Treball sobre La bogeria, de Narcís Oller

Nom: Carla Brighente López

ÍNDEX pàgina

1.- Vida i obra(s) de Narcís Oller........................................... 1- 2

2.- La bogeria en el seu context històric.............................. 3 - 4

3.-Els personatges protagonistes de l'obra......................... 4 - 5

4.- Els personatges secundaris de l'obra............................... 5 - 6

5.- Estructura de la novel·la..................................................... 6 - 7

6.- Punt de vista narratiu.......................................................... 7

7.- Temporalitat interna i externa ........................................ 8 - 9

8.- Llengua i estil..................................................................... 9

9.- La narrativa catalana abans de Narcís Oller................... 10

10.- Introducció, nus i desenllaç de La bogeria..................... 10

11.-El Realisme i el Naturalisme en la novel·la................... 10 - 11

12.- Opinió personal .............................................................. 11

1. .- Vida i obra(s) de Narcís Oller

Narcís Oller va néixer a Valls l'any 1846. Es va quedar orfe de pare i va anar a viure a la casa pairal amb la seva família materna en un ambient molt liberal, més tard, es va desplaçar a Barcelona per estudiar dret. Aviat es va desentendre de la política i acabà integrant-se dintre la societat de la Restauració.Va compaginar la seva activitat professional als tribunals amb la creació literària. Va adoptar el català com a llengua de les seves obres al final dels anys setanta, per indicació del seu cosí, el crític literari Josep Yxart. Considerat el pare de la novel·la catalana moderna, va morir a Barcelona l'any 1930.

Les novel·les d'Oller presenten personatges i ambients de la Catalunya del segle XIX.

• La Papallona (1882) retrata les relacions entre una noia innocent i sensible i un estudiant seductor que desapareix després de deixar-la embarassada.
• L’ Escanyapobres (1884) analitza la passió de l'avarícia a través de l'Oleguer, un tragines que rep el malnom d'Escanyapobres, i la Tuies, la seva dona, en el context històric de l'impacte de la Revolució Industrial en el món agrari català.
• Vilaniu (1885) traça el retrat d'una vila arquetípica de comarques, inspirada en Valls, i del paper que hi té la calúmnia.
• La febre d'or (1890-1892) mostra, a partir de la història particular del fuster Gil Foix i de la seva família, l'ascensió social de la menestralia gràcies a l'especulació borsària que es va produir els anys 1890 i 1891, i la davallada consegüent. Alhora, dóna testimoni de la transformació de Barcelona en una ciutat moderna i cosmopolita.
• La bogeria (1898) és una novel·la que estudia la demència del seu protagonista, Daniel Serrallonga, i les seves conseqüències personals i socials, des de tres punts de vista complementaris: la compassió per part del narrador, la visió determinista del metge i l'apreciació més superficial d'un tercer personatge.
• Pilar Prim (1906) és la història d'una dona jove i viuda, hereva d'una gran fortuna, que s'enamora de l'advocat Marcial Debrega però que no pot casar-s'hi perquè li ho impedeixen el testament del seu marit, la pressió familiar i els perjudicis socials.

A més de novel·les, també va publicar diversos reculls de narracions breus (Croquis del Natural, 1879; Notes de color, 1883; De tots colors, 1888; Figura i Paisatge, 1897; Rurals i Urbanes, 1916; Al llapis i a la ploma, 1918).

També cal esmentar dues facetes desconegudes: la de dramaturg i la de traductor, especialment actives a la darrera etapa de la seva vida. Com a autor de teatre, va escriure i/o traduir diverses peces menors, aplegades als volums Teatre d'aficionats (1900) i Renyines d'enamorats (1906). Així, cal citar La brusa, una paròdia de La intrusa de Maeterlinck. Com a traductor, va sobresortir en les seves versions d'autors russos (Turgenev, Tolstoi), francesos ( Dumas, Flaubert) i italians (Goldoni).

Tot i les limitacions narratives i tècniques de l'escriptor i, en definitiva, a pesar de les limitació del context cultural català de final de segle, Oller representa la fita més important de la novel·la catalana del segle XIX.

2. .- La bogeria en el seu context històric

El debat públic sobre el fenomen de la bogeria es va anar estenent al llarg del segle XIX a mesura que el discurs mèdic es convertia en un factor d'incidència social. També contribuirà a generar-lo altres factors com la progressiva creació i institucionalització dels centres psiquiàtrics, l'aparició de nous tipus de trastorns psicològics derivats de la revolució industrial, el naixement de plataformes d'informació modernes (com la premsa), etc. A més, a la dècada del 1890 es difonen per tot Europa les teories del metge italià Cesare Lombroso que identifiquen l’herència i el trastorn, i associen la genialitat a la degeneració.
En l’àmbit estrictament català, l’interès per la figura del boig s’incrementa a partir de l’anomenat “cas Verdaguer”, en què es discuteix si l’actitud del poeta de Folgueroles a l’hora d’enfrontar-se a la jerarquia eclesiàstica és un símptoma de bogeria. Per tant, a finals del segle es relacionen tres camps aparentment diversos: la medicina, el crim i la literatura. En l’àmbit literari, la novel·lística reflectirà aquest procés de popularització del tema de les malalties mentals. I ho farà de dues maneres: creant personatges amb atributs i manifestacions procedents del discurs mèdic o debatent, a través de la ficció, sobre quins són els límits de la bogeria.
Segons explica Oller, La bogeria va ser redactada al llarg de tres o quatre setmanes a Puigcerdà, a l’estiu de 1898. Primer, tenia la intenció d’emprendre la redacció de Pilar Prim, però pensant i pensant va concebre el pla de La bogeria, que va tenir origen a causa d’un cas que havien viscut Oller i Sardà _{(el de la fotografia)} en un dels sumaris que portaven com a procuradors de tribunals i que va ser conegut, burlescament, pels dos amics com “El plet del boig”, que es tractava d’un plet relacionat amb el cobrament d’una herència, la qual el client es dirigeix a Oller o a Sardà per confiar-los la seva defensa, però ells no el van creure, ja que l’home estava destinat al manicomi. El plet va ser guanyat tot i la tossuderia del client, que es negava a cobrar en altra cosa que no fos or i plata. Dos anys després, Oller i Sardà van rebre la notícia que l’havien tancat en un manicomi i no feia gaire que el mateix escriptor havia assistit al sepeli, carregat de dramatisme, i que el va impressionar profundament. Aquesta va ser la causa per la qual Oller va traslladar al paper aquesta escena, que va acabar per convertir-se en l’últim capítol de La bogeria.
La bogeria va veure la llum als inicis del 1899 amb el subtítol de “novel·la de costums del nostre temps” i va constituir un dels intents de l’escriptor per buscar solucions a la crisi en què es trobava immersa la narrativa naturalista.

2. .- Els personatges protagonistes de l'obra
   La bogeria té com a protagonista indiscutible en Daniel Serrallonga. Es tracta d’un personatge que apareix relativament poc, tot i que se’n parla al llarg de tota la novel·la. La resta de la història d’en Serrallonga es coneix a través de la informació que els altres personatges proporcionen. Per aquest motiu, el lector fins que no llegeix l’ultima pàgina no sap amb seguretat si en Serrallonga és un individu estrany o si és boig.
   Primer se’l mostra com un individu singular, exaltat i força estrafolari. Devia tenir uns vint-i-cinc anys; però descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa, arranada i d’un roig pebre i sal com els cabells que duia també molt curts, semblava tenir més anys. Els seus ulls eren rodons i de nina grisa, amb olleres. Tenia el cap gros, el front bombat i curt, les celles borroses. Era alt i esprimatxadot, vestia amb descuit, i es distingia, pel mal gust de les seves corbates, sempre de colors rabiosos i amb els nus a mig fer. No abandonava mai el seu bastó de porra de ferro ni es treia dels llavis l’aquilotada pipa.
3. .- Els personatges secundaris de l'obra
   Encara que la novel·la és protagonitzada per en Daniel Serrallonga, hi ha altres personatges que tenen un paper rellevant en el desenvolupament de la trama. Cal destacar:

• El narrador, que és la veu a través de la qual arriba la història d’en Serrallonga al lector. Es tracta d’un personatge anònim de qui no sabem el nom. Segons la novel·la, el narrador és un estudiant de dret que s’instal·la a Barcelona i que una vegada casat amb la Matildeta obre un bufet. Són molt important les seves opinions respecte en Serrallonga.
• L’ Armengol, té la funció, igual que el narrador, de presentar determinats episodis de la vida del protagonista, però des d’una perspectiva menys reflexiva.

En Pròsper Giberga, solament intervé de manera directa en els capítols 2 i 5. El que interessa d’aquest personatge són dues coses: és presentat com a “vilaniuenc” i és estudiant de medicina i metge, que li permet donat un punt de vista científic i determinista que s’oposarà als arguments morals i sentimentals del narrador. Si al capítol 2 es proposa el determinisme, al capítol 5 es justifica la validesa de la teoria de l’herència biològica com a causa de la bogeria. La funció d’aquest personatge és doble: d’una banda, és qui inicia tota la història en donar a conèixer en Serrallonga a l’Armengol i, d’altra banda, dóna a la novel·la el to de realisme i versemblança necessaris.

• Les germanes d’en Serrallonga:
  - L’ Adela i la Carolina, les quals condicionaran la vida del protagonista, de la mateixa manera que van condicionar la del pare: l’empenyen al matrimoni i calumnien Salomé Argila, la seva muller, am la qual cosa l’aboquen irreversiblement cap a la bogeria.
• Don Ignasi Serrallonga, és el pare d’en Daniel i, la seva història és explicada al capítol 2 per en Giberga, tot i que apareix també al capítol 1 i quan va buscar el seu fill per dur-lo a Vilaniu. Encara que és un personatge secundari, té una funció bàsica: ser el paral·lel de la vida d’en Daniel per justificar el punt de vista del determinisme: tots dos abandonen obligacions per dedicar-se a la política, tots dos es casen per compromís i desconfien de la fidelitat de la dona, el pare es convertirà en jugador i el fill es tancarà a casa, el pare se suïcida i el fill mora en circumstàncies estranyes.

2. .- Estructura de la novel·la

La Bogeria està formada per nou capítols els quals es poden estructurar en tres parts de tres capítols, d’acord amb el desenvolupament temàtic de la novel·la: els capítols 1-3 presenten els antecedents de Daniel Serrallonga, els capítols 4-6 mostren l’estat d’alienació del protagonista, i els capítols 7-9 són la manifestació dels resultats d’aquest estat d’alienació mental.
Quant a la primera part, es presenta el personatge principal i ens posa en antecedents: al capítol 1 el narrador ens presenta en Serrallonga físicament, mentre que la part psicològica es fa a través de la seva forma d’actuar; al capítol 2 es mostra la història del pare del protagonista i dels seus antecedents familiars; al capítol 3 es completen els antecedents familiars. La informació de la primera part no solament mostra el començament de la història, sinó que, a fi de remarcar la possible influència de l’herència biològica (capítol 2) i del medi (capítol 3) en el comportament humà, també es mostren els antecedents familiars.
Pel que fa a la segona part, se centra en el personatge principal, tot i que és un personatge absent, ja que no és present en l’acció i la història es coneix a partir del testimoni de dos personatges: l’Armengol i el Giberga. En el capítol 4 es mostra com en Serrallonga obté l’acta de diputat a Madrid i investiga l’assassinat del general prim; al capítol 5, el moment més important de la novel·la, ja que els principis teòrics del Naturalisme es converteixen en matèria literària quan el Giberga, en relatar l’estat en què està el Serrallonga, dóna per bona la teoria de l’herència biològica; al capítol 6 es discuteixen de nou els principis naturalistes, però centrant-se més en les circumstàncies.
Quant a la tercera part, els darrers capítols confirmen la malaltia d’en Serrallonga. Al capítol 7 el narrador es troba per primer cop amb el boig, el Serrallonga; al capítol 8 els esdeveniments es precipiten i el tanquen al manicomi; i al capítol 9 es produeix l’enterrament.

2. .- Punt de vista narratiu

A La bogeria, Oller elimina el narrador omniscient, propi del realisme, i usa el narrador “testimoni”, de tal forma que la història és relatada al lector a través del diàleg que es produeix entre el narrador i els altres personatges. Aquest procediment “indirecte” té com a objectiu aconseguir una major versemblança en la història i una major objectivitat. D’aquesta forma, la novel·la s’articula a partir de dos plans narratius diferents, amb protagonistes diferents. D’una banda, el pla del protagonista, en Serrallonga; de l’altra banda, el pla del narrador, en el qual es mostren les tres actituds davant de la malaltia: la “fatalista” de Giberga a causa de la seva condició mèdica, la “paternalista” del narrador i la “superficial” de l’Armengol. És a dir, la novel·la no mostra únicament l’evolució patològica d’en Serrallonga (primer pla), sinó que també mostra els judicis que els altres personatges fan sobre aquesta l’evolució patològica (segon pla).

2. .- Temporalitat interna i externa

Quan al temps extern, és a dir, el temps històric en què l’autor situa l’acció, a La bogeria hi trobem la primera referència al capítol 1: any 1867. A més, s’indica que Lleó Fontova actua al Romea, i això fou a principis del 868. I al darrer capítol es fa referència a quan Daniel Serrallonga va ser tancat a presó (“la criaturada”) al capítol1: l’any 1868. La inclusió d’elements històrics, com la referència a Lleó Fontova, o d’altres com les Corts Constituents dl 1869, l’assassinat del General Prim el 1870, l’enderrocament de la Ciutadella el 1869, o les guerres carlines del 1872-1876, ajuden a donar coherència temporal i versemblança. El final de la novel·la se situa en els anys més forts d ela febre borsària, entre 1876 i 1886, és a dir, entre 1881 i 1883, ja que al capítol 8 en Serrallonga assisteix a la Borsa de Barcelona. Aquests anys van ser el període en què es van crear grans fortunes a través de la borsa. Entre una cosa i una altra es justifica el subtítol de La bogeria: “Novel·la de costums del nostre temps”.
Pel que fa al temps intern, és a dir, al temps en què es desenvolupa l’argument de la novel·la, es desenvolupa en un període de 15 anys: de 1868 a 1883, període mostrar a partir de l’el·lipsi, és a dir, fent salts en el temps. Coincideix amb Vilaniu i La febre d’or. Els capítols 1, 2 i 3 passen entre gener i estiu de 1868. El capítol 4 se situa al 1872, quatre anys després. Els capítols 4 i 5 narren l’acció d’un mateix dia. Del capítol 5 al capítol 6 solament passen tres mesos, dins del 1872. El capítol 7 se situa al 1878, sis anys després. I el capítol 8 se situa al 1881, tres anys després, i explica fets ocorreguts entre 1881 i 1883. Del capítol 8 al capítol 9 passen tres mesos, per tant dins del 1883, al setembre.
L’evolució temporal no és lineal, ja que Oller recorre a la retrospecció i trenca el fil narratiu per referir-se a fets del passat, com la història de don Ignasi Serrallonga explicada per en Giberga al capítol 2, o els fets d’en Serrallonga a Madrid explicats per Armengol al capítol 4. L’evolució temporal tampoc no és uniforme, ja que la distància temporal entre els capítols no és la mateixa.
Ara bé, el temps intern es pot dividir en tres parts, que coincideixen perfectament amb l’estructura de la novel·la: els capítols 1-2-3 passen el mateix any i actuen com a presentació dels antecedents del Serrallonga; els capítols 4-5-6 també passen en un any i com a nus mostren els fets d’en Serrallonga; els capítols 7-8-9 són els més extensos temporalment i com a desenllaç mostren l’estat anímic i el final d’en Serrallonga.

2. .- Llengua i estil

Narcís Oller no tenia models estètics propis, i havia de recórrer a altres literatures per tal d’evitar models arcaics, i va recórrer a autors com Pérez Galdós, Clarín, Pardo Bazán, Pereda i Émile Zola. Quant a la llengua, tampoc no tenia un model lingüístic sòlid. Quant a l’estil, el fet que La bogeria vulgui mostrar el determinisme naturalista implica una sèrie de condicionaments, l’ús del diàleg com a component bàsic i, per tant, l’estil directe, extraient-ne el contingut de la novel·la i presentant-ne als personatges. Al mateix temps, el propi tema de la novel·la implica que predomini la narració, en estil indirecte, sobre la descripció, la qual serà força detallada. Quant a la llengua, en inclinar-se per la novel·la realista, Narcís Oller intenta reproduir la parla del moment, amb la forta presència d’expressions col·loquials (de lèxic, morfologia com l’article “lo” neutre i sintaxi, com les combinacions febles errònies “l’hi” per “li ho”) i també la presència de castellanismes. Val a dir, que en l’edició de les Obres Completes, per tal de reflectir realisme i versemblança, Narcís Oller va mantenir les expressions col·loquials i els castellanismes, tot i que l’ Institut d’Estudis Catalans ja havia creat la normativa.

2. .- La narrativa catalana abans de Narcís Oller

Durant el segle XIX, la represa de la narrativa culta en llengua catalana va ser posterior a la de la poesia i el teatre perquè la narrativa, i especialment la novel·la, requeria per desenvolupar-se unes condicions que no es donaven en la literatura catalana: una tradició novel·lística (estroncada en el Tirant lo Blanc), un prestigi de la llengua entre els lectors (que no es produïa per la situació de diglòssia desfavorable al català) i unes plataformes de difusió (editorials, col·leccions i crítica literària). No va ser fins el 1862 que es va publicar la primera novel·la contemporània en català: L’orfeneta de Menargues, d’Antoni de Bofarull. Amb tot, es pot anar resseguint la influència dels diferents corrents de la narrativa europea de l’època en la nostra literatura.

2. .- Introducció, nus i desenllaç de La bogeria

L’estructura es divideix en les tres parts clàssiques de presentació, nus i desenllaç. I pel que fa al contingut, cada acte d’en Daniel Serrallonga és un reflex de la vida del seu pare, com si fossin dues vides simètriques, a fi de justificar el determinisme.

2. .- El Realisme i el Naturalisme en la novel·la

L'adopció del model realista, a partir de les teories d’ Yxart _{(el de la fotografia)}, va permetre a Oller crear una novel·lística semblant al sentit de totalitat de la Comèdia humana de Balzac o els Rougon-Macquart de Zola. Era el desig d'oferir una reproducció objectiva de la societat, bàsicament burgesa, sense idealitzacions, i de ser un reflex de la dinàmica històric, concretament l'ascens social de la burgesia. També va intentar d'adoptar el naturalisme de Zola, de qui en va utilitzar tècniques, motius, temes i situacions. Tanmateix Narcís Oller s'allunya del Naturalisme, tal com Émile Zola va dir en el pròleg de la traducció francesa de La Papallona, pel sentimentalisme, la finalitat moral, la capacitat de commoure, el reflex de les simpaties o antipaties pels personatges, el costumisme, etc.

2. .- Opinió personal sobre l'obra

Seré sincera i diré que aquesta novel·la no m’ha cridat massa la atenció perquè no és el tipus de novel·la que m’agrada llegir. Però, tot i que no sigui el meu estil, reconec que és una obra molt bona i completa. A més, l’he pogut llegir sense problemes (excepte alguna paraula que altre que he hagut de mirar que significava).

Penso que ha estat interessant poder profunditzar en Narcís Oller, ja que és un dels representants més rellevants de la novel·la realista a Catalunya i mai està de més saber-ne una mica més.