LA EDAD DE ORO

FICHA TECNICA

Títol: La edad de oro (L'age d'or)

País i Any: França, 1930.

Direcció: Luis Buñuel

Producción: Charles i Marie-Laure de Noailles

Guió: Luis Buñuel y Salvador Dalí

Música: Georges Van Parys

Fotografia: Albert Duverger

Muntatge: Luis Buñuel

Escenografia: Schildknecht

Intèrprets: Gaston Modot, Lya Lys, Bonaventura Ibáñez, Caridad de Laberdesque, Max Ernst, Josep Llorens Artigas, Lionel Salem, Germaine Noizet.

SINOPSIS:

La pel·lícula comença amb la descripció del comportament de l'alacrà (escorpí) abans que piqui un ratolí conduint-lo a la mort. En una platja un bandit mallorquí descobreix a un grup d'arquebisbes orant en un penya-segat. Poc després arriba a una granja on hi ha altres combatents com ell. El grup, alarmat per l'arribada de vaixells en la costa, abandona la zona. Dels vaixells baixen alts funcionaris de diferents autoritats amb els representants de la noblesa. Van arribar a aquestes costes per a posar la primera pedra de la futura Roma, però a torbar la sacralitat d'aquest gest és una parella descoberta mentre coquetejaven i que ve separada per la força. El noi és dut per dos policies. Mentre ve fundada la Roma imperial que substitueix a la doctrina pagana, la doctrina del Vaticà.

L'home de la parella segueix sent acompanyat pels dos homes i davant d'un anunci imagina a la seva dona. La mateixa, de mentre, discuteix amb la seva mare abans d'entrar a la seva habitació per a fer sortir una enorme vaca del llit.

L'home, cansat de donar voltes, els ensenya, als dos policies, un document que demostra que ell treballa per al rei per a complir una missió. Abans de partir en un taxi propicia unes puntades a un cec. Poc després es presenta en companyia d'un vestit de dona, en una recepció suntuosa celebrada per la família de la dona. Durant aquesta reunió, un guarda de caça mata al seu fill a tirs i una cambrera mor després d'una explosió en la cuina, sense que tot això pertorbi la serenitat dels convidats. La mare de la dona li ofereix un glop, però tan descuidadament li taca i aquest la copeja i es veu obligat a escapar. Abans de fugir l'home aconsegueix indicar-li el jardí a la dona i amb ella surt. Poc després, els convidats també van al jardí per a escoltar la música orquestral. La parella intenten consumir la passió, però és interrompuda diverses vegades fins a l'arribada del Director de l'orquestra que la dona besa. L'home es tanca en l'habitació i des de la finestra llança de tot. En el Castell de Selliny quatre homes estan tancats per a fer orgies. El més controvertit de tots és el duc de Blangis, que duu una semblança a Jesús, que després d'haver regressat al castell amb una dona reapareix sense barba, mentre en la creu es posen els cuirs cabelluts d'altres dones. Finalment, els supervivents d'una criminal orgia, entre els quals es troba el duc de Blangis, surten del castell de Selliny.

COMENTARI

L'amor i l'atracció, sempre, contrastats per l'autoritat, i en contra d'ella. Línia subtil per una pel·lícula que en realitat no té una història real però que es compon de moltes situacions recreades per a escandalitzar, però sobretot per a esbrinar les capacitats del cinema al servei del moviment surrealista. "L'edat d'or" en efecte és el manifest de més èxit, sonoritzat aquesta vegada, pel moviment capitanejat entre uns altres per Luis Buñuel i Salvador Dalí, parella que s'ha reunit altra vegada després del breu excitant experiment de "Un gos andalús" (1929). Una vegada més en efecte estan presents tots els elements surrealistes, carregats de sentits subtendits i delirants situacions grotesques (la puntada al gos i al cec; l'homicidi del nen; aversió contra l'Església), els temes de la qual mai ha renunciat el moviment surrealista.

Provocació discursiva, això plasma "L'edat d'or" és a dir un conjunt d'imatges paradoxals: la recepció amb el carro, la vaca en el llit, els esquelets dels prelats sobre l'escull, al servei d'una relació amorosa contrastada, símbol del poder imminent que té com origen la capital de la cultura catòlica, Roma. No són massa entrellaçades les referències al Marquès de Sade, en el desenllaç quan es parla de la torre i dels quatre torturadors que practiquen orgies amb dones retingudes, les mosques que "viuen" sobre la cara d'un dels convidats, i entre els quals els dos autors decideixen inserir justament la figura sagrada de Jesús. També trobem en la pel·lícula la voluntat ensenyar un tipus d'autodestrucció de la classe obrera ja mogut i animat pel mateix pessimisme que mentrestant creix, en canvi, en aquella burgesa i un tipus de llisona de les tendències masoquistes exclusiva de la classe dirigent. Marx, De Sade i Freud són doncs les principals claus de lectura i interpretació d'aquesta pel·lícula, lluita i conflicte social; celebració dels instints; realitat onírica i subconscient. La pel·lícula es converteix en símbol de moltes generacions d'autors empipats, sovint obligats a usar el model de Buñuel i Dalí per a dir coses que d'una altra manera haurien estat difícils d'explicar. A més estan presents en "L'edat d'or" tots els elements demanats pel director espanyol: conflicte burgés, instint de la mort i profanació dels valors.

Va ser justament la potència d'aquesta pel·lícula a suscitar no només escàndols a França. Finançat pel vescomte Xerris de Noailles, que va arriscar ser excomunicat, va ser projectat per sis dies en l'Estudi 28 de París, de seguida va ser punt de mira de partits de dreta, pertanyents a la Lliga anti-hebraiques i a la Lliga dels patriotes, que ho van devastar, destruint, també, les obres d'altres artistes allí exposats com aquells de Man Ray, Miró, Salvador Dalí... Pocs dies després el prefecte Chiappe la va prohibir, donat suport per la premsa nacional francesa, i la pel·lícula va tornar a les sales cinematogràfiques solament en el 1950 a Nova York i a l'any següent a París.

El film és surrealista no només en la forma externa, en les diferents escenes, en les imatges impactants que sobresalten als espectadors o en les arriscades associacions i metàfores. És, a més i essencialment, una manifestació surrealista en el seu contingut, en el fons, en la mesura que relata una història d'amor passional que tracta de trencar les barreres que se li imposen, els límits. Així mateix, hi ha un rerefons de rebel·lió, revolució i qüestionament de les normes morals i socials molt evident.

Son aquests els dos fils argumentals essencialment surrealistes en la cinta, amb alguns englobats potser no tan evidents.

"L'Âge d'Or” es una pel·lícula de amor boig, de un pressió irresistible que, en qualsevol esdeveniments, empeny l'u cap a l'altre a un home i una dona que mai poden unir-se.

Es tracta, doncs, de la rebel·lió de dos amants que es neguen que el seu amor, passional i subjecte només a les seves pròpies normes, hagi de morir a causa dels prejudicis i normes morals i socials tradicionals. Prenent en consideració que seria aquesta la línia argumentativa de la pel·lícula, se li pot considerar com una metàfora del propi grup surrealista, de la seva manera d'entendre la vida i les relacions humanes, de la necessitat de ser coherent amb els principis morals propis, malgrat les normes de conducta convencionals: la jerarquia civil, el clergat, les normes de conducta, el poder de l'aristocràcia, la bona educació, l'equilibri, la mesura dels instints propis, el autocontrol i el predomini del racional sobre l'inconscient, en tots els aspectes de la vida del ser humà.

Principio del formulario

Les dues temàtiques principals són l'amor i el desig i, per altra banda, els intents d'aquests amants de tornar a l'edat d'or, és a dir, d'acabar amb la societat burgesa assentada sobre els pilars tradicionals de la jerarquia social i el clergat i que impedeix a l'individu ser sí mateix.

També apareixen altres subtemes:

1.- La violència: en diferents contextos, tant els absurds (suïcidi del ministre del Interior caient contra el sostre), com altres que no estaria justificada (guardaboscs que mata al seu fill perquè li ha apagat el cigarret) o amb una intenció de pur xoc en l'espectador (Gaston copeja a un cec que vol prendre el mateix taxi que ell a Roma).

2.- El declivi i la putrefacció: Serveixen per a provocar reaccions entre el públic i serien com una icona, una simbologia plena de significat entre els surrealistes. El declivi ho veiem no només en les imatges de mutilacions o defecacions, sinó també en els convencionalismes socials sense sentit en la festa aristocràtica o en els edificis de Roma que s'enderroquen, com símbol d'una civilització que ja no té auge.

3.- La Església: apareix debatuda a partir de la seva organització jeràrquica (fundació de Roma sobre la repressió del desig dels dos amants a l' illa) i al seu poder repressor.

4.- Sade: personatge prestigiós entre tots els surrealistes, a qui llegien amb contemplació i els principis de la qual d'alliberament sexual s'articulaven a la perfecció amb les idees que tenien els surrealistes referent a això. Buñuel deixa per a ell el final de la pel·lícula, marginant-lo de la resta, com si anés el verí que els escorpins tenen en la cua, fraccionada, com la pel·lícula, en sis parts. Per tant no és presentat com un símbol més, sinó com una metàfora del verí que els mateixos surrealistes tancaven per a la societat que els embolica. Provocativa és la identificació de Sade amb la imatge clàssica de Crist amb barba i túnica. Possiblement Buñuel vulgues demostrar així que Crist també era humà i provocar a l'espectador un removiment dels principis de l'educació europea cristiana tradicional.

5.- Problema de comunicació entre persones: L'ésser humà no és capaç si es fes entendre correctament per uns altres, que se li escolti i se li comprengui. Per exemple, Gaston Modot només s'allibera dels policies que li duen pres pels carrers de Roma a l'ensenyar-los el document oficial ja que les seves paraules no havien servit per res. En aquest sentit, molts dels surrealistes tenien també aquesta mateixa preocupació i intentaven plasmar-la en les seves diferents obres artístiques. Amb aquests temes i subtemes que són motius surrealistes, es pot dir que Buñuel va aconseguir el seu objectiu de fer una pel·lícula surrealista.

Ens exposem davant seqüències que no deixen lloc a la indiferència, imatges impactants, el principal objectiu de les quals no és altre que la recreació de sensacions, fer moure a l'espectador en el seu seient, agitar-li i no deixar-li immutable davant el que està veient.

Buñuel condueix la pel·lícula combinant el psíquic, el fictici i el racional utilitzant com nexe per a unir-los la seva pròpia imaginació. Carregada de sensualitat i frustració, la concentració de metàfores, símbols surrealistes i associacions que apareixen en L'edat d'or disparen de ple davant la decadència de l'Església, (la recreació metafòrica de Jesucrist resulta una crítica feroç), la repressió sexual o la absurditat, conceptes completament revolucionaris i atrevits per a la dècada en la qual va aparèixer el llarg metratge.

BIBLIOGRAFÍA

- ARANDA, F. El surrealismo español, Lumen, 1981

- BARBACHANO, C. Buñuel, Salvat, 1986

- BUÑUEL, L. Mi último suspiro, Plaza y Janés, 5ª ed. Mayo 1985

- SÁNCHEZ VIDAL, A. Luis Buñuel. Obra cinematográfica, JC, 1984

- VV.AA, Buñuel, Lorca, Dalí: el enigma sin fin, Planeta, 1988