Índex:

Introducció pàg. 2

Biografia pàg. 3-8

Influències i derivacions pàg. 9-14

Construccions preferents pàg.15-17

Influències sobre altres artistes pàg. 18-20

Etapes de producció pàg. 21-31

Edifici d'habitatges de la Barceloneta pàg. 32-44

Fitxa tècnica pàg. 45

Bibliografia pàg. 46-47

Conclusió pàg. 48

Introducció:

“No son genios lo que necesitamos ahora” va ser publicat originàriament en castellà i anglès, a la revista italiana Domus, dirigida en aquell temps per Gio Ponti, en el numero de novembre de 1961.

El text no va ser pensat per publicar-se, sinó que era una declaració de principis amb motiu de l'ingrés al Team X de Josep Antoni Coderch de Sentmenat.

Aquest article va significar una projecció de l'experiència i personalitat de Coderch. Tot i que en els cercles professionals polititzats l'obra va ser rebuda sota fortes crítiques.

L'arquitectura de Coderch tot i semblar senzilla, de propòsits clars i exactes, és un signe evident de les conviccions del propi arquitecte.

La serietat, la coherència i la continuïtat de la seva obra ens ha arribat fins avui en dia.

Biografia:

• El 26 de Novembre neix a Barcelona el primer de 8 germans de la família Coderch i de Sentmenat.

El pare (Coderch) aleshores enginyer en cap del Port de Barcelona, la mare (de Sentmenat) persona d'extraordinària sensibilitat, educadora i mestre de primària dels seus fills.

• Aprova a la Secció d'Exactes de la Facultat de Ciències de Barcelona les matèries preparatòries per a la Carrera d'Arquitectura.

• Aprova les primeres assignatures a l'Escola Superior d'Arquitectura i cursa la Còpia d'Elements Ornamentals amb qui seria el seu professor predilecte: el deixeble de Gaudí, Josep Maria Jujol i Gibert.

• Treballa a Alemanya durant uns mesos, en temes relacionats amb patents de senyalització ferroviària, i torna a Espanya per intervenir a la guerra civil com a Oficial de Complemento.

És el temps en que coneixerà, en un trasllat a Màlaga per motius de salut, la seva futura esposa, Ana Maria. És l'època en què es consolidaran els principals trets característics de la seva personalitat.

• El 27 d'Agost, aprovades les últimes assignatures pendents de quart curs, supera l'exercici de Revàlida, i obté el títol d'arquitecte per l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona el 2 de Novembre.

Es trasllada a viure a Madrid per treballar en la Dirección General de Arquitectura al costat de Francisco Cabrero, Rafael de Aburto i Ricardo Abaurre, i acaba col·laborant al despatx de l'arquitecte Secundino Zuazo. El seu mestratge impregnarà Coderch del sentit de responsabilitat i del rigor ètic que definitivament el caracteritzen.

• Estableix el seu despatx professional a Barcelona, conjuntament amb Manuel Valls Vergés, i enceta una etapa que es perllongarà fins l'any 49 en que domina una important proliferació de petits encàrrecs de reformes i noves construccions d'habitatges unifamiliars. Es tracta d'habitatges de segona residència localitzats prioritàriament a Sitges, d'on Coderch serà arquitecte municipal fins a l'any 1945.

Paral·lelament, l'Obra Sindical del Hogar i l'Instituto Social de la Marina li encarregaran alguns projectes de conjunts d'habitatges protegits a poblacions rurals pendents de construcció.

• El seu matrimoni amb Ana Maria Giménez significarà la fundació d'una família pròpia que amb els anys es completarà amb els naixements de quatre fills, José Antonio, Ana Maria, Gustavo i Elvira.

• Construeix la seva casa a la plaça Calvó de Barcelona, on instal·larà el despatx professional i on residirà fins als últims anys de la seva vida.

Aquesta casa constituirà el refugi ideal per a la personalitat reservada i una mica distant d'aquell “arquitecte de Sant Gervasi”.

• Amb motiu de la celebració de la V Asamblea Nacional de Arquitectos a Barcelona participa, amb molta convicció, en una exposició d'arquitectura recent. L'elogi unànime dels convidats italians, Gio Ponti i Alberto Sartoris, a la vista d'una discreta fotografia de la casa Garriga Nogués a Sitges estimularà definitivament el jove Coderch a comprometre's en defensa d'una arquitectura nova.

• Membre fundador del Grup R, al costat de Sostres, Moragas i Bohigas, entre d'altres arquitectes joves interessats en la renovació de l'arquitectura, col·labora en la seva primera fase de formació i llançament públic, tot i que es retirarà posteriorment per desacord amb la línia seguida pel grup.

Entre d'altres encàrrecs de l'Instituto Social de la Marina a poblacions costaneres, projecta un edifici d'habitatges a la Barceloneta que serà fonamental en el conjunt de la seva obra.

• Construeix per encàrrec del seu amic, l'enginyer Eustauio Ugalde, una casa de vacances a Caldetes.

Aquesta casa, després d'innombrables croquis, dubtes i modificacions, constituirà una peça clau en l'evolució estètica de Coderch, embrió dels temes arquitectònics, formals i ambientals, més estimats al llarg de la seva carrera posterior.

La construcció del Pavelló de la representació espanyola a la IX Triennale di Milano significarà el reconeixement internacional a la seva obra: el Gran Premi, la Medalla d'Or, i l'inici de noves relacions personals, que en el cas d'Aldo Van Eyck, Max Bill i Peter Harnden acabaran en una sincera amistat.

Rafael Santos Torroella, col·laborador en el muntatge del Pavelló, serà, amb els anys, un dels amics íntims amb qui Coderch passarà llargues estones de confidències de companyia silenciosa vora el foc.

• Projecta la seva casa de vacances de Caldetes, sense que les condicions econòmiques del moment li permetin passar de la fonamentació.

• La revista Architecture d'aujourd'hui publica el seu escrit “Points de vue sur la situation des jeunes architectes en Espagne”.

Són els moments en què F. LL. Wright destaca Coderch com a l'arquitecte ,és interessant del país en escriure el seu nom en una petita nota d'orientació per a un amic de viatge per Europa.

• Restaura una petita casa de pescadors a Cadaqués, on passarà temporades de vacances. Allà s'afeccionarà a sortir al mar amb els pescadors del poble i farà amistat amb Marcel Duchamp, entre d'altres intel·lectuals i artistes de la colònia de forasters.

• Membre dels C.I.A.M. a proposta de Josep Lluís Sert, fins a la seva dissolució l'any 1960.

Un grup promotor privat formalitza l'encàrrec d'un important conjunt d'Hotel i apartaments a la Costa Brava. El projecte de Torre Valentina, que acaba constituint-se la gran oportunitat per investigar i aplicar noves solucions per a la segona residència, es finalment desestimat després de mesos d'intens treball.

• La decepció de Torre Valentina i una crisi conjuntural del sector de l'edificació arrosseguen el despatx de Coderch vers una paralització total de gairebé un any.

Posteriorment, la Medalla d'Or de l'Exposición Nacional de Bellas Artes premiarà l'interès arquitectònic, urbanístic i paisatgístic d'aquest projecte.

Antoni Tàpies, amb l'encàrrec de la seva casa-taller, l'ajudarà definitivament a sortir d'aquesta difícil situació.

Membre del TEAM X, en companyia de Bakema, Van Eyck, Smithson, De Carlo i Soltan entre d'altres continuadors dels congressos internacionals per a l'arquitectura moderna.

Primer premi FAD d'Arquitectura per l'edifici d'habitatges al carrer Compositor Bach de Barcelona, projectat l'any 1958.

Pronuncia la seva conferència sobre a ciutat i l'urbanisme a l'Ateneu Barcelonès.

• La revista Domus publica el seu manifest “No son genios lo que necesitamos ahora".

• Selecció per als Premis d'Arquitectura del Foment de les Arts Decoratives de la casa-taller d'Antoni Tàpies.

L'any posterior el seu llum de sostre havia ja rebut el DELTA ADI de la mateixa institució.

Coneix Mossèn Ballaría i Raimon Galí, amics amb qui compartirà en el futur algunes de les seves inquietuds intel·lectuals i morals.

José Manuel Blecua serà també un dels assidus a les tertúlies de la plaça Calvó.

• Reforma la casa pairal Coderch a Espolla, construïda el segle XVIII i recuperada per al patrimoni familiar després de 60 anys.

Allà és on passarà llargues temporades els últims anys de la seva vida, alternant amb la casa de Sant Gervasi a Barcelona.

Premio Nacional de Diseño República Argentina pel llum de xapa de fusta.

Premi DELTA ADI FAD pel disseny de la llar de planxa Capilla.

• Inicia la seva activitat docent com a professor de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, on coincidirà amb el seu amic Josep Pratsmarsó.

Durant quatre cursos serà, successivament, encarregat de Projectes de quart curs, adjunt, encarregat i, novament, adjunt d'Elements de Composició de segon curs, alhora que membre del Tribunal de Projectes Final de Carrera.

• Projecta, a Madrid, l'edifici Girasol, i a Barcelona, els edificis Trade.

La seva afecció a la fotografia, aplicada durant anys a temes d'arquitectura i de personatges humans, el porta a interessar-se per les curses de braus, i com a resultat, a publicar una edició numerada del seu llibre “Del Toreo”, l'any 1977.

• Presenta la seva comunicació “Historia de unas castañuelas” al 75 Aniversari de l'Associació d'Arquitectes Finesos.

• El Foment de les Arts Decoratives selecciona els edificis Trade per als Premis anuals d'Arquitectura.

• Membre del Jurat Internacional de les Nacions Unides al Perú per a un Concurs sobre habitatge social.

• Acadèmic electe de la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge de Barcelona.

La revista Arquitectura, de Madrid, publica el seu escrit sobre l'arquitecte Secundino Zuazo.

• Primer Premi del Foment de les Arts Decoratives pel conjunt d'habitatges del carrer Freixa-Modotell del Banco Urquijo i selecció per als mateixos premis de la casa al carrer de Llusanes de la Bonanova.

• El Foment de les Arts Decoratives selecciona el conjunt Cotxeres de Sarrià.

Són els anys de coincidències amb Miró, Sert, Chillida i Neutra.

• El Foment de les Arts Decoratives selecciona l'edifici de l'institut Francés de Barcelona.

• Pronuncia el seu discurs “Espiritualidad en la arquitectura” per l'ingrés com acadèmic de número de la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge de Barcelona.

• Una selecció de la seva obra participa a l'exposició “Arquitectura catalana 1950-1977” al Centre Pompidou de París.

Guanyador del concurs de mèrits convocat per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona per a l'ampliació del seu edifici.

Xarait edita el llibre d'Anton Capitel J. A. Coderch. 1955-1976.

• L'obra de Coderch s'exposa monogràficament a la II Bienal de Arquitectura de Santiago de Chile.

Enric Sòria prepara per a l'editorial Blume el llibre Coderch de Sentmenat. Conversaciones, bàsic per conèixer d'una forma directa el seu pensament.

• El Ministerio de Cultura organitza a Madrid una exposició-homenatge dedicada a la seva obra 1947-1978.

• El Saló del Tinell de Barcelona acull l'exposició “Coderch de Sentmenat” del Ministerio de Cultura, per iniciativa de l'Escola d'Arquitectura del Vallés, el Col·legi d'Arquitectes i l'Ajuntament de Barcelona.

• El 6 de Novembre, amb el silenci del capvespre, el seu cos és enterrat al petit cementiri d'Espolla.

Càrrecs:

• Treballs com arquitecte en organismes oficiales del Estat:

1940-42: Direcció General de Arquitectura (Madrid).

1942-45: Arquitecte Municipal de Sitges (prov. Barcelona).

1944-52: Obra Sindical de la Llar Barcelona

1949-52; Institut Social de la Marina (Barcelona).

• 1959-1960: Membre del CIAM dissolts en 1960).

• 1961 : Des de llavors Membre de TEAM X.

• Llocs docents en la Escola Tècnica Superior de Arquitectura de Barcelona (ETSAB):

1965-66: Encarregada de Projectes en 4.quote Curso.

1965-66: Professor adjunto de Elements de Composició en 2.C.

1966-67: Encarregat de curso de Elements de Composició en 2.C.

1967-68: Professor adjunto de Elements de Composició en 2.C.

Durant aquests anys varies vegades fou Membre del Tribunal de Examen de Projectes de Fi de Carrera de la ETSAB.

• 1969: Membre d'un Jurat Internacional per las Nacions Unides a Lima PERÚ Tema concurs: habitatges de tipus social.

• 1970: Acadèmic Electe de la Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona).

• 1977: Acadèmic de Número de la Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona).

• Jurat en diversos concursos de Projectes d' Arquitectura celebrats a Sevilla València, Barcelona, etc.

Premis obtinguts:

• 1951: Gran Premi i Medalla d'Or a la IX Triennal de Milà (ITALIA).

• 1960: Primera Medalla d'Or a l'Exposició Nacional de Belles Arts.

• 1963: Premi Obelischi de DOMUS (ITALIA).

• 1964: Premi Nacional de Disseny República Argentina (lámpara dissenyada por J. A. Coderch).

• 1977; Medalla al Mèrit Professional i a la Col·laboració con el FAD. -

Premis FAD de Arquitectura i Disseny

• 1960: Primer Premio: edifici d'habitatges a C/. Compositor Bach (Barcelona).

• 1963: Seleccionat l'habitatge-estudi Casa Tapies en C/. Saragossa (Barcelona).

• 1968: Seleccionats els edificis per oficines Trade en Gran Via Carlos III (Barcelona).

• 1972-73: Primer Premi. edificis per habitatges Banco Urquijo en C/. Roses (Barcelona). Seleccionada la casa unifamiliar Sres. Güell en C/. Llusanés (Barcelona).

• 1973-74: Seleccionada l'illa para habitatges en Sarrià Cotxeres (Barcelona).

• 1974-75: Seleccionat l'edifici del Institut Francés en C/. Moyá (Barcelona)

Premis ADIFAD:

• 1962: Delta d'Or a la lámpara de sostre.

• 1964: Delta d'Or a la xemeneia Capilla.

Participació en Exposicions:

• 1949: Congres Nacional d'Arquitectura. Barcelona (España).
  Projecte: Casa Garriga Nogués.

• 1951: IX Triennal de Milà (Itàlia). Projecte del Pavelló Espanyol.

• 1960: Exposició Nacional de Belles Arts. Madrid (España). Projecte: Torre Valentina.

• 1978: Exposició al Centro Pompidou. París (França). Tema de l'exposició: Arquitectura catalana 1950-77 .

• 1979: Exposició en la II Biennal de Arquitectura de Santiago de Xile.

Les influències i derivacions d'altres artistes o focus artístics a Coderch són bastants diverses.

És un arquitecte exemplar per comprendre com es dissolen els límits rígids a la classificació d'estils per etapes a la nostra arquitectura moderna.

Coderch fa des dels seus inicis professionals tant arquitectura racionalista com organicista, a més d'inspirar-se en les preexistències, es a dir, a la sabia arquitectura popular mediterrània.

Malgrat això, al marge de la seva acceptació dels progressos racionalistes manifestats, abans de la guerra, per el GATEPAC (amistat amb J. Ll. Sert), i la seva participació a les activitats a favor de l'arquitectura moderna del Grup R català (com cofundador i desertor), com la seva admiració per les corrents més organicistes o humanistes(Wright, Aalto) i experimentadores amb les possibilitats estètiques dels materials (Neutra), Coderch és un investigador personal i solitari, sobre tot dins l'espai domèstic i les seves conquestes per viure'l millor; que crearà un estil propi e intransferible - com a conseqüència de ser contrari als mestres que poden anul·lar la imaginació - no tenint més mètode que el de sotmetre el problema segons la natura de l'encàrrec.

“¿Quin moviment artístic o arquitectònic li atrau més?”

Coderch: “No m'agraden els moviments artístics o arquitectònics, hi ha una gran falsedat en ells”.

“¿Els seus arquitectes predilectes?”.

Coderch: “Els que feien les ciutats, les cases, abans de que existissin les escoles d'Arquitectura i Belles Arts.”

Parlem per tant de les influències abans esmentades:

EL GATEPAC

Quan l'arquitectura procedent del passat (inclosa la modernista) s'extingia a Espanya a finals del primer ¼ de segle, sense haver satisfet plenament les grans necessitats de la major part de la nostra societat; apareix un grup d'arquitectes inquiets i atents a les noves corrents modernes estrangeres - investigacions a la Bauhaus alemanya, des de 1919 fins 1933; l'ideari renovador de Le Corbusier, sistema de construcció Domino (1914-1915), revista L'Esprit Nouveau (1920-1925), Ville Contemporaine (1922), Vers une Architecture (1923), Plan Voisin para París (1925); los Cinco puntos de una arquitectura nueva (1927), I Congrés International d'Architecture Moderne (C.I.A.M.), 1928, a La Sarraz, Suiza...-.

Aquests arquitectes comencen a preocupar-se pel benestar de les masses i per la democratització de l'arquitectura.

El llenguatge idoni elegit és una adaptació del racionalisme, malgrat el que suposava la industrialització poc satisfactòria del país. L'economia de mitjans va permetre una arquitectura assequible, amb una rigorosa organització de l'espai, degut a la higiene, la depuració lineal i formal, la seva plasticitat i l'alegria de disseny i l'originalitat abstracte.

Per tant, neix la necessitat d'organització d'un grup espanyol capaç de difondre les noves idees que s'estaven gestant.

El 25 i 26 d'octubre de 1930 al Gran Hotel de Saragossa, es produeix la fundació del G.A.T.E.P.A.C. (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea).

A la II CIAM (Frankfurt, 1929), es converteix una secció espanyola dins l'òrgan de gestió: el C.I.R.P.A.C. (Comité Internacional pour la Résolution des Problèmes de l'Architecture Contemporaine).

El GATEPAC es subdivideix teòricament en tres focus:

-GRUP EST o GATCPAC, actiu a Barcelona

-GRUP NORT, actiu a San Sebastian i Bilbao.

-GRUP CENTRE, actiu a Madrid.

Tot i partir de punts bàsics comuns, cada grup o arquitecte optarà per activitats oportunes i per solucions arquitectòniques recurrents. No hi haurà un únic estil GATEPAC, sinó un esperit comú que condueix cap a la renovació de la nostra arquitectura.

La constitució particular del GATCPAC (o grup Est )s'havia realitzat durant l'any 1929 a Barcelona - que te com a focus original el Grup Català d'Arquitectes i tècnics per a la Solució dels Problemes de l'Arquitectura Contemporània -.

Malgrat les baixes i les expulsions i la suspensió de relacions amb els grups del Nord i Centre (1933), el GATCPAC va actuar amb coherència, fermesa i operativitat al guanyar-se l'atenció de la Generalitat, fet que li permet abordar projectes d'un abast social extraordinari. Aquests es fonamenten en unes idees emparentades amb les avantguardes europees.

Les idees del GATEPAC, en línies generals importades i mediatitzades per la personalitat de Le Corbusier, poden resumir-se i enumerar-se en:

Revolta i crítica contra les escoles d'arquitectura de Barcelona i Madrid, contra els seus plans d'estudi que consideraven vells i inservibles pels temps que vivien, contra moltes obres de signe tradicional, i per tant, ferint als seus autors.

Admissió i respecte per l'arquitectura de tots els temps - però com a producte de la seva època - reaccionant contra els elitistes historicismes i eclecticismes com quelcom mixte i difícil de realitzar, fins i tot contra l'art déco.

Presa de consciència sobre la importància que l'arquitectura te pel benestar humà.

Desitg per tots els mitjans de fer arribar aquest benestar a totes les capes i estrats de la població.

Democratització d'una arquitectura assequible i higiènica per tots, mitjançant un estil, el racionalisme.

Proposta de la solució de plantes o de l'articulació d'espais on les habitacions estiguin ben ventilades i solejades, de la claredat de línies, de la simplicitat en las superfícies, de la supressió d'elements superflus o no estructurals.

Recurs d'elements estructuralment funcionals i de gran precisió, d'elements constructius seriats i sortits de la fàbrica (més barats).

Consecució per aquest sistema d'un codi que apareix inseparable a un urbanisme nou adequat per satisfer aquestes solucions requerides (disposició de blocs aïllats sobre pilotis, amb planta lliure i espais amb cristalls continus o amplies terrasses, que permetien variades orientacions a una millor captació de l'aire o del sol, que eviten patis interiors, evitant les ombres).

Fonamentació d'aquestes idees en l'atenció a les inquietuds d'altres artistes i arquitectes d'avantguarda estrangera: Le Corbusier, Walter Gropius, Mies van der Rohe, Richard Neutra...

Divulgació d'aquestes idees amb sintonia internacional mitjançant una revista portaveu de propaganda pròpia: A.C.

L' arquitectura organicista de Alvar AALTO (1898- Helsinki 1976). Arquitecte finlandès. Llicenciat a l'Escola Tècnica de Helsinki (1921).

Part del panorama internacional d'arquitectura del Moviment Modern del que serà un dels grans màxims exponents. Participa al CIAM de 1933 en la elaboració de La Carta de Atenas.

L'obra de Aalto es divideix en tres períodes: el primer d'ells, anterior a la guerra i centrat a Finlàndia, es caracteritza per una constant evolució d'acord amb una pràctica experimental, la introducció de nous elements, la revisió de materials locals i l'aportació de l'arquitectura tradicional. Aalto planteja una nova concepció de l'espai intern i la integració de l'obra a l'entorn on s'inscriu; manifesta constantment un gran interès pels detalls finalitzats.

En la postguerra participa en la tasca de reconstrucció del país incidint en la problemàtica urbanística, l'estudi sobre la flexibilitat de la vivenda i l'ordenació del conjunt seguint la línia orgànica, integrant cada un dels elements.

A partir d'aquest moment de la seva obra, la figura de l'arquitecte es difon a tota Europa, realitzant projectes personals dins la línia d'evolució orgànica: formes corbes, asimetria, contrast de materials...

La validesa de les seves realitzacions arquitectòniques ve donada en part pel respecte als valors preexistents, dependent de l'expressió formal del context en que s'inserien i de l'autonomia dels elements que contribueixen al conjunt.

Frank Lloyd WRIGHT, (Richland Center (Wisconsin), 1867/1869- Phoenix (Arizona) 1959).

Arquitecte nord-americà. Va iniciar els seus estudis d'enginyer a la Universitat de Wisconsin. Wright construia sota un “pla lliure” amb predomini d'eixos horitzontals, aixecant les cases sobre un sòcol de pedra, amb la idea de que les finestres no eren obertures sinó que tenien una funció estructural, sota les cobertes d'ampli voladís. La relació entre exterior i interior s'afirma per nombrosos espais coberts: terrasses, galeries, hall de entrada.

Va ser partidari convençut del retorn a la natura, les seves “Praires Houses” semblen confondre's amb el terreny, ja que sempre concebeix l'edifici en harmonia amb el caràcter de l'ambient natural, el que constitueix la seva arquitectura orgànica. S'interessa pel formigó armat, que empra pels grans edificis administratius com la Larkin Co. a Buffalo (1904), “Casa de la Cascada” (1936). Aquesta construcció és un joc audaç de projeccions i balconades en voladís, en la que el ferro, la pedra, la fusta, i el formigó, s'uneixen amb les roques, els arbres i el torrent. El paisatge participa en la construcció.

Sempre es va oposar al funcionalisme a nom de les seves concepcions orgàniques, la plàstica anava dirigida per estructures internes diversament articulades, inscrita en volums significatius a l'espai.

Un altre referent al llarg de la seva obra fou l'arquitectura popular mediterrània amb el redescobriment d'un Gaudí constructor, criticat i rebutjat per alguns representats del Noucentisme. Aquesta arquitectura popular catalana es veurà reflexada en les seves construccions arquitectòniques.

Pel que fa a l'experimentació amb materials te com a precedent a NEUTRA. Richard Joseph NEUTRA, (Viena 1892- Wuppertal, 1970).

Arquitecte nord-americà d'origen austríac. Estudià a la Technische Hochschule de Viena, acabant l'any 1917. Va treballar amb Frank Lloyd Wright, de qui va prendre sobre tot el principi de interpenetració d'habitatges i naturalesa.

Neutra és un arquitecte de gran puresa formal partidari de l'acabat perfecte del detall. Cada obra seva l'estudia com si fos el prototip d'una sèrie.

Ha construït grups escolars, blocs de vivendes, etc..., però, sobre tot, la seva especialitat la constitueixen les cases unifamiliars.

En certa mesura és partidari de la prefabricació. L'acer, el vidre, la fusta són els seus elements essencials i amb freqüencia disposa davant dels seus habitatges d'espais fluits, superficies d'aigua. Ha aportat innovacions tècniques: la planxa metàlica com a element portant, la calefacció per irradiació, el contraplacat en revestiments exteriors...

Les seves obres mestres són la casa John Nesbitt en Brentwood (1942), la famosa Kaufmann House “Casa del Desierto”, a Palm Springs (1946-1947) i la Tremaine House a Santa Bárbara (1947-1948).

El GRUP R al qual va pertanyer fou una de les seves gran influencies.

El grup R va ser una revisió de la modernitat, duran els anys 1951 i 1961.

Fundat el 21 d'agost de 1951 a Barcelona es formava per una sèrie d'arquitectes catalans com el mateix Coderch, Josep Pratmarsó, Manuel Valls, Antoni Moragas Gallisá, Joaquim Gili, Josep M. Sostres, Francesc Bassó, Josep Antoni Balcells, Oriol Bohigas, Josep Martorell, Guillermo Giráldez, Manuel Ribas, Pau Monguió i Francesc Vayreda.

Aquest grup es va composar per promocionar l'arquitectura que entenien com a "moderna", dins del desert estètic del primer període franquista. Amb aquest objectiu, intentaren integrar-se dins els circuits normalitzats de difusió i d'intercanvi cultural participant en concursos o convidant reconegudes personalitats arquitectòniques d'arreu.

El grup va voler recollir l'herència del GATCPAC en els anys de la postguerra per proposar una arquitectura "moderna" com a alternativa a l'academicisme imperant.

L'objectiu fonamental del grup està tal i com ells anomenaven en: '"estudio de los problemas del arte contemporáneo y en especial de la arquitectura", com s'especifica als seus Estatuts (15-9-1952).

La diversitat i l'heterogeneïtat del grup R és el que queda més palès a l'hora de revisar-ne l'obra en conjunt. Aquesta diversitat explica que el grup R tingués una clara data de caducitat - l'any 1961-, amb diferents intensitats d'actuació i de dedicació.

Malgrat tot, el grup R va ser capdavanter de l'autopromoció professional i la integració de l'arquitectura local en el panorama arquitectònic internacional. La seva voluntat més important va ser prendre una actitud de progrés, dignificar la professió, poder exigir unes condicions estètiques dels projectes i, encara en la creença de l'utopisme reformista de la preguerra, preveure la possibilitat de transformar la societat, redefinint el paper cultural i social de l'arquitecte.

La curta existència del grup estava determinada pel fet de no haver redactat un manifest ni programes de desenvolupament teòrics capaços d'unificar criteris a seguir en una actuació pública mínimament coherent; en aquest sentit, assumeix la condició programàtica i empírica pròpia de les associacions de la postguerra europea.

De fet, la unitat ètica i de conjunt del Grup R estava liquidada al començament dels anys seixanta. La seva herència consisteix a haver canalitzat les necessitats d'una època culturalment pobra i haver-les complert.

Les activitats del Grup R (1951-1959) van ser les quatre exposicions a les Galeries Laietanes, fruit de la voluntat explícita de donar-se a conèixer al públic i integrar-se en els circuits artístics barcelonins: 1º Exposició (1952), 2º Exposició: "Industria y Arquitectura" (1954), 3º Exposició: resultat del 1r. Concurs per a Estudiants d'Arquitectura (1955), 4º Exposició (1958).

També es va dedicar a l'organització de convocatòries de Concursos per a Estudiants d'Escoles d'Arquitectura (Barcelona i Madrid); de congressos amb un clar interès a relacionar l'arquitectura amb altres disciplines: "Sociologia i Urbanisme" (1959) i "Economia i Urbanisme" (1958).

El grup R va promocionar les relacions amb els industrials amb l'intent malparat de crear un centre d'Informació de Materials d'Arquitectura i Decoració. Alhora que va voler gestionar un Institut de Disseny Industrial de Barcelona (1957) que no va arribar a funcionar, peró va ser la llavor del FAD (1959).

Els principals autors i obres van ser: Oriol Bohigas, Josep Martorell amb la Casa Guardiola, (Argentona - Barcelona, 1955-56), Grup d'habitatges al c. Pallars, (Barcelona, 1958-59). Antoni de Moragas amb l'Hotel Park, (Barcelona,1950-53) i Bloc d'habitatges al c.Antoni Ma. Claret (Barcelona). Manuel Ribas amb el Dispensari Parroquial de Nostra Senyora del Port (Barcelona). Josep Antoni Balcells amb la Casa Fuchs, Lloret de Mar, (Girona, c.1955) i el Bloc d'apartaments, Lloret de Mar (Girona, c.1956). Josep Ma. Sostres amb la Casa Iranzo (Barcelona, 1955-56) i els Apartaments a Torredembarra (Tarragona).

Francesc Bassó, Joaquim Gili amb l'Editorial Gustavo Gili (1954-59) i Club esportiu Llafranc, (Girona, 1954). Josep Pratmarsó amb el Museo Zabaleta, (Quesada - Jaén, c. 1950).

José Antonio Coderch, Manuel Valls amb la Casa Ugalde (Caldes d'Estrac- Barcelona, 1951), el Bloc d'habitatges a la Barceloneta (Barcelona, 1951-54), la Casa Garriga-Nogués (Sitges - Barcelona, 1947), la Casa Catasús (Sitges - Barcelona 1956) i nombrosos dissenys.

Casa Ugalde

Cal tenir en compte que el tandem CODERCH i VALLS va durar fins els anys seixanta i es van basar en la preocupació de l'arquitectura coma obra integral i total.

Darrera d'aquests autors anomenats hi ha una llarga llista incalculable d'obres i autors que van pertanyer al grup R.

Si seguim parlant de la figura de CODERCH, ens centrarem en les construccions preferents al llarg de la seva carrera arquitectònica. Veiem que al llarg d'aquesta, Coderch ha tingut una gran preocupació per l'humanisme en l'arquitectura.

En primer lloc les cases unifamiliars.

Casa Compte Sitges 1946

Casa Perez Mañanet Sitges 1946

Casa Ferrer Vidal Mallorca 1946

Casa Viada Mallorca - Cala d'Or 1947

Casa Garriga Nogués Sitges 1947

Casa Ugalde Caldes d'Estrac 1951

Casa Puertas Sitges 1952

Casa Masolver Palma de Mallorca 1953

Casa Torrens Sitges 1954

Casa Coderch Caldes d'Estrac 1955

Casa Catasús Sitges 1956

Casa Senillosa Sitges 1956

Casa Sr. Goitisolo 1956

Casa Ballvé Camprodón 1957

Casa Olano Comillas 1957

Casa Coderch Milà Cadaquès 1958

Casa Uriach L'Ametlla del Vallès 1961

Casa Biosca Igualada 1961

Casa Paricio Sant Feliu de Codines 1961

Casa Rozes Roses 1962

Casa pairal Coderch Espolla 1964

Casa Luque Sant Cugat del Vallès 1965

Casa Sra. Pascual El Vendrell 1965

Casa Martínez Hidalgo Arenys de Mar 1965

Casa Gili Sitges 1965

Casa Sr. Giralt La Garriga 1967

Casa Rovira Canet de Mar 1967

Casa Sr. Caireta Sant Feliu de Güixols 1968

Casa Srs. Badia-Soler Igualada 1969

Casa Zobel de Ayala Sotogrande 1969

Casa Sr. Luni Teià 1969

Casa Raventos Matadepera 1970

Casa Sr. Llansó de Viñals Sant Vicenç de Montalt 1971

En segon terme les cases urbanes.

Casa a Sant Gervasi Barcelona 1946

Edifici "Metro Golwyn Mayer" Barcelona 1948

Edifici "Casa Sindical" Madrid 1949

Edifici Safe, Fiat Hispania Barcelona 1956

Edifici "Banco Transatlántico" Barcelona 1956

Edifici "Hoechst" Barcelona 1960

Casa Tàpies Barcelona 1660

Edifici Trade Barcelona 1966

Casa Entrecanales Madrid 1666

Edifici d'oficines Banc Industrial de Catalunya Barcelona 1967

Casa Srs. Martí-Folgosa Barcelona 1968

Casa a la Bonanova (Casa Güell ) Barcelona 1971

Edifici Institut Francès Barcelona 1972

Casa Srs. Lamadrid Barcelona 1975

Ampliació Escola Técnica Superior d'Arquitectura de Barcelona Barcelona 1978

La tercera els edificis d'habitatges.

Habitatges protegits Olot 1941

Habitatges protegits Montesquiu 1941

Habitatges protegits Roses 1942

Habitatges protegits Sitges 1944

Habitatge Sr. Boldori Sitges 1945

Les Forques, Habitatges de pescadors Sitges 1945

Habitatges protegits La Roca del Vallès 1945

Habitatges protegits Montcada i Reixac 1945

Les Forques, Tipus d'habitatges Sitges 1945

Habitatges protegits Girona - Sant Narcís 1947

Habitatges protegits Palamós 1950

Habitatges per a pescadors Sitges 1951

Edifici d'habitatges "Instituto Social de la Marina" Barcelona 1951

Habitatges a Villaverde Madrid 1958

Edifici d'habitatges c. Compositor Bach Barcelona 1958

Edifici d'habitatges per a Dimasa Barcelona 1964

Edifici d´habitatges Girasol Madrid 1966

Edifici d'habitatges Monitor Barcelona 1966

Edifici d'habitatges c. Encarnació Barcelona 1966

En quart lloc el conjunt d'habitatges.

Conjunt d'habitatges "Obra Sindical del Hogar" Pals 1942

Conjunt d'habitatges "Obra Sindical del Hogar" Camarma de Esteruelas 1943

Conjunt d'habitatges "Obra Sindical del Hogar" Sitges 1944

Conjunt d'habitatges "Instituto Social de la Marina" Tarragona 1949

Conjunt d'habitatges "Obra Sindical del Hogar" L´Hospitalet 1950

Conjunt d'habitatges "Instituto Social de la Marina" Barcelona - la Barceloneta 1951

Conjunt d'habitatges "Banco Urquijo" Barcelona 1967

Conjunt d'habitatges "Caixa d'Estalvis de Sabadell" Sabadell 1967

Conjunt d'habitatges "Las Cocheras" Barcelona 1968

Conjunt d'habitatges "Fundació Roviralta" Barcelona 1969

Conjunt d'habitatges "Gran Kursaal" San Sebastián 1972

Conjunt d'Habitatges "Actur-Lacua" Vitoria 1976

I per últim, els serveis i equipaments.

Caserna Guardia Civil Sitges 1944

Escola Santa Cruz de Lamas 1944

Urbanització les Forques Sitges 1945

Les Forques, Ermita Sitges 1945

Les Forques, Camp d'esports Sitges 1945

Informes de l'Ajuntament, visites d'inspecció Sitges 1946

Restaurant Garraf 1946

Escola Primària Sitges 1948

Escola Primària "Instituto Social de la Marina" Barcelona 1949

Reforma Escola "Instituto Social de la Marina" Barcelona 1949

Oficines a l'edifici d'habitatges de la Barceloneta Barcelona - la Barceloneta 1951

Pavelló d'Exposicions "IX Triennale di Milano" Milà, Italia 1952

Garatge Casa Antunez pel Sr. Catasus Girona 1952

Casa Sindical Manresa 1952

Llar de foc "Capilla" 1952

Club de Golf Prat de Lobregat 1954

Llar de foc "Polo" 1955

Hotel Sitges 1956

Làmpara 1957

Urbanització "Torre Valentina" Sant Antoni de Calonge 1959

Club Nàutic Sant Feliu de Guixols 1961

Hotel de Mar Palma de Mallorca 1962

Magatzem per a Dimasa Sant Andreu de la Barca 1964

Ermita Santa Maria de Queralt Berga 1966

Magatzem Sr. Catasus Barcelona - Zona Franca 1967

Avant-projecte edifici Hotel-Residència per a Comptesa Girona 1969

Magatzem Sr. Catasus Girona 1971

Edifici "Centro Técnico Seat" Martorell 1973

Restauració Església Espolla 1976

Pel que fa a les influències sobre altres artistes i seguidors, hauriem de parlar en primer de terme, de la col·laboració de Manuel Valls i Coderch

Coderch amb Manuel Valls van formar un tàndem arquitectònic. Valls va inicar la seva trajectoria professional obrint despatx amb J. A. Coderch. La col·laboració d'ambdós, important en un principi, es veurà reduïda amb el temps fins a una independització definitiva motivada pels canvis, les dificultats econòmiques i la formació, en cada cas, d'una clientela professional pròpia.

Manuel Valls, neix el 3 de gener de 1912. Cursa els estudis d'arquitecte, que ha d'interrompre per la guerra civil. Coincideix en la mateixa promoció amb Coderch, d'on neixerà una amistat per tota la vida. El 9 de Març de 1942 obté la titulació per l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona.

Valls va ser l'arquitecte del municipi d'Arenys des del 1950 fins al 1973, membre de la Junta del Col·legi d'Arquitectes del 1952 al 1966; com també professor de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona del 60 al 70.

L'any 1972 estableix despatx professional juntament amb el seu fill, l'arquitecte Manuel Valls i Ferrer.

Es principalment a l'estudi de Coderch/Valls on s'havia gestat la preocupació no nomes per la posta al dia de l'arquitectura, sino que també per l'interiorisme, per l'obra integral total, dissenyada amb els detalls com havien fet anteriorment Gaudí o Jujol. Aquest interés es traslladarà a l'equip Correa/Milá.

Dentre els seguidors hem de destacar les figures de Correa i Milà on trobem al llarg de la seva obra unes constants:

• la racionalitat representada en la fidelitat al programa.

• la modernitat heretada de Coderch: el seu mestre i és difícil saber fins a quin punt és gran el deute.

“Amb Coderch la racionalitat és una de les coses en les que ell insistia molt en la seva obra i que a nosaltres ens va influenciar, però també ho va ser la modernitat. “

És en l'estudi de Coderch/Valls on treballa i es forma Federico Correa Ruíz (1924), asociat des del principi de l'actividat professional amb Alfonso Milá Sagnier (1924).

Correa diu: “... admiración que siento por Coderch... Desde luego, todo lo aprendí de él. Yo debo a J. A. Coderch lo más importante que debe tener un arquitecto: el oficio, la práctica”.

Existeix propensió i transmissió d'una arquitectura que enllaça amb la millor tradició des del modernisme, concretament orientada cap a l'interiorisme. Les inquietuts pel disseny i l'ambientació d'interiors, és un autentic vivencial de l'arquitectura per ells.

L'arquitectura ambiental de Correa/Milá, entesa com obra integral i total que brinda la possibilitat de crear escola, ve d'un tractament geomètric en planta, que resol amb certa regularitat tensa els espais, per enfocar-se amb la cura dels detalls susceptibles d'adaptar al nostre temps obres del passat.

“El fet de que hagués començat a fer una arquitectura més o menys folklòrica a Sitges, evolucionanat fins a una arquitectura moderna amb concepte modern, ens va impressionar molt”

La cosa més interessant d'aquesta modernitat heretada de Coderch, i que després desenvolupàren amb el pensament de Ernesto Rogers, no és una qüestió estilística. Aleshores es parlava i després de molts anys s'ha seguit parlant d'estil internacional.

“A Coderch li podia sortir foc de la boca si es parlva d'Estil Internacional".

Tal i com senyala Gerard García Ventosa - vocal de Cultura del COAC - : “No hi ha dubte que l'arquitectura de J.A. Coderch de Sentmenat ha influït de manera decisiva en les generacions actuals d'arquitectes catalans, tant per la claredat dels seus plantejaments, com per la puresa de les seves línies, que apunten i denoten determinants aspectes de la personalitat de l'home que hi havia darrera de les seves obres”.

Jordi Garcés i Enric Sòria reconeixen els ensenyaments influents de l'Escola de Federico Correa, actiu a l'estudi de Coderch.

Jordi Garcés Brusés (1945) i Enric Sòria Badia (1937) nascuts a Barcelona i titulats per l'Escola d'Arquitectura a Barcelona; promulgaren una sèrie d'intencions clau:

“Apoyo crítico del proyecto en los valores más manifiestos del entorno urbano, del entorno construido o en el propio material artístico o cultural que será su contenido; búsqueda en el diseño de la organización espacial y en el equipamiento técnico de leyes arquitectónicas y formales, claras, exactas y sencillas; explorar en el conjunto de cada proyecto para hallar el área donde pueda desarrollarse con libertad la propia contribución artística: incorporar a la obra la imprescindible componente de contemporaneidad”.

Reducció del fet arquitectònic a la mínima expressió retòrica o decorativa qu es registra en totes les tipologies, des de la depuració i la simplicitat de formes o la bellesa propia dels materials constitutius ho diuen tot. El procés de simplificació i de síntesi te reposta a l'Hotel Plaza (1990-1993, plaza de España 8, Barcelona)

Lluís Nadal Oller(1929) també fou seguidor de Coderch, nascut a Cassà de la Selva (Girona), es titula per l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Ell mateix es considera un deixeble de J. A. Coderch.

Realitza una arquitectura empírica de la seva epoca, fonamentada en el proces constructiu i en el coneixement dels materials. Pasa el mur de carrega tradicional a l'estructura de pilars diferenciant quin és el paper desenvolupat per cada element del procés. D'extraordinaria finura en el disseny per l'ambit domèstic, coderchià, honradesa constructiva i escrupulosa racionalitat.

On Nadal ha de demostrar més rigor és en la tipologia docent, sense concesions. A la Escola d'Enginyers de Telecomunicacions (1986-1992), carrer Sor Eulalia de Anzizu, Barcelona), empra el prisma estricte de base rectangular (39,35 x 18,30 m), per ordenar aules, laboratis i despatxos.

José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres Tur tenen com a figura de referència d'inspiració i voluntat mediterrània en els seus inicis a CODERCH.

Martínez Lapeña (1941) neix a Tarragona, titulat per l'Escola d'Arquitectura Barcelona. Torres Tur (1944) neix a Ibiza i es titula també a l'Escola d'Arquitectura Barcelona. Tots dos formen estudi i colaboraran des d'acabar la carrera. L'art sobre art, la pugna entre la contracultura, el més refinat land art, les associacions d'idees, les connotacions surrealistes, els recursos ingeniosos, birllanst i festius, caracteritzen l'obra d'aquests arquitectes.

Alhora que els sorprenia la dinàmica la casa unifamiliar a Durana (1959-1960, Álava) de F. J. Sáenz de Oíza, els sorprenents habitatges a la Barceloneta de Coderch, o la mateixa Casa Ugalde, reprenen a la memoria quan es veuen les cases de Lapeña i Torres a Ibissa; tot i l'analisi de les plantes mostren que només existeix un punt de coincidència que és el de inspiració en l'arquitectura geomètrica i blanca balear (absoluta llibertat en arquitectura, tan lliure com el vent, la mar o la mateixa illa).

Per últim trobem a Jesus Sanz i Luengo (1927, Barcelona). Va coneixer a Coderch l'any 1946. Inicia els estudis a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona però abandona la carrera d'arquitecte i comença a treballar al despatx de Coderch i Valls l'any 1947.

Passat els primers anys d'aprenentatge, assumeix la responsabilitat de redacció dels projectes i de direcció de les obres sota les directrius del titular d'aquest estudi.

Sanz es convertirà així en la persona de confiança que transformarà en resultats concrets les idees contingudes en els croquis de Codrech.

El títol d'aparellador, que obté l'any 1957, no modificarà en res el seu paper preeminent com a coordinador dels treballs dels col·laboradors, estudiants i arquitectes que amb els anys passaran per aquest prestigiós despatx.

Després de fixar-nos en la biografia de l'autor, influencies i derivacions, cal parlar de les seves etapes de producció.

Aquestes etapes es caracteritzen per diferents factors.

Per exemple la seva limitació de repertori formal i la concepció artesanal de l'arquitectura ens duen a la reiteració de construccions i al seus inicis en l'arquitectura popular mediterrània, respectivament. Tot i així en totes les seves obres va perdurar el sentit unitari, mediterrani i coherent de l'obra, seguint la línia d'obra total impulsada per la figura d'Antoni Gaudí. Coderch dissenyava molta de la decoració interior de les seves obres, tal i com havia fet l'arquitecte, dissenyador, decorador Gaudí.

Alhora la figura de Coderch era infidel als principis que s'estilaven en aquell moment, és a dir poc fidel i es tornava a mirar la tradició viva i històrica; per aquest motiu la seva maduració com a arquitecte fou lenta.

Aquestes característiques productives es reiteren en totes les seves etapes.

Com primera etapa sembla inevitable referir-se a una "fase mediterrània" caracteritzada, sobre tot, per la construcció de petits edificis unifamiliars, localitzats en zones del litoral català, fonamentalment a Sitges, responent tots ells, a vivenda no permanent.

Es tractarà d'una arquitectura amb un evident recolzament popular, de murs calats i formes simples que arribaran a un punt màxim de complexitat i sofisticació a la Casa Ugalde a Caldes d'Estrac, (projecte 1951) per altra banda una de les obres mes admirables de l'arquitectura espanyola dels últims cinquanta anys.

Aquesta casa marca l'inici d'una etapa que es perllonga fins 1957, el centre d'interès de l'autor es desplaça des del terreny, de l'adequació d'un repertori formal popular, a la producció arquitectònica mediatitzada pel dissenyador a l'estudi de les relacions entre organització espacial i figurativa.

Planta de la casa Ugalde.

L'arquitectura de Coderch (col·laboració amb Valls) corresponent a aquesta primera etapa, anirà arribant progresivament a nivells d'una major abstracció formal; no importa la "tornada a l'origen" de la casa Ballvé (1957), situada a terres pirenaiques; clar cas de submissió lógica a les condicions del lloc, anul·lant qualsevol temptació cap a volumetríes més esquemàtiques que havien començat a apareixer a obres com les cases Dionisi i Torrens 1954 i Catasús (1956), a Sitges.

Entre les aportacions mes valuoses per l'anomenada "primera generació de postguerra" hi ha la col·laboració - anteriorment esmentada - dels arquitectes barcelonins José Antonio Coderch de Sentmenat i Manuel Valls Vergés, col·laboració que s'exten entre 1941 fins els anys seixanta.

En reconeixement pel interès i la qualitat de l'obra de Coderch i Valls tindrà un paper essencial a la celebració a Barcelona l'any 1949 de la V Assemblea Nacional d'Arquitectes. Gio Ponti i Alberto Sartoris van assistir al Congrès com a invitats d'honor.

Ponti expressà amb sinceritat la impressió de la mostra: "Quiero tener con mis compañeros españoles una confidencia: Encuentro entre vosotros incertidumbre y titubeo".

Malgrat això, reconeix l'obra representada a través de plans i fotografies: casa Gartiga-Nogués (1947) construïda a Sitges per J.A. Coderch i M. Valls.

El sistema de col·laboració des de 1941 compartint un mateix despatx/estudi - situat primer a la Plaça Urquinaona, Gran Vía després, i Plaça Calvó a partir de 1946- es mantindrà durant dos dècades.

A partir de 1972, Valls abandona l'estudi per iniciar una nova etapa amb col·laboració del seu fill Manuel Valls i Ferrer.

La col·laboració de Coderch i Valls oferiria el fet de que cada un de ells fora sempre responsable únic de la seva pròpia obra, no importa que aquestes sorgiren després d'un llarg procés dialèctic de maduració a través del qual es comentarien de forma crítica cada un de los "passos" donats per l'altre.

La década dels anys cinquanta hauría de suposar una nova etapa, amb la introducció del tema de la vivenda urbana.

L'oportunitat ja s'havia iniciat amb el grup de cases per pescadors construit al port de Tarragona (1949), a mig camí entre popular i no-popular i on els arquitectes tindríen que actuar sobre un projecte iniciat per els serveis técnics de l'Institut Social de la Marina, entitat promotora.

Però van ser les cases barcelonines projectades l'any 1951-1952 (any en el que Coderch obtindrà el Gran Premi de la IX Triennale de Milán pel seu pavelló espanyol) les qui li permetran exposar de forma decisiva els seus propis criteris sobre el tema de la vivenda urbana a través del llenguatge, al marge del recolzament popular.

PAVELLÓ D'EXPOSICIONS "IX Triennale di Milano"Milà, Italia, 1952

Pavelló de 70 m2 organitzat amb tres elements principals. La persiana de llibret amb fotos murals de Gaudí, un plafó de palla amb prestatges de vidre per exposar objectes petits i una superfície horitzontal de forma sinuosa com a fons d'alguns exemples de l'artesania del país.

Imatge i planta del pavelló.

De la mateixa manera que succeia amb les cases de Tarragona, l'Institut Social de la Marina fou l'organisme promotor dels nous treballs: dos habitatges que coincidien en emplaçament però es diferenciaven en molts aspectes.

Els projectes a elaborar presentaven grans dificultats pel que fa a la relació de programa amb l'espai disponible, són habitatges per una classe mitjana les del Paseig Nacional: Bloc de Habitatges a la Barceloneta i les altres (carrer Maquinista i Sant Josep) per una classe social de tercera categoria.

Imatge del Bloc d'habitatges a la Barceloneta. Carrer Almirall.

En aquestes ultimes cases es van tenir que donar decisions urbanístiques ja que era una ordenació d'una illa mentres que les del Paseig Nacional es limitaven a un edifici sobre un privilegiat solar amb tres façanes. Els habitatges del grup es distribueixen segon els tres costats del rectangle que marquen els límits de l'illa, deixant un espai central de caràcter semiprivat que s'organtiza com una successió de mínims espais semi-independents, oberts i connectats al gran espai central. Els blocs, de planta baixa i cinc altures, tenen tres habitatgesper escala. El maó serà el material dominant en l'exterior de les dues construccions.

A la vegada que es projectaven aquests edificis també es tractava el tema de la vivenda aïllada. El primer, la casa que seria pel propi arquitecte Coderch pero que mai fou construida en les proximitats de la Casa Ugalde. El segon la casa Catasús a Sitges, projectes de 1955 i 1956. La casa Catasús va suposar la concreció d'una teoria sobre la vivenda que anava a convertir-se en la base d'una teoria de l'arquitectura domestica.

L'ordenat esquema de planta en T de Catasús tornarà a ser reorganitzat un any més tard a Ballvé (1957) sense variacions excepte la orientació de dormitoris, zones de relaxació i serveis degut a la diversitat del medi geogràfic.

Coderch segueix amb una sèrie d'elements formals com: forats verticals que interrompen el mur soportant, tancament lluminic d'aquests forats amb persianes correderes de llames fixes, substitució del mur per grans superficies de vidre en les zones d'estar; alhora que empra el calat, la coberta horitzontal (ja emprada en la casa Catasús).

Aquestes cases van ser un anticipi, el punt de partida d'una tipología que es mantindria en gairebé dos dècades. Les cases Olano i Patricio s'apartaran d'aquesta fòrmula ja que són depuracions dels seus models. El redisseny dels elements i la incorporació de tecnologies industrials comformen aquesta depuració.

Cal tenir en compte que l'actitut davant la distribució interior de l'arquitectura estava en concordància amb la seva opció étic-polític-cultural.

Posem per exemple d'aquesta època la casa Senillosa Cadaqués, Girona, 1956.

Les reduïdes dimensions del solar i l'accés des de dos carrers en desnivell propiciaran l'organització interior d'aquest habitatge unifamiliar, que utilitza com a element compensador una bateria de dormitoris secundaris en vertical per facilitar la distribució en diferents plantes de les peces principals de la casa.

La depuració del llenguatge de l'arquitectura local portarà cap a una simplicitat compositiva d'una façana que integra únicament dos elements, el mur emblanquinat i el buit de les terrasses.

Una estudiada descomposició de la fusteria permetrà resoldre el tancament de cada planta amb màxima independència respecte dels canvis de distribució interior. La comunicació vertical resolta amb escales d'una sola tramada troba també la seva màxima simplicitat en la supressió de la barana lateral.

Imatge i planta de la Casa Senillosa.

Període final de la col·laboració de Coderch i Valls que tancarà cap a a 1960.

Els dos ultims treballs foren la casa de c/Compositor Bach i la urbanització "Torre Valentina", projectes de 1958 i 1959. El primer cas es tracta d'unes habitatgesde luxe però sense luxe. El luxe estava en la qualitat constructiva, la situació de l'edifici i el talent dels autors.

L'edifici de c/Compositor Bach consta de planta baixa i cinc pisos superiors més atics amb 4 habitatges per planta, iguals i simètriques dos a dos. La distribució interior funciona de forma adequada des del punt de vista de l'ús com de la situació de zones principals i la relació amb el carrer. Una distribució derivada, en certa manera, de la tipología Catasús-Ballvé, arribant a allò compacte que s'exigeix en un solar urbà.

L'ala de dormitoris principals es manté com zona independent situant-se al costat un bloc format per vestíbul-relació-menjador-cuina-servei. La solució exterior de l'edifici és la contraposició de dos façanes principals de gran transparencia (atenuada per les persianes fixes i mòbils) devant l'hermetisme dels laterals. El maó apareix com a material bàsic a les façanes .

Imatge i planta de l'edifici de c/Compositor Bach.

La urbanització "Torre Valentina" Sant Antoni de Calonge, Girona,1959 planteja l'ocupació parcial d'una vessant situada front el mar. L'element singular del conjunt el representa un hotel de dimensió mitjana situat a la zona més pròxima al mar. Els carrers son coberts i horitzontals.

Projecte no construït d'urbanització de segona residència en un lloc de la Costa Brava amb un paisatge privilegiat, tant per les vistes sobre el mar com per la morfologia dels seus penya-segats coronats per boscos molt densos de pins.

El conjunt, compost per un hotel i apartaments, s'organitza sobre una trama de línies paral.leles perpendiculars al mar sobre les que es disposen les edificacions acuradament adaptades al terreny natural.

Els elements urbans principals seran el carrer i el porxo que, a la manera dels pobles mariners, donaran accés a la casa i protecció a la barca, els estris o el vehicle.

Els habitatges, de solució única quant a l'accés, disposen un seguit de dormitoris que, en nombre canviant, s'obren a patis o al mar tot aprofitant el desnivell del terreny.

El projectes, des de l'ordenació general permet endevinar l'interès que l'obra hagués aconseguit si s'hagués construït.

Imatge i planta de l'urbanització “Torre Valentina”.

Seguint amb la tipologia de cases tenim: la casa Roses (1961).

Segueix aquesta prevalença amb la idea de vivenda respecte a la seva localització: terreny rocós de la Costa Brava. Els espais de relax i servei formen part d'un mateix nucli, del que parteixen elements que contenen els dormitoris. És en l'ala dels dormitoris on Coderch trenca amb la seva tipologia. Trenca les altures i permet identificar els diferents espais com unitats i peces volumètriques autònomes. El caràcter abstracte està lligat al fet de que la diversitat volumètrica està produïa per les ruptures sistemàtiques en una geometria conscient i no per una juxtaposició espontània, tal i com passa en l'arquitectura popular.

La casa Uriach a l'Ametlla del Vallès, Barcelona, (1962) consolida les variacions tipològiques instituint el trencament de l'ala del dormitori, alhora que s'estableixen noves relacions entre les zones d'estar i el servei. Sense renunciar a la idea general de la vivenda, les noves articulacions augmenten la complexitat espacial i figurativa.

Un solar de grans dimensions ocupat per alguns garrofers, un camí d'arribada i l'orientació de migdia són els elements físics de partida d'aquest projecte per a una casa en un sector muntanyós del Vallès. La descontextualització d'aquesta arquitectura blanca, originàriament mediterrània, tindrà una significació especial que permetrà entendre l'arquitectura posterior de l'autor en clau decididament abstracta.

La generalització a la totalitat d'habitacions de la disposició de portes i finestres assajada en els dormitoris principals de projectes anteriors suposarà la fragmentació de la linealitat del passadís, obert al porxo de la piscina, alhora que el trencament del pla de façana, contribuint així a una concepció més escultòrica de la peça.

Imatge i planta de la Casa Uriach.

Aquesta sèrie d'habitatges unifamiliars permet veure les relacions entre opcions teòriques comuns i diversitat formal en quan a la correspondència entre un tipus arquitectònic i la base social dels usuaris: una conjugació entre semàntica i sintàctica. Semàntica com la dimensió significativa i sintàctica com la dimensió sistemàtica de l'arquitectura.

Pel que fa al ja encetat tema dels habitatges urbans caldria esmentar la casa per Tàpies a Barcelona (1962) amb una gran textura urbana malgrat el fet d'estar projectada per una persona concreta. L'acceptació del sistema estètic proposat per l'arquitecte no es rellevant per una argumentació que (com les cases anteriors) atenen a sectors socials més generalitzats.

Situada en un carrer del casc antic del Putget, l'opció radical del seu tractament visual a l'exterior va acompanyada d'un tractament gairebé oriental del seu interior.

La riquesa, no luxosa, dels seus espais, aconseguida a cops de llum, ombra i totes les seves matisacions, fruit d'un control pacient de la dimensió de cadascuna de les seves parts, és un esclat contingut de visions i transparències creuades que troben la seva materialització en el totxo manual i la persiana de llibret. Superada la primera impressió de frescor i recolliment de l'accés, la zona d'estar i el taller del pintor s'encadenen en una seqüència digna dels millors exemples de l'arquitectura de sempre.

Finalment, la biblioteca, aïllada de la resta de la casa per una planta aterrassada, referma el seu caràcter silenciós tancant-se a l'exterior i organitzant la seva doble alçada al voltant del foc.

Imatge de l'interior de la Casa Tapies i planta.

De la mateixa època tenim l'hotel de Mar Palma de Mallorca, 1962

En un solar situat entre una carretera molt transitada i el mar, descartada una primera opció en espina, l'hotel s'obre frontalment al mar per donar l'esquena a l'ambient hostil del sector posterior d'entrada.

El tancament del passadís d'accés als dormitoris serà l'instrument adequat per expressar aquest sentiment de rebuig, presentant-se com un parament gairebé cec, revestit de ceràmica vidrada.

El dormitori tipus, derivat com les dues plantes generals del projecte de Torre Valentina, s'obre a la terrassa mitjançant una fusteria de planta escalonada que facilita la continuïtat compositiva d'una façana que troba el seu principal recurs expressiu en la privatització de les habitacions amb para-sols verticals de fusta pensats inicialment per al Club Nàutic de Sant Feliu.