LA BOGERIA

Narcís Oller

- Í N D E X -

Pàgina

2.1. Personatges principals 2

2.2. Personatges secundaris 3

La novel·la consta de nou capítols, agrupats en tres etapes: els tres primers expliquen els antecedents del protagonista (ideals, caràcter, aspecte físic,..), els tres següents expliquen l'evolució de la bogeria, i els tres últims són els resultats d'aquesta evolució.

El llibre descriu el procés d'embogiment que portarà Daniel Serrallonga a una mort misteriosa en un psiquiàtric. Serrallonga, presentat com una persona extranya i extravegant, evoluciona al llarg de la novel·la fins semblar un boig. El narrador, a qui li va explicant la història d'aquest personatge - i a la vegada s'explica al lector - el seu amic Armengol, va opinant sobre el comportament de Daniel, i contrastant la opinió amb altres. Aquests són els continguts de La bogeria.

La finalitat d'aquesta novel·la no és explicar la vida d'un boig, sinó tractar sobre el tema de l'herència genètica; enfocar la bogeria des de diferents punts de vista, l'humorístic (Armengol), el científic (Giberga) i d'una manera humanista (narrador).

Explica com es marginen els inadaptats de l'època només per ser diferents.

Daniel Serrallonga: Protagonista absent, que se'n parla al principi de la novela però només apareix al principi i al final. La novela està ocupada per la informació que donen sobre ell.

De cap gros, front bombat i curt, celles borroses i ulls rodons. Alt i esprimatxot, vestia amb descuit, tenia mal gust per les corbates (sempre de colors rabiosos i amb el nus a mig fer). Solia anar sempre sol, amb cara amoïnada, molt de pressa i tibat com un tambor major, quasi sempre eixugant-se el suor del front, el coll i dels canells

Narrador: és un personatge molt important en la novel·la, ja que tot i no ser descrit físicament ni ser nombrat, és qui transmet la història.

Es presenta com un personatge més i tot el llibre està basat en el seu punt de vista. Diem que és un narrador testimoni. En tot el llibre no apareixen masses dades sobre ell, llevat de que estudià Dret, que té un despatx d'advocat i que es casà amb Matildeta.

El més important són les seves opinions, ja que dóna una visió més sentimental i humanista sobre la malaltia de Serrallonga, a diferència de Giberga, que es basa en una visió científica. Aquests dos contrastos d'opinions presenten la temàtica de la novel·la.

Armengol: ha estudiat Dret i més tard obté el títol de doctor en Dret. La seva funció en la novel·la és introduir el lector en el cas d'en Serrallonga a través del narrador. Explica la vida de Serrallonga molt fredament i més aviat amb un to de mofa.

És molt cruel amb el seu amic, ja que l'utilitza de bufó durant tot el llibre, ridiculitzant-lo i humiliant-lo.

El seu punt de vista sobre la malaltia de Daniel Serrallonga no és ni científica (com en el cas de Giberga) ni humanística (com el narrador presenta) sinó que en té una opinió humorística i fins i tot cruel.

Això fa reflexionar al lector de com n'és la gent de cruel i insesible amb els inadaptats de la època.

Pròsper Giberga: és qui presenta Serrallonga a Armengol. Al ser el fill del metge que tracta a Daniel, transmet una òptica realista i científica de la malaltia. Com hem dit abans, aquesta visió s'oposa a la dels altres personatges i això crea l'argument de la novel·la.

Pròsper Giberga apareix en el cinquè capítol convertit en metge de Vilaniu, i és en aquest capítol on justifica la teoria de l'herència biològica, basant-se en que una de les germanes de Serrallonga és epilèptica, l'altre nimfòmana i son pare també era boig.

Aquest personatge és el que defensa el punt de vista científic i la teoria de la vessant genètica, que deia que si la família tenia problemes mentals, aquests es transmetien genèticament als fills.

Ignasi Serrallonga, el pare: és el personatge que fa plantejar a tothom la teoria de la vessant genètica. La seva vida i la del seu fill coincideixen en molts aspectes (els dos abandonen les seves obligacions per dedicar-se a la política, ambdós es casen per compromís i desconfien de les seves mullers,…).

Adela i Carolina, les germanes: En el llibre, Adela és descrita com <<un diable amb faldilles>> i Carolina, a part de ser <<pitjor que la gran>>, és <<geperuda de cos i ànima>>. Les dues són presentades com unes boges, també ajuden a Giberga a verificar la teoria científica de l'herència familiar.

Tota la novel·la passa a Barcelona i a Vilaniu, el poble de Serrallonga.

En el temps que està escrita La bogeria (1898) acabà la guerra de Cuba, però en el llibre s'explica les crisis socials i polítiques del moment, els moviments carlistes, les detencions per escàndols (com es pot veure en el primer capítol quan detenen a Serrallonga),…etc.

Personalment no m'ha agradat massa el llibre, perquè actualment la ciència està molt més avançada que en aquell moment i hi ha molt més coneixement de les malalties. Per tant, axò de l'herència genètica no és cap tema desconegut.

A part, el llibre està molt carregat de descripcions i a mi se'm ha fet molt pesat de llegir, ja que, no sols hi havia paraules que no entenia ( com clero, amb desdeny, somrís, auster, titube- jar, …) no m'interessava massa el tema.

Tot i així, m'ha agradat que el narrador sigui un personatge més perquè tot el que sent i pensa el personatge ho pots saber.

Fou una obra innovadora, sobretot pel fet que el narrador és un personatge més. Una obra naturalista, es basa en les descripcions més que en els diàlegs, però té una part realista, i és que és una crònica d'una època històrica (acabaren de passar les guerres carlistes, explica la situació ploítica i social del moment).

2