LA PLAÇA DEL DIAMANT

Mercè Rodoreda

ÍNDEX

Mercè Rodoreda ............................................................. pàgina 2

Resum del argument....................................................... pàgina 4

Els coloms....................................................................... pàgina 8

Altres simbologies........................................................... pàgina 9

Carta Pòstuma................................................................ pàgina 11

Novel·la psicològica........................................................ pàgina 13

Realitza:

• Breu bibliografia de l'autora.

• Llista de la seva producció literària, indicant el gènere de cada obra i la seva datació.

• Els premis que va rebre la Mercè Rodoreda.

Mercè Rodoreda i Gurgui; (Barcelona 1909-Girona 1983) Escriptora. Començà molt jove l'activitat literària amb col·laboracions a diaris i revistes ("Mirador", "La Rambla", "La Publicitat", etc) i la publicació de novel·les de tipus psicològic (Sóc una dona honrada?, 1932; Del que hom no pot fugir, 1934; Un dia de la vida d'un home, 1934; Crim, 1936), producció que ha rebutjat després en bloc amb l'excepció d'aloma (1938, premi Crexells 1937), novel·la ja plenament reeixida. En ella s'apunten ja algunes constants de tota la seva producció: temàtica essencialment femenina, protagonitzada per una noia, i acció centrada en unes relacions amoroses, expressada en forma poètica i a la vegada simbòlica. Trencada la seva carrera per la guerra civil, en acabar-se aquesta s'exilià (París, Bordeus i Ginebra).

Participa als Jocs Florals de la Llengua Catalana i fou nomenada mestra en gai saber el 1949. La seva primera obra de l'exili, Vint-i-dos contes (premi Víctor Català 1957), no aparegué fins el 1958; representa un lògic moment de crisi en la seva producció. Superada aquesta, publicà la peça clau de la seva narrativa, La Plaça del Diamant (1962), novel·la alhora psicològica, històrica i simbòlica. Després publicà El carrer de les Camèlies (1966), premi Sant Jordi, que és una clara exasperació de l'obra anterior, i Jardí vora el mar (1967). Ara bé, si totes aquestes novel·les poden denominar-se realistes , amb La meva Cristina i altres contes (1967) evolucionà vers una narració fantàstica o, més concretament, mítica. Efectivament, aquesta obra s'insereix, ja plenament, en un món d'arrels mítiques que fins ara no passava d'ésser una insinuació en la seva producció; desmitificar per posteriorment mitificar ha estat una evolució molt característica de l'autora. Mirall trencat (1974) és la culminació d'aquesta evolució, car es tracta d'una novel·la psicològica encara, però ja mítica, en la qual els personatges principals d'aquest gran roman fresque assoleixen la immortalitat.

El 1979 publicà Tots els contes, que incloïa el recull Semblava de seda i altres contes (1978), i el 1980 les proses Viatges i flors , premi Crítica Serra dur, s'accentua encara més el caire mític i simbolista. La mort i la primavera (1986), també premi Crítica Serra d'or, és una novel·la inacabada, publicada al cap de tres anys de la seva mort, on l'autora reflecteix tot el seu univers mental; és una obra plena de símbols inconscients i posseeix una gran riquesa de llenguatge. El 1980 fou guardonada amb el Premi d'honor de les Lletres Catalanes.

La Plaça del Diamant, novel·la que avui tothom saluda com una de les més excelses que hagi produït la novel·lística catalana en set segles, passà desapercebuda, quan era encara inèdita, al jurat d'un premi literari dels més famosos i cobejats, el Premi Sant Jordi.

 

Aquest punt equivaldrà al resum de l'argument de la novel·la, per tant procura que la teva resposta doni raó de l'obra de forma global. Es tracta d'explicar com evoluciona la relació de la protagonista amb els homes i d'adonar-te que hi haurà tres fases vital: Natàlia, Colometa, Sra. Natàlia.

Exposa quina mena de relació mantenen Quimet i Natàlia. Quin tipus d'home és, qui és el tracte que dóna a la noia, en quin procés gradual la implica? En franca oposició, exposa la relació de Natàlia amb l'Antoni, des del moment providencial en què el tracta com a adroguer, fins que s'hi casa en segones núpcies.

Inicialment Natàlia és una jove i bella noia de Barcelona. Ella viu amb el seu pare desde sempre, ja que sa mare morí fa forces anys, i treballa en una botiga despatxant dolços, cosa que l'omple i l'apassiona.

Un bon dia, Natàlia i la seva amiga Julieta van al ball de la plaça del Diamant, tot i que ella no té masses ganes de quedar-s'hi l'incombustible Julieta aconsegueix fer que es quedi. Gràcies això, de cop i volta un noi ben plantat amb uns ulls de mico preciosos, la invità a ballar. Aquest noi es deia Quimet, i tan bon punt la va veure ja li digué que dintre d'un any ells dos serien casats. Al cap de poc temps Natàlia, o Colometa com l'anomenava Quimet, deixà el seu promès, en Pere, i començà una relació amb Quimet.

Quimet era un home gelós, no li agradava que treballés a la botiga de dolços ja que creia que l'amo li mirava el darrera constament. Al cap d'unes setmanes, Quimet troba un pis atrotinat, i després d'unes reformes, fetes per Mateu i Cintet, amics de Quimet, i sobretot per Colometa el pis queda perfectament habitacle.

I va arribar el dia del casament. Aquella cerimònia fou molt especial per Colometa i és aquí quan es començà a sentir feliç.

Aquella nit però arribà la nit de noces, Colometa estava molt espantada ja que li havien dit que sentiria com es partia i a ella li feia pànic la idea de morir partida però Quimet, insistint, aconseguí al final que enlloc d'una nit de noces, tinguessin una setmana de noces

Fins aquí, veiem ja la forta personalitat que té Quimet, i com aquest exerceix una total influència sobre Colometa, però en el fons crec que a Colometa això li atrau, tot i que a primer cop d'ull Quimet no sembla que li aporti gran cosa, ella li agrada la idea que Quimet porti la batuta, i assumeix les seves decisions sense discutir-les massa, encara que no li puguin agradar del tot.

Però finalment Colometa es queda embarassada. I va arribar el dia del part, fou l'experiència més dolorosa que mai havia patit Colometa, sentia que es partia per la meitat, però finalment el nen sortí i ella seguia sencera. Es digué Antoni i pesà quatre quilograms. Però tot no fou tan bonic; tan bon punt Antoni nasqué es negà a mamar, Quimet deia que el nen no tenia ganes de viure, i Colometa sentia com el fill se li marxava, cada dia que estava més prim i més plorava. Però afortunadament un bon dia Toni va mamar, va començar a menjar i a recuperar pes.

Un mati amb el nen ja sà, i Quimet boig d'amor pel seu fill, un colom ferit d'una ala i ensangonat es colà per una finestra de la casa. Quimet decidí quedar-se'l i el fer criar. Fou llavors quan decidí construir un colomer a la terrassa per poder tenir a tots els coloms ben tancats.

Però just a l'any i mig d'haver vingut al món l'Antoni, Colometa es tornà a quedar embarassada. Als nous mesos vingué el part, tot i que Colometa no parà de perdre sang durant i després del part finalment van poder parar l'hemorràgia. Aquell cop fou una nena, es digué Rita i menjà desde el primer dia.

Com que ara eren quatre a casa i els diners no els hi arribaven, Colometa decidí anar a veure una assentada família barcelonina que li havia dit la senyora Enriqueta, i hi entrar a treballar com a senyora de fer feines.

Un dia es va adonar que els nens, mentre ella era fora, deixaven els coloms lliures pel pis, i quan Quimet s'assabentà li agradà la idea i decidí col·locar els covadors a l'habitació petita. En poc temps tota la casa estava plena de coloms a totes hores embrutant-ho tot.

Colometa cada dia estava més farta dels coloms, a totes hores tenia clavat al cap aquella olor i aquell soroll de coloms, i cada dia estava més cansada de tot.

Quimet però, el qual estava allistat a les milícies republicanes, marxà al front d'Aragó juntament amb Cintet i més tard també Mateu, i deixaren a Colometa i els seus dos fills a Barcelona. Ella se sentia sola i si això no fos prou, als pocs dies els seus amos li digueren que no podien seguir pagant-la i havien de prescindir dels seus serveis.

Al cap d'un temps Colometa, no podia més. Ja li era impossible arribar a final de mes, ni arribava per alimentar als seus dos fills. Per aquest motiu decidí, en contra dels seus sentiments, duu a Antoni amb Julieta, a la colònia on aquesta treballava, perquè estigués ben alimentat i educat.

Fins que arribà un dels seus pitjors dies, aquell dia un milicià trucar a la porta. Aquell bon home li comunicà que Quimet i Cintet havien mort heroicament al front, i li entregà el rellotge de Quimet. Aquell hivern fou doncs el més trist de tots, i com que no tenia res per menjar va haver de vendre quasi tot el què tenia. Desesperada va anar a buscar treball a la casa dels amos d'abans, però aquests es negaren a contractar-la. Ja desesperada pensà en matar als seus fills amb salfumant i després matar-se ella.

Quan va anar a l'adrogueria a comprar el salfumant, l'adroguer un home gentil i generós li va oferir treball a la botiga, i ella decidí no comprar-lo.

Al cap d'un temps, l'adroguer va estar parlant amb Natàlia i li demanar que es cases amb ell, tot i tenir un sentiment de contradicció ella acceptà.

Ja casats Antoni, l'adroguer, s'introduir força bé dins la família. El dia de la comunió de Rita, aquesta li digué a sa mare que una amiga seva havia recuperat el seu pare després d'haver-se passat anys desaparegut, a partir de llavors ja la Sr. Natàlia, començà a viure atemorida i es passà dos o tres anys tancada a casa sense eixir al carrer.

La Rita, ja gran va començar a festejar amb en Vicent, un noi del barri, i al cap de no massa es varen casar. Aquella mateixa nit, un cop finalitzada la celebració, la Sr. Natàlia sense saber perquè va marxar de casa i es va dirigir a la plaça del Diamant, allà sense poder-ho evitar va fer un crit que portava guardat a dins seu desde feia molt de temps. Un cop a casa va fer una abraçada a l'Antoni, i l'endemà sentí alguna cosa molt diferent, era la plena felicitat.

Resumint, la història ens expressa clarament les tres Natàlies. La primera quan ella esta soltera i és jove i ingènua. Seguidament la Colometa, que es la que es troba al costat de Quimet, aquesta esta subordinada a ell, però passa de la més absoluta felicitat a la més absoluta misèria quan aquest es mort. I finalment la Sr. Natàlia, que és una persona que ja ha viscut molt, que es podria dir que es va forjant com a dona de pedra, i que simplement segueix endavant, tot i que més tard ho faci amb l'ajuda d'un home que la cuida i la tracta bé, l'adroguer, però que és més un company que no pas un amant.

Quina influència et sembla que tenen el coloms a l'obra? Què simbolitzen? T'han fixat que no és mai casualitat que la referència als coloms vagi lligada a algun tomb en la vida de la protagonista? Exposa com progressa la relació amb els coloms i explica de quina manera incideixen en la seva consciència com a persona i la seva vida a partir d'escenes significatives, com per exemple la presència i utilitat d'un senzill i innocent embut.

Els coloms simbolitzen la mateixa Colometa, colom petit. L'evolució i canvis que pateixen aquests són el paral·lelisme dels canvis que sofreix Colometa. Els Coloms són inicialment uns individus arrauxats, però causants de neguits i de feina, al igual que ho és el seu marit per a ella, però a la vegada que vius i actius, són uns animals submisos, com ella ho és envers Quimet. Ell és qui cria els Coloms, però és ella qui ha de carregar amb els coloms, netejant-los, carregant les veces per l'esclata,... de mica en mica aquests ocells van ocupant la seva casa o vida. Primerament l'expulsen del terrat “Em van buidar la golfa de totes les coses que jo hi tenia: el cove de la roba, les cadires mitjanes, la caixa de roba bruta, el cistell de les gafes...” i més endavant s'apropien de la seva pròpia casa i per tant la seva pròpia intimitat “Quan no em veia ningú m'olorava els braços, i m'olorava els cabells que em pentinava i em preguntava com podia dur enganxada al nas aquella pudor, de colom i de cria, que gairebé se'm tirava a sobre” per aquest motiu, incapaç de seguir amb aquella situació decideix acabar amb l'element que simbolitza ella mateixa, fent sacsejar els ous perquè morissin les cries del seu interior.

Finalment la desaparició de l'últim colom, coincidirà amb la desaparició de la mateixa Colometa, per tant amb la pèrdua de Quimet. Ja que el dia que l'hi comuniquen la mort de Quimet, ella troba l'últim colom al terrat, per tant la vida de Colometa coincideix amb la vida dels coloms, i per aquest motiu Natàlia al llarg de la seva vida anirà veient identificada aquella tapa de la seva pròpia història amb aquells coloms.

3- Analitza o interpreta altres símbols, com:

• L'embut que va arribar amb el primer colom.

L'Embut simbolitzarà el pas de la felicitat a la infelicitat de Colometa. Aquest arriba primerament alhora que el primer colom, quan la felicitat de Colometa és màxima. Després a partir d'aquest fet, Colometa començà a experimentar una davallada a la seva vida, la seva felicitat començà a estrènyer al igual que l'embut, amb l'anada de Quimet al front, amb els problemes econòmics, amb la mort de Quimet, etc... fins el punt que la seva vida la felicitat és tan petita com la boca del embut, i aquest punt no és casualitat que arribi just en el moment que ella pensa en matar el seus fills i a ella mateixa, mitjançant el mateix l'embut per intoxicar-los amb salfumant.

• Les balances, gravades al replà de l'escala del carrer Montseny

Les balances, que mai s'apartaran de la vida de Colometa, representen l'equilibri necessari per a ella. Justament per aquest motiu, es troben situades al lloc de l'escala on se li acaba l'alè i té que agafar aire.

Per tant és un element que dóna confiança a Colometa, i per tant les toca quan s'acosta un moment transcendental a la seva vida per intentar buscar-ne l'equilibri.

• Les flors.

Les flors suggereixen la innocència de Natàlia. Aquestes li porten la sensació d'evadir-se, primerament les flors són un objecte més de la personalitat de Natàlia, però a mesura que avança la història, la seva innocència s'anirà perdent, i finalment adoptaran un paper més de contrapunt per quan aquesta es trobi en moments dificultosos, ella acudirà aquest objecte com a evasió de la seva situació.

• Les nines de l'aparador de la botiga del carrer Gran de Gràcia.

Les nines del aparador del carrer Gran, simbolitzen la infantesa de Natàlia. És un símbol bastant semblant al que podrien representar les flors, aquests però inicialment les veu com la seva pròpia vida, com la seva pròpia infantesa. Però més endavant s'aniran transformant més aviat en un record, en allò que va ser i que ja no tornarà a ser.

• El crit.

El crit va estretament lligat al ganivet, aquest són dos símbols que sortiran al final de la història, quan Colometa retorna a la plaça del Diamant. Els dos simbolitzen el mitjà per alliberar-se d'ella mateixa, el ganivet per intentar tallar tot el passat i començar de nou, i el crit seria l'expressió de tot el què durant molt de temps ha estat silenci, i ara surt per poder fer un pacte amb el present i començar de nou deixant de banda temps passats.

Redacta un text literari d'unes 150 paraules, fidel a l'estil de la novel·la, consistent en una carta pòstuma de la protagonista adreçada als seus fills ja grans. Procura que hi quedi reflectida la relació que hi va mantenir a partir de l'episodi de “retorn a la vida” col·lectiu arrel del contacte amb l'adroguer i, especialment, de la vida familiar un cop ja tornada a casar.

Barcelona, dia _ de ____ de 19__

Estimats fills meus

Antoni i Rita, no sé del cert com va la vostra vida a l'actualitat, però sabeu perfectament que desitjo que tingueu la millor de les vides. Sabeu que jo no he tingut el plaer de gaudir del què s'anomenaria una vida fàcil i per aquest motiu desitjo amb més èmfasi, que vosaltres sí pugueu gaudir d'aquest dret.

Sé que el vostre pare pensaria exactament el mateix. La seva mort fou un fort cop per a tots tres, vosaltres ja de petits us quedàreu sense una de les persones que més us estimava, i jo sense el meu marit. Res no hauria desitjat més Quimet que veure créixer als seus fills, però no va poder ser així.

Després de la seva mort, no va ser fàcil per a mi poder estirar de tots tres, sense diners i en plena guerra em va ser impossible. Per aquest motiu, Toni, vaig haver de portar-te a la colònia tot i que la meva voluntat més sentimental es contradeia amb el què vaig fer, però la racionalitat em va portar a fer-ho. Espero que em perdonis per aquell fet, però no vaig poder triar, sé que en el teu interior m'entendràs.

Després de tots aquells difícils moments, va arribar Antoni. Ell amb la seva gentilesa i honradesa que no coneix límits, ens va acollir en el nostre moment més difícil i ens va donar un plat a taula i amor a tots tres, esperant a canvi no més que un amor que els dos li vàreu saber transmetre, potser no desde l'inici però sí al llarg dels anys. A ell haig d'agrair que pogués seguir lluitant, ja que després de tants anys de ferma i dolorosa lluita les meves forces s'havien acabat, ell fou el recanvi que necessitava. Això és un fet que mai he sabut agrair-l'hi del cert, però la ombra de Quimet i aquells anys difícils m'havien tornat de pedra.

Actualment amb uns fills grans, i espero que feliços amb les vostres pròpies famílies, veig com tot allò que ens va donar Antoni no hi ha forma d'agrair-ho. Ell intentà ser un pare per a vosaltres, tot i no ser-ho, i un company fidel per a mi.

Fins que no he estat ja gran mai m'he adonat del amor i agraïment que sentia envers ell, però això no li importava en excés, Antoni donava sense esperar gran cosa a canvi.

Espero que vosaltres no passeu mai per una vida com la que el món m'ha obligat a patir a mi, per aquest motiu vull que intenteu ser feliços sobre totes les coses i estimar sempre aquells que us rodegen i us ajuden.

Us estima la vostra mare

Natàlia

Per què creus que la novel·la és anomenada psicològica? Per tal de conèixer les característiques de tal tipus de novel·la, consulta el dossier de narrativa que se't proporcionarà. Cal que argumentis amb l'ajut de citacions les diverses característiques.

Aquesta novel·la, La plaça del diamant, és anomenada novel·la psicològica ja que durant el transcurs de tota ella se'ns descriu àmpliament totes les intimitats, actituds i reaccions de la protagonista, envers tots aquells esdeveniments que li succeeixen al llarg de la seva vida i com aquests influeixen en la seva personalitat i sentiments.

Per tant podem veure perfectament com la protagonista evoluciona al llarg de la novel·la i va variant de personalitat, sent primer una innocent joveneta per acabar com una asentimental dona aprova de tot.

Per aquest motiu també sovint aquest tipus de novel·la usa un narrador protagonista, com en el cas de Colometa que és la protagonista i a la vegada la narradora de la història; per tal de potenciar la deriva mental del personatge i fer-nos veure com pensa.

En la novel·la predominen els espais tancats, al llarg dels esdeveniments més importants de la seva vida, les accions es centren sobretot al interior de casa seva, i les reflexions es veuen també a casa la senyora Enriqueta, però poques vegades la protagonista acudeix a l'exterior per reflexionar i pocs esdeveniments es centren en espais oberts, però hi ha algunes excepcions com per exemple la seva visita al parc Güell el dia que comença la relació amb Quimet. El fet de centrar tots els esdeveniments més importants en un espai tancat, facilita el poder entendre i comprendre l'estat mental de Colometa, i les seves reflexions.

També veiem que tots els esdeveniments que succeeixen al llarg de la història, no importen tan els fets per sí mateixos, sinó com aquests influeixen en la psicologia i sentiments de Colometa, per exemple el dia en què es proclama la república. Colometa es centra més en explicar com aquell dia marcà un impàs en la seva vida que no pas en el fet del canvi de govern, “fins que va venir la república (...). Encara em recordo d'aquell aire fresc, un aire que no l'he pogut sentir mai més.”

Durant tota la narració s'observa com la narradora utilitza sense fi el monòleg intern, perdent així la linealitat del text, cosa que reflexa encara més l'estat mental del protagonista. “la mare d'en Quimet, pobra senyora, me l'estimava una mica per aquella mania tan bufona de fer llaços.”

Pel que fa al llenguatge del text, aquest presenta les mateixes característiques del canal oral, copiant totes les traces de l'oralitat, com per exemple les oracions interrogatives i exclamatives “(...) i quan vaig poder tallar vaig preguntar-li: - ¿I si una cosa no m'agrada de cap de les maneres?”, les oracions inacabades “la meva mare al cementiri de Sant Gervasi i jo a la plaça del Diamant... ¿Ven coses dolces? ¿Mel i confitura?... I els músics, cansats (...)”, oracions amb elements sobreentesos “les dones deien moren partides... la feina ja comença quan les casen.”, ús de polisíndeton “Era bastant ben fet i li ho vaig dir, i va voltar a poc a poc i em va preguntar (...)”, ús d'onomatopeies “¿Què dèieu quan fèieu xiu-xiu?”, ús de col·loquialismes “em va passar pels nassos corrent i rient i arrossegant un tros de cuc com si fos una serpentina.”, ús de interjeccions “ va mirar i es va fondre, perquè va venir a obrir. - Digui. Va dir digui, amb una veu més seca que un cop de fuet.”, etc...

14