Quint planeta des de el Sol, el gegant dels planetes del Sistema Solar. Rep el nom de la mitologia romana, del més gran, del rei dels seus deus. Exceptuant al Sol i a la Lluna, sol ser el objecte més brillant del firmament (quan Venus està allunyat a la Terra). Al contrari que Venus, que sols pot veure's durant unes hores, Júpiter roman tota la nit en el firmament.

Alguns de les seves dades geofísiques son espectaculars: un diàmetre de 146.600 km, poc més de deu vegades el terrestre (11,2), el seu volum 1.400 vegades major, la seva massa 318,4 vegades la de la Terra i el seu camp magnètic es quatre mil vegades superior. La seva densitat és aproximadament la quarta part de la terrestre, per el que en la seva composició son més abundants els elements lleugers, com els gasos, que els metalls. La massa de Júpiter es el doble que la de la resta de tots els altres planetes junts, encara que resulta ridícula comparant-la amb la del Sol, que és 1.040 vegades major.

Júpiter gira al voltant del Sol descrivint una òrbita quasi circular, a una distància mitjana de 797 milions de quilometres, amb una inclinació de 1,3 graus. La mínima distància a la que Júpiter pot trobar-se de la Terra és de 644 milions de km. Tarda en realitzar una revolució completa al voltant del Sol 11,9 anys.

La llum que Júpiter rep del Sol es la vigèsima part més dèbil de la que es rep en la Terra, però gràcies al seu gran tamany i alt albada brilla més que qualsevol estrela en el cel. La lluentor de Venus y de Mart poden ser majors que el de Júpiter quan es troben pròxims a la Terra.

Júpiter tarda 9 hores y 50 minuts en completar un gir sobre el seu eix. La diferència entre el seu diàmetre equatorial amb el polar és de 9.000 km, que correspon a una elipticitat o achatament de 0,062. Cassini va descobrir, en 1665, el moviment de rotació de Júpiter al voltant del seu propi eix i mesurà la seva duració.

La atmosfera de Júpiter.

Cassini observà que la superfície de Júpiter, encara que principalment groga, no era llisa, sinó que tenia bandes de diferent coloració. Estes observacions van ser repetides per nombrosos astrònoms. En 1664 Robert Hooke descriví la especialment important gran taca roig rajola. Tots els astrònoms que han observat a Júpiter a través del telescopi han comprovat com el seu aspecte canvia amb el temps. En realitat, el que veuen es la atmosfera, la capa de gasos que envolta el planeta. Els núvols enblanquecins de esta capa estan formats por cristalls de amoníac en suspensió. Esta capa està a una temperatura de -120 °C.

A través de forats en esta capa de núvols, la exploració infraroja ha mesurat les temperatures existents en les capes immediatament davall, que resulten ser de -17 °C. En estes zones podrien produir-se molècules orgàniques, semblants als components bàsics, per la formació dels primers organismes de la vida.

La atmosfera de Júpiter es una densa capa de núvols, amb un espessor de més de 1.000 km, constituïda per un 87 % de hidrogen, un 11% de heli i un 1% de distints components (amoníac, meta, età, vapor d'aigua, acetilen, fosfamina, àcid cianhídric, monóxid de carboni, etc.).

La Gran Taca Roja està situada al Sud del planeta en la seva zona tropical, a -20 graus de latitud. Fou descrita per primera vegada por el astrònom anglès Robert Hook, en 1664. Este gran remolí te una extensió de uns 25.000 km i ha sigut observada de forma continuada durant tres segles. La Gran Taca Roja posseeix una certa mobilitat, avança cap a l'Oest del planeta a uns metres per segon, mentre que els vents que la rodegen arriben a alcançar velocitats de cent metres per segon; canvia de color lentament, de vegades es roja fosca i otras pàl·lida, que resulta complicat distingir-la amb el telescopi.

Aurores.

Al igual que la Terra, en Júpiter es produeixen aurores encara que de manera més continuada i intensa.

L'interior de Júpiter.

A causa de la seva baixa densitat, Júpiter deu de ser ric en materials més lleugers, probablement els mateixos elements que son tan abundants en la seva atmosfera, hidrogen i heli, en una proporció del 90 % de hidrogen, per un 10% d'heli. Tindria per tant una composició similar al Sol.

Estos dos elements son els més simples y abundants en l'Univers, en el Sol i altres estreles. Al contrari que els planetes interiors o terrestres, Júpiter no deu de tindre una superfície definida.

Més en profunditat estaria el nucli del planeta, que soles ocuparia un 1% del seu volum, format per materials rocosos pesats, possiblement de ferro y silicats.

Mediacions precises, han revelat que Júpiter emitix 1,6 vegades més energia que la que rep del Sol. En conseqüència, existeix una important font de energia interna, de la queda descartada la fusió nuclear, ja que Júpiter per això necessitaria tindre una massa aproximadament 100 vegades més gran, per poder iniciar reaccions de fissió similars a les del Sol y les estrelles.

La existència d'un fluix de energia que procedeix del interior, significa que el seu interior deu de estar calent.

Els satèl·lits de Júpiter.

Fins ara s'han descobert setze satèl·lits de Júpiter, a més de 3 anells.

El 7 de gener de 1610, Galileu dirigí les seves observacions a Júpiter, observant que en les proximitats del planeta es trobaven tres xicotets punts que canviaven de posició oscil·lant a ambdós costats del planeta. El 13 del mateix mes descobrí la quarta. Galileu arribà a la conclusió de que els quatre xicotets objectes giraven al voltant de Júpiter. Fou una prova contundent de que no tots los objectes del Sistema Solar giraven al voltant de la Terra com proposava la teoria geocèntrica.

Els quatre primers satèl·lits han vingut a anomenar-se satèl·lits galileans, en honor a el seu il·lustre descobridor, i van rebre els noms individuals Io, Europa, Ganimedes i Calixto. Els restants satèl·lits, Amalthea, Himalia, Elara, Pasiphae, Sinope, Lysithea, Carme, Ananke, Leda, Thebe, Adrasthea i Metis, descoberts posteriorment.

Els anells de Júpiter.

Els anells estan formats per una capa finíssima de pols de color fosc y rogenc, de 10 micres de tamany (similar al del fum del tabac). El material que formen els anells cau lentament atret per Júpiter, però, la massa dels anells es manté. L'anell principal te un espessor de tan sols 30 km.