La Madeleine

1. Documentació.

Aquesta obra s'anomena l'església de la Madeleine, i el seu arquitecte s'anomenava Pierre Vignon (1763-1828).

L'obra es començà a construir l'any 1806 per Pierre Vignon però aquest fou substituït per J.Huvé l'any 1829, i la construcció de la mateixa es prolongà fins l'any 1842.

Pertany a l'estil del Neoclàssic. Període napoleònic “Estil Imperial”

La Madeleine està construïda amb pedra, i el mur està tractat amb aparell isòdom. El seu sistema constructiu és de dimensions gegantines amb l'objectiu d'impactar. El seu sistema constructiu a l'exterior es arquitravat i l'interior presenta un sistema voltat amb cúpules. Exteriorment configura un espai rectangular.

Actualment es localitza a París, plaça de la Madeleine davant de la Rue Royal.

2. Anàlisi formal

Exteriorment, a manera de temple clàssic, és octàstil, perípter, amb columnes d'ordre corinti. Com a element de suport, aquestes columnes corínties, de 20 metres d'alçada s'aixequen damunt un podi de 7 metres, salvat per una amplíssima graonada de 28 graons, situada a la façana principal.

Quant a la decoració exterior, cal destacar-ne la temàtica religiosa present en el fris i en els frontons i cal subratllar-ne el tema del Judici final en el frontó de la façana. Una pota de bronze amb baixos relleus inspirats en els deu Manaments ens condueix a l'interior. El joc racional de línies verticals de les columnes amb horitzontalitat de l'enteulament configura a l'edifici un equilibri grandiloqüent.

Exteriorment, les columnes d'ordre corinti amb base, fust estriat i capitell amb fulles d'acant. Un mur delimita a l'espai interior en el qual trobem pilars i gegantines columnes corínties, que suporten el pes d'un sostre voltat.

L'enteulament es amb una coberta a dues aigües a l'interior, i exteriorment una estructura voltada configurada per trams quadrats amb tres cúpules sobre petxines.

Interiorment és una enorme i obscura cel·la decorada amb marbre, daurats i escultures que produeix als ulls del espectador efecte de raresa, nuesa i fins i tot rebuig. Al final d'aquesta llarga nau voltada amb cúpules sobre petxines localitzem un absis decorat amb un fresc on Crist i Madeleine són acompanyats per personalitats històriques del temps de Napoleó.

L'estil d'aquesta obra és el Neoclassicisme. L'arquitecte fou Pierre Vignon (1763-1828), un dels arquitectes neoclàssics que més recupera o imita el passat clàssic. L'aspecte que influeix decisivament en la formació de l'estil neoclàssic és l'impacte i l'autèntica passió produïda pels descobriments arqueològics de les ruïnes d'Herculà i Pompeia i el redescobriment a mitjans de segle de monuments grecs. Clar exemple d'aquesta passió del món clàssic el podem trobar en La Madeleine. Té l'aspecte exterior d'un temple clàssic i en ella es combinen elements (columnes,ordre, frontons,etc) característics de l'arquitectura grecoromana, confirmant que el Neoclassicisme és l'estil iniciat en temps de Lluís XV i Lluís XVI, però durant l'època de la Revolució arribà a la màxima expressió. Els Revolucionaris francesos van prendre coma model els antics valors de Grècia i Roma per enderrocar la fastuositat del Rococó, l'art dels Salons aristocràtics de rinxolades perruques. Era doncs, la reacció profunda contra la frivolitat de l'art i la moral de principis de segle. A l'època napoleònica, l'art Neoclàssic pren un tret molt més classicista i es constitueix el que anomenem l'Estil Imperial. Napoleó amb aquest retorn a l'antiguitat de llenguatge racionalista, ordenat i geomètric, transmetia ideals seriosos de justícia, honor i patriotisme. L'època de Napoleó és la més fecunda pel que fa a construccions classicistes i és evident la intenció d'identificar Napoleó amb els emperadors romans. Posteriorment al segle XIX, la crisi religiosa, les revolucions liberals i econòmiques van suposar el triomf del Romanticisme com a resposta a la reacció burgesa que havia originat el neoclassicisme.

D'altra banda, cal destacar que aquest estil també va néixer per la voluntat d'enfrontar-se a l'estil Barroc imperant a Itàlia. S'ha d'interpretar amb això el sentit d'afirmació del món o art francès enfrontat a l'art italià; aquest últim, fins ara amb un gran protagonisme.

3. Interpretació

És un temple laic per guardar-hi els trofeus i les banderes agafades als enemics que esdevé un edifici religiós. Actualment és una església cristiana dedicada a Madeleine.

Tot l'exterior de l'edifici és un símbol de recuperació de l'època clàssica. La pedra com a material, així com les columnes, donen un aire de solidesa i noblesa. Aquesta aclaparadora solidesa ens pot assenyalar que Napoleó utilitza el Neoclassicisme com a símbol de glòria i immortalitat.

El temple de la Madeleine s'aixeca on l'Edat Mitjana hi havia una petita església dedicada a Madeleine. L'any 1763, Lluís XV va col·locar la primera pedra de l'actual església i després de nombroses vicissituds, Napoleó, l'any 1806 va manar acabar-la, tot construint un temple de caràcter civil, “el temple de la Glòria”, en honor al seu exèrcit. Amb la caiguda de Napoleó, la construcció es perllongà fins l'any 1842, i per tant el temple laic esdevé en un edifici religiós, una església dedicada a Madeleine. Napoleó va encarregar l'obra a Pierre Vignon com a conseqüència d'un concurs al 1806. Després de desestimar el primer i el segon projectes premiats que s'assemblaven molt a una església, es quedà amb el de Vignon perquè recordava els temples clàssics.

Napoleó va posar l'art al seu servei tal com ho feien els emperadors romans i per tal de justificar i legitimar el seu poder. Les imponents columnes, així com el seu monumental aspecte exterior, són un bon exemple per confirmar el deig enlluernador de Napoleó a l'hora de crear un temple en honor al seu exèrcit. Quant al paper de l'arquitecte, cal subratllar que sens dubte és el mateix que establiren els arquitectes romans amb llurs emperadors; s'ha de pensar, per tant, que P. Vignon va treballar per glorificar l'Imperi napoleònic.

• Fotos de l'esglèsia de la Madeleine