La Bogeria

Narcís Oller nasqué a Valls el 10 d'agost del 1846. Ha estat considerat l'iniciador de la novel·la moderna perquè fou capaç d'assumir un gènere desatès durant tres segles a Catalunya i de sintonitzar amb la literatura realista- naturalista europea moderna.

Oller se centra en l'observació de l'entorn i esdevé un adepte de l'«art viu», cosa que implica una mirada interpretativa. A partir d'aquest moment tot pot convertir-se en matèria de literatura.

Podem dividir la seva trajectòria en tres etapes més o menys fluctuants: 1868-1882 (anys d'aprenentatge i formació), 1883-1906 (consolidació i assumpció del realisme i el naturalisme) i a partir de 1906 (recerca de noves fórmules). El novel·lista s'estrena en el món literari català amb la novel·la La papallona (1882), seguidament, el 1883 publicà un recull de contes Notes de color i la narració La bufetada, i la novel·la curta L'escanyapobres, premiada en els Jocs Florals. I l'obre més ambiciosa de l'autor i, a la vegada, la més influïda per l'alè realista entre 1890 i 1892, La Febre d'or. On finalment redacta La bogeria (1899), entre altres.

En l'obra s'explica el procés de bogeria de Daniel Serrallonga, un conegut del narrador, vilaniuenc com un amic comú que, després del triomf exultant de «La Gloriosa» fa carrera política a Madrid, i acaba com a acòlit de Prim i vol venjar-ne l'assassinat. Torna a Vilaniu, es baralla amb les seves germanes -dues noies marcades per la malaltia mental com ell- amb motiu d'una herència. Tota la història del personatge ens l'explica un narrador anònim, que fa el relat retrospectiu dels fets i, en part, en dóna testimoni perquè el va veure i va seguir les seves traces. La història, la podem classificar en tres parts: en la primera part, ens presenta el personatge principal; en la segona, mostra l'alienació mental que pateix el protagonista; i en la tercera, la manifestació dels resultats d'aquesta malaltia. Aquesta, també és complementada per dos personatges coneguts de Serrallonga i del narrador, que en donen versions complementàries.

Els personatges que intervenen en la novel·la es poden classificar en:

Personatges principals

Daniel Serrallonga: Protagonista absent, que se'n parla al principi de la novel·la però només apareix al principi i al final. La història d'en Serrallonga, es coneix a través de la informació que els altres personatges ens proporcionen, que ofereixen perspectives i punts de vista diferents, i no pas per les

Seves actuacions directes.

De cap gros, front bombat i curt, celles borroses i ulls rodons. Alt i esprimatxat, vestia amb descuit, tenia mal gust per les corbates (sempre de colors rabiosos i amb el nus a mig fer). Solia anar sempre sol, amb cara amoïnada, molt de pressa i tibat com un tambor major, quasi sempre eixugant-se el suor del front, el coll i dels canells.

Es casà amb Salomé Argila, una noia que al llarg de la història es converteix en la dona del Serrallonga, on fruit d'aquest matrimoni nasqué en Naiset.

Narrador: és un personatge molt important en la novel·la, ja que tot i no ser descrit físicament ni és nomenat, és qui transmet la història.

Es presenta com un personatge més i tot el llibre està basat en el seu punt de vista. Diem que és un narrador testimoni. En tot el llibre no apareixen masses dades sobre ell, llevat de que estudià Dret, que té un despatx d'advocat i que es casà amb Matildeta.

El més important són les seves opinions, ja que dóna una visió més sentimental i humanista sobre la malaltia de Serrallonga, a diferència de Giberga, que es basa en una visió científica. Aquests dos contrastos d'opinions presenten la temàtica de la novel·la.

Armengol: ha estudiat Dret i més tard obté el títol de doctor en Dret. La seva funció en la novel·la és introduir el lector en el cas d'en Serrallonga a través del narrador. Explica la vida de Serrallonga molt fredament i més aviat amb un to de mofa.

És molt cruel amb el seu amic, ja que l'utilitza de bufó durant tot el llibre, ridiculitzant-lo i humiliant-lo.

El seu punt de vista sobre la malaltia de Daniel Serrallonga no és ni científica (com en el cas de Giberga) ni humanística (com el narrador presenta) sinó que en té una opinió humorística i fins i tot cruel.

Això fa reflexionar al lector de com n'és la gent de cruel i insensible amb els inadaptats de la època.

Pròsper Giberga: és qui presenta Serrallonga a Armengol. Al ser el fill del metge que tracta a Daniel, transmet una òptica realista i científica de la malaltia. Com hem dit abans, aquesta visió s'oposa a la dels altres personatges i això crea l'argument de la novel·la.

Pròsper Giberga apareix en el cinquè capítol convertit en metge de Vilaniu, i és en aquest capítol on justifica la teoria de l'herència biològica, basant-se en que una de les germanes de Serrallonga és epilèptica, l'altre nimfòmana i son pare també era boig.

Aquest personatge és el que defensa el punt de vista científic i la teoria de la vessant genètica, que deia que si la família tenia problemes mentals, aquests es transmetien genèticament als fills.

Personatges secundaris

Ignasi Serrallonga, el pare: és el personatge que fa plantejar a tothom la teoria de la vessant genètica. La seva vida i la del seu fill coincideixen en molts aspectes (els dos abandonen les seves obligacions per dedicar-se a la política, ambdós es casen per compromís i desconfien de les seves mullers,…).

Adela i Carolina, les germanes: En el llibre, Adela (que és nimfòmana i és casada amb el Tomàs Pons), una alta i grassona, més blanca que un paper, és descrita com «un diable amb faldilles» i Carolina, una nana geperuda i guerxa, a part de ser «pitjor que la gran», és «geperuda de cos i ànima». Les dues són presentades com unes boges, les quals condicionen la vida d'en Serrallonga, de la mateixa manera que van condicionar la del seu pare: l'empenyen al matrimoni i a la vegada, calumnien Salomé Argila, amb la qual cosa l'aboquen irreversiblement cap a la bogeria. També ajuden a Giberga a verificar la teoria científica de l'herència familiar.

2