Compartiendo palabras

El aprendizaje de las personas adultas a través del diálogo

-1.997-

Índex

La Verneda de Sant Martí ha estat un bon centre d'adults que afavoria el diàleg, un mètode diferent dels que es fan servir actualment a les escoles. En la mateixa època es van crear molts altres centres per adults, però no van resultar igual d'efectius en l'aprenentatge.

Aquesta novel·la relata la història de set persones: en Manuel, la Lola, La Chelo, la Rocío, en Juan, la Rosalía i l'Antonio. Tots ells van assistir a unes classes per adults, que aprenien mitjançant unes tertúlies literàries. A partir d'aquesta lectura podem ser conscients de la quantitat de coses que ens poden transmetre persones sense gaire nivell d'estudis. Jo vull fer una reflexió dels temes socials més interessants que planteja cadascun d'ells i parlar de la quantitat de prejudicis que encara es mantenen avui en dia.

Tots els membres del grup tenien uns objectius; en Manuel volia corregir les seves faltes d'ortografia, la Lola desitjava llegir i comentar poemes de Lorca, la Chelo compartir conversa i amistat, la Rocío arribar a comprendre bé els textos que llegia, en Juan buscava entendre molts llibres, la Rosalía, necessitava treure's la frustració dels qui l'havien anomenat inculta i l'Antonio gaudia acompanyant els poemes amb la guitarra. La manera de plantejar les classes consistia en tractar totes aquestes propostes tan diverses. També admetien qualsevol tipus de visita perquè podien aprendre i ensenyar simultàniament.

Cap als anys setanta es va produir un fet fenomenal al món occidental: la consolidació dels sistemes democràtics a tots els països. Durant aquesta època va tenir lloc la desaparició de les darreres dictadures a Europa. Per tant, això va permetre el desenvolupament dels centres progressistes d'educació per a persones adultes, com per exemple el de la Verneda. Aquest nou projecte va entusiasmar a molta gent com la Lola que de seguida va voler participar en un d'aquests cursos. La idea de basar un bon aprenentatge en la tertúlia literària va tenir molt d'èxit.

La tertúlia tenia un caràcter igualitari i ningú no es considerava més culte que un altre membre del grup. No existien ni els programes ni les avaluacions. De seguida va aparèixer una gran motivació literària i el grup dialogava sobre diferents autors i obres. Per exemple, García Lorca va marcar molt la vida de Lola perquè el va conèixer quan era petita i podia fer més rica la conversa amb les seves experiències personals.

El diàleg cada un aportava els seus raonaments i tots podien ser iguals de vàlids si estaven ben explicats. Tots ells s'apassionaven pels temes que discutien i llegien; opinaven des de les seves experiències viscudes. Els membres del grup gaudien de la literatura en lloc d'analitzar-la científicament, la qual cosa és molt més enriquidora. D'aquesta manera el coordinador era un més del grup, encara que en moments actuava de moderador. Tot i donar alguna informació acadèmica, no tenia el monopoli del coneixement. D'aquesta manera els membres del grup aprenien a aprendre perquè escoltaven moltes interpretacions i havien de saber respectar-les. Per això, s'ha de ser conscient que és igual d'important aprendre en una aula com a la vida. A més a més, l'adquisició d'actituds com l'autoconfiança en les seves possibilitats, en les relacions amb els altres i en la seva manera de viure representava un intent de socialització.

A la Rosalía li encantava participar en programes educatius, malgrat mostrar una “oposición a los intelectualillos que la calificaban de ignorante”. Gràcies a la seva aportació, el diàleg en la tertúlia va millorar i els seus arguments, sovint originals, van ser escoltats, donant un gran poder de reflexió i creativitat als debats. També es podia rebatre una idea llargament defensada en els equips tradicionals d'investigació que “funcionaban más los argumentos del poder académico que el poder de los argumentos”. En el grup de Sant Martí només importaven els arguments i la forma de defensar-los sense tenir en compte l'opinió dels experts. És evident que qualsevol cosa que diguin o facin els famosos, tindrà molta més repercussió que si surt d'una persona anònima.

En Juan era el membre del grup que, espontàniament, s'encarregava de recollir tots els comentaris i bibliografia sobre els llibres i autors que es decidia llegir. La seva aportació era molt apreciada pel col·lectiu i el punt de contacte amb els coneixements acadèmics, tot i que no eren imprescindibles per la comprensió del text. Per tant: “Cubre así su función abandonada por el profesor y reclamada por un sector del colectivo”.

Per a Goyo, el coordinador de la tertúlia, aquest nou mètode d'ensenyament va ser tot un repte perquè mai no havia estat en classes d'aquest estil i no sabia com anirien. Volia sortir del dogmatisme del seu ambient acadèmic: no creia en la típica figura del professor posseïdor de tot el saber i que només ell el podia transmetre. Per tant, va optar per escoltar tot el grup, en comptes d'influenciar-lo amb la seva pròpia visió.

Goyo era conscient de què amb el diàleg tots podrien aprendre moltes coses. Com diu “La pedagogía de la explicación tenía que ser substituida por la pedagogía de la escucha y, si ésta no existía, había que inventarla”.Aquí es veu clarament que són possibles dos tipus de saber: l'acadèmic, que és el tradicional; i el pràctic, que és molt enriquidor però no se'l considera digne de l'escola perquè se suposa que ja s'aprendrà a la vida quotidiana. Jo crec que a l'escola s'haurien de complementar els dos tipus de saber per formar els alumnes d'una manera més completa. A més a més, s'hauria de potenciar la capacitat d'argumentació per poder defensar les pròpies idees i no haver de recórrer a la dels altres. Hi ha molta gent adulta que comet l'error de no plantejar-se realment les reflexions, sinó que fa seves les conclusions de gent que suposadament en sap més.

El plantejament de tertúlia literària no deixa de ser una teoria revolucionària d'aprenentatge. Encara que només es portés a la pràctica amb persones adultes, va demostrar que funcionava molt bé. Tanmateix la gent es resisteix a pensar que el sistema educatiu d'avui en dia és bo i no se'l qüestiona. Però, podria existir una forma d'ensenyament on el professor fos el guia i l'estudiant el veritable descobridor de les coses?

A les tertúlies literàries es parlava sovint de què hi ha molta gent que passa desapercebuda i realment són persones dignes d'èxit tant com els famosos. Per exemple, un determinat escrit d'algú pot tenir una validesa literària molt gran que mai no serà coneguda perquè no s'ha publicat. Hem de ser conscients de què aquestes coses passen perquè hi ha artistes que s'han reconegut com a tals després de la seva mort i segur que ens n'hem deixat molts pel camí. Com queda reflectit en el següent comentari: “La historia oficial, escrita por gente con altos niveles de estudios, excluye las aportaciones de personas como las participantes en la tertulia. Mientras cerramos nuestras mentes dentro de los muros del estrecho mundo académico, nos perdemos la multiplicidad de interesantes culturas creadas por gente como Lola”.

El tema de la divisió tècnica i social del treball i de la injustícia de les desigualtats culturals s'identifica amb en Manuel. Era una persona amb unes inquietuds culturals i un sentit de crítica molt acusats. L'anàlisi que feia sobre la situació social en la transició de la societat rural a urbana i a societat de la informació és molt interessant. A més a més s'afegeix el mèrit de fer-ho formant part de la classe social baixa.

Explica amb dolor la història de la seva família perquè va patir fam, injustícies i atur. És molt significatiu les petites alegries que senten les persones que no tenen gairebé res. Per exemple, per en Manuel i la seva família va ser una gran alliberació quan van deixar la servitud rural d'Andalusia i van passar a formar part de la classe obrera d'una gran ciutat com Barcelona. Les noves condicions de treball eren precàries degut a la gran explotació dels empresaris envers els obrers. Tanmateix en Manuel agraeix el fer de no haver de servir més a un “señorito”, encara que la vida urbana també tingui molts inconvenients, per exemple la dificultat d'integració. El tipus de vida, les relacions familiars i, fins i tot, l'amplitud de l'espai públic i privat va canviar molt per les famílies que emigraven del camp a la ciutat. Gairebé tots els membres del grup tenien aquesta experiència i amb les tertúlies literàries recordaven els diàlegs del carrer on alimentaven la cultura popular.

En Manuel aviat va conèixer la història de la Revolució Francesa i de l'efectivitat del moviment obrer. El sindicalisme era una força present a tots els països industrialitzats, i en Manuel volia formar-ne part però va descobrir que no podia accedir als nivells superiors per la seva condició d'analfabet. Quan va entrar en la categoria de líder espontani va adonar-se de la trista realitat que succeïa allà dins: sempre havia de proposar el que els seus superiors li deien. Se sentia com un objecte manipulat per buròcrates que li imposaven les seves idees. Ell ho resumia dient: “Aunque (...) siempre continuó luchando, las semillas de la desilusión se habían instalado en su espíritu”.Quan va abandonar aquest càrrec sindical, va seguir lluitant per una igualtat, que després es va adonar dels seu caràcter utòpic, en iniciatives contra el racisme o sexisme.

Als anys setanta es va produir un nou canvi en la societat; es va passar de la societat industrial a la de la informació que va comportar una reducció de l'oferta d'hores laborables. A més a més va aparèixer la marginació de l'adultesa, per tant, les persones majors de quaranta-cinc anys que no tenien estudis es van considerar no reciclables i van ser excloses de les noves formes de treball. La Revolució Tecnològica està associada a aquest nou tipus de societat i va comportar la selecció dels "millors" per poder manipular la tecnologia. Per tant, la societat de la informació va significar un canvi brusc per en Manuel i tota la gent d'aquesta època i també una nova manera de discriminació i de misèria. En Manuel criticava la justificació que donava la gent per defensar aquest nou model de societat: deien que era un progrés que portarà molts beneficis. És evident que la visió d'una persona que estigui perjudicada per aquest "avenç" serà totalment diferent a una altra que hagi aconseguit un bon lloc en l'administració.

En l'època de la crisi econòmica també se'n va produir una a nivell social: la crisi de la identitat proletària. En Manuel es va adonar de l'hipocresia i egoisme generalitzat perquè veia que la majoria només miraven pels seus propis interessos. És evident que molta gent és així, per exemple a l'hora de votar a un partit polític tothom escollirà el que beneficiï la seva situació laboral. Com diu: "(...) muchos empleados se movilizaban sólo por sus objetivos particulares olvidando los intereses generales y solidarios del conjunto de la población trabajadora." Aquesta postura el desorientava perquè havia dipositat les esperances envers tot un conjunt de gent i veia que molts d'ells no li corresponien. Per exemple quan diu: "Manuel sintió un profundo desencanto al ver como los mismos compañeros que le auparon como héroe del movimiento obrero traicionaban ideales solidarios."

La visió social de Manuel és força pessimista perquè conclou amb la idea de què en la nostra societat sempre existirà pobresa. Crec que això és veritat i inevitable, però el que sí que es podria canviar és el grau d'aquesta. És evident que si tothom posa de la seva part es pot millorar la situació. Molta gent es resisteix a pensar que les ajudes només poden ser econòmiques, cosa que és falsa. Si penso en el problema de la pobresa veig que és molt difícil trobar solucions i, a més a més, crec que és una d'aquelles coses que ens plantegem durant cinc minuts quan veiem una persona desesperada pel carrer o un programa informatiu. Després preferim canviar de tema perquè és realment penós per poder-s'hi enfrontar moralment; d'alguna manera som conscients i ens sentim avergonyits de què no ens mullen gens en aquest assumpte perquè no és el nostre problema. Un cop vaig sentir per televisió a un expert en assumptes ambientals que va dir: "Si els països del tercer món consumissin durant un dia tota l'energia que fan servir els desenvolupats, el món s'acabaria en quatre dies".

En Manuel és un lluitador del proletariat que, segons la situació, viu moments d'enorme desencant i altres d'il·lusió. El seu error és la gran confiança que diposita en l'espècie humana per aconseguir una societat igual i solidària. Ell potser és un entre un milió que realment estaria disposat a lluitar i enterrar-se per arribar-hi; perquè com diu ell: " La jornada de ocho horas y los servicios sociales no fueron regalos de los capitalistas, se arrancaron con la fuerza de los movimientos obreros."

Després de la dictadura hi ha un canvi en la relació home-dona. La família patriarcal tradicional es posa en dubte i es creu que les dones estan totalment equivocades en acceptar el rol tradicional. Van aparèixer molts moviments feministes que volien canviar aquesta situació. Giddens va dir: "Las mujeres han hecho la revolución del siglo".

La Lola va ser una de les dones que va viure la seva infantesa en el moment posterior de la Guerra Civil, és a dir, en el període autoritari del general Franco. Per tant, la seva educació va ser mínima pel fet de ser una dona. Com ella diu: "Más que a estudiar, me enseñaron a bordar". A més a més de les institucions educatives, les religioses i sanitàries també feien discriminacions per raons de sexe. La Chelo és un altre membre de la tertúlia i el prototip de "buena esposa y madre". A l'escola d'adults va conèixer a la Laia que era una feminista radical. En aquest punt es produeix un xoc entre els pensaments de les dues i una vegada més, aprenen mútuament.

La Chelo criticava la idea de que les "mujeres liberadas" siguin subjectes correctes i les "amas de casa" objectes equivocats. Per ella, els dos tipus de vida tenien inconvenients i el que no podia fer gent com la Laia era agafar a les "mujeres equivocadas" i adoctrinar-les i reconduir-les pel camí correcte, ja que havien de ser elles mateixes les que decidien. Com diu el llibre: "Ser una fiel "señora", al estilo de Chelo era diferente, ni mejor ni peor, que ser una "mujer liberada" al estilo de Laia. Carecía de sentido la división sujeto-objeto".

Finalment les dues es van fer amigues, aprenen a respectar-se i arriben a entendre punts de vista que al principi consideraven oposats: "Laia y Chelo tenían multitud de desacuerdos pero se unían espontáneamente en la lucha feminista por la igualdad de derechos educativos (...) Ninguna trata de ser como la otra ni de cambiarla".

És molt significativa un pregunta que ens qüestionava la Chelo que encara està molt present avui en dia: "¿Son siempre mejores las actuales?". Aquesta és una reflexió típica dels canvis que es produeixen en les generacions. Els joves donem per suposat que els avenços de la societat són un progrés, és a dir, una millora, però potser hi ha casos en que no és així. Per exemple, estic segur de què moltes persones grans, veient l'abisme que hi ha entre la seva joventut i la nostra, prefereixen els seus temps perquè la gent era més honesta, no hi havia tantes desgràcies ni descontrol i tothom tenia feina si en volia.

També vull deixar clara una altra idea sobre el feminisme. Crec que moltes vegades hi ha masclisme perquè les dones ho consenteixen. Per exemple, he sentit dir a algunes noies que estaven a favor de què l'home ajudés a casa, però que elles mateixes no consentirien que fessin algunes tasques com planxar o treure la pols perquè ho havien de fer les dones. És molt important que tinguem en compte que una feminista no pot anar canviat a totes les dones perquè té la suposada veritat absoluta. Hi ha moltes que troben bé la seva manera de viure i que no tenen el mateix esperit de lluita. A les vacances de Setmana Santa vaig anar a un poble petit d'Andalusia on la majoria era gent gran i hi havia un masclisme acceptat i, per molt que volguessis, no es podia canviar la situació: estava molt mal vist que un home anés a fer la compra, que fes les tasques de la casa i que una dona entrés en un bar.

A més a més hem de tenir clar que actualment hi ha dones que els agrada ser bones mares i mestresses de casa perquè estimen el seu marit i els seus fills. És la opció que han triat perquè els ve de gust i s'ha de respectar, com per exemple la Chelo. Ella no estava d'acord amb el feminisme de la igualtat que Laia defensava en una primera època. Creia que per una banda les dones han de buscar una igualtat de drets, però sense oblidar aquelles activitats i actituds pròpies, tradicionalment femenines. Les dones del centre de la Verneda no volien convertir-se en homes, com algunes feministes proposaven, però tampoc volien acceptar l'explotació sexista del masclisme: "Quieren combinar igualdad y diferencia, tener equidad de oportunidades, pero usándolas a su propia forma y no al estilo masculino. Algunas compañeras llaman a esta perspectiva feminismo de la igualdad de diferencias".

Un exemple el trobem en la manera d'opinar sobre Penèlope, la dona d'Ulisses: "En la historia de guerras y emigraciones ha habido muchas Penélopes engañadas, dice la mayoría. Pero también muchos felices reencuentros, contesta Chelo". Totes s'oposaven a l'espera tradicional, fruit d'una relació desigual; en canvi apreciaven l'espera quan és recíproca i es manté la comunicació.

Avui en dia s'han fet moltes millores en les discriminacions a les dones i n'hi ha que destaquen en diferents àmbits. Però encara queden aspectes per polir. Per exemple, hi ha activitats que se solen atribuir a les nenes, com jugar a nines i cuinetes i altres als nens com jugar a futbol o a cotxes.

La societat de la informació de l'actualitat exigeix un nivell formatiu cada cop més alt: "Personas adultas que habían completado en su adolescencia el nivel de educación básica, quedan por debajo del nuevo nivel". Per això es tan important que existeixin les escoles d'adults i que funcionin bé. La gent de la Verneda n'és un exemple: demanen una educació complementària sense tenir en compte l'edat per tal de "recuperar la dignidad de las personas adultas, negada durante décadas por las teorías educativas y sociales".

La Rocío és una de les moltes noies que no va poder seguir anant a l'escola per haver de quedar-se a casa i ajudar en feines domèstiques. Ja adulta, es va trobar amb el problema de l'edisme, és a dir, la discriminació per l'edat. La frase típica era: "es demasiado mayor para estudiar". En la societat s'estableixen normes per definir les activitats adequades per a cada edat, i això és un raonament purament cultural i arbitrari. Crec que s'ha d'eliminar el prejudici de que hi ha un límit d'edat per fer alguna cosa. Com deia un amic meu: "l'edat només està al carnet d'identitat."

Machado va ser molt important en la vida de la Rocío perquè valorava el saber popular i l'aprenantatge de les persones adultes: " Machado fue profesor (...) pero lejos de reducir su educación a la infancia, como si fuera el único período adecuado para el aprendizaje, se comprometió con la educación de personas adultas". La seva ideologia la va motivar per intentar aconseguir una cultura acadèmica, a més a més de la popular. En Juan, un altre membre de la tertúlia va ser considerat com " un intelectual popular al estilo que valora Machado. Su trabajo literario está directamente conectado con la existencia y comunicación de la gente." El més admirable d'ells és l'esperit de superació, d'arribar cada dia una mica més enllà i de tenir temps per tot.

És evident que hi ha dos tipus de coneixement: el popular i l'universitari. Normalment només es valora el segon, però tots dos són molt rics i vàlids. Fa poc temps que s'ha pogut demostrar científicament la importància dels coneixements populars i han deixat de ser "simples intuiciones prácticas de la gente humilde".

Inclòs en Goyo, després de la seva experiència, va poder refutar la teoria de què la intel·ligència disminueix passada la joventut. Va comprovar com això era completament fals. A partir d'aquest exemple, nosaltres, com educadors, hem de ser conscients de que algunes teories poden ser falses i que el més important és l'experiència. Per tant, mai no establirem un límit d'aprenentatge a un nen, serà ell mateix qui ens demostri fins on pot arribar.

Les persones de la tertúlia que van compartir amb l'Antonio paraules i cançons van poder superar ràpidament els prejudicis payos com: "el ambiente payo es liberal y el mundo gitano retrógrado", "violencia gitana" o "imposibilidad de liberación para sus mujeres". Ell creia, en canvi que: "la mayoría de la gente es amistosa y pacifica, tanto si es gitana como si es paya", És evident que les dues cultures tenen costums diferents que hem de respectar, pensant en el que pot molestar a la persona que tenim al davant. Per tant, "las culturas son diferentes, no superiores e inferiores; son iguales, no homogéneas."

Hi ha gent que pel sol fet de la raça és capaç de fer mal. Aquesta conducta és certa i demostra ignorància perquè néixer en un determinat col·lectiu és accidental i a ningú no se'l pot condemnar per això. A més a més penso que la violència és molt nociva perquè només genera violència i que no té res a veure amb ser payo o gitano. Com diu l'Antonio: "(...) sólo viviremos pacíficamente si evitamos culpar a todo un grupo por los actos de algunas personas."

L'obra de García Lorca canta l'orgull del poble gitano, que era menyspreat i humiliat en molts indrets turístics, quan només demanaven que s'apreciés la seva música i fossin respectats com a persones. Per tant, és normal que els gitanos se sentin millor quan estan envoltats de la seva gent, la qual cosa crea un distanciament entre les dues cultures.

Una diferència molt significativa és que el poble romaní no té ni país ni fronteres però tots els membres es protegeixen mútuament per defensar les seves lleis. Mai no han lluitat per tenir els seu propi país, sinó que voldrien compartir el territori amb altres comunitats, mantenint i fent més enriquidora la pròpia identitat. En canvi, en la societat occidental "cerramos nuestros pisos con puertas de seguridad y Europa con muros".

L'educació del poble romaní era molt difícil perquè els seus costums solien ser despreciats i no es tenien gens en compte. Per exemple, era impossible trobar cursos de novembre a juliol, per els que es guanyaven la vida treballant a la verema fins el mes d'octubre. Hi havia dues tendències, la que estava a favor d'una integració total en la cultura paya; i la que ho rebutjava completament per preservar els costums gitanos. Crec que igual de dolent era "una escuela paya con profesores payos y alumnado mixto" com practicar l'absentisme escolar per mantenir l'identitat gitana.

La Rosario era una altre membre del grup que participava activament donant classes a altres gitanes. Ho feia molt bé, però tenia problemes perquè no tenia cap titulació i no podia fer de mestre oficialment. Ella creia que el futur del seu poble no es limitava a renunciar a les seves arrels i adquirir costums payes, sinó en enriquir-se culturalment des de la perspectiva de la dona gitana. D'aquesta manera es podia anar evolucionant i eliminant les injustícies que tenen lloc a totes les cultures. Com per exemple: "Algunos gitanos quieren mantener sus privilegios sobre las mujeres y califican de payas a las que exigen igualdad de derechos."

El dret a l'educació no es pot negar mai encara que sigui imperfecte i tingui errades. Cal millorar les escoles i contemplar les expectatives de les dones gitanes que, per exemple, tenen fills a edats molt joves. I això només seran capaces de fer-ho persones gitanes que han arribat a ser metges, advocats, mestres, etc. i poden deixar escoltar les seves veus, en defensa de la raça gitana.

Després de llegir aquest llibre ens adonem que cada personatge fa algun comentari més o menys extens sobre la discriminació elitista i, inevitablement, també parlen de l'educació.

En Manuel, de ben petit, comença a adquirir fortes inquietuds artístiques i socials. El seu gran repte és: "(...) eliminar el muro entre literatura y clase obrera". Tot i ser un membre de la classe obrera analfabet, vol aprendre, com a mínim a llegir i escriure. Però aleshores arriba la seva gran desil·lusió perquè veu amb els seus propis ulls com es deprecia a gent com ell en una escola. Tot i això ens adonem de la seva gran capacitat de diàleg i d'argumentació, la qual cosa fa que l'escullin com a líder espontani d'una societat clandestina. Però crec que el seu saber oral és molt més valuós del que li reconeixen.

En Manuel va fer un paral·lelisme entre dos tipus de vida completament diferents; la dels obrers, amb l'exemple de la seva pròpia vida, i la dels artistes, que l'han tingut molt més solucionada des d'un començament, com per exemple Lorca, Dalí o Borges. Això es veu clarament reflectit amb: "Lorca (...) había llevado una vida fácil,(...) con abundante tiempo libre. Mientras tanto, otras personas sufrían mucho y ganaban poco (...) Manuel resaltaba lo fácil que era escribir bien en esas condiciones." Aquí manifesta, amb un to amarg i d'impotència, un retret a aquest col·lectiu d'artistes perquè es nota que mai no han vivenciat les experiències del proletariat. Per tant, exposa clarament que no s'identificava gaire amb les seves obres. D'altra banda, valorava molt més el treball d'uns altres artistes com són Picasso, Miguel Hernández o Zola perquè adoptaven una actitud més compromesa envers la societat. Això vol dir que Manuel s'identificava molt més amb millor una experiència propera a nosaltres que una que encara no hem viscut. Penso que el que realment li molesta a en Manuel és veure com la gent que està considerada la més culta i intel·ligent no es "solidaritzin" amb la classe baixa.

Tanmateix, després de reflexionar molt sobre la literatura, va arribar a la conclusió que s'havia de valorar més la interpretació del que llegien, i no pas la vida o les idees del propi autor. Al cap i a la fi, qui perd més és la gent del poble perquè s'automargina. És molt bo llegir i conèixer tots els punts de vista per a què cada un pugui formar-se el seu. En Manuel deia que són molt perjudicials les barreres que construeixen les autoritats entre la gent i determinats tipus de literatura. Ho argumentava així: "Manuel sentía que esta barrera producía efectos negativos tanto para la población como para el arte. Por un lado, la mayoría era excluida de los libros considerados selectos. Por otro, se impedía el enriquecimiento de la literatura al ser apartada de las lecturas e interpretaciones de la gente del pueblo. (...) Ambas se enriquecen y transforman mutuamente" Estic totalment d'acord amb ell perquè és una altra manera de discriminació elitista que no s'hauria de permetre. Encara existeix el prejudici de què la interpretació d'un text d'una persona que no sigui gaire culta no aportarà res, la qual cosa és totalment errònia perquè tothom té idees importants a dir.

En realitat la bona literatura ha d'estar oberta a tothom, ja que "Sin títulos ni dinero, también se puede comprender y disfrutar buena literatura si encuentras un ambiente que, en lugar de hundirte, te anima", encara que de vegades sigui difícil d'acceptar per algunes persones cultes. Inclòs el propi Goyo va ser excloent al confessar que la novel·la Ulisses de Joyce "es muy complicada, una obra más vendida que leída". Aquest comentari no va sentar bé als membres del grup, encara que el moderador l'hagués fet inconscientment.

Passa sovint que estudiants universitaris, suposadament capaços d'abordar la lectura de qualsevol obra, fracassen en l'intent amb determinats llibres i com que no queda gaire bé confessar-ho, donen opinions sobre textos sense haver-los llegit. Molts cops el que fem és dir que coneixem un autor perquè ens l'han explicat però ni tant sols ens hem llegit un llibre d'ell. En el grup de la Verneda va quedar demostrat que es podia abordar la lectura de qualsevol obra literària, clàssica o moderna, amb un debat literari tan enriquidor com en altres col·lectius.

En Manuel també defensa la idea que l'educació ha de ser quelcom gratuït perquè tothom tingui les mateixes possibilitats. Com ha demostrat al llarg de la seva vida, dóna molta importància a l'educació, com diu: "La asistencia gratuita a unas clases de gran calidad equivalía a un incremento salarial indirecto de todo el mundo, incluso de quienes carecían de sueldo" perquè la gent instruïda té més possibilitats de trobar feina. L'Antonio creia que tothom tenia dret a aprendre i que la cultura havia de ser universal, com ho era la música i l'art.

En aquesta escola d'adults es troben amb el gran problema de l'ortografia i reflexionen sobre la seva dificultat. És evident que tenim tan interioritzades les regles ortogràfiques que no ens plantegem la possibilitat de canviar-les per fer-les accessibles a tothom. Per exemple, si féssim correspondre els fonemes amb les grafies, l'alfabetització seria molt més fàcil. Garcia Màrquez i Cortázar són dos autors que han fet ressò d'aquesta idea i l'han defensat en alguns escrits. Els membres de la tertúlia diuen: "Se llama creatividad cuando lo escribe un autor famoso y faltas de ortografía cuando lo hacemos nosotros".

La mateixa idea que la Chelo defensa en el feminisme, la trobem per analogia, en el tema d'educació. Ella critica la divisió subjecte-objecte en els dos casos. Per tant, pensava que el professor no havia de donar una conclusió definitiva quan es comentava un llibre, una pel·lícula o un tema polèmic. Cadascú havia d'exposar les seves idees (no n'hi ha ni de millors ni de pitjors) i la possible solució quedava a l'aire perquè tot depèn de la visió com s'enfoca.

Una altra actitud que el professor acostuma a adoptar envers l'alumnat és la preferència pels "millors". La majoria d'experiències personals ens han demostrat que molts cops els educadors només compten amb els més avantatjats, els de sempre, i no tenen present els alumnes que van pitjor, que col·laboren menys o els que els costa més.

La Rosalía "había recibido el calificativo de inculta, por atreverse a preguntar quién era Marx?" i encara se sentia afectada pel despreci que havia rebut de persones amb més possibilitats per estudiar. S'enfadava quan s'assabentava de les conclusions d'algunes investigacions, com dir que les persones amb nivells acadèmics baixos tenien poca motivació alhora de participar en cursos formatius. Li semblava que la majoria de treballs eren excloents i no reflectien la situació real de persones que, com ella, volien aprendre. Els prejudicis elitistes eren realment els que creaven les exclusions i permetien la manca de motivació, com per exemple aquest: "la gente de abajo participa menos porque no quiere, los cultos, tenemos mas motivación" o "¡Cómo lo vais a entender, si hasta la élite tenemos dificultades con su lectura!" Si fos així, el centre de la Verneda mai no hauria existit. La realitat mostra que era possible gràcies a "la confianza en las capacidades y motivaciones de las personas participantes".

La frase final del llibre ens dóna la solució: "La auténtica creación cultural desborda las aulas y sobremesas de intelectuales. Goyo imaginaba los libros relacionándose con los sentimientos, deseos y sueños de obreros, auxiliares sanitarias, amas de casa, jubilados, inmigrantes, modistas y vendedores ambulantes. Eso seria bueno para la gente... y también para la literatura”.

Després de llegir Compartiendo palabras és interessant fer una reflexió del sistema educatiu en general. L'experiència de l'escola de la Verneda és un fet real que ens demostra l'èxit de l'aprenentatge dialògic. Aquest projecte posa en dubte l'educació tradicional que hem viscut tots; és molt significativa una frase que resumeix el mètode d'aquestes escoles: "Silencio, comienza la clase de lengua". Els membres de la tertúlia, amb un to irònic volen qüestionar el model educatiu predominant. Resulta contradictori que les aules siguin llocs per callar quan es podria potenciar el diàleg i la participació, per poder adquirir el valor de col·laboració i solidaritat tan necessari a la nostra societat. En definitiva, l'objectiu dels educadors es aconseguir la socialització dels seus alumnes per poder viure en societat. No hem de formar gent obedient ni sumisa, sinó esperits crítics, creatius i amb bones idees.

L'educació és una de les institucions més importants i amb més responsabilitat que hi ha actualment a la societat perquè tothom ha passat molts anys en una escola; per tant, és un lloc a tenir en compte. Tanmateix no la valorem suficientment perquè la tenim molt assumida i ha passat a ser un element més de la nostra vida quotidiana, en el que poques vegades hi pensem.

En aquesta escola d'adults es va posar en pràctica una teoria sobre l'educació basada en l'aprenentatge dialògic. Com he volgut transmetre en aquest comentari, es van obtenir resultats excel·lents. Però aquest projecte no s'ha quedat a l'escola de la Verneda, sinó que s'han fet molts estudis. Fins i tot, el grup d'investigació CREA ha recollit la idea per aplicar-la a escoles marginals de nens que tenen menys possibilitats des d'un començament. Són les comunitats d'aprenentatge. Com diu Ramon Flecha: "(...) el aprendizaje dialógico es global o parcialmente válido para una gran diversidad de contextos educativos, desde la primera infancia hasta la última madurez."

Compartiendo palabras

18