T5 – LA DOMINACIÓ EUROPEA DEL MÓN.

1.1.- El creixement demogràfic i les migracions: El millorament de les condicions de vida van fer que del S.XIX al XX la població mundial es dupliqués. Els descobriments en medicina van frenar grans epidèmies. Al reduir la mortalitat i augmentar l’esperança de vida, en una època amb natalitat elevada, va esdevenir un creixement demogràfic enorme i una gran concentració de població (Europa tenia el 2 vegades la concentració d’Àsia i 10 la d’Àfrica).

No ha haver-hi creixement de la renda per càpita i va haver-hi un gran nombre de desplaçaments de població. També cal destacar la emigració a ultramar, de britànics i irlandesos que anaven a EUA, Canada o Austràlia. La superpoblació rural, salaris baixos van ser el detonant d’aquest moviment migratori. També hi havia atracció per aquests nous països, on hi havia més probabilitat d’enriquir-se que a Europa.

1.2.- Les noves fonts d’energia (1884-1914): El petroli i l’electricitat van destronar al carbó. La electricitat era neta, flexible, fàcil d’utilitzar i eficient. L’electricitat va canviar a les empreses (estructura i ubicació), donant-les un gran augment de productivitat. Va tenir grans aplicacions: comunicacions, transport, il·luminació, oci...

L’explotació industrial del petroli va començar el 1859 a EUA. Primer va ser utilitzat per il·luminació, però després es va portar a la seva aplicació més important: combustible per als transports.

1.3. Els nous mitjans de transport: gràcies a les noves energies es varen construir xarxes ferroviàries a tot Europa i en l’àmbit urbà tramvies i ferrocarrils metropolitans. Als 1870 va haver-hi una millora en la construcció de vaixells, que va afavorir migracions i la creació de nous canals com el de Suez (1869) i el de Panamà (1914).

També es va inventar la bicicleta, però el invent revolucionari fou el automòbil. Karl Benz va fabricar el primer automòbil amb gasolina l’any 1885 però la producció massiva començar al 1900 (Armand Peugeot i Henry Ford).
És important esmentar el desenvolupament de l’aviació (primer vol dels germans Wright al 1903).

1.4. Invents nous, indústries noves: Va haver-hi la revolució tecnològica (gràcies als laboratoris d’investigació, cercant aplicacions pràctiques dels descobriments científics). Es van descobrir nous productes, amb el desenvolupament o creació de nous sectors productius: la indústria siderúrgica (producció massiva d’acer i alumini), indústria elèctrica (enllumenat i comunicacions), sector químic (creació de nous productes i farmacèutica).

1.5. Nova organització del capital i del treball (nous models empresarials): comencen a sorgir grans gegants empresarials per fer front a la guerra de preus, amb fusions, absorcions o acords. Això va adquirir diferents formes:
- Concentració horitzontal: empreses que treballen en el mateix sector productiu, com per exemple, el siderúrgic.

- Concentració vertical: agrupament d’empreses complementaries. Trobem diferents exemples com el càrtel (associació de empreses per restringir o eliminar la competència), trust (fusió d’empreses en una nova), i el hòlding (societat financera que posseeix capital en diverses empreses diferents per controlar-ne les activitats).

- Monopoli: possessió d’un producte en exclusiva per una única empresa que n’imposa els preus sense cap control.

1.5.1. Producció en sèrie: van sorgir noves formes d’organització del treball per millorar la productivitat i mantenir-se. Va sorgir a EUA però els seus efectes es van expandir a tots els països:
- Taylorisme: mètode d’organització que millora la productivitat eliminant els temps morts, optimització del temps emprat (reduir costos). La producció s’organitza per mitjà d’una cadena de muntatge. El moviment d’aquesta cadena marca el ritme de producció, evita la pèrdua de temps i així els obrers optimitzen el procés.

Fordisme: aplicació del Taylorisme, fabricant automòbils a baix cost, amb un gran nombre de treballadors especialitzats amb salaris elevats (amb l’idea de convertir-los en consumidors). Ford així es convertir en el primer en produir automòbils senzills i barats, destinats al consum massiu de les masses.

1.6. Augment de la competència: aquesta Segona Revolució industrial va produir la industrialització de nous països, un gran augment del comerç internacional de la renovació dels sistemes de venda.

Les noves potències industrials: Al 1870 UK representava 1/3 de la producció mundial, i al 1914 havia descendit fins al 14%. Van anar apareixent molta competència a diferents països i malgrat que la lliure esterlina (amb l’or) va seguir essent la moneda d’intercanvi internacional, els britànics van perdre posicions a molts mercats.

A Europa, el competidor principal era Alemanya, va esdevenir una potència en sector siderúrgic i en industries tecnològicament avançades, amb grans empreses i noves formes d’organització i concentració empresarial.

Expansió del comerç: Necessitaven més consumidors i això va fer innovar en sistemes de venda. Van sorgir grans magatzems que van acabar conquerint el mercat: grans superfícies que oferien una gran diversitat de productes a preus baixos. La difusió de nous sistemes de venda (a terminis i préstecs) van obrir l’era del consum de masses, i es va introduir publicitat, rebaixes i ofertes. El comerç internacional va augmentar 7 vegades la seva mida gràcies als progressos del transport, lliure canvi i producció massiva que va permetre una reducció del preu.

2.- LES CAUSES DE L’ IMPERIALISME
2.1. L’Europa dominant: el creixement industrial d’Europa va dividir el món en dos: industrialitzat i no industrialitzat. Gràcies al seu poder, Europa va poder imposar el seu model econòmic, ideals i cultura a bona part del planeta.

A la dècada dels 1870, Europa va patir una arribada de blat de EUA i Rússia, que va causar una crisi de sobreproducció, ja que no va haver-hi cap descens de la producció. Els productes es van acumular, els beneficis van baixar, va augmentar la competència i moltes empreses van tancar.

La imposició de polítiques proteccionistes a Europa va fer imprescindible disposar de mercats i recursos arreu del món, i es va anar a diferents països arreu del món.

2.2. Les causes econòmiques: A les necessitats de la industria dels països desenvolupats, al darrer terç del S. XIX, els europeus van cercar nous espais econòmics amb aquests objectius:
- Establir mercats per exportar-hi producció industrial, moltes vegades en règim de monopoli.
- Aconseguir matèries primeres i energètiques en abundància i a baix cost.
- Utilitzar mà d’obra no qualificada amb salaris baixos, per reduir costos d’extracció de matèries primeres.

Als nous territoris s’hi van construir noves infraestructures per afavorir l’entrada i sortida de productes.

El capitalisme necessitava nous llocs per invertir-hi capital. Als països colonitzats van trobar llocs on les seves inversions eren més rendibles, on hi havia matèries primeres abundants, mà d’obra de barata, i competència escassa, deguda al règim de monopoli imposat per les lleis colonials.

Certes investigacions, no atorguen un paper important de les causes econòmiques al imperialisme, ja que molt del capital que es va invertir, va anar a altres països industrialitzats o en un procés ràpid de industrialització, excp. UK.

També es posa en compte la rendibilitat econòmica del imperialisme, ja que els costos per mantenir-ho tot no justificaven els beneficis obtinguts. Tampoc l’imperialisme va beneficiar igual a tots els anglesos: només els sector econòmics que van invertir en empreses colonials va sortir guanyant, tot i que ells pagaven més aviat poc per mantenir-ho, i la classe mitjana anglesa va contribuir de forma decisiva a través d’impostos, guanyant poc o res.

Xovinisme: Nom que es dóna a França al patriotisme exagerat, que considera que allò propi del país és el millor del món.

Jingoisme: Nacionalisme britànic de caràcter exaltat, partidari de l’expansió violenta sobre unes altres nacions. Tenia un caràcter racista i considerava necessari l’imperialisme perquè ‘’la millor raça del món’’ havia de dominar als pobles inferiors

2.3. Factors polítics i demogràfics: les potències volien augmentar el seu poder polític a través de l’hegemonia colonial. Volien controlar les rutes de comerç i incrementar el poder militar a tots els racons del món.

El creixement natural d’Europa d’aquell període, l’explosió blanca, va generar importants emigracions que van anar als nous imperis, bona part de la gent va anar a América, tot i que l’opinió pública era favorable en què això era una bona forma de conquerir nous territoris que poguessin esdevenir llocs d’assentament de la població.

2.4. Les causes ideològiques: Els científics van organitzar expedicions geogràfiques i antropològiques per endinsar-se a Àfrica i Àsia, com les d’Stanley i Livingston. Aquestes expedicions més endavant van obrir noves rutes utilitzades pels colonitzadors amb finalitats militars o econòmiques. En aquesta època també hi havia profundes idees racistes que defensaven la superioritat de la raça blanca, acompanyada d’una exaltació nacionalista (xovi i jingo).

Així, el colonialisme es va disfressar d’un paternalisme que sostenia que l’home blanc tenia la responsabilitat de civilitzar els ‘’pobles inferiors’’, instruint-los, educant-los i evangelitzant-los, sovint fent servir aquesta ultima com excusa per convertir els pobles considerats com a primitius.

3. EL REPARTIMENT DEL MÓN
3.1. Del colonialisme a l’imperialisme: L’imperialisme és la culminació del antic colonialisme, però difereixen en lo següent: El colonialisme va abraçar América, havien estat llocs d’assentament, el ritme d’ocupació havia estat lent i limitat, i va donar a lloc a pocs conflictes... En canvi l’imperialisme va abraçar Àfrica, Àsia, i el Pacífic, es van establir territoris d’ocupació (on una minoria blanca exercia poder polític i econòmic), va tenir un ritme d’ocupació molt ràpid, i va ésser de caràcter bel·licós (degut a que l’expansió tenia causes econòmiques i polítiques).

3.2. El desmembrament d’Àfrica: Al principi hi havia colònies petites o factories costaneres, però a partir del 1870, les expedicions van augmentar i potències, sobretot UK i França es van llançar a conquerir el continent. El projecte britànic pretenia unir el nord i el sud, amb un ferrocarril de C. del Cap a el Caire, amb l’objectiu de dominar la façana oriental i controlar l’oceà Índic. Durant aquest procés, UK va obtenir importants jaciments i mbons llocs estratègics.

El projecte francès, pretenia exercir el domini amb una franja de est a oest. A partir d’Algéria va conquerir part del nord d’Àfrica estenent-se fins al Sudan, on van lluitar contra els britànics (L). Els belgues van explorar el Congo i Alemanys també es van assentar per allà al mig, i tota aquesta àrea va esdevenir un lloc de conflicte.

Davant de tot això, Bismarck va convocar la conferència de Berlín (1885), on es van establir els principis d’ocupació dels territoris africans per part de la metròpoli: domini efectiu de tot el territori i notificació diplomàtica a les altres potències de l’establiment d’una nova colònia. Altres països van interessar-se per Àfrica, com Alemanya, Portugal, Itàlia i Espanya.

El primer conflicte va ser la guerra dels bòers (1880-1881 i 1899-1902). Regne Unit conta els pagesos holandesos (bòers) del Transvaal i Orange, arran del primer ministre del Cap, Cecil Rhodes. A Trasvaal s’hi van trobar importants jaciment d’or, i al cap de diversos anys de guerra, els britànics van annexar els nous territoris sota nom de Rhodèsia.

Un segon conflicte va enfrontar UK i França, el 1898 al territori de Fachoda, les dos potències volien conquerir la zona, i el conflicte estava a punt d’esclatar... però finalment els francesos van cedir i es van retirar del territori.

3.3. L’ocupació d’Àsia: No només van intervenir els europeus, EUA, Rússia i Japó també van entrar en joc.
La colonització britànica va ésser sobretot a l’Índia, on després de les revoltes sipais (soldats indígenes britànics), el govern britànic va assolir el control de l’Índia, establint-hi un virregnat. La reina Victòria va esser proclamada emperadriu de l’Índia (1877). Per garantir la seguretat d’Índia, els UK’s van rivalitzar amb França x adquirir Birmània.

L’expansió francesa va tenir de centre Indoxina, on ja estava present des dels 1850-60 i va anar adquirint tota la península, Mekong i el protectorat de Cambodja. Al 1887 va crear la Unió Indoxina, i al 1893 s’hi va afegir Laos.

UK també va conquerir els estats malais i Singapur. Els francesos i els britànics es van posar d’acord per mantenir el Estat de Siam lliure i neutral, que servia de frontera entre els dos imperis (1895-96).

Al S. XIX, l’Imperi Rus va continuar expandint-se cap a Sibèria i cap al sud. Va arribar fins als límits de l’Imperi Britànic a Índia, on es va mantenir un litigi important pel control de Pèrsia i Afganistan (1880) i Tibet (1904). També van sorgir rivalitats amb Xina, i també es va produir la guerra russojaponesa. Al S. XIX 5M de russos van emigrar a Sibèria.

Cap país va conquerir la Xina, on només els anglesos van establir-hi enclavaments comercials. Els anglesos equilibraven les compres de te i seda xinesos amb l’opi que els hi venien que els hi portaven de l’Índia. Al 1839 el govern xinès va prohibir l’entrada d’opi però els UK’s van seguir venent-ne, el que va esdevenir les guerres de l’opi (1839-42, 1856-60), amb el que UK va aconseguir l’enclavament de Hong Kong i d’altres ports. Del 1885 al 1911 Xina va ésser assetjada per potencies europees i asiàtiques, perdent territoris perifèrics...

Els ingressos de l’economia britànica van augmentar, sobretot gràcies a les mines, ferrocarrils, i comerç. Això va crear reaccions nacionalistes (revolta dels cent dies, 1889, i revolta popular dels bòxers 1900-01) que van fracassar. Al 1911, una revolució va posar fi a l’imperi i va establir república a Xina, que va aconseguir la reconstrucció nacional.

Els europeus també van controlar Oceania (Austràlia i New Zeland), i els holandesos havien establert una important colònia important a Indonèsia.

4. LES NOVES POTÈNCIES IMPERIALISTES
4.1. L’imperialisme dels Estats Units: Estats Units es va convertir en una potència, i per assegurar el futur dels seus mercats, havia de establir relacions privilegiades per trencar les creixents dificultats aranzelàries.

El darwinisme social (les nacions més fortes sobreviuen) justificava l’imperialisme d’EUA. Els eua’s consideraven que América era el seu espai natural d’expansió, i que ells podien i havien d’intervenir a qualsevol lloc per defensar els seus interessos (Doctrina Monroe). Així, Estats Units va aconseguir territoris al Carib, bases navals estratègiques al Pacífic, i per assegurar-se el control de l’estret de Bering van comprar Alaska a Rússia el 1867.

El colonialisme americà es va caracteritzar per la ingerència en els afers interns dels països i la submissió econòmica dels governs autòctons per als seus interessos (neocolonialisme). Es va crear un estil d’intervenció en els països del centre d’Amèrica anomenat ‘’diplomàcia del dòlar’’.

La guerra contra Espanya, l’any 1898, a causa de Cuba i Filipines mostra aquesta política. A Cuba, EUA va establir una base naval per ‘’preservar la independència de Cuba, i protegir la seva vida, propietat i llibertat individuals’’. Això va permetre la presència del seu exèrcit durant períodes llargs i el control dels governs autòctons.

4.2. L’expansionisme japonès: A conseqüència de la revolta Meiji, Japó va posar fi al feudalisme i va iniciar un procés de modernització econòmica associat a la proximitat a Occident. Volia convertir-se en una potència industrial semblant a les europees, i això va fer que esdevingués també una potència imperialista a l’Àsia. Per defensar-se de Rússia i Xina va adquirir Corea i Manxúria.

El 1876, Japó va intervenir a la península de Corea, amb una guerra contra Xina (Corea = vassall de la Xina). Van guanyar. Posteriorment també s’enfrontaren amb els russos a Manxúria el 1905, derrotant l’exèrcit rus. També gràcies a EUA va poder guanyar. El Japó va esdevenir una potència imperialista, en igualtat a les occidentals, a la zona asiàtica del Pacífic.

5. ORGANITZACIÓ DELS IMPERIS COLONIALS
5.1. L’administració colonial: s’havien de crear sistemes específics de govern i administració per governar els territoris colonitzats. Hi havia dos tipus de colònia:
- Colònies d’explotació: poca població emigrada de la metròpoli, i centraven l’activitat en l’explotació de recursos.

- Colònies de poblament: comptaven amb un fort contingent de població europea emigrada que gaudia dels mateixos drets i privilegis que els metropolitans i s’imposava a la població indígena.

Després, amb UK essent pionera de diferents models d’organització colonials, van esdevenir diferents tipus de govern, dividits en:

- Colònies pròpiament dites: no tenien govern propi i depenien de l’administració de la metròpoli. L’autoritat la tenia un governador amb uns funcionaris que formaven una elit dirigent. Eren els territoris més sotmesos als interessos econòmics de les metròpolis.

- Protectorats: en teoria es respectava el govern indígena, però la metròpoli imposava un govern paral·lel que dominava les funcions de defensa i representació exterior. Això s’aplicava a les colònies que abans havien estat estats estructurals amb relacions internacionals, com el cas d’Egipte.

- Dominis: territoris amb població indígena escassa, on els blancs van imposar un sistema parlamentari i govern propi, com Nova Zelanda (ind. 1854), Canadà (1867), Austràlia (1890), anys en que van aconseguir l’autogovern.

- Mandats: van néixer després de la Primera Guerra Mundial, per administrar els territoris de les potències perdedores. Una potència de les guanyadores exercia de tutela sobre la nació en representació de la Societat de Nacions.

5.2. Dominació dels pobles colonitzats: Van sofrir un impacte profund. Econòmicament, majoritàriament les condicions indígenes van empitjorar, se’ls hi van treure els conreus tradicionals i s’hi van potenciar plantacions, mono conreus molts extensius, que responien a les necessitats de les metròpolis.

Demogràficament, en alguns llocs va reduir la mortalitat i augmentar la població gràcies a introducció de vacunes, mesures higièniques i hospitals, però a altres llocs les males condicions de treball van produir la disminució de població, i per exemple alguns monoconreus van causar situacions de subalimentació crònica.

Socialment, els ritmes de treball indígenes van canviar, i el sistema de jerarquia social, i es van trencar ètnies i es van ajuntar indígenes enfrontats, que no assegurava una bona vivència. També van reclutar indígenes per l’exèrcit i tal.

Culturalment, van patir un procés d’aculturització, no van oferir resistència a l’impacte de la cultura occidental. S’hi va implantar la cultura Europea i també s’hi va difondre el cristianisme, sobretot a Àfrica. Altres llocs com Índia van resistir i van conservar la seva cultura.

TEMA 6 – LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL
1. LES GRANS POTÈNCIES EUROPEES
1.1. Les potències democràtiques: Gran Bretanya i França van arribar a ser estats totalment democràtiques.

Gran Bretanya: Monarquia liberal forjada a l’era victoriana (1837-1901), essent el país més poderós i la potència número 1. El sistema polític alternava dos grans partits al poder: tories (conservador) i els whigs (liberals). A principis del S. XX el Partit Laborista, va canviar el panorama polític anglès. Gràcies al procés de modernització es van implantar certes reformes (Reform Acts) al llarg del S. XIX, com el casi-sufragi universal masculí, la educació obligatòria i posteriorment gratuïta.

França: A causa de la caiguda de l’Imperi de Napoleó III va esdevenir la única gran potència que era república.
Es va crear la Tercera República Francesa. Es va impulsar la democratització (sufragi universal), i també un procés de laïcització de l’Estat. França tenia tensions amb alemanys a causa dels territoris d’Alsàcia i Lorena, que van passar al domini de Alemanya. Certs habitants creien que França s’havia d’aliar amb algun país per recuperar les seves terres i d’altres de fer un pacte... Hi havia tensions, vaja.

El Segon Reich alemany: 1870, una vegada unificat, Alemanya va reconstruir ràpidament l’Estat i es va convertir en una gran potència industrial que aspirava a dirigir la política continental europea. Bismarck i Guillem I van imposar un govern amb mà de ferro. El Reich era federal, però amb un fort component autoritari i no era del tot democràtic, i no hi havia sufragi universal. Hi havia dos cambres: Bundesrat i Reichstag. Les forces polítiques eren conservadores, però el Partit Socialdemòcrata alemany intentava obrir-se camí.

Va sorgir el pangermanisme, que l’any 1891 va formar la Lliga Pangermanista, que demanava una expansió territorial per donar al poble l’espai que necessitava. El nou kàiser, Guillem II (1888), va declarar que es centraria en el desenvolupament de la marina i d’una gran flota de guerra, que fou una de les causes del bel·licisme alemany.

1.3. Els vells imperis: imperis absolutistes.

Rússia del Romanov: L’ immensitat del seu territori i la seva potència demogràfica contrastaven amb el retard de la seva societat i la persistència del feudalisme. Tot i que es va decretar l’alliberament dels serfs, Rússia va continuar igual. El darrer tsar, Nicolau II, havia accedit al tron el 1894. La seva política interna es va basar en una autocràcia absoluta, bé que arran de la revolta del 1905 va haver d’acceptar una reforma agrària, i la creació d’una duma o assemblea representativa, però no va fer de Rússia un Estat democràtic.

Imperi Austrohungarès: tot i la forta personalitat de l’emperador Francesc Josep (des de 1848), el govern estava en una situació d’estancament polític (era una monarquia absolutista). Arran de les reformes de 1868 va esdevenir un imperi dual (Àustria-Hongria), dominat per la minoria alemanya, amb un elevat grau d’autonomia d’Hongria. El problema era les lluites reivindicatives nacionalistes: de eslaus del sud/est, serbis, croats, polonesos, txecs...

La Descomposició de l’Imperi Otomà: Al final del S. XIX era un imperi autocràtic en decadència. L’any 1828 es va independitzar Grècia i més tard Sèrbia, Romania, Bulgària i Montenegro. La rivalitat sorgeix quan les potències europees volen controlar els territoris desmembrats de l’Imperi, que comptaven amb el suport de les nacions balcàniques independitzades... tot això proporcionava un sentiment de decadència imperial.

2. Les causes de la Guerra
2.1. La formació de les aliances internacionals: Es van forjar aliances al final del S. XIX. Entre 1870-90 es va promoure un sistema d’aliances internacional, per contenir els enemics d’Alemanya.

Bismarck va crear la Lliga dels tres emperadors (1873: Àustria, Rússia i Alemanya). Després Àustria i Alemanya van firmar la Doble Aliança (1879), i al 1882 s’hi va unir Itàlia, formant la Triple Aliança. Rússia se’n va anar d’aquesta aliança i va aliar-se amb França per evitar les amenaces de la T. A.

Després el 1892 es va fer un acord francorrús. Gran Bretanya i França també van superar les rivalitats colonials, formant la Entesa Cordial, i Gran Bretanya i Rússia també van posar fi als enfrontaments colonials d’Àfrica, i així, el 1907, la Triple Entesa: UK, França i Rússia, ja estava formada.

2.2. Els enfrontaments colonials: Imperis rivals van tenir com lloc de conflicte el nord d’Àfrica, sobretot a Marroc, on Alemanya que s’havia quedat enrere volia conquerir territoris que també volien els francesos. Així, va sorgir la primera crisi marroquina (1905), els alemanys van donar suport al Soldà marroquí en contra dels francesos. Així, es va convocar la Conferència d’Algesires (1906), que va acabar establint un protectorat francoespanyol al Marroc.

Alemanya no es va resignar i el 1911 va protagonitzar la segona crisi marroquina. Va ajudar als súbdits alemanys amb l’excusa de la insurrecció al sud del Marroc. UK va ajudar incondicionalment a França, i Alemanya, amb la seva pressió, va aconseguir ampliar el seu territori del Camerun a canvi de sortir del Marroc.

2.3. Les crisis balcàniques: Als Balcans, Rússia i Austrohongria pretenien augmentar els seus territoris amb la disgregació de l’Imperi Turc. El primer volia unificar tots els eslaus del sud, en contra de la voluntat sèrbia (ja que perdrien territoris si ho feien) i Rússia volia augmentar el paper internacional protegint als eslaus, sobretot als Serbis.

Amb lo de les aliances, totes les potències estaven més o menys implicades.

Així, entre 1908-13 van sorgir diferents crisis als Balcans. El primer focus de tensió es va iniciar el 1908. Àustria-Hongria, volia annexar Bòsnia i Hercegovina, que va provocar la ira dels Russos, temorosa de l’expansió austríaca, originà les guerres balcàniques:
- Primera guerra balcànica (1912): Rússia va donar suport a la creació d’una Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro), per atacar Turquia i obligar-la a abandonar Europa (no Constant.), i reconèixer Albània independent.

- Segona Guerra Balcànica (1913): Sèrbia contra Bulgària, guanyant Sèrbia adquirint nous territoris. La Pau de Bulgària va confirmar Bulgària com gran perdedora, ja que va haver de cedir territoris a diversos països.

2.4. La rivalitat entre grans potències: Les crisis dels Balcans, entre d’altres, van estimular les tensions. La rivalitat francoalemanya es va revifar amb les intensificar amb les crisis marroquines. L’aliança francobritànica també es va reforçar... a causa de l’afany d’alemanya a construir recursos per la guerra.

3. El desenvolupament del conflicte
3.1. L’esclat del conflicte: El 28 de juny, a Sarajevo,l’arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa van ésser assessinats a Sarajevo, per un estudiant bosnià relacionats amb moviments nacionalistes serbis, com La Mà Negra. Àustria-Hongria va començar la guerra el 28 de juliol, annexant a Sèrbia i declarant-li la guerra, animada per Alemanya.

No va anar així i les aliances europees van entrar en guerra. Rússia, ajudant a Sèrbia, declarar guerra a A.H.. Alemanya va declarar guerra a Rússia i França. UK va entrar en ajuda de l’invasió neutral de Bèlgica pels alemanys. Itàlia seguia neutral.

Gran part de la població, amb idees socialistes, era pacifista i contrària a la guerra, però els ciutadans es van haver de mobilitzar-se i va donar lloc a les Unions Sagrades, unions polítiques que tenien l’objectiu de donar als governs suport per afrontar la guerra. Els que s’oposaren a aquestes unions foren buscats i castigats durament.

3.2. Guerra de moviments i guerra de trinxeres: Alemanya i A.H. tenien uns exèrcits poderosos i unes comunicacions fàcils, però tenien un problema: havien de fer guerra per dos fronts (francobritànic i rus), per tant necessitaven una victòria ràpida, ja que podrien ésser bloquejats de forma naval i per tant aïllats.

El Pla Schlieffen, alemany, volia fer un atac ràpid a França atacant-la per França i Luxemburg. En sis setmanes els haurien guanyat i podrien anar cap a Rússia. Al principi va funcionar però al cap de pocs dies van haver de retrocedir derrotats. Els exèrcits alemanys es van endinsar per Bèlgica, i es van situar a 40km de París (això al setembre de 1914), però els francesos es van reorganitzar i van aconseguir derrotar el seu progrés a la Batalla del Marné.

La guerra llampec alemanya havia fracassat. A partir d’aqui, els de l’Entesa van aconseguir crear un front occidental que anava des del Mard del Nord fins a la frontera suïssa. Al front oriental, Alemanya va aconseguir guanyar una miqueta a Rússia, però aquests van fer un contraatac i van aconseguir apoderar-se d’una miqueta d’A.H. (Guerra de Moviments). Es va crear llavors la Guerra de Trinxeres (o de posicions) , llarga i dura, símbol de la 1ra WWar.

Al front occidental, el punt àlgid va arribar al 1916, a la Batalla de Verdun, que van iniciar els alemanys per trencar el front aliat, però els francesos van aguantar quatre mesos. Els aliats van intentar fer una altra ofensiva al Somme, sense èxit. En aquestes dues batalles els aliats van perdre 1M de soldats, i els alemanys 0’8M.

Al front occidental, la ofensiva rusa del 1914 va sorprendre als alemanys per`la van bloquejar amb l’empenta dels seus exèrcits. Els aliats van aconseguir reconquerir Galitzia (abans dels russos), i també conquerir la Polònia russa i Lituània.

3.3. La mundialització del conflicte: La intervenció d’Itàlia el 1915 també va obrir un nou front per A.H.. Després de dos anys de guerra durs, Itàlia va poder vèncer a Caporetto, el novembre de 1917. Turquia i Bulgària també van intervenir, desplaçant el conflicte als Balcans. Japó tb va intervenir, sense notable repercussió.

Els territoris colonials també van participar d’una forma o d’una altra, i les colònies també van oferir recursos. El conflicte també va arribar a Àfrica (Togo i Camerún), Orient Mitjà (Uk’s stuff) i Extrem Orient (Xina vs Japan).

També va haver-hi una batalla naval a Jutlàndia (angloalemany el 1916), sense vencedors. El 1915, el paquebot britànic Lusitania, que transportava americans, va ésser enfonsat per un submarí alemany, així que EUA que era neutral (només donava préstecs i material als aliats) va intervenir. Alemanya el 1917 va dir que enfonsaria tots els submarins que trobes.

L’abril de 1917, Wilson, president d’EUA va decidir entrar en guerra. Dos milions de soldats EUAns, van anar a lluitar a Europa, factor decisiu per la victòria dels aliats, ja que els seus enemics no ho van poder resistir.

3.4. Un nou tipus de guerra: Va ser una guerra que va mobilitzar tots els recursos. Va haver-hi èxode de milions de civils davant la por de la guerra, i grans moviments de refugiats. En la guerra lluitava tota la població masculina en edat militar, i els desastres de la guerra van afectar a tota la població. També va ésser la primera vegada que es va utilitzar propaganda ideològica (exaltació de la pàtria i odi a l’enemic, per comprometre a la població).

Econòmicament, es van instaurar economies de guerra, amb molt d’intervencionisme. Es van paralitzar les indústries i es va començar a produir productes per a la guerra. Els governs van haver de demanar préstecs, sobretot a EUA, i també es va descobrir que la dóna era productiva.

3.5. De la crisi del 1917 al final de la guerra: el 1917 un sentiment de desengany estava present en tot Europa, predominava el malestar, la fam, i a UK, França i Itàlia van haver-hi revoltes, pèrdua del sentiment patriòtic...

El 1917 va explotar la Revolució Russa i a partir del Tractat de Brest-Litovsk (1918), Rússia va firmar l’armistici amb els governs centrals. Rússia va abandonar: Ucraïna, Polònia, Finlàndia, Estònia, Lituània, Bielorrússia...

Entre setembre i octubre de 1918, els britànics, francesos i italians van derrotar els turcs búlgars i austríacs al Front dels Balcans. Turcs i Austríacs van demanar l’armistici i els combats van cesar a l’est. Els txecs volien crear un estat propi i Hongria va trencar vincles amb Àustria... El 3/11 els Austríacs es van rendir i l’emperador va abdicar.

Al front de l’oest els alemanys van aprofitar la retirada russa per fer certes ofensives, però els aliats amb l’ajuda de EUA van derrotar els alemanys per allà el Marne. Guillem II va abdicar el 9 de novembre, es va crear una república en mans del SPD i es va signar l’armistici el dia 11 de novembre. First World War was fuckin o-over.

4. La pau dels vencedors
4.1. Els tractats de pau: Wilson va proposar una Europa democràtica, lliure i en pau... Els EUA eren generosos en la victòria, i els més perjudicats (com França) volíen fortes compensacions.

Alemanya va haver de firmar el Tractat de Versalles, que no van els hi va agradar, el van trobar com una imposició, un Diktat. Aquest estipulava que Alemanya era la principal causant de la guerra, havia de retornar diferents territoris als països que els hi havia tret (Alsàcia i Lorena a França), pagar fortes reparacions de guerra i entregar les seves colònies. També va haver de lliurar mines de carbó de Sarre a França. Finalment havia d’abolir el servei militar i restringir els efectius de l’exèrcit a només 100000 homes. Li van prohibir unir-se amb Àustria. També els aliats van ocupar el Rin per vigilar-los, que després de 15 anys va esdevenir un territori desmilitaritzat.

També es van firmar altres acords, com Saint-Germain, Trianon, Neully i Tractat de Sèvres.

4.2. La Societat de Nacions: va ésser una associació que volia garantir la pau i fomentar la cooperació nacional. La seu va ésser a Ginebra i estava formada per dos organismes: Assemblea General i un Consell. S’ocupava de supervisar el compliment de tractats, garantir la pau, el desarmament general i també la gestió de territoris.

Tot i que el que va donar l’iniciativa va ésser EUA, aquesta al final no va formar part. La seva absència, així com la dels vençuts i de Rússia, va convertir a l’associació en una organització de vencedors de la guerra sense mitjans ni força moral per imposar decisions.

4.3. Una pau Inestable Entre 1WW i 2WW, va ésser un simple interval d’un conflicte no resolt. La guerra no va solucionar tampoc massa per a la població. A Alemanya, espartaquistes alemanys, dirigits per Rosa Luxemburg, comunista, que va ésser esclafada. També va haver-hi vagues i manifestacions als països guanyadors.

Aquest clima de crispació tant econòmica com d’altres factors va ajudar a l’ascens dels feixismes. Els tractats no van solucionar certes qüestions territorials, com minories nacionals que van estar en països que no es sentien representats, com els tres milions d’alemanys establerts als Sudets (Txecoslovàquia).

5. Les conseqüències de la guerra
5.1. Els efectes demogràfics i econòmics: Van morir 8 milions de persones, i una gran nombre d’invàlids, esguerrats o mutilats, i ferits. Va afectar a homes de 20 a 40 anys, amb una conseqüent disminució de la Natalitat durant unes generacions, les anomenades generacions buides.

Va comportar la pèrdua de l’hegemonia europea en l’àmbit mundial. Europa estava molt endeutada, tant a l’interior (préstecs de guerra), com a l’exterior (préstecs a EUA).

EUA van esdevenir els grans beneficiaris, van doblar el seu PIB i les seves reserves també (1800M a 4500M), la flota de UK va ésser substituïda per la de EUA i el dòlar va esdevenir la moneda base de transacció.

També Japó va sortir beneficiat, que va complir certes comandes europees d’armament i va poder desenvolupar la seva flota i el seu comerç.

5.2. Conseqüències polítiques i territorials: Es van desmembrar grans imperis i es van crear nous estats com: Finlàndia, Estònia, Letònia, Sèrbia, Txecoslovaca...
També va haver-hi canvis polítics importants: Els Romanov van ésser destronats i els Hasburg d’Àustria i Hohenzollern d’Alemanya també (1918), i a Turquia es va abolir el soldanat. La democràcia anava guanyant terreny, alguns territoris van esdevenir posteriorment repúbliques constitucionals i democràtiques (Alemanya i Àustria). El sufragi universal masculí es va implantar a casi tot Europa, i el femení també anava guanyant terreny.

5.3. Els canvis socials: certes persones es van forrar amb això de la guerra, que feien goig de la seva riquesa davant dels desfavorits, que al final de la guerra van ésser els posseïdors de rendes fixes i els assalariats, que amb la inflació cada dia tenien menys capacitat adquisitiva.

D’altre banda, l’hegemonia colonial europea animava a alguns pels principis wilsonians, i esperaven que millorés la situació. Les manifestacions nacionalistes es van obrir per les colònies, amb noves relacions colons-colonitzats.

Les dones van aconseguir un nou paper, que al final de la guerra a Alemanya representaven el 35% de treballadors (tb UK) i també portaven vestits més curts i més cómodes, i la moda de portar els cabells més curts, i ja podien expressar lliurement les seves idees. L’emancipació femenina va ser una de les grans qüestions del món entreguerres.