Leonardo Da Vinci

Iniciador de segon renaixement, sobre tot per es seves pintures les profunditats de les quals han incitat des de sempre a l'espectador a meditació, Leonardo va ser un esperit universal, ansiós per penetrar a l'essència de les coses i traduir-la. Tan dotat per la investigació científica com per les arts, va projectar estructures i monuments, però també maquinaria de tot tipus. Va observar la naturalesa (anatomia, geologia, meteorologia) amb l'agudesa d'un savi i va demostrar l'atenció de la seva curiositat en els seus quaderns de notes i dibuixos.

Els seus inicis a Florència

Leonardo va néixer el 15 d'abril de 1452 en el poble tosca de Vinci, pròxim a Florència. Fill de Ser Piero, un ric notari florentí i d'una dona de camp, a mitjans de la dècada de 1460 la família es va instal·lar a Florència, on Leonardo va rebre la més exquisida educació que aquesta ciutat, centre artístic i intel·lectual de Itàlia, podia oferir-li. Leonardo era elegant, persuasiu en la conversació i un extraordinari músic i improvisador.

Cap l'any 1466 el seu pare el va confiar com aprenent al taller d'Andrea del Verrocchio, en el taller del qual va estar durant sis anys. En aquest taller, Leonardo es va iniciar en diverses activitats, des de la pintura de retaules i taules fins l'elaboració de grans projectes escultòrics en marbre i bronze.

L'any 1472 entra a formar part del gremi de pintores de Florència i l'any 1476 encara se l'anomenava com ajudant de Verrocchio, on en una de es obres del qual El bautisme de Crist (1470, Uffizi, Florència), va pintar l'àngel agenollat de la esquerra i el paisatge de matisos neblinosos.

L'any 1478 Leonardo va arribar a ser mestre. El seu primer encàrrec un retaule per la capella del Palazzo Vecchio, de l'ajuntament florentí, no es va arribar a fer. La seva primera gran obra, l'Adoració dels Mags (Uffizi), que va deixar inacabada, se la va encarregar els monjos de San Donato de Scopeto, a prop de Florència, l'any 1481. Altres obres de la seva etapa juvenil son la denominada Madonna Benois (1478, Ermitage, San Petersburg), el retrat de Ginebra de Benci (1474, Galeria Nacional, Washington) i el inacabat San Jeroni (1481, Pinacoteca Vaticana).

A la cort de Milà: l'artista, el teòric i el savi

L'any 1482, Leonardo es va traslladar a Milà i es va oferir com arquitecte, enginyer militar, pintor i escultor a Ludovico el Moro, després d'escriure-li una carta en la que l'artista s'oferia com pintor, escultor, arquitecte, a demés d'enginyer, inventor i hidràulic i on afirmava que podia construir ponts portàtils, que coneixia les tècniques per realitzar bombardeigs i el canó, que podia fer vaixells així com vehicles acorazados, catapultes i altres màquines de guerra i que inclòs podia realitzar escultures en marbre, bronze i terracota. El Duc li va donar feina a demés com organitzador de festes i li va encarregar l'estàtua del seu pare, Francesco Sforza, de proporcions colossals - casi 8 mentre d'altura- en a que l'autor va arribar a treballar setze anys i que mai va ser fosa.

Leonardo també va treballar amb problemes arquitectònics, i davant el problema de la falta total d'higiene durant la pesta que va poblar Milà en aquella època, va dissenyar grans viles i els plànols per canalitzar els rius. Va participar a demés en discussions sobre la construcció de les catedrals de Milà i de Pavía. A demés, va ajudar al matemàtic italià Luca Pacioli en la seva cèlebre obra La divina proporció (1509).

Al mateix temps va continuar les investigacions sobre la tècnica pictòrica. La Verge de les Roques (1483: Louvre; un altre versió en la galeria nacional de Londres), va arribar definitivament la transfiguració del tema per mitjà de l'estructura triangular del quadre i de la llum difusa, que era una de les seves principals preocupacions. L'any 1499 va pintar una de les seves obres mestres; El Sopar, en a que combinava una ordenació regular i simètrica, que serveix com a recolzament d'una gran emoció, amb el gest, artifici del moviment en una combinació estable.

Paral·lelament aquests treballs, Leonardo va continuar amb una intensa tasca d'investigació per tal de donar-li una base teòrica a les seves doctrines. Va treballar en traçats sobre la perspectiva, l'anatomia i mecànica que mai van arribar a veure la llum; la seva obra va romandre ignorada fins l'edició dels seus manuscrits; només el tractat de pintura, profunda reflexió teòrica, va ser editada l'any 1651, segons una compilació realitzada en el segle XVI. Va fer també una cosmologia completa, associada amb el cel i a terra en les pulsacions de l'univers animat per la llum irradiant i per la incessant lluita dels elements.

Retorn a Florència

L'any 1499, quan el ducat de Milà va caure en mans franceses i Ludovico el Moro va perdre poder, Leonardo era ja conegut a tota Itàlia. Després d'una curta estança a Mantua, on va realitzar el retrat de Isabel de l'Est, va ser contractat com enginyer militar per la seva senyoria de a ciutat de Venècia, atacada pels turcs. Va projectar un munt d'armes ofensives, que en aquell mont només van tenir realitat com a esbossos.

Durant la seva estança en Florència, va viatja un any a Roma. L'any 1502 Leonardo entra al servei de César Borgia, duc de Romanya, fill del papa Alexandre VI. En qualitat d'arquitecte i enginyer major del duc, Leonardo va supervisar les obres en les fortaleses dels territoris papals del centre d'Itàlia.

En 1503, ja a Florència, va ser membre de la comissió d'artistes encarregats de decidir sobre l`adequat emplaçament del David de Miguel Àngel (1501-1504, Acadèmia, Florència), i també va exercir d'enginyer en la guerra contra Pisa. Al final d'aquest any va començar a planificar la decoració pel gran saló del Palau de la Signoria amb el tema de la batalla de Anghiari, victòria florentina en a guerra contra Pisa. Va realitzar nombrosos dibuixos i va completar un cartró l'any 1505, però mai va arribar a pintar la paret. El cartró es va destruir en el segle XVII, i es coneix a seva composició a través de còpies com la que va realitzar Petrus Paulus Rubens.

Durant el seu segon període florentí, Leonardo va realitzar molts retrats, però l'únic que s'ha conservat a sigut el La Gioconda (1503-1506, Louvre, París), el retrat més famós de tota la historia de la pintura, també conegut com Monna Lisa, al identificar-se a la model com lla dona de Francesco del Giocondo que portava aquest nom, tot i que s'ha donat més d'una hipòtesi sobre la seva veritable identitat. I sembla ser que Leonardo tenia una gran predilecció per aquesta obra ja que la portava amb ell en els seus viatges.

De nou Milà: el principi de la fi

L'any 1506 Leonardo va tornar a Milà al servei del governador francès Carles II Chaumont, mariscal de Amboise. L'any següent va ser nomenat pintor de la Cort de Lluís XII de França, que residia en aquell moment a la ciutat italiana. Durant els set anys següents Leonardo va repartir el seu temps entre Milà i Florència, on moltes vegades visitava als seus germanastres i tenia cura del seu patrimoni.

A Milà va continuar amb els seus projectes d'enginyeria i va treballar en el monument de Gian Giacomo Trivulzio, comandant de les forces franceses a la ciutat. Tot i que el projecte no es va arribar a finalitzar es conserven els dibuixos i estudis sobre el mateix. D'aquesta mateixa època és la segona versió de la Verge de les roques i Santa Anna, la Verge i el Nen (1506-1513, Louvre, París).

Des de 1514 a 1516 Leonardo va viure a Roma sota el mecenatge de Giuliano de Medici, germà del papa León X. S'allotjava al Palau del Belvedere al Vaticà, ocupant-se fonamentalment d'experiments científics i tècnics.

L'any 1516 es va traslladar a França la cort de Francesc I, on va passar els seus últims anys al castell de Cloux, molt a prop d'Amboise, en el que va morir el 2 de maig de 1519.

La seva obra pictòrica

Tot i que va deixar una gran part de la seva obra pictòrica inacabada, va ser un artista extremadament innovador i amb molta influencia sobre altres autors de tota l'historia.

Al començament de la seva trajectòria el seu estil es similar al de Verrocchio, però poc a poc va abandonar la manera del mestre pel que fa a la rigidesa o duresa de línies en el tractament de les figures i l'evolució cap un estilo més lliure, de modelatge més suau en el que va afegir-hi afectes atmosfèrics. La temprana Adoración de los Magos introduí una nova forma de composició, en la que les figures principals queden agrupades en el primer pla, a la vegada que en el fons hi ha un paisatge amb runes imaginaries i escenes de batalla que es dilueixen a la llunyania.

Les innovacions estilístiques de Leonardo es fan patents en L'últim sopar, en el que recrea un tema tradicional de manera completament nova. En llocde mostrar als dotze Apòstols aïllats, els presenta junts de tres en tres dins d'una dinàmica composició. Jesús —en el moment de anunciar la traïció d'un d'ells— assegut en el centre i tenint com a fondo un triple finestral en el que un paisatge se difumina en la distancia, representa un nucli de serenitat, a la vegada que els rostres i gestos dels deixebles exterioritzen el drama que suposa aquest moment. Leonardo introduiex, amb la monumentalitat de l'escena i amb el volum de les figures, un estilo que ja havia iniciat 30 anys abans Masaccio.

La Gioconda, és la obra més famosa de Leonardo. (Comentari d'una obra)

Especialment interessants en la pintura de Leonardo son els fons de paisatge, en els que introduí la perspectiva atmosfèrica (creació d'efectes de llunyania aplicant el sfumato i altres recursos ambientals). Los grans mestres del renaixement a Florència com Rafael, Andrea del Sarto i Fra Bartolommeo, va aprendre aquesta esta tècnica de Leonardo. Així mateix, va transformar l'escola de Milà i, a Parma, la evolució artística de Correggio està marcada por la obra de Leonardo.

Los nombrosos dibuixos que tenim de Leonardo revelen la seva perfecció tècnica i la seva mestria en l'estudi de les anatomies humana, d'animals i plantes.

Projectes científics i teòrics

Leonardo va destacar per sobre dels seus contemporanis com a científic. Les seves diverses teories, d'igual manera que les seves innovacions artístiques, es basaven en una precisa observació i documentació. Va comprendre millor que ningú el seu segle i encara en el següent, la importància de l'observació científica rigorosa. Desgraciadament, de la mateixa manera que moltes vegades podia fracassar a l'hora de rematar un projecte artístic, mai va acabar els seus planificats tractats sobre una diversitat de mataries científiques, teories de les quals ens han arribat a través d'anotacions als seus manuscrits. Les troballes de Leonardo no es va difondre en la seva època degut a que suposaven un avenç tan gran que se'ls hi feien indesxifrables, fins el punt que d'haver-se publicat haguessin revolucionat la ciència del segle XVI. De fet, Leonardo anticipa moltes troballes dels temps moderns. En el campo de l'anatomia va estudiar la circulació sanguínia i el funcionament de l'ull. Va realitzar troballes en la meteorologia i la geologia, va conèixer l'efecte de la lluna sobre les marees, va anticipar les concepcions modernes sobre la formació dels continents i va fer diverses conjectures sobre l'origen de les petxines fossilitzades.

Per un altre costat, és un dels inventors de l'hidràulic i probablement va trobar per primera vegada l'hidròmetre; el seu programa per la canalització dels rius encara té un valor pràctic. Va inventar un gran número de maquines infeccioses, entre elles un vestit per anar per sota l`aigua, i especialment les seves màquines voladores, que, tot hi que sense aplicació pràctica immediata, van establir alguns principis de l'aeronàutica.

Un creador en totes les branques de l'art, un descobridor en la majoria de camps de la ciència, un innovador en el terreny tecnològic., Leonardo mereix per tot, potser més que cap altre el títol de Homo universalis.

Un artista excepcional que ha passat a l'historia com el geni del renaixement, i com un dels genis més grans de tota l'historia de l'art. Les seves obres, encara avui poden ser i són observades i admirades per artistes i amants de la pintura, l'arquitectura ,etc. En els millor museus i ciutats d'Europa.

Diverses obres de l'autor

La Mare de Déu amb l'infant, anomenada Madonna Benois. (1478 - 1482)

Pintura sobre taula, 48x31cm, Museu de l'Ermitage, San Petersburg.

En aquesta obra podem observar un del tòpics del renaixement, la verge amb el nen. Que a diferencia d'altres èpoques mostra una actitud molt més maternal i humana, amb una fisonomia i una expressivitat excel·lents.

Amb uns colors més aviat foscos, ressalten els grocs i clars de la pell del nen i de la verge, així com la llum de la finestra que dona a l'exterior, en un segon pla del quadre. Podem dir també que en aquesta obra Leonardo utilitza el contrast de plans i els elements arquitectònics, en aquest cas la finestra i la paret, per donar-li la profunditat que caracteritza als seus quadres.

Santa Anna, la Mare de Déu i l'Infant amb l'anyell. (1510 - 1513)

Pintura sobre taula, 168x130cm, Museu del Lovre, París.

En aquesta obra podem ressaltar especialment el fons de la imatge; el paisatge, pel que Leonardo utilitza una tècnica innovadora per tal de transmetre la sensació de llunyania, d'aire en el quadre.

Les figures, totes en u primer pla creen un triangle que li dona equilibri al quadre. Aquí també hi podem observar el tòpic de la Verge amb el nen, en la actitud tendra i maternal que caracteritza a aquests quadres de Leonardo i del renaixement.

Mare de Déu de les roques; La Mare de Déu amb l'Infant, sant Joanet i un àngel.

(1490- 1495/ 1506)

Església de San Francesco, Milà. Pintura sobra taula, 189.5x120cm, National Gallery, Londres.

Es tracta d'una copia d'una pròpia obra de l'any 1486, també anomenada Mare de Déu de les roques. Aquesta és una obra amb molt més color i contrast que a segona, i on els personatges porten motius molt més religiosos com l'aurèola al cap i la creu. També ho ressalta els colors foscos de les roques del fons amb a blavor de l'aigua i de les muntanyes que es poden observar per una de les obertures de les mateixes roques. Una perspectiva perfecta, una expressivitat molt marcada i una combinació de plans i colors que li donen a l'obra el toc tan característic de Leonardo.

Aquest cop els personatges també es troben en un primer pla, i creen una figura triangular.