Biografía


Josep Plá


BIOGRAFIA DE JOSEP PLA

Josep Pla va néixer a Palafrugell (Baix Empordà), el 8 de març de 1897, a la casa del carrer Nou on actualment hi ha la Fundació Joseph Pla. Era fill d'Antoni Pla i Vilar i de Maria Casadevall i Llach, una família de petits propietaris rurals. Pla era descendent d'empordanesos per tots dos costats. Com que era el fill gran i l'hereu i tenia un germà i dues germanes. Entre les propietats de la familia es troba el Mas Pla, lloc on l'escriptor es retirà després de la guerra civil i una torre d'estiueig al Canadell, una paltja de Calella de Palafrugell. Va ser precisament en aquest últim lloc on Pla , juntament amb el seu germà Pere aprengué a navegar i no va conéixer alguns dels pescadors que apareixen a les seves obres.

Va estudiar el batxillerat a Girona, intern des del 1907 al col.legi dels germans maristes del qual va serexpulsat per mal comportament, cosa que el va obligar a examinar-se per lliure de l'últim curs. Portat per una vocació científica, el 1913 es va matricular a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, però només sis mesos més tard va abandonar la carrera i va començar la de Dret.

La buidor que trobava en el món universitari no el va privar, en canvi, que s'adaptés, a un altre ambient que havia d'acabar canalitzant la desorientació intel.lectual de joventut: l'Ateneu Barcelonès, amb la biblioteca i, sobretot, amb la tertúlia que diàriament s'hi mantenia sota l'animació tàcita del doctor Joaquim Borralleras i amb personatges com Josep M. de Sagarra, Eugeni d'Ors o Pere Rahola. Però, de fet, Joaquim Borralleras i Alexandre Plana van ser els seus guies tant per accedir al món cultural barceloní com perquè ell mateix aclarís el sentit i les possibilitats de la vocació literària que, cada vegada més, deixava de ser un capritx d'adolescència i es convertia en una dedicació professional.

Es va incorporar a La Publicitat com a redactor anònim, però ja el 1920 va ser nomenat corresponsal a l'estranger. Comencen així els anys de formació literària i política. Amb Léon Daudet, Maurici Barrès i Charles Maurras, comparteix l'admiració creixent per Stendhal que esdevé un dels seus escriptors favorits, al costat de Montaigne, Sterne, Baroja, Maupassant o Proust.

Durant els anys vint va viatjar contínuament per Europa com a corresponsal. De fet, entre 1924 i 1927 es converteix en un exiliat a causa del procés militar que se li aplica per un article crític a la política del general Primo de Rivera. Els seus escrits denoten una peculiar capacitat per reflexionar sobre la realitat. Així, el paisatge, l'art, la gastronomia o l'ésser humà del país on es troba són analitzats com a símptomes d'una manera d'estar en el món. Malgrat la seva joventut, es converteix en la màxima figura de la premsa barcelonina, amb un estil incisiu, però, planer, antiretòric, allunyat del Noucentisme.

El 1927 retorna a Catalunya amb la noruega Adi Enberg, que va ser la seva companya sentimental fins al 1939. Abandona La Publicitat i s'incorpora a La Veu de Catalunya. Es relaciona estretament amb el polític de la Lliga, Francesc Cambó a qui considerava hereu d'Enric Prat de la Riba.

La conflictivitat de la guerra civil espanyola el fan decidir de marxar a l'estranger. S'instal.la a Marsella, amb Edi Enberg i, contrari a la República, col.labora amb l'oficina d'informació del polític de la Lliga, Josep Bertran i Musitu, a favor del bàndol franquista. A banda d'aquesta activitat política, qualificada, sovint sense proves evidents, d'«espionatge», visita l'escriptor Georges Simenon amb qui comparteix la seva visió de la literatura.

De nou a Barcelona el 1939, s'adona -com havia passat anteriorment amb el feixisme italià- de la impossibilitat d'entesa amb els dirigents de la Dictadura. Després de l'intent frustrat, per falta de confiança, del règim, de dirigir La Vanguardia, es retira de la vida pública, no assisteix més a les tertúlies barcelonines, i retorna a l'Empordà, o l'Empordanet, com ell mateix l'anomenava. Viu aleshores una mena d'exili interior complex. Abandona el posat de jove cosmopolita desarrelat i aventurer i propaga la imatge d'un home solitari i endurit, aferrat a la terra i a la vida de pagès.

De fet, però, de seguida esdevé una figura del periodisme en castellà, l'únic possible, des de la pàgines de la revista Destino (1939-1975) editada pel seu amic, i després el seu editor, Josep Vergés. Tot i el règim franquista, la seva postura és força agosarada per l'època i té alguns problemes amb la censura. Durant la Segona Guerra Mundial fins i tot participa en una cadena d'ajut als soldats aliats.

En la dècada dels cinquanta i seixanta viatja novament per Europa i per Amèrica de Nord i del Sud per encàrrec de la revista Destino. A Catalunya, viu instal.lat al Mas Pla de Llofriu i participa en tertúlies de taverna amb els homes de Palafrugell. Escriu en castellà, i quan se li donen els primers permisos, ho fa també en català.

Esdevé un escriptor d'èxit. Refà i amplia els seus llibres. La seva obra pren a partir d'aleshores una dimensió històrica i moral, bàsica per conèixer la vida col.lectiva catalana del segle XX i s'ha convertit en un testimoni de mig segle de vida catalana que reflecteix el paisatge, la gastronomia, els costums i la manera de ser de tota una època.

La seva Obra Completa supera els 45 volums i sobrepassa les vint mil pàgines de prosa. L'any 1997, amb motiu del Centenari del seu naixement, s'organitza l'Any Pla, una de les commemoracions literàries de més ressò d'aquest segle, tant amb actes literaris, com editorials, acadèmics o lúdics amb adaptacions teatrals sobre la seva persona com el muntatge La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla, creat pel director Albert Boadella i representat pels Joglars, estrenat al Teatre Romea del Centre Dramàtic.

Durant la seva trajectòria, havia obtingut tres vegades el premi de la Crítica Serra d'Or i, dos anys abans de la seva mort, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Medalla d'Or. Va morir el Mas Pla de Llofriu, la matinada del 23 d'abril de 1981, diada de Sant Jordi. La seva obra es reedita, encara avui, constantment.

PROPOSTES DE TREBALL

2. A partir de les cartes que et reproduïm a l'annex, respon les qüestions següents:

  • Localitza-hi algunes incorreccions (castellanismes i gal·licismes) dels dos textos.

  • Carta pàg. 136

    Metros: (Castellanisme) en comptes de “metres” (línia5)

    Mamparo: (Castellanisme) en comptes de “mampara” (Envà de fusta o de ferro amb el qual són separats i tancats els diferents allotjaments d'una nau.) (línia 5)

    Axe: (Gal·Licisme) en comptes d'”eix”

    Centímetros: (Castellanisme) en comptes de “centímetres” (línia 9)

    Noticies: falta l'accent a la segona “i”, ja que és una paraula esdrúixola. La manera correcta d'escriure-la és : “notícies” (línia 11)

    Val: (Castellanisme) en comptes de “d'acord” (línia 16)

    Carta pàgs. 137-138

    Plan: (Castellanisme) en comptes de “pla” (línia 5)

    Lo de l'aigua: L'ús del pronom “lo” en aquesta oració és incorrecta, ja que aquest només pot situar-se darrere d'una forma verbal acabat en consonant o en u semivocal. L'estructura utilitzada és una còpia del castellà. (línia 5)

    Lastrar: (Castellanime) en comptes de “llastar” (línia 7)

    Panne: (Gal·licisme) en comptes de “avaria” (línia 8)

    Astillero: (Castellanime) en comptes de “drassana” (línia 12)

    Terreno: (Castellanisme) en comptes de “terreny” (línia 13)

    Balandro: (Castellanisme) en comptes de “balandre” (línia 14)

    Istiu: en comptes d'”estiu” (línia 15)

    Despedir: (Castellanisme) en comptes d'”acomiar-se” (línia 15)

    Demés: (Castellanisme) en comptes de “la resta” (línia 16)

  • Què condiciona la llargada de la barca?

  • La llargada de la barca ve donada per les dimensions de l'eix i del motor.

    “Però deduint els 2'50 metros que hi ha del mamparo de la càmara a l'hèlice i restant d'aquesta quantitat la llargada del motor sabrem la llargada de l'axe [eix].” (línies 4-7)

  • Què vol dir Pla amb l'expressió <<el barco està atrassadíssim>>?

  • Dins el text, aquesta expressió significa que donat el mal estat en que es troba l'embarcació, encara queden massa reparacions per a fer les quals estan trigant molt de temps a completar-se.

  • Cerca en un diccionari què vol dir el terme <<mort>> aplicat al bastiment d'una barca.

  • L'adjectiu “mort” aplicat a embarcacions significa que aquesta està amarrada a una boia la qual es troba fixada a una àncora clavada al fons.

  • En totes dues cartes, ¿hi ha alguna mostra de la preocupació que Pla tenia per la seva obra? O per viure del que escrivia?

  • Tant en al primera carta com en la segona carta apareixen referències als editors Josep Vergés i Mata i Josep Zendrera.

    A la primera carta, Pla manifesta no haver rebut res de Josep Vergés, que era un dels fudadors de la revista Destino, en la qual Pla col·laborava. Això reflecteix la preocupació de Pla per la seva feina.

    També a la segona carta trobem que Pla diu que està esperant el Sr. Zendreta i el Sr. Roch, segurament per la traducció de la seva obra Cadaqué al castellà. Això ens mostra que pla té interés perla seva obra. A més, també encarrega al seu germà que cobri uns diners de part de Vergés, que segurament són producte del seu treball a la revista.

    3. Localitza en aquest fragment tots els adjectius i adjectius substantivats que conté. Quin tipus de text es basa sobretot en l'adjectivació?

    El tipus de text que es basa sobretot en l'adjectivació, és el text descriptiu.

    << A darrers de setembre, netes de la bafarada estival, les muntanyes de Pení agafaren el seu color de flor de farigola, entre violaci, blavís i malva. Sobre aquest fons, la blancor de les cases semblava perdre força i agafava una suavitat de color de palla, un daurat clar, una morenor pàl·lida. Les aigües de la badia, cap al tard, es tenyien de color de vi novell, rosat. En aquesta hora, a Cadaqués, hi havia un silenci, una pau, una calma extàtics. Del balcó estant veia passar poca gent - figures petites - per la riba del Baluard. L'aire es tornava de color morat. El vent de garbí anava morint en aquest morat exhaust. La primavera d'aquell any havia vist l'Oberland de Berna, la flor mineral dels Alps. Els Alps m'havien semblat fulgurants, platejats, enlluernadors, rutilants. Quan comparava aquests records amb els que tenia dels Pirineus - i a Cadaqués em trobava en ple Pirineu -, em semblava que els Alps eren unes muntanyes d'una geologia clara i tònica, i els Pirineus, d'una geologia depriment i morada. Per això són coses d'ús merament personal.>>

    Adjectius

    Adjectius substantivats

    7. Cerca el fragment de la narració on Pla descrigui les diferents etapes que s'han descrit en la construcció d'un vaixell

    Fragment en el qual apareix (Págs. 54-57)

    “-És clar... Us ho deia ara mateix: no hi ha dos vaixells iguals, perquè ni els fets en sèrie no resulten iguals. Això de fer coses iguals, tipus únics, unitats, no ho fan ni les màquines. Ara, fer coses diferents, abandonar-se al caprici individual, és molt arriscat, perquè no se sap mai el que sortirà. Vos i jo sabem distingir una dona bonica de la que no ho és tant. Això ens pot ajudar a comprendre si el que teniu al cap és un vaixell o una tartana.

    -Així, no hi ha cap regla?

    -Poques. Tan poques com les de previsió dels avatars matrimonials. Digueu-me el que voleu; jo faré un projecte. El discutirem i llavors podrem tirar endavant. Un vaixell s'ha de fer per navegar, i això no és una fantasia: és una realitat.

    Ja en possessió del que havia demanat, el mestre es posava en moviment, treia els seus papers, feia els seus dibuixos, tirava els seus càlculs. Era el treball del seu ofici, lligat amb la seva gràcia innata i amb l'experiència que podia tenir de la posició d'un vaixell posat, en qualsevol temps, en mar. S'entén en qualsevol temps, perquè, en la pura calma, no s'hi navega gairebé mai. Els càlculs i els dibuixos seran, doncs, la demostració pràc­tica dels punts de gràcia que calça l'home de l'ofici en el moment de la construcció del vaixell. Després, aquests càlculs seran transportats sobre la fusta -que sempre és preferible que sigui de roure- de les quadernes, de les costelles, per dir-ho com els estiuejants, que en formen l'estructura. De la precisió i la solidesa d'aquesta estructura, de l'ensemblament de les qua­dernes, en dependrà tot plegat: la navegabilitat, la seguretat, la gràcia i el confort de l'embarcació.

    Abans que en la quilla, s'ha de pensar en les quadernes. Si voleu fer un vaixell a ull i a la babalà, poseu primer la quilla i lligueu-hi després les quadernes de qualsevol manera. Ara, si voleu fer una embarcació autèntica, construïu-ne primer l'es­tructura i munteu-la després sobre la rigidesa de la quilla. La quilla, en tot cas, és important. És sempre millor que sigui d'una sola peça. Jo he vist una quilla de tretze metres d'un sol tirat -un arbre magnífic. Aquesta fusta ha d'ésser d'un arbre noble. La quilla es munta sobre les dents de dos pivóts de pi clavats a terra. És el que s'anomena posar la quilla. Després s'hi munten les quadernes, com qui reconstrueix un meló que ha estat tallat. Em serveixo del símil del meló perquè no en tinc altre de més exacte. De tota manera, tracteu que el vaixell no sembli un meló, i menys una síndria.

    Lligar unes quadernes a una quilla es una operació delica­da, de molta precisió. Les dels nedants, del centre de la quilla, tenen la forma oberta i pomposa de les banyes d'un bou que les tingui ben posades. Cap a proa, agafen la forma d'un angle més agut, que es va tancant a mesura que hom s'acosta a la roda. Del cantó de la popa, la seva forma dependrà de la que tingui la popa mateixa. ¿Quina popa voldreu que tingui? Si el bastiment és de motor, el vaixell s'acabarà en una superfície plana vertical a l'aigua. Si aspireu a velejar i a guanyar les rega­tes, tractareu d'eliminar al máxim les superficies de friccionament. En una embarcació de pesca, arrodonireu la popa de manera que pugui ésser útil a l'ofici. Anglaterra és un país -deia Voltaire- d'una sola salsa i de moltes religions. Un bas­timent és un objecte d'una sola quilla i de moltes classes de popes.

    Una vegada ensemblades les quadernes en l'arbre bàsic i les rodes de popa i de proa, cal lligar les puntes de les costelles a l'alçària de la coberta -o del pont- mitjançant la cinta. La cinta correrà a una alçària més o menys acusada segons el puntal de l'embarcació. La cinta és, doncs, la fusta corbada i fina que uneix les quadernes de proa a popa per la part superior. Quan s'ha tirat la cinta d'una embarcació es pot veure, perfectament, la forma que tindrà. Cal no confondre la cinta amb l'orla. L'orla és la sobreestructura de la cinta. La cinta és la ratlla de cober­ta -el pla del pont. Tirada, doncs, la cinta, l'embarcació queda com una gàbia de barrots corbats. Llavors es veu l'estructura del bastiment i es pot dir si ha sortit una granota o una forma gràcil, si agrada o no agrada. Es l'hora, doncs, de fer les modificacions. Després, ja no hi ha res a fer.

    En el cas que la forma s'accepti, es posen llavors els folros del vaixell, és a dir: es tanca la gàbia que formen les quadernes. Hi ha el folro exterior i l'interior: les planxes de fusta, generalment de pi, que hom adhereix a les quadernes, seguint un ordre de superposicions horitzontals. Folrat el bastiment, es pot dir que està acabat. Després, la construcció de la coberta i l'orla és cosa delicada. Calafatejar-lo, també. Donar-li el quitrá i la pin­tura són entreteniments divertits.

    Una vegada tot això llest, cal crear la tripa del vaixell, que és obra del fuster de ribera: s'ha de col·locar el motor i establir els compartiments, els armaris i la infinitat de detalls que un vai­xell ben fet ha de contenir. Una mirada als catàlegs anglesos pot ésser llavors d'una gran utilitat. En totes aquestes coses, s'hi pot veure el bon gust, la capacitat marinera del propietari. No heu de fer més que entrar en un vaixell per veure si el seu pro­pietari és un home de mar o si el que pretén es simplement utilitzar-lo per a anar-hi a menjar un arrós una vegada l'any amb els amics en el racó d'un moll pestilent.

    Un vaixell ha de portar el seu aparell. Quan el casc está acabat, hom hi ha d'arborar l'aparell. Encertar l'aparell, posar-lo bé, és qüestió de gràcia: cada bastiment és diferent i, per tant, el seu aparell és fatalment distint.”

    Resum

    Abans que res s'ha de decidir si volem una embarcació per anar a vela o a motor, quillada a la manera mallorquina o una plataforma per a pescar la teranyina. Després hem de donar la llargada, l'amplada i el puntal. Es fan els plànols i/o maquetes. Es tallen les peces dissenyades en fusta, de roure preferiblement. Es construeix la estructura, primer posant-hi les quadernes a la quilla; hem de decidir com volem la popa de l'embarcació si la voldrem plana o arrodonida, segons el que farem amb ella.

    Després cal lligar les puntes de les costelles a l'alçària de la coberta amb la cinta, la cinta correrà a una alçària més o menys acusada segons el puntal de l'embarcació. La cinta és, doncs, la fusta corbada i fina que uneix les quadernes de proa a popa per la part superior. Quan s'ha tirat la cinta d'una embarcació es pot veure, perfectament, la forma que tindrà.

    Llavors es posen els folros del vaixell, es tanca la gàbia que formen les quadernes. Es construeix la coberta i l'orla. Es calafateja per donar-l'hi després el quitrà i la pintura. Es posa el motor i es creen els diferents compartiments.

    Finalment s'arbora l'aparell.

    9. En aquesta representació de la Rosa dels Vents, posa-hi els vents que Pla referència en la narració, acompanyats de la pàgina en que apareguin.

    Tramuntana (69,88,92,96,106)

    Gregal (71,102)

    Llevant (75,105)

    Xaloc (99)

    Migjorn (65)

    Garbí (84)

    Ponent (102)

    Mestral (84,92,108,105)

    10. Cerca en quin moment de la narració es produeix la plena identificació narrativa entre el narrador i Josep Pla.

    Segons la nostra opinió, la plena identificació del narrador amb l'escriptor Josep Pla es produeix a partor de la frase: “Però tot això passà a segon terme, davant de l'entendriment amb què els meus ulls contemplaren el Mestral.” (pàg. 53). En aquest punt està incorporant elements que formen part de la seva vida personal dins la narració, ja que Pla es va fer construir un vaixell anomenat Mestral l'any 1944. A més, en altres punts de la narració també trobem característ

    iques del personatge que es corresponen amb Josep Pla, com el fet de que també sigui escriptor.

    14. Cerca el moment en què el narrador reflexiona sobre l'existència de fronteres artificials. Quin element, en aquest sentit, han imposat els francesos a Cervera?

    Fragment (pàgs. 73-74)

    “Si Cervera no fos una frontera i una estació internacional, a l'indret no hi hauria ni una ànima. Seria més poca cosa que la platja de Colera. És un reclau d'una geologia obscura, carbo­nosa, amb una platja de pedrigolet ennegrit i funerari. En aquella hora -les tres de la tarda- el sol es trobava ja darrera les muntanyes i l'ombra corbia la població. Enxubada en l'estreta geologia de la cala, el seu urbanisme sembla comprimit. Els carrers, deserts, produïen un efecte depriment.

    Cervera és un teló de teatre. I no ho dic pas per la presèn­cia de l'estació, de la duana i de la policia. Aquestes venerables institucions projecten sobre el poble una reserva, una fredor, una circumspecció visibles. Com en totes les poblacions de frontera, sembla flotar-hi un misteri. Sota de la cortesia, la gent dissimula la seva indiferència. Tothom va amb peus de plom, però tothom va a la seva. Tothom calla, tothom furga, tothom fa un paper diferent del que representa. Si hom no hi és a dins, no hi comprèn res. Totes les ciutats de frontera són iguals; una caixa tancada. Però a Portbou sembla haver-hi més incons­ciència.

    No. Cervera és un teló de teatre perquè hom ha tractat de demostrar-hi que la frontera que hi passa és realment separa­tiva, àdhuc per a la gent del país. Entre Catalunya i el Rosselló no hi ha cap frontera real, en vista de la qual cosa hom ha creat una frontera d'escenografia: l'urbanisme ha tractat de crear una població destinada a assenyalar acusadament una diferèn­cia. Com que no hi havia res que separés, hom ha hagut de fer cases i teulats diferents. Els teulats, sobretot, són francesos, vull dir de França endins. Una mica més amunt tornen a ésser cata-lans, les teules tornen a ésser com les nostres teules. Però a Cer­vera havien d'ésser diferents.

    El que ha passat amb els teulats i amb l'urbanisme de Cer­vera ha passat a tot el Rosselló amb la llengua. L'Estat unitari,

    D'una manera deliberada, hi ha accentuat la porqueria dialec­tal amb la intenció de crear un patois deslligat de la llengua del país, destinat a demostrar la corrupció de la llengua. La finalitat ha estat buidar els rossellonesos de la seva llengua materna. Si això els hagués donat més disposició per a parlar millor el francès, l'accció, fins a cert punt, es comprendria. Però a París els coneixen d'una hora lluny quan parlen francès. El seu accent produeix una hilaritat inconcebible. Així, s'ha creat una gent a la qual s'ha llevat el mitjà d'expressió real i autèntic. Ha estat una trista, antiquada, antinatural política lingüística, apta només per a fomentar la mediocritat i la despersonalització de la gent. Però les llengües, fins i tot quan arriben a determinats extrems de corrupció, són dures de morir.”

    Resposta

    Els trets diferenciadors que caracteritzen Cervera estan relacionats amb aspectes urbanístics. Les teulades d'aquest indret tenen forma típicament francesa, tot i que en territoris situats una mica més al nord, les teulades són les mateixes que podem trobar aquí a Catalunya. Aquest fet ens porta a deduir que aquest tret diferenciador és més una imposició per tal de destacar que aquesta població forma part de França que no pas una característica pròpia de la zona.

    20. Cerca informació gràfica sobre l'escultor Aristides Maillol i la seva obra, especialment de la Venes i del mas de les abelles.

    Maillol, Aristides (Banyuls de la Marenda, Vallespir 1861-1944) Escultor i pintor. S'inicià a Perpinyà i passà a París (1881), on es formà a l'École des Beaux-Arts, com a pintor (1885-86) Seguint l'esperit de les Arts and Crafts, practicà la tapisseria i obrí a Banyuls, un taller on ell mateix fabricava els tints amb plantes collides amb l'assessorament d'un farmacèutic local. Tota la seva vida tractà eminentment el tema de la dona nua, amb obres mestres com Pomona (1907-10), Flora (1912). Entre les escassíssimes escultures masculines que féu cal esmentar el bust de Renoir (1907), el Ciclista (1907-08) -anomenat així, tot i que no duu bicicleta, a fi que ningú no es pensés que volia representar un Antínous- i el relleu Monument als morts (1930-33), de Banyuls.

    'Josep plá'

    Dibuix del Mas de les Abelles Venus : 1918-28, bronze

    175.3 x 61.0 x 40.0 cm

    Tate Gallery, London.

    23. En què et basaries per afirmar que Pla aplica un deix d'ironia a l'hora de parlar del Capatàs, el model de l'escultura de Maillol a Banyuls?

    Fragment (pàgs. 83-84)

    “En retornar a la riba, trobo Baldiri parlant amb un home molt alt i gros, jove, ple de vida. De primer antuvi, em semblà haver-lo vist en algún lloc. Baldiri, que porta una carregada de vi de Banyuls més aviat important, me'1 presenta amb una certa dificultat en 1'expressió.

    -És paleta -fa- i li diuen el Capatàs... Un bon amic.

    -Em sembla que us conec, però no sé d'on... -que jo li dic.

    -Sóc molt amic del vell...

    -De quin vell?

    -De Maillol.

    -Ja ho veig: vos sou el model de l'atleta moribund del monument...

    -Justa...

    Fa una mica d'angúnia. És com si us trobéssiu davant d'un home que hagués ressuscitat -d'un home que haguessin donat per mort gloriosament i que no hagués fet més que una tifoidea.

    -Quan sereu mort, estimat Capatàs, el monument guanyarà.

    -I per qué?

    -Perquè sempre resulta sorprenent que els atletes moribunds se us converteixin en paletes.

    -No penso pas morir-me, per ara i tant.

    -I jo us desitjo molts anys de vida.”

    (Pàgs. 83-84)

    Resposta

    La ironia de la situació resideix en el fet fet de que en la escultura es mostra un atleta moribund que pateix una situació tràgica i més tard troba que qui va servir com a model per a la seva realització és un home ple de vida, justament el model contrari que trobem reflectit a l'obra. A més, la mort de l'altleta és una mort gloriosa, mentre que el Capatàs és un home senzill sense cap element digne d'admiració.

    Pla utilitza la ironia quan diu: “-Quan sereu mort, estimat Capatàs, el monument guanyarà” ja que es refereix a que, un cop mort, el seu record perdurarà com a gloriós en el monument, mentre que la seva situació real serà oblidada.

    27. Digues d'on prové el topònim de Portvendres.

    Fragment (pàg. 90)

    “¿Fou realment Portus Veneris -Port de Venus- inter Pyrenee i promontoria. (Pomponi Mela) L'indret de l'emplaçament del temple de la Venus pirinenca? Els autors diuen, amb aquella frivolitat geogràfica que sol caracteritzar els autors, que els romans elevaren un temple a Venus a l'entrada dels Pirineus i que el lloc de l'emplaçament fou anomenat Portus Veneris. Estrabó sembla relacionar aquest port amb el temple de la Venus pirinenca, i Plini confon el port i la Venus.”

    Resposta

    Prové del llatí “Portus veneris” que significava port de Venus. La vulgarització d'aquesta expresió donà com a resulata el topònim “Portvendres”.

    28. El topònim Salanca prové de sal. Busca informació de per que en aquesta zona del Roselló ha arrelat aquest topònim. Pots servir-te del volum IX del Diccionari català- valencià- balear, d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll.

    La Salanca deu el seu nom a la presència de capes de sal que puja per capil·laritat i evaporació a la superfície. La zona s'estén entre l'estany de Salses i la Tet, i entre el Crest i la mar. Un drenatge de les aigües mal assegurat ha estat millorat gràcies a la construcció de dics que permeten limitar les inundacions de l'Aglí. Avui dia la Salanca té més arbres fruiters (albercoquers, presseguers) i vergers (carxofes, escaroles) que vinyes, que en aquesta zona eren de gran rendiment i baixa qualitat gràcies a la inundació dels vinyers.




    Descargar
    Enviado por:Natt
    Idioma: catalán
    País: España

    Te va a interesar