Arte


La rendición de Breda; Diego de Velázquez


Anàlisi formal

El quadre de “la rendició de Breda” o “El quadre de les llances” està composts de dos grups de persones, als costats de la composició, i amb un espai intermedi al que es destaquen les claus de la ciutat sobre un profund fons amb un paisatge molt lluminós. També veiem la acurada composició i organització al ser tancat cadascun dels grups de persones per un dels dos cavalls que es dipositen a l'obra de manera diferent, ja que un ens ofereix la gropa i l'altre el cap i part del coll, contraposant-se d'una manera similar a dos parèntesi que tanquen la composició. A més, existeix un esquema compositiu estructurat en dues diagonals imaginàries que van des de el cavall holandès a l'espanyol la primera, i la segona des de les llances a l'holandès de la jaqueta d'anta clar.

Com veiem, els dos grups porten una vestimenta diferent i un armament desigual, ja que els espanyols porten llences i els holandesos piques i fusels. La gran tècnica de l'autor fa que la composició obtingui si més no, un gran realisme gràcies a les diferents textures dels teixits (llana,brodats,seda...), que donen personalitat als personatges, i en la recreació de l'autor sobre la representació dels personatges, als qui estudia psicològicament, per convertir la pintura en una galeria de retrats. Si ens fixem, veurem que Velázquez dona una mica més de personalitat als espanyols, als que pinta més contents que als holandesos i els fa portar unes enormes patilles i uns grossos bigotis. No en va, encara la multitud de persones que hi són al quadre, el protagonisme l'obtenen, al centre de la composició, dos personatges, l'espanyol Ambrosio de Spínola a la dreta, rebent la clau de la ciutat de Breda, que humilment li entrega al governador, Justino de Nassau, en senyal de rendició i sometiment.

La tranquil·litat, el sosieg i el profund respecte pels personatges, tan típics de les obres de Velázquez, apareixen també aquí. La dignitat del vençut, que s'inclina submisament davant el vencedor ens aporta una actitud carinyosa i tendra que fa joc amb la de l'altre, que li somriu cortesament i li dóna una palmadeta en l'espatlla.

L'objecte simbòlic central del quadre, la clau, queda destacada per la seva situació central i, sobre tot, pel contrast entre el seu color negre i el fons de tons clars que se situen immediatament darrere. Les llences espanyoles realcen la perspectiva del paisatge posterior i varies apareixen torçades per donar major veracitat.

Pel que fa al paisatge del fons, és representa d'una manera bromosa i plana com és característic a aquella zona, encara que Velásquez mai va estar a holanda. Pel que fa a la disposició del quadre destaco que és reparteix en dos plans; el primer pla al que apareixen els combatents i els seus líders, i el fons on apareix el paisatge. Encara que d'una manera menys clara podríem parlar també d'un tercer pla intermedi (rere la clau) on podem apreciar tropes, armes i altres elements ens tons pastís que contrasten amb la clau.

Anàlisi conceptual

Com aprecio a aquesta pintura a l'oli, Velázquez ens mostra un episodi històric que va succeir a Breda (Holanda) al 1625, quant l'exèrcit espanyol va derrotar als holandesos i van perdre l'anomenada ciutat. Al quadre és representat el moment en que Justino Nassau entrega les claus de la ciutat al general victoriós. A l'escena podem detectar com, en un paisatge on encara fumegen els restes de la batalla, es localitzen dos grups; el de l' esquerre ho composen els holandesos vençuts, i el de la dreta ho formen els espanyols amb llences (que realment son piques) i que s'han fet servir per titular també el quadre. Amb un espai intermedi al que es destaquen les claus de la ciutat sobre un profund fons de lluminós paisatge.

Velázquez fuig de convencionalismes ja que representa el tema bèl·lic (tant comú a l'època) amb exquisida sensibilitat: fet que aspectes bèl·lics com la sang, mort i destrucció quedin només insinuades per les fumarades del fons; i no havent generals victoriosos, soberbis i engreïts. Sinó que tot lo contrari, ja que el general espanyol fa gala d'una virtut excepcional: la clemència i la compassió davant el vençut, fugint de tota humiliació. ). A més de jugar amb la llum fent que ressalti el que l'interessa, rostres, mans, teixits, contraposant-lo acusadament amb zones d'ombra i en aquests contrast puc notar la vivesa i força de l'escena.

Com ja he citat l'obra s'ordena en dos grups -els dels vençuts i els vencedors- emmarcat cadascun d'ells per la figura d'un cavall, que donen la sensació d'estar constituint un parèntesi amb el que es tanca l'escena, centrada en l'abraçada d'Ambrosio d'Spinola per la part espanyola i Justino de Nassau per l'holandesa.

Velázquez, com a bon pintor barroc, consta del naturalisme en lo representat ( incloent les coses lletges i macabres, però tractades delicadament ) , les postures sinuoses  i els forts contrastos de color i de llums i ombres. La corba està sempre present com podem veure al cavall (situat darrere i girant), als plecs de vestits , botes i fulards, cabells, barrets, etc. A més, per que ens sentim partícips del quadre, Velázquez recurreix a dos trucs : col·locar personatges d' espatlla (com estem nosaltres) altres que ens miren fixament, el que ens fa sentir dintre de l`acció. El personatge situat a l'extrem dret, jove i elegant és el propi Velázquez qui s'ha autoretratat amb un graciós bigoti i una posa estudiada (ja que ell era molt presumit).

I Per subratllar la llunyania , utilitza varis procediments: punt de vista alt (ja que veiem molt de paisatge) i difuminat del paisatge del fons (a l'igual que a la realitat, quant mirem muntanyes llunyanes, no les veiem nítides, sinó amb els seus contorns borrosos).

Com en molts quadres originals, aquí coneixem un cas d'empanediments, ja que en un primer moment Velázquez va pintar abraçats als dos cabdills, decidint més tard separar-los, donant entrada entre ells al soberbi paisatge amb figures de més clar to que les del primer pla.

Aquesta va ser una de les pintures, amb escenes de batalles o victòries espanyoles, que van decorar l'anomena't “Salón de Reinos” del Palacio del Buen Retiro de Madrid. Construït aquest Palau per el rei Felip IV, Velázquez que era el seu conseller en temes artístics -a més del seu pintor de Càmera- fou l'encarregat de la decoració. Es representaria la victòria de les armes espanyoles en quadres sobre les parets laterals del Gran Saló.). Encara que actualment està dipositat al Museu del Prado.

Per tant la funció d'aquests quadre va ser commemorar el dècim aniversari de la rendició de la plaça fortificada de Breda a l'exèrcit espanyol d'Ambrosio d' Spínola; representant el moment en que Justino Nassau entrega les claus de la ciutat al general victòries. I també decorar el “Salón de Reinos” amb quadres (com aquests) que escenifiquessin les batalles que s'havien guanyat durant el regnat de Felip IV.

La rendición de Breda “Velázquez”

Historia de l'art.




Descargar
Enviado por:Azahara
Idioma: catalán
País: España

Te va a interesar