Salud


Inflamació


  • La Inflamació:

Quan es produeix una trencada de la pell o de les mucoses, els microorganismes poden passar des del medi extern al medi intern. Com a reacció i en un intent de localitzar l'agent invasor, es produeix una resposta al teixit connectiu vascularitzat que es denomina inflamació.

Aquest complexe procés dels vasos sanguinis produeix l'acumulament de fluids i leucocits a l'espai extravascular. Pot ser causada per factors endògens (trencament ossi), o factors exògens, com lesions per agents mecànics (tall, etc.), físics (cremada), químics (corrosius), biològics (microorganismes), i immunològics (reaccions d'hipersensibilitat).

Encara que hi ha excepcions, com la hipersensibilitat, que la inflamació, pot arribar a tenir conseqüències nocives, pel general, és una resposta protectora que tracta de restaurar els teixits lesionats.

Evolució de la inflamació aguda:

:

Tipus d'inflamacions:

La inflamació, segons la seva durada, es classifica en aguda o crònica.

  • Inflamació aguda:

Els canvis que es produeixen després de la lesió tisular es deuen a tres processos:

  • Canvis en el fluxe i el calibre vascular, que fa que augmente el fluxe sanguini.

  • Canvis estructurals en els vasos sanguinis, que augmenten la permeabilitat vascular i indueixen la formació d'exudat inflamatori.

  • Pas dels leucocits de l'espai vascular a l'extravascular arribant així al focus de les lesions. El resultat de tot això és l'acumulament d'un fluid ric en proteïnes, fibrina i leucocits. L'origen d'aquestes alteracions es deu a l'alliberació de mediadors químics que actuen sobre l'endotel.li vascular provocant la vasodil.latació i l'augment de la permeabilitat vascular.

    • Inflamació crònica:

    Si la inflamació, dura setmanes o fins i tot mesos, es considera crònica i té dues característiques importants:

  • L'infiltrat cel.lular està compost sobretot per macròfags, linfocits i cèl.lules plasmàtiques.

  • La reacció inflamatòria és més productiva que exudativa, és a dir, que la formació de teixit fibrós preval sobre l'exudat de líquids.

  • La inflamació crònica es pot produir per diverses causes:

  • Progressió d'una inflamació aguda.

  • Episodis recurrents d'una inflamació aguda.ç

  • Inflamació crònica des del començament associada freqüentment a infeccions intracel.lulars (tuberculosi, lepra, etc.)

  • Microscòpicament, la inflamació aguda es caracteritza per la presència de macròfags i els seus derivats (cèl.lules gegants i epitelioides), linfocits, cèl.lules plasmàtiques, neutròfils (que es tenyeix simultàniament de colorants bàsics i àcids), eosinòfils i fibroplasts.

    • Inflamació crònica granulomatosa:

    Alguns tipus d'inflamació, consisteixen en l'acumulament de macròfags modificats, anomenats epitelioides, formant uns agregats nodulars, anomenats granulomes. Les cèl.lules epitelioides, reben aquest nom per la seva semblança a les cèl.lules epitelials.

    Aquestes cèl.lules, tenen un nucli vesicular i abundant citoplasma esinòfil, i segreguen enzims convertidors.

    Mecanismes que intervenen en la inflamació:

    • Migració leucocitària:

    Al principi de la inflamació aguda, s'acumulen predominantment els leucocits neutròfils, i més terd els macròfags i monocits.

    Normalment les cèl.lules ocupen la part centrañl del torrent sanguini tenint molt en compte el contacte amb l'endoteli. A l'augmentar la permeabilitat vascular, el fluxe sanguini es ralentitza, el que permet als leucocits apropar-se a l'endoteli vascular. Aquest procés es denomina “marginació”, i es deu als canvis hemodinàmics produits en la inflamació.

    Els leucocits, són activats, a través de les quimiocines, secretades per les c`l.lules endotelials.

    Els leucocits escapen, mitjançant pseudòpodes. Quan entren en contacte amb la cèl.lula endotelial, els projecten i migren per la superfície interendotelial.

    Cèl.lules que intervenen en la inflamació:

    • Granulocits neutròfils:

    La seva vida, és molt curta, només de 3 o 4 dies. Alguns d'ells són bactericides, mentre que altres són capaços de degradar la matriu proteica extracel.lular.

    Molts d'ells, moren als llocs d'inflamació, alliberant enzims que digereixen les restes cel.lulars i tisulars i la fibrina extracel.lular. A més, produeixen gran quantitat de citosines.

    • Fagocits mononuclears:

    Es diferencien pràcticament en tots el teixits del cos de diferent forma, segons el teixit que ocupa, donant lloc a macròfags. Els macròfags tenen una producció autocrina de factors de creixement, que fan que proliferen localment als teixits.

    Per a poder realitzar les seves funcions, han de ser activats per una citosina determinada, anomenada IFN-γ, que és principalment segregada pels linfocits T. Els macròfags activats, són més grans, i tenen augmentada la seva síntesi proteica, el contingut d'enzims lisosomals, la fagocitosi i la capacitat bactericida. Els macròfgas, poden excretar, a més d'altres, citosines, metabolits de l'oxigen, metabolits de l'àcid araquidònic, enzimes hidrolítiques, prostaglandines i leucotriens.

    La reparació de la inflamació, fibrosis:

    En la inflamació es produeix una destrucció de les cèl.lules del parènquima i de les de l'estroma. El teixit lesionat es repara mitjançant teixit connectiu, que es va a produir a la fibrosi i l'escarificació.

    En aquest procés intervenen els components següents:

  • Formació de nous vasos sanguinis (angiogènesi).

  • Migració i proliferació de fibroplasts.

  • Depòsit de matriu extracel.lular

  • Maduració i organització del teixit fibrós (remodelació).

  • El procés de reparació, comença a les 24 hores després de la lesió. Els fibroplasts i les cèl.lules de l'endoteli vascular comencen a proliferar formant el teixit de granulació, en el qual, es formen els nous vasos sanguinis,

    Aquest procés, s'indueix a través de diversos mediadors, com són: el factor bàsic de creixement del fibroplats, segregat pels macròfags, el factor de creixement de l'endoteli vascular o el factor de permeabilitat vascular.

    • Els Gèrmens:

    Germen és el terme genèric que s'utilitza per a designar de forma imprecisa, qualsevol agent patogen molt petit. El terme s'aplica a organismes productors de malalties, com les bactèries, els protozoos i els fongs, i a agents patògens de classificació incerta, com els virus i les “rickettsies”.

    El terme germen començà a ser molt utilitzat després del desenvolupament, al S.XIX, de la toeria del germen de la malaltia. Des d'aleshores, els científics començar a emplear el nom tècnic específic de cada microorganisme.

    Els bacteris:

    Bacteri, del grec, bakteria, bastó, és un grup abundant d'organismes unicel.lulars i microcòpics, que manquen de nucli diferenciat i es reprodueixen per divisió cel.lular sencilla.

    Els bacteris són molt petits, entre 1 i 10 micròmetres de longitud, i són molt variables en quant al mode d'obtenir el seu aliment i energia, estan en quasi tots els ambients: a l'aire, al sòl, a l'aigua, des del gel fins a les fonts termals.

    Hi ha molts tipus de bacteris, però ací tractarem els bacteris patògens.

    • Bacteris patògens:

    Quasi 200 espècies de bacteris són patògens, és a dir, causants de malalties, per a l'ésser humà. L'efecte patogen varia molt en funció de les espècies i depén tant de la virulència de la espècie en particular com de les condicions de l'organisme hoste. Entre els bacteris més mortífers, responsables de malalties humanes, estan les causants del còlera, del tètanus, de la gangrena gasosa, de la lepra, de la diftèria, del febre ondulant o Brucelosi, i moltes formes de neumonia.

    Fins el descobriment dels virus, els bacteris foren considerades els agents patògens de totes les malalties infeccioses.

    Els efectes patògens, provocats pels bacteris als teixits poden agrupar-se en les quetre classes segúents:

  • Efectes provocats per l'acció directa local del bacteri sobre els teixits, com a la gangrena gasosa causada per Clostridium perfringens.

  • Efectes mecènics, com en el cas d'un grup de bacteris bloqueja un vas sanguini i causa un èmbol infecciós.

  • Efectes de resposta de l'organisme davant certes infeccions bacterianes als teixits, com les cavitats formades als pulmons a la tuberculosi, o la destrucció de teixit al cor pels propis anticossos de l'organisme a les febres reumàtiques.

  • Efectes provocats per toxines produides pels bacteris, sustàncies químiques que resulten tòxiques en alguns teixits. Les toxines són, en general, específiques de cada espècie; per exemple, la toxina responsable de la diftèria és diferent de la responsable del còlera

  • TIPO

    ESPECIE

    ENFERMEDAD

    Bacilo

    Bacillus anthracis
    Bacillus cereus
    Clostridium botulinum
    Clostridium perfringens
    Clostridium tetani
    Corynebacterium diphtheriae
    Escherichia coli
    Klebsiella pneumoniae
    Legionella pneumophila
    Mycobacterium leprae
    Mycobacterium tuberculosis
    Salmonella sp.
    Salmonella typhi
    Salmonella typhimurium
    Shigella dysenteriae
    Shigella sp.
    Yersinia enterocolitica
    Yersinia pestis
    Yersinia pseudotuberculosis

    Ántrax
    Intoxicación alimentaria por Bacillus cereus
    Botulismo
    Mionecrosis clostridial (gangrena gaseosa)
    Tétanos
    Difteria
    Diarrea
    Bronconeumonía
    Enfermedad del legionario
    Lepra
    Tuberculosis
    Salmonelosis
    Fiebres tifoideas
    Gastroenteritis por Salmonella
    Disentería bacilar
    Sigelosis
    Yersiniosis, gastroenteritis
    Peste
    Linfadenitis mesentérica

    Clamidia

    Chlamydia trachomatis

    Tracoma, uretritis, cervicitis, conjuntivitis

    Cocobacilo

    Bordetella pertussis
    Brucella sp.
    Haemophilus influenzae
    Haemophilus pertussis

    Tos ferina
    Brucelosis
    Meningitis, neumonía bacteriana
    Tos ferina

    Coco

    Neisseria gonorrhoeae
    Neisseria meningitidis
    Staphylococcus aureus

    Streptococcus pneumoniae
    Streptococcus pyogenes
    Streptococcus sp.

    Gonorrea, enfermedad inflamatoria pélvica
    Meningitis
    Neumonía, síndrome de shock tóxico, infecciones de la piel, meningitis
    Neumonía, infecciones del oído, meningitis
    Infecciones de garganta, fiebre reumática
    Escarlatina, fiebre puerperal

    Listeria

    Listeria monocytogenes

    Listeriosis, septicemia perinatal, meningitis, encefalitis, infecciones intrauterinas

    Micoplasma

    Mycoplasma pneumoniae

    Neumonía

    Rickettsia

    Rickettsia prowazekii
    Rickettsia rickettsii
    Rickettsia typhi

    Tifus epidémico, enfermedad de Brill-Zinsser (transmitida por piojos)
    Fiebre de las montañas Rocosas (transmitida por garrapatas)
    Tifus endémico (tifus murino, transmitido por la pulga de la rata)

    Espirilo

    Campylobacter fetus jejuni
    Spirillum minor

    Campilobacteriosis (diarrea bacteriana)
    Fiebre producida por mordedura de rata

    Espiroqueta

    Treponema pallidum

    Sífilis

    Vibrio

    Aeromonas hydrophila

    Plesiomonas shigelloides
    Vibrio cholerae 01
    Vibrio cholerae no-01
    Vibrio parahemolyticus
    Vibrio vulnificus

    Gastroenteritis, septicemia, celulitis, infecciones de heridas, infecciones de las vías urinarias
    Gastroenteritis, diarrea
    Cólera epidémico
    Gastroenteritis
    Gastroenteritis por Vibrio parahemolyticus
    Infecciones de heridas, gastroenteritis, septicemia primaria

    • Els virus:

    Virus, del llatí, verí, són entitats orgàniques compostes tan sols de material genètic, rodejat per un embolcall protector.

    Els virus representen un repte important per a la ciència mèdica en el seu combat contra les malalties infeccioses. Molts virus causen malalties humanes de gran importància i diversitat.

    Entre les malalties virals s'inclou el refredat comú, que afecta a milions de persones cada any. Altres malalties tenen graus conseqüències. Entre aquestes es troba la ràbia, les febres hemorràgiques, l'encefalitis, la poliomelitis, i la febre groga.

    Malgrat tot, la majoria del virus causen malalties que només produeixen un intens malestar, sempre que al pacient no se li presenten complicacions sèries. Alguns d'aquestos són la grip, el sarampió, les galteres, la febre amb calfadures 8herpes simple), la varicel.la, els herpes (també coneguts com herpes zòster), malalties respiratòries, diarrees agudes, verrugues i l'hepatitis. Altres agents virals, com els causants de la rubèola (el sarampió alemany) i els citomegalovirus, poden provocar anomalies sèries o abortaments.

    El síndrome d'immunodeficiència adquirida (SIDA), està causat per un retrovirus. Es coneixen dos retrovirus lligats amb certs càncers humans, i es sospita d'algunes formes de papilomavirus.

    Hi ha evidències, cada vegada majors, de virus que podrien estar implicats en alguns tipus de càncer, en malalties cròniques, com l'esclerosi múltiple, i en altres malalties degeneratives.

    Alguns virus tarden molt de temps en originar síntomes, i produeixen les anomenades malalties víriques lentes, com la malalia de Creutzfeld-Jacob i el kuru, en les que es destrueix el cervell gradualment.

    Encara hui es descobreixen virus responsables de malalties humanes importants. La majoria poden aïllar-se i identificar-se amb els mètodes actuals de laboratori, encara que el procés sol tardar varios dies. Un d'ells és el rotavirus que causa la gastroenteritis infantil

    Todavía hoy se descubren virus responsables de enfermedades humanas importantes. La mayoría pueden aislarse e identificarse con los métodos actuales de laboratorio, aunque el proceso suele tardar varios días. Uno de ellos es el rotavirus que causa la gastroenteritis infantil.

    TIPO

    VIRUS

    ENFERMEDAD

    Adenovirus

    Resfriado común

    Bunyavirus

    Hantaan
    La Crosse
    Sin Nombre

    Insuficiencia renal
    Encefalitis (infección cerebral)
    Síndrome pulmonar

    Calicivirus

    Norwalk

    Gastroenteritis (diarrea, vómitos)

    Coronavirus

    Corona

    Resfriado común

    Filovirus

    Ébola
    Marburg

    Fiebre hemorrágica
    Fiebre hemorrágica

    Flavivirus

    Hepatitis C (no A, no B)
    Fiebre amarilla

    Hepatitis
    Hepatitis, hemorragia

    Hepadnavirus

    Hepatitis B (VHB)

    Hepatitis, cáncer de hígado

    Herpesvirus

    Citomegalovirus
    Virus Epstein-Barr (VEB)
    Herpes símplex tipo 1
    Herpes símplex tipo 2
    Virus herpes humano 8 (VHH8)
    Varicela-zóster

    Defectos de nacimiento
    Mononucleosis, cáncer nasofaríngeo
    Herpes labial
    Lesiones genitales
    Sarcoma de Kaposi
    Varicela, zona

    Ortomixovirus

    Influenza tipos A y B

    Gripe

    Papovavirus

    Virus del papiloma humano (VPH)

    Verrugas, cáncer de cuello del útero

    Picornavirus

    Coxsackievirus
    Echovirus
    Hepatitis A
    Poliovirus
    Rinovirus

    Miocarditis (infección del músculo cardiaco)
    Meningitis
    Hepatitis infecciosa
    Poliomielitis
    Resfriado común

    Paramixovirus

    Sarampión
    Paperas
    Parainfluenza

    Sarampión
    Paperas
    Resfriado común, infecciones del oído

    Parvovirus

    B19

    Eritema infeccioso, anemia crónica

    Poxvirus

    Ortopoxvirus

    Viruela (erradicada)

    Reovirus

    Rotavirus

    Diarrea

    Retrovirus

    Virus de la inmunodeficiencia humana (VIH)
    Virus de la leucemia humana de las células T (VLHT-1)

    Síndrome de inmunodeficiencia adquirida (SIDA)
    Leucemia de células T del adulto, linfoma, enfermedades neurológicas

    Rhabdovirus

    Rabia

    Rabia

    Togavirus

    Encefalomielitis equina del este
    Rubéola

    Encefalitis
    Rubéola, defectos de nacimiento

    • Les Infeccions:

    La infecció, és una contaminació patògena de l'organisme per agents externs bacetriològics (fongs, bacteris, protozoos, rickettsies o virus) o per les seves toxines. Una infecció pot ser local - confinada en una estructura - o generalitzada extendida per tot l'organisme.

    L'agent infecciós penetra en l'organisme i comença a proliferar, el que desencadena la resposta immune de l'hoste a aquesta agresió. Aquesta interacció genera els síntomes característics: dolor, tumor (unflament), rubor (enrogiment) local, alteracions funcionals, augment de la temperaura corporal, taquicàrdia i leucocitosi.

    • Vies d'entrada i d'infecció:

    Els agents infecciosos penetren al nostre organisme per diferents vies. Les més comunes són la respiratòria, la urinària i la gastrointstinal, però hia ha d'altres: pell (en especial si està feta malbé), superfícies mucoses, conjuntiva ocular. Les dones gestants poden transmetre malalties als seus fetus per via placntària.

    La probabilitat i grau d'infecció estan relacionats amb la dosi i virulència de l'agent patogen i amb la resistència o immunitat específica de l'hoste contra aquest microorganisme.

    La resistència a les infeccións està disminuida en moltes malalties del sistema immunològic, ena leucèmia i en el càncer, i en situacions de cremades, lesions graus, malnutrició, senilitat, estrés, toxicomanies, corticoteràpia, quimioteàrapia antineoplasmàtica…

    Malalties infeccioses importants son, entre altres, el refredat, la varicel.la, el còlera, la diftèria, la rubèola, la grip, la malària, les galteres, la ràbia, la tuberculosi i les malaltiesde transmissió sexual (sífilis, gonorrea, herpes genital, clamidiasi, tricomoniasi, hepatitis B i C, el SIDA, …)

    Inflamació aguda

    Agent etinològic eliminat

    Agent etinològic persistent

    Sense pèrdua de teixits

    Resol.lució

    Organització exudat fibrós

    Inflamació crònica

    Pèrdua de teixits

    Fibrosi

    Granuloma

    Reparació

    Regeneració




    Descargar
    Enviado por:Kurdo
    Idioma: catalán
    País: España

    Te va a interesar