Vida i obra:

Jordi de Sant Jordi es creu que va néixer a València a finals del segle XIV. Considerat com un dels autors importants de la literatura catalana, va ser un cavaller de la cort d'Alfons el Magnànim, qui va afavorir l'esperit emprenedor del poeta. Els documents de l'època el situen sempre on es decidia la sort del regne. Així ens el trobem en viatges a França o al front de missions comercials entre Sicília i Aragó. El Magnànim va reunir al seu voltant els joves poetes de l'època i també es tenen notícies de la predisposició del rei vers Andreu Febrer i Íñigo López de Mendoza, entre altres.

Els fets millor documentats de la seva vida van tenir lloc quan l'expedició del Magnànim a Còrsega i Sardenya. El rei li va atorgar durant aquell viatge l'alcaidia de la Vall d'Uixó i també el va anomenar “cavaller”. Durant els anys posteriors va viatjar també a Sicília i Nàpols. En aquesta última ciutat va caure pres de l'exèrcit de Francesco Sforza, experiència que donarà lloc al poema “Presoner” o “Desert d'amics”.

La continua presència d'intel·lectuals i homes de ciència que va viure la cort li va permetre de conèixer el Marqués de Santillana, qui va lloar la seva poesia a més de destacar les seves capacitats musicals. El Marqués diu de Jordi de Sant Jordi que era un cavaller prudent i un músic excel·lent, destacant la compilació de cançons antigues que són l'origen de la “Passió d'amor”.

Els seus poemes neixen de la reflexió amorosa, però vista sempre des de l'ideal cavalleresc. Sovint exalta figures femenines del seu entorn, com ara la seva germana Isabel o Margarida de Prades, vídua de Martí l'Humà. Riquer i Badia, els estudiosos que més i millor s'han ocupat de la seva obra, opinen que l'èxit del poeta, tot i tenir lloc en una cort que traspuava modernitat, es van generar, sobretot, per la seva atenció als ritmes i formes clàssiques.

Un document de l'època sembla indicar que va morir el 18 de juny de 1424, sense que s'hagi pogut concretar el lloc. De la seva obra es conserven 18 poemes que han estat suficients per a determinar la seva posició central en la poesia de l'Edat Mitjana.

Entre aquests poemes destaquen: Desert d'amics, Estramps i Lo setge d'amor.

Adjunto també el següent poema, rescatat de la immensitat de la xarxa:

ESTRAMPS

Jus lo front port vostra bella semblança

de què mon cors nit e jorn fa gran festa,

que remirant la molt bella figura

de vostra faç m'és romasa l'empremta

que ja per mort no se'n partrà la forma;

ans quan serai del tot fores d'est segle

cells qui lo cors portaran al sepulcre

sobre ma faç veuran lo vostre signe.

Si com l'infants quan mira lo retaule

e contemplant la pintura ab imatges

ab son net cor, no lo'n poden gens partre

- tant ha plaser de l'aur qui l'environa -;

atressí em pren davant l'amorós cercle

de vostre cors, que de tants béns s'enrama,

que mentre el vei mas que Déu lo contemple;

tant hai de joi per amor qui em penetra!

Així em té pres e lliats en son carçre

amors ardents com si estés en un cofre

tancat jus claus e tot mon cors fos dintre,

on no posqués mover per null encontre.

Car tant és grans l'amor que us hai e ferma

que lo meu cor no es part punt per angoixa,

bella, de vós, ans estai ferm com torres

en sol amar a vós, blanxa colomba.

Bella sens par ab la presençanoble,

vostre bell cors, bell fec Déus sobre totes,

gais e donós lluu plus que fina pedra,

amorós, bells, plus penetrants que estella;

d'on, quan vos vei ab les autres en flota

les jutge menys, si com fai lo carboncles

que de virtuts les fines pedres passa:

vós ets sus lei com l'astors sus l'esmirle.

L'amor que us hai en totes les parts mascles

no foncs jamais en null cors d'hom ne arma,

¿quan no n'amec pus coralment nulls hòmens

tan forta amor com cesta que el cor m'obre?

Mas sui torbats que no fonc Aristòtils

d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma,

co'l monjos bos que no es part de la cetl.la

no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla.

Oh cors d'honors, net de frau e delicte!

prenets de me pietats, bella dona,

e ne sofrats que's amant-vos peresca,

per què eu vos am mais que nulls homs aferma;

per que us suplei, a vós, que ets le bells arbres

de tots los fruits on valor grans pren sombra,

que em retenyats en vostra valent cambra,

pus vostre sui e serai tant com visca.

Tornada

Mon ric balais: cert, vós portats lo timbre

sus quantes són e'l mundanal registre

car tots jorns naix en vós cors e revida

bondats, virtuts, més que en Pentasilea.