A l' obra de teatre “La Fam”, Joan Oliver tracta principalment la transició d'una societat conservadora a una de socialista mitjançant la revolució. Malgrat això, trobo que també hi ha un altre tema, menys evident i d'un caire més aviat secundari, que es tracta durant tota l'obra: la pèrdua de la llibertat que comporten el treball i l'èxit.

L'argument és el següent: un captaire famolenc, que no té més ambicions que la llibertat que li proporciona la vida en la misèria, sense obligacions, es veu catapultat al capdamunt del poder i la popularitat. És coincident amb el desenvolupament de la trama.

La trama es desenvolupa tot seguint un ordre cronològic lineal. La obra comença amb la Lupa, dona de classe obrera i conviccions socialistes, asseguda en un banc, llegint tranquil·lament el diari i menjant uns sandvitxos. Uns moments després apareix Samsó, captaire altiu i de bon parer, que seu al costat de Lupa. Acostant-se amb sigil, pren un dels entrepans de la dona i el devora en un instant. Lupa, estorada, demana a l'home si encara té fam.

A partir d'aquest fet es desenvoluparà una conversa en què es posa de manifest la condició de Samsó: és un captaire, però no té la més mínima intenció de treballar, tot i estar-ne capacitat. Ell, en certa manera, es troba orgullós de la seva situació: sosté que pot viure amb el mínim, i que almenys, en la seva pobresa, hi troba la llibertat que no tenen els qui treballen per a un altre.

Després d'una estona arriba en Nel, marit de Lupa i president del Sindicat d'Obrers de la ciutat. En conèixer Samsó, queda fascinat pel seu carisma i la seva filosofia vital. Donades les seves arrelades conviccions socialistes, ofereix en Samsó la possibilitat d'unir-se al Sindicat i de trobar-li un treball. S'ofereix fins i tot a permetre que el captaire visqui a la seva llar durant un temps.

En Samsó refusa repetides vegades la proposta, ja que creu que aquesta bona voluntat pot suposar-li la pèrdua de la seva llibertat. Finalment, l'aparició d'un agent de policia forçarà la situació, obligant en Samsó a acceptar la oferta d'en Nel.

L'escena segona té lloc l'endemà següent, a casa de Nel i Lupa. En Samsó ganduleja mentre Lupa es lleva i comença la seva activitat matutina. Més tard es lleva el seu marit. En Nel insisteix a Samsó que es dutxi i s'arregli, ja que té intenció de portar-lo al Sindicat. En Samsó accedeix, i mentrestant, la parella parla del caràcter del captaire. En Nel està segur que podrà fer de Samsó un home notable i de profit, tot seguint la seva filosofia socialista.

Un cop dutxat i vestit amb roba d'en Nel, però sense afaitar, Samsó, que durant tot el matí ha conservat la seva actitud descarada, es disposa a esmorzar. En Nel comenta l'actualitat política amb la Lupa: corren rumors de cop d'estat i de guerra civil, la situació es torna tensa per moments, i sembla que ben aviat aquesta tensió haurà d'esclatar.

Mentre en Nel fa la seva gimnàstica diària, el captaire i la mestressa mantenen una conversa en què parlen d'un antic amor fracassat de Samsó. Finalment Lupa s'emprenya amb ell, i en Nel, tot tornant de fer exercici, aconsegueix afaitar l'homenot a pesar de les objeccions d'aquest.

El tercer episodi té lloc a la biblioteca del Sindicat que presideix en Nel. Allà, a més d'ell, es troba Samsó, Puig, Astals i Riera; aquests tres últims són membres destacats del Sindicat. S'hi respira un ambient molt tens; tots quatre sindicalistes discuteixen la situació amb una gran preocupació. Només en Samsó resta indiferent, tot mirant-se un llibre.

Segons els darrers informes i les notícies radiofòniques, el govern és a punt de caure en mans dels insurrectes, que han anat avançant en la conquesta de la ciutat i que finalment han arribat als voltants del Palau del Govern. Els telèfons han estat tallats, i pertot arreu s'escolten trets i canonades. Els Sindicats han quedat incomunicats, i en Nel només disposa d'uns cinquanta homes armats.

Davant d'aquest panorama, en Nel veu com a única sortida la rendició. Els companys tenen opinions diverses, però cap creu que la victòria sigui possible. Tot d'una apareixen Lupa i Vidal, un altre sindicalista, que porta les darreres males notícies; en Nel, enfonsat anímicament, confessa a Lupa la seva intenció de rendir-se, cosa que disgusta profundament a la dona.

A la ràdio s'escolta en directe la presa de l'emissora per part de les tropes insurrectes. Moments després, un noi jove, armat amb fusell, entra al Sindicat per tal de demanar ordres als seus superiors: segons ell, les tropes atrinxerades s'han cansat d'esperar, i volen lluitar. Però en Nel, acovardit, ordena la rendició dels sindicalistes.

Es en aquest moment quan en Samsó, gràcies al seu carisma, pren el comandament de les tropes, transmetent la seva determinació als companys. En qüestió de segons, el nou líder planifica un contraatac que deixarà als insurrectes sense el seu general. En Nel, invocant el seu títol de president del Sindicat, s'oposa, però en Samsó l'ignora, tot despreciant-lo. La Lupa també deixa de banda el seu marit: ara només té ulls pel carismàtic líder que els conduirà a la victòria, a qui besa apassionadament. En Samsó, victorejat pels obrers, parteix cap a la batalla.

Mentre té lloc l'assalt, en Nel es dol per la seva covardia a la Lupa, que l'ignora tot narrant el que pot veure per la finestra. Apareix fugaçment en Ramón, un administratiu, en busca de refugi. Després d'uns moments d'incertesa, finalment, s'escolta per la ràdio la veu de Samsó, anunciant la victòria total per part de les tropes sindicalistes i donant pas així a un nou règim socialista.

La quarta escena té lloc uns mesos després. Comença amb el profesor Múller i Clara, la mecanògrafa, que conversen en un casino convertit en oficines del govern. En Múller té pretensions envers la Clara, però ella és l'amant d'en Samsó. Tot intentant desprestigiar el líder revolucionari, el professor fa un repàs de les darreres accions d'aquest: en Samsó fa front a tot aquell que prova d'atacar-lo, i per aquest motiu, juntament amb la seva falta de subtilesa, té en contra a gairebé tots els membres del govern, que volen expulsar-lo. En Múller, que té pretensions contrarrevolucionàries, es troba encantat amb aquesta situació.

Moments després, apareix Samsó, que només havent arribat ja ha de bregar amb Múller i les seves intrigues. A l'estona entren Lupa i Astals, ara fet ministre. Tots dos donen part a Samsó de la situació que viu al Consell, on tothom està en contra seva. L'únic que encara el defensa és en Nel, que ara, en temps de pau, ha recuperat el seu prestigi. Però tot i així, els consellers volen inhabilitar Samsó.

Aquest, fent gala de la seva altivesa, escriu una carta punyent, sarcàstica i ofensiva al Comissari que l'ha de visitar, malgrat les advertències dels seus amics. El Comissari no triga a arribar: efectivament, comunica a Samsó que els congressistes l'han declarat unànimement no apte pel càrrec, al·legant que no té la diplomàcia i subtilesa per gestionar el govern. En Samsó, en un últim gest d'altivesa, es burla d'ell i li lliura la carta que estava fent escriure.

El penúltim episodi transcorre, uns mesos desprès, en el pis que comparteixen Samsó i Lupa. A la casa, deserta, hi ha un ambient de tristesa, soledat i decadència força marcat. En Nel entra educadament a la casa; Lupa apareix poc després. Nel vol parlar amb Samsó, però Lupa li explica que es troba al pati, donant de menjar als pardals. Des que va ser inhabilitat, Samsó no es mou de casa.

Nel confessa a Lupa que ha vingut per salvar-lo, però que també vol salvar-la a ella, perquè encara l'estima, tot i que el mouen les seves fortes conviccions, i actua de forma desinteressada. La Lupa li explica que amb ell era feliç, ja que es sentia apreciada: estima en Samsó, però aquest és indiferent amb ella. Lupa també reconeix que Samsó és totalment incapaç de fer el més mínim esforç per aconseguir res; a més, ho fa amb plena consciència. Finalment, explica en Nel que ha descobert l'affair que manté amb la Clara. Tots dos reconeixen que abans eren més feliços, però ara ja és tard. Tot i així, en Nel continuarà esperant-la.

En Samsó compareix finalment. Amb desídia, escolta el que Nel ha de dir-li. Aquest li explica la situació: el moviment contrarrevolucionari pren força cada dia i el govern no està cohesionat. En Nel vol que Samsó prengui part activa en la política, ja que amb la seva sola figura podria fer reviure l'esperit revolucionari. Però Samsó no té cap pretensió de canviar la seva actitud, i malgrat que, entre bromes, troba que Nel té raó, finalment acaba adormint-se en mig del discurs.

Arriba Lupa, i en Nel, ofès, deixa l'antic líder per impossible i marxa. La parella té una baralla, en què ella recrimina el seu company la seva abúlia; a ell, naturalment, tot li és igual. Finalment, Lupa diu que ha de sortir de casa; en Samsó, que sap que ella se'n va amb el seu marit, no fa cap intent de retenir-la al seu costat, i acaba per dir-li que plany en Nel per haver de suportar-la.

Al sisè i darrer capítol ha passat força temps. Comença en un bar de suburbi, on un matrimoni és servit pel propietari. El matrimoni, una rondinaire parella de petits burgesos, parlen de cóm els seus negocis han anat en decadència d'un temps ençà; un client de classe treballadora que apareix breument, en canvi, sembla força més pròsper.

Quan surt el matrimoni, entren el professor Múller i Toni, un jove francès que es col·laborador i aprenent del professor. Demanen un arròs i comencen a parlar dels seus plans: ells pertanyen a una facció contrerrevolucionària que pretén utilitzar Samsó i el seu carisma per tal d'esquerdar l'estabilitat del Govern. L'ex-líder arriba amb molt retard, i seu amb els homes. En aquest moment entra el Vigilant nocturn a prendre una copa.

Múller prova d'enganyar-lo apel·lant als seus sentiments revolucionaris i assegurant que el govern està tornant a ofegar al poble. Samsó, que coneix bé en Múller, no se'l creu, però davant la fam que té, no pot estar-s'hi d'acceptar el tracte a canvi d'un plat de l'arròs que havien demanat.

Múller i Toni segueixen animant-lo a menjar i insistint en els seus plans, augurant una ràpida ascensió i temptant Samsó amb el poder. Però aquest, en acabar de menjar, s'enfronta a Múller, acusant-lo de voler comprar-li l'ànima. Tots dos es barallen, i Múller l'amenaça amb una pistola, però aconsegueix reduir-lo. Quan Samsó està a punt de matar el professor, l'home del bar prova de separar-los i crida demanant ajuda; Samsó, entre renecs i les malediccions de Múller, agafa uns panets d'una taula i fuig cap a la nit i la llibertat.

La obra, com la majoria de peces teatrals, està dividida en sis parts, que Oliver anomena com a episodis, però que no deixen de ser actes.

La obra té un plantejament directe. Comença amb la presentació dels personatges, i la evolució dels mateixos i l'esdeveniment dels fets tindran lloc a partir d'aquest moment, sense cap tipus d'informació prèvia que hagi de ser interpretada per l'espectador.

La introducció succeeix en el primer episodi, on se'ns donen a conèixer els protagonistes de l'obra en la escena del banc. Nel i Lupa, matrimoni de conviccions socialistes fortament arrelades, es disposa a donar una oportunitat al carimàtic Samsó, captaire per convicció. Ja des del començament podem copsar, a grans trets, el tarannà de Samsó, Lupa i Nel, els tres protagonistes, i quin tipus de relació s'establirà entre ells.

El desenvolupament anirà progressant a partir del segon episodi durant el tercer, el quart i el cinquè. Samsó, un captaire sense ambicions, anirà adquirint cada cop més importància fins a arribar al moment àlgid, en el qual lidera els soldats del bàndol socialista cap a la victòria. A partir d'aquí, la mesquinesa de les persones que l'envolten, juntament amb la seva insídia, l'aniran erosionant fins a tornar a perdre-ho tot. Els altres personatges també evolucionaran al voltant de la seva figura.

Per últim, la conclusió té lloc al sisè i últim capítol, on finalment Samsó es deslliga totalment de la vida de la que havia gaudit a partir de la trobada amb Nel i Lupa, i en un últim acte de rebel·lió contra el servilisme, fuig d'aquells que volen comprar la seva integritat, recuperant així la seva llibertat.

En aquest sentit, el final és regressiu, ja que en Samsó, després d'haver experimentat les vicissituds que comporta un càrrec tan important, finalment retorna al punt de partida: acaba essent novament un captaire, pobre però lliure. La història és tancada quant a que el cicle de Samsó a la política queda complet, amb el seu ascens i decadència, però el final, amb la fugida del protagonista, podria donar lloc fàcilment a una continuació.

La obra està estructurada en una acció lineal: tots els esdeveniments tenen lloc segons un ordre cronològic, i no hi ha regressions o anticipacions. Hi ha records i previsions hipotètiques de futur, però no composen pas seqüències narratives i, per tant, no trenquen la linealitat de l'obra.

En tractar-se d'una peça dramàtica, tota la història es va desenvolupant a través del diàleg dels personatges, i per tant, no hi ha narrador. En aquest cas qui apareix és el propi autor, el qual, mitjançant les acotacions, dóna als integrants de l'obra descripcions d'escenografia, de vestuari, suggerències interpretatives, etc.

A “La Fam” apareixen vint personatges, un nombre relativament elevat per tractar-se d'una obra de teatre. Molts d'ells tenen una rellevància mínima i el pas per la representació és força fugaç. El protagonista indiscutible és en Samsó. Una gran dosi de protagonisme correspon a Nel i Lupa. En la categoria de personatges secundaris podríem incloure Astals, Riera, Puig, Vidal, Clara, Múller i Toni. Finalment, com a personatges de repartiment, hauríem de parlar de l'Agent, del Noi de la Barricada, de Ramon, del Comissari, de l'Home del Bar, del Vigilant, de l'home, la dona i el client del bar, i finalment, dels locutors radiofònics.

Els tres protagonistes són personatges rodons. Són els motors que fan avançar la història, alhora que evolucionen al llarg d'aquesta, tot i que en els tres casos la seva evolució acaba on va començar; això és especialment evident en el cas de Samsó.

En Samsó és el protagonista. És un captaire amb l'aparença d'un home jove, fort i ben plantat. No té la més mínima ambició en la vida, i no està dispost a fer el més mínim esforç per aconseguir res. És un dropo incorregible, però ho és per una qüestió de principis: segons ell, no morirà pas de fam, però si treballés per viure més dignament, hauria de sotmetre's a algú altre; cosa que ell no està disposat a fer. En Samsó, malgrat els seus defectes, és apassionat, carismàtic i orgullós, i té la decisió suficient com per guiar el poble quan la revolució necessita d'un líder.

En Nel, en canvi, és el pol oposat de Samsó. Tant ell com la seva dona són adjuvants de Samsó. És un obrer en el sentit més purament polític del terme. President d'un dels Sindicats de la ciutat, té una forta consciència de classe i una gran fe en les seves conviccions. És amable i ben intencionat, però també força innocent en ocasions. No obstant això, sap aconseguir els seus objectius mitjançant la diplomàcia. Malgrat el seu moment de covardia, a la seva manera també és un líder, però es tracta d'un líder apte només per temps de pau.

La Lupa és una dona de classe treballadora, també amb unes conviccions socialistes fortament arrelades. Té més seny que en Nel, el seu marit; si més no, això fa veure. En realitat té una personalitat totalment voluble, que variarà en funció d'aquell a qui decideixi seguir. Lupa simbolitza les masses, que segueixen a un líder o altre en funció de les necessitats revolucionàries; així, quan la negociació i el diàleg tenen preponderància, estarà amb en Nel, però quan fa falta un cabdill de tropes, no dubtarà en posar-se de costat d'en Samsó.

Els altres disset personatges, en la seva funció d'actors de repartiment, pertanyen a la tipologia dels personatges plans, que simbolitzen una idea o concepte i que responen als esdeveniments sempre de la mateixa manera. Com a tals, el seu anàlisi no resulta gaire interessant.

“La Fam” va ser escrita al 1938, en plena Guerra Civil Espanyola, i és aquest temps el que és representat a la obra, amb força fidelitat, però amb una sèrie de llicències literàries. Hi ha clares referències històriques de la situació que el país travessava en aquella època: el govern republicà després d'anys de monarquia, la proliferació dels sindicats, i òbviament la lluita armada entre el bàndol lleial al govern i l' altre, insurgent, que vol establir un règim autoritari.

També hi ha referents de personatges reals: el president del govern i el general de la facció rebel són els alter ego de Azaña i Franco, respectivament. De fet, fins i tot certes accions bèl·liques, com la manera en què es lluitava dintre les ciutats, són reproduïts en l'obra.

Però, com és evident, el conflicte real no es va resoldre amb una victòria del bàndol republicà, com sí succeeix aquí. Això pot deure's a que la publicació va tenir lloc abans del desenllaç de la guerra, però de tota manera, el missatge que es vol transmetre no es podria donar amb una victòria falangista.

Quant al temps narratiu, la obra transcorre en un període d'un any, aproximadament. Les dates que es donen són aproximades, ja que no s'especifiquen dades. De tota manera, el temps es pot intuir pels diàlegs dels personatges i pel context. Els primers dos capítols són dos dies consecutius; el tercer té lloc potser unes setmanes o un mes després; el quart, de tres a quatre mesos; el cinquè, un parell de mesos més tard, i el sisè i últim podria tenir lloc mig any desprès.

Ambientat com ho està en el període de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la obra de Oliver no podia transcórrer en cap lloc que no fos Espanya. La acció té lloc en una ciutat gran situada a Catalunya, però no s'especifica en quina. El més probable és que es tracti d'una mena de Barcelona alternativa, tot i què es donen noms d'indrets que semblen alteracions dels noms de certes llocs de Madrid, com poden ser el Palau d'Occident (Plaça d'Orient) o la Plaça de les Nacions (Camp de les Nacions).

D'aquest fet es pot induir que potser la intenció de l'autor era ambientar la acció a una ciutat catalana, però que a la vegada fos capital de l'estat en què té lloc la lluita, per tal de poder construir el seu missatge a partir de la derrota dels insurgents.

Pel que fa a l'àmbit social, es tracta d'una història de obrers, i per tant les localitzacions són sempre espais senzills, però dignes, propis de la classe baixa. En cada capítol hi ha una de diferent: un banc al carrer, un pis senzill però acollidor, una biblioteca que fa de quarter general, un casino luxós reconvertit en oficines del Partit, un altre pis, més gran però més fred, i finalment un bar modest, als suburbis. Així doncs, tots els espais són urbans. Tenint en compte que són un reflex de uns successos històrics, podríem dir que, en certa manera, són espais també històrics, i per tant, totalment versemblants. En alguns casos, com en els pisos, els escenaris es contagien de l'estat d'ànim dels qui hi viuen.

Normalment ens assabentem de l'aspecte dels indrets per les acotacions de l'autor, ja que els diàlegs deixen de banda gairebé sempre les descripcions. Hi ha les excepcions dels dos pisos: el de Nel i Lupa i més tard el de Samsó i Lupa, dels qual coneixem característiques com els balcons, banys i patis gràcies a les dades que transmeten els personatges.

Novament el gènere, la obra de teatre, delimita clarament un tret. En aquest cas, l'estil ha de ser forçosament el diàleg, ja que la interpretació per part d'actors i l'absència de narrador impossibilita que hi puguin haver descripcions o narracions més enllà de les acotacions. Així, la història es va construint a partir de les converses dels personatges. No hi ha descripcions: hi ha escenografia i vestuari, i les accions són representades pels actors o especificades per les acotacions, però mai narrades.

El diàleg pren, durant gran part de l'obra, un to col·loquial, ple d'expressions populars típicament catalanes. Hi ha petits moments en què predomina el llenguatge estàndar, mentre que Samsó, en les seves intervencions, utilitza sempre un llenguatge força vulgar.

En aquest cas, vaig apropar-me a aquesta obra sense haver-me fet cap expectativa prèvia, ni positiva ni negativa. Donada aquesta neutralitat inicial, vaig començar la lectura totalment expectant sobre què trobaria en aquest llibre.

Un cop acabada l'obra, i després d'haver meditat profusament sobre la seva temàtica, el seu missatge, els personatges i la redacció, el balanç general és força desolador: la obra no ha estat pas del meu gust.

Com gairebé tot a la vida, trobo que té algunes coses positives, però moltes d'altres de negatives. Òbviament, es tracta de l'opinió d'algú que no deixa de ser un profà en la matèria, però tot seguint el meu criteri personal, em disposo a exposar els virtuts i els defectes de l'obra.

La temàtica em sembla força adient i interessant. Té, a més, el valor afegit que l'autor va tenir el coratge d'escriure una obra com aquesta en un moment en què la llibertat d'expressió no estava en el seu millor moment: de caure en mans equivocades, “La Fam” podria haver costat en Joan Oliver una forta censura i fins i tot la presó.

Com expresso al començament de l'anàlisi, trobo que hi ha dos temes a l'obra. Això no seria pas estrany si no fos perquè, per elaborar el treball, vaig cercar crítiques literàries de l'obra per tal de confirmar una sospita que ja tenia: el crítics només veuen com a tema l'establiment d'un règim socialista en substitució del capitalisme. Però m'ha semblat que l'obra tractava, a més, el tema de la llibertat, encarnat en Samsó, el qual renuncia a una vida digna, en què no hagi de passar fam, per tal de no perdre la seva llibertat i absència de servilisme.

La pregunta és: sóc jo l'únic que s'ha adonat d'aquest altre tema, o simplement he vist coses on no les hi ha? Em temo que la resposta serà la segona opció, però això no fa que deixi de plantejar-m'ho. I vet aquí el que em desagrada de la seva temàtica: que resulta confusa. Jo, com a lector, no he estat capaç de desentrellar amb èxit total el missatge més profund que aquesta obra pretén transmetre. Em penso que prova d'explicar dos missatges, i que no arriba a fer-ho bé amb cap.

Quant als personatges, tinc diversitat d'opinions. Aprecio d'en Samsó el seu afany de llibertat i el seu esperit anàrquic, així com la seva integritat i el seu esperit combatiu (que no treballador). Però es tracta d'un personatge massa dropo i indolent com per què em pugui merèixer autèntica admiració: desaprovo totalment la seva falta absoluta d'ambicions, i la seva incapacitat d'esforçar-se. A més, el seu comportament, perpètuament altiu i groller, em resulta realment desagradable.

El dòcil i idealista Nel, en canvi, em desperta força simpatia. És un covard, certament, però té un bondat i una innocència que arriben a resultar càndids. La Lupa, en canvi, no m'agrada gens: comença bé, donant la imatge d'una senyora amb conviccions, però amb seny, a més de treballadora. Però més tard es descobreix la seva veritable personalitat: és una dóna totalment voluble, que varia els seus gustos i idees en funció d'aquell a qui admira en cada moment.

Però la meva crítica més severa té a veure amb la redacció de l'obra. Independentment de la habilitat de Joan Oliver per recrear una ambientació, per fer una reinterpretació dels esdeveniments de la seva època o per transmetre un determinat missatge, trobo que la confecció literària que ha fet l'autor no té la qualitat suficient com per que, en el seu moment, rebés el “Premi del Teatre Català de la Comèdia”. Penso honestament que, en un altre context, no l'hauria guanyat.

La meva crítica es basa en que he trobat que, en moltes ocasions, la interrelació dels personatges és molt forçada, i algunes escenes les trobo totalment arquetípiques i desenvolupades en un to gairebé infantil. En especial (destaca per sobre de les altres perquè és un moment clau en l'obra) l'episodi tres, i la presa del comandament per part de Samsó. Aquesta facilitat amb què la situació s'arregla, després de tant melodrama, tantes consignes propagandístiques, tants morts i tanta desesperació... no és que em sembli poc creïble (és una comèdia: no té per què ser creïble): em sembla poc enginyós, una mena de sortida fàcil per a una situació molt complicada.

Per altra banda, és de justícia dir que no és el mateix llegir una obra que veure-la representada; suposo que sobre l'escenari la obra guanya molts punts. També he de reconèixer que té moments molt bons, però només un parell: m'agradaria destacar el primer episodi, fins que arriba en Nel, i el cinquè episodi sencer. Aquest darrer, en concret, sí que el trobo més adult i profund; considero que és el millor.

En definitiva, una obra que, segons el meu parer, considero que té més defectes que virtuts, arribant fins i tot al punt de considerar-la potser un xic sobrevalorada, cosa que es podria deure a les circumstàncies en què va ser escrita.

“LA FAM”

de Joan Oliver

(Pere Quart)

*

Anàlisi per

David González, 2A