Índex

Pàg.

1. Localització geogràfica 2

2. Context espacial 3

2.1.Creació de Iugoslàvia 3

2.2.La fi de Iugoslàvia 4

3. Problemes centrals 6

3.1. Violació dels drets humans 6

3.2. Autonomia Kosovar 6

4. Causes del conflicte 7

4.1. Causes internes 7

4.2. Causes externes 8

5. Actors 9

6. Propòsit de la intervenció 13

7. Autoritat: sense el consentiment de la ONU 13

8. Resultats 14

8.1. Debilitament de la ONU 14

8.2. Fi de la violació dels drets humans 15

9. Conclusions 16

10. Bibliografia 18

11. Annexos 19

1. Localització geogràfica

Kosovo és una de les dues províncies autònomes que forma part, juntament amb Sèrbia i Montenegro, de la República Federal de Iugoslàvia. Està limitat al nord per Sèrbia i a l'est per Montenegro. Limita al sud-oest amb Albània i al sud-est amb Macedònia. La població de Kosovo arriba aproximadament a 2 milions d'habitants, està conformada per diversos grups ètnics, entre els quals els albanesos formen quasi el 90% de la població.

La seva extensió és aproximadament de 10.900 Km2. És una zona muntanyosa amb massissos perifèrics (Alps Albanesos, Cadena del Has, Cadena del Sharr i la Cadena de Goljak) i un altre central que divideix la regió en dues meitats (la meseta del Delkagjin a l'oest i la planura de Kosovo a l'est). La seva xarxa hidrogràfica és important amb rius de cabal abundant i regular encara que no són navegables, la xarxa es completa amb un considerable nombre de llacs naturals i pantans.

Font: Ministeri de Defensa

La seva posició geogràfica, en el cor dels Balcans converteix a Kosovo en una cruïlla de camins i punt de trobada entre els habitants d'Europa Occidental i Central i dels pobles de l'est, tant de Rússia com d'Àsia Menor.

2. Context espacial

2.1.Creació de Iugoslàvia

Tot es remunta al 1912 quan Sèrbia recupera el control de la província de Kosovo. Sèrbia s'uneix amb altres estats dels Balcans per iniciar una guerra per expulsar els turcs. Aquesta presència de l'exèrcit serbi representa una alliberació per part dels serbis però una ocupació per part dels albanesos, que és l'ètnia majoritària al territori. Un cop acabada la guerra, a l'acord de pau de Londres, es reparteix el territori als diferents estats balcànics. Sèrbia queda insatisfeta perquè pretenia que Albània fos territori serbi i no independent com al final va ser-ho. Bulgària tampoc estigué satisfeta ja que volia Macedònia -que se la va quedar Sèrbia- provocant una segona guerra a la zona. Va perdre la guerra, perdent la major part del seu territori que passà en mans d'Austria-Hungria. Això va significar tensions entre serbis i l'imperi otomà provocant l'assassinat per part d'un serbi de l'arxiduc austríac i fent esclatar la Primera Guerra Mundial.

Després de la caiguda de l'Imperi Otomà al 1918 bona part dels seus territoris quedaren integrats al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, posteriorment nomenat Iugoslàvia (1929). La monarquia, amb tics autoritaris, va realitzar una forta repressió al moviment obrer, com a conseqüència de la influència de la Revolució Russa al 1917. Al 1941 la monarquia signa un pacte amb les potències de l'eix (Alemanya, Japó i Itàlia) fet que provocà la caiguda del govern. Posteriorment fou envaïda per l'Eix i repartida, retornant a la monarquia. Un consell antifeixista d'alliberament nacional format per l'oposició comunista encapçalada per Josiph Broz Tito substituí al 1945 la monarquia i es creà la República Socialista Federativa de Iugoslàvia, integrada per sis repúbliques: Bòsnia, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia i dos províncies autònomes: Kosovo i Vajvodina.

Al 1945 esclata el primer conflicte a Kosovo per l'ocupació dels serbis a aquest territori. El dictador Tito inicia llavors una forta repressió al territori declarant-lo en estat de setge fins al 1966.

Al 1974, després de les tensions produïdes, el dictador d'origen croat, Tito, intentà elevar la categoria de Kosovo de província a República autònoma amb parlament i govern propi, creant la República Socialista de Kosovo, però sempre dins la federació, tot i que a l'hora de la veritat, la resta de repúbliques integrants es negaren a acceptar-la. La mort de Tito al 1980, l'únic home que va poder mantenir unida uns territoris totalment diferents els uns amb els altres, va intensificar els conflictes territorials juntament amb l'augment del nacionalisme propi. A Kosovo també es van aguditzar provocant que molts serbis que hi residien se n'haguessin d'anar a altres regions. Al 1981 molts universitaris es revoltaren, tot i que als pocs dies s'uniren a ells obrers i soldats albanesos demanant la República. El govern de la capital -Belgrad- declarà la situació d'emergència i envià tropes, provocant milers de morts. Això va fer que les Repúbliques més desenvolupades reduïssin la inversió en un 40% a la zona.

A finals de 87, els residents no albanesos, intel·lectuals, policies, comunistes, l'església ortodoxa, es començaren a mobilitzar contra els albanesos, començant a gestar-se un odi contra ells. Slobodan Milosevic arribà al poder al mateix any, en seguida mostrà un nacionalisme radical contra tot el que no defensés la “unitat”. Els seus defensors, ja al govern, defensaven que Sèrbia o bé s'unia o bé deixava d'existir.

2.2.La fi de Iugoslàvia

Però al 1989 els antagonismes ètnics començaren a trencar Iugoslàvia. Milosevic decidia treure l'autonomia a Kosovo, fet que provocà una revolta ciutadana amb més de 40 morts. Els legisladors albanesos al 1990 decidiren proclamar la independència provocant que Sèrbia dissolgués l'assemblea i el seu govern. Al 1991, Iugoslàvia començà a fragmentar-se, tot i els intents serbis perquè això no succeís. A mitjans d'any esclatà la guerra civil que acabà amb un “alto” al foc després de dures sancions de la Unió Europea. A finals del 92, Croàcia, Bòsnia i Eslovènia van independitzar-se, un any més tard ho va fer Macedònia.

Els nacionalistes kosovars guanyaren les eleccions i crearen un exèrcit d'alliberació anomenat UCK. Llavors començà una forta repressió per part del govern federal, amb la fugida de molts refugiats, tant d'albano-kosovars com d'altres minories. Al març de 1998 un dur combat a la localitat de Prekaz significa una gran escalada en el conflicte de Kosovo, amb 50 morts, segons fonts albaneses. Això provoca que alguns països entre ells: Estats Units, França i Alemanya congelin els béns Iugoslaus a l'estranger, tot i que altres estan en contra com és el cas de Rússia. Al setembre, la OTAN intervé i dóna un ultimàtum al president Iugoslau perquè detingui la violència a la regió, sinó la OTAN atacarà amb mitjans aeris. A l'octubre l'exèrcit serbi es retira i la OTAN retira l'amenaça. Tres mesos més tard, al gener del 1999 es descobreixen 45 cadàvers d'ètnia albanesa al sud de Kosovo i un mes més tard s'inicien les converses de pau a França on els kosovars accepten l'autonomia a més de la presència de tropes internacionals a la zona per evitar que ressorgeixi el conflicte. Però Iugoslàvia no ho acceptà, i el secretari general de la OTAN, Javier Solana, ordenà un atac aeri i que 50.000 homes de l'organització es despleguessin per la zona.

Després d'onze setmanes, els bombardeigs contra Iugoslàvia es van acabar amb la retirada de les tropes Iugoslaves de Kosovo. La OTAN estava satisfeta, perquè era el primer conflicte després de la Guerra Freda que guanyava sense perdre cap militar en combat. Tot i la retirada, continuaria un odi ètnic que provocaria molts morts a la zona durant els següents anys.

3. Problemes centrals

3.1. Violació dels drets humans

La tragèdia de Kosovo constitueix una tragèdia per a la idea mateixa dels Drets Humans. Els albano-kosovars i altres minories que residien a Kosovo foren víctimes durant dècades, especialment al 1999, de tortures, “desaparicions”, morts, expulsions del seu territori... per part de la població sèrbia. Tot i això, també es van produir nombrosos delictes contra els serbis, per exemple a la ciutat de Produjevo. Però foren els primers el que van patir més agressions i més vulneracions dels seus drets com a persones. Patien fortes restriccions de circulació, l'accés al món laboral els hi era pràcticament impossible amb tot el que això comporta... i molts d'ells estaven empresonats per part de les autoritats sèrbies amb condicions infrahumanes i judicis poc justos.

3.2. Autonomia Kosovar

Aquesta província autònoma sempre ha estat considerada com la llar sèrbia ja que té un gran valor cultural, religiós i històric. Cultural perquè és considerada el bressol de la civilització sèrbia, històric perquè fou la seu de la Sèrbia medieval i perquè durant la invasió turca, perdé la independència en la Batalla de Kosovo i religiós, perquè una de les seves ciutats, Pec, és considerada la ciutat santa per l'església ortodoxa. Kosovo tenia la seva autonomia amb un govern i un parlament propis per als seus assumptes interns, tal com establia la Constitució de 1974, fins que aquesta fou abolida per Milosevic al 1989, fet que va provocar greus enfrontaments entre la majoria albanesa i les minories sèrbies i montenegrines. Després de la Guerra de Croàcia, Kosovo va realitzar un referèndum en el qual la majoria albanesa va votar favorablement a la independència de Kosovo, fet que encara va tensar més les cordes entre els dos bàndols. Els grups independentistes kosovars van demanar que es reconegués internacionalment Kosovo com estat independent de Sèrbia sense cap resposta positiva de cap país. Després d'això, Sèrbia es negà a atorgar autonomia al territori, i encara menys, la independència

4. Causes del conflicte

En primer lloc existeix un conflicte intern que ha generat una guerra civil entre Sèrbia i els grups dissidents d'origen albanès de Kosovo. En segon lloc, va haver-hi una crisi bèl·lica externa entre els països que formen la OTAN i Sèrbia.

4.1. Causes internes

els plans hegemònics dels serbis es van veure truncats per els mateixos estats veïns afectats que van obligar a Sèrbia a passar a la defensiva a tots els fronts. El descontent dels albano-kosovars anava en augment a causa de les polítiques de discriminació aplicades per Milosevic a la província de Kosovo, el que va portar a crear una societat paral·lela mitjançant un govern clandestí. Es van radicalitzar i es van formar faccions guerrilleres, L'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (ELK) i les Forces Armades de Kosovo (FARK). Tot i els esforços internacionals per obligar a les parts a arribar a acords, les guerrilles separatistes van continuar en acció, obtenint el control de vastes zones al sud de la província limítrofa amb Albània.

Però tot això es basa en causes de factors històrics, de llengua, de població i de religió.

• Història: els kosovars d'origen albanès creuen que són descendents dels Iliris, una tribu dels Balcans que va habitar la regió en l'antiguitat. Els serbis consideraven Kosovo com el bressol de la seva religió i cultura.

• Idioma: els albano-kosovars parlen una llengua indoeuropea tan antiga com el llatí. Els serbis parlen una llengua eslava que s'assembla al búlgar i al rus.

• Població: els albano-kosovars constituïen el 90% dels dos milions que poblaven Kosovo.

• Religió: la majoria dels albanesos de Kosovo són musulmans, descendents de catòlics romans i cristians ortodoxos que es van convertir a l'Islam durant els 500 anys de govern dels turcs otomans. Per la seva part, els serbis són cristians ortodoxos i segueixen les tradicions semblants a les dels russos, grecs i búlgars.

4.2. Causes externes

Davant la reiterada negativa de Milosevic d'acabar amb l'expulsió i lluita contra els albaneso-kosovars i de firmar un acord de pau, la OTAN va complir l'ultimàtum que en varies ocasions va prometre a Milosevic, en termes de portar a terme una campanya militar contra Iugoslàvia.

L'ofensiva de l'Aliança es va portar a terme i la seva proposició de pau considerava una autonomia restringida per Kosovo i el desplegament de tropes de la OTAN per garantir el compliment del pacte.

Es veien cinc elements que permetien fer comprensible la intervenció militar de la OTAN contra Iugoslàvia.

• Raons de tipus ideològic cultural. Senyala la tendència d'Occident a imposar el seu model polític social sobre Estats que tenen algun tipus d'interès estratègic i econòmic. Un d'ells va ser invocar el dret d'ingerència humanitària basat en l'evolució de la legalitat internacional sobre la matèria.

• Derivació de múltiples fenòmens de guerres civils que van tenir lloc a àrees que van estar sota domini de la ex URSS, la OTAN ha tractat d'omplir el buit i establir equilibris estratègics, que eviten un potencial desestabilitzador per la pau a la regió.

• Necessitat de frenar la constant migració de milers de persones de diferents edats de la zona balcànica cap a Europa Occidental.

• Un interès “nacional” d'EUA per la defensa de la democràcia i dels drets humans.

• La OTAN es va topar amb un Estat rebel que preferia continuar aïllat formant un grup al centre sud d'Europa occidental, entorpint l'expansió geopolítica de l'Aliança en direcció a Rússia.

5. Actors

El conflicte de Kosovo és un conflicte on hi ha una gran quantitat d'actors directament o indirectament implicats, dels propis albano-kosovars fins als serbis passant per la OTAN. Anirem per parts.

Els actors primaris són dos: els serbis i els albano-kosovars. Els actors albano-kosovars són molts. El primer d'ells és La Lliga Democràtica de Kosovo (LDK) que va néixer al 1989 en mans de Ibrahim Rugova. Al 1992, la LDK guanyà les eleccions clandestines amb el 76,4% dels vots, convertint-se en els representants oficiosos dels albano-kosovars. No eren partidaris de la violència, sempre han intentat buscar el suport internacional per tal que reconeguessin la independència de Kosovo. Tot i això, tenia dins del seu sí grups més radicals com l'encapçat per Hydayet Hyseni, conegut com el Che Guevara de Kosovo. Molts d'aquests grups quan el conflicte s'intensificà, marxaren de la LDK formant nous partits i organitzacions. El Partit Parlamentari de Kosovo (PPK) fou el segon partit més important. En les eleccions de 1992 va aconseguir un 5% dels vots. Fou un partit molt pacífic creat per Veton Surroi. Però també hi havia una vintena més de partits agrupats en el Comitè de Coordinació de les Forces Polítiques de Kosovo. Els albano-kosovars, una immensa majoria a la regió, eren víctimes de tot tipus d'atrocitats per part de les tropes i la policia sèrbia.

Militarment, hi havia l'Exèrcit de Lliberació de Kosovo (UCK) tot i que no se sap quan es va fundar es creu que el van fundar un grup d'albanesos a Suïssa. El seu nucli dur estava format per nacionalistes radicals partidaris de crear la Gran Albània. Fins al 1996, se'ls atribueix la mort de 21 civils acusats de col·laborar amb Belgrad però és al 1997 quan es converteix en un actor important en la crisis. Tot i això, els serbis no els van arribar a veure com una amenaça fins a la primavera de 1998 tot i que els veien com a terroristes i no pas com un exèrcit. Tenia entre 1000 i 2000 soldats, tot i que tant pel que fa l'armament com els seus líders era tot una incògnita. El que sí que van tenir és un paper important per a la intervenció de la OTAN, tal com ells diuen no van alliberar Kosovo però si que van forçar la situació per la intervenció d'aquesta.

La segona guerrilla era les Forces Armades de la República de Kosovo (FARK). Eren rivals de l'UCK que tenien com a principal objectiu aconseguir la independència de Kosovo. Foren fundades pel primer ministre a l'exili, Bujar Bukoshi i eren les forces armades oficials de la autoproclamada República.

També hi havia l'Exèrcit de Lliberament de Preservo, Medvedja i Bujanovac (UÇPMB) provinent de l'UCK i, a arrel del conflicte, un cos de protecció civil que no portava armes, anomenat Kosovo Protection Corpos (KPC).

D'altra banda els serbis també tenien els seus partits, reunits en el Moviment de Resistència Serbi (SPO). Aquest grup acusà al govern de Belgrad de no realitzar masses esforços per frenar l'èxode de serbis de Kosovo o per detenir el retorn albano-kosovars a la província. Aquest grup és el que va prohibir als propis serbis vendre les seves propietats a membres de l'ètnia albanesa. Cal dir que els serbis eren una debilitada minoria resident al nord, això sí, una minoria molt radicalitzada i polititzada. Estaven molt controlats per Milosevic i eren víctimes de l'ira dels albano-kosovars. Pel que fa a l'ús de la força, els serbis van emprar l'exèrcit Iugoslau, la policia sèrbia (80.000 homes) i diferents guerrilles paramilitars amb pocs milers d'efectius.

També hi havia la OTAN que és qui va realitzar la intervenció armada a la zona, tot i estar composada per 19 estats (incloses les potències occidentals més potents) no tots aportaren mitjans militars. Els estats participants foren: Alemanya, Bèlgica, Canadà, Dinamarca, Espanya, Estats Units, França, Holanda, Itàlia, Noruega, Portugal, Regne Unit i Turquia.

Com actors secundaris trobem Xina i Rússia. Els seus respectius caps d'estat es van oposar a la forma de resoldre el conflicte per mitjà de l'ús de la força adoptada per la OTAN. També hi havia la ONU, especialment el seu secretari general, Kofi Annan, el qual va adoptar una actitud de cautela sense posicionar-se a favor o en contra de l'acció militar, això mostrà per alguns analistes, una absoluta dependència al Consell de Seguretat, on no existia consens sobre aquest tema.

Pel que fa a les forces de pacificació, si la OTAN es va encarregar a través de la Operació Força Aliada de controlar la situació i acabar el conflicte i les hostilitats a Kosovo, una Força Multinacional de Seguretat per a Kosovo (KFOR) també de la OTAN s'encarregaria de realitzar les tasques humanitàries i garantir la seguretat a la zona. Un cop retirades les tropes serbies de Kosovo, la Resolució 1.244 de la ONU autoritzava el 10 de juny de 1999 el desplegament de la KFOR. Aquestes tropes estaven formades per 49.000 homes i tenien com a objectius: dissuadir a les parts per tal que no reemprenguin les hostilitats, verificar el compliment de l'Acord Tècnic-Militar i donat el cas, imposar-lo, establir un entorn segur per al retorn dels refugiats i per al personal internacional, proporcionar recolzament bàsic per a la supervivència dels refugiats i desplaçats a l'interior de la regió i, per últim, proporcionar seguretat pública, administració civil bàsica i altres funcions no militars fins l'arribada de les organitzacions internacionals (especialment, la ONU) i la representació civil apropiada.

Els gairebé 50.000 efectius de la KFOR provenien de membres de la OTAN: 800 de Bèlgica, 800 més de Canadà, 175 de la República Txeca, 900 de Dinamarca, 7.300 de França, 4.918 d'Alemanya, 800 de Grècia, 324 d'Hongria, 150 d'Islàndia, 4.500 d'Itàlia, 150 de Luxemburg, 1.456 d'Holanda, 980 de Noruega, 800 de Polònia, 295 de Portugal, 940 de Turquia, 3.900 del Regne Unit, 7.000 dels Estats Units i 1.200 de l'Estat Espanyol. Tot i això hi ha membres no aliats que formen part de la KFOR: a més a més de Rússia que participà amb 4.000 homes, hi havia 60 d'Argentina, 480 d'Àustria, 37 de Bulgària, 796 de Finlàndia, 34 de Geòrgia, 104 d'Irlanda, 61 de Jordània, 30 de Lituània, 279 del Marroc, 40 d'Eslovàquia, 751 de Suècia, 150 de Suïssa, 1.300 d'Ucraïna, 1.900 dels Emirats Àrabs Units i alguns soldats d'altres països com Estònia i Eslovènia.

Totes aquestes tropes es van repartir en 5 grans divisions i foren dirigides per les tropes britàniques situades a Pristina on era la seu de la KFOR.

Divisió en zones:

6. Propòsit de la intervenció

La intervenció de la OTAN és, essencialment, una resposta a la situació d'inseguretat de la regió i a la violació flagrant dels drets humans que s'estaven produint. El motiu convertia, doncs, la missió en intervenció humanitària. Tot i la seva bona voluntat a fer respectar els drets humans i evitar la neteja ètnica que s'estava produint quedà ennegrida amb el ”bombardeig aeri humanitari” que va realitzar la OTAN contra la Iugoslàvia de Milòsevic ja que les bombes de la OTAN podien haver matat més civils innocents que els paramilitars serbis havien assassinat a Kosovo.

Quan les tropes entraren a la regió, es van portar a terme enormes esforços per descobrir evidencies de crims de guerra, un model de rapidesa i eficiència per assegurar que cap evidència passés per alt o es perdés. L'objectiu de la OTAN també era recollir les proves suficients per acusar a Milosèvic de crims de guerra.

7. Autoritat: sense el consentiment de la ONU

A Kosovo la humiliació del contingent de Nacions Unides davant els irregulars serbis va produir la intervenció de la OTAN que va passar a convertir-se des d'aleshores en el braç armat de la ONU.

En aquest conflicte l'organització va haver d'admetre el seu fracàs en el manteniment d'àrees protegides, després diverses matances en la que es va jugar el seu prestigi. Finalment a Kosovo la intervenció de la OTAN va procedir, sense un mandat del Consell de Seguretat, a la de la ONU, que es va limitar a executar acords que ja havien sigut aconseguits.

La intervenció de la OTAN és una violació del Dret Internacional Públic, i al balanç de poders que la carta pretén establir. Això queda ben clar en l'article 24-1 de la carta: “els membres de les Nacions Unides li confereixen al Consell de Seguretat la responsabilitat primària per el manteniment de la pau i seguretat internacional”, aquí se li transfereix al CdS el poder de decidir el que és pau i seguretat internacional i el seu poder de decisió tindria primacia en quant a això es tracta.

8. Resultats

8.1. Debilitament de la ONU

S'han donat moltes explicacions del fracàs de la comunitat internacional a l'hora d'evitar o detenir les guerres de l'antiga Iugoslàvia. El problema fonamental era conceptual, la incapacitat d'entendre per què o com s'estava portant a terme la guerra i el caràcter de les noves formacions polítiques nacionalistes sorgides després de la desintegració de Iugoslàvia. Des d'ambdós punts de vista, polític i militar, la guerra es va considerar de tipus tradicional i essencialista.

Des del punt de vista militar, es va pensar que la principal violència era la que es produïa entres les anomenades parts en conflicte i que els civils es veien atrapats entre dos focs. Encara que les proves de neteja ètnica eren ben visibles es va considerar que era un efecte secundari de les lluites i no l'objectiu de la guerra. Les tropes de la ONU que s'havien enviat a Kosovo per protegir a la població estaven lligades de peus i mans, perquè els seus caps tenien por de veure's arrossegats a una guerra convencional. Feien una distinció molt clara entre les feines de pacificació i l'entrada en combat.

Encarregar-se de mantenir la pau significava que els soldats actuaven amb el consentiment dels bàndols del conflicte. Entrar en combat hauria suposat prendre partit. Durant tota la guerra, la por a que qualsevol ús de la força signifiqués una pressa de posició i l'escalada de la participació militar internacional van impedir que les tropes de la ONU portessin a terme amb eficàcia les tasques humanitàries per les que havien sigut enviades. El que no es va entendre va ser que hi havia més ben pocs combats convencionals entre els bàndols i que el principal problema era la violència constant contra els civils. Se suposava que les tropes de la ONU eren forces de pacificació, i que per tant, havien d'actuar amb el consentiment de les parts. Com a conseqüència no va poder proporcionar combois d'ajuda, ni refugi, per el contrari es van limitar a observar. Amb aquesta intervenció la ONU va perdre l'oportunitat d'assumir la iniciativa i mostrar-se contundent i, des de llavors, hem vist com anava desvestint-se gradualment de tota la seva autoritat.

Les guerres de Bòsnia i Kosovo van posar de manifest les divisions, les pors, les incongruències i la falta d'una política comú per part de la UE. En el transcurs de la guerra, Rússia va mostrar la voluntat de tenir un paper actiu en totes les accions i negociacions que es van emprendre, des del Grup de Contacte, fins les missions militars de “pacificació” i mediació (SFOR, IFOR, KFOR), amb l'objectiu de recuperar el seu paper en la política exterior.

Durant la guerra van morir milers de víctimes civils i més de la meitat de la població va ser refugiada o desplaçada. Les violacions, rellevants quantitativament, dels drets humans a Kosovo van començar abans de la supressió de l'autonomia de la província Iugoslava de Kosovo per part de Milosevic. Aquest període es caracteritza per un suport institucional innegable a la violència interètnica com a fonament de la política nacional declarada.

8.2. Fi de la violació dels drets humans

L'existència de centres de detenció es va conèixer a l'agost de 1992. La comissió d'experts de la ONU va identificar al voltants de 715, dels quals 237 estaven dirigits per serbo-bosnis, 89 pel EBiH i el govern, i 77 per serbo-croates. Segons la comissió designada per la ONU van ser escenaris dels actes més inhumans , execucions en massa, tortures, violacions i altres formes d'agressió sexual.

Va haver-hi dos formes molt clares d'intervenció internacional. Una va consistir en les converses i missions polítiques d'alt nivell. L'altra va ser una nova forma d'intervenció humanitària.

Segons la ONU la intervenció es dóna perquè en primer lloc s'observa una absència generalitzada d'acord entre les parts per solucionar els problemes interns a través de la mediació internacional. Això ha donat origen a l'aplicació incontrolada del dret d'ingerència humanitària. En virtut d'aquest nou concepte, generalment admès avui en el Dret Internacional Públic, en el cas de greus atemptats contra la comunitat internacional tenen el dret a imposar el restabliment de l'ordre. Això suposa un gran pas al situar als drets humans en el vèrtex de la protecció internacional.

9. Conclusions

La llargada del conflicte i el nou model de guerra paral·lela imposat pels líders polítics de la OTAN indica que no va ser un bon camí per aconseguir la pau, i avui suposa un alt cost econòmic i moral per la confiança de l'Aliança.

La raó anomenada com a humanitària o en defensa dels drets humans es va transformar en una catàstrofe humana amb ramificacions que podrien originar nous conflictes ètnics a la resta dels Balcans.

Aquesta crisi es va transformar en un experiment per a la política exterior dels EUA i el nou concepte estratègic assumit per la OTAN a partir del final de la bipolaritat i que es va ampliar i es va explicar a tot el món. L'Aliança es va veure obligada a mantenir la iniciativa en el conflicte d'acord amb els objectius polítics triats sense importar els costos materials que van demandar la seva intervenció.

Els líders serbis van mantenir la possibilitat de buscar una sortida diplomàtica, sobre una acord de pau més raonable que el de Rambouillet, en el qual es deia que la sobirania sèrbia prevaldria a la província de Kosovo, que el desplegament de tropes de supervisió de la pau estigués sota el control de la ONU i que s'aïllés a l'Exèrcit de Alliberació de Kosovo a Albània i Macedònia.

Aquesta crisi ha establert un precedent molt negatiu en el camp de cooperació i el dret internacional i ha contribuït a debilitar i desprestigiar el paper de la ONU en el món després de la caiguda del mur de Berlín al 1989.

El conflicte de Kosovo no presentava convergència per arribar a solucions que asseguressin una pau creïble i duradora. Per una banda la OTAN i la Unió Europea Occidental consideraven inconvenient un nou estat independent kosovar. Occident recolzava una regió autònoma, en igualtat a Sèrbia i Montenegro. Per altra banda, Sèrbia aspirava a un Estat hegemònic en tot el seu territori per formar la “Gran Sèrbia”.

Els grups separatistes de Kosovo desitjaven la independència total. Per últim. Albània també es va entestar en construir la “Gran Albània”. Aquest conflicte li serviria per estendre les seves fronteres cap a Sèrbia, Macedònia i Montengro gràcies a l'alta població d'albanesos que residien als territoris.

10. Bibliografia

• Consell Català del Moviment Europeu; El paper de la Unió Europea en la prevenció i la solució de conflictes: IX Jornada Europea al Parlament de Catalunya. Barcelona: Editorial Mediterrània, gener 2001.

• Defensa.com

http://defensa.com/conflictos/balcanes/YugKosovo.pdf

• Drets Humans a Kosovo 1989-1999. Barcelona: Plataforma per Kosovo, maig 2000.

• Kaldor, Mary; Las nuevas guerras: violencia organizada en la era global. Barcelona: Criterios Tusquets Editores, 2001.

• Ministerio de Defensa de España: Informes especiales

http://www.mde.es/mde/infoes/kosovo/

• Monografias.com: Conflicto en Kosovo II

http://www.monografias.com/trabajos/kosovo2/kosovo2.shtml

• Romeva, Raül; Pau i seguretat a Europa: prevenció de conflictes armats a l'Europa de la postguerra freda. Barcelona: Centre UNESCO de Catalunya, 1998.

• Taibo, Carlos; La desintegración de Yugoslavia. Madrid: Libros de la Catarata, 2000.

11. Annexos