Egipte ha estat sempre un país depenent de dos factors: el seu aïllament i el riu Nil. El Nil és la font de vida dels egipcis, de la seva crescuda en depèn l'agricultura i al seu voltant hi viu concentrada la gran densitat de població. És un país dividit en dues regions: al sud (la regió més estreta) l'Alt Egipte i al nord (més ample) el Baix Egipte, la zona del Delta on hi recau l'agricultura.

Durant la història, Egipte ha sofert grans canvis geològics a causa de les inundacions a la vora del Nil i a la dessecació del desert. Aquests factors van portar als egipcis prehistòrics a instalar-se sedentàriament als llits del riu i a passar d'una economia de caça a una productora d'aliments, agricultura i ramaderia.

Cap al 3100 aC es pot parlar del pas de la prehistòria a la història en territori egipci, i, per tant, de la formació de la Primera Dinastia del Regne Antic. Es creu que es van unir l'Alt i el Baix Egipte sota una mateixa capital, Menfis. L'únic que es té clar és la figura de la reialesa divina i el concepte de ma'at, que pot ser traduït com a veritat, justícia, ordre o rectitud depenent del seu context i que va conferir autoritat i estabilitat al nou estat.

Durant el Regne Antic les classes socials s'establien a partir del faraó, que era l'única autoritat i l'intermediari entre el poble i Déus, però com que no podia ocupar-se de tot havia de delegar en simples mortals com ministres nacionals, governadors provincials i alcaldes. També hi havia els sacerdots, grans funcionaris i grans propietaris, que configuraven un únic grup per sota del faraó. Per últim hi havia els artesans, els comerciants i els agricultors. En aquella època el comerç sofria una gran centralització, i Egipte només tenia contactes comercials amb Líbia i el Sudan.

La religió juga un gran paper en la vida dels egipcis i ja en el Regne Antic és conegut el concepte de Ba com a ànima o continuïtat d'una funció després de la mort, i el de Ka com a força que guia i protegeix en vida i mort. S'ha de dir que aquests dos conceptes són indispensables per a poder ressucitar un cos després de mort, pràctica realitzada als faraons per convertir-los en éssers deïficats.

El paper del rei i el seu absolutisme polític van ser desafiats per Re, Déu Sol, que va passar de ser dominat pel rei en la Dinastia 4, a dominar Re al faraó a la Dinastia 5. Però durant la Quarta ja es va incloure Re als nom dels faraons (Khaf-Re, Sabu-Re, Ne-User-Re), i qualsevol rei era considerat fill físic de Re.

Als finals del Regne Antic es va començar a sentir certa descentralització, ja que les tombes dels nobles, que sempre havien estat al costat de les dels faraons, es van començar a ubicar a les províncies i es va notar una fragmentació dels treballs de més responsabilitat. Les grans i cares obres que es feien per cada nou rei i el creixement de l'esperit d'autosuficiència i independència dels nobles, van ser altres motius del derrumbament del Regne Antic.

Així va començar el Primer Període Intermedi, caracteritzat per les guerres i conquestes, per la literatura que mostrava la desesperació dels egipcis i pel despreci a les lleis i a l'ordre del passat i del faraó. Va ser una època de caos interior, ja que van descobrir que el que creien etern era temporal i convertiren l'eternitat en la seva meta.. La descentralització va rebaixar la figura del faraó-déu, que com a ésser humà també podia errar.

En aquest nou període ma'at era considerat com a força positiva de la justícia social, per això actualment es considera que va ser una etapa gairebé democràtica, on lo important eren els drets dels ciutadans.

Però després d'aquest Període Intermedi, Egipte es va tornar a unificar i va començar l'anomenat Regne Mig. Durant la Dinastia 11 va governar la pau, excepte durant uns set anys de guerra civil que van donar pas a la Dotzena Dinastia, la dels Amen-em-hets i Sen-Userts. Amen-em-het I va donar gran preeminència a un Déu gairebé desconegut: Amon, déu invisible i ocult, del qual el faraó va agafar el nom. Al nom d'Amon s'hi va afegir Re i se'l va passar a considerar així com a “Amon-Re, Rei dels Déus”. La Dinastia 12 va donar grans governants, els quals van traslladar la capital a Lisht, van promoure grans obres d'irrigació (augmentant el nombre de terres cultivables) i van explotar les mines de bronce del Sinaí. Encara es considerava important la justícia social, però igualaven els estrangers amb animals.

Durant el Regne Mig les tombes van canviar, les dels nobles es van tornar més modestes i les dels faraons més grans i dominants. Tot i que havien tornat els beneficis de la pau i del domini universal, el poble va quedar perjudicat, perquè els governants es van acabar oblidant de la prosperitat nacional. Però l'egipci continuava tenint un caràcter confiat i segur, se sentia l'elegit especial dels déus, no tenia por i estava orgullós de la seva cultura.

Cap al 1800 aC l'Estat es va enderrocar i va donar pas a un Segon Període Intermedi, sense saber-ne exactament les causes: potser el Regne Mig tenia una debilitat estructural, o potser va ser per factors interns o potser externs, com la invasió dels hicsos, els quals van subordinar el govern egipci i van crear una capital pròpia, Tanis (un recinte emmurallat). Els hicsos era una raça asiàtica amb superioritat de forces, que van despreciar els antics temples dels déus egipcis i van introduir el seu propi déu, però tot i això no es pot considerar que es comportessin com a salvatges durant el seu temps de dominació egípcia. Després de més de dos segles, Egipte va expulsar els hicsos i va tornar a ser lliure.

Després de la invasió, el país es trobava insegur, no sabia si podria tornar al seu profitós aïllament anterior i al concepte de ma'at com a justícia. A més volia expandir-se pel desig de venjança i de recuperació de força i d'orgull. Així va néixer l'Imperi, una etapa nacionalista i patriòtica. Pèrò abans de començar l'expansió, s'havia de reorganitzar el país després dels hicsos: es van construir nous temples pels Déus (els quals van passar a dirigir més activament els assumptes del país), es va crear una nova unitat nacional i es van ampliar el govern (fins i tot amb treballadors estrangers) i els contactes amb l'exterior.

Es va despertar un nou sentiment artístic: antihieràtic, amb moltes influències estrangeres, d'una expressió més viva i amb més moviment. També es va desvetllar un nou caràcter cosmopolita a la Cort i s'abandonaren alguns principis de successió al tro (al cap d'algunes generacions els faraons no tenien sang del tot reial). Per últim les dones van guanyar importància.

Però aquesta tranquil·litat va quedar truncada a finals de la Dinastia 18 per la Revolució Amarna, on dos partits aspiraven al poder: el d'Akh-en-Aton (partidari de la modernitat) i el del sacerdot d'Amon (partidari de l'agressivitat de l'Imperi). El primer, abans anomenat Amen-hotep, va canviar el seu nom per incloure el del déu Aton (disc material del sol, obert a tothom) i trencar amb el déu Amon. L'art d'Amarna tendia al naturalisme, a lo emocional i representava les figures en moviments inhabituals. La religió afirmà al déu Aton i pretenia destruir l'antic politeïsme egipci, però això va acabar a la mort d'Akh-en-Aton.

Egipte va tardar bastant en recuperar-se de la Revolució Amarna. La figura del faraó va quedar danyada fins que una nova dinastia pujà al poder: la de Ramsès I i Seti I, que van substituir els déus del sud (Thot i Amon) pels del nord (Re, Seth, Ptah) i van canviar la capital a Tanis (al Delta). El país havia perdut la sensació de seguretat i s'havia tornat inquiet. El rei ja no era tan respectat ni temut, havia perdut autoritat i per això s'aplicaven unes lleis i uns càstigs molts durs i cruels. La màgia va adquirir un caire d'importància, ja que la inseguretat feia anhelar la protecció. Ramsès II va passar a la història com el gran faraó conquistador i imperial, el seu regnat va durar uns 60 anys, durant els quals es va fer construir gran nombre de monuments i es va apropiar de temples de faraons anteriors.

Entre la Dinastia 19 i 20 hi va haver un interegne de Síria. I va ser Ramsès III l'últim faraó que va aconseguir el domini sobre terres d'Àsia. Així va arribar la fi d'Egipte com a potència mundial.

A la fi de l'imperi l'economia depenia en gran mesura del metall d'Àsia, però al no poder-lo aconseguir, es va provocar una inflació i la consegüent època de misèria, i per intentar solucionar-ho es van arribar a saquejar tombes. Després de la Dinastia 20, el país va tornar a dividir-se en l'Alt i el Baix Egipte, i mai més va tornar a tenir un govern sòlid. S'ha de tenir en compte que la qualitat més apreciada va ser el silenci com a resignació, paciència i submissió.

Segons John A. Wilson, l'Antic Egipte (en tota la seva esplendorositat) va ser l'origen directe de les institucions socials, polítiques i econòmiques, primer de Grècia i més tard de l'actualitat. També és referent de part de la nostra cultura i religió.

RESUM DEL LLIBRE

La cultura egipcia

de John A. Wilson