Historia


Inquisició


  • L'ANTIGA INQUISICIÓ DE LA CORONA D'ARAGÓ

  • L'establiment del Sant Ofici a la Corona d'Aragó pot datar-se en l'any 1232, l'anomenat Tribunal de Lleida. Nogensmenys, sembla que fou amb el Concili de Tarragona de 1242 en què hom va fixar clarament la seua organització i les seues competències. La seua instal·lació en el Regne de València segurament fos en una data propera a la Conquesta i la subsegüent fundació del nou estat.

    Aquesta Inquisició medieval estaca directament sotmesa als bisbes i mai no va desenvolupar un gran activitat. Aquests dos punts la diferencien netament del nou tribunal establert pels Reis Catòlics en tots els regnes de la monarquia hispànica, separat de la competència jurisdiccional dels Ordinaris i sotmesa a la Corona com a un departament d'estat.

  • L'ESTABLIMENT DE LA INQUISICIÓ AL REGNE DE VALÈNCIA:

  • ACCIONS I REACCIONS

    Quan hom parla sobre l'establiment de la Inquisició al País Valencià no es refereix a l'antiga Inquisició aragonesa, que ja hi existia des de la conquesta de la ciutat de València per Jaume I, sinó de la nova institució, introduïda per la política autoritària dels Reis Catòlics . Ja ho apuntàvem en les línies que ens precedeixen. Per tant la Inquisició valenciana no era més que, ai las!!!, una mera “sucursal” de la Inquisició castellana.

    L'antiga Inquisició aragonesa va funcionar sense solució de continuïtat durant tota l'Edat Mitjana, però pel que hom ha consultat no hi ha gaire informació al respecte. Tot i que les seues atribucions eren aproximadament les mateixes que les de la Inquisició moderna, sembla que no era massa activa i que el seu procediment era rudimentari. El cas és que Ferran el Catòlic va posar l'antiga Inquisició dominicana sota l'autoritat reial a més de reorganitzar-la profundament. La nova Institució fou establerta a Castella i Aragó i inicià una forta actuació contra el més important grup religiós dissident de l'Espanya Moderna; ço és, els conversos.

    La imposició del nou tribunal reorganitzat als regnes que componien la Corona d'Aragó, no es va fer sense dificultats, especialment al Regne de València. La ciutat de València (on la revolta fou dirigida pel jurat Lluís Marco), les Corts del Regne, l'arquebisbe de València Roderic de Borja (el futur Papa Alexandre VI) i gran part de la noblesa s'hi van oposar.

    Les passes que seguí Ferran el Catòlic per a la implantació del nou tribunal al Regne de València foren les que a continuació esmentem.

    L'any 1482 tingué lloc una important butlla pontifícia de Sixt IV en què s'establien normes definides per als processos, amb proves, testimonis, defensa, etcètera. L'antic sistema, clàssic des del segle XIII, es limitava a l'obtenció d'una confessió, sovint sense evidència, per a la qual cosa es recorria al turment. A més no hi havia defensa possible.

    Aquesta butlla es dirigia únicament al Regne d'Aragó. L'any següent una altra, nomenava Torquemada com a Inquisidor del Regne d'Aragó, del Principat de Catalunya i del Regne de València.

    D'altra banda, el 15 de gener de 1484, fou establerta a les Corts la Inquisició castellana al Regne d'Aragó. Hom no coneix els detalls de les negociacions que conduïren a l'esmentada implantació de la nova Inquisició a las Corona d'Aragó. Cal destacar, tanmateix, que aquesta fou l'única institució comuna als regnes hispànics.

    A la primavera d'aquell mateix any, Torquemada nomenava per a València els Inquisidors Joan d'Espila i Martí Iñigo. Nogensmenys, la resistència popular va ser ben forta. Els jurats prohibiren l'obertura del tribunal i, aconsellats per Lluís Dalmau, presentaren una apel·lació a les Corts del Regne. La ira del monarca va esclatar i, en cartes datades el mes de juliol, escriu als Inquisidors perquè complesquen llur deure. Amb tot, Les Corts i la ciutat enviaren una diputació al Rei, i el Consell Reial prohibí als Inquisidors d'obrir el tribunal, al·legant que els càrrecs havien de ser exercits per nadius del Regne. De nou s'hi produeix una nova explosió de còlera del rei, qui ordena al Governador que el tribunal començàs la seua tasca, sense fer cas de les Corts ni del poble. Malgrat tot, el tribunal va obrir les seues sessions el 7 de novembre. Tanmateix, ací no s'hi acabaren els problemes.

    Ara bé, quin fou el paper que tingué la noblesa en tot aquest procés? Els nobles oferien resistència durant alguns mesos només. L'estiu de l'any 1485, Ferran ordenà d'arrestar tots aquells qui gossassen oposar-se a l'actuació del Sant Ofici, encara que fossen d'alta jerarquia. Així mateix, alguns continuaren donant asil en els seus estats als fugitius de la Inquisició, àdhuc condemnats i cremats en efígie.

    En aquest temps, el Rei Catòlic posà el Palau Reial de València al servei de la Inquisició, i manà d'habilitar-hi les necessàries presons. Hom disposa d'informació relativa a la forta activitat del tribunal durant els primers anys del seu establiment al cap i casal i àdhuc al Regne. El juny de 1488 coneixem una llista de reconciliats, sota Edictes de Gràcia, que inclou 983 persones, de les quals unes cent eren les dones o les germanes d'altres que havien estat cremats.

  • CAMPS D'ACCIÓ DE LA INQUISICIÓ

  • LA INQUISICIÓ I ELS JUDAÏTZANTS

    No és senzill de parlar del problema dels conversos i dels judaïtzants. Els jueus valencians no han atret l'atenció dels investigadors, i poc podem dir de la seua importància , el seu nombre, les seues activitats, etcètera. Però, en línies generals, el problema es planteja semblantment arreu de la monarquia hispànica.

    Els jueus constituïen una minoria religiosa fortament diferenciada, endògama, molt sovint amb peculiars característiques racials, un grup a banda dins una comunitat cristiana. Establerts des de temps molt antics, conservaren els seus costums i la seua religió, i s'especialitzaren en un tipus molt determinat d'activitat econòmica: el préstec a interés. Per aquesta raó, el seu destí va oscil·lar entre la protecció decidida de la Monarquia -de la qual eren creditors i banquers- i el ressentiment i l'aversió del poble menut- que a la Baixa Edat Mitjana, especialment al segle XIV , esclataren sovint en persecucions i progroms.

    Amb l'establiment a Castella de la dinastia dels Trastàmara, que representa la consolidació de la gran noblesa territorial com a classe rectora, la minoria jueva, l'única burgesia important, es trobà amb aquesta alternativa: la conversió o l'expulsió.

    De fet, i davant la pressió dels fets, molts es convertiren al cristianisme. Alguns ho feren sincerament;d'altres, per motius de conveniència. Aquest últims continuaren practicant en secret les cerimònies judaiques. Fou aquesta situació, bàsicament, la que va provocar la decisió de Ferran II d'instituir la repressió inquisitorial. I hem dit, si fa no fa, perquè en aquesta època la minoria de religió islàmica, fonamentalment rural, no era considerada tan perillosa. Els jueus sí, puix que eren un grup ric, influent, que posseïa importants recursos. I exactament igual, els conversos i els judaïtzants, titulars en alguns casos de prebendes i jerarquies eclesiàstiques. Per a l'exaltada consciència d'unitat religiosa de l'Espanya dels Reis Catòlics, aquesta era una situació ben greu. Potser s'hi barrejaven d'altres motivacions no estrictament religioses, econòmiques posem per cas. Recentment hom parla del fet que potser cal “desmitificar” una mica la concepció del Sant Ofici com a un instrument repressor per tal de mantenir una homogeneïtat religiosa en els regnes que componien la monarquia hispànica, i enfocar aquest assumpte des d'un angle més -diguem-ne- polític. Cal admetre, però, que la religiosa en va ser la primera de totes les causes que la motivaren, en una Espanya en què el pes específic de la Castella latifundista nobiliària era molt superior al dels països litorals i burgesos.

    La decisió fou presa, i l'any 1492 els Reis publicaren el decret d'expulsió. Molts se n'anaren, molts hi restaren. Sovint hom ha parlat de les greus repercussions econòmiques que el fet determinà, en privar a Castella de l'única base burgesa que hauria permés un ulterior desenvolupament econòmic modern.

    Però també tingué unes altres repercussions: l'obsessió, típicament castellana, per la “limpieza de sangre” i la perduració dels petits nuclis de criptoconversos i judaïtzants. La Inquisició, naturalment, hi intervingué.

    Al Regne de València, la minoria judaica o conversa era important. No en disposem de xifres, però hi havia nuclis jueus a la ciutat i escampats pel Regne. Desconeixem les conseqüències del decret d'expulsió, però és evident que molts s'hi quedaren. Potser el procés inquisitorial més interessant d'aquesta època, del qual hi reproduïm alguns fragments, és el de Blanquina March, mare de l'humanista valencià Lluís Vives. Interessant, perquè s'ha parlat molt i sense fonament de les possibles causes de l'exili del filòsof, que el judaisme de la seua família bastaria a explicar. Interessant, també, puix que dóna algunes notícies sobre la minoria de conversos del cap i casal i sobre llurs activitats al temps de l'expulsió. Encara que el procés va ser substanciat l'any 1529, les deposicions de testimonis i altres documents annexos fan referència a l'any 1491, abans del decret per tant, i als immediatament posteriors a aquest. Vet ací un brevíssim extracte de la confessió que feu Na Blanquina el 6 de juny de 1491:

    “Reverendíssims Senyors Pares Inquisidors:

    Io, Blanquina, donzella, filla d'En Jaume March, mercader, comparent davant vostres Reverències dins lo temps de la gràcia, que de present és estada otorgada per a dir i confessar les culpes i errors comeses contra nostra santa fe catòlica, jatsia que fins ací io no haja dit ne confessat lo que aprés diré, emperò ara de present, venint a verdadera confessió e penitència, dic i confesse e me acuse davant vostres Reverències que,

    Essent jo en edat de nou anys poc més o menys, Na Isabel, muller d'En Jaumet March i mare mia, me mostrà que io fes lo dejuni del perdó, lo qual dejuni io feu dos anys, començant en la dita eda. E só recordan que ma germana Violan, tunc donzell, muller que ñes hui d´En Gabriel Monrós, dejunia per lo semblant lo dit dejuni, ensems ab los dits mon pare e ma mare (...)”

    Aquesta confessió, junt amb l'abjuració del 18 de desembre del 1491, són documents inclosos en el procés que, com hem dit adés, es va substanciar l'any 1529, ja morta Blanquina March.

    Aquest processos post mortem eren relativament freqüents: hi era en joc el patrimoni de l'encausat. En cas de sentència condemnatòria, els seus béns eren confiscats. Naturalment, els hereus- en aquest cas, Beatriu Vives, filla de Blanquina- s'encarregaven de nomenar procuradors per a la defensa. Però, fins que el professor fiscal no presentava l'acusació, el procés continuava en la sumària, i primerament es rebia la necessària informació dels testimonis. En l'esmentat procés de Blanquina en foren sis: Leonor March, Aldonça Vidal, Isabel Gençor, Lluís Salvador, Benvinguda Santafé i Miquel Vives.

    A la vista d'aquestes sis deposicions, apareix clarament la vitalitat de la xicoteta comunitat jueva de València i el seu esprit de corpsdavant les dures circumstàncies de la persecució inquisitorial. I hem dit petita perquè així ho sembla, si més no pel que fa al cercle de les famílies Vives i March. De fet l'expulsió del 1492 degué minvar considerablement els seus efectius. La resta, els criptoconversos que s'hi quedaren, van viure una existència angoixosa, intimidats per la forta actuació del Sant Ofici.

    La delació, únic mitjà pel qual la Inquisició actuava, representava un continu perill: qualsevol xicotet indici - això es veu ben clar en les deposicions - podia donar peu a la incoació del procés. De més a més, i procedents d'altres expedients, els arxius inquisitorials anaven recollint acusacions disperses, de forma que sempre era possible disposar d'un dossier satisfactori contra qualsevol jueu suspecte. En el cas de Blanquina March, les deposicions de testimonis procedeixen d'anys molt diversos:1529, 1528,1527, 1518 i 1501. Possiblement foren extretes d'antics processos arxivats. La sentència, malgrat que la defensa va ser portada magníficament , fou condemnatòria.

    Amb la declaració d'heretgia i apostasia, acabava l'actuació dels Inquisidors. L'execució de la sentència -en aquest cas la crema d'ossos ja que la condemnada havia mort uns anys abans- pertocava a les autoritats civils.

    Cal advertir que la frase “lliurar el braç secular -típica dels processos inquisitorials- equivalia a l'execució de la pena de mort. Acabat l'acte de fe, on es desplegava tot l'aparat teatral del Sant Ofici, les autoritats civils feien l'execució material en algun altre lloc distant. I aquest fou, val a dir-ho, el destí final del pare del filòsof valencià Lluís Vives. Per sentència de la Inquisició, fou cremat viu l'any 1524.

    És clar: una vegada ha demostrat plenament que el gran humanista era jueu pels quatre costats, s'esvaeixen les conjectures benpensants. Les al·lusions -ben conegudes- del filòsof a la seua adversa fortuna, “l'aferrissat i odiosíssim plet”, els “tempora diffícila”, etcètera, han cobrat un sentit inequívoc. I també la seua emigració i el seu exili, que no foren certament casuals. No volem dir amb açò que la persecució inquisitorial contra la seua família en fos l'única causa, però sí que hi tingué un pes decisiu. Sens dubte, l'humanista trobaria a París o a Bruges un clima intel·lectual més en harmonia amb el seu esperit que no pas a la intolerant Espanya on de ben segur hagués hagut d'afrontar

    -tot i la seua professió de catolicisme- massa ressentiments i suspicàcies.

    Mentrestant, la Inquisició seguia funcionant a València. Aviat hi arribaria la gran onada erasmista, nou camp d'actuació del Sant Ofici. Tot seguit en farem una anàlisi.

    LA INQUISICIÓ I ELS ERASMISTES

    Erasme de Rotterdam, humanista cristià, va desfermar i canalitzar arreu d'Europa un ampli moviment de renovació religiosa. No és gens senzill d'esbossar-ne les directius principals d'aquest moviment sense eixir-nos del tema que ens ocupa. Si devem cercar-ne dos factors bàsics, potser caldria escollir aquest dos:

    La primacia de l'Evangeli i de la paraula de Crist, extreta de versions acuradament treballades amb exquisida tècnica filològica, i el culte en esperit, més enllà dels ritus, de les cerimònies i de les insígnies.

    Les obres d'Erasme van constituir, sens dubte, el primer gran boom editorial de la història. Les edicions llatines i les traduccions en llengua vulgar són innombrables. A l'Espanya de l'època, ja agitada per inquietuds renovadores d'origen local, la repercussió del moviment erasmià fou extraordinària. Erasme hi trobà possiblement el seu públic més fervent.

    L'ortodòxia de l'humanista no va ser discutida al principi. Nogensmenys, l'aparició de Luter, la ruptura amb Roma, la guerra d'Alemanya i el fracàs dels intents conciliadors de l'Emperador Carles, decantaren a poc a poc les posicions ultra en contra de l'erasmisme.

    A Espanya, la trajectòria va ser semblant. Al començament, l'erasmisme representava la postura oficial davant el conflicte alemany: el canceller Gattinara , Alonso de Valdès i fins i tot l'emperador mateix, defensaven l'humanista. Les seus obres circulaven amb absoluta llibertat, i àdhuc comptà amb el suport de l'Inquisidor General, l'arquebisbe de Sevilla Alonso Manrique.

    Després de la condemnació a Luter, l'evangelisme erasmià, dubtós quant a la seua ortodòxia des de l'angle dels integristes, va ser objecte de durs atacs. Les seues proposicions foren sotmeses a una conferència de teòlegs reunida a Valladolid. Però la protecció imperial i l'èxit general de la nova espiritualitat ajornaren el temps de la persecució. Quan aquest esclatà, cap a l'any 1528 segons sembla, no va ser dirigida contra l'erasmisme com a tal. A Espanya, les noves idees apareixien barrejades amb l'il·luminisme i el quietisme, i sobre els molts encausats recaigué també l'acusació de luteranisme. Al capdavall, moltes de les proposicions erasmianes pudien a luteranes en les mentalitats suspectes. No fou una persecució general: processos aïllats amb l'acusació de l'il·luminisme o de luteranisme.

    Després de la retirada de l'emperador a Yuste, l'any 1556, la repressió inquisitorial es fa més forta. El clima espiritual d'Europa -l'any 1563 acaba el concili de Trento- ha canviat radicalment. L'Espanya de Felip II es replega sobre ella mateixa (els ja clàssics proverbis “Santiago y cierra a España” o “Que inventen ellos” ben bé reflecteixen aquesta mentalitat). Aleshores el Sant Ofici obri una vasta operació de neteja.

    A València, la nova espiritualitat produí una generació florida. A través de les pàgines del processos que s'hi conserven podem saber un gran nombre de dades sobre el clima espiritual de la ciutat en aquells anys decisius.

    Pel que respecta a l'orde processal reglamentari, primerament hi tenia lloc els testimonis necessaris per a la detenció del reu.

    Acabada la sumària, i havent ja motiu suficient per a capturar l'encausat, començava el procés pròpiament dit. Sovint no era necessari que hi haguessen motius diguem-ne consistents perquè la proposició fos qualificada d'herètica ja que la nimietat de les causes no era ni molt menys un atenuant a l'hora d'acusar a algú.

    Immediatament després, si s'esqueia, el pres era conduït cap a la presó. Una volta allà, el procés començava amb un acurat interrogatori del reu, que havia de declarar la seua genealogia, vida, estudis i amistats

    L'escriptura final d'acusació que presentava el promotor fiscal era l'antesala de la sentència dels Inquisidors on s'establia quines eren les penes a què hauria de fer front el reu. Durant el procés, per descomptat, aquest comptava amb una defensa que podia evitar la condemna o bé reduir la duresa de la sentència.

    LA INQUISICIÓ I ELS MORISCOS

    Als primers capítols hem parlat de la persecució inquisitorial contra la minoria jueva. Els mudèjars -que cal anomenar-los moriscos després de la Germania- , l'altre grup dissident de l'Espanya moderna, no van ser objecte preferit de l'acció de la Inquisició. Potser, tal i com apuntàvem adés en parlar del jueus, perquè eren pobres, estaven arraconats en àrees rurals, i subjectes al domini directe dels senyors territorials. Aquesta darrera circumstància, especialment, els posava en certa mesura fora de l'abast dels Inquisidors: els senyors els defensaven -eren la seua mà d'obra camperola-, i com que, de més a més, restaven allunyats de les zones urbanes, el perill de contagi era menor.

    Però els moriscos -mudèjars, de moment- existien, i el problema s'agreujaria progressivament. Durant la revolta de la Germania, foren objecte d'una persecució acarnissada per part dels agermanats: els bateigs forçats en massa, les masses esgarrifoses en són episodis coneguts.

    En ser sufocada la rebel·lió, el 25 de novembre del 1526, fou signat un decret general d'expulsió. A Set-Aigües -llavors lloc fronterer amb Castella, hui ja no ho és a causa de l'afegiment de la comarca de la Plana d'Utiel al País Valencià durant les divisions territorials provincials del segle XIX- es donarien els passaports per a embarcar cap a La Corunya. Aquest decret, però, fou seguit d'un altre, més lleu, el 8 de desembre: aquells qui es batejarien podien restar al país. La pressió dels senyors territorials, principals beneficiaris de la derrota dels agermanats, va ajornar l'expulsió. Naturalment, aquesta conversió precipitada i tàcita només produí cristians nominals: les mesquites seguiren funcionant. Fray Antonio de Guevara afirma haver batejat 20.000 moriscos.

    Aviat esclatarà una formidable revolta a la Serra d´Espadà. Una vegada reprimida, la Inquisició actuà moderadament. Primer que res, calia intentar una vertadera tasca d'evangelització. En la Concòrdia del 6 de gener del 1526, confirmada per Carles V a les Corts de Montsó del 1528, s'establia que la Inquisició hauria de deixar de procedir contra els moriscos durant quaranta anys, i que, en deu aquests haurien d'abandonar l'algaravia i aprendre el castellà o el català.

    Tanmateix, el Sant Ofici va actuar. El 1521, el Tribunal de València tenia 58 causes per heretgia, i 37 per condemnats -dels quals la majoria sembla que eren moriscos- foren cremats. L'activitat inquisitorial augmentà al final del segle: 291 causes el 1591 i 116 el 1592.. En l'acte de fe del 5 de setembre del 1604, hi hagué 28 abjuracions de levi, 49 de vehemendi, 8 reconciliacions i 2 reus foren relaxats al braç secular. Tots els afectats eren moriscos, llevat d'un francés, condemnat per blasfèmia. En l'acte del 7 de gener del 1607, hi hagué 33 moriscos.

    Mentrestant, els plans de conversió es multiplicaven. El cardenal Manrique va fundar un col·legi per als fills de moriscos. L'arquebisbe de València Tomàs de Villanueva actuà també en aquest sentit. Tanmateix, els projectes fracassaren, a causa de l'absentisme, de la despreocupació i fins i tot de la crueltat dels clergues que haurien d'haver-los posats en pràctica.

    Quan, el 1568, l'arquebisbe Joan de Ribera ocupà la seu de València, es va mostrar decidit partidari de l'expulsió. Siga com siga, treballà activament en la conversió dels moriscos. En una conferència amb els bisbes de Tortosa i d'Oriola, comprengueren que el problema més urgent a solucionar era el dels minvats salaris del rector. Ribera aconseguí arreplegar diners de molt diversa procedència. De més a més, crea un col·legi de xiquets i altre de xiquetes.

    L'expedient no era de solució ràpida. Però a part d'això hi havia l'oposició dels nobles, els quals no solament eren indiferents als projectes de conversió, sinó que en alguns casos afavorien la perduració de la religió islàmica entre els seus vassalls. Alguns senyors feudals, protectors de llurs vassalls, foren també processats per la Inquisició com l'almirall d'Aragó Sanç de Cardona. D'altra banda, alguns moriscos rics i influents, com En Cosme, En Joan i En Ferran Abenàmir, de Benaguasil, van poder desviar amb diners el desenllaç final dels procés que se'ls va substanciar.

    El problema dels moriscos no es plantejava, doncs, com a pura qüestió religiosa. Les implicacions polítiques que hi ha al darrere semblen clares o almenys ho eren per a la camarilla governamental. Els moriscos valencians -els andalusos eren dispersos per tota Castella des de la rebel·lió de l'Alpujarra- podien ser uns excel·lents aliats de la potència turca i dels seus amics els barbarescos. La pirateria d'aquest hostilitzava la navegació i atacava la costa, abans i després de Lepant. Potser el problema no era, tot plegat, tan greu, potser hi havia una mena de consciència neuròtica de perill. Però el perill existia. Els projectes de l'almirall Cardona així ho evidencien .

    El problema dels moriscos anava fent-se com més va més insoluble. El 22 d'agost de 1599, el Sant Ofici publicà un Edicte de gràcia que va durar 18 mesos: només 13 persones es presentaren a la reconciliació. L'expulsió definitiva, en 1609, de gravíssimes conseqüències per al País, fou la solució més ràpida. Els senyors territorials, en aquest cas principals perjudicats, saberen rescabalar-se per altres costat. Però aquesta ja és un altra història.

    CONFLICTES DE JURISDICCIÓ

    El Tribunal de la Inquisició tenia unes àrees de competències ben definides: heretgia, bruixeria, bigàmia, sol·licitacions sexuals dels clergues, etcètera. En aquests casos, normalment, els funcionaris del Sant Ofici no entraven en pugna amb el poder civil.

    La matèria que suscità conflictes de competència va ser la relativa a la jurisdicció dels familiars del Sant Ofici. Aquests familiars eren una mena de funcionaris laics del Tribunal, molt nombrosos, que tenien el dret de dur armes per tal de protegir els Inquisidors i una jurisdicció privativa en els afers públics. En les seues causes, tant civils com criminals, podien acudir als jutges inquisitorials, i escapar d'aquesta manera a la competència dels funcionaris reials. Aquesta situació provocà contínues queixes de les Corts davant el Rei. Malgrat les concòrdies -1554 , 1568, 1595- que s'establiren per reduir l'àmbit de les competències inquisitorials sobre els seus familiars, el problema perdurarà i les queixes i els xocs registrats seran continus. Quan per primera vegada, a les Corts de Cadis, es planteja la supressió del Tribunal del Sant Ofici, veurem com encara la qüestió dels familiars és utilitzada com a argument en el debat parlamentari

  • LA INQUISICIÓ EN EL SEGLE XVIII

  • La Història de la Inquisició al Set-cents ofereix un panorama més complex. Als segles anteriors el dit tribunal havia tingut sempre un camp d'acció preferencial tal i com apuntàvem adés: conversos, erasmistes i ortodoxos.

    Després de l'expulsió dels moriscos l'any 1609, el problema fou tallat de soca-rel. En aquest segle, no hi ha cap moviment heterodox de particular importància. A Espanya, el janseisme no va tenir gaire repercussió, i , si de vegades en veiem penjada l'etiqueta, es tracta d'una deliberada exageració: de la mateixa manera que, al segle XVI, “erasmista” és sinònim de “luterià”, al segle XVIII, les posicions antijesuítiques o simplement regalistes són qualificades de jansentanistes. És el cas del valencià Josep Climent, bisbe de Barcelona, l'únic en qui potser podríem rastrejar algun eco de els tesis de Port-Royal.

    Les causes polítiques són, en certa mesura l'aspecte més característic de l'actuació inquisitorial: els nous equips governamental de la dinastia borbònica en part de procedència burgesa, s'adhereixen -aquesta formació s'ha d'entendre latissimo sensu-a

    les idees enciclopèdiques i il·lustrades. La política de la monarquia esdevé -en especial el regne de Carles III- decididament regalista, i per tant, havia de xocar amb l'autonomia dels Inquisidors. El Sant Ofici era com un Estat dins del propi Estat, i aquesta independència el col·locava fora de l'abast de l'autoritat reial.

    Madurat al llarg del segle, aquest serà el principal argument emprat als debats de les Corts de Cadis. Ja ho veurem en el proper apartat.

    Malgrat tot, la activitat del tribunal va decaure a causa de l'eradicació de les principals minories religioses dissidents de l'Espanya moderna. Heterodoxos de menor quantia, alguns grups residuals de judaïtzants i casos de bruixeria, sodomia, bigàmia, etc, prestaren material escàs per a l'actuació del Sant Ofici al País Valencià.

    A principis del segle XVIII, se substanciaren algunes causes contra partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria. No debades, la repressió que es dugué a terme a casa nostra fou duríssima arran de la desfeta d'Almansa.

    En la segona meitat de la centúria, l'entrada a la Península dels corrents de pensament transpirenaics provocà l'atenció inquisitorial sobretot pel que respecta als llibres. No obstant, els intents del Sant Ofici d'evitar l'entrada de llibres estrangers xocaven amb un actiu contraban, i les obres de Voltaire, de Rousseau, de Holbach, etc, circulaven.

    Tanmateix, aquest afebliment de la Inquisició no ha de ser entés de manera absoluta. En tot cas l'hauríem de situar només en la segona meitat del segle. Cal dir però que no hi ha una investigació acurada que permeta de determinar l'esfera d'acció del tribunal en aquesta època ni tampoc sobre la seua intensitat.

    Un altre aspecte, més difícil d'estudiar, és el de l'actuació del Sant Ofici respecte de les noves idees científiques. Al segle XVIII, aparegueren diversos índexs de llibres prohibits, el més important dels quals, o si més no el que té major volum, les del 1747, publicat per l'Inquisidor Francesc Pérez de Pardo. Posteriorment, les obres dels grans filòsofs il·lustrats foren prohibides de manera progressiva. De fet, però, i com hem dit abans, els llibres entraven, es venien i es llegien.

    Una característica important de la història de la ciència en aquest segle, és la difusió de les idees copernicanes: essencialment, que el centre del sistema planetari era el Sol i no pas la Terra.

    L'oposició de l'Església a la teoria heliocèntrica es basava en raons teològiques, no pas científiques, i el cas de Galileu Galilei, en el segle anterior, n'és un exemple.

    A la Península, aquestes idees eren ja conegudes des del Cinc-cents, però la seua introducció topava amb la repressió inquisitorial. Encara que en el Set-cents, els científics espanyols s'adherien preferentment - per por al Sant Ofici, sembla- a la teoria eclèctica de Tycho Brahe. Tal és el cas del gran metge valencià Andreu Piquer.

  • L'ABOLICIÓ DE LA INQUISICIÓ: PUNT I FINAL?

  • Ja hem constatat, al segle XVIII, la decadència del Tribunal del Sant Ofici, especialment a la segona meitat de la centúria. Aquest declivi apareix en l'evident disminució del nombre dels processos, en la lleugeresa de les penes, en la prudent actuació dels Inquisidors -excepció feta del cas d'Olavide- davant l'onada lliurepensadora, en la relativa ineficàcia de les seues mesures, etc. Fins i tot podem constatar una sensible disminució de la nòmina dels funcionaris i dels ingressos: La Inquisició de València amb prou feines podia saldar despeses a final d'exercici.

    Les idees abolicionistes van anar gestant-se al llarg del segle. El ministres de Carles III, i possiblement el mateix Rei, haurien escomés l'abolició del Tribunal si els hagués resultat especialment incòmode. La Inquisició, com bé assenyalàvem adés, Estat dins l'Estat; xocava , al segle XVIII més que mai, amb la política regalista de la Monarquia.

    En 1808, la invasió francesa i el subsegüent esclat de la Guerra del Francés (1808-1814), obriren una nova etapa dins la història d'Espanya. L'Estat sense Rei, en lluita amb els invasors, emprén la tasca de donar-se una nova estructura constitucional.

    Les Corts reunides a Cadis el 24 de setembre del 1810 són per a Espanya, el que la Constituent del 1789 és per a França, és a dir: una Assemblea revolucionària. Llibertat d'impremta, sobirania conjunta del Rei i del poble, abolició dels senyorius jurisdiccionals, supressió de la Inquisicions, etcètera, són les disposicions que van desfent l'edifici de l'Ancient Régime.

    El debat sobre la supressió del Sant Ofici, l'any 1813, va ser llarg i animat. Tant que el Diari de Sessions li dedica un volum especial. Els arguments dels diputats abolicionistes van ser, en substància, els ja desenvolupats al segle XVIII: incompatibilitat del Tribunal amb l'exercici lliure de la sobirania, intromissió en la política de la Monarquia, irregularitat del seu procediment, etc.

    Així doncs, les idees abolicionistes, forjades durant el segle, es van manifestar obertament en les Corts de Cadis de 1810-1813, en les que el diputat valencià Joaquim Llorenç Villanueva va ser un dels més conspicus defensors de l'abolició.

    La tasca legisladora de les Corts -hom hem dit en un altre lloc- es realitzava en el buit, sobre un país irreal. I aquest país, a l'hora de la veritat, no hi va saber respondre. En retornar de França el 1814, Ferran VII signà a València el famós decret de 4 de maig, que abolia els de les Corts. La Inquisició, doncs, era de nou implantada.Tanmateix, les pèrdues que havia sofert a conseqüència de la guerra i l'abolició eren irreparables. El Sant Ofici no se'n va poder restablir. Les poques causes substanciades en aquests anys ho foren amb especial moderació.

    La trajectòria oscil·lant de la història política espanyola va sotmetre la Inquisició a successives abolicions i restauracions. La revolució triomfant de l'any 1820, en posar de nou en vigor els decrets gaditans, tornà a abolir el Sant Ofici. I el 1823, amb la reinstauració de Ferran VII com a monarca absolut, foren revocats tots els decrets del Trienni.

    D'aquesta última època, que els liberals anomenen “ominosa dècada”, és la darrera execució per heretgia que enregistra la història de la Inquisició. El lloc, ai las! València, el reu executat fou el mestre Gaietà Ripoll.

    Ripoll, que havia lluitat en la Guerra del Francés, fou fet presoner i dut dellà els Pirineus. A França, sembla, es va fer deista. De regrés a València, a l'escola llevà el crucifix de l'aula i féu substituir als xiquets la frase de salutació “Ave Maria” per un altra “Alabado sea Dios”. Acusat per aquesta causa, va ser processat per la Junta de fe creada per l'arquebisbe. La Inquisició -aquest punt, però, no està gens clar- encara que restablerta sembla que no funcionava.

    Després d'un llarg procés que va durar dos anys, el 31 de juliol del 1826 fou penjat. Bé que les autoritats civils no gosaren fer la crema ritual, posaren unes flames simbòliques pintades sota el cadafal.

    L'execució de Ripoll va tenir una gran repercussió a Europa. A Espanya, els liberals en feren una mena de símbol: la darrera víctima de la barbàrie i de la intransigència representada per l'absolutisme.

    De facto ja inexistent, el Sant Ofici de la Inquisició va ser definitivament abolit pel Decret de 15 de juliol del 1834, mort ja Ferran VII. El regnat d'Isabel II representa la instal·lació en el poder dels liberals. L'absolutisme, coagulat entorn del germà del rei mort, Carles Maria Isidre, s'alçà en armes al País Basc, Navarra, a l'Aragó, a Catalunya i al País Valencià. Som en plena guerra carlina. Els seus partidaris encara defensen el Sant Ofici.

    A Madrid, però, Nicolau Maria Garelli, antic catedràtic de la Universitat de València,

    signa el decret d'extinció definitiva.. Pel seu interés us reproduïm l'articulat del mateix.

    Vet ací un fragment de l'esmentat decret:

  • Se declara suprimido definitivamente el Tribunal de la Inquisición.

  • Los precios rústicos y urbanos, censos u otros bienes con que les había dotado la piedad soberana o cuya adquisición le proporcionó por medio de las leyes dictadas para su protección, se adjudican a la extinción de la Deuda pública.

  • Las ciento una canonjías que estaban agregadas a la Inquisición se aplican al mismo objeto, con sujeción a mi Real decreto de 9 de marzo último y por el tiempo que expresan las Bulas apostólicas sobre la materia.

  • Los empleados de dicho Tribunal y sus dependencias que posen prebendas eclesiásticas u obtengan cargos civiles de cualquiera clase con sueldo, no tendrán derecho a percibir el que les correspondía sobre los fondos del mismo Tribunal, cuando servían en él sus destinos.

  • Todos los demás empleados, mientras no se les proporcione otra colocación, percibirán exactamente de la Caja de Amortización el sueldo que les corresponda, según clasificación que solicitarán ante la Junta creada al efecto.

  • Tendréislo entendido y dispondréis lo necesario a su cumplimiento.

    En San Idelfonso a 15 de julio de 1834.- A.D. Nicolás María Garelly.

    S'acabava així un dels capítols més foscos de la història del País Valencià i qui sap si potser també de la història de la humanitat.

    Eppur si muove!!!, hom diu que va afirmar Galileu en ser jutjat per la Inquisició. Eppur si muove!!!

    . Inflicció de tortura; tortura infligida; greu pena corporal o moral

    En hebreu significa “persecució vers el jueus”

    Vell concepte que al·ludeix a la camaraderia, el corporativisme entre un determinat grup social.

    Fray Antonio de Guevara (Treceño, Cantàbria, 1480 - Mondoñedo, Lugo, 3 d'abril de 1545), escriptor i eclesiàstic franciscà, un dels més populars del Renaixement (s'ha calculat que les seues obres es van publicar durant els segles XVI i XVII més de 600 vegades per tot Europa).

    En les resolucions del Tribunal l'acusat podia ser finalment absolt -pocs casos, generalment eren suspesos - ; penitenciat -se l'imposava un càstig sever- ; podia ser "reconciliat" en els braços de l'Església, o directament cremat. Qui era penitenciat devia "abjurar" dels seus delictes, de levi (si era un delicte menor) o vehemendi (si era greu), a canvi d'un càstig normalment corporal. Després d'acomplir la pena, el penitent podia ser reconciliat en el si de l'Església.

    El jansenisme va ser la doctrina predicada per Cornelius Jansen (1585-1638) i els seus deixebles. Era un moviment religiós promogut pels seus partidaris als segles XVII-XVIII pels Països Baixos, França, Alemanya i Itàlia.. Propugnava un rigorisme moral radical i pretenia limitar la llibertat humana a partir del principi que la gràcia s'atorga a alguns éssers des del seu naixement i a d'altres se'ls nega.


    Latíssimo sensu (Producció en ciència)

    Pablo Antonio José de Olavide y Jauregui. (Lima, 25 de gener de 1725 - Baeza, 25 de febrer de 1803 ). Escriptor, jurista i polític peruà.

    En 1775 se li va obrir procés inquisitorial i va ser acusat per haver sostingut cent vint i sis proposicions herètiques entre les quals diu un biògraf que «hi havia moltes exactes si bé altres eren impertinents, com ara haver defés el sistema de Copèrnic i haver-hi prohibit en les colònies que es tocaren les campanes a mort, perquè no s'abatera l'ànim dels pobladors que diàriament delmaven la pesta.» Ingressa a la presó a finals de 1776 i s'assenyala per a veure la causa de Olavide en Sevilla el dia 24 de novembre de 1778. Es va convidar per a assistir a aquest acte a més de seixanta persones, la major part amics de l'acusat. La lectura del procés va durar quatre hores, i en la sentència que es va pronunciar immediatament va ser declarat Olavide com a heretge convicte

    Joaquim Llorenç de Villanueva i Astengo (Xàtiva, 1757-Londres, 1837)

    Sacerdot, polemista, jansenista, va exercir el càrrec de diputat en les Corts de Cadis.Partidari de la separació de poders, va impulsar el decret que va acabar amb el Ttribunal de la Inquisició. En 1823 va ser exiliat a Londres, a causa de les seues idees liberals. Allí va habitar fins al moment de la seua mort.

    El deisme pretén afrontar la qüestió de l'existència de Déu a través de la raó, en compte de per mitjà dels elements comuns de les religions teistes com la revelació directa, la fe o la tradició. Els deistes en general rebutgen la religió organitzada i els déus personals "revelats" argumentant que Déu és el creador del món però que no intervé de cap forma en els quefers del món, encara que aquesta posició no és estrictament part de la filosofia deista. Per a ells, Déu es revela a si mateix a través de la ciència i les lleis de la naturalesa.

    - 1 -




    Descargar
    Enviado por:El remitente no desea revelar su nombre
    Idioma: catalán
    País: España

    Te va a interesar