allí hi ha la carrabina, i... ves si els defensaria!... Perquè no és la vida, el que em dol, no: els diners; la mofa, la mofa que et prenguin el que tant t'ha costat d'arreplegar...

• Jesús Maria Santíssima! Un altre cop!

• Sí, és ell! No t'espantis. La meva por és d'un cop de mà per un camí: que t'agafin descuidat. Per això et vull dir una cosa: escolta. (No et tapis amb el llençol: jo t'abono que és la Vespa. Ara encara fa companyia.) Escolta bé: no et deixis mai sorprendre. Si mai per mai jo faltés de casa i rebessis una, dues, tres, ni vint cartes demanant diners pel meu rescat, ni que hi veiessis la meva firma, ni que hi veiessis la meva lletra, ni que te'ls demanés per Déu i pels sants, mai, mai no donis ni un quarto meu. La vida ja cuidaré de salvar-me-la. N'he passat moltes, pel món: el que cal és tenir ben aferrats els diners. Ni un quarto, ni una malla: ho sents?

• Home de Déu, quines converses! Tota tremolo. Dormim, ara, dormim.

I l'Oleguer callà, i la núvia es condormí, mormolant interiorment:

• “Ni un quarto meu!” Mira el bergant! Si per cas que ho pagui la dona: oi?

Tal fou aquella diada de nuvis.

NARCÍS OLLER

L'escanyapobres

CARACTERÍSTIQUES DEL SEGLE XX

En el segle XX, en la nostra literatura se n'han donat els següents moviments:

El Modernisme

El Modernisme és un moviment de renovació artística que va aparéixer a Europa a final del segle XIX i s'estengué ràpidament per tots els països europeus adoptant noms i matisos específics en cadascun d'ells. Al nostre ámbit cultural, el Modernisme més que un corrent artístic o literari va suposar un intent de transformació i modernització de la societat.

Dins del Modernisme hi hagué dues tendències estètiques i ideològiques clarament diferenciades: el regeneracionisme i l'esteticisme.

• El regeneracionisme o vitalisme. Es caracteritza pel seu atac al conservadorisme de la burguesia i pel rebuig de la Restauració borbònica. Els regeneracionistes pensaven que el nostre país s'havia d'obrir a una línea de progrés europeu per, a partir d'ací, regenerar-lo culturalment i moral, i intentaren compaginar una actitud cosmopolita amb una arrelada voluntat nacionalista.

• L'esteticisme, conegut també com simbolisme o decadentisme. Fou una actitud que adoptaren alguns autors partidaris de l'art per l'art. Aquests autors participaren també de la voluntat d'europeïtzar la nostra cultura, però desconfiaven de la capacitat de l'artista per transformar la societat. Per a ells l'art era l'únic element que podia influir en les persones i desvetlar la seua sensibilitat.

Els modernistes no intentaren de crear unes preceptives noves, sinó que aprofitaren les existents i les transformaren amb la seua actitud vital i artística. En les seues obres destaquen aquests principis:

• Valoració de la tradició

• Recerca de “l'art total”. Els modernistes reclamaven una llibertat absoluta per a l'art.

• Creació d'una literatura nacional.

• Depuració de la llengua i l'estil. Preocupats perla sistematització lingüística, els modernistes feren una reforma gramatical i depuraren la llengua literària. L'estil literari havia de ser sintètic, musical i plàstic, combinant espontaneïtat amb domini de la tècnica.

JOAN MARAGALL

(1860-1911)

Fill d'una família d'industrials, Maragall s'inicià en el món del snegocis, però l'abandonà per fer la carrera d'advocat. Una vegada llicenciat, entrà com a secretari de redacció al DIARIO DE BARCELONA. Al mateix temps vacol.laborar amb la revista L'AVENÇ, on va publicar poemes i articles sobre Nietzsche. Amb aquestes publicacions pretenia divulgar entre els seus conciutadans els màxims exponents del Modernisme europeu.

Joan Maragall ha estat considerat el catalitzador del Modernisme dins la literatura catalana. Tant en els seus assaigs i traduccions com en la seua poesia, Maragall actua com la consciència crítica de la seua pròpia classe social: la burgesia. Maragall atacava aquesta classe per la seua mediocritat, però també va intentar regenerar-la.

Algunes obres importants són els dos assajos en els quals desenvolupa la seua teoria de la "paraula viva”: l'Elogi de la paraula i l'Elogi de la poesia. També va escriure Poesies, Visions i cants, Seqüències i Compte Arnau.

CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA

Visions i cants és un poema que recerca les senyes d'identitat mitjançant els mites i llegendes autòctons, i expressa les seues idees patriòtiques. Els tres “Cants de guerra” estan inspirats en els fets de 1898 i representen el paper del poeta modernista que vol regenerar la societat.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, la veu d'un fill

que et parla en llengua no castellana;

parlo en la llengua que m'ha donat

la terra aspra

en'questa llengua pocs t'han parlat;

en l'altra, massa.

T'han parlat massa dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries i els teus records,

records i glòries només de morts:

has viscut trista.

Jo vui parlar-te molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes vida és la sang,

vida pels d'ara i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies a morts els fills,

te satisfeies d'honres mortals,

i eren tes festes els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos marxar replens

dels fills que duies a que morissin:

somrients marxaven cap a l'atzar;

i tu cantaves vora del mar

com una folla.

On són els barcos? On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:

tot ho perderes, no tens ningú.

Espanya, Espanya, retorna en tu,

arrenca el plor de mare

Salva't, oh!, salva't de tant de mal;

que el plô et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua que et parla entre perills?

Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

JOAN MARAGALL

Visions i cants

El Noucentisme

El Noucentisme és un moviment ideològic, artístic i literari que durant les tres primeres dècades del segle XX intentà portar a cap un programa de normalització cultural a les terres de parla catalana. A diferència del Modernisme, al qual s'oposava, el Noucentisme exalta el classicisme, adora la raó i proposa una cultura elitista i molt intel.lectualitzada.

Al terreny literari els noucentistes es mostraren partidaris d'una literatura perfecta i elaborada, oposada a la literatura viva i espontània dels escriptors modernistes.

Segons Eugeni d'Ors, el teòric del moviment, la nova estètica es fonamenta en aquests conceptes:

• Noucentisme. D'Ors proclama el Noucentisme com un rebuig de l'esperit romàntic del segle XIX i una exaltació dels nous valors del segle XX en l'art i en la literatura. Significcca una reacció contra actituds antiquades.

• Arbitrarisme. El Noucentisme parteix d'una representació abstracta i idealitzada de la realitat. Per tant es promou un art arbitrari, artificiós i estilitzat i el gènere privilegiat pels noucentistes es la poesia.

• Civilitat. El Noucentisme elabora el mite literari de la ciutat ideal.

• Classicisme. Els noucentistes tornen al món clàssic perquè aporta ordre, raó, mesura i harmonía.

EUGENI D'ORS

(1881-1954)

Tingué una importància cabdal en l'àmbit de la nostra cultura del primer terç del segle XX., en convertir-se en el portaveu i màxim representant del Noucentisme, moviment cultural que va batejar i definir al llarg dels seus escrits. Amb la glossa, gènere que conreà diàriament en les pàgines del diari LA VEU DE CATALUNYA, comentava l'actualitat barcelonina literària i ciutadana de manera que se'n desprengués una lliçó. Destaquen les glosses recollides sota el títol de La Ben Plantada, on la figura símbol d'una dona esdevingué l'ideal socio-cultural del Noucentisme: europeisme, classicisme, arbitrarietat, civilitat...

CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA

En aquesta obra, la protagonista és Teresa, una dona que encarna les virtuts de la pàtria. En aquest fragment, Teresa, la Ben Plantada, és molt important per a les persones perquè dóna lliçons a les persones. Segon el poema, el símbol de la Ben Plantada és un arbre perque es diu que els arbres estàn ben plantats. Ella és la que dóna lloc a la vida, la que la fa florir i la que fa que ixquen cultures noves.

Del símbol de la Ben Plantada

Ara ja tenim la claror i la seva seguretat tranquil.la. Ara la veiem a ella, la veiem tota i el seu sentit, i sabem per què importa tant a la Raça; tant, que ella es dóna, a la quieta, amb cadascun dels seus gestos, amb cadascuna de les seves dites lacòniques, una lliçó de catalanitat eterna, de tradició, de patriotisme mediterrani, d'esperit clàssic. La Ben Plantada ha estat aquest estiu el nostre llibre de text, i aviat ens en podríem examinar.

El símbol de la Ben Plantada és un arbre. No diem a un arbre ben plantat, quan té fortes arrels en la seva terra? Sí, però repareu que les branques són unes altres arrels, unes arrels superiors. Per les arrels baixes l'arbre és ben plantat en la terra. Per les arrels altes és ben plantat en l'aire i el cel.

Així la nostra Teresa. La carn divina de què és fabricada la Teresa, beu la saba noble de tots els morts de la seva Raça, que és la nostra Raça, i de la Cultura. És molt antiga i molt cultivada, aquesta carn, i això és el que li dóna olor. Però la forma d'ella i el moviment d'ella reben la gràcia per l'atracció poderosa de l'avenir. Tenen també en el cel les seves arrels i nutrició. La Raça disposa de la Teresa per a recobrar-se i florir i fruitar en cultura nova. I és aquesta oculta atracció, és aquest plantament en el futur el que parla per la seva boca, quan ella diu, gairebé sense adonar-se'n, aquella paraula de tal castedat i tan ben dita, i d'admirar, que desitjaria haver criatures seves.

Ben Plantada, Ben Plantada, perquè ets ben plantada, ben fruitada seràs!

EUGENI D'ORS

La Ben Plantada

JOSEP CARNER

(1884-1970)

Josep Carner fou una figura clau del Noucentisme. La seua tasca culturalitzadora conferí un aire de normalitat, d'europeisme i de modernitat a la literatura catalana.

Els primers anys de la seua trajectòria poètica pertanyen cronològicament al Modernisme, però fou a l'època del Noucentisme quan culminà la seua consagració literària. Després de la Guerra Civil i l'exili posterior, la poesia carneriana s'inscriu dins del postsimbolisme.

Malgrat que Josep Carner va ser un bon articulista, traductor i contista, és més conegut com a poeta. La seua poesia evolucionà, de formes representatives del noucentisme (refinades i distanciades), a una poesia més humanitzada, nostàlgica i reflexiva. De les seues obres cap destacar Els fruits saborosos, La paraula en el vent i Auques i ventalls, La inútil ofrena i Nabí.

CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA

Els fruits saborosos presenta una visió idealitzada de cada una de les etapes de la vida humana. Així, la infantesa és el goig i l'alegria; la maduresa, la plenitud, la resignació i el seny; la vellesa, la permanència en el record. Aquest retrat de la vida quotidiana burgesa es fa en un llenguatge al.legòric ple de referències sensorials.

Aglae i les taronges

Aglae, sota un bell taronger deturada,

al lluny sent les germanes com ocellada al vent.

I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,

i té la cara pàl.lida d'un gran defalliment.

5 Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,

altiva entre la fressa, joiosa de la llum.

I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies

i encara es fa més blanca, perdua entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta;

10 la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta

i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança;

Amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;

15 ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,

batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,

i jeu abandonada del rec vora l'espill.

De la muller la sort li transpareix en ella:

20 fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

JOSEP CARNER

Els fruits saborosos.

Les Avantguardes

A l'inici del segle, el Simbolisme estava abocat a la crisi i d'ací que es buscaren nous mètodes d'interpretació estètica de la realitat a tots els àmbits artístics. Al marge de la burgesia, va aparéixer tot un conjunt de moviments iconoclastes i heterodoxs, anomenats moviments d'avantguarda, que qüestionaren els valors culturals i ideològics vigents aleshores. Aquests moviments criticaren el sistema social i recercaren noves formes d'expressió que van afectar totes les arts.

Hi hagué diversos moviments d'avantguardistes; els més importants foren el futurisme, el cubisme, el dadaisme i el surrealisme. El futurisme en la literatura destrueix el llenguatge (en sintaxi, puntuació, etc) i valora la intuïció enfront de la intel.ligència. El cubisme en literatura consisteix en una tècnica mixta d'escriptura poètica i arts plàstiques on es barregen textos preexistents de diferent tipografia amb colors, símbols gràfics i figures. També conegut amb el no de “cal.ligrama”. El Dadaisme literari consisteix en en poemes abstractes formats per paraules sense significat i es reciten acompanyats d'instruments de percussió. El surrealisme literari consisteix en mitjançar l'escriptura automàtica i la interpretació dels somnis.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

(1894-1924)

Joan Salvat-Papasseit creix en un ambient suburbial, de lluita político-social exaltada. La seua formació és la d'un autodidacte, amb lectures de Nietzsche, Gorki i Ibsen. Morí de tuberculosi als 30 anys.

Salvat s'inicià en la literatura amb una sèrie d'articles pròxims al modernisme regeneracionista, en els quals expressà les seues idees polítiques. Aquests artiques foren publicats en la revista UN ENEMIC DEL POBLE, que ell mateix fundà i dirigí.

Cap al 1917, Salvat descobreix els moviments d'avantguarda, la qual cosa el porta a publicar tres manifests futuristes (Sóc jo que para als joves, Concepte de poeta i Cotra els poetes en minúscula) i dues obres avantguardistes (Poemes en ondes hertzianes i L'irradiador del port i les gavines).

L'any 1921 comença la seua última etapa poètica, durant la qual escriu sobre la pàtria i l'amor. Entre les obres d'aquesta etapa cal destacar Les conspiracions, La gesta dels estesl i El poema de la rosa als llavis.

CARACTERÍSTIQUES DE L'OBRA

El poema de la rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit és un cant a l'amor només des d'un punt de vista fisiològic. El poeta ensenyarà tot el procés eròtic a una jove inexperta: el desig inicial d'estimar, l'exploració del cos, la consecució de l'amor i l'ocàs de la relació amorosa.

El segënt fragment es el corresponent al “clímax” d'El poema de la rosa als llavis, on el poeta canta, amb alegria, el plaer acaba d'assolir amb la possessió del cos de l'amada. En aquest fragment, el poeta insisteix en la finor de l'estimada i la compara amb diversos elements.

b

lanca

bruna

i fina com un pa de mel

- més que una amoreta collida al carrer.

la seva geniva floria de sang

verge i desvestida

• joliu dolençánt

camisa de seda com la lluna al ple

la rosa vermella floria també:

si ahir era poncella ara és mon tresor

- com la satalia cada pit redó.

32

39

35