Atletisme:

Llançaments i salts

Javelina

Consisteix en tirar el més lluny possible, una barra de ferro de 2'60 m de llarg i 800g de pes pels homes, i de 2'20m i 600 g, per les dones.

L'atleta corre fins a una ratlla on ha de llançar la javelina. Si surt de la zona de llançament o la javelina es passa de la zona delimitada, el llançament és nul.

Aquesta prova és dominada pels atletes nòrdics. Un gran llançador és en Jan Zelezny (República Txeca).

Martell

Esport on es llença una bola de ferro de 6'8 kg i 102 cm de diàmetre que està unida a un cable de fil d'acer que tanca en forma de nansa. En total pesa 7'257 Kg.

Per donar impuls el martell es fa girar sobre el cos de l'atleta, però sense moure el cos.

Igual que en quasi totes les proves de força dominen en claredat el atletes nòrdics, especialment els de Polonia.

Pes

L'objectiu es tirar el pes, d'entre 13 cm i 11 cm de diàmetre i de 7'257 kg de pes, el més lluny possible.

L'atleta està situat en un cercle de 2'135 m de diàmetre, des d'on ha de llençar. Si surt del cercle o la bola surt de la zona delimitada el llançament és nul.

Per agafar més impuls l'atleta dóna voltes sobre si mateix.

Arriben a fer fins a vint-i-dos metres.

Disc

Consisteix en llançar un disc de 22 cm de diàmetre, 4'5 cm de gruix i 2 kg el més lluny possible.

El disc és aguantat amb les falangetes de la mà, de manera que el braç estigui horitzontal. D'aquesta manera s'aconsegueix que sigui més aerodinàmic.

Es considera nul si l'atleta surt de la zona de llançament, de 2'5m de diàmetre, o si el disc surt de la zona delimitada.

Salt de llargada

Després de córrer 40 m, l'atleta ha de saltar el més lluny possible.

Quan es fa el salt, s'ha de recolzar la meitat davantera del peu, d'aquesta manera el desenganxament ha de finalitzar amb la punta del peu.

L'atleta ha de vigilar de no tocar el tauló .La distància es mesura des del tauló fins la marca més propera que ha deixat l'atleta a la sorra.

Un gran saltador es Ívan Pedroso (Cuba).

Salt amb perxa

S'utilitza una perxa de 5 m de llargada feta de fibra de carboni. El saltador, després d'una cursa de 40 m, recolza la perxa en un caixetí i ha de saltar per sobre un llistó.

El salt consisteix en 5 fases: cursa, batuda, vol, franqueig i caiguda.

La batuda és quan es recolza la perxa i el franqueig és el moment de passar per sobre el llistó.

Si no es supera l'alçada amb tres intents l'atleta és eliminat.

En aquesta especialitat l'atleta espanyol Montxu Miranda va quedar 9è.

Salt d'alçada

Consisteix en saltar un llistó que a mesura que el superes es va pujant d'alçada. Si l'atleta falla tres intents està eliminat.

La tècnica ha evolucionat molt. Primer es saltava amb dos peus i de cara, més tard es va fer el salt de tisora, on primer es passava un peu i després l'altre. Ara es fa servir l'estil "Fasbury", on es salta d'esquena. Aquest nom procedeix d'un atleta que als jocs de Mèxic, l'any 1968, va guanyar amb aquest innovador estil.

Triple salt

El funcionament és semblant que el salt de llargada, però en aquest cas l'atleta ha de fer tres salts.

Els dos primers salts s'han de fer amb el mateix peu i l'últim amb l'altre. Si no es fa així o es toca el tauló, el salt es considera nul.

És molt important caure bé, tant amb aquest salt com amb el de llargada, per guanyar uns quants centímetres i evitar lesions.

Un gran saltador, en aquesta especialitat, és en Jonathan Edwards.

Resultats