La operació de Bayo a Mallorca

Índex

1.Introducció

1.1.- Motivacions

1.2- Objectius

1.3.Procediment

2. Aproximació al context històric

2.1.- De alçament a la guerra civil

2.1.1.-La Guerra Civil en general

2.2.-Primers dies a Catalunya

2.3.-Alçament a Mallorca

2.3.1-Demanda econòmica

3.-Gènesis

3.1.-Responsables de l'expedició

3.2.-Preparació i reclutament

3.2.1.-Reclutament

3.2.2.-Tinent Soto

3.3.-Aportació de l'Exèrcit i Marina

3.3.1.-Llistat del propi Bayo

3.4.-Pressió constant sobre Mallorca

4.Desenvolupament del conflicte

4.1.-Inici del desembarcament

4.1.1.-Desembarc a Porto Cristo

4.1.2.-Contraatac nacional

4.1.3.-Nous desembarcaments

4.1.4.- Primers dies difícils

4.2.-Transcurs del conflicte

4.2.1.-Intendència

4.2.2.-Atenció sanitària

4.2.3.-Indisciplina

4.2.4.-La guerra

4.2.5.-Estabilització

4.3.-Contra ofensiva nacional

43.1.-Situació del front

4.4.- Reembarcament de Bayo

4.4.1.-Ultimàtum

4.4.2.-Responsabilitats

5.-Conseqüències

5.1.-Repressió sobre Mallorca

5.2.-Base aeronaval

5.3.-Dificultats per a Bayo

5.3.1.-Conseqüències per a Bayo

5.4.-Italians a Mallorca

5.4.1.-Les altres potències europeus

5.4.2.-Conde Rossi

6.-Conclusions

6.1.-Previssió presa unilateralment

6.2.-Típica desorganització republicana

6.3.-Oportunitat perduda

6.4.-L'aviació

6.5.-Punt estratègic dels nacionals

6.6.-Repressió

6.7.-Responsabilitats de Bayo

7.-Annex

-Bi bliografia

1.-Introducció

1.1- Motivacions per realitzar aquest treball

.................................

.................................

.................................

1.2-Objectius

Aquest treball volia que em servir per respondre el perquè del lloc triat per realitzar una invasió que aconseguís dominar tot Mallorca. No existeix cap ciutat important I ni té cap punt estratègic. Només té la lògica que Menorca era en poder de la República i aquella costa llevantina és el punt més proper. Sembla que hauria estat més intel·ligent un desembarc a les proximitats de Palma.

Per què l'operació del capità Bayo va fracassar? Aquesta pregunta no té una fàcil explicació. Pel que sempre he sentit a dir les tropes mallorquines eren en nombre molt inferiors als invasors. Però encara així, van poder repel·lir el seu atac. Pel que havia sentit a dir, poques tropes formades per guàrdies civils, policia, soldats i milicians mallorquins havien pogut desfer els plans d'un exèrcit molt més números.

També és estrany que l'operació dures només del 16 d'agost al 4 de setembre. Els republicans dominaven fermament una zona de l'illa. Cosa que permetia un posterior desembarcsegur de més efectius i material. Però per diversos motius varen abandonar l'illa de forma precipitada.

Una de les coses que destacaria és la participació dels italians a la Guerra Civil. En aquest enfrontament a les Balears, va ser el primer lloc on tropes de Itàlia ajudaren als revoltats nacionals. Aquest país va ajudar amb avions, material bèl·lic i vaixells. Posteriorment tropes alemanyes també varen fer servir l'illa per atacar les ciutats costaneres republicanes.

Pel que he pogut sentir per part de gent que va viure la guerra i la postguerra, es que la zona de llevant de Mallorca va ser una de les més castigades per la repressió franquista. Durant la guerra molta gent va anar a la presó, a camps de treball o foren afusellats. Pel que m'havien contat, moltes de les persones acusades d'anar contra el règim eren assassinades sense judicis previs

a les parets dels cementiris o per camins enmig del camp. En aquets llocs apartats era on afusellaven els acusats de ser partidaris de republicanisme o no ser prou partidaris al nou regim.

Per últim, la poca importància que dediquen els llibres de història a aquesta operació. Estic d'acord que la guerra a les Balears no és una batalla que es pugui comparar a la de Terol o la de l'Ebre, però té una importància capdal, des del punt de vista estratègic. Des de Mallorca tota la costa catalana i valenciana va sofrir nombrosos bombardeigs. Segurament el seu rotund fracàs ha provocat la seva poca difusió.

1.3-Procediment

Per realitzar aquest treball he fet servir diversos llibres dedicats a la guerra civil, especialment aquells relacionats en Mallorca. Vaig buscar aquells llibres més rellevants que tractessin de forma directa la campanya republicana. La idea original, la preparació dels efectius i dels elements utilitzats, la forma de portar a terme la invasió, els motius del seu fracàs i el reembarcament. També em vaig documentar les repercussions que tingué pels transcurs de la guerra el fracàs de la campanya. La majoria de llibres que he fet servir són de Josep Massot i Muntaner, un historiador especialitzat en aquest determinat esdeveniment de la guerra civil espanyola.

Per altre banda vaig visitar la hemeroteca de Barcelona per buscar els diaris d'aquella època. Així vaig examinar de quina forma la premsa barcelonina tractava aquesta determinada campanya. Els diaris que vaig consultar bàsicament foren La Vanguardia i el Diari de Barcelona. La premsa mallorquina d'aquelles dates no la he pogut tractar gaire a fons perquè la hemeroteca de Palma estava tancada durant l'agost. Encara que en alguns llibres he pogut trobar alguns dels titulars més significatius del tracte que feien al parlar de la invasió.

També vaig realitzar dues entrevistes a persones que visqueren la vida durant l'enfrontament a l'illa de diferent manera. El primer entrevistat fou un milicià que m'explicà el transcurs de la guerra per la tropa nacional. Encara que durant la invasió republicana pel llevant de l'illa ell fou traslladat a les proximitats de Palma, sabia perfectament les notícies del front mallorquí. Em va contar diverses anècdotes per fer-me una idea de la vida i l'estat d'ànim de les tropes. L'altre entrevistat fou una dona que ha viscut tota la vida a Son Servera. Aquesta persona em va explicar, per vivència pròpia, el patiment i la por de la població durat la guerra i després de la seva finalització.

Durant l'última estada a Mallorca vaig visitar les biblioteques de Manacor i Son Servera per poder trobar llibres dificils de trobar, però que per la proximitat dels fets narrats els posseeixen.

2.-Aproximació al context històric

2.1-Trets generals de la guerra civil

La tarda del 17 de juliol de 1936 les forces de l'exèrcit espanyol al Marroc es van aixecar en armes contra la Segona República Espanyola. En dos dies la insurrecció s'expandeix per la Península, on es sufocada a les grans ciutats per l'acció conjunta de les masses populars i les forces d'ordre públic lleials.

El cop d'estat militar havia fracassat, però la imprecisió dels governants i l'extrema fragilitat dels aparells de l'estat van permetre als revoltats instal·lar poders de fet en diverses regions i guanyar temps per aconseguir l'ajuda de les potències de l'eix Roma-Berlín, que estaven en plena escalada ofensiva. Aquesta ajuda, unida la decisió de no intervenció dels països democràtics, fa ver possible que el cop de força fracassat i es convertís en una guerra civil.

La intervenció estrangera en aquesta guerra per part d'Alemanya, Itàlia i Portugal, i posteriorment de la Unió Soviètica, la van internacionalitzar. Per aquest motiu, molts historiadors cosideren que la guerra civil espanyola fou la “primera batalla de la segona guerra mundial”.

2.1.1.-De l'alçament a la guerra civil

L'alçament militar va començar a Melilla el 17 de juliol del 1936 i poques hores després, el coronel Yagüe, cap de la conspiració al protectorat, va decretar l'estat de guerra a Ceuta. Al dia següent tot el Marroc havia caigut en mans dels revoltats. L'exercit d'Àfrica, el més professional i més ben equipat de les forces armades espanyoles, es va esdevenir com un dels pilars per portar a terme el cop d'estat.

El general Francisco Franco, després d'assegurar l'èxit de l'aixecament a les Canàries, va arribar a Tetuan el dia 19 per posar-se al davant de l'exèrcit d'Àfrica.

El mateix dia 19, el general Mola va decretar l'estat de guerra a Pamplona i amb l'ajut dels requetes va controlar Navarra. Al mateix temps, els militars partidaris de la conspiració es van alçar en armes a moltes ciutats d'Espanya. Els revoltats van triomfar a la Meseta Nord de al Península, on no van tenir gaire oposició, excepte a Burgos i Valladolid. També controlaren Saragossa, malgrat la forta implantació anarquista que hi havia. Galícia va caure en el seu poder després de forts enfrontaments. Mentre que Mallorca també va caure en poder dels militars sense gaires problemes .

A Sevilla, Queipo de Llano va ordenar als soldats que sortissin al carrer i amb els reforços procedents d'Àfrica va controlar tota l'Andalusia occidental.

El cop d'Estat va fracassar a les ciutats més importants d'Espanya i també al lloc clau i decisiu: Madrid.

El president de govern, Casares Quiroga, va ser substituït per Giral, el qual va facilitar armes a la població i amb l'ajut dels militars fidels a la República, va encerclar els rebels a les casernes. Després de forts combats, va caure la caserna de la "Montaña", centre de la conspiració a la capital, i el seu cap, el General Fanjul, fou detingut.

En definitiva, Espanya quedava dividida en dos bàndols. Les àrees més rurals quedaven sota domini dels revoltats, mentre que les grans ciutats i zones d'influència quedaven sota el domini de la República. Segons el què havien planejat els militars deslleials a la República, el cop es tenia que fer d'una forma ràpida que permetés el domini de tot el país en molt poc temps. Però el fracàs a les ciutats i en altres indrets importants va fer que s'inicies una guerra que duraria fins el 1939.

2.2-Els primers dies a Catalunya

La matinada del 19 de juliol es va aixecar part de la guarnició de Barcelona, però l'esquerra ja estava assabentada de l'aixecament al Marroc i estava a la expectativa del que podien fer els militars a Barcelona. Per aquest motiu no hi va haver sorpreses.

D'altra banda, entre els sector militars no hi havia unanimitat. La conspiració del capità López Varela es va dirigir amb l'ajut de falangistes i carlins locals, uns 700 individus. Els motius que expliquen el fracàs de l'aixecament a Barcelona són diversos. Per una banda els revoltats no van rebre suport financer català i per altre banda, tampoc tenien el suport del capità general de Catalunya. Ja que en el moment dels aconteixements, tenia el seu cap natural a Mallorca, el General Goded.

A la ciutat de Barcelona les tropes revoltades van topar amb l'oposició de les forces de la Generalitat i amb els efectius de la Guardia Civil. Tant la CNT com alguns partits d'esquerra van crear alguns efectius armats, però realment va ser la mobilització popular espontània la que va fer fracassar el cop.

Els insurrectes tenien la intenció de dominar la Plaça Catalunya, els centres militars més importants i els centres polítics, però no els va sortir bé perquè van trobar una resistència molt forta. Molta gent al assabentar-se de l'aixecament militar van assaltar les casernes. D'aquesta forma el poble va aconseguir

posseir armes. Aquesta acció popular, amb l'ajuda dels cossos de seguretat, va permetre la neutralització de la revolta. Les forces republicanes van assaltar l'edifici de Capitania Militar i van detenir al General Goded, que havia arribar de Mallorca al migdia del 19 de juliol. Llavors el president Companys va convèncer a Goded de llegir una proclama de rendició per radio. La lectura de la proclama va aconseguir neutralitzar als insurrectes a diverses ciutats i pobles de Catalunya. Si Barcelona no queia en poder dels militars, no valia la pena aixecar-se en armes contra la República al Principat.

El 20 de juliol el poble controlava la situació, però van haver-hi 450 morts. El poble exaltat no es va aturar i va seguir assaltant i cremant Esglésies i convents. Gràcies a la defensa de les autoritats, no es saquejaren i profanaren totes les institucions i edificis religiosos.

Després de la fallida del cop a Barcelona, la Generalitat es va veure desbordada. Les forces d'ordre públic i l'exèrcit s'havien dissolt i això ho van aprofitar els sindicalistes i la població de tendències esquerranes per fer-se amb el control dels carrers i de les poblacions.

Durant els primers mesos de la guerra a Catalunya hi havia una dualitat de poders. La Generalitat tenia el poder legal, però a la practica no tenia força per governar. Les organitzacions sindicals posseïen el poder real. Sobretot cal destacar el sindicat de la CNT-FAI.

El 22 de juliol el president de la Generalitat, Lluís Companys, es va veure obligat a acceptar la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Aquest comitè estava format per representants dels principals partits polítics esquerrans i sindicats. L'esmentat comitè s'encarregava de organitzar les columnes militars, de perseguir aquelles persones partidàries als militars revoltats, l'ocupació de les fabriques i la persecució de membres de l'Església. Era una etapa revolucionaria, en que anarquistes, comunistes i d'altres tendències d'esquerra creien que era el moment de iniciar la revolució.

2.3-L'Alçament a Mallorca

Quan es produí el cop militar contra la República el 18 de juliol de 1936, Mallorca es va posar al costat de les forces sublevades. A l'illa el cop havia estat preparat pel general Goded, Comandant Militar de les Balears, el qual estava assistit per una Junta Militar i diversos grups de dretes. Aquesta junta estava formada per representants de la Infanteria, de la Cavalleria, d'Intendència, de la Comunió Tradicionalista, de la Falange Española i de Renovación Española. A més hi havia una mobilització civil d' Acción Popular i de les Juventudes de Acción Popular. Encara que quan el Front Popular s'assabentà de la noticia de l'alçament del general Franco, es prestà a defensar la República i va demanar armes al governador civil. Però aquest es va refiar de la promesa del general Goded de mantenir-se fidel a la República. Goded sabia que les primeres hores eren imprescindibles per controlar l'illa i no haver d'iniciar enfrontaments interns.

El 19 de juliol el general Goded publicà un bàndol pel qual declarava l'estat de guerra a les Illes Balears. Les autoritats republicanes foren destituïdes i s'avisà que qualsevol intent de rebel·lió seria castigat amb la mort. Els càrrecs més importants per la vida ciutadana van ser ocupats per militars i falangistes. També es va fer cridar als quarters totes les forces que estaven de permís. D'aquesta forma l'alçament va triomfar a Mallorca amb la indiferència de gran part de la població mallorquina. Aquesta població era de tendències conservadores i no tenia molt interès en iniciar grans aventures que poguessin impedir un inici d'un turisme que donava elevats beneficis. Per això molta gent no creia que els esdeveniments que estaven passant a nivell local i nacional tinguessin greus repercussions. Només grups de carrabiners i civils armats tingueren una postura hostil a la rebel·lió i en algunes poblacions es produïren intents de resistència. També alguns grups d'obrers es negaren a comparèixer a la feina, però les amenaces de

les autoritats els feren desistir. Però cal destacar l'acció dels aviadors que es trobaven a Pollença, els quals varen fugir cap a Menorca. L'única illa de les Balears on no havia triomfat el cop d'Estat.

El Govern de la Generalitat envià un emissari al coronel Díaz de Freijó per proposar-li la capitulació de Mallorca. Freijó creia que es tenia que quedar a l'expectativa a veure com evolucionaven els esdeveniments. Aquest coronel actuava com a cap per elecció del propi general Goded, el qual havia partit cap a Barcelona per fer-se càrrec de l'alçament a Catalunya. Com que l'alçament no hi va triomfar va ser jutjat i executat el 12 d'agost de 1936. Díaz de Freijó va ser cessat, empresonat i jutjat per la vacil·lació que dugué a terme amb l'emissari enviat. També van afusellar l'emissari de la Generalitat al ser acusat de ser un espia de la República.

D'aquesta manera els militars revoltats veien com el seu cap, el general Goded, era empresonat i com el cop militar havia fracassat en molts punts d'Espanya. A més es trobaven aïllats de la resta de la zona nacional i els militars no creien que poguessin resistir una lluita llarga amb els efectius i el material del que disposaven.

Però primer tenien que controlar la situació en la pròpia illa, així que s'organitzaren les Milícies Ciutadanes i les milícies de la Falange, que juntament amb els militars, s'encarregaven de mantenir l'ordre. Aquestes forces iniciaren una acció repressiva molt forta. És a dir, foren detingudes moltes persones i es realitzaren molts més actes repressius. Això provocà que la població mallorquina tingués por i molts reneguessin de les seves idees. Altres que tingueren sort van poder fugir o s'amagaren durant molt de temps. La Falange aconseguí el control de l'ordre públic gran part dels municipis. Les presons del castell de Bellver, la Presó Provincial, magatzems de Palma i alguns vaixells s'ompliren de presoners en molt poc temps.

2.3.1.-Demanda d'ajuda econòmica

La defensa militar de Mallorca, sense flota ni aviació i aïllada de la zona nacional, era molt difícil i complicada. La seva situació estratègia feia que l'illa fos desitjada pels dos bàndols. La República inicià una onada de bombardeigs sobre l'illa i també es llançaven pamflets per convèncer als soldats que es rebel·lessin contra les seus caps.

El Governador Civil, el tinent coronel García Ruíz, demanà ajuda econòmica al poble mallorquí. La resposta del poble va ser molt bona, ja que aportava or en quantitats considerables. També grans financers ajudaren els revoltats, com Juan March o Manuel Salas.

Juan March va ser un dels principals finançadors de l'alçament. Ell va financiar l'avió que transportà a Franco de les Canàries al Marroc, ajudà en la compra d'avions italians i facilità crèdits per la compra d'armes i petroli.

La resposta mallorquina es possible que fos tan bona per la por. Les autoritats de l'illa varen fer que per la radio i la premsa es difonguessin notícies falses. Explicaven la situació de descontrol a la zona republicana, on es cremaven edificis religiosos, mataven capellans i violaven a les monges. També que eren afusellades persones de dretes i que les autoritats no tenien cap control. Aquestes esgarrifoses notícies atemorien moltíssim la població, això explica que es donessin joies a les autoritats per fer que aquells successos no passessin a Mallorca.

Fins i tot la Falange va fabricar i difondre elements que pretenien demostrar que el "Movimento" havia aturat un complot comunista. Per aquest motiu els bons ciutadans de dretes havien d'estar agraïts als militars i civils que els havien salvat de "la orda comunista". Aquests fets feien que l'ambient fos favorable al nou estat de coses i afavoria el recel dels sospitosos d'esquerra o els de manca adhesió al nou règim.

3.- Gènesis de l'expedició

3.1-Responsables de l'expedició

En aquesta expedició van intervenir-hi la Generalitat, el Comitè de Milícies Antifeixistes i el Govern Central. Amb tants organismes es difícil saber quin d'aquets és el principal responsable de l'expedició.

Manuel Azaña, president de la República espanyola, estava completament en contra d'enviar una expedició per conquerir les illes Balears en poder dels revoltats. Opinava que aquella "operación nació de la ambición de algunos políticos barceloneses" i que el Ministeri de la Guerra de Madrid no hi tenia cap relació. Més encara, que es posaren en contra les ordres del Govern central, tot i que pogueren disposar del seu material de guerra i dels seus oficials i destaca que segons ell li "secuestraron dos o tres barcos de guerra".

Sembla clar que l'expedició de Bayo fou promulgada per la Generalitat i pel Comitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona. Així es pot deduir que la idea sorgí a l'Aeronàutica de Barcelona, és a dir, del Capità Bayo. Un mallorquí influent a la Generalitat va afirmar que: "l'empresa de Bayo és tota del Capità Bayo", volguent dir que Bayo fou qui l'organitzà. A Madrid no ho volien perquè creien que era més convenient centrar-se en la Península, la Generalitat tampoc volia fer-se'n càrrec, perquè no disposaven de prou mitjans, ni humans ni materials. D'aquesta forma, amb els elements que va aplegar, Bayo va tirar endavant la seva empresa.

Els caps del Comitè de Milícies, creat oficialment el 22 de juliol, ni ho recolzaven ni s'hi oposaven. Un membre influent d'aquest Comitè assenyala que l'expedició es feu "sin nuestro conocimiento y nuestro control" tot i que després l'ajudaren. Això reflecteix la situació en certamanera caòtica del propi comitè.

També hi ha molta gent que defensa que l'empresa a les Balears no va sorgir de la Generalitat, si no que fou inicialment una idea del Govern de Madrid. Aquest pla, amb el suport de forces valencianes i catalanes, juntament amb l'Aviació i la Marina, havia de ser un atac simultani a Alcúdia, Campos i Santa Ponça; o bé una demostració naval davant Palma i un seguit de desembarcs de l'Infantaria de Marina. Així s'atacaria per diversos fronts l'illa de Mallorca o es realitzaria un atac directe contra Palma. Però aquests plans no foren duts a terme i quan el Govern de Madrid s'assabentà dels plans de Bayo s'hi oposà. Però no cal dubtar que Barcelona es degué posar d'acord amb Madrid per tenir la col·laboració de la Flota. Ja que si no la operació no s'hauria pogut portar a terme.

La primera idea de conquerir les Balears vingué a Bayo a través del capità de la Guardia Civil de València, Manuel Urribarry. Aquest capità rebé peticions d'ajut dels eivissencs i demanà a Bayo uns quants hidros. Aleshores Bayo concebé el pla de ocupar totes les illes, ja que estava informat pel cap de la base de Pollença i nombrosos fugitius de mallorca. Així va arribar a la conclusió que l'operació no seria gaire difícil. Es sabia que les Balears no tenia molts efectius i encara menys aviació o flota de guerra. A més els fugitius mallorquins li informaren que la població mallorquina s'uniria a les forces al assabentar-se del desembarc. Bayo tenia la idea que la operació no seria molt complicada i si aconseguia portar-la amb èxit, era ben segur que podria ser ascendit.

La Generalitat acceptà a contra cor el pla de Bayo, el dia 1 d'agost de 1936. Segons el qual Bayo era "el delegat del Govern de la República i de la Generalitat" que donava representació a les illes Balears. Per aquest motiu requeia sobre la seva persona "la facultat d'organitzar les milícies voluntàries, com a exercici de les atribucions que pertoquen a ambdues representacions de l'Estat."

La Generalitat, però tenia molt poca autoritat efectiva i la vertadera autoritat a efectes de guerra era el Comitè de Milícies Antifeixistes. Si aquest òrgan aprovava el projecte, la Generalitat donaria l'ordre de formar la columna. Encara que Bayo sentia una enemistat envers el Comitè i el seu president, el projecte va ser aprovat.

3.2-Preparació i reclutament

Bayo va formar un Estat Major secret, compost pels oficials de la Base Aeronaval que considerava més capacitats i amb els que hi tenia més confiança. Li encarregà a cada un l'organització de la seva "arma", és a dir, una columna de tres mil homes que havia de desembarcar al Marroc. Així va organitzar el reclutament, la fusileria, la vestimenta, artilleria, sanitat, comunicacions, intendència, etc; tan bé com li va ser possible. Perquè la operació a les Balears fos un secret, es donà la notícia que es preparava un desembarc al Marroc.

Per altra banda Bayo es posà en contacte amb la Flota i aconseguí les barcasses del desembarcament que Primo de Rivera havia utilitzat el 1925. Requisà el luxós vaixell Marqués de Comillas i amb dos metges de la Base, el convertiren en el vaixell-hospital. Aquest vaixell duia unes tres-centes persones a bord; incloent mariners, metges, practicants, sanitaris i infermeres.

Hi havia tres equips de metges civils voluntaris i un equip militar, un equip de l'Armada i un equip de transfusions sanguínies. Una part del personal del Comillas procedia de la creu roja. Les infermeres eren destinades pel col·legi d'infermeres de Barcelona i tenien fama de boniques i fàcils.

Altres metges destinats a serveis de terra varen arribar amb el Ciudad de Càdiz i es deia que les seves infermeres que es trobaven al front eren prostitutes que escapaven la gonorrea.

3.2.1.-Reclutament

Foren reclutats els milicians i es feu un ambient favorable a l' expedició. Acció Catalana i Estat Català acolliren amb entusiasme la idea i li donaren una dimensió sentimental i patriòtica.

Resulta molt difícil calcular exactament el nombre de voluntaris que participaren. Segons Bayo, la primera columna era formada per milicians del Partit Socialista unificat de Catalunya, una centúria de comunistes estrangers, joves d'Estat Català, partidaris de la CNT, Esquerra Catalana, Acció Catalana i FAI. Nombrosos historiadors calculen que en aquesta expedició hi varen participar gairebé uns 3.000 milicians del PSUC. Els d'Estat Català eren uns 2.000 que arribaren a Mallorca en diverses etapes. Els seguidors de la UGT no consten com una presencia masia, encara que es juntaren amb elements d'Esquerra Republicana i Acció Catalana. Se sap que el Sindicat de transports de CNT organitzar un grup de trenta-set companys; a Maó se'ls ajuntaren trenta-un companys de Menorca i de Barcelona, tots afiliats a la CNT. Aquest grup constituí el nucli de la columna "Roja i Negra", nascuda l'agost de1936 a Punta Amer. La FAI n'envià uns quatre-cents homes a Cabrera. El POUM hi envià un tres-cents militants. Aparegué a més un grup políticament no homogeni format pels mallorquins que havien anat a Barcelona a l'Olimpíada Popular, entre joves i vells formaven una centúria. Aquets mallorquins es traslladaren a Menorca en el Mar Negro, on se'ls afegir un centúria menorquina, que constava d'una vuitantena de maonesos i d'altres pobles, més algunes infermeres i unes quantes prostitutes.

També hi va haver participació de milicians estrangers en la campanya de Mallorca. Les Brigades Internacionals hi destacaren cap a la campanya mallorquina tres centúries estrangeres. En formaven part francesos, polonesos, italians, anglesos i un sud-americà. Alguns d'ells eren atletes que es trobaven a Barcelona en motiu de l'Olimpíada Popular.

L'expedició a Mallorca contava, com era costum a l'exercit republicà, amb unes quatre-centes dones encarregades de serveis auxiliars, infermeres o combatents. Però les dones no rebien un tracte igualitari que els homes. Moltes dones s'apuntaren per anar a lluitar, encara que després varen ser destinades a altres tasques.

Molts d'aquests milicians eren entusiastes i creien que seria un passeig militar, d'acord amb optimisme de Bayo, però no tenien cap instrucció i eren rebels a la disciplina: desconfiaven dels militars professionals i preferien anar agrupats per partits, els quals eren comandats per caps improvisats; o per llocs de procedència. Sovint feien la guerra pel seu comte sense seguir les consignes planificades, ja que es pot dir que l'estat major gairebé no existia. A més, una bona part dels reclutats procedien de les zones marginals de Barcelona i la seva espiració era obtenir botí i aconseguir menjar. Per acabar-ho d'adobar, les rivalitats entre els partits es manifestaven alhora del combat i alhora del repòs, provocant una descoordinació en el front i la impossibilitat de crear un pla eficaç. en ocasions es votava a mà alçada les ordres dels militars.

Aquest exèrcit que anava acompanyat sota quatre banderes (la roja, la roja i negra, la catalana estelada i la republicana) arribà a ser força nombrós. Segons Martínez Bande, basant-se en testimonis fidedignes, durant l'atac el dia 16 d'agost contra Mallorca varen desembarcar entre dos i tres mil homes, reforçats en dies successius fins a assolir un total de vuit a nou mil. El coronel Guarner calcula que els desembarcats eren de set a set mil cinc-cents homes. Però s'ha de tenir en comte que en el Mar Negro hi havia dos mil homes mes que no arribaren a desembarcar.

En aquesta campanya eren massa banderes, massa caps i massa comissaris perquè Bayo pogués dur a bon terme la seva missió sense condicionaments i amb una àmplia visió de conjunt.

3.2.2.-La missió del tinent Soto.

El dia 21 de juliol arribà el Port de Pollença un oficial de la Marina. Era el tinent de navili Carlos Soto Romero, el qual rebé de Bayo l'ordre d'anar cap a Mallorca, al servei de Generalitat. Desembarcà a Pollença i demanà que fos portat amb presencia del comandant militar de l'illa. Va ser escortat fins a Capitania General, on Díaz de Freijó acompanyat del seu cap d'Estat Major. Soto va demanar, en nom del general Aranguren i de Companys, la submissió de Mallorca a la Generalitat. El comandant militar es negà a capitular i s'acomiadà amistosament de Soto. Però alguns caps del Cos, reunits a Capitania, consideraren que no era convenient que Soto tornés a Barcelona. Per això actuaren sense l'aprovació de Díaz de Freijó, empresonaren a l'emissari a la preso de Sant Carles. El dia 30 octubre de 1936 fou sotmès a consell de guerra i l'afusellaren al 5 de novembre.

3.3- Aportació de l'Exercit i de la Marina

A més de les milícies improvisades, Bayo disposava d'algunes forces regulars més acceptables. Tenia a les seves ordres un grup de mariners de l'Aeronàutica Naval, una cinquantena d'homes anomenats "la Guardia Negra". Aquest grup d'èlit va ser eliminat casi en la seva totalitat el primer dia del desembarcament a Mallorca. Per això moltes de les operacions que estaven planejades per la seva dificultat foren anul·lades o s'encarregaren els milicians.

Les tropes de la Guarnició de Menorca era el grup més nombrós. Hi constaven un nombre d'Enginyers - amb dues estacions òptiques i una estació de ràdio per les transmissions de la columna - , s'afegiren carrabiners i mariners, una secció de la companyia de metralladores de Ciutadella i un contingent d' artillers. També Bayo disposava d'uns tres-cents guàrdies civils, un nombre no determinat de guàrdies d'assalt i de seguretat i un centenar de carabiners de Mallorca.

Segons Guarner, Bayo disposava de nou aparells d'aviació, tres d'aquests eren hidros. També dels destructor Antequera, el torpediner 17, tres submarins i de dos remolcadors. A més, el vaixell hospital Marqués de Comillas i una flota mercant que en formaven part el Ciudad de Cadiz, el Mar Negro i el petit Ciudadela.

El pobre material bèl·lic de què disposava Bayo no es podia comparar amb el material dels nacionals, per exemple li calien canons antiaeris i avions per defensar-se de la superioritat dels revoltats. Bayo exigia tancs, encara que es sabia que els mallorquins no en posseïen cap i el govern de la República es negava a trasllada els pocs que tenia al front de Mallorca.

En realitat Bayo disposava dels canons de l'esquadra, d'una potència considerable, de sis peces d'artilleria de 7´5 i de quatre de 10´5 (aquestes últimes sense gaires municions). Les peces es distribuiren per Sa Torrenova, on hi havia quatre canons de 7´5, i a Porto Cristo hi havia més peces d'aquest tipus. Els fusells i les metralladores eren abundants entre les tropes de Bayo i els morters que posseïen provenien del botí capturat al parc d'artilleria d'Eivissa.

3.3.1.-Llistat del propi Bayo

Llista de material en disposició de la columna a Mallorca. Segons un document de Bayo durant la guerra, el qual el vaig trobar en el seu llibre.

- El destructor Almirante Antequera.

- El canyoner Xauen.

- El torpediner 17.

- Els submarins B-2 i B-4.

- Les barcasses K-26 i K-12. Però tan sols del 16 al 26 d'agost.

-Barcassa de defensa submarina de Cartagena.

-Barcassa de defensa submarina de Maó.

- Un vaixell que feia alhora de correu i de transport de ferits

- El Ciudad de Cadiz, el Mar Negro i el Mar Cantábrico eren vaixells mercants que s'encarregaven del transport de tropes.

- El Marques de Comillas que realitzava la funció de vaixell hospital.

- Hidros de la Base Naval de Maó i de la Aeronàutica de Barcelona.

- A més a més d'altres unitats de menor ordre.

3.4-Pressió constant sobre Mallorca

Bayo va fer els preparatius per a l'expedició contra Mallorca en el més estricte secret, guardat per ell i pel seu Estat Major. Però va ser esbombat tot just al demanar permís al "Comitè de Guerra" de Barcelona, per poder aconseguir la autorització per seguir. La notícia va aparèixer a la primera plana de La Vanguardia amb dues fotografies del Almirante Miranda el dia 5 d'agost. En el peu de les fotografies es podia llegir "Preparando la ocupación de Mallorca".

Però s'ha de dir que la premsa de Barcelona fou una arma més, en el combat psicològic, i tingué aspectes bèl·lics i propagandístics que posaren a favor l' intenció de l'ocupació de Mallorca. La opinió pública i els partits catalans estaven d'acord en l'atac a Mallorca. S'entenia la campanya com una alliberació del mallorquí.

A partir del dia 6 d'agost, la premsa es desbordava parlant de Mallorca i la ràpida recuperació de l'illa. Fins i tot el Diari de Barcelona va envia dos corresponsals de guerra propis amb la columna de Bayo.

Encara que ja des del 23 de juliol, començaren els bombardeigs per part dels hidros procedents de Menorca o de Barcelona, que provocaren que la

població mallorquina s'omplis de pànic. Entre el 23 de juliol i el 23 d'agost afectaren a Palma dinou bombardeigs i s'estengueren a Muro, Formentor, Inca, Campos, Felanitx, Son Servera, Capdepera, Sant Llorenç des Cardassar, Santa Maria del Camí, Lluc Major, Manacor i Santanyí.

El 23 de juliol els avions tiraren sobre Palma proclames per incitar als soldats a matar els seus caps i demanava la rendició de Mallorca. Sinó es rendia, l'illa seria arrasada amb bombardeigs diaris sobre els nuclis més importants. Aquest mateix dia foren llençades granades de morter i, en els dies successius,

bombes de poca potència i de mala qualitat. A més de premsa, proclames i, fins i tot, follets pornogràfics.

L'exèrcit mallorquí no disposava d'antiaeris i es defensaven amb fusells, pistoles, metralladores i canons de 7,5. La manca de refugis els primers dies causà una desena de morts i una quarantena de ferits, tots ells eren població civil. Els danys materials foren escassos, però atemoriren els mallorquins. Cap d'aquestes amenaces sobre Palma no van aconseguir l'èxode als pobles, com havia passat altres cops.

Bayo no cessà aquesta guerra psicològica. Per exemple, un cop conquerida Eivissa, Bayo envià una proclama al cos de sots-oficials de Mallorca demanant que no ataquessin la columna de desembarcament que en els pròxims dies arribarien a Mallorca.. Un altre exemple es va produir el dia 13 d'agost, quan els avions llançaren una proclama signada per diversos mallorquins, que demanaven que es rebel·lessin i s'ajuntessin "a les forces alliberadores".

El mateix dia del desembarc els hidros tiraren aquesta proclama: "Ciudadanos mallorquines: Nada temáis al ver como las fuerzas leales a la República viene a poner legalidad en vuestra adorada Mallorca. Sólo los traidores temed el peso de la justicia. Pronto estaremos con vosotros".

El 30 de juliol de 1936 un hidro va haver de amarra a Cabrera a causa d'una avaria. La reduïda guarnició de l'illa s' apoderà de l' hidro i dels aviadors republicans. Però un comandant militar de Menorca fou enviat el dia següent amb una barcassa amb tropes i dos submarins, el B-3 i el B-4. La conquesta de Cabrera acabà de consternar i espantà moltíssim els militars de Mallorca.

4.Desenvolupament del conflicte

4.1-Inici del Desembarc

A la una de la matinada del 16 d'agost de 1936, el capità Alberto Bayo embarcà en el destructor Almirante Miranda. Entre aquella hora i les vuit del matí, sortí del port de Maó una flota considerable que duia cap a Mallorca la Columna de les Balears. A més del destructor ja anomenat, també en formaven part el destructor Almirante Antequera, el canoner Xauen i el Tetuán, quatre barcasses de desembarcament, dues llanxes, tres remolcadors, un vaixell aljub, els transports Ciudad de Cadiz, Mar Negro i Mar Cantábrico, el vaixell-hopítal Marques de Comillas i altres unitats de transport menys importants.

El pla de Bayo era formar un cap de pont des de Cap Vermell fins a Cala Manacor, per protegir els successius desembarcs que hi haurien els propers dies. Les tropes es tenien que moure amb molta rapidesa per acabar formant un quadrilàter amb els llocs compresos de Cap Vermell, Artà, Manacor i Cala Manacor. Dins el qual s'havien de fortificar i romandrai durant quaranta-vuit hores. Així es quedarien fins a una rendició o una nova ordre de avançar més enllà. Bayo preveia fins i tot, la disposició de les forces en els diversos punts. D'aquesta forma posseirien fermament una part del llevant mallorquí. Els màxims caps militars reclamaven contínuament als milicians disciplina estricta i prohibien severament els saquejos i els escorcolls.

Bayo va intentar de muntar una operació per dividir momentàniament les forces defensives. A l'altre cap de Mallorca, un grup d'afiliats a la CNT havien d'apoderar-se de l'illa de la Dragonera i simular un desembarc a les costes mallorquines, hores abans del real a Punta de Amer. Així les forces mallorquines s'haurien de dividir en dos blocs. Però els anarquistes es negaren a acceptar l'autoritat de Bayo i davant de l'illot, van donar contraordre al remolcador i desistiren d'actuar.

A més del bombardeig a Soller per part del Libertad, també es preveia un altre a sobre de Palma del Almirante Antaquera, però els canons defensius del calibre 15 de la badia van provocar que Bayo reflexiones sobre aquest segon bombardeig. No es podia arriscar a que li enfonsessin aquell vaixell.

4.1.1.-Desembarc a Porto Cristo

A les 4:30 del matí del dia 16 d'agost, es produí el primer desembarc que fou realitzat a Cala Anguila. Un petit grup que hi feia guardia va donar l'alerta i des de Porto Cristo es va enviar un destacament de quatre voluntaris que inspeccionaren la situació. Ja entraren en combat, però els nacionals es refugiaren a les coves dels Hams. Mentrestant Porto Cristo era evacuat per la població civil i s'anà a Manacor a demanar reforços i munició.

Els segon grup desembarcats, que eren uns quatre-cents, arribaren a Portocristo a les 5:30 i a les 6:45, les forces que defensaven el poblet es van haver de retirar. La tercera onada constava d'uns dos mil homes, que desembarcaren a Porto Cristo i Cala Petita, protegits pels hidro. La primera fase del pla es va portar amb èxit.

Però els expedicionaris s' adonaren aviat que aquella operació no seria un simple passeig militar. Nombrosos milicians tingueren por a les primers canonades i molts altres es negaven a ocupar les seves posicions de combat.

4.1.2.-Contraatac nacional

Des de les 6 fins del 11 del matí del dia 16, els expedicionaris no varen fer cas de les ordres. Els milicians es dedicaren a saquejar Portocristo, cremaren l'església i ,fins i tot alguns, volgueren fer una arrosada. Mentrestant van permetre que els caps militars de l'illa poguessin iniciar mesures per neutralitzar la invasió. A les coves dels Hams varen anar arribant voluntaris de les poblacions més properes, en total uns dos-cents homes amb poca munició i sense material pesat.

Però que varen fer frenar la columna republicana durant unes hores importantíssimes. La columna, a les 11:00 hores, es dirigí cap a Manacor. Però la situació canvià ràpidament quan l'exercit de Mallorca es decidí a intervenir.

El mateix dia 16, el comandant militar Díaz de Freijó nomenà cap d'operacions el coronel Unamuno. La primera ordre del nou cap fou que la columna motoritzada d'Esquivas anés cap a Portocristo el més ràpid possible. La columna de Martínez de Tejada va ser enviada també a Portocristo, per protegir la primera companyia del Terç de Mallorca. Els canons de la columna de Esquivias no hi arribaren fins a les tres, cosa que dificultà al principi la defensa de Porto Cristo. Una tercera columna procedent d'Artà, per equivocació no va arribar fins molt més tard al lloc del conflicte. A més, el cap de les "milícias de Falange d'Inca" va aconseguir reunir uns quatre-cents homes amb fusells i municions, els quals foren enviats a repel·lir els desembarcats.

Els desembarcats toparen amb un resistència aferrissada que no s'esperaven. Els republicans varen ser rebuts en el moment del desembarc amb nombrós foc de fusells, pistoles i alguna metralladora. L'artilleria intervingué decisivament en els combats i hostilitzà els vaixells mercants i els transports de tropes republicanes. Els milicians, mancats d'instrucció i de disciplina i sense un comandament eficaç, es retiraren en desbandada cap al mar i fugiren per refugiar-se als vaixells, deixant nombrosos morts i ferits.

Per enviar més efectius, va sortir de Palma la columna de Llompart, que arribà a Manacor a les dues de la nit. El dia 17 al matí, els mallorquins atacaren un altre cop els defensors de Porto Cristo i els obligaren a retirar-se'n. Però les milícies d'Estat Català varen resistí a Can Servera. La recuperació de l'hotel Peralló de Portocristo va ser un dels episodis més tràgics. Aquest hotel havia estat convertit en hospital de sang pels milicians de Bayo, però al recuperar-ho els nacionals varen rematar tots els ferits que hi trobaren.

4.1.3.-Nous desembarcaments

Durant la nit del 16 al 17 continuà el desembarcament de forces republicanes a les cales Morlanda i Morella, a la platja de S'Estallol i S'arenal de Son Servera, en un nombre d'uns tres mil cinc-cents homes. Així s'havia consolidat amb elements de la FAI i de la CNT, que havien arribat fins a les portes de Son Servera i hi havien colocat la bandera roja i negra.

Les coses no anaven bé pels nacionals a Son Carrió i a Son Servera. El comandant d'Inca havia donat l'ordre de traslladar de Son Carrió a Portocristo un bon nombre de les seves tropes i atacar la població pel nord. Aquesta companyia afluixaren i perderen posicions al nord de Portocristo, això va provocar que no aconseguiren els objectius marcats i s'hagueren de retira amb moltes baixes.

A les dues de la tarda del dia 17, Bayo seguia la estratègia psicològica per ocupar terreny sense combatre. Es va presentar a Son Servera un "paisà" que demanà al comandant de la Guardia Civil la rendició total de les forces i de la població civil. De no fer-ho serien bombardejats i saquejats. La resposta de les autoritats fou negativa. Al cap d'un temps avions i vaixells bombardejaven Son Servera i Unamuno ordenà la evacuació i concentració de les forces de Son Servera a Sant Llorenç i també el trasllat de la població civil cap a Artà.

4.1.4.-Primers dies difícils

Els comunicats que apareixien a la premsa de Barcelona sobre el desembarcament a Mallorca no podien ser més optimistes. Però en realitat, l'avantatge inicial del desembarcament s'havia perdut, ja que els militars de Mallorca no es rendirien fàcilment, el poble no s'havia unit als invasors i el contraatac nacional havia produït un nombre elevat de baixes. En definitiva, es tractava d'una derrota que deprimí els republicans i aixecà l'ànim dels defensors, que recuperaren Porto Cristo i aconseguiren un botí important: dos canons de 7,5 i munició considerable, un hidro, sis metralladores, quaranta fusells, cartutxos i un sac amb joies robades.

La notícia del fracàs a Porto Cristo s'escampà aviat per entre els milicians, malgrat les precaucions de Bayo. Aquest fet va fer adonar-se a molts milicians que allò no seria un passeig com els hi havia dit.

4.2-Transcurs del conflicte

Bayo havia ocupat el dia 17 Sa Punta i la Teta, un puig també anomenat Son Moix, però no va gosar aventurar-se en operacions de gran envergadura. Només es limitava a estendre les posicions cap a Son Servera i Son Carrió per fortificar les seva zona. A més, Bayo estava confiat perquè els nous desembarcaments li donaren una superioritat numèrica considerable. Els nacionals eren uns tres mil quatre-cents homes, en front d'uns vuit mil set-cents. Les tropes republicanes dominaven un front molt extens, d'uns catorze quilometres entre Porto Cristo i Son Corb; i una profunditat d'uns set quilometres. Aquesta espècie d'amfiteatre era protegit per l'esquadra i pels hidros i defensat per metralladores i canons de 10,5 i de 7,5.

Bayo esperava reforços i material, que teòricament havien de ser enviats en els pròxims dies. S'ha de tenir en compte que el capità Bayo encara creia amb una possible rendició del militars de l'illa. Encara que a partir del 17 d'agost, el front s'estabilitza i les posicions es guanyaven i es perdien. No es realitzaren grans avançaments per cap de les dues parts.

Els republicans tenien problemes logístics i eren incapaços d'acceptar una organització seriosa. Vicens Guarner, sots-secretari de la Conselleria de Defensa de la Generalitat, va arriba a la conclusió que el front havia estat format per operacions desballestades i sense cohesió i estava mal fortificat. Guarner demanà a Bayo i als caps improvisats de les milícies la conquesta de Porto Cristo i Son Servera, per així fortificar millor el front i poder esperar fins i tot un altre acció sobre Mallorca que fos definitiva.

Guarner, poc amic de Bayo, va buscar una pila de fets sobre l'expedició i la vida dels milicians. Molts dels documents que va redactar al estar els primers dies del desembarc, van ser una de les raons que es varen fer servir per suspendre la campanya.

4.2.1.-Intendència

L' intendència era molt precària a tots els sectors del front, ja que hi regnava un autèntic caos, sobretot en la qüestió alimentaria i fins i tot alguns milicians passaven fam. Segons la filiació política, hi havia grups que tenien de tot i d'altres que l'aigua estava racionada. A Porto Cristo escassejava de tot i s'havia de protegir els queviures i la seva ruta de transport a totes hores. No hi havia ordre en l'horari dels ranxos i tothom menjava com podia. Això va provocar que els milicians saquegessin tot allò que trobessin. Van matar quasi tot el bestiar i colliren tots els fruits possibles dels arbres fruiters o de fruit secs. Provocant així una mala premsa pels pagesos mallorquins.

4.2.2.-Atenció sanitària

Aquest és un dels temes més criticats per Guarner. Segons ell, en casi tots els sectors hi havia una mena de hospitals amb les mínimes condicions per les ferides de menys importància. També fa constar els llocs de socors en el Castell i en plena platja. Però com a llocs principals per tractar els ferits eren una fàbrica abandonada i el vaixell hospital. Criticava durament la forma de portar a terme el trasllat dels ferits cap al vaixell.

Segons Bayo, l'organització sanitària no era defectuosa i la tenia repartida per quatre hospitals:

- Un Hospital Central a la fàbrica de sa Coma, on hi havia un equip quirúrgic.

- Un hospital de sang en el castell de Torre Nova, on s'hi portaven a terme primeres cures i l'evacuació als principals llocs sanitaris.

- L' Hospital de sang de Portocristo, d'on s'evacuaven els ferits provinents d'aquella zona i es realitzaven cures de poca importància.

- L'Hospital de sang de la platja de Santa Maria, que s'ocupava de traslladar els ferits des de la costa al vaixell hospital, el Marques Comillas.

El principal punt sanitari de l'operació era el vaixell Marques de Comillas. El problema es que es tenien que traslladar els ferits des de la costa al vaixell. Per aquest motiu es feien servir unes embarcacions molt precàries, que no estaven destinades a realitzar aquest servei. Tampoc els metges no volien baixar a terra, per por de la proximitat de la zona de la batalla. S'ha de tenir en compte que casi cap metge no era militar. A més també hi havia algunes infermeres, que per cert, no tenien molt bona reputació; les quals només sabien practicar les primeres cures. Durant el principi del conflicte, el vaixell podia traslladar els ferits més greus a Maó. Però quan van començar els atacs dels avions italians, hi va haver a bord un veritable motí. Per això s'instal·laren unes metralladores antiaèries a bord per poder defensar-se.

4.2.3.-Indisciplina

L'informe de Guarner fa constar que hi ha una desorganització i falta de professionalitat entre els milicians que participen en l'operació. Més d'un cop, aquest informe defineix la campanya com una operació militar anàrquica. També hi destaca l'existència d'un servei a la rera guarda perquè el milicians no baixessin a la platja sense permís. Explica la situació injusta de les quatre centes dones que s'havien apuntat per lluitar i es veien obligades a realitzar feines de neteja i de cuina. Segons el que es desprèn de l'informe, Guarner va aconseguir que els indesitjables i els invertits del "Barri Xino" de Barcelona fossin novament reembarcats.

La falta de disciplina i el desordre derivat d'ella va provoca que durant la invasió es portessin a terme uns exercicis a la platja, amb la finalitat de millorar la instrucció militar dels milicians.

El diari antifeixista de Bayo que circulava pel front donava un seguit d'advertiments. Els milicians eren avisats que no portessin a terme saqueigs o accions delictives. Amb amenaces de càstigs sabers si feien requises individuals o en grup sense autorització del Comitè de Abastos. També es demanava que quan es camines s'anés amb compte amb els fils telefònics, ja que si es trepitjaven es podien trencar i la comunicació entre diversos sectors no seria possible. També s'insistia molt amb l'ús indegut de la platja, ja que s'havien trobat en nombroses ocasions milicians que prenien banys. Fins i tot, grups de milicians que abandonaven la seva zona assignada per banyar-se al mar.

Encara que una de les qüestions que més s'insistia era que el milicians obeïssin els seus caps. Si un milicià desobeïa ordres que provenien de més a d'alt, seria castigat severament i si els seus actes posaven en perill la vida d'altres companys o la operació, podien ser fusilats.

També s'insistia que als motoristes que fessin tot el possible per estalviar gasolina, ja era força freqüent que alguns d'ells transportessin milicians d'una banda a una altre.

Encara que una de les qüestions més perilloses era la dels sentinelles que feien el torn de nit. Els quals se'ls insistia que no disparessin abans de demanar la consigna. Durant els primers dies el caos era tal, que les consignes es canviaven molt sovint sense que la tropa n'estigues assabentada. Això provocava que hi hagués algun ferit per aquest motiu.

Algun cap de les milícies explica que certs indesitjables s'havien incorporat a la lluita per aprofitar-se de certes avantatges i alimentar-se en facilitat. Era força comú observar milicians que dormien sota els arbres, mentre a pocs metres, altres companys disparaven al enemic. Altres es banyaven a la platja dos cops al dia o es passejaven a cavall.

Les milícies de partits i de sindicats, sense disciplina ni comandament únic, tenien valor i ganes, però cap mena d'organització. Les tensions entre els partits feien que no es repartissin igualitàriament els aliment i l'armament. Provocant que hi hagués una dificultat d'entesa i de col·laboració mútua.

Bayo expulsà alguns milicians considerats indesitjables i es publicà una noticia falsa de l'afusellament d'un milícia per indisciplina. Però si que es cert que Bayo va fer afusellar un capità de milícies per matar un soldat a trets de pistola. Molts altres afusellaments, controlats per Bayo o no, feien pales el desordre col·lectiu que regnava en la campanya.

4.2.4.-La guerra

Durant els primers dies de la conquesta es caracteritzen per una situació confusa i incoherent. En definitiva, Bayo ocupa un triangle que s'estenia al voltant de Punta Amer, des de Portocristo fins a Son Servera. Però ni les dues poblacions estaven totalment dominades, només es controlava unes parts molt delimitades. L' avançament de la tropa es va fer gràcies a l'ajut de l'aviació, encara que ja pel dia 18 d'agost començaven a escassejar les bombes. El 19 tres hidros dels nacionals varen espantar molt els milicians. Per això els dos dies següents l'aviació republicana va haver d'actuar durament sobre el port de Palma per avariar els hidros que hi fondejaven. A partir de llavors els avions de l'Aeronàutica actuaren molt poc, ja que feien servir bombes de morter i municions de metralladora. Una mena de municions que no provocaven moltes destrosses.

El dia 22 quaranta milicians ocuparen el Puig de sa Font, així ja estaven literalment a les portes de la població de Son Servera. Aquets milicians per desconfiança o perquè no tenien ordres, no varen entrar al poble.

Durant l'acció del dia 23 a la Torre del Moro, a prop de Porto Cristo, molts milicians foren massacrats per un petit grup de legionaris, els quals estaven molt ben fortificats i disposaven de metralladores i suficient munició. Aquest és un dels motius que s'anomenes Porto Rojo aquesta població, per la molta sang que s'hi va vessar.

Al cap d'uns temps, exactament el dia 26, els avions atacaren amb tota la força de que disposaven el turó dels Molins, lloc on estaven fortificades les forces nacionals, per tal de protegir l'única posició per defensar Son Carrió. Durant la nit del mateix dia el turó fou evacuat.

Encara que les operacions més destacades i crucials durant aquets dies són la lluita per Son Servera i l'ocupació de Son Carrió per les forces republicanes. En el petit poblet de Son Carrió els milicians saquejaren les cases i profanaren de l'església. Aquests fets van posar a molta gent de Mallorca a favor dels militars, que veien que es tenien que defensar dels rotjos. Això podria explicar, que a diferencia del que opinava Bayo, hi hagués una por a la presencia dels invasors.

Durant el dia 19 d'agost, les tropes republicanes iniciaren una escomesa contra la població d'Artà, encara que les forces no pogueren avançar gaire, ja que les defenses que s'havien instal·lat per la seva protecció eren difícils de superar. El dia 26, s'enviaven noticies a Catalunya de la marxa de l'operació i s'afirma que ja han entrat a Son Servera. Però està demostrat que aquesta afirmació no és certa. Bayo no aconseguí mai conquistar aquesta població. Encara que el poble ja havia estat abandonat alguns dies abans, perquè la població s'havia evacuat cap a Artà i només era defensat per pocs voluntaris i forces de la Guardia Civil. Però aquestes forces abandonaren les seves posicions durant la nit del dia 17, al veure les tropes republicanes molt més numeroses i que estaven a sobre el poble. Aquest moment no fou aprofitat per Bayo, que hauria pogut aconseguir Son Servera sense disparar una bala. El dia 18 els nacionals reocupaven el poble, gràcies a la columna del comandant Polanco provinent de Manacor. Els nacionals tingueren molta sort que els invasors no descobrissin l'abandonament de Son Servera.

D'aquesta forma, el dia 22, Bayo dominava el Puig de sa Font i unes cases de Son Corb, el cementiri i el turó dels tres molins. És a dir, tenia a Son Servera gairebé totalment envoltat i la situació pels defensors era crítica. Abandonar Son Servera suposava pels nacionals obrir les portes a tot el sector nord de l'illa als invasors. Aquest mateix dia un grup de milicians avançaren per la carretera en direcció a Sant Llorenç, ocuparen la possessió de Poca Farina. Però no pogueren tirar més endavant perquè els barra el pas la columna Vilanova.

El dia 23 d'agost, arribà a Manacor una columna de socors improvisada que estava composta pel comandant Cerdó, la segona companyia de la Legió de Mallorca, una companyia d'Infanteria i una secció de carrabiners. Això proporcionava nous efectius per ser enviats a una zona de batalla on hi faltaven homes.

El dia 26 fou evacuat el poblet de Son Carrió. En aquesta població alguns soldats que la defensaven, es varen insubordinar perquè volien retirar-se cap a Manacor. Sotmesos des de feia temps als atacs de l'aviació i dels vaixells produïen moltes baixes i desmoralització general. Això va fer que es trasllades una nova línia de defensa, a uns 800 metres, que no seria trencada en cap moment de la batalla pels milicians desembarcats. El mateix dia de l'evacuació de Son Carrió, era ocupat pels anarquistes, per les tropes de López Tienda, per cinc-cents milicians més i per una centúria del PSUC. Com ja he comentat, aquestes forces saquejaren el poble i profanaren l'església. Posteriorment, el dia 27 les forces republicanes s'instal·laren al puig de Son Corb, lloc abandonat pels nacionals per error.

Aquesta proximitat de l'enemic va fer témer que el poble de Sant Llorenç des Cardassar no fos també envestit. Per això, com a mesura de precaució, les monges es vestiren com seglar, es traslladà una part de la població a Manacor, es repartí per totes les cases les pertinences més preuades de l'església i la via del tren es va desfer. Al final els enfrontaments no arribaren a tocar el poble.

4.2.5.-Estabilització del front

El front estigué estabilitzat al cap de molt pocs dies. La culpa era sense cap mena de dubte el desastrós desembarc i la lentitud de les forces al avançar. També cal tenir en compte que els canons, les metralladores i els morters barraven el pas en la part de Porto Cristo i impossibilitaven engrandir la zona ocupada.

Bayo no tingué molta pressa per avançar al tenir l'enemic ja ben posicionat. Estava totalment condicionat per uns homes sense preparació militar i una ideologia anàrquica, unes dificultats logístiques molts difícils de superar, escatíssima munició i una total insuficiència de bombes per l'aviació i per l'artilleria. D' aquesta manera només podia fer dues coses: la primera era intentar un atac directe que tenia poques probabilitats de sortir amb èxit. Aquesta mena d'atac provocaria una l'elevada mortalitat i s'hauria de jugar a tot o res. L'altre opció, la que va escollir, era fortificar les posicions aconseguides i portar a terme una lluita de guerrilles. Era una opció menys arriscada i oberta a moltes possibilitats. És a dir, en el futur es podrien enviar més forces, seguir esperant i el desgast del contrari, esperar una revolta popular, etc. Les raons eren diverses.

El front estava tan estabilitzat, que els caps militars creien que si la situació es mantenia igual, la zona podria ser controlada durant molts de mesos. Així es mantindria una zona preparada per una segona envestida republicana en un altre moment més apropiat.

Pel que fa als milicians, aquesta època del front estancat era aprofitat per tenir molt de temps per l'entreteniment. Els milicians es divertien amb música, partides de cartes i sobretot cantaven, sovint himnes que feien referència a les seves tendències ideològiques. També era molt freqüent les relacions amb la població mallorquina, teòricament molt bona. Encara que sembli estrany, els desembarcats tenien les millors relacions amb els milicians o soldats de les trinxeres enemigues. Durant la nit, els enfrontats participaven en tertúlies molt animades, intercanviaven tabac i ampolles de rom o de conyac. Fins i tot en una ocasió, se sap que els milicians republicans rostiren una cabra i en donaren la meitat als adversaris que tenien al davant.

4.3-Contra ofensiva nacional

La contra ofensiva nacional no hauria estat possible sense l'ajuda exterior. Aquesta ajuda va venir gràcies a les gestions realitzades a Itàlia. Els nacionals aconseguiren nous avions que permetien contraatacar els avions de l'Aeronàutica Naval de Barcelona. Així el dia 19 d'agost tres hidros italians, amarrats a la badia de Pollença, atacaren les posicions republicanes i desanimaren els milicians. Les autoritats de l' illa anunciaren aquest fet en tots els medis de comunicació i organitzaren una rebuda popular a la badia de Palma. Així es celebrava que els invasors ja no dominarien el cel mallorquí.

L' aparició d'avions enemics va desmoralitzar les tropes de Bayo. Però sobretot la tripulació dels vaixells, que no disposaven de protecció antiaèria. En diversos vaixells es produïren motins, ja que eren objectius molt fàcils pels avions enemics.

El dia 20 i 21, l' aviació republicana bombardejà el port de Palma i aconseguir destruir un dels hidros que hi fondejaven. Mancats de bombes i munició adequada, els pilots italians tornaren al seu país. D'aquesta manera els invasors recuperaven el domini de l'aire. Així Bayo, durant casi una setmana, no va tenir problemes en dominar l'aire despres de la retirada dels hidros italians.

El 27 d'agost, arribà al port de Palma el vaixell italià Morandi, que duia poderosos avions: tres aparells de caça CR-32, tres hidros de caça Macchi 51, uns tres-cents bidons de benzina, dotze metralladores Breda 20 mil·límetres, 97.000 dispars d'artilleria antiaèria i un bon nombre de bombes. Els hidros foren muntats a les proximitats de Palma per una brigada de tècnics italians i els CR-32 per quinze especialistes, també italians. L' endemà sortiren a combatre un caça i un hidro italians, els quals deixaren fora de combat dos hidros a Punta Amer i feriren de mort el càpita José M. Freire Benítez. Aquest mateix dia, foren atacats els vaixells republicans, que hagueren de fugir. Al següent dia s'afegiren al combat dos caces

i dos hidros; i el dia 30 tres caces i tres hidros. El mateix dia 30 arribaren des de Itàlia tres trimotors S-81, que bombardejaven diàriament les posicions republicanes.

Els avions italians, molt més ràpids que els vells hidros de la república, s'asseguraven el domini de l'aire i donaren els soldats nacionals una nova moral, que els permetia abandonar la tàctica defensiva acostumada. En el camp republicà hi va fer meia la desmoralització i una inesperada sorpresa d'observar nous aparells enemics. Els bombardeigs continuaren i augmentaren en tot el territori dominat per la columna. El blanc preferit dels italians era el vaixell-hospital Marquès de Comillas, on hi hagué una veritable rebel·lió per demanar alguna mena de protecció.

El comandament nacional aprofità també l'aviació per llençar proclames, en les quals animaven a la rendició i prometien el perdo a qui es passessin. Utilitzaven la guerra psicològica contra l'enemic, d'igual forma com ho havia fet anteriorment Bayo.

4.3.1.-La situació en el front

Malgrat el reforç de l'aviació italiana, la situació del front no millorava gaire. El comandament de Ramos Unamuno era força criticat per l'estabilització del front i l'abandó de certes zones sense presentar batalla. Per això el dia 30 d'agost, Díaz de Freijó li comunicà que la junta havia decidit substituir- l'ho i volien que García Ruiz, que no tenia experiència en el comandament de tropes de campanya, s'encarregués de la guerra. La substitució de Unamuno era lògica, ja que havia fracassat, al no ser capaç de controlar la situació i de tirar endavant la contra ofensiva final. Tenint sota les seves ordres el número més alt de tropes que fins aleshores posseïen els nacionals, un total d'uns dos mil sis-cents homes.

El dia 31 García Ruiz arribà a Manacor i li donaren la notícia que els republicans s'havien fet amb Pula i constituïen un perill per a Artà. Per això la seva primera ordre va ser la recuperació immediata d'aquest indret. El comandant Cerdó es va ocupar de l'operació de reconquesta de Pula. Les seves tropes constaven de 125 homes i 12 camions, això va fer creure els republicans que s'acostava un contingent important i es van retirar. Els republicans varen veure una gran polseguera i nombrosos camions, això els espantà i es retiraren de la zona. D'aquesta forma Pula quedava en mans de les forces de Cerdó sense haver-hi hagut lluita.

Al no poder avançar cap el nord, Bayo va idear la conquesta de Can Servera per Porto Cristo. Però les tropes d'Estat Català que hi eren destacades no es decidiren i no ho portaren a terme. Aquest és un dels exemples de la desobediència dels milicians respecte als militars. Aquesta situació es veié en molts altres casos.

El dia 3, García Ruiz va traslladar el "Cuartel General" a Manacor per tenir el front més pròxim. A més les seves tropes conquistaren per sorpresa el Puig de Son Corb amb l'ajuda de l'aviació i de l'artilleria.

4.4-El reembarcament de Bayo

El dia 1 de setembre el Tetuán va retornar al front balear i va disparar contra el port de Sóller una dotzena de canonades. Segurament com una demostració de força ja que en aquella població no res destacat per ser destruït.

El dia 3 del mateix mes, aparegueren davant de Punta Amer, el cuirassat Jaime I i el creuer Libertad, dos dels vaixells més poderós de la flota republicana. Aquets vaixells bombardejaren Son Corb i Son Servera amb bastanta duresa. El comandament de Bayo sabia que era imminent l'arribada del transport Mar Negro amb un mínim d'uns 1.400 homes. Per això ja hi havia un pla d'atacar Pula i Son Servera amb aquestes noves tropes. Els militars mallorquins sabien de l'arribada d'aquestes noves forces i per això iniciaren una fortificació que impedís el seu pas.

El dia 3 la comandància nacional rebé l'amenaça d'un bombardeig amb el Jaime I i el Libertad sobre la ciutat de Palma i possiblement un desembarc de tropes a les proximitats de la ciutat. Per aquest motiu, es reforçaren les defenses de Palma i el Conde Rossi va iniciar gestions perquè avions provinents de Itàlia destruïssin els vaixells. Però cap d'aquestes amenaces es portaren a terme, tot el contrari. Durant la nit del dia 3, les posicions avançades varen observar barcasses al mar i un intens moviment al campament republicà. Aquesta intensa activitat va fer pensar a García Ruiz que s'estava preparant una contraofensiva a gran escala. Però un parell de desertors de la columna de Bayo varen donar la notícia que les forces invasores s'estaven retirant per tornar a embarcar. Per aquest motiu foren enviats alguns soldats perquè fessin un reconeixement de la zona, cosa que els confirmà la informació rebuda.

Per més seguretat es bombardejà amb aviació i artilleria el Puig de sa Font i més a la matinada, les tropes situades a Son Servera enviaren un destacament i es feren seu el puig sense cap resistència. Durant les posteriors hores les tropes nacionals avançaren cap a la costa sense gairebé cap resistència i obtenint un important botí abandonat per la rapidesa de la operació. També feren presoners alguns milicians o ferits que no van ser avisats de la retirada.

Per les tropes de reconquesta nacionals allò va ser un passeig militar. A causa del gran nombre de tropes que s'hagueren de reembarcà, a Bayo no li sobrà el temps i per un poc més, les tropes nacionals no varen presentar batalla durant el reembarcament. El reembarcament es va fer durant la nit amb molta rapidesa i no donà temps als adversaris que els ataquessin. Però si que avions italians varen disparar i intentar destruir amb bombes els vaixells mentre es retiraven cap a Menorca. Els vaixells republicans tingueren sort que les bombes no els arribessin a tocar i que els avions no els seguissin durant molt de temps.

Mallorca no tornaria sofrir cap altre intent d'invasió durant la resta de la guerra civil, però seguiria patint esporàdics bombardeigs de l'aviació republicana. Aquesta illa es convertiria en una base aeronaval que permetia el control de la Mediterrània i el bombardeig a gran part de la costa republicana.

4.4.1.-Ultimàtum

Bayo no volia deixar la guerra ja que creia vertaderament en l'importància estratègica de l'illa i perquè una retirada seria acceptar el fracàs del seu pla. Però va ser l'actitud de la marina que l'obligà a reconsiderar la seva decisió i li va fer improvisar un reembarcament en una nit, una operació humanament impossible.

Encara que les ordres foren precipitades, era inevitable l'evacuació de Mallorca, a no ser que el Govern Central inicies una operació de gran envergadura. Les tropes de Bayo es trobaven paralitzades sota un important foc enemic i era fàcil preveure una vertadera masacre. Mallorca estava dotada de poderosa artilleria, de morters i d'aviació molt més moderna. Els milicians estaven dividits i desmoralitzats; i això provocava un enfrontament continu entre les diferents faccions. El Comitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona va optar per la retirada i el Comitè Central l'havia aconsellat.

El dia 3 de setembre el capità Bayo fou cridat a bord del Libertad, on estaven reunits l'Estat Major de la Marina i el Comitè Central de l'Esquadra Republicana. Les ordres que provenien del Govern eren indiscutibles; se li ordenà a Bayo la retirada immediata de totes les forces. Llavors el reembarcament fou ordenat pel Govern, presidit per Giral, a traves del Comitè Central de la Flota. Aquest Comitè imposà a Bayo una retirada en el termini de vint-i-quatre hores, condicionada per l' intervenció italiana i un possible conflicte internacional. El Govern creia que era més convenient destinar els vaixells, les tropes i el material bèl·lic en punts de la Península. Es tenia la intenció d'enviar els embarcats cap a Màlaga, per intervenir en l'ocupació d'Andalusia.

Bayo només podia obeir les ordres que venien del més alt nivell, encara que les trobes desencertades i equivocades. Per no tenir una retirada sense control, per la falta de bots i la multitud de la tropa, Bayo demanà autorització al Comitè de la Flota per poder enganyar els seus homes: diria que Palma estava a punt de caure gràcies a un desembarc de tropes milicianes a l'altre cap de l'illa, molt aprop de la ciutat. Els milicians es cregueren la noticia i l'evacuació dels serveis i les unitats del front es va fer de manera ràpida durant la nit.

Segons Bayo, el material que no podia ser transportat amb facilitat va ser destruït i el transport es portar de manera ordenada en aquest ordre: primer es traslladaren els ferits, les dones, sanitat, intendència i els reserves. Desprès les unitats imparelles del front, deixant sentinelles per observar els moviments de l'enemic, seguides pels milicians que ocupaven les planes i, finalment, pel de les altures. A les 4 de la matinada casi tothom havia estat evacuat. Quan el sol començava a sortir, els vaixells partien perseguits per l'aviació italiana.

Però realment el reembarcament no va ser tan ben estructurat com volia Bayo. El reembarcament es va realitzar sense esglaonament i sense cap força de cobertura, cosa que exposava a la tropa a foc enemic, encara que per sort l'enemic no es donà compte. El poc ordre i el pànic provocaren que algunes barcasses embarranquessin a la sorra, fent endarrerir la retirada.

Cal esmentar que no tots els milicians van ser evacuats de l'illa. Alguns van quedar voluntàriament, altres varen poder arribar a les barcasses just a temps i d'altres no foren avisats. Molts foren abandonats perquè no eren a les seves posicions o perquè va fallar algun dels mecanismes i es van oblidar de avisar-los. La majoria dels ressagats foren fets presoners al cap de poc temps, però alguns pogueren esmunyir-se i amagant-se per les muntanyes. D'altres tingueren la sort de poder fugir robant barques i anant fins a Menorca.

La "caça" de possibles "roigs" infiltrats va ser una consigna durant algun temps a Mallorca. Això provocà que es fessin algunes detencions de mallorquins que ajudessin o amaguessin possibles milicians que s'escaparen de les batudes realitzades a les muntanyes.

En el vaixell, els milicians van saber que en realitat no anaven cap a Palma, sinó que s'abandonava la invasió de Mallorca i que serien enviats a altres fronts. Les difícils condicions del viatge i quan els milicians s'adonaren que el seu destí era el front andalús es produí un autèntics motí a bord dels vaixells. En altres vaixells, els milicians furiosos per haver estat enganyats, volien el cap de Bayo perquè el responsabilitzaven de l'abandó de l'operació. Però oficials pogueren tranquil·litzar la tropa prometen que no serien enviats a Andalusia. Promesa que aquest cop si que es va realitzar.

La nit del dia 4, arribaren a Barcelona el Comillas i l'Almirante Miranda, acompanyats pel Jaime I i el Tetuán. El Mar Negro, escortat pel Libertad, arribà a València el dia 5 amb quatre mil milicians, famolencs al portar uns dies sense menjar. Uns set-cents d'aquest soldats varen ser destinats al front de Terol. D' aquestes tropes provinents del vaixell, un grup anarquista que provenia de la expedició de Mallorca, va formar la famosa columna "Roja y negra", que lluità al front d'Aragó. També anaren al front d'Aragó tres-cents militants d'Estat Català. Elements del PSUC i d'altres partits, formaren la columna "Porto rojo" que fou manada al front d'Osca i s'anà engrandint fins a convertir-se en el "Batalló Stalin". Una altre part del milicians va anar al front de Madrid. Tan elsfront d'Aragó com el de Madrid foren els més actius durat la guerra civil, per la seva importancia anímica i estratègica.

L'expedició de Bayo aconseguí alguns resultats i potser en unes altres circumstancies polítiques i militars haurien permès una ràpida rendició. La conquesta de Mallorca hauria evitat els bombardeigs de l'aviació italiana a Barcelona i València.

Però potser l'operació de Bayo va perjudicà en part a la República, ja que es va precipitar l'arribada dels italians a Mallorca, els quals espiraven a tenir unes bases a les illes Balears per tal de dominar part de la mediterrània.

-Mapa que ilustra el desenvolupament del conflicte per medir d'uns mapes de la zona

La part oscura pertany a la zona dominada per les tropes republicanes.

Les fletxes més negres pertanyen a les operacions del capità Bayo. Mentre que les gises (provinents de la part no marcada) són les accions de les tropes nacionals.

4.4.2-Responsabilitats

Tan el Comitè de Milícies de Barcelona com la Generalitat van argumentar que no sabien res sobre la decisió del Govern de suspendre l'operació. Però es sap que foren els primers en rebre la notícia. Es va retardar l'emissió de la notícia perquè era el reconeixement del una de les seves operacions fracassades.

Pel final de l'operació de la columna a Mallorca, la Generalitat va donar una nota a la premsa sobre La veritat oficial de la nostra acció a Mallorca. Quan el Comitè i la Generalitat es començaren a adonar de les dificultats de la batalla, els articles i la informació transmesa a la població es va reduir o segons el diari es va trobar més convenient no dir res.

D'aquesta manera la Generalitat es desenganxava del tot d'una expedició que havien donat un suport entusiasta. A més, va acusar a Bayo de fer la guerra pel seu compte i d'actuar sense autorització expressa del Comitè de Milícies i de la

Conselleria de Defensa. Unes acusacions que no tenien sentit, ja que sense la seva autorització no hauria pogut reunir tots els efectius humans i materials de la campanya.

L'expedició de Bayo aconseguí alguns resultats i potser en unes altres circumstancies polítiques i militars haurien permès una ràpida rendició. La conquesta de Mallorca hauria evitat els bombardeigs de l'aviació italiana a Barcelona i València.

Però potser l'operació de Bayo va perjudicà en part a la República, ja que es va precipitar l'arribada dels italians a Mallorca, els quals espiraven a tenir unes bases a les illes Balears per tal de dominar part de la mediterrània.

5.-Conseqüències

5.1-Repressió sobre Mallorca

L'individu que es pot relacionar més en la repressió sobre el poble mallorquí és la figura del "Conde Rossi". Era tal la seva fama, que al final de la guerra la gent es va inventar el terme de "la llegenda negra" per referir-se a la seva persona. A causa dels crims que es relacionaven amb la seva persona.

L'inici de les acusacions que el relacionen en crims comença molt aviat. Rossi va arribar al setembre de 1936 i va marxar a inicis de 1937. És a dir, amb el poc temps que estigué a l'illa va aconseguir atemorir tota la població i colorar-se a un lloc important de la cúpula del poder a Mallorca. Un bon exemple és que només feia uns pocs dies que havia arribat a Mallorca i la premsa nacional i més tard, la internacional ja es feien ressò de les seves atrocitats.

El 13 de novembre, Rossi es responsable del descontrol dels falangistes a l'illa, per un assassinat “públic”. Va iniciar amb alguns soldats una campanya contra els jueus. Aquesta campanya consistia en el tancament dels seus negocis i l'afusellament de persones jueves significatives de les poblacions. La premsa francesa va escriure un article d'un comerciant jueu mallorquí, el qual no va voler pagar el xantatge que li feien les autoritats. Per aquest motiu fou afusellat a la plaça del mercat de Palma en presencia de la seva dona i de nombrosos ciutadans. Això pretenia ser un exemple per altres persones que no volguessin pagar.

Al final d'octubre de 1936 fou afusellat al castell de Bellver un tinent de l'armada alemanya, que havia fugit del seu país al començar el regim de Hitler. Aquest antic soldat tenia una petita fàbrica i participava en campanyes pacifistes i

revistes mallorquines. L'ordre del seu afusellament provingué directament de Rossi.

Les dades de les execucions portades a terme per Rossi no són molt exactes ni fiables, però les foren recollires donen constància de la fama que havia aconseguit l'italià en poc temps.

El primer tinent alcalde de Palma va aconseguir fugir a Menorca el 1937. Allà va explicar que després de realitzar un viatge a Itàlia, Rossi volia saber en quines condicions estaven les presons vaixells. Al saber que a un vaixell hi havia 900 presoners de més i el que costava la seva manutenció, ordenà que se'ls elimines els sobrants i se'ls llances a l'aigua. Aquest tinent alcalde posava la xifra de morts en uns 3000.

Un altre dada que es té en compte és la de Manuel Pérez, que es dedicava a servir administrativament el règim a Mallorca. No estava d'acord en la magnitud dels esdeveniments que anaven passant. Per això decidí escapar de la mateixa manera que l'anterior. Segons les xifres que dona, estima que fins el 18 de Novembre a Palma foren assassinades uns 3250 persones. Però tenint en compte la totalitat de l'illa, la xifra augmentaria fins a uns 5500. Aquestes dades no s'han pogut confirmar, però provinents d'aquesta persona que treballava amb els falangistes, tenen una validesa com poques altres.

Rossi tenia la direcció de la "Falange", la qual convertí en la policia auxiliar de l'exèrcit. Aquesta policia s'encarregava de perseguir, buscar i tancar a la presó les persones acusades de ser fidels a la República o no prou partidàries dels nacionals. Durant la nit entrava a les cases dels sospitosos i se'ls emportava cap a les presons. Teòricament es tenien que realitzar judicis, però en moltes ocasions simplement s'emportaven els presoners a la paret dels cementiris o els afusellaven al mig del camp. Per això es pot dividir en dues fases l'actuació del conde Rossi. La primera consisteix en l'empresonament de moltes persones per tal de depurar Mallorca dels acusats de ser "rotjos". La segona fase es tractaria de les depuracions de les presons. Pel gran nombre d'acusats es tingueren que crear vaixells amb la funció de fer de presons. El elevat cost de mantenir els presos va fer decidir a Rossi d'eliminar el nombre que sobraven. Una acció que els militars de Mallorca no posaren en entredit.

En altres casos la repressió sofrida per la població mallorquina no arribava als extrems de l'empresonament o l'afusellament. S'intentava en molts casos un escarment públic. Les tècniques per realitzar aquets càstigs eren molt diverses. Per exemple, a persones majors se les obligava a beure a la plaça del poble cullerades d'oli de resí. En altres casos es senyalaven portes amb símbols pintats. D'aquesta manera la gent sabia que algun membre de la seva família estava empresonada o havia estat afusellat. Aquestes cases era recomanable no anar-hi a fer visites, provocant una situació d'exclusió de famílies dins de petits pobles. També existien camps de treball, on els empresonats feien una feines pel nou règim. Algunes de les feines que es dedicaven a fer era la de refer les construccions defensives que havien estat atacades per les forces republicanes, la construcció de camins o la via del tren, ... Eren una força de treball abundant i barata.

“Son Coletes” a Manacor. En aquest indret foren afusellats moltes persones.

Particularment la zona de llevant de Mallorca va ser una de les més castigades. Segurament era perquè es tractava de una de les zones on persistia el republicanisme. El que vull dir és que la majoria dels mallorquins eren en principi partidaris de l'aixecament del general Franco. Però en alguns pobles es sabia que força gent era partidària de la República o no estava d'acord amb l'aixecament militar. Per aquest motiu les poblacions de Manacor, Son Servera i Artà van ser les més castigades, tenint en compte el seu nombre de població. En tan per cent, les persones afusellades d'aquells pobles és la més elevada de tota Mallorca. Les tropes franquistes afusellaven les seves víctimes on es troba actualment el cementiri de Manacor. Durant la guerra era simplement una paret d'una casa en ruïnes, que es trobava a una certa llunyania del poble. Els cossos dels afusellats eren llançats a una mena de pou. Posteriorment es construí el nou cementiri en el mateix emplaçament on s'afusellaven els acusats i hi podem contemplar actualment una placa en memòria dels morts.

5.2-Base aeronaval

El principal motiu que tenia Bayo per iniciar un atac i una posterior invasió a Mallorca és pel seu indret estratègic. La República també ho sabia, però en aquells primers mesos de guerra no li va donar la suficient importància. Encanvi els militars partidaris de l'alçament sabien que posseir Mallorca era un avantatge que no es podia deixar perdre; i es tenia que defensar costés el que costés. Tots dos bàndols sabien que si dominaven les Balears tindrien el control de la Mediterrània. Aquesta és una de les raons de que els italians tinguessin tan interès en Mallorca.

La importància de Mallorca com a base aeronaval fou decisiva, sobretot entre l'octubre de 1937 i el març de 1939. Encara que de del desembre de 1936 el germà del general Franco, el coronel Ramón Franco, s'ocupava del càrrec de cap de la Zona Aèria de les Balears. La seu es trobava al Port de Pollença, un punt amb un aeròdrom i la zona més propera a les costes de la Península. El coronel Franco va morí en accident d'avió el 28 d'octubre de 1938, a Formentor quan retornava de bombardejar València. Suposo que això demostra (que Franco enviés a Mallorca el seu propi germà) la importància que tenia per ell la dominació d'aquell indret estratègic.

L'aviació italiana des de l'aeròdrom de Son Sant Joan i la Legió Condor des del Port de Pollença, foren els protagonistes dels nombrosos bombardeigs sobre les ciutats i punts estratègics de la zona republicana. Encara que també hi havia tropes alemanyes, no es podien compara en nombre a les italianes. És tal la presència d'italians que s'estima que durant un temps a Mallorca arribar a tenir un miler d'homes d'aquest país. Provenien d'Itàlia pilots, mecànics, assessors, etc...

Pel que fa a la flota sobretot assoliren importància els port de Palma i de Sóller, on la flota nacional s'arrecerava de la mala mar. Aquesta flota realitzava bombardeigs a les costes peninsulars i s'ocupava del transport de tropes, material de guerra, aprovisionament, etc... També tenien una missió molt important: interceptar els vaixells mercants republicans.

Durant el període amb més activitat, la flota i la marina realitzaven continus bombardejos i s'instal·laren en diversos indrets de les illes mines submarines. Però encara era més important l'activitat repressiva dels creuers i submarins contra l'esquadra republicana i l'atemorida població civil. Un altre punt important era que la capacitat de la República per recuperar-se anava minvant. Provocant així la seva ruïna econòmica. Mentre que les forces de Franco eren proveïdes per dues grans potencies i no semblaven que notessin el pas dels enfrontaments.

L'aviació republicana bombardejava força sovint les zones portuaris de Mallorca. Encara que en molt pocs casos els efectes eren greus. Les seves bombes no causaves grans pèrdues ni nombroses víctimes. Els atacs republicans no es podien comparar a la potencia destructiva dels avions italians.

5.3-Dificultats per a Bayo

Bayo va iniciar l'expedició a Mallorca contra corrent i el Comitè de Milícies Antifeixistes li posa unes condicions molt estrictes: només podia comptar amb determinat nombre de homes i un armament limitat. També tenia l'ordre que si es trobava una resistència massa forta havia de tornar a Barcelona, ja que no es tenia previst muntar una gran operació a les illes.

Desprès del fracàs a Portocristo i el lent avanç de les tropes es va intentar un reembarcament el mateix dia 17 d'agost. Els alts càrrecs militars de la columna es reuniren en el Ciudad de Cádiz durant la nit del dia 17 i es posaren d'acord que el desembarc no havia sortit del tot bé. Bayo no fou avisat d'aquesta reunió. Segons el punt de vista dels reunit es tenien que retirar tots els efectius ja a l'illa i preparar en un altre moment la invasió de Mallorca. Bayo va rebre una carta amb la petició i les firmes dels components de la reunió. El capità de l'expedició va intentar que tanquessin els militars que en formaven part per un posterior judici. Amenaces que no es varen complir. Bayo no va fer cas dels seus companys i va seguir els seus plans, encara que tenia una tropa que no acceptava l'autoritat militar i companys del cos que no creien que l'operació es pugues portar a terme.

La tropa es desmoralitzaren al veure la poderosa aviació italiana, la qual no tenia rival en el cel mallorquí. Bayo era ben conscient que si no obtenia l'aviació de caça i una artilleria més potent li seria impossible tirar endavant la seva tasca. Per això demanà al Govern aquesta petició, encara que sabia que segurament no se li concediria el que demanava, ja que tampoc no era considerat un dels fronts principal de la guerra.

Bayo, abandonat per tothom, no es donà per vençut i intentà aconseguir la cooperació de la flota i l'aviació republicana. Al final el Jaime I i el Libertad arribaren, però no per ajuntar-se al la conquesta, sinó per protegir el reembarcament.

5.3.1.-Conseqüències per a Bayo

El Comitè de Milícies de Barcelona i la Generalitat varen fer veure que no sabien que l'operació de Mallorca era suprimida pel Govern Central, però tot indica que estaven molt ben enterats i que simplement varen abandonar els plans de conquesta de Bayo. En definitiva, la Generalitat es va desentendre d'una expedició a la qual havien donat un suport entusiasta. Però no només això, Bayo fou acusat pel govern de fer la guerra pel seu compte i no tenir el consentiment del Comitè de Milícies i la Conselleria de Defensa.

Bayo al arribar a Barcelona s'hagué d'enfrontar amb el Comitè de Milícies Antifeixistes, que el sotmeté a un consell de guerra. Aquest Comitè va interrogar, jutjà i va investigar la campanya del màxim responsable d'aquesta. Durant el temps que va durar el judici, Bayo estava força alterat ja que sabia que era provable que s'atemptes contra ell. Per això sempre procurava estar acompanyat d'altres militars. El dia 10 de setembre, Bayo fou portat a Madrid. El Ministeri de Guerra de Madrid intentà iniciar un procés que no va tenir repercussions serioses. Només fou acusat d'alguns càrrecs secundaris de comandament i el 1938 es convertí en ajudant de Prieto. En els seus llibres es queixa que Uribarry fos ascendit a tinent coronel abans que ell, encara que ho aconseguí al maig de 1938. En acabar la guerra es va haver de exiliar i actuar en algunes guerres de sud Amèrica.

5.4-Italians a Mallorca

Juntament amb els avions italians arribaren tècnics i assessor, que era l'inici de l'anomenada aviació legionaria, que entre 1936 i 1939 actuaren contra Menorca, Catalunya i el País Valencià. El cap de l'esquadrilla era el comandant Leone Gallo, acompanyat per quatre pilots i vint especialistes per al muntatge i el manteniment dels aparells. Aquests homes arribaren amb el Moratti i hi ha referències a una quinzena de "camises negres" d'Italià.

També cal tenir en compte la intervenció en la marxa de les coses a Mallorca, per representants qualificats de Mussolini. Aquests representants tenien molta influencia en les decisions que es prenien des de la comandància militar de Mallorca. Destacaria el conde Rossi, però a més hi havia altres persones destacades prominents de la península itàlica.

En la badia de Palma es podien observar durant la guerra uns tres vaixells de guerra italians. El 10 d'agost destaca una visita al port de Palma de una divisió de la segona esquadra de creuers de la marina italiana. Justament en aquestes dates es van iniciar els bombardeigs republicans desprès de la frustrada invasió. Però cal tenir en compte que les forces aèries republicanes normalment no atacaven els vaixells italians, segurament per no produir problemes internacionals. Més endavant no es tingueren aquestes consideracions.

Encara que la presencia més visible, s'encarna amb el compte Aldo Rossi, un veritable símbol de la presencia feixista a Mallorca. Rossi era el conseller de les autoritats mallorquines, d'acord amb les converses d'alts comandants feixistes. Encara que aquest destí fou en part decidit per allunyar aquest milicià feixista de Itàlia, ja que eren conegudes per tothom les seves aficions per les faldilles i pels seus tripijocs econòmics.

L'arribada de conde Rossi es produí el 26 d'agost i al cap de poc temps s'autonomenà "Inspectore Generale delle Truppe Operante" i aconseguí ser respectat i honorat com a Cap de Milícies de la Falange.

Juntament amb Rossi arribà un tinent coronel de l'exercit italià Giovanni De Francesco. Però s'ha de tenir en compte que aquest parell no tenien el suport del Mussolini, ja que foren expulsats del partit uns anys abans de la guerra civil espanyola. Eren fidels als seus ideals del partit, però hi havia hagut rancúnies amb Mussolini.

5.4.1.-Les altres potencies europees

Des de el principi de la guerra civil espanyola, França i Gran Bretanya tenien interessos en defensar els seus interessos al Mediterrani, ja que estaven preocupades per les intencions que podien tenir els italians per dominar les Balears. Encara que aquets païssos tenien una política de no intervenció a la guerra civil.

El 5 d'agost de 1936, el vice-almirall francès es reunia amb un almirall britànic per estudiar i discutir el temor que hi havia que Mussolini decidís realitzar un cop diplomàtic o militar per poder dominar l'arxipèlag balear. Les grans potencies democràtiques també estaven preocupades perquè es sabia que Hitler tenia intenció d'utilitzar les illes Canàries, segurament per un atac a l'Àfrica i pel domini de part de l'oceà Atlàntic. Per això els governs francès i britànic no els interessava gens que Franco aconseguís la victòria. Pensaven que en el futur, els països dictatorials es podrien unir i ser un gran perill pels seus interessos. En definitiva, tan a França com a Anglaterra no els interessava una victòria dels nacionals a Espanya, però encara menys que els comunistes aconseguissin el poder. El que més els interessava era que s'instaures un govern democràtic.

Malgrat les afirmacions del govern italià de que no tenien intenció territorial sobre les Balears, les noticies a la premsa, tant a la Espanya republicana com a l'estranger, eren molt alarmants i feien continues referències del paper del Conde Rossi a Mallorca. La premsa internacional i diversos polítics extrangers fan cridar l'atenció sobre la presencia italiana a Mallorca: oficials italians, manats pel comte Rossi, armes modernes cedides per Mussolini i transportades a l'arxipèlag per vaixells italians, avions i vaixells de guerra italians. El que molta gent opinava és que Mussolini volia convertir la seva estancia provisional a Mallorca en una colònia i una important base estratègica italiana.

Tant la República com els governs europeus sabien que els italians havien realitzat uns projectes per atacar Menorca, l'única illa lleial a la República. A més de la creació de estratègies per tal d'atacar Catalunya i València. Plans que al final no es portaren a terme.

La preocupació francesa pel domini italià de les Balears es feia patent per exemple a una nota de l'Estat Major general de la marina francesa. Aquesta nota deia que si Mallorca quedava sota la influencia italiana, el seu país no li seria possible enviar tropes a l'Àfrica del nord. També assenyalava que si això es produïa la flota francesa es veuria obligada a actua militarment a les Balears per tal de mantenir una ruta segura entre França i les seves colònies nord-africanes.

Però finalment Gran Bretanya i Itàlia varen signar un acord anomenat Gentlement's Agreement. D'aquesta forma les dues potencies renunciaven a modificar qualsevol sobirania nacional a l'àrea de la Mediterrània. Aquest acord fou signat el 2 de gener de 1937. Una setmana abans el “Conde Rossi” ja havia desaparegut de Mallorca i no estorbava en les negociacions amb els anglesos.

5.4.2.-Comte Rossi

El seu veritable nom era Arconvaldo Bonacorsi, encara que es feia dir comte Rossi. Aquest Camisa Negra fou escollit pel propi Mussolini per aquesta missió a l'illa, encara que es sabia que no hi havia molta bona relació entre ells.

El comte Rossi tenia el títol de Cap de la Falange, un partit creat pels feixistes de Mallorca, i tenia 20.000 homes sota el seu control directe. Però també era el cap de la força de seguretat pública, és a dir, la policia secreta. Encara que també disposava d'uns 200 experts italians especialitzats en espionatge, contraespionatge, transport de proveïments, propaganda, instructors i professionals en fortificacions militars. El comte Rossi fou enviat a l'illa a una

missió especial que li confià Mussolini. La qual era organitzar el partit feixista i vigilar les relacions de Itàlia amb l'Espanya nacional. Segons la opinió general estesa per Mallorca, Rossi volia convertir-se en el primer governador militar italià de l'illa.

6.-Conclusions

6.1-Decisió presa unilateralment

La Presidència de la Generalitat oficialment no sabia res de la retirada de les forces de Mallorca. Però se sap perfectament que tant Companys com Díaz Sandino estaven al corrent de les decisions del Govern central i de la Flota. Es bastant provable que l'ordre de retirada havia estat negociada a partir del dia 28. Però no es va consultar a la Generalitat de Catalunya, que havia estat l'organitzadora del les forces i que les sostenia i proveïa. E´s a dir, aquesta campanya a Mallorca que havia estat preparada i portada a terme pel govern català, va ser suprimida sense cap mena de consens des de Madrid.

Des de la premsa i alguns polítics catalans van sorgir fotes protestes que atacaven al govern de Madrid i a Prieto, considerats els responsables del fracàs d'una empresa que anava per molt bon camí. Aquesta opinió es va mantenir durant força temps, ja que es considerava un greuge de Catalunya enfront dels "peixos grossos" de Madrid, incapaços d'acceptar una victòria catalana.

6.2-Típica desorganització republicana

L'expedició de Bayo és un clar exemple de l'autèntica anarquia que regnà a tota la zona republicana al començament de la guerra. Per nombrosos militars fidels de la República, el començament del 1936, el caos era total i mancava una absoluta falta de seny i d'organització.

El propi Bayo confessà que les seves tropes estaven entusiasmades i creien de veritat en la defensa de la República, encara que hi havia diverses formes ideològiques. Però els mancava una professionalitat que es feia patent al front. Per exemple alguns grups ideològics no creien en l'autoritat militar, cosa que provocava que fessin la guerra pel seu compte o discutissin les ordres.

Cal destacar l'enfrontament d'idees entre les diverses faccions. Això provocava una faltava d' unitat en el front de batalla i les disputes ideològiques estaven a l'ordre del dia.

Aquesta falta de obediència era sobretot molt destacada els primers dies, cosa que va fer fracassar els plans de Bayo, ja que si s'hagués avançat ràpidament s'hauria pogut ocupar molt més terreny. Amb el pas de la campanya es varen poder solucionar algunes faltes de disciplina, per això va ser l'inici de l'organització que es portar a terme entre els diversos grups durant la guerra.

6.3-Oportunitat perduda

Bayo des del principi buscava una solució política, és a dir, una capitulació a curt termini que estalvies el basament de sang. Però aquest pla va fracassar en gran part per la mala informació sobre la veritable situació real de Mallorca, ja que es creia que les defenses i les forces de l'illa eren poc importants.

Es bastant provable que per aquest motiu fos escollit un punt tan allunyat de Palma, però pròxim a Menorca i d'una zona amb certa tradició republicana. No hi havia per la part de llevant de l'illa, cap objectiu important per ocupar, a no ser el poble de Manacor. Tampoc cap port resguardat del vent i a uns seixanta quilometres de la capital mallorquina. Altres caps militars opinaven, després de la campanya, que era més oportú desembarcar a prop de Palma. Encara que fos una empresa més arriscada i on s'hi haurien pogut produir més nombre de morts. Però el desembarcament en aquest indret hauria provocat un atemoriment dels habitants de l'illa i hauria tirat per terra la moral de les tropes nacionals.

L'opinió de molts mallorquins és que haurien pogut arribar fàcilment a Palma, si haguessin aprofitat el factor sorpresa els primers dies, ja que els militars partidaris de l'aixecament patien un seguit de noticies, algunes falses que s'havien de comprovar. Això provocava el caos i una desorganització per la redistribució de les poques forces i el material.

Els feixistes no esperaven que per aquest lloc es pogués intentar un desembarc ja que simplement només Manacor era la població més important, però un dels llocs més esquerrans de l'illa. Per això el poble només tenia un mínim de forces per defensar-se..

Els propis comandaments nacionals creien que si s'haguessin aprofitat els primers dies les guarnicions que defensaven els pobles d'aquella part de l'illa haurien caigut molt fàcilment i l'arribada a Palma hauria estat inevitable, ja que no existia ni un sol avió per defensar-la.

Quan a Manacor s'assabentaren dels desembarcament es van mobilitzar noves quintes i es fortificà i protegir la ciutat. Sabien que les tropes invasores anirien cap a la seva població al ser la més destacada de la zona.

Aquestes primeres hores que ningú no s'explica que no fossin aprofitades pels republicans van ser decisives. En lloc d'avançar, les tropes saquejaren Porto Cristo i marxaren desordenadament cap a Manacor i Palma. Per això la invasió fou frustrada per molt poques forces. En definitiva, en no poder controlar els seus homes, Bayo va perdre una oportunitat que ja no se li tornaria a presentar en tota la campanya.

6.4-Importancia de l'aviació

Molts pocs militars del ministeri de Gerra defensaven l'expedició de Bayo a Mallorca i segons ells, es tenia que tenir en compte el paper de l'aviació. El clar exemple era que abans de l'arribada dels avions italians, els vells avions de la base de Barcelona no tenien rival i era mot senzill desmoralitzar el rival i sembrar un desconcert al front. Però l'arribada de uns quants trimotors italians ja bastà per desfer les forces i obligar el reembarcament.

La derrota republicana a Mallorca, suposà que el control de l'aire passes a mans dels nacionals. Un control que no deixarien escapar en tot el transcurs de la guerra.

Bayo va confessar que la importància de l'aviació moderna era molt superior a la dels vaixells. Creia que si uns sis avions italians haguessin atacat els vaixells republicans aquests haurien estat enfonsats o obligats a fugir. Per això dona les gràcies que durant el reembarcament només apareguessin uns pocs avions. Bayo predicà anticipadament que les guerres modernes es guanyarien al cel.

6.5-Punt estratègic dels nacional

Ningú no pot negar la importància estratègica de les illes Balears. Permetien dominar marítimament part de la Mediterrània i possibilitaven el bombardeig del territori republicà que s'estenia des de Catalunya fins a Andalusia. Però també es cert que al primers moments de la guerra s'havien de decidir a la Península. Molts militars opinaven que l'empresa catalana no responia a uns interessos vitals per la República. En aquells primers moments, creien que les forces, la flota i l'armament que participaren a Mallorca s'hauria d'haver destinat a la zona d'Aragó o Andalusia. Encara que durant el transcurs de la guerra, les bases mallorquines perjudicaren enormement les ciutats de la costa.

Cal tenir en compte que tan Franco com Mussolini donaren des del principi una gran importància al domini de Mallorca. El primer, les volia per poder atacar les costes republicanes, mentre que el segon, li interessava per tenir sota control marítim aquella zona.

En textos de la post guerra, els vencedors introduïren la victòria a Mallorca com una de les quatre iniciatives series de ordre estratègic, juntament amb Brunete, Belchite i Terol. Opinaven que en la gerra a l'illa hi havia hagut defectes importants de plantejament i que havia estat realitzada en un mal moment.

Segons molts militars partidaris de la república, l'empresa de Bayo era lògica i necessària. Era important el domini de Mallorca. Encara que després del seu fracàs, fins i tot la Generalitat volgués al·ludir responsabilitats de la seva iniciació, però no hi ha cap dubte que l'operació era estratègicament un objectiu principal per a la República. Però també cal tenir en compte que l'ajuda que Franco podria rebre d'Itàlia quedaria gairebé impossibilitada si s'aconseguia dominar tot el mar Mediterrani.

En definitiva l'acció mallorquina era una autèntica necessitat militar i segons la informació, una tasca sense grans dificultats. Però els esdeveniments va anar en contra dels interessos de la República.

6.6-Repressió

La duríssima repressió que va sofrir el poble mallorquí es deguda a la por dels militars i dels partidaris al nou règim. Mallorca no tenia al principi de l'alçament suficients tropes ni armes per poder defensar-se d'un atac exterior. Només els hi hauria faltat tenir grups armats d'oposició al nou regim. Amb això vull dir que els militars no es podien permetre no tenir completament dominada l'illa. Per aquest motiu s'inicià un seguit d'afusellaments i empresonaments, que servissin per atemorir a la població i frenar tot intent de sublebació. Quan el capità Bayo desembarcà a les costes mallorquines, la por a una cinquena columna des de la reraguarda, va fer incrementar les accions repressores dels militars.

6.7-Responsabilitat de Bayo

La conquesta de Mallorca era important i es sap que tant la Generalitat com el ministeri de la Guerra idearen plans per la seva conquesta, però finalment s'acceptà el pla de Bayo.

Aquest pla era militarment una improvisació i els milicians no estaven lo suficientment preparats per portar-la a terme. Bayo contribueix a carregar la derrota de la campanya a Prieto, ja que ell com a cap de la columna de Balears no tenia cap responsabilitat amb la retirada de Mallorca.

Bayo va organitzar l'expedició i es va comprometre a portar-la a terme amb els mitjans de que disposava, però va desaprofitar l'efecte sorpresa. Primer invadint les illes petites i segon, deixant temps als militars mallorquins per poder prendre mesures per defensar-se. Segurament la mala informació que tenia li va fer confiar amb una rendició pacífica durant llarg temps.

En definitiva, Bayo no va estar a l'altura de les circumstàncies i segons l'opinió dels caps militars no tenia les qualitats necessàries per portar a terme amb èxit la invasió de Mallorca.

7.-Annex

7.1- Vida de Alberto Bayo

7.1.1.- Carrera militar de Bayo

7.1.2.-Visió que tenia el capità Bayo

7.2.- Georges Bernanos

7.3.-Retalls de la premsa

7.3.1- La premsa barcelonina

7.3.2.- La premsa mallorquina

7.4.- Entrevistes

7.5.- Mapes

7.6.- Imatges

7.1-Vida de Alberto Bayo

Alberto Bayo i Giroud va néixer a Cuba el 1892, de pare espanyol i mare cubana. Va estudiar en els EEUU i a Espanya va cursar els estudis militars. En el 1915 aconseguí el títol de pilot militar en la "Escuela de Aviación de Madrid". Participà en la campanya a l'Àfrica i compartí les idees progressistes i republicanes que seduïren a gran part de l'exercit. A Barcelona, els primers dies de l'alçament, va col·laborar per evitar el triomf dels rebels. La seva principal acció fou l'intent de restablir la República a Mallorca i Pitïusses. El 1939 es va exlilar residint en diversos països i exercint activitats docents. Instalat a Mèxic, tingué la càtedra en la "Escuela Militar de Aviación" i intervingué en diversos aconteixements bèl·lics en països centro-americans.

El 1955 va conèixer a Fidel Castro i a Ernesto Guevara, amb qui inicià una estreta col·laboració. Es traslladà a Cuba per participà en Sierra Maestra, on va poder portar a la practica les seves teories preferides de la guerra, la guerra de guerrilles. Posteriorment, va intervenir molt activament en la reorganització de l'exèrcit cubà i fou ascendit a comandant, la més alta graduació d'aquest exèrcit. morí el 1967 a l'Havana.

7.1.1.-Carrera militar de Bayo

El capità Bayo tenia una gran ambició de poder triomfar a la guerra civil espanyola. Aquest capità es convertir en l'organitzador, el responsable i el defensor a ultrança del desembarc a les costes mallorquines al agost de 1936. Alguns historiadors el veuen com una persona amb grans aspiracions que fou traït pel govern central o per la Generalitat; d'altres creuen que era un romàntic incapaç d'adonar-se de les limitacions de les milícies improvisades o simplement un ingenu al creure que gairebé no trobaria oposició a l'illa.

Bayo mai va ser un covard ni un conformista, moltes persones que el coneixien deien que era valent i impetuós, però obstinat en les seves decisions. També bastant propens a la improvisació i amb un gran afany de notorietat. Estava afiliat a l'UMRA, un grup de militars d'esquerra partidaris de la República. Quan va arribar la guerra civil només tenia el grau de capità i estava "castigat" a l'Aeronàutica de Barcelona, a més es va veure obligat a separar-se de l'aviació per un duel amb el capità Gallarza.

A partir de 1936 obté un protagonisme pel fracàs de l'estratègia al intentar invadir les Balears. S'escapà de l'afusellament que el Comitè de Milícies de Barcelona li tenia preparat i al poc temps treballava a l'Estat Major Centra per intentar recuperar el prestigi, organitzant guerres de guerrilles.

Bayo es va haver de exiliar d'Espanya, passant per França. Posteriorment es traslladà a Cuba, a Mèxic, a Nicaragua, a Costa Rica i finalment un altre cop a Cuba. A Nicaragua va realitzar la seva il·lusió: fou nomenat general pel sandinistes, entrenà guerrillers a Costa Rica, conegué a Fidel Castro i participà en l'organització del Gramma i la campanya contra el dictador Baptista a Sierra Maestra. Tot això va fer que desprès de la victòria de Fidel, fos nomenat instructor

en cap de l'exèrcit cubà. Al final de la seva vida es va barallar amb Fidel Castro, encara que morí a l'Havana el 1967.

7.1.2..-Visió que tenia el capità Bayo

Segons el capità Bayo el fracàs de Mallorca va ser un important fracàs dels republicans. Va realitzar un informe per la comandància major i els llibres que publicà al llarg de la seva vida. En els seus escrits dona múltiples raons de la seu fracàs i la importància de posseir Mallorca. Principalment era perquè des de aquesta illa estratègica, varen començar els bombardeigs continus de la capital catalana i després en tot el litoral mediterrani. Cosa que va ocasionà perdudes materials i morals i va començar a aparèixer el cansament de la guerra. A més van tenir que omplir amb antiaeris totes les capitals i pobles de la reraguarda. Això va costar una milionada, va entretenir equips que podien haver estat al front i es van haver de traslladar l'artilleria per tota la costa, amb peces de calibre gruixut amb el fi de impedir desembarc, ja que els vaixells de guerra tenien les seves bases a les illes. També van tenir que entretenir divisions d'infanteria disposades acudir a qualsevol moment al punt de desembarcament.

Un altre punt important és que s'havia de tenir en compte que es va haver de quadruplicar els serveis de policia dedicats a vigilar l'espionatge de costa i personal radiotelegrafista va tenir que desplaçar-se del font a la reraguarda. Abans de la caiguda de Mallorca els avions tenien que recórrer tot el front i el territori fins a arribar a Barcelona, València, etc.. per efectuar el bombardeig. Però l'illa de Mallorca al estar en el seu poder, podien venir fins les capitals republicanes de la costa.

Per altre banda el capità Bayo fa constar que la seva columna era la quarta part de una divisió y no posseïen ni el material bèl·lic d'una d'aquestes divisions. També critica que no varen tenir un sol canó de quinze per cinc, ni un sol avió de caça i moltes esquadrilles especials es van haver de dedicar a la defensa de les costes.

Bayo creu que els caps militars no varen tenir visió política i no van abrasar el panorama de la guerra amb exactitud. Culpa molt directament a Prieto de la falta de material i de la precipitada retirada.

7.2-Georges Bernanos

Georges Bernanos (1883-1948) fou un escriptor francès. També es dedicava al periodisme i tingué una notable activitat en defensa de la monarquia i el catolicisme. A França publicà alguns llibres que el varen fer destacar. El 1935 es va instal·lar a Mallorca per tal de buscar la tranquil·litat que el permetés escriure. En el 1936 al començament estava a favor de l'alçament dels militars contra la República. Fins i tot un dels seus fills era membre de les joventuts falangistes. Però a mesura que els esdeveniments anaven passant es va oposar en allò que al principi defensava. El 1938 escriví "Els grans cementiris sota la lluna", un llibre que narrava les experiencies i els fets com a testimoni de les execucions a Mallorca durant la guerra civil espanyola. Aquest escriptor va escriure altres llibres que varen dividir la població francesa. Molts tractaven de temes internacionals d'aquella època tan agitada, com per exemple la resistència, el pacte de Múnic o respostes compromeses de militars francesos. Encara que en totes les seves obres es poden detectar el dolor del món, la fidelitat a Déu i la dignitat humana.

Els grans cementiris sota la lluna

Aquesta obra narra les vivencies de Bernanos durant la primera part de la guerra civil espanyola a Mallorca. Segons el seu testimoni divideix la repressió a Mallorca en dues fases ben diferenciades. Els fets que va haver de viure el varen trasbalsar molt. Tenia bastants amics que varen ser executats per ordre de les forces comandades pel Conde Rossi. La seva animadversió al dirigent de la Falange es fa patent en tot el llibre que va escriure i el culpa directament dels fets repressius a l'illa. Seguidament he resumit la seva explicació en referència a la repressió del poble mallorquí. Ho divideix en dues parts:

Primera fase

La primera fase de depuració va durar quatre mesos. En el curs d'aquests quatre mesos el "Conde Rossi", un dels militars provinets de Itàlia, fou el principal responsable d'aquestes matances. No ho va disimular gaire ja que no deixa de figurar en el lloc d'honor a totes les manifestacions religioses. L'assistia generalment un capellà reclutat a l'illa de Mallorca,el qual l'acompanyava a tots els viatges que feia per l'illa. Encara que al final fou afusellat per militars per comensar a posar en dubte l'autoritat del cap italià.

Normalment Rossi portava roba militar, que estava caracteritzada per uns bons pantalons, unes bones botes negers i la camisa tradicional de l'exercit italià. Gairabe sempre portava la creu blanca sobre el pit i un parell de pistoles a la cintura. Ningú no hauria gosat posar en dubte els poders discrecionals del general italià. Un dels episodis que demostren la seva falta de valoració per la vida humana es la petició que li va fer un pobre religiós. Aquest capellà li va suplicar humilment que estalviés la vida de tres noies presoneres d'origen mexicà, que després d'haver confessat, considerava que havien actuat sense malícia. En Rossi li va respondre "Entesos va respondre el comte que es disposava a posar-se al llit, ho consultaré amb el coixí." L'endemà al matí, les féu matar pels seus homes sense haver tingut ni en consideració le demanda del capellà..

Així, fins al desembre, els camins enclotats de l'illa i als voltants dels cementiris, van rebre regularment la visita de Rossi. El seu principal objectiu eren els obrers i camperols, però també va fer afusellar a burgesos, farmacèutics o notaris. Totes les persones que feia afussellar era per acusasions de persones, avagades anonimes, que feien a la comisaria. No es feia cap judici i si es feien interrogatoris, tampoc no servien per res més que per totturar els acusats. La sentencia ja era coneguda.

Bernanos posa un exemple que li va passar. Un dia que demanava a un amic, que es dedicava a la medicina, el clixé fet algun temps abans per un dels seus amics radiòlegs, més ben dit, l'únic radiòleg de Palma, li va respondre somrient el metge "Em demano si trobaran el que busquen... Aquest pobre X... el van dur a passejar l'altre dia ." Aquest succes demostra que moltes de les persones assasinades eren persones d'estudis, encara que també agafaven camperols. Aquests fets eren coneguts de tothom, però per por la gent no deia res.

La segona fase

Un cop gairebé acabada la depuració per totes les poblacions, va caldre pensar en les presons. Les presons eren plenes de persones que havien estat tancades per acusacions fetes per veïns o perquè es sabia que eren de tendències republicanes. Per això el Conde Rossi va ordenar desfer-se de l'excés de presoners. El resultat va ser la mort injustificada de nombroses persones. També estaven plens els camps de concentració. Plens enacara els vaixells desarmats i els magatzems fets servir de presons.

Un gran nombre d'aquests suspitosos, homes i dones, foren afusellats. Quants de morts? Ningú ho va poder dir amb certesa, però la xifra que donà Bernanos fou proporcionada per un dels caps de la repressió palmesana. Fins el març de 1937, després de set mesos de guerra civil, en contabititzava uns tres mil. Fent calculs donava quinze execucions per dia com a mitjana.

Bernanos fa una queixa ferotge a l'esglèsia. La qual l'acusa de saber les matances que es realitzaven i no moure un dit per aturar els assassinats. Fins i tot en alguns casos de col·laborar amb els falangistes per capturar o donar informació dels sospitosos.

7.3.-Retalls de la premsa

7.3.1- La premsa barcelonina

A continuació presento diversos articles curt de La Vanguardia i del Diari de Barcelona, per demostrar la forma com tractaven la notícia.

Diari de Barcelona

19 d'Agost de 1936

DE LA CONQUESTA DE MALLORCA

" Al desenbarc de Mallorca solament hi han intervingut forces catalanes que tenen una impetuositat extraordinaria ..."

El capità Bayo ha tramés al president de la Generalitat un comunicat en el qual li dona compte de la marxa favorable de les operacions.

El Comunicat no el dóna integre perqué en ell fa referencia a situacions d'estrategia que convé mantenir reservades.

S'han posat a les nostre ordres , alguns soldats i s'han enrolat grups de camperols.

El segón comunicat del capità Bayo, acabat de rebre diu:

" Capità Bayo a S.E. el President de la Generalitat:

Rebuda la seva clamorosa felicitació, trasmetré a tota la columna. Ací, tot marxa bé, tenim foc però estem batent als facciosos que no poden contra nosaltres. En el desembarc a Mallorca, solament hi han intervingut forces catalanes que tenen una impetuositat extraordinaria, treballen i combaten incansablement.

Ordeni trametre'ns cent banderes catalanes per a delimitar bé, el nostre front."

NOU DESNBARCAMENT A MALLORCA

19 d'Agost de 1936

Ahir, a les sis del matí, van desenbarcar a Port Vermell una columna de milicians. L' aviació bombardejà abans per netejar d'allí els pocs facciosos que si havien i que s'apressaren a amagar-se. Un cop en terra, els milicians van formar-se per anar en direcció a Manacor.

La moral és exel-lent i avancen al crit de ¡Visca Catalunya!

Les altres columnes desembercades diumenge, segueixen avançant, i són ovacionades a cada poble que passen.

És probable que molt aviat s'arribarà a l'objectiu principal, o sigui la presa de Ciutat de Palma de Mallorca.

La Vanguardia

27 de agosto de 1936

Las fuerzas liberadoras de Mallorca continúan su victorioso avance

Los reveldes han dado muerte a los cabecillas capitán Salón y teniente Gomila.

La ocupación de Mallorca

Parte del capitán Bayo al Presidente de la Generalidad:

" Con absoluta colaboración de todos los elementos a las órdenes de este mando, continua nuestra acción liberadora en el sector donde desembarcamos. Hoy hemos rechazado un fuerte inteto de avance obligando al enemigo a rendirse. Han sido muertos, por sus propias tropas, el capitán Salón y el teniente Gomila, segun han manifestado prisioneros. De madrugada se han rendido varios soldados abrazandose alos nuestros y dando juntos emocionantes vivas a la República. A media tarde, la artilleria de gran alcance del enemigo ha bombardeado nuevamente y sin resultado el buque Hospital de la Cruz Roja. Lo que pongo en su conocimiento y aprovecho la ocación para saludarle. -Capitán Alberto Bayo."

Diari de Barcelona

29 d'Agost de 1936

ITALIA APLICA L'EMBARGAMENT DE LES ARMES DESTINADES A ESPANYA

Italia aplicarà a partir d'avui l'embargament sobre les armes amb destinació a Espanya. Es proibeixen l'exportació directa, la indirecta, la reexportació o trànsit amb destinació a Espanya, possesions espanyoles i zona espanyola al Marroc de tota mena d'armes, municions i material de guerra, així com també es prohibeix l'exportació d'avions desmuntats i vaixells de guerra.

La Vanguardia

3 de septiembre de 1936

Salida de milicianos para Mallorca

En la madrugada de ayer salió para Baleares el vapor " Mar Negro ", el cual conducia mil milicianos que van a incorporarse a las columnas del capitán Bayo.

Diari de Barcelona

3 de setembre de 1936

De que serveix la S.de N. ?

Un vaixell de guerra alemany ha desembarcat a Palma aprells d'aviació i bombes de gran potència.

Tres trimotors " Junkers " han bombardejat el nostre vaixell hospital.

Copiem del nostre col-lega "La Rambla" la següent informació referent a la qual no volem fer cap comentari.

" Tres trimotors Enemics de classe i procedéncia germànica, iguals als "Junkers" que fan els grans serveis regulars de passatgers, han bombardejat novament el vaixell hospital "Marqués d Comillas" i el campament, sense conseqüencies greus.

Per servei de informació especial del capitè Bayo sabem que un vaixell de guerra alemany dembarcà aparells i bombes de gran potènciai que confratenitzaren els tripulans d'aquest vaixell amb els feixistes de Palma.

L'escandalós ajut dels països feixistes als rebels arriba als límits més insospitats i han desembarcat el seu material amb la major tranquil-litat després d'escoltar els advertiments que el submarí " B-3 " els feia.

La Vanguardia

5 de septiembre de1936

En Mallorca el buque leal "Tetuán" ha bombardeado Sóller y otras poblaciones costeras.

Como de costumbre, la aviación fascista ha bombardeado nuestras posiciones con bombas de mucha potencia.

Nuestras milicias están ya adiestras al bombardeo diaro y no causa ningún efecto. El enemigo no da senyales de vida en las treincheras.

Los fascistas son castigados por nuesrtras tropas, todos los dias. El buque " Tetuán " ha bombardeado Sóller, disparando sobre la zona urbana. Esta noche dicho buque ha bombardeado Porto Cristo y otro pueblos costeros.

Todos los dias desertan de las filas fascistas soldados y paisanos; vemos formados con estos elementos, grupos que mezclados con nuestros milicianos, atacan al enemigo.

La Vanguardia

6 de setiembre de 1936

La columna del capitán Bayo.

Desde esta fecha que instalada la Oficina Estadística de la columna de Baleares, mandada por el capitén Bayo, en el piso tercero de las dependencias de la ex Capitanía General.

Se ruega a todos los componentes de la columna que deseen enterarse de asuntos que atañen a la misma, se dirijan a ella en las horas hábiles.

7.3.2- La premsa mallorquina

Portada de La última hora en els dies més claus.

7.4- Entrevistes

Durant la meva estada l'estiu passat vaig entrevistar a dues persones que visqueren de diferenta forma la guerra civil. Són dues persones les quals sabia per explicacions d'altres anys la seva vivencia durant el desembarc de les tropes republicanes a Mallorca.

ENTREVISTA nº 1

Nom: Pep

Quina edat tenia quan va esclatar la guerra? Uns 17 o 18

A que es dedicava? Treballava a la possessió de Poca Farina (es troba en el terme de Sant Llorenç). Els propietaris eren partidaris de la dreta.

Hi havia activitats abans del desembarc? Sí. Els avions republicans llançaven bombes de poca potència i en molts casos aquestes no explotaven. També llançaven papers de propaganda.

Quin ambient hi havia entre els mallorquins? La gent de Mallorca estava a la espera, ningú sabia que passaria. Però estàvem assabentats que nosaltres érem la única zona nacional de la zona i ens trobàvem envoltats. Per Barcelona, València, Cartagena, ...

S'esperava un desembarc? Esclar, però no teníem ni idea de per on seria. Per això es reforçaren les vigilàncies en els llocs on era més probable.

Com es va enterrar del desembarc? Em trobava amb un altre milicià ( també de Poca Farina) a Porto Cristo. Vam ser uns dels primers en veure arribar els vaixells republicans com s'acostaven. Vam deixar el nostre lloc de vigilància i vam anar a corre-cuita al poble per informar. Mentre marxàvem els vaixells bombardejaven la costa. Ens estem una estona més i hauriem volat pels aires.

Que va passar desprès? Les autoritats van anar a avisar, ja que per la zona només hi havien "4 falangistes".

Va tornar a Porto Cristo? No, vaig ser traslladat a Xorrigo (aprop de Palma) durant gairebé tota la operació de Bayo.

Que sap que van fer la gent dels pobles al assabentar-se que tenien els invasors a tan pocs quilòmetres? Molta gent va fugir a altres pobles més allunyats de la costa o marxaren al camp o a les muntanyes per refugiar-se dels rotjos.

Com estaven els ànims? Es comentava que Mallorca no podria aguantar i no es sabia si es rendiria o quan de temps podria durar. S'estava a la expectativa.

Sap alguna cosa de "la quinta columna"? Es deia que els falangistes haurien perdut si la columna de l' Aleo s' hagués unit als rotjos. Però les autoritats es van avançar, l'empresonaren i li tragueren el que tenia. No ho ser si l'afusellaren.

Que feia tan lluny del front? Vigilar que no es produïs un nou desembarc aprop de Palma. Però mentre era a Xorrigo veia molt sovint com a les onze de la nit hi portaven en aquelles costes gent per afusellar. Al matí següent un camió passava a recollir els cossos.

Va tornar a la zona del conflicte? Sí, però a principis d'agost. Vaig tornar al poble i vaig poder veure els avions estrangers. La gent sabia que els avions varen arribar gràcies als diners de March. La possessió on treballava va ser bombardejada i els rotjos varen agafar uns quants milicians (que foren duts a Maó, però no els afusellaren).

Que pot dir sobre la repressió que patí Mallorca? Molta gent era acusada per rancors, interessos, diners, ... Per això no sabies de qui fiar-te, sobretot els primers mesos de l'alçament.

La gent que agafaven l'enviaven a "Son Colete" (actual cementiri de Manacor). Si et portaven allà ja sabies que no tornaries.

Va estranyar la retirada dels rotjos? Sí. El reembarcament es va fer amb presses, ja que varen deixar nombrós armament, sacs de farina, ... Al arribar a la platja de s'Arenal es trobaren bastants cossos de republicans enterrats sota l'arena i s' havia de vigilar on posaves els peus ja que hi havia bombes que no havien explotat.

Sap alguna anècdota? Vaig sentir a dir que al principi del desembarc un mallorquí de la marina havia arribat amb el desembarc. Va estar apunt de passar-se al nostre bàndol. Però no ho va fer ja que en aquells moments de la guerra semblava que els alçats no podien aconseguir la victòria. Ja veus com d'equivocada estava molta gent...

ENTREVISTA Nº2

Nom: Margalida

Any de naixement: 1917

Així tenia durant la guerra tenia 19 anys.

Recorda alguna cosa de la guerra, aquí a Son Servera? Oi tant, recordo quan tothom va saber que els rotjos havien desembarcat a Cala Millor i la gent tenia por que no entressin al poble.

Per què els hi tenien tanta por? Escoltàvem les noticies per la radio del bar de la plaça i de les coses que feien.

Es refereix a la crema d'esglésies? Sí, i els robatoris.

Quan es va fer marxar la gent de Son Servera, vostè també va marxar? Gairebé tota la gent va marxar cap a Artà i Manacor. La Guardia Civil passava casa per casa per assegurar-se que no es quedes ningú.

Per què els obligaven a marxar de casa? Algunes famílies era sabut que no estaven d'acord amb els militars. També per evitar robatoris, crec jo.

Hi havia molta gent que no estava d'acord amb els militars? Bé, no ho ser del cert. Molta gent no creia que l'aixecament triomfes, però tampoc no es manifestava el seu recolzament als roigs.

Per què? Per no ser enviat a Son Coletes ( cementiri)

Per què els hi diu roigs i no republicans? Aquí se'ls coneix així. Recordo que es penjaven cartells a les parets amb títols com " Los barbaros rojos" i convents cremant-se de fons.

Vostè on va marxar durant el desembarc? La meva família i jo vàrem marxar a casa d'uns parents d'Artà. Deixarem la casa i ens emportarem tot allò més preuat. Em sembla que en el carro també dúiem les galines.

Van bombardeja Artà? No gaire. Molts de cops no explotaven les bombes. A ca'n Jaumet (una casa veïna a Son Servera) varen trobar dues bombes a la sitja dels porcs. Cap de les dues va explotar. Però des de Artà per la nit era força freqüent sentir algunes explosions a la llunyania.

Van passar, abans o durant la guerra, avions que llancessin papers? No estic gaire segura, però em sembla que sí. Encara que em sembla que estava prohibit mirar el que deien o recollir-los. Ràpidament eren recollits pels militars.

Hi havia molt control de les autoritats? Durant la guerra no es podien fer reunions al poble sense la vigilància de la Guardia Civil.

Es tenia por que sorgís una cinquena columna que ajudes als rotjos, em refereixo a mallorquins que volguessin lluitar amb els invasors? No ho ser, eren coses que era més prudent no parlar.

Que me'n pot dir de la repressió o les execucions a Son Coletes? De Son Servera fou afusellada molta gent. Com has dit els portaven a matar al cementiri de Manacor. Durant força temps hi hagué molta desconfiança entre la gent del poble. Per exemple, un de ca'n Neula va ser acusat de ser roig i el varen afusellar. Al cap d'un temps la seva dóna es tornar a casar. Però diuen que va ser el nou marit era qui l'havia denunciat. No se si era veritat, però...

7.5-Mapes

7.6.- Imatges

Bibliografia

-Massot i Muntaner, Josep. 1987.El desembarcament de Bayo a Mallorca.

Biblioteca Serra d'Or

- Gordillo i Courcières, José Luís. 1987 .La Columna de Bayo.

Ediciones Dyrsa

-Diversos autors. La expedició republicana a Mallorca.

Revista història i vida nº 91

- Massot i Muntaner, Josep. 1988. Vida i miracles del "Conde Rossi".

Biblioteca Serra d'Or

- Massot i Muntaner, Josep. Guerra civil i repressió a Mallorca.

Biblioteca Serra d'Or.

-Diversos autors. 1982.Historia de Mallorca. Volumen II.

Editorial Moll

- Georges Bernanos. Els grans cementiris sota la lluna.

- Alberto Bayo. Mi desembarco en Mallorca.

l'eix Roma-Berlín: les dues potències feixistes més importants d'Europa. Països amb règims autoritaristes.

Coronel Yagüe: militar encarregat de l'aixecament a la zona del Marroc. Així dominarien l'exèrcit d' Àfrica, imprescindible per realitzar el cop.

Francisco Franco: un dels generals africanistes més joves. Més endavant fou nomenat “Generalisimo de todos los ejércitos”.

Mola: un dels organitzadors del pronunciament des del govern militar de Pamplona. Fou marginat en aquest indret pel Front Popular.

Queipo de Llano: militar de Sevilla que va participar en el cop. Andalusia era important dominar-la per facilitar l'arribada de les tropes d'África.

General Fanjul: encarregat de l'aixecament a Madrid. El seu fracas va ser importantissim per la República.

Capità López Varela: Sense el suport del capità general i l'oposició popular l'aixecament a Barcelona no fou possible.

Lluís Companys: President de la Generalitat de Catalunya. Pertanyia al partit d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

CNT-FAI: sindicat de tendències anarquistes.

Documentació del Comitè Central de les Miícies Antifeixistes

General Goded: militar africanista que fou “marginat” a les Balears. Es tenia que encarregar de l'aixecament a Catalunya.

Falange Española: FE-JONS. Partit autorirati, proper a l'extrema dreta. S'inspirava amb els pensaments dels Estats feixistes europeus.

Bàndol de Goded per a les Balears.

Juan March: Comerciant i banquer de Mallorca. Sovint es deia de l'illa “el feudo de March”. Des del principi va ajudar economicament l'aixecament.

Manuel Azaña: president de la República. Pertanyia a Izqierda Republicana.

Manuel Urribarry: Capità de la Guardia Civil. Les seves forces, juntament amb algunes de Bayo, varen conquerir Eivissa. Per discrepancies amb Bayo va decidir no participar a l'atac a Mallorca.

Esquerra Republicana: Partit nacionalista català.

UGT: Sindicat de tendències socialistes. Branca sindicalista del PSOE.

POUM: Partit Obrer d'Unificació Marxista. No partidari de seguir les directius de la URSS.

Martínez Bande: Historiador que es va documentar sobre l'acció republicana a Mallorca.

Llistat de Bayo fou copiat íntegre de la seva obra “Mi desembarco en Mallorca.

La Vanguardia: Durant el conflicte a les balears el diari encara anava a favor de la República. Més endavant anirà amb l'Espanya nacional.

Coronel Unamuno: primer en encarregar-se de la defensa contra els desembarcats. Era un dels miliats amb més experiència.

Vicens Guarner: fou enviat a Mallorca per supervisar l'operació.

Proclames que es llançaven amb avions a sobre de les tropes de la República.

16 d'agost. 17 d'agost.

27 d'agost. Del 31 d'agost al 4 de setembre

Afusellats: En cap document hi ha una xifre clara de les persones mortes pels nacionals. Només es poden fer aproximades per mitjà de persones que fugiren cap a la zona republicana.

Legió Condor:aviació alemanya. Molt superior a la republicana. Aquesta aviació fou provada la seva efictivitat primer a Espanya i després a la segona guerra mundial.

Camises negres: membres del Partit nacional fascista i de les Milicies voluntaries de seguretat nacional provinents de l'Itàlia de Mussolini.

Retrat de Rossi

Mur del cementiri de Palma.

Aquesta notícia fa referència a les ganes de les forces catalanes per enfrontar-se amb l'enemic. Destaca que nomena només la participació de forces catalanes, a més de les 100 banderes per delimitar el front.

Notícia en gran part falsa. Si que encerta quan diu que els ànims estaven alts, però menteix al dir que les forces avançaven i eren ovacionades pels pobles.

Notícia que intenta fer veure l'operació com una acció alliberadora, fins el punt que els milicians contraris mataven els seus caps i s'unien a ells.

Aquesta notícia comenta que Itàlia prohibirà la venda d'armes a les forces nacionals. Fet que va succeir durant tota la guerra.

Referència a l'enviament de més tropes al front de Mallorca.

Denuncia de l'ajuda dels estats feixistes a les tropes nacionals. Bayo es va equivocar, ja que el vaixell que arribà era italià i no alemany.

Aquesta notícia fa palesa l'estabilització del front i el bombardeig continu dels avions italians. Però encara es fa referència al pas forces enemigues al bàndol republicà.

La notícia va dirigida a aquelles persones indret on es podien veure les llistes dels morts en la campanya. que volen informar-se de milicians que varen anar a Mallorca.

Portada del 17 d'agost de 1936. Destaca llegir a la premsa dels primers dies del desembarcament, que les tropes enemiges han estat ja expulsades.

Portada del 4 de setembre de 1936. La finalització de la batalla i la retirada dels “rotjos” s'enfoca com una gran victòria de l'exercit nacional.

Segons les paraules d'aquest antic milicià, he esbrinat que tothom esperava un desembarcament a Mallorca. Durant els primers dies d'enfrontaments els ànims estaven baixos, però amb l'ajuda dels avions italians els invasors varen fugir amb preses. Al llarg de la guerra l'entrevistat fou destinat a la Batalla de l'Ebre i a la caiguda de València.

Aquesta entrevistada demostra que durant el conflicte la por als militars era evident. La premsa i la radio eren la forma d'estar informats del conflicte. Però donaren una fama a les tropes republicanes incloent-les totes com a comunistes. Així infondrien por a molta gent. També cal destacar la por als bombardejos que tenia la població civil.

Operacions que es realitzaren a les Balears. La zona fosca pertany a la República. Les fletxes són les operacions que es portaren a terme.

Forces dels nacionals que actuaren per expulsar les tropes republicans.

Mapa que mostra l'estabilització del front. La línia de l'esquerra pertany als nacionals, mentre que la de la dreta és la dels republicans. La zona entre les dues forces és la “terra de ningú”. Els punts més foscos són els emplaçaments dels canyons.

Desembarc de les primeres tropes a Mallorca. Al fons es poden veure els vaixells republicans.

Organització a Punta Àmer dels republicans els primers dies.

Campament republicà a Cala Millor.

Hidro de les forces republicanes.

Bombarder italià. És evident la diferencia amb l'aviació republicana.

Grup de presoners republicans al front de Manacor. La gran majoria foren afusellats.

Efectes dels bombardejos republicans a la ciutat de Palma.