Maite Esteve Martin

Les il·lusions perdudes

Balzac

Balzac és un novel·lista francès que a 1814 es va traslladar amb la seva família a París, on va estudiar dret i va treballar en un bufet d'advocats. Encara que aviat, la seva afició a la literatura el va fer abandonar la carrera per dedicar-se a l'escriptura. En un principi va escriure sota pseudònims i no tenia gaire èxit entre els lectors. El seu èxit va començar a 1829, al publicar la novel·la de “el último chuan”, que havia signat amb el seu nom. No va ser una novel·la gaire venuda però va ser un pont per a que la gent s'interesses per Balzac. En pocs anys es va convertir en un personatge de moda a París. Les il·lusions perdudes és la més llarga i gairebé diríem que la millor de les novel·les de Balzac. Aquesta trilogia en un primer moment estava pensada com una novel·la breu, però l'interès que tenia Balzac pels personatges la va convertir en una gran novel·la, amb més de 600 pàgines. Les tres parts de la novel·la són: “Los dos poetas”, “Un gran hombre de provincias en París” i “los sufrimientos del inventor”. Els dotze volums que componen aquestes tres primeres sèries es van escriure en tres anys (1833-1836). I encara amb tot això, Balzac va arribar a fer una altre obra, “Esplendores y miserias de las cortesanas” per donar per acabada la vida d'un dels protagonistes (Lucien).

Les il·lusions perdudes narra un període de dos anys en la vida de dos joves amics, un és inventor i l'altre poeta. Ambdós viuen a una petita ciutat de província. El poeta -Lucien-, gràcies als esforços de l'inventor, se'n va cap a París a provar fortuna amb el seu talent. Aviat sucumbirà a la Babilonia moderna, on porta una vida plena de comoditats que l'acaba arruïnant i a de tornar a la seva ciutat natal. Al mateix temps l'inventor -David-, propietari d'una impremta i immers en les investigacions d'un gran descobriment, acaba per sucumbir a causa dels deutes de la vida desenfrenada del seu company. El personatge de Lucien està molt ben escollit. Lucien és un jove atractiu amb un indubtable talent al qual sedueix la vida fàcil de l'èxit. Ell conscient de que el camí que segueix s'allunya dels seus ideals, no dubta en guardar-se'ls a la butxaca i disfrutar dels honors que considera que el món li deu per la seva intel·ligència i la seva bellesa. Els ideals sobre la amistat, el treball, el geni i la creació es combinen molt bé en ell, amb la “caradura” i la insolència d'un jove que anhela viure bé. Per exemple, en el moment que arruïna al seu amic David, el remordiment el

força a prendre una decisió dràstica, que abandona quan un inesperat salvador li ofereix retornar a París, triomfant, per venjar-se dels seus enemics.

Els llocs on es desenvolupa l'acció són Angulema i París, saltant d'una ciutat a l'altre continuament. Els protagonistes personifiquen el dilema entre la zona senyorial i l'antiga i el barri ric i industrial. David és una persona realista i pràctica, que arribarà a casar-se i a formar una família. En canvi, Lucien és un somiador, candidat a la poesia sublima.

La novel·la ens mostra l'altre realitat del periodisme, el teatre, el negoci de l'edició i la política, és a dir, dels poders que troba el protagonista. El món editorial de l'època que Balzac va conèixer bé, apareix molt ben retratat a l'obra de “les il·lusions perdudes”. També el món del periodisme, gaire bé acabat de néixer però ja conscient del seu immens poder. I per acabar, la situació política de França desprès de la Restauració. El contrast de la realitat i el desig, de la societat i l'individu acaba rubricant aquesta historia d'un desengany en el que la realitat social constitueix el paisatge humà que és, no tan sols el teló de fons d'aquesta trilogia, sinó el viu retrat d'una època. L'interès de les novel·les de Balzac es situa al lloc on l'individu es troba amb la societat que l'envolta, els ideals es creuen amb les regles del joc, l'idealisme i el pragmatisme. Lucien es veu integrat en aquesta societat, es va convertint en un cínic en mig d'un camí d'imperfecció que traeix els seus propis ideals i el porta a escriure cròniques periodístiques plenes de deshonestedat i de manipulacions interessades. Aquest és el preu que ha de pagar per l'èxit.

En el fracàs de Lucien i en la seva amargura hi ha més d'una clau autobiogràfica i una certa actitud exculpatòria. I és que aquesta època va ser també la de les il·lusions perdudes de la generació de Balzac, la del fracàs dels ideals llibertaris projectats pel Romanticisme i assimilats per la burgesia.

El món editorial i el món del periodisme són l'objectiu de la denúncia de “les il·lusions perdudes”. En aquells temps la professió periodística comença a convertir-se en un dels elements armats de la societat francesa, en instrument del poder o de l'oposició al poder, en una activitat comercial sense llei. El diari deixa d'estar al servei de la veritat i es dedica a afalagar infàmies de les seves pàgines.

El retrat implacable de la activitat periodística li va sortir car a Balzac. Des de els diaris, aquells que s'havien vist retratats tan negativament en aquesta novel·la van dedicar-se a silenciar-lo i fins i tot a ridiculitzar-lo. Balzac no va tirar enrere en aquella batalla i amb orgull va escriure una obra encara més demolidora contra els periodistes “La monografía de la prensa parisina”. Tenint tantes oposicions tot es complica per Balzac i la seva preocupació acaba comportant en les seves ultimes novel·les un to obscur i desenganyat.

http://encuentrosconlasletras.blogspot.com/2007/02/las-ilusiones-perdidas.html

http://Viquipèdia