I.E.S. Arenys de Munt

Joan Perucho

Les històries naturals

SOBRE L'AUTOR

Joan Perucho i Gutiérrez es llicencià en dret. A la universitat col·laborà a “Alerta” i “Estilo”. Sota l'influx de Palau-Fabre escriví en català i fou redactor d'”Ariel”. Després ha estat crític d'art a “Destino” i col·laborador de “La Vanguardia”, d'”Insula”, etc. Com a poeta ha publicat Sota la sang (1947), Aurora per vosaltres (1951), El mèdium (1954), El país de les meravelles (1956). Influït pel superrealisme i per la plàstica de Tàpies i de Ponç, amb connotacions simbolistes, ha evolucioat cap a una poesia més nua i esquemàtica. Les seves novel·les Llibre de cavalleries (1947) i Les històries naturals (1960) pertanyen al realismen màgic: collage de la història i la literatura. El mateix to fantàstic tenen les narracions Roses, diables i somriures (1965), Aparicions i fantasmes (1968) i Historietes apòcrifes (1974). A part obres en castellà semblants, ha publicat, entre d'altres, Joan Miró i Catalunya (1970). És membre de l'Acadèmia de Bones Lletres (1976).

La seva poesia fou aplegada en Obra poètica (1979). Els seus reculls narratius -Monstruari fantàstic (1976), Els balnearis (1976), Botànica oculta (1980) i Museu d'ombres (1981)- tenen un to misteriós proper al realisme meravellós o fantàstic. El mateix s'esdevé en les seves novel·les, mixtificacions d'un món quotidià i real amb un altre de màgic i misteriós, com en Les aventures del cavaller Kosmas (1981), premi Ramon Llull 1981 i premi Joan Creixells 1982, o en Discursos de l'Aquitània i altres refinades perversitats (1982). La major part de la seva narrativa ha estat traduïda al castellà.

Els darrers anys ha publicat els llibres de poesia Quadern d'Albinyana (1984), Itineraris d'Orient (1986) i La Medusa (1988), les novel·les Pamela (1983) i La guerra de la Cotxinxina (1986), reculls d'articles com ara Els miralls (1986), i llibres d'assaig com Les delícies de l'oci (1984), Teoria de Catalunya (1985) i Una semàntica visual (1986).

La seva obra novel·lística ha continuat amb Els emperadors d'Abissínia (1989). Més nombrosa ha estat la seva obra assagística, la qual, sovint, neix d'aplegar les nom,broses col·laboracions de temàtica diversa que publica la premsa: El basilisc (1989), Cultura i imatge (1991) i Els fantasmes a la calaixera (1991). Ha publicat també el recull poètic Cendres & diamants (1991). El 1985 començà la publicació de l'obra completa.

Darrerament ha publicat les memòries Els jardins de la malenconia (1992) i el llibre de poemes Els jardins botànics (1996). El 1991 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Molt darrerament s'han traduït al xinès algunes de les seves obres narratives.

FITXA TÈCNICA DEL LLIBRE

Autor: Joan Perucho.

Títol: “Les històries naturals”.

Primera edició: 1960.

Any i número de la meva edició: quinzena edició, maig de 1996.

ARGUMENT

A principis del segle XIX, a Barcelona, hi viu Antoni de Montpalau, un científic naturalista. És atacat per un home en un bar de Gràcia i per un toro als carrers de Barcelona. Pocs dies després és convocat pel marquès de Gralla. Aquest li explica, juntament amb altres científics, el misteriós cas del poble de Pratdip, on la gent afirma que s'amaga un vampir. Montpalau, juntament amb el seu parent Isidre Novau i Amadeu., el cotxer, viatgen cap al petit poble per investigar els fets. Allà, els esperen la baronessa d'Urpí, germana del marquès de Gralla, i la seva filla Agnès. Al cap de pocs dies, apareixen mortes diverses persones del poble, sense sang. Montpalau i Novau descobreixen que al poble hi habita el dip, un tipus de vampir que té la capacitat de transformar-se en molts animals. Aquest personatge, el nom del qual és Onofre de Dip, no és ningú més que un ambaixador del rei En Jaume que, set-cents anys abans, va fer un viatge als Càrpats i allà va ésser convertit en vampir per la duquessa de Meczyr.

El naturalista descobreix l'amagatall del malèfic ésser, hi posa alls i hi fa un encanteri, de manera que aquest ja no pot tornar més al poble. La gent de Pratdip li agraeix molt, però el dip, també anomenat “el Mussol”, se'n va a altres contrades a buscar sang. Aleshores, ataca al general dels exèrcits carlins Ramon Cabrera, que es troba molt malament. Montpalau el veu i endevina que la malaltia que té li ha causat el vampir, i l'ajuda a guarir-se. El general i Montpalau es fan molt amics, encara que aquest últim és liberal i no coincideix amb les idees de Cabrera.

La persecució del vampir es fa paral·lelament a les lluites entre els exèrcits carlins de Cabrera i els liberals d'Espartero. Després de diversos enfrontaments, les forces carlines són vençudes a Berga, on Montpalau rep una carta d'Onofre de Dip. Aquest últim li explica que tot el que fa no és culpa d'ell, sinó conseqüència d'un malefici, i també li diu com ha de fer per trencar l'encanteri i deixar-lo morir en pau. Montpalau i els seus homes pugen al seu refugi, a la cripta de Mataplana, i executen l'encanteri. Aquell mateix dia, l'ésser maleït desapareix i els protagonistes poden tornar a Barcelona. Allà, els liberals celebren la victòria i Montpalau és felicitat per la seva tasca. També apareix Agnès, que és la seva estimada.

Penso que la relació que l'argument té amb el títol és que el protagonista és naturalista, i les històries es podria referir a que ens conta una història o que apareixen personatges i fets històrics.

TEMA

Resumiria el tema de la novel·la com “La persecució d'un vampir català amb dosis d'història”.

ESTRUCTURA

Dividiria la novel·la en tres parts principals:

• Introducció: tota la primera part. Ens presenta Antoni de Montpalau, tots els personatges que l'envolten, ens explica a què es dedica i els fets que li succeeixen (per exemple, l'atac un home misteriós a Gràcia i l'atac del toro). Al final d'aquesta part, el marquès de la Gralla proposa al protagonista d'anar a Pratdip.

• Desenvolupament: tota la segona part, tota la tercera i la quarta des del primer fins al sisè capítol. Aquí és on passen tots els successos: des que Antoni de Montpalau arriba a Pratdip fins que, a Berga, rep la carta d'Onofre de Dip.

• Desenllaç: des del setè capítol de la quarta part fins al final. Les forces carlines són derrotades, mentre que Onofre de Dip recupera la pau espiritual. Els protagonistes tornen a Barcelona.

PUNT DE VISTA NARRATIU

El narrador de la història és extern. És omniscient, sap tot el que fan, senten i pensen els personatges.

PERSONATGES

Antoni de Montpalau: és el protagonista de la història. Jove científic i naturalista reconegut, té molts coneixements sobre animals i plantes. És membre de l'Acadèmia de Ciències i resideix a Barcelona. És atacat pel dip per primera vegada en un bar de Gràcia:

“Tot fou molt ràpid. Obrí la capa i disparà una pistola. El nostre cavaller tingué el temps just de deixar-se caure de costat, eludint el tret, en un acte reflex.”

(pàg. 26)

El dip també l'ataca en forma de toro, als carrers de Barcelona. Gràcies a la seva valentia i al seu valor, decideix emprendre un viatge a Pratdip per aclarir el misteri del vampir. Allà, el foragita i el persegueix, juntament amb el seu parent Novau, el cotxer Amadeu i altres, per molts llocs de Catalunya. Finalment, el mata i li retorna la pau. És liberal, però tot i així es fa amic del general Cabrera, que és carlista:

“Cabrera, com és natural, demostrà una afecció i agraïment eterns per Montpalau, fent-se inseparable de la seva persona. Després de dinar, passejaven sempre plegats.”

(pàg. 146)

S'enamora d'Agnès, filla de la baronessa d'Urpí i neboda del marquès de la Gralla:

“El nostre naturalista es llançà als peus de la seva estimada mentre li besava la mà. Agnès somreia, feliç.”

(pàg. 209)

Onofre de Dip: cavaller i ambaixador del rei En Jaume. En un dels seus viatges als Càrpats, va ésser convertit en vampir per la duquessa de Meczyr, una vampiressa molt atractiva. Des d'aleshores va ser un No-Mort, un dip, que és un vampir amb la capacitat de convertir-se en molts animals:

“Dos ullals finíssims se li clavaren al coll mentre els fills de la nit ululaven al defora. Onofre no morí; però, cosa molt pitjor, quedà inoculat, convertit en un vampir.”

(pàg. 113)

Va intentar matar Montpalau en un bar de Gràcia i, posteriorment, als carrers de Barcelona, en forma de toro:

“Llavors, un brau negre com el carbó, sortí, rabent, en direcció al centre de l'arena. (...) Es girà, com cercant algú o quelcom. Féu unes passes. I, de manera imprevista, es llançà devers els nostres amics, saltà la tanca de fusta i, incorporant-se sobre les dues potes del darrera, es quedà un moment mirant de fit a fit Antoni de Montpalau. (...) De sobte, la bèstia diabòlica va fer un salt i desaparegué.”

(pàg. 37)

Habitava Pratdip i cada nit xuclava la sang i matava unes quantes víctimes, fins que Montpalau i els seus ajudants el van foragitar del poble. En temps de guerres carlines va ser anomenat “El Mussol”. Va morir i, d'aquesta manera, recuperar la pau gràcies a un encanteri que va fer Montpalau per matar-lo, després de set-cents anys vivint com a vampir:

“Llavors es produí quelcom d'increïble. El rostre del No-Mort, del vampir, reflectí una gran pau i un mig somriure se li dibuixà als llavis. Lentament, després, tota la sorprenent frescor es marcí, la pell anà corsecant.-se i esdevingué terrosa, momificada. (...) Aparegueren els ossos i feixos de cartílags. Tot s'anà polint de mica en mica. Finalment, quedà reduït a cendres”.

(pàg. 198)

En realitat és un personatge bondadós, però actua malament perquè està sota un malefici. Ell mateix demana a Montpalau que el mati i li ensenya com ho ha de fer.

“Doneu-me la pau que tant necessito. És inútil intentar defugir el que ha de venir. El que està escrit està escrit.”

(pàg. 187)

Isidre Novau i Campalans: parent d'Antoni de Montpalau. És un capità de vaixell molt competent. De petit va viure amb la seva tia-àvia a Lloret, i això va fer que sentís gran admiració pel mar. En una excursió a Malta, va tenir la oportunitat de veure el terrible peix Nicolau. És bastant callat, però bondadós i valent. Acompanya a Montpalau en les seves aventures.

Ramon Cabrera: general dels exèrcits carlins d'Aragó, València i Múrcia, i posterirment de Catalunya. També és comte de Morella. El dip li clava, una nit, els seus ullals al coll, i, després d'aquell dia, li va xuclant la sang cada nit, fet que li produeix una estranya malaltia i està a punt de convertit-lo en vampir:

“En efecte, el comte de Morella es feia dur en una cadira de braços i sentia, de tant en tant, al clatell, l'estranya sensació d'haver-li nascut dues ales membranoses i voleiadores.”

(pàg. 129)

Des d'aleshores pateix una maledicció: si es mor abans que mori el vampir, ell també s'hi convertirà. Però gràcies a Montpalau, que mata el dip, això no succeeix. Finalment, els seus exèrcits lluiten a Berga amb els liberals d'Espartero, i els carlins són derrotats:

“Les tropes que seguien Cabrera anaven enterament derrotades i amb la desmoralització consegüent a llur estat. Les desercions, que feia un quant temps que sovintejaven, es multiplicaven ara extraordinàriament, i els oficials es veien en la necessitat de tolerar-les sabent com sabien que havia arribat l'hora de la completa dissolució de l'exèrcit carlí.”

(pàg. 193)

Agnès: filla de la baronessa d'Urpí i neboda del marquès de la Gralla. Viu a Pratdip amb la seva mare. És una noia valenta i coratjosa; s'ofereix com a voluntària per ajudar a Montpalau i els seus homes en la trampa contra el dip:

“Llavors, Agnès s'aixecà. Valenta, forta, decidida, mirant llargament Montpalau, digué:

-Jo seré la vostra víctima. Faig formal oferiment de lliurar-me, sota la vostra protecció, a la fúria malèfica del dip. Sé que estic segura a les vostres mans i que vetllareu per la meva persona com si fos de vós mateix.”

(pàg. 99)

Té la capacitat de commocionar l'ànima de les plantes. També té una mirada penetrant, que enfolleix d'amor Montpalau. Els dos s'enamoren:

“No calgué resposta. Una mirada ardent d'Agnès, i dues boques s'uniren en una besada delerosa. Una gran felicitat envaí aquells cors generosos i nobles. L'ànima de les plantes defallí de tendresa i lianes silvestres s'entrellaçaren delicades per formar les inicials dels romàntics ena-morats.”

(pàg. 109)

Marquès de la Gralla: aristòcrata barceloní. Va proposar a Montpalau el viatge a Pratdip, ja que li ho havia demanat la seva germana, la baronessa d'Urpí.

Baronessa d'Urpí: germana del marquès de la Gralla i mare d'Agnès. Viu a Pratdip amb la seva filla, és vídua. Està molt engoixada per culpa del dip, però gràcies a Montpalau es lliura d'ell. Està molt orgullosa del naturalista i que aquest i la seva filla estiguin enamorats.

Cal afegir, també, altres personatges secundaris com Amadeu, el general Espartero, el general Forcadell, el príncep Lichnowsky, duquessa de Meczyr, Magí Peuderrata, etc.

AMBIENTACIÓ

Tota l'acció es desenvolupa a Catalunya. Els principals llocs on succeeix són:

• Barcelona (bar de Gràcia, carrers, lloc on el toro ataca Montpalau, casa de Montpalau, casa del marquès de la Gralla).

• Camí del viatge Barcelona-Pratdip.

• Tarragona i voltants (Altafulla, Reus).

• Pratdip (casa de la baronessa d'Urpí, bosc, carrers, castell).

• Gandesa (lloc on viuen els carlistes, carrers).

• El Maestrat (boscos).

• Camí cap a Berga.

• Berga (lloc on els carlistes perden la batalla, casa de la Reial Junta Governativa, carrers).

• Castellar de N'Hug (muntanya, castell de Mataplana).

Hi ha escenaris de tot tipus. Els interiors, que són les cases (de Montpalau, de la baronessa, la de Gandesa, la de Berga, etc.) i els castells (el de Pratdip i el de Mataplana). Els exteriors són molt variats (carrers, boscos, muntanyes, etc.). Tots els llocs on es desenvolupa l'acció són reals -això no té res a veure amb els personatges i les situacions.

L'atmosfera és, a vegades, tranquil·la (com en les reunions del marquès de la Gralla, a casa de Montpalau o el lloc on Chopin toca el piano) i a vegades és d'angoixa (com la situació que es viu primerament a Pratdip, o les lluites entre carlins i liberals.

L'època en què transcorre l'acció està situada aproximadament a principis del segle XIX

TEMPS

No dóna gaire pistes del temps que transcorre, però podem deduir que la història passa en un temps de dos o tres mesos aproximadament. Tot i així, en cada capítol pot ser que transcorri menys d'una hora o diverses hores. És variable el temps entre un capítol i un altre.

Hi ha retrospecció, principalment quan recorda la història d'Onofre de Dip, en el capítol X de la segona part, però també quan explica la vida d'Isidre Novau, de la baronessa d'Urbí, etc.

TÈCNIQUES

El relat és detallat:

“Travessaren grans extensions de terreny plantat de vinya. El sol, en la seva cursa descendent devers l'horitzó, tocava de biaix els pàmpols graciosos, i els raïms es dauraven amb delicadesa. Eren uns petits grans sedosos que concentraven la dolçor de la terra. La mirada es perdia en la vasta extensió de ceps torturats, carregats generosament.

(pàg. 68)

La descripció és bastant subjectiva i, a vegades, potser una mica estètica i simbòlica:

“Agnès romania impàvida, amb l'esguard fit en el de Montpalau, representació viva de la dignitat i la noblesa. La concurrència, després d'una formularia oposició inicial, totalment hipòcrita, donava ara com un fet, lloant la generositat implicada, l'oferiment d'Agnès i l'acceptació tàctica de tots els presents. Agnès sorgia, entre el tumult, irreductible, com una roca de cara al vent, figura heroica d'exaltada feminitat.”

(pàg. 99)

El diàleg està escrit en estil directe.

Cal destacar, també, que, entremig de la narració, l'autor hi intercala poesies o textos escrits en català antic, castellà o llatí:

“Si voleu tots alcansar

la gràcia santa i divina

procureu sempre imitar

la groriosa Marina

Lo naixement li prestà

la ciutat d'Alexandria

Y Jesucrist li donà

virtut y sabiduria;

fou lo seu sol respirar

l'amor de Déu y Maria.”

(pàg. 106)

“Aeterne rerum conditor,

noctem diemque qui regis

et temporum das tempora

ut elleves fastidium,

praeco dici jam sonat,

noctis profundas pervigil,

nocturna lux viantibus,

a nocte noctem segregans.

Hoc excitatus Lucifer

salvit polum caligine,

hoc omnis errorum chorus

viam nacendio deserit.”

(pàg. 89)

“SONETO

Salve, salve, Monarca idolatrado:

Viva arlos el grande, el victorioso;

Tu ejército valiente y animoso

Con su sangre tu solio ha cimentado.

El pérfido sectario había osado

Contra ti levantarse presuntuoso;

Pero ya en este día glorioso

Lo vemos confundido y aterrado. (...)”

(pàg. 76)

ESTIL

No utilitza un lèxic massa complicat, però el nivell del llenguatge és culte, sobretot per les moltes cites que, com ja he dit, fa de diversos autors d'aquella època o s'inventa.

Per mitjà dels adjectius, dóna una visió força idealitzada d'aquella època.

Les frases no són curtes però tampoc no són excessivament llargues. També trobem alguna frase molt llarga; per exemple, al començament del capítol setè de la segona part, “L'ànima de les plantes” hi trobem una frase d'unes trenta línies (tot un paràgraf) i, a continuació, dues frases molt curtes. Utilitza bastantes frases de relatiu.

Hi ha poques metàfores i comparacions.

CLASSIFICACIÓ DE L'OBRA

Classificaria aquesta novel·la com a misteriosa i fantàstica amb molts elements realistes. Tot això sota una aparença històrica.

ACTITUD DE L'AUTOR

L'aparença que té l'autor és seriosa, però en realitat és irònic, ja que ens explica un tema fantàstic sota una aparença científica.

VALORACIÓ GLOBAL DE L'OBRA

“Les històries naturals” és una obra imaginativa, fantàstica, però dins un context històric, social i geogràfic totalment realista. Penso que això fa que, a vegades, sobti a l'hora de llegir-la, i la faci més emocionant. Ara bé, també penso que l'autor, en alguns moments, se'n va molt de la història principal, i crec que si no ho fes, la novel·la seria més divertida.

Però tot i així, l'obra en general m'ha agradat. Perquè, a part de la història, pots aprendre conceptes històrics i geogràfics de Catalunya. I penso que Perucho és un gran expert en aquest temes, així com també el català antic, el llatí i l'art de fer poesia.

Pel que fa a l'expressió, crec que en aquest llibre és bastant variable. A vegades s'expressa amb cultismes o paraules poc utilitzades, fent així el relat poc entenedor, i a vegades ho explica amb paraules més clares i més entenedores.

En definitiva, crec que és una bona novel·la per llegir i aprendre alhora.