TEMA 1. INTRODUCCIÓ.

• Què és la psicologia?

Etimològicament és l'estudi de l'ànima:

• psique = ànima = tot allò que no forma part del cos.

• logos = raó = lógica.

Psiquisme: allò espiritual d'una persona. Hi ha poques coses mesurables i observables.

Psicologia: ciència que estudia el comportament de la persona.

Perquè un conjunt de coneixements sigui ciència necessiten:

• Allò que estudien ha de ser avaluable, ha de poder mesurar-se i observar. S'ha de poder quantificar una unitat de mesura. S'ha de poder modificar.

• Ha d'haver unitats per poder mesurar-ho.

• Ha d'haver una matèria de contingut. Seguir un mètode.

En un principi no hi ha ciència, només filosofia. Però hi ha un moment en el que apareixen les ciències experimentals que se separen de la filosofia.

- Per què ara diem que la psicologia és ciència? Ara el concepte de mesura és diferent, noves unitats diferents a les físiques. Per això s'anomena ciència humana (s. XVIII). Calen criteris diferenciadors que permetir diferenciar les persones. Perquè sigui una ciència ha d'haver una experimentació. Una ciència s'ha de divulgar:

• Per l'escriptura, però un llibre no sempre està al dia.

• Mitjançant revistes, publicacions curtes, ...

• A traves de la societat, congressos per a posar en comú els coneixements.

• Estudi del comportament

S'interpreta el comportament com a forma d'exteriorització de com és la persona. El comportament és:

Animal: cicle tancat, continu. A mateix estínul igual resposta. La conducta és la mateixa.

Home: cicle no continu. Podem controlar gràcies a intel·ligència i voluntat. Podem modificar l'entrada i la sortida de l'estímul. Puc no respondre, retardar la resposta o donar-ne vàries.

L'estudi de la conducta té 3 objectius:

• Descriure, explicar, definir la conducta.

• Ha de poder explicar, interpretar el perquè de la conducta. També es preocuparà de tot allò que pot intervenir en fer la conducta.

• Proporcionar el benestar de la persona.

• Història de la psicologia de l'educació i del desenvolupament.

2 períodes:

Quan la història de la infància és important hi ha la psicologia de la infància, igual que la història de l'educació necessita la psicologia de l'educació.

En la filosofia de Plató i Aristòtil es pot apreciar la psicologia.

Ambients on trobem reflexió:

La infància no es considera significativa fins el s. XVIII (Rousseau), això havia repercutit a l'educació. El nen pren importància només perquè serà un futur adult.

Criança, alimentar, cuidar.

Infància:

Futur adult. No es dóna el que necessita per aquell moment

sinò per quan sigui adult.

Abans del s. XVIII no era valorat l'infant per si mateix. Al nen se l'educava perquè quan fos gran fos “alguna cosa”, tinguès cultura. Aquest fet comença a canviar quan es produeixen una sèrie d'esdeveniments:

• Renaixença.

• Humanisme, (ss. XVI-XVII).

• Revolució francesa.

• Revolució industrial.

• Durant l'humanisme trobem aportacions molt importants:

• Elements iniciadors de la psicologia del desenvolupament i educació. Una ciència, la biologia fa 2 passos importants en 2 qüestions que tindran importància per a la psicologia del desenvolupament:

• Evolució de les espècies (Darwin).

• Descobriment de la genètica (Mendel).

• Per a la psicologia de l'educació ! pràctica de l'observació. Tota ciència necessita mètode, i el natural és l'observació, és la base. En l'àmbit psico-pedagògic Preyer i Tiedemem escriuen llibres sobre la psicologia evolutiva. Però Preyer no només descriu, sinò que ho fa de manera rigurosament científica. Ho ha vist i ho ha experimentat.

• Molts avenços en la psicologia infantil gràcies a la psicologia dels deficients. Itard troba un nen salvatge i amb la seva experiència Seguin fa un plantejament psicopedagògic pels nens especials. D'aquesta experiència, Binet es dedica a conèixer les capacitats dels nens deficients, cosa que el porta a realitzar diferents exercicis, que el s. XX fa servir en nens normals, són els tests. De Binet se'n deriven les mesures d'intel·ligència.

• El s. XIX les matemàtiques comencen amb la geometria, l'estadística es comença a aplicar a altres coneixements (psicologia), que no es poden mesurar. L'estadística permet comparar, treballar els resultats.

• Punts de partida de la psicologia del desenvolupament i de l'educació:

• Wundt.

• Rousseau.

• Biologia.

• Nens deficients.

• Estadística.

A la psicologia hi ha coses que s'expliquen de diferents maneres, apareixen teories:

• Hunt = estructuralisme, però apareix una visió global del psiquisme (gestal, visió gestàltica).

• Watson parla de la conducta com un esquema d'estímul - resposta = conductisme, però apareixen variants, conductisme operant, neoconductisme, etc. El conductisme no serveix per explicar aprenentatge, sinò el constructivisme.

• Freud = psicoanàlisi, actualment neopsicoanàlisi.

• L'observació.

És un mètode natural perquè es pot fer sense res, respon a una qualitat de la persona. És un punt de partida, només cal la persona. Hem de distingir:

• Observació espontània, ocasional, sense pretensió de treball, que podrà portar fets importants i que pot o no ser punt de partida de la següent.

• Observació sistemàtica, que és aquella que comporta una organització, elegir uns aspectes, unes situacions, etc.

A l'hora de sistematitzar hem de tenir en compte:

• Com ho planifico.

• Com facilito la situació.

L'observació és una operació intel·lectual en la qual posem els sentits a disposició de la intel·ligència per a conèixer coses, per conèixer la conducta. Té 4 condicions (regles nemotècniques = DAUS):

Observació unitària, ha de ser una, atenta, diferenciadora, sostinguda.

• Una: dirigir-se a un sol objecte, conducta.

• Atenta: alerta quan observa.

• Diferenciadora: que permeti diferenciar allò que observo.

• Sostinguda: continuada.

Perills:

Limitacions:

MÈTODES D'INVESTIGACIÓ A PSICOLOGIA: MÈTODES I PROCEDIMENTS PEL CONEIXEMENT DE L'INFANT.

• Mètode experimental.

Té tres components:

En psicologia del desenvolupament i educació, el mètode experimental no pot ser utilitzat per raons ètiques. Es poden utilitzar altres tipus d'experimentació:

• Experimetació comparativa: comparant grups que ja estan diferenciats. Tinc obligació de mirar si puc millorar la situació. Hem de comparar amb realitats.

• Experimentació comparativa amb espècies animals: per raons ètiques no hi són.

• Experimetació sobre el producte: no raons ètiques. Si investigo el llenguatge la puc fer sense perjudicar les persones. Puc recollir les mostres amb instruments i ho puc modificar.

En la base de la metodologia experimental hi ha l'observació que té una categoria de procediment, és el mètode natural més correcte per investigar infants.

Quan l'observació s'aplica a un mateix (= introspecció) té el problema de la subjectivitat. La introspecció es fa servir com a complementari no com a mètode.

El mètode psicomètric és aquell en el que s'utilitzen els tests, proves que ens permeten investigar. També és un mètode complementari.

A psicologia no hi ha cap mètode que sigui suficient, s'han de combinar, i no hi cap de perfecte. Partim d'una metodologia amb dificultats, limitacions.

Quan ens referim a l'utilització dels mètodes d'experimentació a la psicologia de l'infant té un nom propi: clínic = seguiment individual. És la posada en comú de tots els mètodes. És propi de la psicologia del desenvolupament. Té tres procediments d'aplicació:

• Avantatges: El grup sempre és el mateix, les variacions no provenen d'elements externs, no tenen influències per modificar-lo.

• Inconvenients: El temps, és impossible fer un seguiment exhaustiu, no garantia del grup. S'utilitza per fer observacions de períodes curts del desenvolupament.

• Avantatges: temps curt, puc fer seguiment exhaustiu de cada grup.

• Inconvenients: diversitat de grups, fins quin punt puc controlar les diferències. L'organització és complicada.

• Inconvenient: els grups han de ser el màxim homogenis possible, tenir en compte els factors que els poden influir.

Actualment és el mètode més utilitzat.

HERÈNCIA I MEDI.

Factors bàsics del desenvolupament:

• Herència: és el conjunt de trets hereditaris que genèticament té cada persona. Hi ha uns mecanismes de transmissió d'aquests trets. Mendel és qui explica que hi ha un element que ens transmeten els nostres pares.

Hi ha una transmissió dels trets hereditaris segons siguin dominants o recessius.

Hi ha dos tipus d'herència: d'espècie i individual. Hi ha característiques d'espècie (nas, dents, etc.), la més important pel desenvolupament és l'estructura dels gens/cromosomes que condicionen el desenvolupament de la persona. L'èsser humà té 46 cromosomes (23 parelles), 22 són autònoms i 1 és gonosoma (el sexe). Al gen hi ha el nucli d'allò que es transmet hereditàriament.

Al s. XX es descobreix el paper dels cromosomes, el codi genètic, ADN, ARN, i el paper de les enzimes (bioquímica). És important perquè permet trobar possibles solucions a algunes malalties (prevenció) i s'ha pogut veure la relació amb l'alimentació i el medi, ja que es coneix el funcionament de la bioquímica.

Zigot

Etapa intrauterina (el medi influeix, ja, dins el ventre la mare)

Naixement (congènit: el nen ho porta)

Etapes del desenvolupament (vindran determinades)

El medi serà ja molt important

L'herència des del punt de vista educatiu és irreversible i ha de dirigir l'educació a millorar-ho. La influència del medi pot ser modificada, és variable. És un dels objectius de l'acció educativa. La influència de l'herència no varia, però la del medi si i, per tant, és molt menys controlable (difícil).

• Medi: és allò que envolta l'infant i que l'influeix. Hi ha interacció. No només és el medi físic, sinò també les persones (medi social). Èpoques històriques canvien la visió de la interacció (més possibilitats de tenir més entorn gràcies a tecnologies, viatges, etc.).

Per què és important de cara al desenvolupament? Què proporciona?

Per analitzar el medi (de cara a l'estudi) dividim 3 àmbits: familiar, escolar i social. Els tres medis estan interrelacionats.

• Familiar: el medi bàsic és la família perquè:

• El nen neix en una família i durant molts anys hi està molt lligat. Els aspectes del medi escolar i social estan matitzats pel medi familiar.

• La família és un punt de referència.

• La família és bàsica i proporciona el desenvolupament de l'infant:

• Escolar: les funcions bàsiques de l'escola són:

• Variables:

• Materials:

• Diners, recursos per viure millor (FAMÍLIA).

• Bones condicions, material didàctic (ESCOLA).

• Estructura:

• Molts germans, molts avis, vivenda (FAMÍLIA)

• Rural/urbana, dues línies/tres línies (ESCOLA)

• Personalitat de les persones que formen el context i la relació entre aquests. Relació dels pares, avis, germans, mestre, conserge, etc.

• Actituds educatives: manera d'educar, metodologia, tecnologies.

• Social: el medi social és important per:

• La socialització.

• Les formes de vida.

• Els mitjans de comunicació.

• La tecnologia.

• L'ecologia.

LA PSICOLOGIA DEL DESENVOLUPAMENT.

- Què és la psicologia del desenvolupament?

És la psicologia que al llarg de les edats es va desenvolupant. És la psicologia de les edats.

El desenvolupament pot ser físic o psíquic. Hem de distingir-ho perquè el procès de desenvolupament és diferent. El físic té unes pautes per a tothom, però el psíquic és més inexacte. Cadascú té la seva pròpia intel·ligència.

• Desenvolupament físic = creixement.

• Des. físic i psíquic = importants.

El procés de desenvolupament implica dos conceptes:

• Maduració: com en el desenvolupament es va produint el desenvolupament intern de l'individu (genètica).

• Aprenentatge: adquisició externa. Cadascú té el seu temps, ritme, etc.

Hi ha uns principis o condicions generals:

• Les etapes.

Distingim etapes:

• Objectives: allò que es produeix té relació amb l'exterior. El canvi es produeix pel contacte amb el medi. Etapes tranquiles, amb seguretat.

• Subjectives: el principal element de canvi és l'individu, les característiques internes. Etapes conflictives emocionalment (interior). Etapa insegura.

Procès evolutiu:

ETAPES SUBJECTIVES 0 anys ETAPES OBJECTIVES

1er. any

12-16 mesos

1era. infància (2-3 anys)

4 anys

2ona. Infància (4-5 anys)

6-7 anys

3era. infància (8-9 anys)

10-12 anys

pubertat - adolescència

18-20 anys

joventut - adultesa

50-60 anys

vellesa

No tothom té el mateix ritme d'evolució. No parlem de retardar a aquells nens que maduren més lentament, per tant, no parlarem de recuperació, sinò d'estimulació. No podem esperar el mateix de cada nano.

Hi ha nens que tenen problemes en la personalitat, retards en el procès maduratiu deguts a causes externes al procès (familía, etc.). Hem de tenir en compte el que esperem del nen a cada edat.

CRITERIS PER CLASSIFICAR LES ETAPES EVOLUTIVES.

• 0 anys:

Abans ve el nirvana matern (període intrauterí), tots els canvis depenen de la mare, el fetus no és autònom (cordó umbilical).

Quan neix hi ha un canvi ! sortida a l'exterior (trauma del naixement), moment que pot ser traumàtic:

• El fetus per sortir ha de fer un esforç. Això pot afectar el nen (el cap encara no està ben format). La presió afecta al cap i a la respiració (anòxia: manca d'oxigen a la sang) ja que es presiona el cordó umbilical.

• El nen ha de tenir vida autònoma i es poden donar circumstàncies en les que no poder viure "sol" .

• En el part la mare ha de fer un esforç ! suor (eliminació de toxines).

El nen recent nascut, però:

• 1er any:

El primer any és important per posar en funcionament els sentits i con a inici del desenvolupament on es detectaran els possibles problemes.

Per poder caminar ! acabament biològic bàsic, maduresa coordinació perceptiva - motriu.

Caminar vol dir que ja ha acabat els objectius del primer any de vida (acabament biològic, desenvolupament sensorial, adaptació al medi). Indica que comencen unes noves capacitats.

Caminar representa pel nen:

• Aspectes que poden influir en el fetus quan neix.

El naixement té efectes que poden ser perillosos:

Durant el primer any el nen desenvolupa els aspectes físic i biològics, és a dir, els sentits i també comença a desenvolupar l'adaptació al medi. Això li donarà estabilitat, maduresa,

El primer any s'acaba quan el nen comença a caminar, perquè representa un pas significatiu (14-16 mesos):

• 1era. infància:

Està en una fase òptima, moltes possibilitats, més força, comunicació, etc. A més sempre té el vist-i-plau dels que l'envolten, el nen és el "rei" de la casa, el centre d'atenció. Això serà un fet significatiu, ja que s'inverteix al final de l'etapa.

Aspectes importants:

Continua l'"apego", ja que necessita alimentació, higiene i salut. Psicològicament té necessitats afectives, d'acceptació i seguretat. El nen ha de percebre que l'estimen.

El nen de 3 anys ha acabat l'etapa d'intel·ligència senso-perceptiva i passa a la intel·ligència pre-operacional.

La sociabilitat inicial és important, els jocs funcionals, dimbòlics, de ficció. Arriba un moment en que passen dues coses:

• 2ona. Infància: (Parvulari)

El més important està relacionat amb el propi desenvolupament de l'individu. Ara l'escola pren un paper diferent. El parvulari significa un canvi pel nen ja que ara va a aprendre, no a ser "guardat". El nen es troba amb que ha d'anar a un lloc on l'obliguen a aprendre.

És convenient que al llarg del procès hi hagi moments complicats de cara al procès de maduració, per tant, problemàtica interna, confusions.

Al llarg del desenvolupament els processos que en una etapa donen molta seguretat, de cara al futur són insuficients.

- Aspectes psicològics.

Intel·ligència ! (Piaget) Etapa pre-operacional, operacions mentals, pre-raonament. Encara no hi ha mecanismes que permeten parlar de raó. Intel·ligència intuitiva.

És una capacitat que té 2 components sempre, a totes les edats:

• Intuició: captació, adonar-se.

• Racional: raonar, exercir la lògica es manifesten de manera diferent.

Del nen és més significatiu el component intuitiu, ara però va acompanyat de més memòria, més aprenentatge, etc. Continua essent senso-motriu (1era. infància) però ara també hi ha la intuició.

La pre-lògica té algunes limitacions:

La segona infància és de molta curiositat, hi ha 3 etapes de curiositat:

• Afectivitat: els sentiments són més significatius, ara hi ha molta labilitat, molt alts i baixos, pas d'una situació a una altra, però hi ha més evidència sentimental. Emocions ! intenses però passatgeres, curtes.

Sentiments ! no són tan intensos, duren i no varien fàcilment. Un sentiment va acompanyat d'emocions.

No hi ha molta sociabilitat, però comença a aparèixer, apren hàbits de comportament social, tot i que lligats a l'afectivitat.

• Voluntat /moralitat: fins a 7 anys no es pot parlar de moralitat intencionada, per tant, no diu mentides, no té actitud moral negativa. No diu mentida perquè no ho fa amb finalitat d'enganyar, sinò defensiva. Distingeixen que reben una o altra resposta segons si diuen una o altra cosa.

• 3era. infància:

Agafa el començament de la primària (7-10 anys), nen ben situat interiorment, etapa positiva que coincideix amb l'etapa del pensament lògic, condició bàsica de la intel·ligència (capacitat de raonar). Etapa molt més per l'aprenentatge, per desenvolupar la capacitat d'aprendre, de pensar.

Pensament objectiu, reflexiu, tot i que encara continua essent intuitiu, però no tant. Se superen les limitacions de la segona infància i és més realista i menys imaginatiu. Diferencia realitat de ficció.

És afectivament emocionable, però amb més control de la voluntat, parlem de sentiments.

Etapa important socialmentm, és més oberta la relació, més aprticipació, assimila unes normes de convivència (en l'etapa anterior adquiria hàbits). Apareix el sentit de l'amistat, tot i que no és l'etapa més accentuada.

Desenvolupament moral íntim, etapa que defineix la personalitat de la persona. Des del punt de vista psicològic és important per l'individu.

El pas de l'adolescència - pubertat és llarg, la pubertat entra amb l'indicador d'un component sexual.

Pre-pubertat és el pas de la tercera infància a l'adolescència, es dóna l'acabament del desenvolupament de la intel·ligència, capacitat de control emocional, és l'etapa del grup d'amics.

L'experiència del grup és important per la sociabilitat posterior, ja que marcarà les futures relacions de la persona. Els jocs són reglats, comença l'interés per l'esport, més consciència moral, voluntat, perseverància.

Té una característica d'irregularitat en el seu comportament, de tant en tant és un símptoma de l'aproximació a la pubertat, dels canvis que això suposa.

• Pubertat:

Transformació biològica, física. Etapa subjectiva.

Pubertat = transformacions biològiques. Després de la infantesa

Adolescència = transformacions psicològiques. I abans de l'adultesa.

PSICOLOGIA DE L'EDUCACIÓ.

La psicologia és la ciència del comportament, de la conducta. Per tant, la psicologia de l'educació estudia el comportament des del punt de vista de l'educació. En tant que l'objectiu de l'educació és la formació de les persones, la psicologia hi tindrà alguna cosa a veure.

L'objectiu bàsic de la psicologia de l'educació és donar una base tant científica com psicològica del fet educatiu, tant en la vessant tècnica com a la pràctica. És a dir, preten donar una raó científica i psicològica. En aquest cas parlem d'una ciència psicològica, real, contrastada, experimentada, tant des de la vessant teòrica com la pràtica. Així, els objectius ens han de permetre diferents funcions en el camp educatiu.

Des del punt de vista teòric, en una situació o fet educatiu, l'element clau és l'alumne, si aquest no hi és no podem parlar de fet educatiu. En canvi, el mestre pot ser substituit per altres elements (p.e. video). A més es fa una ransmissió de coneixements, hi ha acció, unes finalitats, una metodologia, etc.