1rB/N

Català

Índex..................................................................................................pàg. 1 Fitxa tècnica.....................................................................................pàg. 2

Biografia de l'autor..........................................................................pàg. 3

Resum..................................................................................................pàg. 8

Personatges.......................................................................................pàg.13

Opinió personal.................................................................................pàg.15

Títol: Les cartes d'Hèrcules Poirot

Autor: Jaume Fuster

Editorial: Edicions 62

Lloc: Barcelona

Edició(data):9ª edició juliol del 2005

Col·lecció: El Cangur, Butxaca

Jaume Fuster, nascut l'any 1945 en un barri popular de Barcelona, de ben jovenet tingué molt clara la seva vocació literària. A catorze anys ja havia escrit la primera novel·la, fruit de la passió que sentia pels còmics, els llibres d'aventures i, sobretot, les pel·lícules de lladres i serenos que els diumenges a la tarda, a la primera sessió (no en va una de les seves novel·les la titulà Tarda, sessió contínua, 3,45), un joveníssim Fuster seguia àvidament als cinemes de barriada d'aquella Barcelona grisa i atemorida sota la bota del general Franco. Per això, quan més endavant s'anà conformant l'escriptor, ens adonem que les seves primeres novel·les reflecteixen la influència d'aquestes pel·lícules -amb Humphrey Bogart com a paradigma del detectiu escèptic i tendre alhora- i de la llarga repressió franquista que tocà de viure als nascuts en la postguerra. Escriure i participar activament en els moviments culturals del país seran, en Fuster, indestriables.

Fill de la immediata postguerra, molt aviat prendria consciència de la situació social i política del país i de les nefastes conseqüències de viure sota un règim dictatorial. Per això, al costat de la precoç vocació literària, trobem un Jaume Fuster militant activament en l'esquerra radical catalana i en els moviments culturals més progressistes fins al punt que, als anys setanta, en serà una de les figures més rellevants. A la dècada dels seixanta Fuster connecta amb els grups teatrals més avantguardistes, on coneixerà alguns dels escriptors que, com ell mateix, cercaven espais de llibertat. Amb alguns d'aquests escriptors conformarà la que s'ha anomenat "Generació literària dels setanta", un nom que té el seu origen en el llibre del mateix títol de Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes, el contingut del qual era un seguit d'entrevistes als autors joves d'aquells anys i que motivaren el segrest de l'obra per part del govern del general Franco i la compareixença d'alguns dels entrevistats al repressor Tribunal d'Ordre Públic. La repressió, però, no seria obstacle perquè Fuster continués la lluita antifranquista des de les plataformes més diverses, bé des de la militància política, bé a través dels articles d'opinió publicats sota el nom de "Trencavel" -un col·lectiu format per escriptors de l'esquerra radical catalana-, o bé en la intensa tasca portada a terme en la que seria la màxima manifestació cultural i reivindicativa de la societat catalana: el Congrés de Cultura Catalana. En aquest Congrés, iniciat l'any 1975 i clausurat el 1977, Fuster tindria un paper fonamental dins la Campanya per a l'ús oficial de la llengua catalana i dins l'àmbit de producció literària. Justament com a fruit del treball d'aquest darrer àmbit, i gràcies a seva tenacitat, naixeria l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Com a escriptor, les inquietuds literàries de Jaume Fuster abracen un ampli ventall de formes: traductor, guionista de cinema i de televisió i, sobretot, la seva obra narrativa, la qual ha merescut alguns dels premis literaris més prestigiosos i un lloc indiscutible dins la literatura catalana contemporània.

En la seva obra narrativa, les novel·les protagonitzades pel detectiu Lluís Arquer (un homenatge al Lew Archer de Ross Macdonald), tindran un lloc predominant. Però això no vol dir que Fuster fos només un autor de gènere -tal com ha estat classificat massa lleugerament per alguna crítica. Al costat de la novel·la negra, trobem un Jaume Fuster devot de Tolkien, una devoció que es transforma en la magnífica trilogia d'espasa i bruixeria iniciada amb L'illa de les Tres Taronges, seguida per L'anell de ferro i closa amb El Jardí de les Palmeres. Darrere aquests títols hi ha Mallorca, Catalunya i el País Valencià. Vet aquí que el Fuster escriptor ens transmet, altra vegada, el seu compromís cap a la seva llengua i la seva gent.

A cada novel·la de Jaume Fuster hi ha, tan disfressada com vulguem, retalls de la seva biografia: les vivències de la ciutat que l'havia vist néixer, Barcelona, però també la recreació de la Cerdanya (d'on era originària la mare i on Fuster, de menut, acostumava a passar els estius), els innombrables viatges i recorreguts culturals pel País Valencià i, en un lloc tan important com la seva ciutat, l'illa de Mallorca, on havia recalat per fer-hi el servei militar i on coneixeria qui havia de ser la seva muller, l'escriptora Maria-Antònia Oliver. El matrimoni Fuster-Oliver farien de Mallorca la segona residència, amb llargues estades a l'illa i on Fuster escriuria moltes de les seves novel·les.

L'activitat literària de Fuster no queda circumscrita, solament, a les novel·les que ens ha deixat. Hi ha també la seva notable tasca com a traductor d'altres obres literàries, sobretot del francès, i el seu paper com a guionista de cinema i sèries televisives de gran èxit. Amb altres autors catalans formava part del col·lectiu literari Ofèlia Dracs.

La trajectòria vital de Jaume Fuster s'estroncà, prematurament, el 31 de gener de 1998, a l'Hospital Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat, després d'una operació d'alt risc. En el moment de la seva mort presidia l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, tenia esbossada una nova novel·la, que havia de titular-se El vol de l'àguila, i estava treballant en un guió sobre Gaspar de Portolà.

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ha atorgat el guardó «Jaume Fuster» a un autor que s'hagi distingit per la seva obra de «gènere» (2001-2003) i a partir de l'any 2004 el Premi dels Escriptors Catalans Jaume Fuster.

Obres

Novel·la

Abans del foc Barcelona, Edicions 62, 1971

De mica en mica s'omple la pica Barcelona, Edicions 62, 1972

Tarda, sessió contínua, 3,45 Barcelona, Edicions 62, 1976

La corona valenciana València, Tres i Quatre, 1982

L'illa de les Tres Taronges Barcelona, Planeta, 1983

Les cartes d'Hèrcules Poirot Barcelona, Edicions 62, 1983

Les claus de vidre Barcelona, La Magrana, 1984

L'anell de ferro Barcelona, Planeta, 1985

La matèria dels somnis Barcelona, La Magrana, 1986

Sota el signe de sagitari Barcelona, La Magrana, 1986

Per quan vingui un altre juny Barcelona, Planeta, 1987. Reeditat a la Magrana el 1992

Quan traslladeu el meu fèretre Barcelona, Timun Mas, 1987

Vida de gos i altres claus de vidre Barcelona, La Magrana, 1989

Anna i el detectiu Barcelona, La Magrana, 1993

Micmac (amb Antoni Lloret) Barcelona, La Magrana, 1993

El Jardí de les Palmeres Barcelona, Planeta, 1993

La guàrdia del rei Barcelona, Edicions 62, 1995

La mort de Guillem València, Tres i Quatre, 1996

Les cartes d'Anna Barcelona, Barcanova, 1996

Biblioteca Jaume Fuster

Deu pometes té el pomer Amb el Col·lectiu Ofèlia Dracs Barcelona, Tusquets Editores, 1980

Lovecraft, Lovecraft Amb el Col·lectiu Ofèlia Dracs. Barcelona, Edicions 62, 1981

Negra i consentida Amb el Col·lectiu Ofèlia Dracs. Barcelona, Editorial Laia, 1983. Reeditat a La Magrana el 1991

Essa Efa Amb el Col·lectiu Ofèlia Dracs. Editorial Laia, 1985. Reeditat a Edicions 62 el 1996

Boccato di cardinali Amb el Col·lectiu Ofèlia Dracs. València, Tres i Quatre, 1985

Misteri de reina Amb el Col·lectiu Ofèlia Dracs. València, Tres i Quatre, 1994

Teatre

Les cartes d'Hèrcules Poirot Barcelona, Edicions 62, 1983.

Premis Literaris

Premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la (1975): Tarda, sessió contínua, 3,45.

Premi Crítica Serra d'Or de traducció de novel·la (1989): Bella del Senyor.

Premi Ramon Llull de novel·la (1993): El jardí de les Palmeres.

Capítol 1

El senyor Poirot estava escrivint una carta a Mrs. Christie, se'n va al menjador a dinar i es posa a parlar amb la senyoreta Puig. Mentrestant l'Enriqueta Jordà i en Salvador Gombreny parlen en veu baixa. Els dos nens se'n van del menjador i van al brollador on troben al senyor Pastor estirat a terra sense moure's i van a avisar al senyor Poirot i explicar-li el que han vist.. Van tots cap al brollador, en Salvador Gombreny examina al senyor Pastor i dedueix que està mort però no d'un atac, si no que d'una ferida, d'un tret d'una arma estranya i avisen a la Guàrdia Civil.

Tots van cap a la sala d'estar mentre en Poirot es queda examinant el lloc.

Poirot torna a escriure a Mrs. Christie explicant-li el que havia passat. Sona el telèfon, és l'Alberta que avisa que ja puja la Guàrdia Civil i no han de tocar rés. Comença a ploure.

Capítol 2

Poirot està escrivint a Mrs. Christie, sona el telèfon i li diuen que no vindrà la Guàrdia Civil fins demà al matí, a no ser que pari de ploure i els hostalers hauran de fer vigilància de dos en dos.

Poirot proposa de fer un escorcoll per les habitacions per tal de trobar l'arma del crim. El fan el senyor Jordà i el Poirot, i proposen que escriguin en un paper el que han fet durant el matí.

Cap persona, pel que ha escrit en el paper, ha tingut l'ocasió. Hi ha tres punts que cal aclarir. El primer, l'arma del crim. El segon, el mòbil. El tercer, és que el lloc ens pot conduir al culpable. En Poirot creu que l'han mort en un altre lloc i l'han portat al brollador, que no ha pogut ser per una discussió perquè si no l'arma no seria tan estranya.

En Poirot vol fer un interrogatori per saber qui tenia relació amb el senyor Pastor.

La senyoreta Puig explica que abans l'hostaler era el senyor Deulofeu però durant la guerra el seu fill va morir i ho va deixar, i el senyor Jordà el va comprar als hereus.

Poirot va preguntar a la senyoreta Puig quins eren els hostes habituals i quins no. Els habituals eren el matrimoni Estivill. Els senyors Llopis i la seva filla van venir l'any anterior i la resta eren nous.

Van trobar una tarja a la documentació del senyor Pastor que era d'un arquitecte de Barcelona que es deia Joaquim Ferrer i Deulofeu, també hi ha escrit senyor Jordà i l'adreça del balneari.

El senyor Pastor era l'advocat dels nebots del senyor Deulofeu, que havia anat per una qüestió de papers.

Capítol 3

Enriqueta Jordà i Salvador Gombreny estaven parlant i ell vol fugir i ella se'n vol anar amb ell a França. L'Enriqueta li diu que l'estima. Es diuen que s'estimen però en Gombreny és un fugitiu i pensen que en Poirot sospita d'ell. Apareix en Poirot i el hi diu que no aniran enlloc i en aquell moment se sent un tret. Van cap al brollador i hi havia el Pastor i al seu costat en Peret.

La senyora Jordà pensa que en Poirot sospita del seu marit, en Lluís.

En Poirot sospita que en Peret era el camàlic i per això el Peret volia parlar amb ell abans per dir-li qui era.

Quan el senyor Jordà va anar a avisar als hostes , el senyor Llopis no estava a la seva cambra.

Va resultà que l'Enriqueta i en Gombreny feia dos anys que estaven junts, però en Gombreny s'havia embolicat en un tema de política, la policia el buscava i havia anat al balneari per passar a França.

En Poirot no diu als senyors Jordà que va estar parlant amb l'Enriqueta, només va dir que havia parlat amb en Gombreny. Demana parlar amb el senyor Llopis i la seva filla. Li pregunta si la Meritxell és realment la seva filla, a lo que ell li respon que sí. En canvi ella li diu la veritat, que no és la seva filla, si no que és la seva amant.

Quan el senyor Llopis anava pel passadís havia vist la llum encesa de la cambra del mossèn. El mossèn explica que va sentir veus, com una discussió, i que creia que una de les veus era la d'en Peret.

Capítol 4

El mossèn va dir que no tenia sentit seguir tots junts, però en Poirot els hi diu que esperin un moment, que els hi havia dir dues coses. Primera cosa: hi havia dos cadàvers al brollador i no sabien qui era l'assassí. Segona cosa: Que no intentessin fugir, que ell estaria a la sala per si algú volia parlar amb ell i per vigilar.

Poirot va parlar amb en Gombreny i li va preguntar si en Pastor estava malalt, aquest li va respondre que fins que no es fes l'autòpsia no es podria saber res.

Poirot va treure un sobret amb unes pólvores que havia obtingut del cadàver del senyor Pastor, però que no sap que són. En Gombreny li va dir que era penicil·lina perquè era molt difícil obtenir-ne, però es feia contraban des d'Andorra

Es va tornar a sentir un altre tret con l'anterior en el brollador i tots junts van anar cap allà.

Estava el mossèn agenollat a la pica amb el cap caigut, en Gombreny es va col·locar al seu costat i en Poirot va trobar una pistola primitiva i la va agafar amb un mocador.

La senyoreta Puig va agafar un bocí de mirall del terra i el va amagar entre la llana que duia a la falda. En Gombreny va comprovar que encara era viu, que havien tingut sor, el mossèn només havia perdut el coneixement.

Van ajudar a n'en Gombreny a dur el mossèn a la sala, la senyoreta Puig havia de vigilar l'arma i l'Enriqueta havia d'anar a buscar el maletí del metge.

Quan van mirar l'arma el senyor Jordà diu que és molt antiga i que no es pot disparar amb ella.

Deixa de ploure, el mossèn encara estava inconscient. El senyor Llopis ni hi era. La Mariona va dir que la pistola era com la del seu pare que en tenia dues d'iguals. El senyor Jordà va anar a buscar l'estoig d'armes antigues del senyor Estivill. Mentre el mossèn s'estava recuperant, apareix el senyor Estivill mig desmaiat, que estava a la cambra del senyor Pastor.

L'Hèrcules Poirot ja havia resolt el cas. El mossèn s'ha llevat i havia dit que l'havien disparat.

Capítol 5

Poirot va dir que la pistola l'havia disparada el senyor Estivill. Ell va dir que tenia un estoig amb dues pistoles iguals i els estris per fer-les servir, però no sabia qui les hi havia pres i que no les havia ensenyades a ningú només al Peret però aquest no podia dir res ja que estava mort.

En Poirot va explicar els fets des del principi. Fa una sèrie de preguntes sense resposta, l'última d'elles: “qui podia convertir el balneari en un centre de tràfic de medicament?”. El senyor Poirot va acusar al senyor Estivill per què ell tenia una fàbrica de productes químics i podia fer medicaments.

La senyoreta Puig li va demanar al senyor Poirot si podia fer una sèrie de preguntes al mossèn. Ella va treure el mirall i li va preguntar que hi feia al seu costat, es va emmirallar i es va ficar la pistola paral·lela al front. El mossèn va disparar un tret amb la pistola bessona, havien descobert el culpable. Poirot va dir que havia de confessar el seu error. La Meritxell va pensar: Mira que fer-se passar per capella!.

La Guàrdia Civil ja havia arribat, en Gombreny els va dir que per tots ja s'havien acabat els mals sons però que per ell començaven els maldecaps.

La senyoreta Puig li va dir que marxes i també li va dir a l'Enriqueta que si l'estimava que marxés amb ell.

En Poirot va parlar amb la senyoreta Puig del seu fracàs, ella li fa veure que si no hagués estat per ell no ho hagués descobert, encara que ella ja sospitava del capella des de feia una setmana.

Protagonista

Hèrcules Poirot: Detectiu belga. Duu uns mostatxos recargolats. Parla català sense accent, i se li nota que és estranger perquè parla molt lentament.

Primaris

Senyoreta Puig: Cinquanta anys replicats i Barcelonina. És molt llesta. Ajuda a Poirot i potser està una mica enamorada.

Senyor Jordà: És l'hostaler. Té uns cinquanta. És un muntanyenc i amaga alguna cosa.

Senyora Jordà: És l'esposa del senyor Jordà. És de la Cerdanya i és la cuinera de l'hostal.

Enriqueta Jordà: Filla de la senyora i el senyor Jordà. Té vint-i-pocs anys i està enamorada.

Salvador Gombreny: És un jove galant. És metge i no pren les aigües.

Mossèn Pere Jaume: Un capellà de sotana. Ha d'exagerar el seu comportament de clergue. Ha de fer de capellà.

Secundaris

Francesc Estivill: Fabricant de productes químics. És de Sabadell. Té uns quaranta. I sembla que li agrada col·leccionar coses antigues.

Senyora Estivill: És una senyora que està delicada i pren les aigües. És una mica bleda. S'espanta i plora per no res.

Jaumet i Mariona Estivill: Fills de Francesc Estivill i de la senyora Estivill. Només penses en jugar. En Jaumet sempre va ven clanxinat. La Mariona sempre va amb tirabuixons.

Carles Llopis: És un pagès ric de Bellver que pren les aigües. És molt fort, i molt murri.

Meritxell: La filla de Carles Llopis, o això diuen. Però va una mica extremada. Té mala peça al teler.

Peret: És el criat del balneari. És un pagès que s'estima mes fer de criat que no pas llaurar la terra. Calla aviat. Ha de portar gorra, armilla i calces de pana, faixa, i ha de saber cargolar una cigarreta.

Vicenç Pastor: És el primer mort i no actua.

No havia llegit mai un llibre que fos una obra de teatre i m'ha agradat.

L'he trobada molt entretinguda, i durant tota l'obra m'he mantingut intrigada per saber qui era l'assassí. No s'ha fet gens pesada ni lenta, i es podia llegir amb facilitat.

En general el llenguatge era fàcil excepte algunes paraules d'en Poirot que crec que eren en francès ja que ell era belga.

Com que l'havia llegit a començament de curs, l'he hagut de tornar a llegir per fer el treball.

En aquesta obra s'ha barrejat un lloc real de Catalunya, com era aquest balneari, un personatge de ficció, de les novel·les d'un altre autor, com és l'Hèrcules Poirot i personatges de creació de l'autor.

2