LES CLAUS DE VIDRE

En Lluis Arquer és un detectiu que viu a Barcelona. Te la oficina al carrer de la Canuda. Un dia al matí troba a la porta el seu nou cas. Es deia Marieta i cercava la seva filla Pauleta de qui feia ja temps que no sabia res de res. La seva filla Paula ja feia més molts de mesos que havia deixat la casa dels seus pares per tal de trobar feina i fer-se una vida independent. La senyora parlava de manera molt peculiar; canviava algunes desinències verbals per una i. Això va sorprendre a en Lluís qui va entendre tot d'una que no era de procedència catalana. Segons el que sabia la mare, la Paula va començar a fer feina com minyona a la casa dels Jaumà, uns senyor que estiuejaven al golf, pero poc després havia anat a una altra, la dels Garrigós. Amb aquestes poques dades a en Luís Arquer li va bastar per començar la recerca que li havia encomanat la seva nova clienta.

Va començar investigant a la primera família, de la qual no en va poder treure molt més que no fos que la Paula festejava amb l'adroguer del xamfrà1. Aquest no va voler parlar molt de la Paula, però li donà la adreça de la Rossita qui estaria totalment d'acord a parlar amb ell. Així ho fer i anar tot d'una a parlar amb la aquesta. Tant ella com l'adroguer pensaven que per la Paula, ser minyona no era suficient ella volia alguna cosa més. La Rossita havia estat carn i ungla amb la Paula i li va poder donar una nova adreça on potser la trobaria. Era la adreça d'un pis de Sarrià. Abans d'anar-hi va telefonar a la senyora Garrigós, qui es mostrà molt esquiva davant la idea de haver de parlar de la Paula. No se'n preocupà més i es dirigí cap a Sarriá per tal de trobar finalment a la Paula.

En entrar a l'edifici de Sarrià pujà fins al quart segona on segons la restellera de busties vivien la Sònia i la Marie-Claire. Tot d'una quan una al.lota li obrí la porta es donà compte d'on s'havia ficat. Allo era un prostíbul. Li va aclarir a la Sònia, així era com es deia la al.lota que li va obrir la porta, que només volia informació. Era curiós però, quan li va demanar per la Paula quedà com enrrampada, exactament igual com havien fet la majoria dels que ja havia entrevistat. Finalment li va dir que si que la coneixia però que ara ja feia un parell de mesos s'havia anat a fer feina a un gimnàs també relacionat amb el que feia abans al pis de la Sònia.

Ja cansat d'anar d'aquí cap a allá, es dirigí al gimnàs. Al principi es va fer passar per un client. Així que es va fer soci. Una vegada a dins li començà a demanar informació a un noi. Aquest amb cara de pocs amics cridà a dos vigilants que estaren a punt de fer fora a en Lluís amb cosses i cops de puny. Però ell, amb tota la valentia del món, va treure la seva pistola. Enmig de tota la lluita va sortir una dona, una dona que parlava amb una “i” al final de algunes formes verbals. Tot d'una ho va relacionar amb la Marieta i es donà compte que aquella no podia ser altre més que la Pauleta. Ella va fingir i es feia passar per una coneguda seva. En Lluís en veure que ho feia perquè no volia veure a la seva mare ho va deixar estar. A la Paula li feia massa vergonya que els seus pares poguessin veure la mala vida que duia. No havia aconseguit les expectatives que es va proposar en sortir de casa seva.

En Lluís Arquer va anar a veure a la Marieta i li va dir que no es preocupàs; la seva filla se n'havia anat a l'estranger, però es trobava perfectament. La mare tota frustrada va tornar al seu poble, a Bolvir.

Llistat dels personatges. Fer un estudi físic/qsíquic.

LLUÍS ARQUER: És el detectiu i el protagonista d'aquestes 17 històries que composen “Les Claus de Vidre”. Te una oficina al carrer de la Canuda on rep a la Marieta per primera vegada. Te cincuanta-quatre anys. Sabem poques coses de la seva vida personal. Fuma pipa i li agrada molt la música classica. Viu sol ja que mai s'ha casat; és més mai ha mantingut una relació sentimental estable. Va una mica malament de doblers; i es que, com ell mateix diu, amb això de la crisis a tothom li costa arribar a dia trenta-u. Actua sempre de manera ètica i posseeix molt de sentit comú. Pareix un paio bén inteligent. També diu que te la honradesa per damunt de tot perquè és una cosa que els clients valoren molt. Pensa que la violència es la clapa negra del nostre temps per això procura lluitar contra ella. Prefereix fer les coses pel bon camí, encara que ha hagut de treure la pistola més d'una vegada. Pero sempre procura que les bales quedin dins el canó de la “foscam”2. En Jaume Fuster el pinta com un home una mica cínic; és a dir, que no creu en el primer que li planten al davant del nas. És una bona qualitat per ser detectiu. Certament el porem comparar amb altres grans detectius com Sherlock Holmes o Hercules Poirot creat per n'Agatha Christie. Físicament no en sabem res d'ell pero m' imagin un home ja envellit, però sense presentar una mirada cansada. Els seus ulls vius alegren la seva vella cara. Calb fins a les orelles i amb els primers cabells blancs, no amaga pas la seva calvície i es pentina, el poc que te, d'una manera molt normal, cap endarrera. Empra unes ulleres d'aquelles antigues anomenades pinça-nas. Vesteix de manera austera, sempre amb americana i corbata, i sol dur un mocador vermell a la butxaca del pit esquerre. D'estatura és més aviat baixet, encara que no te problemes per investigar a totes les altures. No fa esport, pel que te la típica panxa del home ben entrat en els cincuanta. Mai porta rellotge.

LA MARIETA DE BOLVIR: És el segon personatge per ordre d'aparició. Acudeix a Lluís Arquer per tal de trobar a la seva filla de qui fa mesos que no en sap res. El seu marit nom Ventura i, junts, tenen a aquesta filla a qui anomenan Pauleta. Segons com en Lluís la descriu, després d'una primera mirada quan va entrar en el seu despatx, es una senyora endolada, amb sabates de roba, mitges gruixudes, i un mocador de fer farcells3 al braç. No es de familia gens rica. Pareix una persona que es preocupa per les coses molt facilment i molt temerosa del que li pugui passar a la seva filla.

LA SENYORA JAUMÀ: És la mestressa de la primera casa on va fer feina la Paula després de anar-se'n de Bolvir. Es preocupà molt per l'estat de la Paula, es veu que la s'estimava. Suposo que la Paula l'ajudava molt a dur la casa. Pareix de casa rica. Es preocupa per la gent que fa feina al seu servici perquè sap que és difícil trobar gent de confiança.

L'ADROGUER DEL XAMFRÀ1: Va ser el xicot de la Paula mentre va fer feina per els Jaumà. Era el baranda del barri; totes les noies li anaven al darrera. Suposo que la Paula estava amb ell per tenir algu que la protegis; no crec pas que l'estimàs. Era més bé per poder dir que tenia xicot. I és clar, no va dubtar en deixar-lo tot d'una que li va sortir una altra feina, fora de la casa dels Jaumà.

ROSSITA: És una noia que coneixia a la Paula i que feia feina a prop de la casa dels Jaumà. En Lluís parla amb ella quan surt de la casa dels senyors tota guarnida i fa el comentari de que és una bellesa. Havia estat molt amiga amb la Paula i en Lluís en va poder treure profit d'aquella entrevista.

SÒNIA: És una de les components del prostíbul que visita en Lluís per tal d'esbrinar més coses de la Paula. Segons la seva descripció duia els cabells tenyits rossos, una brusa transparent i una faldilla amb un tall. A més tenia unes ulleres moredenques a la vora dels ulls. Es va mostrar molt esquiva quan li va demanar per la Paula. És una noia difícil de tractar que no li agrada que li demanin per ella ni per ningú que conegui; suposo que creu que el millor per no ficar-se en embolics es no parlar.

PAULA: És la filla de la Marieta i del Ventura. És alta i pel-roja. Aparentment és una noia molt indecisa. Com es pot veure canvia mantes vegades de lloc de feina. Va sortir de casa seva perquè no es trobava bé allá, necessitava volar a lluny fora de la dependència amb els seus pares. No es troba “plena” moralment i sempre intenta pujar un escaló més amunt, però arriba un moment on la escala s'acaba i ella cau molt avall. Totes les seves ansies de trobar la vida “perfecta” es rompen i acaba a un gimnàs d'aquells de “relax”.

El tema principal d'aquesta história és la recerca d'una persona. En aquesta “clau de vidre“ no hi ha ni víctima, ni assassinat, ni mòbil; podriem dir que no és bén bé la típica novel.la polciaca. Simplement és el cas de una mare desperada per la desaparició de la seva filla. En aquest tipus de casos és més directe el contacte entre el detectiu i les persones a les que estrevista; quan hi ha un assassinat es basen més damunt les proves físiques.

La Paula, com ja he dit més amunt, al principi és una al.lota molt ambiciosa. Clar viure a un poble no entrava dins el que ella esperava de la seva vida. Era massa poca cosa això de quedar tota la seva vida a un poblet. Ella necessitava emocions més fortes; viure a una ciutat, coneixer més gent, ...per tot això la Paula se'n va anar de casa. En Ventura, el seu pare, no ho volia de cap manera, però la mare el va convèncer.

Així com comença el llibre tot d'una et trobes amb un dialeg entre en Lluís i la Marieta. La manera de parlar de la Maria era una mica especial. Canviava lletres de les desinències verbals per una i. D'això, el lector, te'n dones compte tot d'una. I llavors ja al final del llibre en Lluís es torna trobar amb algú que parla amb les mateixes característiques, de manera que ho relaciones immediatament amb el principi, és a dir, amb la Marieta.

La novel.la policíaca és un relat de misteri en la que generalment es planteja un assassinat investigat per un detectiu o oficial de policia. La narració s'ofereix en primera o en tercera persona. El detectiu interroga als sospitosos i reuneix proves per reconstruir el crim. La invetigació es basa en la anàlisi del mòbil, les circumstàncies i els mitjans, i el cas es resòl deprés d'eliminar a tots els sospitosos que no s'adjusten a quests criteris. Per a que la trama resulti entretenguda per el lector, l'escriptor la nutreix amb nous sospitosos, nous assassinats. Només al final, es sap qui és el culpable i s'expliquen les passes seguides per resoldre el cas.

El fundador del gènere va ser l'escriptor Edgar Allan Poe, creador del personatge C. Auguste Dupin. Els metodes de deducció de Dupin varen servir de model per totes les novel.les policiaques posteriors. Un dels seus llibres més importants va ser “Els crims del carrer Morgue”.

Ja per l'any 1890 el genere es va fer realment popular. Va ser quan Arthur Conan Doyle va presentar el seu nou personatge, Sherlock Holmes, al llibre “Estudi en escarlata”. Holmes és bastant parescut a Dupin.

Si, m'agraden molt les novel.les de detectius i en general totes aquelles a les que l'autor fa pensar al lector, totes aquelles on hi ha alguna cosa per esbrinar. Si m'agraden tant és perquè són aquestes ses que m'aconsegueixen enxampar des d'un primer moment i són aquestes les que puc llegir, sense cap problema de cansament, d'una sola tirada una horabaixa, empleant només un parell d'hores. Damunt de tot m'agrada molt n'Agatha Christie”. Ella si que aconsegueix fer pensar a qui compra els seus llibres. Quasi sempre és el mateix quadre:victimia, arma, sospitosos... pero ella tenia la qualitat per fer que totes fossin diferents i cada una tengués el seu encant.

La história que m'ha tocat és totalment posible a la vida real encara que sigui una vida tan desgraciada. Em sentit moltes històries de gent que va abandonar la seva casa de molt jove pensat trobar feina i poder, així, independitzar-se el més aviat posible dels seus pares. Però moltes acaben malament. Trobar una feina decent no és gens fàcil sobretot si no es tenen estudis. I clar es pot acabar com la Paula a la història de “La Marieta del Bolvir”, decepcionada pel que ha aconseguit i tan avergonyida que és incapaç de retrobar-se i de parlar amb la seva mare.

Crec que ser detectiu ha estat en qualque somni de tots el nins. Si jo fos detectiu, cosa en la que pensava molt sovint quan era petit, faria un bon negoci; amb el que m'agrada, de segur que se'm donaria de perles i faria molts diners.

Posaria un anunci atraient a les pàgines grogues, que diuen que és el millor sistema per a que els clients et trobin. La meva oficina estaria muntada a un apartament a Barcelona aprop del moll de la fusta. Agafaria molt l'avió, sobretot cap a Madrid i cap a Palma. Els meus clients s'ananirien molt contents.

Crec que seria capaç de tocar tots els angles: criminalisme, espionatge...

Investigaria fins i tot aquells detalls que qualsevol pasaria per damunt. Entrevistaria a tots i cada un dels sospitosos i arreplegaria totes les proves i objectes importants pe rla resolució. Després em tancaria un parell d'hores a dins el meu despatx i finalment esbrinaria qui és el culpable.

VOCABULARI

BIBLIOGRAFIA