Àngel Guimerà, després d'haber patut ell mateix un dilema amorós el qual el va deixar marcat de per vida quan ella el va rebutjar, introdueix a la seva obra dramática un punt comú: la conflictivitat amorosa, un esgraó mes que s'interposa a l'amor dels personatges.

Hi ha diversos de conflictivitat amorosa a les obres dramatiques del Guimerà.

Un d'ells es podria descriure quand no hi ha un tercer element específic i personal, es mes quand es tota una societat la que interveix a l'amor dels protagonistes. Alguns casos d'aixo ho podem trobar a “mar i cel” i a Judith de Welp

Pèro el tipus mes usual de la seva obra dramàtica , es podría descriure graficament així:

Ell - Ella ---- L'altre

+ + -

Aquest esquema trobat en la majoría de les obres guimeranianes, en ho explica una de les seves protagonistes ben clarament al passatge de la seva obra: l'Ágata, de la filla del mar ( escena VII d'aquesta obra)

L'estimada i l'estimat s'enfrenten a un tercer que vol desestabilitzar la relació entre ells. Aquí la introducciño d'un element negatiu que fa que el elements positius es desestabilitzin.

Un altre esquema que fa servir el Guimerà a les seves obres, es una variació del anterior on les tornes es cambien:

Ella - Ell ---- L'altra

+ + -

Aquest esquema el trobem en una de les seves obres mes representatives com pot ser “ la filla del mar”

Pero també podem fer submodificacions d'questes on els dos elements son postitius per el punt de trobada ( que sería la persona que está al mig) o ón el punt de trobada te afinitat amb els dos punts extrems.

Un altre forma d'esquema guimeraniá, es quan aquest introdueix un quart personatge que serveix per descongestionar la conflictivitat d'un trio.

Els personatges de Guimerà solen esser de diferent classes socials o amb un problema afegit. El persotage principial de les obres guimerianianes te un punt de marginament. El qual l'esser marginat idealiza l'amor com un punt pero trobar l'estabilitat tant social com emocionalment. La trobada amb l'amor li dona una seguretat i una fermesa que abans no tenía. I descubreix el perqué de la seva lluita i perqué a ha de lluitar ara en contre d'altres adversitats. A més el personatge principal te de coincidir al menys en una d'aquestes afirmacions :

Aquestes afirmacions, però no es troben en totes les seves obres.

Les “noies” d'aquestes obres, destaquen pero un motiu, no son les noies refinades i sumises de l'epoca, son unes lluitadoras que volen que els eus ideals estiguin pero damunt de tot alló de la societat i les costums, i aixo elles no ho veuen fins que arriben a l'amor... per elles, l'amor es l'unic important.

L'amor a aquestes obres, desembocará en la compenetració del enamorats en qüestió d'aspiracions e intéressos. L'atracció fisica del principi entre els dos, es torna mes espiritual, i per tant els enamorats queden a les mans del destí i no els importa haber de sacrificar-se per el seu/va enamorat/ada. Per aquesta raó neix el denominat “ conflicte dramátic” ja que l'historia acabarà amb tragedía a la majoria del cassos on un dels dos enamorats perd la vida.

Apart de les lluites internes que esdevindrán entre ells, les oposicions socials de la multitut , la societat i en la majoria dels cassos l' element personificat del que sería “ lo que esta be” “ lo que mes convé” als ulls de la societat

Aquest personatge, sol esser un hereu o una persona amb una reputació implecable i un reconieixement social possitiu ( menys a la filla del mar), i aquesta persona normalment no li fa el pes a la protagonista, o li fa pero no molt. I aixo provoca una gelosia que ens durà al següent punt que sería la posició de possesió del personatge negatiu.

El personatge negatiu o el pretendent rebutjat sol esser una persona que ho fará tot pero consseguir els favors del personatge central. Encara que alló suposi intentar fer entrebancar a l'enamorat. Intentará posar a aquest en ridicul i tindrá una postura decisiva per el desenllaç del drama.

El següent punt será aplicar-ho a l'obra quehem agafat, que es la festa del blat.

Tot aixo que hem comentat al darrer punt es pot aplicar a l'obra escollida: la festa del blat.

L'esquema que aquesta obra seguiría dels esmentats a dalt seria el primer i per tant com hem advertit, el mes frecuent

Ell - Ella ---- L'altre

+ + -

En aquest cas i atenent a auquesta obra l'esquema ens quedaría de la següent manera:

Jaume - Oriola ---- Vicentó

+ + -

farem de cadascun dels personatges una mena de perfil.

Començarem pero el punt clau del triangle:

L'Oriola.- es la heroína de l'obra, i per tant el centre de la vida dels dos chicots. L'Oriola, es la publilla de la casa, es la que quand es casi es quedará amb les terres i també la aspiració de tots els homes de les terres. Els seus pares van morir quand ella era petita i encara que es molt jove, s'encarrega de les tasques, amb l'ajut de l'oncle Telm cap de familia fins que la pubilla es casi. L'Oriola s'ha de casar amb el Vicentó; l'hereu d'unes terres properes, pero ella no el vol encara que sap que ha de ser aixi per el bé de la tradició, pero quand es presenta de sobte en Jaume, creu veure la llum i amb el cor revolucionat s'encara a tot per poder fer la seva, pero també es una dona débil, perque quand s'entera que el Jaume es un assasi, como ella el diu, no atend a raons i encara que ella se l'estimi preferix aceptar el destí i casar-se amb el Vicentó, encara que es penedexi molt d'haber tratat aixi al Jaume.

Durant tota l'obra molts dels personatges la veuen de diferent manera y cadascun la retracta d'una manera:

El Vicentó está una mica resentit amb ella perque saps que no es vol casar amb ell, es un dels personatges que intentan treure algún punt obscur de la personalitat de la “ perfecta” pubilla.

Escena V (pág 58) “Vicentó: vaja Quica: es molt extranya l'Oriola (...) no m'ha tingut mai ni aixis de voluntat (...) i el seu pare em volia a mi perque soc l'hereu de la casa. I si l'Oriola m'escolta una engruna és també per això de l'heretage”

(pág 59) “ Vicentó: es molt tossuda i te mal cor” pero se l'estima.

Al contrapunt del Vicentó, está la Quica la qual li debateix totes aquestes opinions.

Escena V (pág 59) “Quica: (...) mala llavor que ets tu L'Oriola mal criada!” “ L'Oriola mal cor? Mira't si en te de mal cor, que jo li donava una escombra (...) i m'enduia, el belleric a matar ratolins a l'estable (...) ella, el mar cor, obría l'estable perque fugissen...

Podríem dir que la Quica es com una especie de fada madrina, perque apart de defensarla, també l'ajuda al final amb el Jaume, o també es podría comprar una mica amb l'ama de Julieta de l'obra de Shakespeare.

Per l'altre banda, esta el Jaume qui te una visió d'ella una mica mes romántica y creu que el seu “ status” no es el mateix que el d'ell, pero s'equivoca:

Escena XII (pág 78) “ Jaume: ets ben bona tu, Oriola!(...) tan bona que no hi ha ningú al món que ho siga com tu” . -- idealtiza a la noia

Pero a la escena (X) ja cambien les tornes quand s'entera que es casará amb el vicentó i es pensa que es una mentidera

“Jaume: I ara contra L'Oriola, que s'ha rigut de mi; i no se'n riurá altre cop no, la mala dona!

Y a les págines 112 y 113, torna a cambiar de pareer quand es consolida l'amor. Però que quand ella sápiga el que ha fet es deixa influenciar per la moral i ell es troba enganyat i vol morir per ella.

Encara que al darrer capítol digui que l'Oriola es la dona de sa vida.

Un altre aspecte a remarcar de L'Oriola es la seva passió, es apassionada i ella dona el primer pas de la relació

“ Oriola: I no ets tu qui em voltes el cos i em fas teva, que sóc jo, jo mateixa,una noia, Jaume, qui t'estreny als braços i et vol per sempre! Si jo soc teva,teva,ben teva!” ( acte2 escena XIII)

Jaume.- L'enemorat, el “guanyador” pero també l'esser marginat, i el que mes problemes té. Es un no de siutat sense mare e influenciat per el seu pare que es anarquista. Es un personatge dividit entre el mon de la tradició i el mon de la revolució. Pero encara que sigui l'anarquista fugitiu, ens mostra la part mes noble de la persona, aquella que s'arrapenteix del que ha fet, i el que vol morir per alló i es salvat pero l'Oriola que el recull de la font. Jaume es una persona jove també, apassionat pero més contingut a l'hora de expresar les seves emocions, i treballador, pero també es deixa influenciar, li donen atacs de gesolia que el porten a camins perduts, també es sentimental i molt conscient del que ha fet.

La gent de la masía al començament el troben una mica esquerd i amb no molt bona pinta, pero l'Oriola, desde la primera vista, el troba una persona interesant i que li fa el pes. (acte1 escena VII)(pág 66-67)

Mentre que al Vicentó desde el primer moment el te ben calat i veu el perill que soposa per la seva relació amb l'Oriola.

“ com que lo que ell volía eren les teves pessetes!” (pag 67)” es un gandúl” desde auquest punt es veurá que la relació entre els dos no será gaire bona.

Pero un altre cop, l'element intermig es la Quica que será un personatge clau per a que aquesta parella es pugui estimar, la Quica l'agafa com un fill i li diu al Vicentó que el Jaume es tot mes que ell aixó fara que el Vicentó li tingui mes malicia.

Quand el Jaume es confessa a l `Oriola li explica coses de la seva vida i l'obre el cor (pág 114- 117) es mostra una persona transparent sense secrets pero l'Oriola que no el vol rebre molt be.

Al final el Jaume en un acte de valentia dona la seva vida per la de Vicentó encara que es el que mes l'ha fet patir, i demostra que ell encara que ha fet el que ha fet es noble i n'esta penedit. Morirá al llit de la familia de la casa, com un d'ells “si al llit de casa, que ell és de la nostra família!” (Oncle Telm, pág 146). I te un missatge per tots, que s'estimin I que no fassin alguna cosa de la que despres s'arrepentirán com ell.

Vicentó: es el signe negatiu del trio, el que pretend a la noia i rivalitza amb el noi. Es l'hereu destinat a L'Oriola, els pares dels joves van emparellarlos fa ja molts anys i ell te un ansia per les terres que el fa maquiavelic i manipulador, sap que l'Oriola no se l'estima però no l'importa, ell sap que es casará amb ell tant si a la noia li agrada com si no. A mes serà el déspota patró i trencará l `harmonia de la masia. Però no serà un obstacle prou gran per el Jaume.

Será ell qui intenti que el Jaume sigui capturat i quand vegi que no ha marxat cap amèrica, voldrá casar-se rápidament amb l `Oriola abans que s'assabenti d'alló i el deixi sense terres i sense res.

Durant tota l'obra hi ha molt pocs signes afectius dels personatges cap ell, pero el que si trobem es una relació molt esceptica amb L'Oriola, i no gaire galant amb la Quica. L'unica persona que en un principi sembla que se l'estima sera l'Oncle Telm pero al final de l'obra es veura com aquest es posará de la banda del Jaume. Aquest últim no dirá quasi be res d'ell ni bo ni dolent, només es queixara de la situació que el Vicentó a provocat.

L'Oriola com be hem dit abans desde el primer moment te una visió un tant especial del Vicentó

Escena VI acte I (63) “bo! Ja se m'ha acabt la alegría! El Vicentó! (...) te tinc una malicia que no sé què et faria!

Més endevant a la página 65 el deixará en ridícul:

“ fillets de déu que ensopega el barroer, i de morros per terra! T'ha estat bé per tossut!”

i també la Quica quand li diu coses que sap que li faran mal

Acte II Escena II (pág 90) la Quica começa a dir´hi que el jaume es “mes guapo, mes carinyos amb l'Oriola, mes divertit, mes gracios, mes generós, mes valent....”

i encara que hem esmentat que el Jaume no s'ha pronunciat molt, si que te algunes paraules per ell, pero es mes per la rivalitat de la relació am L'Oriola:

Escena VIII acte I pág 80

“ allà a on vos sigueu no em quedaré jo!”

i al acte II escena III també es nota la seva poca simpatía per l'hereu

“ tinc tant odi al Vicentó que me n'haig d'anar d'aquí perque el mataria!”

i els pagesos del final tampoc se l'estimen molt.

Aquests tres personatges formarán el que será la trama amorosa de l'obra encara que hi ha altres personatges ja esmentats que també tenen un paper essecial en el desenvolupament de la relació.

Les relacions del triangle van cambiant al llarg de l'obra i a mesura que ens involucrem en l'escena. Anirem per actes puntualitzant els inidcis d'aquestes relacions.

ACTE PRIMER.- la relació entre la pubilla i l'hereu abans de que vingui el Jaume no es molt bona, ella no s'estima al Vicentó que es un noi curt de gambals atabalt, intenta posar-el en ridícul i trenquen la relació encara que el Vicentó continuará amb ella. Es la festa del blat i es com la festa major de la masía. L'Oriola al venir de la font explica que ha trobat un home extenuat, aquest home es el Jaume que ha quedat prendat de la pubilla, i quand va a tornar-li els diners que aquesta li había donat,acaba quedant-se nomes per estar a prop d'ell. Ningú sap qui es aquell jove d' on ve i que fa, el Vicentó desde el primer moment no li fa el pes el Jaume perque sap que passará amb L'Oriola. El Jaume home de principis, s'haura de acostumar a la vida costumista del camp només per estar aprop de la seva enamorada.

ACTE SEGÓN: Vicentó vol que el Jaume s'envagi perque arruinaría els seus plans de casarse i heredar les terres. La relació entre el Jaume i l'Oriola es una mica ensopida perque cap dels dos en les seves trobades diu res, fins que un dia ella sense poder resistir-ho mes, es llença als braços de Jaume. I aquest, propici per confidencies li explica qui es, com va ser la seva mísera vida i el que va fer, habent de fugir. Ella es creu que es un assasí i es rebutja en els braços de Vicentó. Jaume es sent trait i el vol clavar un ganivet que no el mata pero que el fereix greument i es tingut que portar per els mossos de la masia a una altre banda per amagarl -ho

ACTE TERCER: després d'un any torna a esser la festa del blat, l'Oriola creu que el Jaume es a América, está penedida de haber reaccionat com ho va fer i encara se l'estima pero ha accedit a casar-se amb el Vicentó que esta tot cofoi. Però no sap que e Jaume no es a America i que el Vicentó que n'ha tingut noticies ho ha denunciat a la guárdia civil. Mentre que el poble esta revolucionat a despenses del la nova autoritat que ha adquirit el Vicentó i les mesures posades. Pero el Jaume apareix de sobte a la habitació quand ella s'estaba preparant per les noces i sentent reviure el bell amor i els dos enamorats decideixen no separarse mai mes. Pero entre que el masovers i mossos asalten la masía i la proximitat de la guardia civil, el Jaume i despres de salvar al Vicentó s'encara a la finestra tot desafiant a la guárdia civil, i es ferit de mort. El porten al llit de la masía on han viscut i mort tots els de la casa i alli expira amb un missatge molt significatiu

“estimeu-vos força, companys, que el món camina! Treballeu; mes no avorrint-nos! Ensenyem d'estimar als que no en saben (mor quedant somrient)”

a la Festa del Blat tan com a la majoria de les obres de Guimerá el final es trágic i te una clara afirmació a fer, un consell que ve de boca de l'autor dit per un especie de “màrtir”.

• La festa del Blat, Ángel Guimerà; publicacions el garbell. Edicions 62

• Història de la literatura catalana vol VII. Riquer i molas a cura de Xavier Fábregas.

• Guimerà. Miracle. Biblioteca biográfica catalana. Editorial Aedos, barcelona

• Àngel Guimerà. Les dimensions d'un mitr, “ llibres a L'abast”

• Apunts referents a la filla del mar.

ÍNDEX

2. PERFIL DELS PERSONATGES DEL TRIANGLE AMORÓS DE LA FESTA DEL BLAT...............................................5 -8

3.LES RELACIONS DEL TRIANGLE AL LLARG DE L'OBRA..................... 8-9

4. BIBLIOGRAFÍA