La informàtica:

¿Què és la informàtica?

És la ciència que s'ocupa del tractament de la informació de manera automàtica.

Les dades són processades per una maquina; l'ordinador.

¿Quines aplicacions té la informàtica?

La informàtica s'aplica en camps molt diversos com per exemple:

- La ofimàtica, que es la facturació, la comptabilitat, i les nòmines...

- En l'industria per controlar els processos de fabricació.

- En medecina per el seguiment dels pacients, i el suport de les maquines en operacions quirúrgiques complicades.

- En la tecnologia: En la simulació de processos reals amb la finalitat de comprobarne el funcionament abans de fels i estalviar diners i temps envà.

- En educació: Com a material didàctic per aprendre.

- En oci: per comunicar-se amb amics, familiars i gent que esta lluny.

- En domòtica: per estudiar i millorar el confort, la comoditat, la seguretat i la comunicació a la llar.

L'ordinador:

El funcionament intern de l'ordinador:

Actualment hi ha una gran diversitat d'ordinadors, depenen de l'útilitat que l'amo li vulgui donar.

Però el mes estes es el PC: “Personal Computer”.

¿Què és un ordinador?

És una eina o maquina formada per un conjunt de circuits electrònics, que en el fons no son res mes que un conjunt de calculadores potentíssimes que treballen amb un sistema de numeració binari, es a dir, fan operacions, matemàtiques o lògiques, combinant zeros i uns. Mitjançant els elements d'entrada, l'ordinador rep informació, que ha de processar. Després en presenta els resultats mitjançant els elements de sortida.

El cervell de l'ordinador: el CPU.

És un circuit integrat de petites dimensions, aquest component duu a terme i dirigeix totes les operacions per executar un programa i coordina la intercomunicació entre l'ordinador i cadascun dels perifèrics. Totes les dades que maneja l'ordinador han de passar pel processador, que és format per:

- Una unitat de control, que interpreta les instruccions que s'han de portar a terme.

- Una unitat aritmètica i lògica, que fa les operacions matemàtiques i lògiques a partir de les dades que rep.

Memòria principal interna

El processador necessita sempre una memòria principal interna, que es el lloc on s'emmagatzema temporalment totes les dades que ha de tenir a l'abast de manera immediata mentre processa.

La velocitat de processament

Es calcula en MHz i es el nombre d'operacions que pot fer cada segon. Així doncs la potencia i la rapidesa de l'ordinador depèn de la qualitat del processador. I també depèn d'això la velocitat a la que s'executin els programes.

Actualment s'està arribant a la màxima capacitat possible en els circuits fets a base de silici i per això s'estan experimentant nous materials, com per exemple materials plàstics i substàncies derivades de la química supramolecular. Totes aquestes investigacions amb el temps hauran de permetre una capacitat molt mes elevada de processament.

Altres parts de l'ordinador:

Per què el processador pugui dur a terme les seves funcions fan falta altres elements com per exemple:

Font d'alimentació:

Es la que proporciona el corrent elèctric al processador, per això es connecta al corrent de la xarxa i es la que s'encarrega de convertí el corrent en continu de baix voltatge.

Placa principal:

És el lloc on es munten i es connecten tots els components de l'ordinador.

Esta formada per una sèrie de circuits integrats coneguts com xips, s'encarrega del tractament de la informació i executen els programes, aquests discs integrats poden ser fixes o mòbils, en el segon cas es coneixen com “slots”. En els buso que son el sistema conductor que uneix els diferents slots s'hi connecten targetes que permeten el funcionament dels elements perifèrics : impressora, modem, so, imatge...

Memòria:

És on s'emmagatzema la informació i se li dona un nombre identificador per acudir-hi. El tipus de memòria que contenen els circuits de la placa poden ser de dos tipus: Ram o Rom.

Memòria Ram:

És la memòria de lectura i escriptura, que utilitza l'ordinador per emmagatzemar la informació que ha de processar el microprocessador.

Memòria Rom:

És la memòria de només lectura i és la que utilitza l'ordinador per a la lectura de la informació emmagatzemada i està determinada pel fabricant.

Unitats d'emmagatzematge massiu:

Per guardar la informació es poden fer servir dos sistemes l'òptic o el magnètic.

El sistema magnètic:

És format per un suport en forma de disc recobert d'un material magnètic, aquest sistema el fan servir:

El disc dur:

Què està format per una o més làmines metàl·liques de forma circular amb un recobrament magnètic, tancades en una capsa metàl·lica que les protegeix.

El disc flexible o disquet:

És un disc de forma circular i de material plàstic amb un recobriment magnètic, en l'actualitat els discos flexibles més utilitzats són els de 3,5, que tenen una capacitat

d'1,44 Mb.

La cinta magnètica:

Consisteix en una cinta flexible de material plàstic magnètic enrotllat en bobines que poden ser de grans dimensions, les més utilitzades son de petit format tipus casset.

El sistema òptic:

Té una gran capacitat d'emmagatzematge i només es pot llegir per una cara.

El CD-ROM:

El CD-ROM és un disc de material plàstic, com el disc compacte de música, que , més pot enregistrar imatges, textos, animacions...

La comunicació auditiva:

L'electricitat i la comunicació:

El desenvolupament de l'electricitat, i després de l'electrònica, va permetre disposar de sistemes de comunicació a distància, primer va arribar el telèfon i una mica més tard la ràdio.

L'amplificació de so:

Aleshores també es van desenvolupar els equips d'amplificació de so, que permeten que el so es pugui sentir en grans espais, per això calen uns aparells especials que disposen bàsicament de tres parts: micròfon, amplificador i altaveu.

EL MICRÒFON:

És una capsa que conté, una membrana que vibra quan rep ones sonores, les vibracions es converteixen en ones elèctriques d'una intensitat proporcional a la força de les vibracions de les ones del so. El senyal elèctric es de baixíssima potència i perquè tingui capacitat per circular a distàncies més o menys llargues i pugui fer sonar els altaveus, se n'ha d'augmentar la potència, per això s'usa l'amplificador.

L'AMPLIFICADOR:

És un dispositiu electrònic que dóna potència a un senyal elèctric dèbil.

Va muntat dins d'una caixa que porta dins seu dels dispositius de comandament en forma de botons.

L'ALTAVEU:

És una versió reduïda de l'amplificador que serveix per amplificar el so directament a l'orella del oient.

Consta d'una membrana generalment de cartró i de forma cònica, unida a una bobina que rep el corrent elèctric del senyal.

El telèfon:

El telèfon és indubtablement, el millor invent en el camp de la comunicació personal a distància.

El telèfon basa el seu funcionament en la transformació d'un senyal acústic en el senyal elèctric, que circularà pels conductors corresponents i degudament amplificat i farà arribar el so al seu destí. El so va en dos sentits, simultàniament, d'un usuari a l'altre. Com que això no es possible només amb dos cables, un dispositiu fa que, en parlar, l'auricular no reprodueixi la pròpia veu.

Un telèfon fix d'ús domèstic consta de dues parts: el cos que conté el disc de marcar o les tecles i l'avisador, aquesta part va unida per un cable al micròfon i l'auricular.

La comunicació per telèfon:

Els primers telèfons funcionaven amb centrals manuals; avui els abonats es comuniquen automàticament a través d'un sistema de xarxes urbanes, interurbanes e internacionals.

La telefonia digital:

La veritable distinció entre sistemes telefònics rau en el tipus de transmissió: analògica o digital. Mentre que la analògica transmet senyals en forma d'ones modulades la transmissió analògica transmet senyals codificades en forma de zeros i uns. Això es mes conegut com a sistema binari.

La radiodifusió:

La radiofonia simplement es un sistema de transmissió del so per l'espai. Abans de l'aparició de la televisió, va ser un mitjà de comunicació fonamental per la humanitat.

Els fonaments de la ràdio:

Perquè aquest tipus d'ones es puguin transmetre per l'espai a distancies considerables a una velocitat molt ràpida , la freqüència d'oscil·lació dels electrons ha de ser de centenars de miler de milions d'hertz, si son així, s'anomenen ones d'alta freqüència.

Cal tenir en compte que la freqüència del senyal elèctric del so audible es de baixa freqüència mentre que les que envia l'emissor ha de ser d'alta freqüència. Així l'emissor crea dos tipus d'ona, la portadora d'alta freqüència i la moduladora de freqüència molt baixa. La moduladora es sobreposa a la portadora i a modifica.

L'ona que ens arriba per tant, es una ona modulada que es transforma en so audible.

Les emissores i la freqüència:

El nombre d'emissions d'ones electromagnètiques que circulen per l'espai es molt elevat, per això l'emissor emet en una determinada freqüència que el receptor selecciona per aconseguir que se senti una sola emissora, la freqüència es regula a traves del dial.

L'enregistrament del so:

El so pot ser enregistrat i emmagatzemat en aparells especials, els mes coneguts actualment son els cd's i el disc compacte.

El magnetòfon:

És un aparell que enregistra el so mitjançant el magnetisme. Hi ha molts tipus de magnetòfons però els més coneguts i més utilitzats són el casset i el cd, té dues parts: la cinta magnètica i el capçal.

El dis compacte (CD).

Actualment s'ha estès molt el “compac disc”, que funciona segons el mateix principi que el CD ROM que fan servir els ordinadors, un lector òptic de raig làser i sistema digital.

La televisió:

Inicialment la televisió en els seus inicis era en blanc i negre, però en l'actualitat es en color i la definició de les seves imatges cada dia és més perfecte i més nítida..

La televisió permet transmetre imatges a distància, amb el so corresponent, generalment per l'espai, en l'espai en forma d'ones electromagnètiques.

Les imatges es graven amb una camera i es reprodueixen per la pantalla de la televisió.

La càmera de televisió:

És l'aparell que capta les imatges i les converteix en un senyal elèctric que es transmet fins a l'aparell de televisió, que les reprodueix.

La càmera consta de: l'objectiu, per on entra la llum i d'unes plaques sensibles que la recullen.

El receptor de televisió:

El receptor descodifica les ones i les transmet a la pantalla, la majoria de les pantalles encara funcionen amb el sistema anomenat: tub d'imatges

A la part ample d'aquest tub es on es veuen les imatges i a la part estreta es la que conté els anomenats “canons electrònics” que projecten sobre la pantalla feixos d'electrons.

En la televisió en color cada feix d'electrons correspon a un color, d'intensitat proporcional a la del senyal elèctric que hi arriba, i il·lumina els punts luminiscents de la pantalla amb el color corresponent. Actualment i poc a poc ja que són molt cares aquestes pantalles estan essent substituïdes per pantalles de plasma, que són mes planes i tenen una imatge molt més nítida.

El so en la televisió:

Els micròfons enregistren el so, un cop convertit en senyal modula l'ona portadora corresponen, que s'emet a la vegada que la imatge que li correspon.

La televisió digital:

Un altre canvi molt important en el camp de la televisió és l'aparició de la televisió digital, que funciona igual que l'altre però aquesta te molta mes capacitat per transmetre informació. Per reproduir un so calen pocs bits però per reproduir una imatge les coses canviant molt ja que calen aproximadament 1000 milions de bits per segon.

Això s'ha solucionat gràcies a:

- L'augment de l'amplada de banda dels mitjans de comunicació gràcies a la fibra de òptica (això també s'ha deixat notar en les connexions d'internet).

- La possibilitat de comprimir la informació que s'envia .

Pel que fa el disseny ara les pantalles més modernes son molt mes planes i poden tenir el marc de colors, no tenen res que veure amb les antigues i aparatoses pantalles del principi.

Característiques de la televisió digital:

Una de les principals característiques es que l'espectador pot passar a ser un element actiu i fins i tot interactiu, es pot disposar de molts canals i pot arribar a punts on a causa de la distància i els accidents geogràfics no pot arribar la línia de televisió analògica, i també permet rebre la senyal en receptors adaptats mòbil sense perdre qualitat en cap moment.

Les telecomunicacions actualment:

Actualment els sistemes digitals són presents en la majoria dels mecanismes electrònics que ens envolten.

A més qualsevol informació es pot codificar digitalment de manera única (bits) i es poden enviar a traves de la xarxa general de telefonia en forma d'un paquet de dades.

La telefonia mòbil:

Mentre que la telefonia fixa estableix la connexió a les llars mitjançant un cable, la telefonia mòbil fa el mateix però mitjançant ones, això fa possible que l'usuari pugui trucar o rebre trucades des de pràcticament qualsevol punt mitjançant un telèfon portàtil.

Paral·lelament a la telefonia convencional comencen a estendre's els sistemes de telefonia per internet, aquests sistemes permeten conversar en temps real amb persones que són molt lluny amb el mateix cost que una trucada local.

L'empremta de les noves tecnologies:

A més de les conseqüències econòmiques de l'impacte d'aquestes tecnologies cal tenir molt presenta la seva influència en el nostre entorn domèstic.

Aquestes tecnologies han permès la introducció d'aparells i serveis que han modificat extraordinàriament els nostres hàbits i s'han convertit en imprescindibles.

Progrés per a tothom?

Malauradament les noves tecnologies i totes les comoditats que comporten no han arribat igualment per tothom. A molt llocs del mon en concret al tercer molt encara no tenen algú tan bàsic com aigua potable, i molt menys electricitat, i molt menys televisió, justament l'altre dia vaig veure al diari un reportatge que tractava d'un poble de Malí on tot el poble es ficava d'acord per veure la televisió tots junts una hora al dia, això era possible gràcies a les plaques solars que els hi havien instal·lat. Sembla mentida que algú tan lògic per nosaltres com es arribar a casa i encendre la “tele” per aquella gent representi tot un luxe.