INDEFINICIÓ BIOLÒGICA I EDUCACIÓ

1.1. INFORMACIÓ BIOLOGICA

La realitat immediata que nosaltres trobem com a educadors socials és l'ésser humà i per això nosaltres hem de conèixer el que pot donar de si. Parlarem de l'home referint-nos a :

• L'home com aquell animal que forçosament ha d'educar-se.

• Què és l'ésser humà des de les vessants de la biologia, la psicologia i la sociologia.

• Quin sentit té l'ésser humà? Quin valor té?

El procés d'educar implica unes formes educandes, educadores i formes funcionals educatives. Nosaltres partirem de l'educand com a persona en tota la seva evolució. Els éssers humans tenim unes estructures genètiques que els educadors no podem trencar. Durant aquesta evolució ens hi trobarem amb etapes més sensibles que altres per a l'educació.

A partir d'aquest esquema es veu la biologia de l'ésser humà i els elements en els que nosaltres, com a educadors, podem intervenir:

INFORMACIÓ GENETICA

Tots som un codi genètic i sense aquest no podríem ser educats, els element que composen aquesta informació són les conductes filogèniques, les secrecions hormonals, el sistema nerviós i el cervell. És per això que com a educadors hem de tenir en compte la importància de conèixer el procés evolutiu: conductes dels nostres avantpassats que sobreviuen en l'home (processos hereditaris (filogènia i ontogènia de l'ésser humà), la genètica, l'endocrinologia i la neurologia humana.

Tots som matèria i tota matèria es modifica. Això sempre ha estat justificat per la teoria del Big Bang. Aquesta teoria explica com es va crear la terra i la vida dins d'aquesta. El Big Bang, va ser l'estat d'alta densitat i temperatura que va patir l'univers. A partir d'aquí es produeixen tres direccions evolutives diferents:

1.- Etapa fisico-química, que va donar origen a tots els elements químics lleugers (hidrogen, deturi, heli i liti). Es comencen a formar els primers àtoms d'oxigen, i a partir d'aquest l'aigua i comencen les primeres formes de vida, que donen pas a la segona etapa.

2.-Etapa biològica (inclou la psicologia): Ara els organismes comencen a evolucionar a partir de mutacions que afavoreixen a les espècies per a poder sobreviure millor dins del medi que els envolta. Es comencen a constituir grups, noves espècies més fortes que altres, unes que moren, altres que sobreviuen i passen els seus gens favorables als seus descendents. (repetició d'informació genètica i recopilació). La repetició d'informació genètica és una necessitat. Aquesta recopilació d'informació nova, que està regulada per l'atzar, s'integra en el programa genètic dels organismes.

Un individu es realitza des de el codi genètic, que el possibilita i condiciona (reaccions adequades davant el medi ambient).

3.- Sociocultural: Els éssers vius comencen a tenir vida en comunitat. L'ésser racional que conviu en una societat estructurada i amb cultura determinada però plural són els éssers humans. (ara estem a aquesta fase) La cultura és el que ens fa ser homes

Com ja s'ha dit abans, l'educand es caracteritza per un comportament que passa a ser variable dependent de tres factors:

• Patró genètic.

• Organisme que objectiva aquest patró genètic.

• Ambient natural i social adequats.

Es per això que si l'educador vol ser eficaç ha de conèixer els comportaments fixos que tenen els éssers humans. Quant més nivell d'evolució hi ha, més capacitat d'aprenentatge tenim i major adquisició de formes conductuals (mitjançant l'experiència individual -llenguatge-). La nostra conducta final sempre serà el resultat d'entre la filogènesis (allò innat) i la ontogènesis (allò après) és a dir, la nostra conducta és el resultat d'una doble herència.

1.1.1 Conductes filogenètiques

La informació acumulada genèticament, es manifesta en conductes filogenètiques (esquemes conductuals que s'han fixat i són persistents, resultat dels múltiples esforços per adaptar-se sal medi i sobreviure).

Així doncs, les conductes filogenètiques, fan referència a l'historia evolutiva de la seva espècie. Per tant, els ésser vius han d'adaptar-se als canvis del medi extern. Hi ha dues modalitats d'adaptació:

• Una primera modalitat d'adaptació ve transmesa genèticament, recull de generació en generació la informació genètica de cada individu: els mèrits adaptatius de l'espècie i, per tant, les característiques generals de les mateixes. La informació genètica té una gran importància pels educadors ja que no som un material neutre.

• La segona modalitat d'adaptació és l'anomenat aprenentatge (gràcies a l'herència, modificació del cervell, memòria)

El factor filogenètic determinarà les característiques de l'espècie, així com els òrgans sensorials, els sistemes de regulació del medi intern, els sistemes de locomoció... i aquest últims determinaran què estímuls pot captar l'animal i quin tipus de resposta emetrà.

Es evident que a part d'aquestes característiques generals de l'espècie, existeixen variacions entre els individus d'una mateixa espècie. Aquestes diferències son causades per la variabilitat genètica que presenta tota espècie i per la interacció del factor filogenètic i l'ambient.

Si el factor filogenètic és el causant de les diferències entre espècies distintes; la variabilitat genètica i la interacció entre gens i ambient, són les que fan que els individus d'una mateixa espècie no siguin idèntics ni morfofisiologica ni conductualment.

D'aquesta manera podríem dir que la conducta d'un individu està en funció del seu genotipus i de la interacció d'aquest amb l'ambient on es desenvolupa; podem parlar, en termes generals, de causes llunyanes (filogenètiques) i properes (interacció genotipus-ambient) de la conducta.

En aquest context, dins del conjunt de sistemes que regulen l'activitat biològica dels éssers vius, el sistema neuroendocrí, per la seva estreta relació existent entre la seva activitat i la conducta, és el més important pel comportament.

Per tant, per comprendre la conducta d'un individu, es necessari conèixer entre altres moltes coses:

1.- Les característiques biològiques del mateix, com aquestes característiques són determinades pels gens.

2.- Què mecanismes modifiquen la informació genètica al llarg de l'evolució

3.- Quines són les característiques del sistema neuroencdocrí que permeten a aquest regular la relació activa del individu amb el seu medi ambient, és a dir, emetre el seu comportament.

Llavors, el que nosaltres, com a futurs educadors, ensenyem durant la vida individual (ontogènesis) estarà programat com a possibilitat per a que hi continuï o no en el medi ambient.

1.1.2 Secrecions hormonals

Les hormones són substàncies químiques específiques secrecionades per glàndules endocrines, que, transportades per la circulació sanguínia o d'altres líquids, produeixen efectes fisiològics específics d'activació o regulació sobre el funcionament d'un òrgan. Les hormones també són missatgeres que treballen per les glàndules de secreció interna (les tiroides, testicles, ovaris, pàncreas, les glàndules suprarrenals i hipòfisisis) un cop a la sang, aquestes circulen per tot l'organisme i interactuen amb algunes cèl·lules que són receptores per a un missatge donat. D'aquesta manera podríem dir que les hormones són un altre element essencial pel comportament de les persones.

De les seves funcions les més importants són:

• Estimular els òrgans.

• Excitar diversos ritmes funcionals.

• Vida instructiva.

• Estimulen i influeixen sobre el nostre pensament.

1.1.3 Sistema nerviós

La complexitat del sistema nerviós en la espècie humana, és el que més ens diferència de la resta d'animals i espècies. Ell és la relació entre el nostre cos i l'exterior, a més regula i dirigeix el funcionament de tots els òrgans del cos. El sistema nerviós es va modificant a mida que ascendeix en l'escala evolutiva fins a donar lloc a un veritable cervell, que com és el nostre cas, ens permet realitzar la funció de l'aprenentatge.

Las fases que es realitza en el sistema nerviós són tres: rebre l'estímul, transmetre l'estímul i respondre l'estímul. L'ordre de funcionament del sistema nerviós és:

1.- Rebre estímul: El receptor és l'òrgan capaç de produir un impuls nerviós com a resposta a una alteració de l'ambient, excepte els propioreceptor, que no capten canvis ambientals, sinó que capten canvis interns com la pressió de la jugular. (Òrgans sensorials).

2.- Transmetre l'estímul: La via aferent o d'entrada és l'encarregada de transmetre l'impuls nerviós generat pel receptor fins al centre nerviós. La via eferent o de sortida es la via per on l'estímul resposta va des de el centre nerviós fins l'efector.

3.- Respondre a l'estímul: l'efector es qui realitza la resposta. Aquest ja no pertany al sistema nerviós, és un múscul o glàndula. D'aquesta manera, podríem comparar el funcionament del sistema nerviós amb el d'un ordinador on l'usuari només toca el receptor i l'efector; la resta ho fa la màquina tota sola.

El teixit del sistema nerviós està composat per neurones, teixit intersticial i teixit connectiu.

1.- La neurona: Element constituït per la cèl·lula nerviosa i les seves prolongacions. La neurona madura es una cèl·lula sense capacitat de divisió, motiu pel qual el seu número es constant des del naixement. Es constituïda esquemàticament per un cos cel·lular (pericarión), dendrites i l'axó, envoltat de mielina (greix) per evitar pèrdues d'informació.

Les dendrites son vies d'entrada d'informació, i les vies de sortida son els axons. Aquesta via d'entrada i sortida d'informació es sempre unidireccional. El motiu de que hi hagin tantes dendrites es per augmentar la superfície de contacte amb l'exterior degut a la forma. Aquest augment li serveix per transmetre més informació i rebre'n mes. D'aquesta manera, podríem dir que la neurona te la funció de transmetre la informació d'un punt a un altre de l'organisme, ja que la informació que rep la neurona la fa passar en forma d'impuls elèctric (sinapsis). Sense aquest impuls nosaltres seriem com vegetals i tampoc seriem capaços d'aprendre.

Els neurotransmissors possibiliten el pas d'informació d'una neurona a una altre i el pas entre diferents òrgans de la perifèria. La seva funció és de missatger químic. Tot procés mental està en funció de l'estructura i de la tipologia dels nervis. Si funcionen correctament, hi haurà comportament humà. El raonament es fonamenta en la capacitat d'establir connexions neuronals.

2.- Teixit intersticial: És el teixit que té una substància que envolta a les cèl·lules per protegir-les. Té una funció de suport i quan porta a terme la funció fisiològica la fa juntament amb les neurones.

3.- Teixit connectiu: Formen les membranes meninges i les vaines de tots els nervis perifèrics. Sense aquest teixit no podríem rebre els estímuls.

1.1.4 El cervell

El cervell és l'òrgan de màxima integració del Sistema Nerviós, es a dir, és el centre de tot el sistema. El cervell s'ha format a partir del Telencéfal, és el resultat de l'evolució filogenètica.

Hi ha cervell humà des de fa un milió i mig d'anys, es va generar gràcies a les noves poblacions de neurones i al perfeccionament d'aquesta estructura. Fa set mil anys que no varia la seva estructura ni rep cap modificació. Tot i així parlem de que fa dos milions d'anys que la primera estructura cerebral va començar a augmentar de volum.

El cervell controla les relacions dels éssers amb el medi ambient. La distribució de les neurones al cervell és com la de tots els centres a partir del cerebel: la matèria blanca, la trobem al centre i la matèria grisa la trobem al voltant, a la perifèria. A partir de les neurones cerebrals registra i condiciona la informació gràcies al seu corrent elèctric (excitabilitat) i així, pot escollir la resposta més adient.

L'anatomia i la fisiologia del cervell condiciona les conductes humanes. Es per això que si hagués una reducció d'estímul en algun òrgan sensitiu, o que no sigui educat, no podrà tenir un bon desenvolupament. No hi ha conducta sense Sistema Nerviós i no hi hauria conducta humana sense Cervell humà.

CONCLUSIONS

1.1.4.1 Cervell i aprenentatge

Qualsevol tipus d'aprenentatge el fa el cervell; i es per suposat que això suposa un esforç (no naixem caminant, sinó que aprenem als X anys). Aquest aprenentatge es duu a terme a l'àrea motora de l'escorça del cervell. Un cop s'ha realitzat l'aprenentatge, aquesta àrea cerebral fabrica una mena de "programa informàtic", - el de Caminar per exemple -, i li dona al Cerebel. Aquest actuarà i farà caminar el nostre organisme d'acord amb el "programa". Això sí, el cervell diu quan s'ha de fer anar i quan no; pel que fa a la resta del procés, un cop après, el fa el Cerebel per si mateix. L'acte de caminar es un acte voluntari i per això l'ordre de començar i parar la dona el cervell - el procés si que no el fa ell. D'aquesta manera, el cervell queda lliure per poder realitzar altres funcions. I a mes a mes, el Cerebel ens manté l'equilibri a la vegada per que no caiguem. Tots els aprenentatges motrius funcionen d'aquesta manera, es fan així. Exemples d'aquest aprenentatge son: estar dret, córrer, anar en bicicleta, escriure, nedar,... (hi han moltes activitats motrius).

Mac Lean parla del cervell triuni, però la majoria, tot i que es basen en la seva teoria, diuen que al cervell hi ha tres parts diferenciades que tenen una interrelació funcional però que són capaces de portar a terme una certa activitat autònoma:

• Paleocórtex: Escorça antiga, és un cervell semblant als dels rèptils. Data d'uns 200 milions d'anys. Aquest està relacionat amb el present. Serà el lloc on s'instal·len els comportaments innats o heretats: el fred, el calor, la por, l'eufòria, el sexe, la gana, la set... És la part més programada del cervell i el més influenciable pel món cultural (vot de castedat, no pitjar fins que no arribi l'hora, vaga de fam...) El treball educatiu treballarà sobre aquesta espontaneïtat d'aquest cervell.

• Mesocórtex: Escorça mitjana o sistema límbic, aquest és un cervell de mamífer desenvolupat. Data aproximadament de fa uns 100 milions d'anys és la que compartim amb ell primats. És el nostre centre emocional i condueix el nostres instints de protecció, el sistema de relació i les funcions d'expressió i cooperació. Està relacionada amb el passat. S'instal·len conductes adquirides o apreses (com per exemple l'art culinari, aspectes morals...) El resultat de l'activitat educativa rendeix en aquesta cervell, té un paper molt important per la memòria.

• Neocórtex: Escorça nova. Data aproximadament de fa uns 60 - 70 milions d'anys. Té a veure amb el futur. En aquesta part radica la intel·ligència, la capacitat de raonament, la consciència, la imaginació creadora... és el responsable no només de la nostra tecnologia sinó també dels conceptes de llibertat, ordre, perfeccionament i unitat... és tot el món cultural. Aquest engloba als dos hemisferis cerebrals.

CONCLUSIONS

1.2.- LES FORMES EDUCADORES DE LA CONDUCTA HUMANA

Les formes educadores, són les que influeixen socialment en la biologia humana.

1.2 LA CONDUCTA HUMANA

L'educació objectivament no existeix sense ser primerament culturitzats. De la suma de les possibilitats biològiques (estructures genètiques) més els models socials en sorgeix la conducta humana. No hi ha home sense ingressar en un grup humà.

Al educar s'aprenen sentiments, informacions i conductes que permeten a un determinat codi genètic integrar-se en un grup social concret. Sense societat humana ( agrupació d'individus que es relacionen entre sí) no apareix el procés educatiu.

L'acció i la intervenció de l'educador fan que a l'educand es submergeixi en una societat, modificant així la seva conducta. No naixem homes ens fem homes amb L'EDUCACIÓ.

El fenomen educatiu compta amb un codi genètic d'home que s'instal·la artificiosament en una societat concreta. Sense circumstàncies socials ni culturals que recolzin a l'home, no hi hauria sentit aquest fenomen educatiu.

EL QUE ÉS MODIFICAT FUNCIÓ QUE MODIFICA EL MODIFICADOR

Esperit l'autocreat

Societat l'adquirit SOCIALITZACIÓ Instrumental - institucional - cultural

Naturalesa l'heretat

INDIVIDU SOCIETAT

1.2.1 Elements que recolzen la conducta humana

Els elements modificadors de la conducta humana es divideixen en dos parts: Els elements suprastructurals i els infrastructurals.

• Elements SUPERESTRUCTURALS composat per:

• Elements Instrumental que són les habilitats, la simpatia i la tècnica.

La tècnica és o bé un instrument o bé una habilitat racionalitzada que intenta ser eficaç per una determinada tasca. La tècnica, té un paper molt destacable dins dels elements modificadors de la conducta humana, no només per la seva racionalitat sinó també per la seva espectacularitat. Hi ha tècniques des de que va aparèixer la cultura. La tècnica no té a veure amb els valors.

Hem de diferenciar entre tècnica i tecnologia. La tècnica és un procediment per tal de modificar la realitat i és basa en la informació proporcionada per la ciència. La tecnologia és un conjunt de coneixements sobre els procediments tècnics

• Elements Institucionals que són l'estat, l'escola i la família. Les institucions socials eduquen històricament des de la força legitimada: la Autoritat. Totes les institucions tenen uns objectius i ens eduquen (inclòs la televisió, la universitat...)

• Elements culturals que són els models de coneixement i conducta vigent en un espai i temps concret. La cultura és antropològicament universal. És un conjunt de models de coneixement i de conductes que es transmet al cervell dels educands, gràcies a l'habilitat dels educadors en un espai i temps concrets.

• Elements INFRASTRUCTURALS són el coneixement i canvis que volem que l'educand adquireixi; això només ho podem fer a través de la superestructura. Però allò infrastructural condiciona a allò superestructural.

La socialització es du a terme mitjançant les institucions socials.

1.2.2 Les tres grans matrius on l'home a viscut

L'home ha viscut en un medi ambivalent, que li ha possibilitat la vida però d'altra banda, li ha resultat hostil i arriscat. Son tres les matrius en els que l'home a viscut i ha fet que la seva conducta hagi modificat el cervell de l'educand:

NATURALESA ---- SOCIETAT ---- TÈCNICA

• NATURALESA, durant 2 milions d'anys l'home viu en simbiosis amb el món natural. Està dominat per la de la naturalesa i viu de la naturalesa. És un depredador però alhora, un paràsit.

• SOCIETAT durant 3 milions abans de Crist i fins al segle XVIII la col·lectivitat humana va proporcionar a l'home tot el que necessitava per a sobreviure. Tot i així s'organitzava en base a dos pilars: el poder polític i el poder econòmic.

• TÈCNICA des del segle XVIII fins als nostres dies és la tècnica la que ens domina totes les relacions humanes.

És la generació adulta la que socialitza a la generació jove a partir de les institucions socials. Una persona és educada a mesura que es sotmet a les pautes de la societat. Hem de crear un model d'home i qui no s'ajusti no serà home.

CONCLUSIONS

DIMENSIÓ BIOLÒGICA I CULTURAL DE LA CONDUCTA HUMANA: FILOGÉNESIS I ONTOGÉNESIS.

2.1.- ADAPTACIÓ FILOGENÉTICA I CULTURAL

La diversificació que hi ha entre tots els éssers vius no és un fenomen sense sentit, sinó que obeeix a les modificacions que han sofert aquests éssers al adaptar-se al medi. Vivim en un medi físic i cultural que varia, això vol dir que és canviant. Deriva del mecanisme de supervivència, i es produeix el fenomen d'adaptació. Aquest fenomen implica:

• Necessitat d'informació del medi perquè no es estàtic; està constantment canviant.

• Necessitat de saber de quin tipus d'adaptació estem parlant. Per exemple si és fisiològica, jo mantindré les meves condicions vitals; si és conductual ha de ser una adaptació que ens permeti autonomia i fluïdesa a les nostres relacions.

Per a que un organisme pugui desenvolupar-se en un medi ambient les seves activitats vitals s'han hagut d'adaptar i adequar a les característiques d'aquest medi. Això és el que han aconseguit els éssers vius gràcies a les herències i adaptacions

L'adaptació és una conseqüència de la diversitat de medis de la biosfera i els éssers vius que l'habiten. Perquè un animal pugui sobreviure ha de desenvolupar unes característiques d'acord amb el medi en el que s'ha de desenvolupar.

Al parlar d'adaptació hem de fer esment a l'entorn, ja que és ell al que ens adaptem. L'entorn es canviant i per això, els organismes han de ser capaços de d'adaptar-se al canvi:

• L'organisme agafa energia de l'entorn.

• L'organisme ha d'adaptar-se a l'entorn

• L'organisme ha de protegir-se d'ell.

En el procés d'adaptació a l'entorn té molta importància la filogènesis, ja que aquesta es troba configurada pel conjunt d'aquelles informacions rellevants per a la supervivència que s'han anat acumulant al llarg de moltes generacions i han quedat, d'aquesta manera, codificades en el patrimoni genètic. L'experiència i el contacte constant amb el medi farà la resta en el nostre procés d'adaptació.

Nosaltres tenim la capacitat d'aprendre, amb el desenvolupament d'aquesta s'obren noves perspectives d'evolució: EVOLUCIÓ CULTURAL Sense la capacitat d'aprendre l'evolució cultural és impensable. Els canvis culturals de vida impliquen transformacions en el comportament. Per exemple, si per a la nostra millor adaptació hem de dur a terme canvis conductuals i aquests són prou importants, aquests canvis quedaran gravats en el codi genètic i aniran passant de generació en generació provocant així una evolució filogenètica.

2.1.1 Diferència entre Divergència adaptativa i Convergència adaptativa.

• DIVERGÈNCIA ADAPTATIVA: El que hem explicat fins ara és el que correspon a la divergència adaptativa. És a dir, els éssers que deriven d'un organisme primitiu, s'han hagut d'anar adaptant als canvis que sofert el medi, per això, han desenvolupat una sèrie de característiques diferents amb una nova adaptada o addicional. Aquest animals com que procedeixen d'un avantpassat comú, tindran una sèrie de trets iguals. Aquest trets s'anomenen caràcters constitucionals i d'aquest caràcters adaptatius en sorgeixen els òrgans homòlegs. (Si són animals mamífers tots compartiran un sistema nerviós, el cor, glàndules mamaries... si aquest són herbívors tindran unes dents més febles que els que són carnívors... aquest serien els caràcters adaptatius constitucionals).

• CONVERGÈNCIA ADAPTATIVA: És el fenomen invers de la divergència adaptativa. Aquesta adaptació ens explica que diferents éssers vius (plantes, animals..) que s'han hagut de desenvolupar en un medi igual, tenen caràcters semblant tot i que no procedeixen d'un mateix avantpassat comú. Aquest caràcter o òrgans s'anomenen Anàlegs.

2.1.2 Adaptació i evolució biològica

Els organismes amb els seus aparells de percepció reflecteixen diferents facetes de la realitat. Això vol dir que tot sistema adaptat ha d'adquirir informació per haver-se adaptat al medi. A més a més, s'ha hagut de confrontar en algú moment amb el seu entorn (durant la filogènesis).

Totes les informacions pertinents de la supervivència queden emmagatzemades dins del codi genètic i es transmet de generació en generació.

A la vida diària dels organismes es donen moltes circumstàncies que el que fan és donar-nos una gran capacitat d'adaptació. Resulta molt útil també, l'aprenentatge de les pròpies experiències, ja que aquest es troba predisposat a rebre informació que després emmagatzemarem en la memòria, i així adaptaren el nostre comportament mitjançant la informació. Sense la memòria no hi hauria filogènesis. El sistema nerviós té unes estructures per millorar la capacitat d'aprenentatge.

Pels biòlegs les adaptacions filogenètiques són les que determinen allò que necessitem obligatòriament per adaptar-nos i sobreviure. L'animal aprèn tot allò que pugui contribuir a la seva supervivència, segons les espècies la seva capacitat d'aprenentatge variarà; llavors podríem dir que La capacitat d'aprenentatge es basa en les adaptacions filogenètiques.

2.1.3 Adaptació i evolució cultural

La capacitat d'aprenentatge és el que contribueix a que hi hagi evolució cultural. En general cada animal aprèn de les seves pròpies experiències, tot i que els biòlegs proposen també com a aspecte clau les relacions socials comportament protoculturals. Aquest pensament el que ens diu es que els animals es guien per un model a imitat d'un membre del grup.

En un primer moment cada animal aprèn per sí mateix a partir de la seva pròpia experiència. Més tard, amb el desenvolupament del llenguatge, l'escriptura i de l'existència d'un sistema de memòria sofisticat, s'origina la CULTURA. Per això perquè hi hagi cultura hi ha d'haver home. Amb el desenvolupament del llenguatge es va fer possible la transmissió de missatges amb independència dels objectes.

Llenguatge i memòria és el que possibilita un desenvolupament cultural. Amb més evolució cultural més amunt de l'escala evolutiva ens trobem, ja que el saber adquirit porta a una existència independitzada del creador.

Els experts (biòlegs, etòlegs, sociòlegs...) consideren que amb l'evolució cultural s'ha desenvolupat un nou mecanisme d'adaptació més important que l'adaptació biològica, ja que aquest també pot produir un canvi genètic. Així doncs, a nivell cultural una determinada idea és igual a una mutació genètica. Tant l'evolució filogenètica i cultural es troben sotmeses a les nombroses influències selectives modeladores d'idèntics sentits.

2.1.4 Procés ontogènic

La història de tot ésser humà, paral·lelament a altre organisme que es reprodueixi, s'inicia a partir del zigot, que resulta de la unió d'un òvul i un espermatozou fins al complet desenvolupament de l'individu constitueix l'ontogènia.

En la nostra espècie el procés d'ontogènia és molt complex i durable, pel que fa relació al nostre sistema nerviós que ocupa una quarta part de la nostra existència. Aquesta lentitud madurativa té una dependència social que comporta constitucionalment la clau del nostre desenvolupament, de les nostres capacitats psíquiques.

Durant l'ontogènesi no només es configuren els organismes anatòmica i fisiològicament sinó que també les qualitats mentals s'estructuren a partir d'un procés assimilatiu que és únic i excepcionalment de la nostra espècie a través del qual el nen no només es fa coneixedor de la realitat immediata sinó que també va descobrint les relacions entre el present i el passat històric.

L'ontogènesi es de gran importància en el camp educatiu. Com a educadors, necessitem tenir presents algunes condicions necessàries per actualitzar progressivament el nostre potencial psíquic. Per exemple: la interacció amb el medi humà, aspectes manipulatius, el clima emocional i el llenguatge.

Condicions per les nostres capacitats psíquiques.

Tenint en compte l'ontogènesi i el que són les nostres qualitats mentals s'ha arribat a la conclusió de que tenim quatre estadis que contribueixen a la nostra progressió mental:

Pel desenvolupament mental del nadó és imprescindible l'interacció d'aquest amb el medi humà en el que es desenvolupa. Aquesta interacció no s'ha de produir al marge del factor temps.

Els aspectes manipulatius resulten essencials durant les primeres etapes maduratives, per estructurar les operacions mentals. A partir de l'acció exercida sobre la realitat es quan es comença a desenvolupar els seus processos mentals.

El clima emocional en el que el nen és desenvolupa té una gran rellevància per la salut i desenvolupament del nen, ja que l'interès per l'activitat exploradora es pot veure inhibit per manca d'una relació emocional o impediment físic.

El llenguatge és un element de gran importància pel desenvolupament cognitiu i motriu. Representa a més un extraordinari mitjà d'informació que permet al nen introduir-se a la realitat sociohistòrica de la seva comunitat de forma paulatina.

En les espècies menys evolucionades la forma essencial d'adaptació al medi ve propiciada per comportaments vinculats als gens. A mida que s'ascendeix en l'escala filogenètica s'assisteix a una progressiva flexibilitat de l'activitat conductual de la cultura.

L'home representa la màxima expressió d'aquesta tendència evolutiva fins a tal extrem que la seva capacitat d'aprenentatge i d'acumulació d'informacions l'ha permès l'accés a una nova forma d'evolució no dependent dels canvis genètics: EVOLUCIÓ CULTURAL.

2.1.5 Diferències de l'evolució Genètica i la Cultural

Bàsicament les diferències es troben en:

	Genètica	Cultural
Mode on es troben codificades les informacions	ADN	Cervell
Velocitat de transmissió de la informació	Molt lenta (de generació en generació)	Molt ràpida (afecta a un munt de persones en un temps molt reduït)
Mode de transferència de la informació	Via reproductiva	Via educativa

2.1.6 Semblances de l'evolució Genètica i la cultural

Genètica I Cultural	Les informacions estan sotmeses a les pressions selectives, mutacions genètiques i teories.
		Són acumulatives reflecteixen la història seguida a per l'espècie.

CONCLUSIONS

2.1.7 El desenvolupament cultural

El desenvolupament cultural es el que ha permès a l'home donar respostes cada vegada més competents, sense la necessitat de passar per variacions somàtiques. Mitjançant la capacitat de reflexió i la seva influència, l'home pot donar respostes i adaptar-se més eficaçment que qualsevol altre animal. Això vol dir que el coneixement és adaptatiu. Per això diuen els biòlegs que durant la filogènesis es genera la capacitat d'aprenentatge.

L'home representa aquell organisme que desproveït de la vida “segura” que representa els instints depèn de les cures del grup i de les informacions que aquest l'hi transmet per la seva existència. La lentitud madurativa és la que permet tenir aquesta capacitat d'aprenentatge. Definim l'home com un ésser programat genèticament per a respondre els seus objectius vitals a través de l'educació.

A través de l'educació l'home descobreix les seves potencialitats i es fa coneixedor del medi que l'envolta. En un breu espai de temps assimila tota la component sociohistòrica de la seva comunitat. L'educació ajuda a assimilar les vivències col·lectives i a través d'aquesta assimilació ells éssers humans aprenem coses essencials que necessitem per viure. L'educació esdevé un procés humanitzador en la mida en que permet posar de manifest tots aquells aspectes que defineixen l'essencialitat de l'home: cultura, sentiments, valors, creences... tot allò que defineix l'essència de l'home, l'educació ens fa homes.

Si el que es pretén mitjançant l'educació es proporcionar als nens uns aspectes determinats d'aprenentatge i desenvolupament al màxim de les seves respectives potencialitats físiques, psíquiques i mentals l'educació ha de tenir en compte determinades característiques generades pel desenvolupament i el funcionament humà com aquelles que són específiques de cada persona.

¿Quan? Només a partir d'un grau de desenvolupament d'intel·ligència, que depèn de la maduració biològica i de la qualitat del medi, són possibles determinats aprenentatges. ¿Com? Fent un ús simultani de diferents tècniques. L'ús generalitzat d'una sola estratègia d'aprenentatge afavoreix en definitiva a qui presenten una millor aptitud en relació a la tècnica. ¿Amb quina finalitat? Hem de tenir en compte que l'home no és un material neutre. L'educador resulta essencial dins d'aquest procés educatiu ja que no només s'ha d'aplicar els coneixements aportats per les diferents ciències relacionades amb la seva funció, sinó que a més ha de saber interpretar la situació concreta en que es troben les persones a la que la seva acció va dirigida.

En l'espècie humana hi ha una subordinació dels aspectes biològics a la dinàmica cultural. De tota manera aquesta subordinació no significa un abandonament de l'individu a les forces del medi ambient: presentem una sèrie de mecanismes conductuals de base hereditària destinats a establir les primeres relacions amb l'entorn, així com les motivacions i capacitats específiques de l'aprenentatge subjectes a una més que probable dependència genètica. Per exemple, el nen presenta una sèrie de mecanismes conductuals de base hereditària (programada genèticament); igualment en la cultura s'ha comprovat que totes tenen motivacions de caràcter endogen (tenir gana, tenir set, apetit sexual...) Tot i així té una dependència genètica, que després l'educació s'encarregarà de canalitzar. A més, l'eficàcia de l'acció educativa es troba compromesa amb la qualitat biològica dels individus: aquest no són neutres, ni són una pissarra buida.

2.1.8 Procés educatiu

El procés educatiu està compromès amb la qualitat biològica del individu. Si el que volem mitjançant l'educació és aprendre coneixements, l'educació ha de tenir en compte dues coses:

procés evolutiu com a espècie (potencialitats)

característiques específiques particular.

Direm que el nen té unes predisposicions influïdes biològicament envers certes pautes de conductes. Això pot limitar l'acció educativa. El més important és la variabilitat i la plasticitat cerebral que és el que controla les nostres respostes. L'aprenentatge i l'experiència juguen el paper més important en la constitució dels éssers humans.

Nosaltres no concebin l'educació cromosómica perquè no tenim un programa rígid. No volem dir que no tinguin influència sols que el desenvolupament es veu com un procés de maduració amb interacció constant dels gens i el medi.

Quan neix el nen el seu cervell va evolucionant i va augmentant la seva massa. Aquest fet és molt important per l'aprenentatge. La capacitat d'aprenentatge i la intel·ligència són els que ens donen el trets diferents dels animals. L'aprenentatge es situa en el lloc on els animals ocupen els instints.

L'escenari més important de l'educació humana ha estat i és el medi cultural. Nosaltres hem evolucionat sobretot perquè hem respost culturalment als canvis del medi; nosaltres a nivell biològic estem incomplets i en canvi els animals no, nosaltres requerim de la cultura per a desenvolupar-nos.

ASHLEY MONTAGU

Ashley Montagu, va dedicar molts anys a l'agressivitat humana va dir que “la naturalesa humana era bona. El que és dolent és l'educació humana que es dona. Hem d'adaptar aquesta educació a les exigències de la naturalesa humana, i desenganyar a la humanitat del mite de l'agressivitat innata del gènere humà”.

“Al respecte dels problemes de fracàs escolar, normalment es responsabilitza a l'origen social i al cervell dels nens, en lloc de reformar les escoles i transformar l'entorn social dels nens i les seves famílies. De manera semblant, el mode en que habitualment ens enfrontem amb el crim, es demanant més policies al carrer enlloc de transformar les condicions socials que produeixen als criminals.”

Per tant, rere aquest dos exemples, allò que ens condiciona és l'aprenentatge i l'experiència. L'instint predetermina una reacció automàtica, però nosaltres no reaccionem davant les contingències del medi sinó que donem respostes meditades, perquè hem evolucionat molt.

CONCLUSIONS

2.2.- ORÍGEN I EVOLUCIÓ DE L'ÉSSER HUMÀ

Home

Model Fix Animal

Model Evolutiu

Animal

Hi ha dues tendències al llarg de l'evolució: Fixista (l'univers és immutable i fix, no hi ha cap tipus d'evolució fins l'edat mitjana) i Evolutiva.

La visió BÍBLIA predomina: Déu crea el món del no res, el sisè dia té lloc la creació de l'home i al setè es descansa.

Plató/Aristótil

Pensen que plantes i animals tenen naturalesa fixa, que englobaria totes les seves particularitats. El món és el conjunt d'estructures fixes i ordenades, de naturalesa ordenada jeràrquicament. “Lleons sempre han esta lleons”. Visió determinista i fixista sobre l'origen dels éssers vivents. Les espècies són de naturalesa estable, conjunt immutable de propietats.

La visió aristotèlica predomina a Europa. La primera classificació d'espècies ve posterior a Aristótil.

Linneo

“Sistema natural” No dona explicació d'evolució i origen, suggereix que les espècies han variat amb el temps, s'han anat variat amb el temps, s'han conformat al llarg del temps “perquè un lleó hagi estat lleó, hi ha hagut evolució”. Trenca amb la visió fixista, però l'opinió de Linneo no té gaire força.

Lamark

Publica “Filosofia Zoològica” , intenta exposar una concepció del que són les variacions que hi ha dins del món dels éssers vius, trenca amb el model fixista Bíblia. Diu que hi ha dos tipus de propietats en els animals:

Propietats inalterables: caràcter constitutiu, constitueixen i representen l'activitat pròpia d'un ésser viu (respiració, reproducció, locomoció...)

Propietats alterables: recursos o solucions “tècniques” que es donen en l'animal per satisfer les propietats inalterables (tenir plomes o pell, brànquies o bronquis per respirar, cames, moure's reptant...)

La necessitat d'adaptar-se a un entorn, genera desenvolupament d'un determinat òrgan. Tots els trets alterables són transmesos a la descendència.

Darwin

Publica “l'origen de les espècies”. Trenca amb totes les concepcions anteriors (Bíblia, model fix). Allò més important és que considera a l'home com un animal més, el seu desenvolupament està sotmès a les mateixes contingències que altres animals, no escapa a les lleis dels altres éssers vius (les biològiques).

Al 1831 fa un viatge on es queda molt impressionat sobretot per les illes Galápagos, on observa que hi havia moltes espècies, i comença a reflexionar, es pregunta si les ha originat Déu... trenca amb la Bíblia, perd la fe religiosa i tot i estar amenaçat al 1942-44 elabora dos manuscrits “L'origen de les espècies” i planteja la teoria de la SELECIÓ NATURAL: vol demostrar com la lluita per la vida es relaciona amb la selecció natural (capítol tercer), en aquesta teoria es reflecteixen tres aspectes claus:

VARIABILITAT INDIVIDUAL: Hi ha adaptacions a qualsevol lloc i a cadascuna de les parts del món orgànic, hi ha modificacions en qualsevol ésser viu. Les plantes també són producte d'evolució.

LLUITA PER LA SUPERVIVÈNCIA: Determina la variabilitat, la variació és deguda a aquesta lluita. Totes les variacions conductuals, filosòfiques... si són profitoses per l'espècie, aquestes habilitats seran conservades per la espècie i les transmetran a les generacions futures i així aquestes tindran més possibilitats de sobreviure.

LA SELECCIÓ NATURAL: de tos els membres que periòdicament sobreviuen de cada espècie, només en sobreviuen uns quants. Aplica a tot el conjunt del món animal i vegetal el punt de vista del seu contemporani Malthus. Quan parla de lluita per l'existència ho fa metafòricament (no cruel camp de batalla)

3.1 En els poblacions humanes, els recursos nutritius són escassos i això posa en perill la supervivència de la població

3.2 Si les variacions avantatjoses donen potencialitat per sobreviure i es transmeten a generacions futures, els que sobreviuen són una porció reduïda d'individus que biològicament són més aptes. Això s'utilitza molt en la psicologia del segle XIX.

Darwinisme social. En el món social i natural els recursos són limitats i això provoca lluita, només hi poden accedir una part reduïda de població: els més aptes són els que tenen capacitats per adquirir els seus recursos. Aquesta idea és perillosa (si defensem als disminuïts, estem anant en contra de la natura). El darwinisme social diu que els més dèbils no es mereixen el mateix que els més forts.

Darwin pensà que allò que conferia pujar eficàcia biològica (més descendents) ha de ser algun tret hereditari que es transmet a la descendència i genera una major o menys adaptació a l'entorn. Està convençut del paper important de l'herència sobre l'organisme, però no va arribar a explicar l'origen de les variacions observades en el món, no pot explicar els mecanismes biològics. Darwin, hauria arribat més lluny si hagués conegut i llegit els treballs de Mendel que va ser el primer en descobrir els GENS però no els hi posà nom, el nom es deu a Weisman.

CONCLUSIONS

L'home té el cervell més desenvolupat que els simis superiors, té de primera mà molta diferenciació (sensibilitat i motricitat) i musculatura facial extremadament mòbil; però aquests trets diferenciadors no són suficients per fer d'ell una realitat que no tingui res a veure amb altres éssers vius. Participen del món natural (lleis biològiques) però té molta importància el món cultural.

La millor fórmula per caracteritzar la nostra espècie fa referència al nostre món cultural, aquest sobrepassa la pròpia evolució biològica.

Allò que ens caracteritza és la transmissió acumulativa de tot el que ha estat adquirit. Aquesta capacitat resulta d'una sèrie de potencialitats que els éssers humans tenim:

• capacitat o habilitat per construir eines

• funció simbòlica

• llenguatge

• extraordinària capacitat d'aprenentatge

Si volem comprendre a l'home, hem de tenir present allò biològic i molt important la vessant cultural. En els costums l'home revela molta diversitat de formes, no respon a la transmissió genètica sinó social, on es transmet aquest potencial, els gens no poden transmetre això en cap cas.

L'origen de l'home (segons els antropòlegs) és dels pre-homínids a través de transicions o estadis que coneixem per restes fossilitzades. Des del punt de vista biològic, la gènesis de l'home (procés d'hominització) només refereix al procés evolutiu que segueixen les altres espècies.

2.2.1 Caràcters específics de l'home

La seva postura dreta permanent, l'alliberament de les mans perquè caminen només amb les cames i el desenvolupament del cervell, ja són perfectament observades en tots els grups precedents.

Les modificacions biològiques que ha sofert la vida sobre l'espècie són de poca envergadura si les comparem amb les modificacions (culturals) psicosocials, derivades d'un augment de la intel·ligència que és possible per un desenvolupament del cervell.

Se sap que l'home és un ésser intel·ligent, té capacitat per resoldre problemes.

Som éssers reflexius, capaços d'organitzar-nos en societats complexes, flexibles i eficaces contràriament a societats d'insectes (immutablement fixes; la societat humana en canvi està en transformació contínuament)

Les societats humanes són modificables, perquè no som un programa rígid, qualsevol aprenentatge pot ser modificat. Ens distingim pel nostre comportament que permet que ens adaptem a l'entorn i als seus canvis.

També tenim comunicació lògica, els animals no. Podem fer que els altres participin en les nostres experiències. Anem augmentant el cabal de coneixements amb el pas de les generacions.

CONCLUSIONS

2.2.2 Estadis de referència

El nostres parents més pròxims són els grans simis. Tots dos vàrem seguir les mateixes línies fins ara fa uns 14 milions d'anys. Els avantpassats dels grans simis i dels ésser humans són els primats petits, que visqueren en l'Àfrica en les zones on hi havia prades obertes salpicades per grups d'arbres. Aquest medi és el que va permetre la posició bípede. Dels primats existents avui dia nosaltres estem més a prop dels goril·les i els ximpanzés, doncs el 99% de l'ADN codificat els compartim. Tots dos provenim de les mateixa espècie.

Els Ramapithecus són els que originen la línia dels grans simis i de l'home fa 14 milions d'anys.

Els Australopithecus va ser descobert al sud i a l'est Àfrica, daten aproximadament de fa cinc milions d'anys. Eren uns éssers petits feien poc més d'un metre d'alçada, però eren capaços de caminar drets. El seu cervell era petit, es calcula que tenia una capacitat cranial de 450 cm3 aproximadament (similar al dels ximpanzés actuals). Els australopithecus eren capaços de fabricar instruments.

Hem de tenir clar que la primera adquisició en el temps és la posició bípede, ja que aquesta permet les altres característiques de l'homo (capacitat cranial, alliberació de les mans per fer altres coses...). La complexitat segons els diferents estadis dins del procés d'hominització és la possibilitat de caminar dret permanentment que fa que siguin capaços d'utilitzar les mans per altres coses i això provoca una estimulació en el desenvolupament de la capacitat cranial.

Els primers homínids són:

Homo Habilis, va viure fa 2 milions d'anys i va persistir fins 1'8 milions d'anys. A aquest primer Homo se li ha de destacar el gran increment de la capacitat cranial a uns 700 cm3. Aquest gran augment de la capacitat cranial va fer que el seu cap fos més desproporcionat al cos, doncs aquest era més gran. Feia uns 1.5 metres d'alçada. Eren capaços de fabricar instruments.

Homo Ergaster, trobem que la seva capacitat cranial és més gran d'uns 800-900 cm3. Aquest era el més semblant a nosaltres perquè ja no tenien tants trets simiescos, els ossos nasals projecten un nas cap a fora, mandíbula més petita, una cara menys prominent i un esquelet similar al dels humans. Fabricaven instruments que exigien unes tècniques elaborades i llarga (destrals de mà). La seva mida (més de 1'70 metres) i proporcions l'allunyen del patró antropoide. Això implica un desenvolupament del les cries més lent el que provoca un entorn social més complex i amb una col·laboració del grup.

Homo Erectus, va aparèixer fa 2 milions d'anys i va persistir fins 500 mil anys. Amb aquest Homo van aparèixer importants novetats com l'evidència de la caça sistemàtica i cooperativa, l'ús del foc, fabricació d'utensilis i fins i tot l'indici de l'ús d'habitacions com a lloc d'acampada o de residència. Va ser el primer Homo en sortir del seu lloc de naixement, d'Àfrica, a “colonitzar” nous espais (Europa Àsia i altres zones d'Àfrica). El seu cervell era gran, d'uns 800-900 . El seu esquelet era molt semblant al dels humans, només que les extremitats eren més robustes.

Homo Sapiens Neanderthalensis, els Neandertals es descobreixen a Europa a i al mig Orient fa 200 mil anys i va persistir fins fa 30 mil anys. Feien un 1.70 metres d'alçada aproximadament. La seva complexió física era de gran robustesa amb aspecte típic de simi. Les seves extremitats eren més curtes que les nostres possiblement com a producte d'una adaptació al clima fred d'Europa.. El seu crani és com el de l'home actual, amb una capacitat de 1400-1450 cm3. Coopera també amb els seus congèneres per a caçar grans animals com els mamuts, això ens indica la seva sociabilitat, que també es con firma amb els enterraments, no se sap segur si existien o no amb rituals, amb simbologies.. però sí que es segur que hi havia enterraments. Així doncs, l'home Neandertal era un home, amb trets físics i culturals que el fan semblants a nosaltres. La seva desaparició per a molts autors, va ser l'absència de llenguatge i una de les principals causes de la substitució per l'homo Sapiens Sapiens. El llenguatge precari dels Neandertals va limitar la seva complexitat social pel que la seva capacitat d'explorar el medi en el que vivien també es va veure limitat. L'home Neandertal no podia parlar de la mateixa manera que nosaltres, no podia produir la mateixa gamma de sons. Tot i això, els Neandertals na van ser esborrats del mapa pels humans moderns, sinó que la seva desaparició va ser un procés d'uns 15 mil anys.

Homo Sapiens Sapiens, s'origina al Sud d'Àfrica i per l'Orient Mitjà ara fa 70 mil anys i persisteixen fins avui dia. Aquest és el que se considera l'home modern. La seva capacitat cranial era de 1400-1450 cm3. Les restes fòssils demostren instruments amb mànecs d'os i fusta a una peça de pedra tallant. Practiquen formes elementals de cultiu i utilitza també el foc. També es diu que potser Homo Sapiens Sapiens i Homo Neanderthalensis convisquessin i inclòs es barregessin.

Per la seva intel·ligència l'ésser humà trencà la pressió selectiva (ara per ara l'homo pot anar a la lluna, pot volar sense tenir ales, pot submergir-se sense tenir brànquies...) tenim unes conductes molt flexibles, podem viure a qualsevol “lloc”. A diferència de les espècies anteriors no estem lligats a cap medi, ens movem per patrons de conducta de transmissió cultural. És allò cultural i no biològic el que determina les nostres dificultats adaptatives. El genoma no hi ha res cultural, allò cultural li dota d'un gran flexibilitat i un comportament fràgil. L'evolució biològica es troba menys expressada a perills que l'evolució cultural que és molt més fràgil.

CONCLUSIONS

2.3 FUNCIÓ ADAPTATIVA DEL COMPORTAMENT

2.3.1 Disciplines que estudien el comportament

Les disciplines per excel·lència que estudien el comportament són la etologia i la sociologia des d'una vessant biològica.

ETOLOGIA Té com a finalitat l'estudi objectiu del comportament animal posant especial interès en ressaltar la funció adaptativa del mateix així com la seva evolució. La conducta es dependent, en major o menor grau de la influència genètica i per tant, immers en els processos que orienten a la dinàmica evolutiva.

SOCIOBIOLOGIA és l'estudi de la funció biològica de la conducta social, la que un individu emet en relació amb altre o altres congèneres (individus de la mateixa espècie). A l'origen de la sociobiologia hi trobem el concepte d'altruisme genètic on alguns individus renuncien a tenir èxit.

L'etologia humana es preocupa d'establir quines de les nostres característiques comportamentals poden estar subjectes a influències de tipus genètic. Per a l'anàlisi del biograma humà (conjunt de possibilitats comportamentals característiques de l'espècie a raó del seu comú suport genètic) els etòlegs utilitzen les següents estratègies:

• Observació del comportament en les primeres etapes del desenvolupament infantil: la universalitat de determinades conductes dels lactants i els nen petits permeten diagnosticar la possible base hereditària de dites conductes.

• Estudis comparatius entre cultures diferents: comportaments comuns a poblacions distintes o llunyanes geogràficament.

• Anàlisi del comportament d'individus aïllats sensorialment: els nens sords i els cecs de naixement no poden aprendre les conductes per aprenentatge, i per tant es consideraria la dependència genètica existent.

2.3.2 Funció adaptativa del comportament

El comportament és el mecanisme adaptatiu més complex que mostren els éssers vius. L'evolució de la conducta humana es troba estretament lligada a la del cervell, òrgan que en la nostra espècie ha fet possible el desenvolupament d'unes facultats mentals excepcionals i l'accés a una nova dinàmica evolutiva: la cultural.

Les causes immediates que determinen la producció d'un comportament semblen dependre de la sintonia entre les dues classes de factors que influeixen entre sí:

• Els de tipus exogen: conjunt d'estímuls ambientals dotats de significat biològic per l'animal (alimentació, congèneres..)

• Els de tipus endogen, dependents de l'activitat neuroendocrina que conjuntament amb les experiències viscudes poden portar a l'organisme a la predisposició d'una determinada activitat.

El comportament està subjecte tant a un desenvolupament ontogènic a través del processos maduratius, com a una possible evolució ja que depenen del cervell i d'uns receptors sensorials susceptibles de patir modificacions pels seus canvis biològics a partir de l'educació. El comportament també influeix en la maduració orgànica.

El comportament és l'expressió dinàmica que un individu té amb el seu medi. Permet acomodar els organismes de forma immediata a les fluctuacions de l'entorn (cultural, social...) Això l'hem d'entendre com un mecanisme per garantir la supervivència de l'individu (objectes biològics).

Les conductes dels éssers vius són el resultat del complex i continu intercanvi entre herència i ambient. El que ens transmet l'herència és un joc d'instruccions que en conjunció amb el medi ambient permet generar determinats comportaments. Nosaltres tenim la potencialitat (en l'herència) però és el medi el que fa possible que nosaltres posem en pràctica allò que tenim. Existeixen determinats moviments que venen transmesos mitjançant l'herència; aquesta transmissió de moviments ve donada per la connexió d'una sèrie de xarxes nervioses amb els òrgans receptors d'estímuls i efectors, així com per la seva connexió amb circuits reguladors.

La conducta o comportament és el producte d'una activitat nerviosa que resulta de la capacitat ambiental i genètica. Captem la informació del medi, la emmagatzemem i la processem juntament amb les experiències i a partir d'aquí el cervell dicta les respostes motores, que són les responsables de fer actives les respostes (actuar).

Quan un comportament és heretat és més difícil de modificar (batec cardíac, respiració...)

Quan un comportament és ambiental, volem dir que presenta una variació dependent de les experiències individuals. Aquest és un comportament après.

El fet de que els organismes puguin adaptar-se és gràcies a les informacions filogenètiques i també a les experiències individuals, que és el més important ja que és el que ens fa ser les espècies més evolucionades.

CONCLUSIONS

2.3.3 Causes del comportament

Hi ha tres tipus de causes del comportament:

Remota/llunyana: Aquesta és el que anomenaríem filogènesis i el més important són les adaptacions filogenètiques. Aquesta depèn del conjunt de informació hereditària de partida en que cada individu afronta les seves relacions amb el medi. Aquesta branca afecta a la morfologia i fisiologia dels organismes però també a les seves característiques comportamentals; com més petit és el nivell d'evolució més petit és el nivell de causalitat. El nivell de causalitat és el conjunt d'informació genètica de cada organisme i aquestes són una mostra del diàleg històric evolutiu. En la filogènia de l'evolució de l'homo Sapiens es reflecteixen a partir d'un conjunt de característiques que hem anat adquirint i han arribat a formar una espècie.

Entenem el comportament com una conseqüència i com un element que genera el procés evolutiu. Els etòlegs són els capdavanters de les anomenades adaptacions filogenètiques. Aquestes adaptacions són les actituds que tenen més relació amb les informacions genètiques i les que heretem. Aquestes adaptacions filogenètiques, són les que l'etologia vol establir per a nosaltres. Nosaltres actuem en base al que té a veure amb les experiències individuals però a més, hem de tenir en compte les informacions filogenètiques i biològiques. La correspondència entre genotipus i fenotipus és molt complexa i està sotmesa a múltiples influències (experiència individual, genètica, individu..)

Pròxima: Aquesta és la que anomenaríem ontogènesis. Està relacionada amb totes les transformacions que tenen lloc des de la cèl·lula inicial fins al desenvolupament final de l'organisme. Els etòlegs diuen que durant aquest procés de formació, a partir d'uns processos de maduració (com a procés de diferenciació i creixement cel·lular que possibilita l'aparició de determinats comportaments) i d'experiència (conjunt d'estímuls que rebem de forma exògena o endògena), el comportament passa per una transformació semblant a les somàtiques, les quals marcaran un comportament concret.

El comportament passa a reflectir la dialèctica particular de cada individu té amb les seves experiències i el seu medi. S'equipara en la història de cada organisme.

Maduració i experiència estan relacionades directament i les dues determinen el comportament (pels etòlegs el fetus ja té sensacions i per això es diu que comença en l'inici de la vida).

Immediata: Resulta de la interacció entre determinats estímuls (endògens i exògens), i motivacions que cada individu presenta per respondre a aquest estímuls.

Els factors exògens són aquells com la humitat, la temperatura, el clima, l'excés de població, quantitat d'aliments... són factor que ens provoquen un comportament determinat. Per exemple si anem al metro hi ha una excés de gent dins, ens provoca un comportament una miqueta més agressiu, i si la temperatura és alta normalment també som més agressius, si no tenim aliments per instint de sobreviure som capaços de lluitar per una miqueta de pa. També ens afecten els comportament de la resta dels nostres congèneres influeix en el que nosaltres fem.

Els factors endògens trobem aspectes com la motivació. La motivació és la predisposició a actuar. Està relacionada amb l'activitat neuroendocrina, com per exemple amb les experiències que cada individu viu.

2.3.4 Innatisme

Allò innat és el que ens ve donat gràcies a la filogènesis. Es allò heretat i és necessari per a la nostra adaptació. Per exemple, si un ocell només néixer és aïllat i se li priva de sentir el cant de la seva espècie, tot i així, l'ocell exercirà aquest cant. La capacitat d'exercir aquest cant li és innat, la du codificada als gens gràcies a la filogènesis.

Tot hi això, hi ha una continua interacció entre el genotipus d'un organisme i el medi en el que aquest es desenvolupa. Això és degut a que com més evolucionat està un organisme, més pes tenen les influencies ambientals. Les vivències són molt importants, per això és una incorrecció pensar únicament en l'innatisme.

Segons els etòlegs, la conducta innata està composada per adaptacions filogenètiques. Però el que hem de tenir clar que no és antagònic a la conducta adquirida, no són contraris, sinó que tots dos interaccionen, estan connectats.

K. Lorentz ens diu que qualsevol conducta apresa, per poder realitzar-la, necessita sempre un conjunt d'informacions prèvies que estan gravades en el material hereditari. Qualsevol conducta que veiem està potencialment oberta a l'estimulació, a l'aprenentatge... Qualsevol conducta pot ser “modificada” per l'estimulació, l'aprenentatge...

El cervell és una organització d'elements que són productes de les adaptacions. El nostre cervell funciona igual que el cervell d'un mamífer, sols que l'origen de l'home és essencialment social. Mentre que un animal s'afrontarà al problema de forma biològica, els humans s'afrontaran al problema a partir de patrons socials que ha vist en el seu ambient cultural.

Nosaltres amb el desenvolupament del cervell ens hem independitzat una mica d'allò genètic, però necessitem d'una cultura transmesa per medi de l'educació. Això és una possibilitat d'adaptació única dins dels éssers vius. Això es degut a la plasticitat del cervell humà i al desenvolupament del llenguatge que nosaltres tenim gràcies al desenvolupament del Neocórtex que també proporciona la consciència reflexiva - possibilitat d'analitzar les actuacions passades i idear de noves per a actuar -.

Segons els etòlegs, els comportaments instintius són molt limitats en la nostra espècie. Tots tenim vestigis que lògicament en la nostra espècie estan subordinats a la consciència reflexiva. Això no vol dir que l'educació no estigui influenciada per la biologia, sinó que necessita una harmonia entre factors genètics i el medi.

2.4 PREPROGRAMACIONS DEL COMPORTAMENT

Sense la plasticitat no seria possible l'aprenentatge, però, hem de tenir en compte que la plasticitat presenta uns estadis evolutius i presenta uns límits, així doncs, per exemple, la plasticitat d'un nen de tres anys no li pot permetre aprendre la llei del moviment rectilini uniforme. Aquestes limitacions són de caire filogenètic.

Els etòlegs diuen que és molt important l'estudi de les preprogramacions del comportament. Això és essencial perquè és l'única manera d'activar aquells elements que no són tan modificables per l'acció educativa. L'estudi d'això ens pot ajudar a millorar les nostres respostes i quin risc pot comportar aquestes.

INVARIANTS DEL

COMPORTAMENT

La etologia humana ha fet estudis sobre el comportament entre diferents cultures, amb la conducta de nens i nenes de la petita infància i també han fet investigacions de la conducta de persones adultes. Els resultats d'aquests últims són fragmentaris, més difícils de treballar. Però si considerem que en l'home existeixen certs mecanismes preadaptatius del comportament aquest es poden veure limitats a causa del medi ambient., o a causa de l'herència de la seva espècie.

No se sap el grau de participació de l'herència en la diferenciació d'un comportament (en quin grau influeix l'herència/ en quin grau influeix l'aprenentatge i el medi). Existeixen adaptacions filogenètiques que fan referència a diferents àrees o funcions de l'organisme: adaptacions filogenètiques de l'àrea motora, de la percepció, de la regulació de l'impuls i de l'àrea d'aprenentatge. Són mecanismes preadaptatius que obstaculitzen la nostra total manipulació del medi.

L'àrea motora, la percepció, la regulació de l'impuls, l'aprenentatge, no es poden entendre per separat, són un tot funcional.

2.4.1 Àrea motora

Actes motors PATRONS FIXOS DE CONDUCTA /MOVVIMENTS HEREDITARIS

“innats”

(Adaptacions * Repertori funcional de moviments:

filogenètiques) Alimentació moviments espontanis (automatismes)

Establiment de vincles Reflex de prensió

Plor

Somriure

* Moviments rudimentaris

* Expressions corporals: comunicació no verbal

Els etòlegs diuen que l'àrea motora són seqüències de tots els comportament dels animals, es destaquen algunes seqüències motores que es poden reconèixer gràcies a la repetició i perquè a nivell d'espècie també hi ha regularitat. L'àrea motora són invariants i constants; els anomenem patrons fixos o moviments hereditaris.

Aquests patrons fixos de conducta o moviments hereditaris són moviments instintius i de caràcter estereotipat que revelen la seva vinculació a altres estructures nervioses directament relacionades amb les informacions genètiques poc modificables per l'aprenentatge. La naturalesa ens dona un conjunt d'exemples com les postures d'atac, els processos d'alimentació... són els que es repeteixen a nivell d'individu. També els anomenem instintius ja que aquest patrons fixos s'han observat en individus aïllats socialment. Això es degut a unes coordinacions que depenen de les informacions genètiques.

Un ésser viu té dos tipus de disposicions:

• Disposicions innates.

• Disposicions adquirides per aprenentatge.

Així doncs, és cert que adquirim comportaments a través de l'aprenentatge, però també és cert que existeix el patró de comportament innat (formes de comportament que estan totalment desenvolupades al arribar al món) i la coordinació hereditària. Aquesta última es refereix a l'existència de determinats moviments que es transmeten amb l'herència. Per exemple el moviment que un ratolí fa amb les mans, els braços, el cap i la llengua per rentar-se, aquest és un moviment heretat genèticament.

Això pot explicar el perquè som poc modificables (no significa que hàgim de ser funcionals o sensibles a l'experiència) per l'aprenentatge.

El que s'observa en els animals també s'observa en l'ésser humà: El batec del cor cardíac o la respiració que van madurant durant el procés embrionari. Per exemple el nadó té un ric repertori de moviments i quan són prematurs, aquests són capaços de quedar-se enganxats en una corda. El nen disposa d'un mecanisme automàtic de recerca (automatisme). També diuen que el nen busca el mugró de la mare i comença succionar la llet coordinant això amb els moviments respiratoris.

2.4.1.1 Repertori funcional de moviments

En el nadó la major part de seqüències motores tenen a veure amb dos cercles funcionals: ALIMENTACIÓ i ESTABLIMENT DE VINCLES amb la mare o responsable de les cures del nen. En els dos casos hi ha una finalitat adaptativa, sobretot tenint en compte la immaduresa i la durada del seu desenvolupament.

• El de l'alimentació: són moviments espontanis de balanceig del cap del nen buscant el pit matern que si el troba passa al moviments de succió. Als pocs dies aquests moviments espontanis o automatismes es van substituint per moviments orientats en direcció a estímuls que els nadó comença a reconèixer. La habilitat que presenta el nadó, pel que fa a la nutrició depèn de la informació genètica que hem heretat..

• El de l'establiment de vincles amb la mare: els patrons de conducta són el reflex de prensió de la mà, el plor, el somriure... indica la importància que per aquest suposa garantir-se la necessitat d'un mediador que li ajudi durant el seu prolongat període d'incapacitació per a una existència autònoma per a poder sobreviure. Si el contacte estable i personalitzat no es produeix pot ocasionar en el nen importants trastorns tant d'ordre físic com psicològic. A conseqüència, els etòlegs diuen que la filogènesis s'hauria de dedicar a la recollida d'un conjunt de comportament destinats a la recerca d'un contacte personal i estable entre nadó i mare o cuidadora. Necessitem un vincle afectiu que ens proporcioni la supervivència. Dintre de l'establiment de vincles en destaquem tres components importants, destinades a promoure una relació estable entre el nadó i els seus progenitors o cuidadors:

• Reflex de prensió: és una pauta motora sense funció definida, però potser en èpoques remotes tenia una funció important. Aquest reflex fa que el nen agafi tot allò que li posis a les mans. Hassensteien defensa aquesta idea de que en èpoques remotes això tenia una funció molt important, ell el defineix com atovisme (tendència d'animals i plantes a retornar a un tipus originari. Els gran avantpassats dels homes, els simis, quan tenien una cria aquesta s'havia d'agafar al pèl de la mare per no caure's i poder ser transportada d'un lloc a un altre, i nosaltres no l'hem perdut.

• Plor: mecanismes destinats a promoure i conservar una relació constant entre el nen i els seus progenitors. Si el plor no es deu a causes fisiològiques els etòlegs ho interpreten com la trucada a l'abandonament: recuperar el contacte tranquil·litzador amb els pares que el nen sent per haver perdut.

• Somriure: expressió facial que es presenta amb gestos semblants a nivell d'espècie i que s'observa en els nens sords i cecs de naixement. Aquest mecanisme que respon a una estructura hereditària, està destinat a mantenir uns vincles afectius entre nen i progenitor. El que fa es generar un apropament i rebaixar les tendències agressives dels seus destinataris. El que es destaca és el comportament ontogènic del somriure. Es fixa en la direccionalitat del somriure. Per exemple, pel 8é mes el nen només somriu a les persones del seu entorn més pròxim i rebutja a les persones estrangeres.

2.4.1.2 Moviments rudimentaris

Destinats a caminar, rosegar-se, nedar... estan relacionats als actes motors immadurs que hauran de patir una posterior reorganització per a ser plenament funcionals.

2.4.1.3 Expressions corporals

Els etòlegs han analitzat diferents cultures i diuen que hi ha gestos que tenen caràcters universals que permeten establir una comunicació no verbal molt important per la supervivència. Permeten observar les actituds d'hostilitat, agressivitat... que ens ajuda a estructurar el grup en el que ens desenvolupem i a regular la dinàmica de la seva relació. Per això els trastorns motors dificulten l'acció del nen en el seu medi i també l'acceptació amb els seus companys. Els trastorns motors no només dificulten l'acció del nen davant el seu entorn físic, sinó que també dificulten l'acceptació del nen per part dels seus companys, ja que aquest tendeixen a refusar a qui tradueix gestualment de forma inadequada o defectuosa les senyals.

CONCLUSIONS

2.4.2 Percepció

Desprès de molts estudis amb animals els etòlegs arriben a la conclusió que la conducta d'algun animal es veuen determinades per la presencia d'estímuls propis de l'espècie i motivacions.

Com els etòlegs, hem d'utilitzar reclams a més de l'observació. Els reclams són objectes artificials o imitacions que volen produir una conducta determinada en un individu determinat. Aquest són els que van portar als etòlegs a afirmar que hi ha comportaments discriminatoris entre altres estímuls. Els meus estímuls seran diferents d'un gos. Un estímul és una alteració no permanent de les condicions internes o externes del medi, que provoca en un òrgan sensorial el desencadenament d'una acció.

Els estímuls capaços que han de provocar conductes o comportaments estereotipats en individus d'una espècie , els etòlegs els anomenen estímuls clau o desencadenadors. S'anomena estímul clau a l'estímul imprescindible per provocar una resposta innata a l'individu. Els estímuls clau poden afectar a qualsevol de les vies sensorials i incidir en diferents activitats funcionals. Per exemple hi ha aus que diferencien la seva descendència a partir del seu cant o forma de cridar, si no reconeguessin aquest plor no donarien de menjar a les seves cries; però l'experiment que es va fer és que a aquestes aus se li van posar unes cries que no eren seves, però li van ficar una ràdio per que l'au escoltés el plor de les cries i els hi va donar de menjar. Un altre exemple són les fermones. Aquestes són molècules que viatgen per l'aire fins als receptors de les foses nasals i allà desencadenen les reaccions glandulars i mentals del cervell. Els olors són molt importants perquè evoquen fets o experiències del passat en la nostra memòria. Aquesta substància hormonal, són segregades al medi extern i transmet uns certs estímuls als congèneres. A més en el cas dels animals, les fermones són les encarregades de que aquests sàpiguen si la femella està o no en cel. Per això, les fermones es consideren com a mitjà de comunicació social (sexualitat...)

No només hi ha aquests estímuls sinó que suposem que existeixen en l'animal un sistema receptor anomenat Mecanisme Desencadenador Innat (MDI) capaç de reconèixer i interpretar aquests estímuls. Els Mecanismes Desencadenadors Innats poden estar sintonitzats amb els diferents òrgans sensorials com els estímuls visuals, auditius, olfactius i tàctils. Així doncs, el MDI és un sistema receptor capaç d'identificar i interpretar els estímuls clau procedents del medi extern.

La etologia humana també pretén buscar aquests estímuls clau en els humans. Les investigacions són molt limitades i els resultats es tenen que aprofundir més, però en aquests estudis el que es creu es que els humans també tenim estímuls clau. Tot i que acceptem això el que no es té gens clar són els automatismes innats, sinó més bé es creuen en els automatismes com a tendències o actituds.

Com ja s'ha dit abans, les investigacions són molt limitades i la majoria d'elles es refereixen al període infantil on s'han arribat als resultats més aproximats al que buscaven. La etologia humana considera l'existència de tendències, actituds de proximitat o rebuig sorgides de forma inconscient i per tant, de difícil valoració. Destaquem a Steiner i Horner, ells treballaven amb nadons de poques setmanes i el que van observar en els seus estudis són les expressions facials del nens rere a tastar diferents gustos: amarg, dolç... això ens dona evidència de que hi ha estímuls clau i percepcions universals en les persones.

Altre exemple són els caràcters infantils; està comprovat que aquests provoquen un sentiment en l'home de cura, d'apropament, de protecció encara que siguin d'altres espècies... La seva constitució petita, cap gros, fragilitat, tendresa fa que hi hagi una vinculació amb les persones que el veuen. Això afirma que no només el somriure vincula a la mare amb el nadó provocant aproximació. Els etòlegs diuen que per aquest motiu és normal que s'utilitzin als nen per finalitats polítiques i comercials.

En el camp sexual, les investigacions fetes per K. Lorenz, es troben determinats caràcters que juguen el paper de desencadenants òptims i aquests proporcionen patrons de comportament específics en la conducta sexual com per exemple els pits de la dona, les espatlles d'un home... indueixen actituds concretes de l'esfera sexual. Això està vinculat a la societat i a la tendència sexual de cada persona.

Diuen els etòlegs que l'ésser humà es deixa influenciar pels efectes dels estímuls de manera inconscient i aquesta influència manipula la presa de decisions. L'educació ha de ser l'element potenciador de la seva autonomia davant les influències del medi.

Hem de reconèixer que davant de la nostra racionalitat, a vegades ens comportem com a persones irracionals davant d'una situació. Un clar exemple són les activitats de consum o les tècniques propagandistes. Aquestes tracten de suplantar la nostra capacitat crítica en les nostres pautes de comportament.

L'educació en aquests sentit no només ens hauria de proporcionar coneixement sinó que també ens hauria d'ajudar a comprendre la dialèctica del TOT que ens envolta. L'educació ens hauria d'oferir les eines adients que tendeixen a automatitzar la nostra capacita de reflexió, responsabilitat i judici crític, tan afectiva com cognitivament.

Diuen els etòlegs que la nostra realitat perceptiva i cognitiva depèn de dues empremtes:

• Les empremtes que a cada cervell ha deixat l'experiència filogenètica.

• Les empremtes que ha gravat el nostre cervell de l'experiència individual.

Hem de tenir present que som éssers racionals però també hem de saber es que tenim una limitació, no només pels dominis del coneixement sinó també per la relació entre congèneres. Cada persona es veu sempre sotmesa a influències perceptives, cognitives i emocionals. Es cert que la racionalitat pot arribar a un coneixement efectiu, però no pot evitar l'influx dels sentiments, de patrons de comportament i determinades conductes que volen arribar a un coneixement que serveix per omplir uns objectius vitals. Aquests són els que anomenen miratges perceptius (per exemple els efectes òptics).

La memòria humana no és com la d'un ordinador, sinó que funciona amb un sistema de relacions definides dins d'una xarxa neuronal; per això, és susceptible de patir variacions. Per exemple, el passat s'actualitza a partir de processos que en el present estan influïts per diferents factors com les expectatives, els desitjos, l'estat d'ànim, el coneixement. Allò que nosaltres recordem no és més que la seqüència elaborada que quelcom de nosaltres creiem que hem viscut.

Pels etòlegs la finalitat última de l'activitat cerebral que està implicada en els processos receptius es procurar el manteniment de la vida dels individus dins d'un ecosistema determinat. Això impedeix que imaginem unes percepcions molt llunyanes de la realitat. Tot i que existeixen miratges perceptius, no podem dir que aquests no estan molt allunyats de la realitat.

La funció perceptiva o interpretativa externa que fa el cervell, normalment es fa sense que els subjectes s'adonin. Aquesta funció el que fa és captar estímuls desordenats i el cervell és l'encarregat de fer una interpretació en base a les experiències filogenètiques i personals.

Els universos perceptius de diverses espècies seran diferents perquè responen a diferents històries individuals i evolutives (reconèixer el depredador, la pressa...). Al ser les necessitats biològiques diferents la informació que queda arrelada filogenèticament, per això, seran diferents entre diverses espècies. Però entre una mateixa espècie el mesosistema no serà tant diferent ja que provenim de la mateixa història evolutiva.

La interpretació del cervell sobre la realitat externa és inconscient, però a vegades nosaltres, com a espècie, som conscients de que els que percep el nostre sentit i el que ens diu la nostra raó és contradictori. En aquest aspecte es on intervé la psicologia de la Gestalt, aquest el que fan es deduir la naturalesa d'alguns dels processos perceptius que es donen en la percepció del color, la mida, la forma, el moviment... Ells han fet nombrosos experiments on es dona aquesta contradicció entre percepció i raó. Pels psicòlegs de la Gestalt el món és una cosa construïda en funció de determinats patrons de percepció que ells anomenen lleis de la visió. Aquesta llei de la visió té un caràcter universal perquè s'ha comprovat que diferents cultures també tenen les mateixes respostes, cosa que torna a validar la hipòtesis de la capacitat innata del éssers humans.

Els resultats de l'activitat perceptiva ha de satisfer múltiples exigències, per exemple, l'home i l'animal s'han de moure en un espai i determinar quins objectes es mouen en relació a ells i quins objectes es troben fixos en aquell espai (obstacles). No només han de percebre aquests estímuls sinó que també ha d'actuar d'una forma adequada, l'han de reconèixer en diverses posicions, distàncies i condicions lumíniques. Els etòlegs diuen que això requereix un complicat mecanisme de processament i consideren que aquests estan vinculat amb les informacions filogenètiques .

S'ha comprovat l'existència d'una disposició cognitiva en l'aparell perceptiu vinculada a les adaptacions filogenètiques. D'aquesta manera un animal a d'interpretat un estímul i ha de poder respondre a aquest. Per exemple els grills reconeixen els seus cants de festeig i de rivalitat.

Els etòlegs han investigats amb diferents grups d'animals i arriben a la conclusió de que estan dotats de mecanismes de percepcions que actuen com a filtres estimuladors: seleccionen determinats estímuls i a més a més es troben tan bé adaptat amb la motricitat que quan els presenten un estímul s'activa un patró de comportament determinat (MDI). Per exemple els ocells pit-roig mascles reaccionen agressivament davant les plomes vermelles del pit dels seus rivals, però aquesta agressió també es pot donar si es col·loca un matoll de plomes vermelles sobre una rama del seu territori. Això vol dir que els congèneres esdevenen emissors de senyals que provoquen conductes diferents. No envien el senyal al mateix temps, però a vegades aquest poden ser contradictoris o ambigus, per exemple el desig de contacte i la necessitat de defensa.

Segons els etòlegs es dona en l'home una capacitat innata per reconèixer els estímuls del medi. Es basen en els estudis comparatius, de investigacions amb nens; per exemple no sabem quins criteris utilitzen els nadons, de molt curta edat, per percebre la por a les profunditats (innat).

La psicologia de la Gestalt ha proporcionat gran quantitat d'observacions interessants: les diferents influències culturals determinen pel que sabem, diferències de grau. Per exemple, entre dues rectes de la mateixa mida, una horitzontal i una altra vertical, tendim a sobrevalorar la vertical.; o una recta limitada per línies curtes divergents cap a fora ens sembla més llarga.

• Fenòmens d'omplir o de clausura

• Figura Fons

• Pregnancia

• Agrupament

* Proximitat

* Similitud

* Continuïtat

* Tancament

• Moviment, profunditat, mida, distancies

Fenòmens d'omplir o de clausura

El que fa el cervell és completar a partir d'unes informacions, d'unes imatges inexistents el que no podem veure en la seva totalitat. Per exemple en el fenomen de clausura seria com el tancament.

Aquest fenòmens ultrapassen el món de la percepció però incideix en el marc de les relacions humanes. Nosaltres expliquem les nostres experiències amb que més dades objectives, això és un clar exemple del fenomen d'omplir. El que fem és adornar els fets, fem construccions mentals.

Figura fons

Aquesta és una tendència a separar la figura del fons. Dita separació reflecteix un procés actiu del sistema visual en el que el cervell busca i construeix una determinada forma. Tot quadre es divideix en dues components: una figura que destaca perfilada i en primer pla i un fons difús. Per exemple, la copa de Rubin il·lustra aquest fenòmens (veiem una copa en vers de dues cares de perfil).

Pregnancia

La Pregnancia és la tendència o predisposició a buscar ordre i precisió en el nostre univers perceptiu.

El cervell rastreja la presencia d'una ordenació de les coses, a partir dels estímuls visuals que hi arriben. Segons els etòlegs això dona una predisposició a buscar aquella opció que presenti una bona configuració. Això li dona al observador a prestar atenció en allò que estigui amb un ordre i simetria.

Per buscar aquesta simetria i ordre, el cervell utilitzarà els fenòmens d'omplir o de clausura. Segons els etòlegs, es presenta a la primera etapa de la vida. Per exemple els nadons quan arriben al món, presenten en la seva primera etapa de la vida, un univers perceptiu preorganitzat, mitjançant el qual, el nadó te la capacitat per preferir unes configuracions que presentin simetria i ordre i coses com les que hem vist fins ara.

Ertel diu que la Pregnancia no es limita només en l'àmbit de la percepció sinó que també té a veure amb la forma en que els subjectes s'expressen comuniquen i pensen. Ell va realitzar un estudi sobre el llenguatge que utilitzaven diferents personatges històrics. Per exemple els llenguatge emprat per Hitler, Mao Setung... era un discurs que no admetia discussió, eren dictatorials. Utilitzaven paraules com Mai, sempre, impossible, absolutament... Això ell ho anomenava Pragnancia Cognitiva (en el camp del llenguatge). D'altra banda, també va analitzar altres personatges que utilitzaven un discurs que es projectava per sobre de la tendència pregnàtica del dogmatisme, no eren taxatives, tenien un grau de relativisme, un discurs amb fissures per introduir un debat. Utilitzaven paraules com: a ser possible, sovint, potser... Aquestes expressions són menys dogmàtiques però alhora són més difícils de retenir en la memòria i genera menys adhesions emocionals. Això vol dir que ens hem d'esforçar i cultivar la racionalitat per evitar que els “automatismes” cognitiu i afectius ens dominin perquè ens comportem d'una manera responsable.

Agrupament

Nosaltres tendim a agrupar els estímuls visuals que rebem de l'exterior segons quatre característiques:

1. Proximitat: Agrupem les figures que estan més pròximes. En comptes de veure 4 línies horitzontals les veiem en vertical, en comtes si en traiem un grup de fileres verticals les veiem horitzontals. Això només es pot explicar per una adaptació filogenètica. Un altre exemple es veure un conjunt de 6 línies verticals, els que fem nosaltres es agrupar-les de dos en dos, és a dir veiem tres grups de dues línies.

2. Similitud: agrupem les figures que estan pròximes. En comptes de veure triangle, rodona, triangle, el que veiem són tres fileres que repeteixen una figura en sentit vertical.

3. Continuïtat: tendim a percebre una pauta continua que no i no discontinua. Per exemple, en comptes de veure semicercles en dues posicions, el que veiem són dues línies independents.

4. Tancament: En comptes de veure tres cercles veiem un triangle. Aquesta està característica està molt relacionada amb els fenòmens d'omplir i clausura.

Moviment, profunditat, mida, distancies

Fa referència a la interpretació que el cervell fa entre el moviment, la profunditat, la mida i les distancies. Això es gràcies a una sèrie de principis d'arrel filogenètiques i universals. Són operatius durant els primers mesos de vida, quan les estructures cerebrals comencen a madurar.

Els etòlegs han realitzar estudis amb nadons i conclouen que : entre 4 i 7 mesos es troba al nadó es troba capacitat:

• Primer, per percebre l'espai tridimensional,

• Segon, per perseguir amb la mirada objectes amb moviment,

• Tercer, per mantenir la constància de la mida (quan varia la seva distància)

• Quart, per distingir profunditats, inclòs en fotografies.

• Cinquè, per presentar els objectes com quelcom sòlid i per tant que no es poden penetrar.

CONCLUSIONS

2.4.3 Regulació de l'impuls o Motivació

El comportament d'un animal no depèn només de les experiències passades ni dels estímuls ambientals; sinó que també depèn de les pròpies demandes internes del organisme, generades per la seva activitat neuroendocrina, com per exemple tenir gana o set, l'impuls sexual, impuls d'agressivitat, la curiositat...

Segons els etòlegs els individus presenten motivacions, predisposicions a l'acció que fan més probable una o altre conducta per actuar. Aquesta motivació serà diferent segons sigui l'estat fisiològic de l'organisme en un moment donat.

Aquestes motivacions de caràcter endogen impulsen determinats comportaments i poden estar sotmesos a diverses fluctuacions rítmiques. Un exemple d'això seria la nit i el dia que donen una permissitat de l'organisme.

Els organismes posseeixen una mena de rellotge intern destinat a regular quan s'ha de realitzar una determinada activitat. Les conductes funcionals d'aquest rellotge intern depenen de les informacions genètiques (filogènesis i evolució) pròpies de cada espècie i es desenvolupa durant l'ontogènia. La seva programació però, rep influències de certs estímuls o senyals ambientals. Per exemple la llum, la temperatura, la composició química... Aquests estímuls segons els biòlegs actuen com a sincronizadors dels ritmes biològics (rellotge intern)

La correspondència entre les meves demandes internes (motivacions primàries) i els estímuls del medi és el que presenta un valor adaptatiu ja que permet als diferents organismes acomodar la seva activitat a les circumstàncies ambientals apropiades per a satisfer les seves necessitats/objectius vitals/bàsics. En l'home alguns condicionants d'ordre cultural contribueixen a la sincronització dels bioritmes. Per exemple a l'home el determinen els aspectes culturals com l'horari, l'alimentació, el tipus de jornada laboral... Conèixer els bioritmes té una gran importància a nivell individual però sobretot a nivell social. El coneixement teòric ens permet una possibilitat molt important: adequar els nostres bioritmes de tal manera que puguem assolir un rendiment més adequat i més alt. A més aquests bioritmes eviten trastorns funcionals com les alteracions neuroendocrines com la son, o bé trastorns del comportament com les depressions. Aquests trastorns es donen quan no és corresponen les demandes internes amb les demandes exteriors.

La cronobiologia, és una disciplina biològica que estudia els ritmes biològics. Estem assolint uns resultats impressionants en el camp de la medicina, fins i tot, el seu èxit a influït en l'aparició d'una altra disciplina: la cronopedagogia. Aquesta aprofita els estudis de la cronobiologia per determinar quan hem d'actuar per aconseguir un actuació més rendible i eficaç en el camp pedagògic, per exemple els horaris escolars.

En els animals les motivacions apareixen estretament vinculades a objectius adaptatius de manera que aquestes el que pretenen és impulsar comportaments destinats a cobrir necessitats innates (alimentació, apetit sexual...) Això tindria una caràcter estereotipat, però s'aniran fent més flexibles a mida que la capacitat d'aprenentatge dels animals augmenta i apareixen noves necessitats derivades de la complexitat del desenvolupament. La complexitat d'aquest comportaments creix conforme s'ascendeix en l'escala evolutiva a la par que també augmenta la varietat de motivacions directa o indirectament relacionades amb la supervivència i expansió dels organismes.

Si no hagués estat així, les motivacions de l'home s'haurien atrofiat enormement ja que l'home com a espècie social que és, depenem del món cultural i aquest a millorat la nostra capacitat de respostes. Al mateix temps, com hem dit abans, això ha fet que augmentin les nostres motivacions secundaries (drogues, tabac, alcohol, practicar esport perillosos...), i que aquestes, ultrapassin la pura condició adaptativa de les motivacions primàries. Són les motivacions secundaries les que tenen en l'home major importància i més pes. Per exemple l'home tot i tenint una motivació primària com es la gana, pot fer vaga de fam i controlar aquesta motivació. Normalment aquestes motivacions són contràries a les primàries, doncs les secundàries són dolentes o perjudicials per l'home.

Les motivacions també es dirigeixen a l'obtenció d'uns aprenentatges. Els etòlegs diuen que durant la filogènia es seleccionen uns mecanismes genètics destinats a afavorir les tendències que ens coneixements al voltant del medi en el que els organismes viuen, sobre tot en l'home que depèn essencialment, per a la seva adaptació, de l'adquisició i emmagatzematge d'experiències. Els etòlegs també diuen que aquestes motivacions comencen a funcionar des de les primeres etapes del desenvolupament. Per exemple totes les cries tant d'animals que dels humans, es troben sensibles per a observar i analitzar tot el que es troba la seu voltant. A partir d'aquí, el nen presenta una natural inclinació a l'hora d'iniciar els seus comportaments essencials per ell.

Segons la majoria d'autors, el psiquisme del nen està generat per la motivació interna comú que el porta a explorar, imitar i representar tot allò que observa, així com el desenvolupament de l'activitat lúdica essencial per l'acumulació d'experiències.

Activitat exploradora es dona sempre que el nen es troba davant d'una situació davant un objecte nou que ell no coneix. La novetat atrau poderosament l'atenció del nen i la seva curiositat només sembla sentir-se satisfeta quan ha extret de les seves pròpies investigacions i preguntes les respostes adequades a la seva capacitat de comprensió.

Capacitat imitadora es dóna sobretot en el món dels adults. El nen el que fa és repetir les accions dels grans. Segons els etòlegs aquesta repetició ajuda a que el nen conegui els principis generals necessaris que organitzen el seu univers immediat i per a dominar el medi en el que s'ha de desenvolupar. En base a la eliminació dels aspectes fortuïts i a la recopilació dels aspectes regulars el nen arriba a seleccionar allò que és més important per a la seva supervivència, sabent que allò que fa de manera no fortuïta pot tenir unes conseqüències. La imitació del món dels adults també té un caràcter adaptatiu que permet la reproducció d'accions que tenen un valor de supervivència. Els pares intentaran ajudar a que el nen tingui una mínima independència perquè pugui afrontar-se la món. Tot i així hi ha alguns casos extrems en que tanta ajuda el que provoca es un retraïment en el desenvolupament del nen.

L'activitat lúdica té una importància molt singular, ja que aquesta es manifestaria durant les primeres etapes del desenvolupament amb una doble direcció: la primera per exercitar els òrgans sensorials; i la segona, per exercitar les coordinacions prematures del nadó. Això és el que els etòlegs anomenen jocs funcionals. Els etòlegs el que pretenen és conèixer el propi cos del nadó i el seu espai immediat en el qual aquest es troba immers. Posteriorment, aquests jocs evolucionaren i tendiran a una realitat activa que ajudi a estructurar la capacitat cognitiva del nen: El nen aprèn jugant. Qualsevol circumstància que limiti o suprimeixi l'exercici lúdic pot induir a l'aparició de trastorns en el desenvolupament intel·lectual o en el comportament social del petit. La interpretació de l'univers motivacional del nen requereix de l'observador la coneixença de l'univers i la possessió de les dots d'observador.

L'activitat lúdica i exploradora només poden donar-se òbviament sempre que no es presentin altres motivacions amb una major urgència vital (aliments, son). L'interès pel coneixement es sobretot en les etapes infantils i preadolescents molt sensibles a les tensions. Per això una de les funcions clau de l'educador consisteix en saber eliminar aquelles emocions que incideixen de manera negativa en l'estat anímic del nen que dificulten el seu aprenentatge i les seves relacions.

Per exemple la reacció del nen a l'escola: perquè l'educador pugui interpretar les motivacions del nen primer ha de conèixer l'ambient familiar en que es desenvolupa, però d'altre banda els pares també han de conèixer l'ambient escolar en el que el nen es desenvolupa. Per aconseguir això s'ha de tenir obert el canal: pares - escola / escola - pares.

En relació al joc, l'obtenció d'aprenentatge, explotant la capacitat de curiositat del nen, constitueix un dels ideals didàctics. S'ha demostrat que l'eficàcia d'un model escolar com aquests és major que el del sistema educatiu tradicional basat en els premis i càstigs. Malgrat això hi ha dificultats per dur-lo a terme ja que els escoles es guien en sistemes d'activitats rígides, que es dirigeixen cap a una meta (medis, recursos, economia...)

Admetem que tot procés educatiu constitueix una conducció cap a uns determinats objectius, però pot fer-se respectant i potenciant les nostres pròpies tendències innates a prendre. El desenvolupament d'un esperit crític d'una plena maduresa estan relacionats amb l'exercici d'un cert grau d'autonomia en el nen. Aquest alt grau d'autonomia permet que aquest adquireixi un sentit de la responsabilitat difícil d'aconseguir si es troba sota la continua tutela dels adults. Volem dir amb això:

• No es que el medi escolar hagi d'intentar produir unes motivacions inexistents, sinó que s'hauria de limitar en respectar les tendències innates que tenim per conèixer i amés, incrementar-les i potenciar-les.

• Sempre s'ha considerat que és el medi social i escolar els que han de motivar al nen o a l'adolescent per a l'estudi, i no que aquest presenta ja unes inquietuds cognoscitives naturals, del qual l'absència revela la inadequada acció que el medi ha exercit sobre ell.

De tota manera una pedagogia que consideri les ànsies de coneixement del nen com a una qualitat natural d'aquest sobre la que sostenir l'estratègia a seguir en els aprenentatges, no té perquè abandonar a la total iniciativa d'orientació o estar tancada a la dinamització i ampliació dels interessos o necessitats del nen.

Un accés de la tutela o deixar fer al nen també seria dolent. D'això hi ha diferents corrents pedagògiques que defensen:

• allò dolent per naturalesa

• allò bo per naturalesa

Els errors d'aquest corrents pedagògics es basen en la creença de considerar com a certa una idea no fonamentada. No entenen de valoracions ètiques ni morals. Però la biologia és la que ens possibilita de tenir comportaments agressius o altruistes. No com aquestes corrents que diuen taxativament tot bo o tot dolent. La naturalesa ens ha dotat de preprogramacions que inviten a expressar uns sans egoismes i unes tendències a conèixer, que especialment serveixen per relacionar-nos amb el nostre entorn immediat, que no d'una generositat en l'esforç o un interès per l'aprenentatge de la trigonometria.

Les actituds extremes de no intervenció dels adults en els processos d'adaptació de nen al medi social, suposa disminuir les garanties de que aquesta adaptació realment es produeixi. Necessitem una orientació per aconseguir els objectius adaptatius.

2.4.4 Aprenentatge

Els animals necessiten d'una certa capacitat d'aprenentatge que els permeti una ràpida adaptació a aquestes variacions. Es varen veure obligats aprendre o adoptar una estratègia de supervivència. Aquesta era major quant més evolucionat era l'animal, basat en la possibilitat de poder modelar el comportament en funció de l'experiència individual. La capacitat d'aprenentatge i la major o menor eficàcia en que es produeixen les respostes, no són qualitats alienes a la filogènia ni al context ecològic on es desenvolupa el cicle vital de cada animal. Una mateixa situació d'aprenentatge pot ser resolta amb més o menys eficiència segons les característiques dels organismes desenvolupen als que se'ls plantegi (sistema sensorial, desenvolupament del cervell, plasticitat). Nosaltres que depenem per adaptar-nos de l'experiència, a més estem immersos en un medi ambient on hem desenvolupat una capacitat cognitiva extraordinària, tenim però uns límits difícils de precisar.

La teoria evolutiva del coneixement es deu en part a uns programes d'actuació genètics seleccionats davant la filogènia. La influència d'aquesta és a l'hora l'extensió de comprendre la realitat. Quan parlem de coneixements els etòlegs consideraven aquest tenia a veure amb les informacions genètiques que rebem com a espècie.

Així doncs, segons les hipòtesis de la teoria evolutiva del coneixement, el pensament racional que ens caracteritza representa el nivell superior del conjunt de processos cognoscitius que han succeït al llarg de l'evolució. El pensament racional està sotmès a les impressions a priori de l'aparell Raciomorfe encarregat de processar les informacions procedents del medi. Proporciona dades apriorístiques que poden causar error. Aquest aparell té una funció adaptativa, l'únic que no és basa en el racionament. T'ajuda a donar una resposta ràpida per a la teva supervivència. Per exemple, la percepció de formes i estructures permeten als sistemes neurosensorials establir comparacions de signes comuns a diferencials. És a dir tendim a establir comparacions entre éssers i objectes. Posant un exemple pràctic, un nen podrà distingir entre un gos i un gat per les seves semblances i diferències, però si fos per l'aparell Raciomorfe diria que tots dos són iguals (quatre cames, cua, orella, bigotis...)

Les característiques essencial de l'aparell Raciomorfe són:

• Decidir l'actuació sobre la base de caràcters que es presenten amb major freqüència té avantatges adaptatives i per això a nivell filogenètic com a nivell individual s'abstrauen una memòria que permet la seva ràpida detecció.

• Establir les relacions de causa efecte entre aquells esdeveniments que succeeixen en el temps. Els aprenentatges que realitzen els animals per a la seva adaptació no necessita del coneixement real de les causes que expliquen els fenòmens sinó que la captació de la seva presència regular. Per exemple un colom si sent un soroll semblant al d'un tir, sortirà volant encara que això no li pot matar.

• Biologia del coneixement: el nostre coneixement racional no s'ha quedat adherit al subjectivisme de la nostra intuïció (com el colom) però està influït pel pensament Raciomorfe que pot reduir el seu camp d'objectivitat. Si per exemple nosaltres anem per un carrer obscur i solitari i al darrera nostre escoltem passos l'aparell Raciomorfe ens dirà que sortim corrents; però el nostre coneixement racional ens pot dir que mirem cap en rere doncs potser, és un conegut. La raó potser víctima de les experiències i percepcions.

La etologia evidencia que els programes hereditaris moltes vegades prescriuen quan determinats aprenentatges es poden produir. Això és el que Lorentz anomena: IMPREGNACIÓ

La impregnació es caracteritza per:

• L'objecte d'aprenentatge només es pot adquirir durant una fase sensible del desenvolupament.

• L'organisme vincula aquest aprenentatge a alguna de les seves respostes vitals de forma irreversible i amb independència de qualsevol estímul.

Per exemple quan fa unes hores que han sortit de l'ou els ànecs persegueixin a qualsevol objecte o ésser que es mogui.

Les impregnacions les han estudiat els etòlegs en molts animals diferents i afecta a les conductes les que encara no ha madurat la impregnació. Per exemple les impregnacions sexuals en determinats animals: a aquells animals se'ls impregna amb altres animals de diferent espècie, aquests que han madurat amb ells veurà a aquest com les seves parelles sexuals.

Els etòlegs consideren que les impregnacions tenen una finalitat adaptativa i de supervivència, que el que fan es que sense necessitat de gravar en el material hereditari tot un patró d'actuació l'animal adquireix en el seus períodes sensibles per l'aprenentatge que són essencials per a emmagatzemar informacions que per a ell resulten útils en el seu entorn. Els etòlegs pensen que existeixen mecanismes de base hereditària que prescriuen el que són o no són períodes sensibles.

Les impregnacions ajudarien a que ens adaptem però aquestes no confereixen una certesa absoluta. La prova és que podem experimentalment confondre els animals que no són de la mateixa espècie, les gosses poden tenir embarassos psicològics...

La possibilitat que els processos d'impregnació es produeixin en humans és més difícil i es valora de forma indirecta i amb les semblances d'altres animals.

2.4.4.1 Aportacions a la impregnació

Laborit diu que la lentitud de la maduració del nostre sistema nerviós en l'home i la llarga duració de la plasticitat que d'aquesta lentitud resulta, deixa suposar que el fenomen de la impregnació jugui en l'home un paper molt més important que en qualsevol altre espècie.

Piaget i Montessori descriuen trets dels processos cognitius que recorren els processos d'impregnació en els processos maduratius dels nens:

• Piaget per la seva concepció del desenvolupament antagònic de la intel·ligència.

• Montessori per l'existència d'unes receptivitats especials i transitòries destinades a l'adquisició d'una determinada capacitat.

La teoria psicoanalítica diu que en el desenvolupament de l'individu existeixen períodes sensibles durant els quals, les experiències rebudes pel medi tenen una gran importància en el futur comportament adult. Les impregnacions juguen un paper molt important en l'edat infantil i sobretot en les impregnacions que es puguin produir en l'esfera sexual, com per exemple en les expressions de la sexualitat més corrents com la homosexualitat, les fixacions a objectes o persones...

Una altre aportació que difereix una mica de les altres és la de Meves que diu que el nen entre els 4 i 7 anys aprèn trets generals del seu futur paper dins del grup socials i aprèn les relacions amb la seva parella. Per Meves això no seria una impregnació sexual sinó que seria l'adquisició dels papers socials que el nen desenvolupa en el seu grup més pròxim. Serà després de la pubertat i de la maduració sexual que el nen en funció d'un tipus de relació mostrarà les seves expressions de sexualitat com per exemple en les expressions de la sexualitat més corrents com la homosexualitat, les fixacions a objectes o persones...

Meves ho veu com una adquisició sexual i els psicoanalítics com una impregnació sexual. Però en el que tots dos coincideixen és que hi ha uns períodes sensibles durant els quals les vivències determinaran els nostre comportament futur.

Un dels més importants processos de la impregnació és el llenguatge. Aquesta aportació està defensada per Chomsky que parla de l'existència d'una competència lingüística per adquirir el llenguatge verbal que s'actualitza durant un període crític en funció del llenguatge del medi. A la vegada, això fa afirmar de l'existència de mecanismes cerebrals codificats segons les informacions genètiques que generen una disposició específica a l'adquisició del llenguatge verbal durant un període sensible (dels 2 als 10 anys). Després dels 10 anys serà més difícil ensenyar el llenguatge.

La majoria d'autors donen més explicacions que avalen les impregnacions com una tendència del nen i de l'adolescent de fer seus els comportaments socials que l'envolten. El fet de que el nen repeteixi els comportaments dels adults fa que es deixi guiar pels valors del grup. La inclinació cap al seguiment de determinats comportaments del grup constitueix una circumstància favorable ja que reforça la cohesió d'aquest al mateix temps que permet a l'individu la reproducció d'unes activitats on la seva eficàcia ja ha estat constatada pels seus congèneres. Per això aquest és el període més sensible de l'ésser humà.

CONCLUSIONS

2.5. ADAPTACIONS SOCIALS

Nosaltres considerem les adaptacions socials com a sociabilitat. La sociabilitat té una raó d'ésser. Necessitem la col·laboració i sociabilitat entre congèneres que vindrien donades filogenèticament.

Els animals s'associen per diferents fins:

• Per a evitar perill. Per exemple un Banc de peixos.

• Per a unir-se amb una parella del sexe contrari. També pot establir-se un vincle amb la parella sexual mitjançant formes de comportament, de forma que cadascú busca la proximitat de l'altre membre de la parella conegut personalment. En tal circumstàncies parlem del vincle personal amb la parella. La característica del vincle és el desig de proximitat amb la parella.

• Hi ha un esdeveniment significatiu per desenvolupar entre congèneres: procés de criança. Aquest és el que facilita l'amistat en el món. Segons els etòlegs la possibilitat d'un tracte amistós, inclòs entre els adults, no es va donar fins que no es va desenvolupar primer entre pares i fills, i quan els animals varen a ver de fer comportaments assistencials ja que les cries necessiten unes cures. Un segon esdeveniment en l'evolució de la conducta es dona en el desenvolupament del vincle personal, iniciat en el propi àmbit de la criança. Segons els etòlegs aquest és el vincle que introdueix l'amor. Els etòlegs sotmeten observacions i després de molts estudis conclouen que aquest vincle s'inicia immediatament després de la sortida de l'ou o de la cria, i s'anomena vincle maternofilial. Tot això es deu a reaccions del tot innates, i es forma durant una fase mol curta. Per exemple les mare cabra si un cop ha tingut les cries se les deixen cinc minuts i després se les emporten una hora, la mare quan torna a veure a les seves cries aquesta les llepa i li dona de menjar; però si pel contrari un cop les ha tingut se les emportant sense que aquesta les hagi vist, al terme d'una hora quan se les retornen la mare no només no les reconeix sinó que a més a més les ataca.

• La funció de sociabilitat per a la lluita deriva directament de la defensa de la família. La capacitat per a la intervenció agressiva a favor del grup es desenvolupa a partir de la defensa de la descendència.

Només la cura de les cries bastarà per a impulsar el desenvolupament d'unions socials altament diferenciades. Ni la sexualitat ni l'agressió ni la por són suficients per aconseguir-ho.

Els modes de comportament desenvolupats al servei de la criança permeten també unir al grup a individus emparentats, fent així possible l'aparició d'una vida i una selecció grupal d'organització superior.

2.5.1 Ambivalència de l'acostament i distanciament en el comportament humà.

Les relacions entre congèneres es veuen marcades per una clara contradicció. El congènere és un company que es busca: instint associatiu , però que també impulsa certa agressivitat que provoca distanciament.

En les relacions humanes aquesta ambivalència es demostra a edats molt curtes (entre els 5 i 6 mesos). El nen reconeix als pares, però mostra acostament i distanciament cap a les persones estranyes. El retraïment i la confiança es van alternant.

Els etòlegs diuen que el contacte visual es molt important, ja que el necessitem per a comunicar-nos amb els nostres congèneres. Si ens fixem massa en la mirada, es fa amenaçant. Per exemple el desviar la mirada evita tensions i una possible sensació d'amenaça. Això demostra una bona part de components genètics.

El concepte de Xenofòbia infantil primerenca és un tipus de comportament adaptatiu (refús a allò desconegut), aquest pot ser modificat en gran part mitjançant l'educació. La xenofòbia infantil cap a les persones estranyes, obeeix a totes les cultures. Constitueix una adaptació filogenètica, però pot ser fortament modificada per l'educació. De totes maneres, el nen sempre busca a la mare, però si es queda sol amb un estrany, acaba buscant la seva companyia, ja que sap que sol no pot sobreviure.

En la nostra espècie s'activen 2 comportaments antagònics:

• Aversius

• Afectius

Posició de diferents autors respecte a l'ambivalència entre acostament i distanciament.

AINSWORTH, SMITH I MARTINSEN, diuen que els nenes cerquen selectivament la proximitat de la mare. De cara a la nostra supervivència, tenim un consell que és evitar als estranys si la mare està amb tu; però si no hi és cerca al desconegut.

KALTENBACH diu que la por que senten els no és cap fenomen evolutiu dels nadons sinó que els adults també sentim aquesta ambivalència d'apropament i rebuig cap als estranys. En alguns experiments fets, s'ha vist com els adults en situacions semblants amb els nadons tenien comportaments encara més neguitosos.

Tenim una reserva natural davant els nostres semblants que formen part del nostre patró universal de comportaments. Aquesta reserva condiciona la nostra convivència social. Abans els éssers humans vivien en comunitats tancades on tots es coneixien, per tant no es podien sentir aquest tipus d'ambivalència. La reserva de l'home cap als estranys dura tota la vida, ja que vivim sobretot en societats de caràcter anònim en les que la majoria de les persones no es coneixen el que predomina és la por, la desconfiança i el rebuig. Un estudi ens diu que com més gran és una ciutat més de pressa caminen els habitants. Altres experiments que s'han fet en espais que s'han de compartir com els ascensors i autobusos demostrat que la majoria de persones eviten el contacte visual. Per tant veiem que el nostre comportament tendeix a la desconfiança.

A més d'aquestes estratègies d'evitar el contacte, es suma a més l'enmascarament de l'expressió, no es donen mostres d'emoció, i sobretot, cap senyal de debilitat, doncs això ens podria ser utilitza en la nostra contra. Això significa que per principi evitem el contacte amb l'altre, però el busquem preferiblement amb coneguts. El perill d'aquesta darrera estratègia es que les persones es poden acostumar a portar disfresses sempre i deixen de ser elles mateixes fins i tot entre els seus coneguts.

La convivència personal que puguem mantenir dependrà de la mesura que nosaltres mitiguem l'anonimat que caracteritza la nostra societat. L'ésser humà sent per naturalesa bàsicament tendències amistoses cap als seus congèneres. No hem de deixar fer malbé aquesta disposició innata per la comunicació vinculant. Si no s'aconsegueix una major personalització de les relacions interhumanes en l'actual macrosocietat, es pot témer que la desconfiança i la por es converteixin en un factor determinant en la vida comú de la col·lectivitat. Però és el propi ambient qui dificulta el afavoriment de les relacions interpersonals entre persones alienes, doncs t'avisa del perill que suposa la relació amb un desconegut, la pròpia societat ens impossibilita aquest tipus de relacions.

BOWLBY (i més tard ampliada per AINSWORTH) descriu una de les teories que més validesa ha demostrat: la teoria biològica del vincle. Aquesta diu que mare i fill es troben concertats per endavant per adaptacions filogenètiques durant tota la vida. A més Bowlby parla del concepte de monotropia, que es la tendència que té el nen a establir una relació personal amb una persona de referència determinada, normalment la mare. El més característic del concepte es que el que es decisiu per escollir la persona de referència és la predisposició afectiva de la persona. És a dir, que aquesta persona jugui, li faci petons, carícies... més que les cures físiques.

EMOCIÓ I ADAPTACIÓ

Tot el que nosaltres fem (els nostres patrons de conducta i les percepcions) està acompanyat de vivències subjectives (emocions i sentiments). Però el més interessant és que en totes les cultures s'han trobat les mateixes categories vivencials: la por, la ira, la vergonya, l'alegria... Això és molt important perquè es tracta de coses que no podem aprendre. L'home no pot aprendre aquests categories subjectives de determinats comportaments o percepcions. El que si aprenen és l'objecte de l'odi o de l'amor però no el sentiment mateix. Nosaltres podem parlar als demés de les nostres emocions, i el fet de que també aconseguim entendre'ns pressuposa una herència biològica comuna.

Molts autors defensen que les emocions tenen lloc en els circuits neuronals programats i connectats del sistema límbic. Per exemple si percebem un somriure, suposem que aquest posa en marxa el corresponent procés bioquímic cerebral que provoca la disposició amistosa i el somriure compartit: senyals socials (plor, riure...) activen processos químics que ens porten a reflectir les mateixes emocions i expressions que percebem en l'interlocutor.

Alguns autors utilitzen el terme emoció i sentiment de la mateixa manera; però altres els diferencien. Nosaltres seguirem aquesta línia, per tant:

• Les Emocions són respostes sobtades i poc durables de l'organisme que es poden descriure per un conjunt de canvis fisiològics (palpitacions, pal·lidesa, contracció del tub digestiu, ruboritzar-se, etc.). Estan produïdes per una avaluació concreta i específica dels estímuls que captem de l'ambient. Normalment predisposen per l'acció d'un determinat comportament en un sentit adaptatiu.

• Els Sentiments són determinats estats corporals amb manifestacions menys intenses que les emotives. Són resultant de la valoració continua i conscient que realitza el cervell de les relacions que l'organisme té del medi. També predisposa per fer determinats comportaments però aquests no són tant urgents com les emocions.

Emocions i sentiments són una mena de resum expressat a un llenguatge corporal de la valoració que cadascú li mereix segons les nostres vivències immediates i no immediates.

4.1. EMOCIONS UNIVERSALS I PRIMERES EMOCIONS

Les emocions són estats interns que no es poden observar ni mesurar directament. A mesura que els humans responen les experiències sorgeixen les emocions de forma sobtada.

Quan parlen d'emocions hem de tenir en compte que tenen una qualitat incontrolable.

Els investigadors diuen que podem experimentar al menys emocions com la ira, l'alegria, l'enuig, la por i la sorpresa. Aquestes tenen una validesa universal en totes les cultures.

4.1.1 Emocions universals

Estudis que afirmen les emocions universals:

• Estudiar de quina forma la gent classifica les emocions expressades en cares humanes . Quan han fet això els investigadors conclouen que tots els éssers humans i fins i tot els que estan aïllats descriuen aquestes expressions de la mateixa manera. Saben quan estan expressant alegria, por, tristesa... A més a més tots movem els mateixos músculs per fer les expressions de diferents emocions.

• Analitzar les emocions dels nens cecs i sords. Han comprovat que els nens cecs i sords utilitzen les mateixes expressions corporals i facials alhora d'expressar diferents emocions. Això avala la hipòtesis de la dependència genètica.

• Comparar com les característiques no verbals que indiquen emocions (volum de veu, to de veu...) no varia ni d'individu a individu ni de cultura a cultura. Amés a més conclouen que els afectes bàsics apareixen des de molt aviat i comproven que la gent aprèn a identificar les emocions dels nostres interlocutors, fins i tot abans d'anar a l'escola.

Els tres estudis consideren com un tot avalen l'herència biològica comuna respecte al nostre univers personal i sentimental. Molt abans de que puguin comunicar una altra cosa, els nadons d'un dia de vida, comuniquen afectes juntament amb els seus motius. Per exemple el plor d'un nadó mostra el seu malestar perquè té gana, també es sobresalten i mostren enuig i interès.

Altres emocions que apareixen quan ja ha passat un cert temps després del naixement sigui de la cultura que sigui són:

• El nen amb 4 o 5 setmanes de vida somriu a les persones que reconeix

• El nen als 3 o 4 mesos de vida mostra enuig, tristesa i sorpresa

• El nen als 6 o 8 mesos fa expressions de por i consciència de si mateix (vergonya o timidesa)

• El nen als 2 anys de vida mostra menyspreu i culpa.

De la mateixa manera que els nens mostren emocions, igualment reaccionen a les emocions dels altres, S'ha demostrat una predisposició a respondre o a reaccionar a les emocions dels altres. Un experiment per demostrar això és posar al costa del nen una cassette amb el plor d'un nadó, d'aquesta manera el nen comença també a plorar. Però si en canvi la cassette té el plor d'una altre espècie (un gos, per exemple) el nen no reacciona. Aquesta angoixa, és una forma rudimentària d'empatia. L'empatia és la capacitat per a comprendre els afectes en els altres experimentant directament les mateixes emocions.

D'altra banda en els nadons de tres mesos s'ha comprovat la sensibilitat a les expressions humanes. Saben distingir entre una cara contenta i una cara de preocupació. També distingeixen si la seva mare està trista fent així que el nen plori perquè els dos han d'estar tristos (lligam maternofilial).

4.1.2 Darwin

Darwin considerava que les emocions estan inscrites en la genètica per una connexió amb la supervivència al medi, per afavorir-la. De fet el més important és que els afectes comuniquen informacions vitals. La nostra primera relació amb el món es afectiva, no som neutres.

Per exemple:

• El plor d'un nadó té la funció d'atreure a un adult perquè aquest li proporcioni al nen calma, protecció...

• Les formes de disgust. Emocionalment les rebutgem perquè tenen mal sabor. D'aquesta manera això ens permet sobreviure perquè pot estar intoxicat o en mal estat.

• El somriure indica als pares el que es agradable pel nen i a més facilita els lligams que garanteixen de nou la protecció.

Si generar emocions té un valor de supervivència també té aquest valor el fet de comprendre i entendre les emocions i els sentiments emotius de persones significatives per tal de donar sentit a les experiències sobre el món circumdant. Per exemple a un nen se li dona una joguina nova que no coneix. En l'habitació està també la seva mare. Si aquesta està còmoda i no cap gest de desaprovació vers la joguina el nen la agafarà i jugarà amb ella. Si pel contrari la mare es mostra neguitosa, empipada, violentada el nen evita la joguina a tota costa. Aquest experiment també es va fer amb persones i s'obtenia la mateixa resposta. Això ens indica que les emocions tenen signes de supervivència i adaptació.

Ni tan sol els millors pares podrien portar endavant als seus fills sense la transmissió de missatges que aquest els hi donen. Nosaltres arribem al món amb unes valoracions primitives de l'entorn, per saber que hem d'evitar i que hem de tenir en compte (com aliments, la seguretat). Tat això està determinat per una herència biològica comuna. Amb aquest sistema de valors que hem heretat el nadó es pot desenvolupar física, emocional i cognitivament.

La nostra primera relació amb el món es afectiva. A mida que els nadons maduren van ampliant i diversificant aquest sistema de valors que ens proporciona l'herència, l'experiència i l'educació. Totes elles tenen un paper clau i estan mediatitzades pel nostre context cultural.

Aquestes emocions que rep el nostre sistema de valors de l'entorn, ens determinarà com els objectes, les persones o fenòmens ens hauran d'afectar en el nostre desenvolupament. La resposta que nosaltres els hi atorguem a les emocions les experimentarem com a emocions innates, primàries o bàsiques.

Alguns autors consideren que hi ha un nombre de determinades emocions universals vinculades a la filogènia. Aquestes es manifesten de la mateixa manera en totes les cultures. Com ja havíem dit abans aquestes emocions són la ira, l'alegria, la por, la tristesa, la sorpresa, la vergonya, els sentiment de culpa... Aquestes emocions bàsiques, innates o primàries impulsen a actuar irreflexivament per a cobrir els nostres interessos més bàsics. A més emoció menys reflexivitat. Es diversifiquen i es fan conscients a través de la cultura; és a dir, progressivament aquestes respostes s'aniran fent conscients en base de la cultura de cada individu i ens guiarà en el nostre comportament. A més desenvolupament més influència per la cultura tenim. Aquestes emocions, són difícils de controlar ja que són mecanisme adaptatiu especialment dissenyat per a actuar en situacions d'emergència i al marge dels processos reflexius. Podríem dir que depenen de l'experiència evolutiva i de la adquirida individualment en un context sociocultural concret.

El comportament dels éssers humans es pot fer intel·ligible si tenim en compte per quines situacions sociocultural ha viscut i els seu món interior estan tapats a la vista dels altres i a vegades també a nosaltres mateixos.

4.2 NATURALESA DE LES EMCIONS

Hi ha tres components bàsics en tota emoció. Aquests components es troben entrellaçats i a més en interacció:

Component subjectius: diuen els autors que aquests components subjectius són els més viscuts de les emocions. Per component viscut entenem els pensaments i els sentiments.

Components conductuals: les emocions generes expressions facials, gestos i accions. El que més s'ha estudiat són les expressions facials. D'aquestes s'ha detectat que existeixen formes precises per codificar els gestos en totes les cultures (se lis feien fotos ocultes) i aquestes expressions són iguals en totes les cultures. Això el que ens fa plantejar és que hi ha una un caràcter universal a l'hora d'expressar-nos.

Components fisiològics: S'ha demostrat que determinades respostes fisiològiques som la suor, la tremolor, la respiració, agitar la ment... li confereixen a les accions un caràcter d'urgència. El problema està en preguntar-nos si durant una mateixa situació tots reaccionem igual. Uns diuen que si (determinisme biològic) altres en canvi, diuen que no (interaccionistes). Nosaltres acceptarem l'existència d'un patró fisiològic que dona una resposta fisiològica determinada. Però considerarem que l'experiència i el medi ens pot fer reaccionar de diferents maneres. Els patrons fisiològics tindran un caràcter heretat però les inclinacions físiques concretes estaran moderades per l'ambient i per l'experiència individual.

Els tres components es donaran davant d'una determinada situació. L'interessant de tot això és que els pensaments alteren les emocions que puguem tenir. Per exemple si d'una persona ressaltem les coses negatives ens farà més fàcil que augmenti el sentiment d'empipar-nos. Així doncs, els nostres pensaments afecten igualment a les reaccions fisiològiques que nosaltres patim . Per exemple uns estudis realitzats per Symington i els seus col·laboradors obtenien amb el contrast dels resultat de les autòpsies de persones que morien per causes repentines (accidents, infarts...) i les persones que morien per causes naturals prèviament diagnosticades (càncer, SIDA...) que els primers no tenien cap índex fisiològic de tensió ni ansietat, en canvi els últims sí. Si pensem sobre la mort imminent tindrem unes reaccions fisiològiques diferents.

Les expressions facials influeixen en la fisiologia i en els propis sentiments. S'ha comprovat que determinats músculs facials, quan manifesten una emoció com per exemple somriure, actuen sobre els bronquis de les artèries que van cap el cervell i incideixen en la quantitat de sang que va al cervell.

No només les emocions estan barrejades sinó que també estan relacionades amb els motius. L'associació motiu - emoció no és en un únic sentit. La ira, per exemple, s'associa normalment amb la necessitat de fer mal, llençar quelcom objecte... Les emocions generen unes conductes o comportament destinats a que l'individu eviti uns determinats perills i a que es busqui situacions que el puguin reconfortar. De tota manera, les emocions alliberen a la nostra raó de la obligació de formar valoracions contínues i improductives que no admeten una reflexió profunda; és a dir ens fan reaccionar ràpidament sense pensar.

Malgrat la irreflexió que les emocions tenen per característiques adaptatives, a vegades les emocions poden generar conductes de bloqueig que vagin en contra nostre (funció de la cultura); per exemple, desencadenar la reacció d'alarma genera una resposta momentània de màxim rendiment físic. Desencadenar-la en una situació com ara una exposició en públic o en un examen no és adaptatiu perquè en aquest casos es requereix fluïdesa i enlluernament mental.

4.3 EXPRESSIÓ I EXPERIMENTACIÓ DE L'EMOCIÓ

Està clar que no podem mesurar les emocions que està patint un individu, tan sols amb el seu nivell d'agitació corporal. Cada emoció i cada home és un món.

Nosaltres com a éssers humans que som, utilitzem un mètode més senzill: “llegir” el cos de l'altra persona. Nosaltres interpretem les seves expressions locals: la cara. Així és com ens podem familiaritzar amb les seves emocions. Tots els humans ens comuniquem per via verbal i no verbal. En totes les cultures sabem interpretar els indicis no verbals dels humans (per exemple l'amenaça, la irritació...) tenim aquesta capacitat innata. Hi ha evidències de que moltes vegades ens comuniquem amb el llenguatge expressiu o silenciós del cos.

De tota manera aquesta interpretació és perillosa perquè algunes poden ser contradictòries. Per exemple els moviments nerviosos poden significar avorriment, com també pot significar irritació. Endevinem i interpretem els indicis no verbals de les persones però hem de tenir en compte que no podem saber exactament el que aquella persona està sentint.

El significat dels gestos varia segons la cultura. Per exemple si un xinès comença a aplaudir fortament és per demostrar inquietud o decepció, si riuen molt és perquè estan empipats.

Els gestos són iguals però varien els seus significats. Els músculs facials parlen un llenguatge universal. Aquesta possibilitat ja ho sospitava Darwin ell va dir que considerava que en el temps prehistòrics els nostres avantpassats eren capaços de demostrar amistat, amenaça, submissió amb les expressions facials, ja que encara no havien desenvolupat el llenguatge verbal. Això els ajudà als nostres avantpassats a sobreviure i per això nosaltres ho hem heretat.

Totes les cultures comparteixen un llenguatge no verbal universal però no l'utilitzen de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat en la que s'utilitzen en diferents cultures. Per exemple determinades cultures occidentals, australianes... potencien la individualització de les emocions i per això les manifesten de forma intensa i prolongada.

CONCLUSIONS

4.4 TEORIES DE L'EMOCIÓ

Un exemple que posen els etòlegs sobre l'emoció es que quan anem darrera d'un cotxe que frena bruscament i nosaltres li donem, encara que no ens hagi passat res nosaltres estem espantats. Doncs, bé, aquesta emoció sorgeix segons dues TEORIES:

• Teoria de la resposta perifèrica: respostes distintives (James i Lange). Es refereix a l'activació de respostes dependents de l'activació del sistema nerviós perifèric. Genera reaccions o accions d'emergència (trepitjar el fre), reaccions facials d'ansietat i altres respostes (sudoració). Les respostes perifèriques són distintives, hi ha patrons fisiològics per a cada emoció.

• Teoria de l'activació inespecífica: tot al mateix temps, respostes similars, distinció entre emocions apresses (Cannon i Bard; teories cognoscitives). Els processos que genera una emoció s'activa simultàniament. Diu que aquestes emocions són totes similars, no existeixen patrons diferents per a cada emoció (diferencia amb “A”). Els estats emotius que nosaltres identifiquem són apresos. No diferencien entre emocions, totes es donen al mateix temps i són similars.

Aquesta teoria equipara el tenir un accident i el trobar-te amb un amic. El problema principal és a dir si les cognicions (records, expectatives...) intervenen o són elements de les emocions.

Altres autors diuen:

• ZAJONC: per ell les cognicions no intervenen en les emocions. Diu que moltes vegades no ens dona temps a pensar, no tenim un judici reflexiu entorns a les emocions.

• LAZARUS: Discrepa amb l'anterior però ell, fins i tot les emocions més immediates implicarien un judici reflexiu. Seriem conscients del que ens està passant, i sabríem que estem relacionat d'un determinada manera.

• Hi ha determinada respostes emocionals (antipatia, simpatia, terror...) que no impliquen una activitat conscient. Hi ha també una sèrie d'estats emotius (depressió, amor, odi...) estarien influïts per les nostres emocions.

CONCLUSIONS

Tres punts per educar les emocions

• Afavorir l'empatia en els éssers humans. Prendre consciència del nostre afectiu i el dels altres.

• Analitzar el nostre sistema de creences i valors, tenint en compte els models de la nostra societat tant present com passat.

• Actuar en que sentit.

BASES PRE-PROGRAMADES DEL COMPORTAMENT SOCIAL

DARWIN

Parla de la lluita per la supervivència, selecció natural dels millors dotats. Parla també de la importància de la cooperació entre congèneres com a mecanisme de selecció. Sense el grup no es sobreviu. Es donen accions negatives per a la pròpia eficàcia biològica dels individus: possible conducta social de base hereditària.

Hi ha conductes altruistes: defensa del grup, repartiment d'aliments... els biòlegs les consideraven altruistes però no sabien com explicar-les. La resposta més satisfactòria les varen donar:

HAMILTON: Diu que aquestes conductes haurien evolucionat perquè van dirigides a consanguinis (que tenen els mateixos gens). El més important per ell és que aquestes conductes generin les menors pèrdues possibles a nivell genètic.

A partir d'això tota conducta altruista passa a ser egoisme genètic. Tot es mesura en termes genètics; ets altruista perquè vols salvar els teus gens. Tot seria una estratègia de cost-benefici, que tindria dos objectius:

• Propagar uns determinats gens.

• Afavorir l'eficàcia inclusiva o biològica (mesurada en termes de reproducció) d'un individu i la que és capaç de promoure entre tots els individus amb els que està emparentats.

Per exemple si hi ha un incendi a casa, tinc dins tres germans i l'avi. Jo posaré en risc la meva vida per salvar-ho a tots si puc, i si no, salvaré als meus germans perquè amb ells comparteixo un 50% dels gens.

TRIVERS: Diu que l'altruisme ha evolucionat perquè també reporta beneficis als membres del col·lectiu, independentment de si comparteixen gens o no. Igualment l'altruisme també va dirigit als congèneres.

Actuarem de forma altruista amb la família i els estranys perquè conscient o inconscientment esperem que els altres també siguin altruistes amb nosaltres quan ho necessitem. Això s'anomena expectativa de retroprocitat (concepte clau). Això no sempre és cert.

WILSON: Fa una síntesi dels altruismes definits per Hamilton i Trivers, ell no aporta res. Per ell existeixen dos tipus d'altruisme: dur i tou. Segons Wilson, es important una major proporció d'altruisme tou pel bon funcionament de les societats.:

• ALTRUISME DUR (selecció de parentesc): dirigit a consanguinis i coneguts que no estaria sotmès a l'expectativa de reciprocitat. Influenciat per Hamilton. Aquest es dona incondicionalment “irracionalment”

• ALTRUISME TOU (selecció individual): dirigit als estranys en general i sotmès a l'expectativa de reciprocitat. Aquest és conscient i reflexiu, encara que podria arribar a ser decididament egoista (iguals o majors compensacions)

Per a els sociobiòlegs tots els organismes, inclosos nosaltres, es basarien en la reproducció.

A la sociobiologia se la critica quan intenta equiparar l'altruisme animal a l'humà. Nosaltres som éssers racionals, conscients... Nosaltres estem mediatitzats per la nostra dimensió cultural: al marge de qualsevol intent d'assimilació de l'altruisme animal al practicat per la nostra espècie.

Per altruisme s'entén el comportament que genera un benefici a qui rep el comportament i un perjudici per a qui fa el comportament.

L'altruisme veritable, és aquell que comporta valoracions morals i ètiques, normes.. i aquest únicament adquireix sentit en el cas humà. Només nosaltres posseïm una consciència clara de les conseqüències de les nostres accions. Ara bé, això no priva del sentit al fet de reflexionar sobre possibles influències biològiques (adaptació).

El principal problema pels sociobiòlegs és establir una base hereditària. Un dels aspectes que més ha destacat la teoria Sociobiològica és que “qualsevol activitat d'un organisme (animal o humà) persegueix fer rendible la relació cost-benefici. Aquesta rendibilitat té a veure amb proporcions genètiques.

Josep Maria Asensio fa un comentari sobre això. Ell diu que no només s'ha d'entendre en termes reproductius sinó també en la supervivència de l'individu i en l'eficàcia inclusiva relacionada amb la supervivència i amb la reproducció.

L'eficàcia inclusiva de l'ésser humà va més enllà de la supervivència i de la propagació d'uns gens; perquè aquestes està mediatitza per la cultura. Així moltes vegades pot adquirir dimensions que transcendeixen l'àmbit biològic.

5.1 ESTUDI BIOLÒGIC DEL COMPORTAMENT SOCIAL, LA SOCIOBIOLOGIA

Fins a l'aparició en 1975 de la Sociobiologia es creia que l'home era producte de la dinàmica cultural i no de cap condicionament biològic.

Darwin estudià el comportament social del animals. La vida en grup ofereix una àmplia sèrie de avantatges. Una conducta social de base hereditària a través de processos selectius no manca de sentit.

Al 1975 apareix la SOCIOBIOLOGIA, que és l'encarregada de l'estudi sistemàtic de les bases biològiques del comportament social. La Sociobiologia considera el comportament social del animals com el fruit d'una evolució neodarwiniana. Pretén establir com i en quina mida la conducta dels individus influeix en l'estructura i en la dinàmica interna de les societats.

La Sociobiologia sorgeix de:

• La teoria de la selecció natural de Darwin.

• De la genètica de Mendel.

• D'altres disciplines com la paleontologia...

Al 1975 es publica “SOCIOBIOLOGIA, LA NOVA SÍNTESIS” de Wilson. Aquest autor promou aquest terme però ell diu que la sociobiologia com a tal ja va estar citada per altres autors. L'interès per estudiar el comportament social dels animals prové de Darwin.

Pel comportament social dels animals entenem l'animal que dintre del seu comportament presenta formes d'intercomunicació i cooperació que ultrapassen la simple reproducció. L'animal no només es relaciona amb la parella sinó que també amb altres membres dels grup: això ho entendrem per animal social.

Són molt els sociobiòlegs que consideren que part de les nostres tendències socials es varen poder fer dependents dels objectius de la selecció natural i l'estudi d'altres espècies animals van ser útils per establir alguns principis i orientacions que influeixen en el comportament social de l'home. Els sociobiòlegs van veure que en nombrosos grups d'animals, els membres cooperaven en comptes d'actuar amb interessos individuals. Hi ha animals que ajuden a alimentar a les cries d'altres, defensen al grup, avisen quan hi ha perill... Això són conductes altruistes dels animals. Però en ells aquestes conductes no tenen sentit ètic, no tenen una explicació.

Els sociobiòlges diuen que les nostres conductes altruistes estan influenciades pel patrimoni genètic. També pensen que el comportament social deriva d'una evolució neodarwiniana. El que pretenen els sociobiòlegs és estudiar quina és la naturalesa dels membres d'aquests comportament altruistes dins d'un determinat grup d'animals. El que intenten a partir d'aquí és com i en quina mesura el patró genètic influeix en una comunitat. Com s'estructura i funciona socialment un grup animal.

Volen, en definitiva, a partir de la genètica pròpia de cada espècie i tenint present determinades variables (exploració del medi, adquisició d'aliments...), determinar les relacions socials dels grups d'animals.

Quan això s'aplica als animals no es qüestiona la seva ètica però el que no s'accepta és que de les observacions s'extrapolin a l'espècie humana, perquè nosaltres ens relacionem a partir de la dinàmica cultural. De tota manera la majoria dels sociobiòlegs diuen que darrera d'una conducta altruista es troba una influència de base hereditària.

Existeix una competitivitat natural i una selecció natural dels més dotats; però per a Darwin l'èxit evolutiu es dona gràcies a l'agrupament social. Els biòlegs expliquen amb més facilitat perquè som competitius (exemple si hi ha poc aliments) però no entenen perquè som cooperatius (perquè l'altruisme ens perjudica). Hi ha diferents teories per explicar la cooperació una d'elles és la de:

WYNNE-EDWARDS: Diu que l'altruisme evoluciona per selecció grupal. Els grups d'animals que sacrifiquen una part dels seus interessos biològics (alimentació i reproducció) s'haurien vist afavorits per la selecció natural. El fet de viure en un grup genera la conducta altruista perquè és prioritzen els interessos grupals vers dels individuals.

Els sociobiòlegs diran que hi ha una selecció individual. La possibilitat de l'altruisme neix en l'individu, no té res a veure el grup. Els gens que transmeten una avantatge són els que es transmetran de generació en generació, per tant és de forma individual. No ens qüestionen al grup, ajudem perquè individualment trobem un benefici. Les conductes cooperatives són imprescindibles pel desenvolupament de la sociabilitat. Són comportaments que suposen una disminució de l'eficàcia inclusiva o biològica de certs individus en relació a uns altres que reben el benefici de les seves accions .

Aquestes són algunes de les explicacions sobre com l'home ha pogut progressar comportaments en contra de la seva pròpia supervivència:

HAMILTON: Concepte d'aptitud, eficàcia, estratègia inclusiva. La probabilitat de compartir un tipus de gen és major en aquells individus emparentats. L'índex de parentesc ens mesura la probabilitat de que una informació hereditària sigui compartida per dos individus consanguinis. Segons ell un determinat comportament evoluciona (altruisme) no només perquè incrementi l'aptitud biològica de l'individu que realitza l'acció altruista, sinó que també ha d'incrementar l'aptitud biològica dels seus consanguinis. Es base en el compartiment de gens: amb els fills i germans un 50% amb els avis, nebots un 25%. (cas de l'incendi) Hi hauria una selecció familiar que després acabaria amb una selecció individual.

L'altruisme promogut per uns gens podrà entendres sempre que els efectes del mateix siguin més avantatjosos que les pèrdues. L'altruisme de l'individu és la conseqüència de l'egoisme del seus gens. La selecció de l'altruisme només es pot donar a partir de consanguinis ja que entre ells existeix una alta probabilitat de que una conducta altruista, preprogramada genèticament pugui significar un augment indirecte del nombre de gens que li han propiciat dins de la població.

WILSON: diu que l'eficàcia biològica o inclusiva seria la suma de l'aptitud biològica de qui realitza l'acció més l'aptitud biològica que fomenta en tots els individus en el que estan emparentats però que no siguin emparentats directament (com els fills).

L'eficàcia inclusiva és que tu asseguris la teva reproducció i la dels teus consanguinis. Per a altres autors que contraposen la teoria Wilson diuen que:

ASENSIO: També és la supervivència de l'individu. En el món animal la supervivència i la reproducció estan molt lligades. En el cas dels éssers humans són conceptes que s'han de trctar distintament. Perqè per exemple la dona que ja no ovula o és esteril pot fer també conductes altruistes. També diu que els descendents directes s'han d'incloure també en l'efiàcia inclusiva.

Nosaltres entenem EFICÀCIA INCLUSIVA com la suma de les capacitats de supervivència i reproducció d'un individu més les que pot generar (mitjançant la conducta altruista) en tots els membres amb els quals està emparentat.

Segons els sociobiòlegs la nostra estratègia biològica el que persegueix és augmentar aquesta eficàcia biològica a partir d'un cost energètic mínim, (però no tot en nosaltres és egoisme genètic). Tot animal actuarà per maximitzar la seva eficàcia biològica. Per la sociobiologia nosaltres tenim unes respostes programades que ens ajudarà a augmentar la nostra eficàcia biològica. És per això que som altruistes.

5.2 CONDUCTES ALTRUISTES EN L'HOME

Es considera que en el cas de l'home no podem comparar els altruismes dels animals i el de l'home. La sociobiologia es mostra prudent a l'hora d'extrapolar les seves teories.

Hi ha tres grups de rebuig que van en contra de la teoria sociobiològica:

• Sociobiòlegs i antropòlegs culturals: que neguen categòricament qualsevol influència de tipus genètic en el comportament social de l'home. L'home s'ha emancipat del món vivent i el que explica el comportament social és la dinàmica cultural.

• Sociobiòlegs: neguen la possibilitat de la influencia genètica però no accepta la interpretació estrictament biològica que pretén donar la Teoria Sociobiològica. Tenim un biograma humà que explica alguns comportaments.

• Psicòlegs, biòlegs, sociobiòlegs, antropòlegs: no accepten que la sociobiologia pretengui donar unes normes de comportaments. Ni la jerarquia ni la poligàmia, ni la territorialitat en la nostra espècie estan influenciades genèticament.

El més important de la teoria Sociobiològica ha estat explicar la cooperació entre congèneres com a element imprescindible per a establir la sociabilitat.

Amb aquestes conductes d'ajudar a la criança, avisar al grup del perill... aquestes conductes que posen en perill el nostre patró biològic és quan es parla d'altruisme en animals. En el cas dels humans, hi ha un component diferenciat: l'ètica.

Hamilton diu que per a que l'ésser humà sigui altruista no només ha de beneficiar la seva eficàcia inclusiva sinó també la dels seus consanguinis. Per a ell la Conducta Altruista és EGOISME GENÈTIC que només es practica amb membres consanguinis.

Trivers introdueix la mateixa idea dels animals als homes, però a més introdueix el concepte de la vida de grup i la col·lectivitat, l'ajuda mútua facilita la supervivència del grup. Les conductes altruistes també van dirigides als congèneres. L'altruisme ha evolucionat perquè és adaptatiu. Ajudem a terceres persones perquè esperem comportament anàlegs en situacions semblants: Altruisme recíproc. (examen) L'establiment d'un mútua correspondència d'accions cooperatives dins del grup afavoreix la supervivència dels seus membres. S'ha comprovat que aquest tipus d'altruisme necessita de l'impuls inicial de la selecció familiar pel seu progrés.

Per a la majoria de sociobiòlegs tot es tradueix en una relació de COST-BENEFICI. El que està en joc és la supervivència genètica; els gens han de sobreviure. Aquest balanç de cost-benefici:

• Ha contribuït a la nostra comprensió dels mecanismes d'evolució.

• Estimulen la formació d'hipòtesis i permeten fer prediccions de com s'hauria de comportar un organisme per a arribar a un rendiment òptim.

• El que hi ha en joc és la supervivència genètica. Per tant, els organismes que no transmeten el seu patrimoni genètic s'extingeixen.

• Quan parlem de COST ens referim a qualsevol disminució dels nostres objectius primaris, com la reproducció, l'esforç, el treball...

• Quan parlem de BENEFICI ens referim a la difusió exitosa del patrimoni genètic.

Els sociobiòlegs diuen que els beneficis han de compensar els costos. Tot està destinat a la propagació dels gens dels individus.

El concepte de SELECCIÓ FAMILIAR o SELECCIÓ DE PARENTIU (que l'evolució selecciona un comportament) vol dir que un individu ha de comportar-se de tal manera que ajudi als altres segons el grau de parentesc, de consanguinitat. Els individus s'han de comportar de manera que protegeixin a altres mitjançant les seves accions altruistes, segons el grau d'afinitat genètica amb aquests.

El concepte d'EGOISME GENÈTIC, pels sociobiòlegs és aquell en el que els individus d'una espècie posen primer els seus propis interessos davant dels interessos del grup i de l'espècie. En aquesta situació de conflicte d'interessos, es comporten en contra dels altres congèneres afectats. Els sociobiòlegs per dir que nosaltres fem accions egoistes es basen en observacions dels infanticidis que fan els animals, ja que hi ha individus que no actuen a favor del grup sinó al seu propi. Per exemple els lleons que maten a totes les cries del seu antecessor. Això es pot classificar com a una estratègia de reproducció. Tot i això, aquesta afirmació no té cap tipus de fonament.

Segons les teories ecològiques el context està influeix en la nostra genètica. Però el problema d'aquestes teories es que no tenen investigacions pràctiques i a més les que hi ha no es poden extrapolar al cas dels éssers humans. Altre problema és la selecció familiar i no grupal, també hi ha cooperació i ajuda entre els grups.

Wilson també utilitza la mateixa idea altruista que en els animals per a l'home.

Hi haurà un altruisme dur dirigit consanguinis i coneguts i que ha evolucionat en base a una selecció natural . No està sotmesa a una expectativa de reciprocitat que proposa Trivers.

L'altruisme tou està dirigit als membres d'un grup en general i que ha evolucionat en base a una selecció individual. Està sotmesa a una expectativa de reciprocitat com proposava Trivers.

Wilson proposa en el cas dels humans que:

• L'altruisme dur es practica de forma irracional; ja que ajudem a coneguts i familiars pel simple fet de ser-ho. Ell l'anomena altruisme irracional. Aquest altruisme porta a que els individus perdin la vida per salvar als seus consanguinis o coneguts. Si entre nosaltres només existís aquest tipus d'altruisme ens mataríem els uns als altres.

• L'altruisme tou està més estès i es practica conscientment i reflexivament. El problema és que podria ser més egoista que l'altruisme per estar sotmès a l'expectativa de reciprocitat. En el millors dels casos si no rebem les mateixes o més grans compensacions es trencarien les relacions.

Segons Wilson comptem amb una proporció més gran d'altruisme dur que d'altruisme tou i per això podem evolucionar mínimament com a espècie.

5.3 ÉTICA I BIOLOGIA

Nosaltres podem ser qualificats d'éssers ètics perquè:

• Som conscients i reflexius

• Som capaços d'avaluar les nostres accions

• Som capaços d'escollir entre diferents alternatives.

Alguns biòlegs consideren possible l'origen evolutiu de la moralitat i proposen com a mecanisme explicatiu d'això els processos de selecció familiar així com aquelles estratègies de relació que proporcionen beneficis a llarg termini encara que puguin suposar un sacrifici.

L'ètica humana no té res a veure amb cap altruisme egoista de tipus genètic. És la cultura i l'aprenentatge d'uns principis i regles de comportament destinats amb tota probabilitat a aconseguir una convivència dins dels primers subgrups humans, els que ens atorga la nostra condició humana i la que perfilarà el nostre univers ètic. El bé i el mal és humà. Segons els biòlegs si s'ha desenvolupat la nostra cultura és perquè abans s'ha desenvolupat entre els grups unes relacions protètiques (destinades a conviure harmònicament ). Si aquestes relacions no són la causa primera, sí són el punt clau per impulsar el nostre comportament ètic i moral.

Tot i que la importància del medi és enorme hi ha molts biòlegs que pensen que la nostra normativa ètica és el resultat de la pròpia evolució. Que les relacions protètiques es donen abans que la cultura; ja que aquestes estaven en el nostre codi genètic i han evolucionat. L'ètica és un comportament influït genèticament i s'ha anat transformant de generació en generació.

Altres autors consideren que no hi ha cap influència genètica, que el comportament ètic és producte de la nostra activitat cerebral. Parlen del concepte AUTOCONCIENCIA que genera el sentit religiós, l'amor... i d'aquesta manera, també produeix un comportament ètic.

Altres autors consideren el comportament ètic es conseqüència derivada de les insòlites propietats del nostre cervell. La capacitat de preveure i valorar el resultat de les nostres accions encadena la producció d'un comportament ètic. La nostra disposició a l'acceptació i compliment d'unes normes morals, és la manifestació indirecta de la funció cognitiva i reflexiva de l'home. El desenvolupament cerebral seria la condició necessària però no suficient per l'aparició de la moralitat que com suposa alguns sociobiòlegs podria haver evolucionat per la seva intrínseca qualitat adaptativa, produint-se algunes tendències de base hereditària cap a determinats comportaments dins de l'esfera social.

Existeixen determinades evidencies d'una possible influència de base hereditària. Els exemples més importants són les conductes altruistes que hem estat estudiant fins ara, l'assimilació dels valors dels grups pel joves, la facilitat amb que nosaltres tendim a obeir la autoritat social... això ens fa pensar de que existeix una possibilitat de que hagi estat transmesa genèticament.

Encara que reconeguem això, no volem dir que quedi determinat únicament per això; sinó que tindrem una postura interaccionista amb el medi, la cultura... Que un determinat comportament està influït genèticament no vol dir que sigui estrictament biològic.

A finals del segle passat el nostre comportament ètic s'inspirava en els pressupostos que regeixen l'evolució. Es tenia la idea de que aquells principis o lleis que han propiciat el manteniment i el progrés de la vida devien ser els més adequats per configurar les nostres relacions socials:

• El nostre comportament ètic ha de seguir els objectius que es donen en el món natural: sobreviure i reproduir-se.

L'anomenat darwinisme social va ser un reflex d'aquesta filosofia naturalista que va pretendre establir errònies les teories del darwinisme social.

El perill de voler fonamentar la moralitat de les nostres accions i els objectius socials del grup en el model que dona la naturalesa no sols radica en que amb aquest procedir reduïm els nostre concepte d'home a les seves dimensions exclusivament biològiques sinó que a més atorguem a la interpretació d'aquella naturalesa per mitjà de la ciència, un caràcter estàtic, quan en realitat el pensament científic està sotmès a una continua evolució.

CONCLUSIONS

EL COMPORTAMENT AGRESSIU EN L'HOME

6.1 CONDUCTA AGRESSIVA EN LA NATURALESA

Des de sempre tant la biologia com la psicologia han dedicat temps a l'estudi de les causes i factors que intervenen en la producció del comportament agressiu. Tot i així el centre de polèmica, de la majoria de les teories explicatives del comportament agonista, el trobem al voltant del debat relatiu al caràcter innat o adquirit de la violència. El perquè del comportament agressiu en el món animal i sobretot en l'ésser humà. Aquest interès s'ha vist incrementat en la nostra aparença pel seu poder destructiu, per la crueltat...

A l'hora d'explicar el comportament agressiu s'ha mantingut dues postures:

• INNATISME Diuen que poden haver factors que potenciïn la nostra agressivitat però tot i que s'evitin els conflictes de l'exterior, sempre es manifestarà el comportament agressiu perquè forma part de la nostra naturalesa. Independentment dels factors que poden potenciar l'agressivitat, aquesta es manifestarà perquè forma part de la nostra naturalesa.

• ADQUIRIT (ambientalisme) Segons alguns autors ambientalistes diuen que si s'eviten els conflictes del món exterior l'agressivitat desapareixerà, ja que tot és producte del medi. És l'ambient o situacions les que generen el comportament agressiu.

NOSALTRES direm que tenim una agressivitat innata per garantir la nostra supervivència però també tenim una crueltat que ve donada per la cultura.

6.1.2 Conducta agressiva en el món animal

La conducta agressiva en el món animal està destinada a la supervivència i a la reproducció de l'individu que realitza aquestes conducta agressiva. En l'animal l'agressivitat serveix per buscar la seva pròpia adaptació. Aquestes conductes no es donen aïlladament estan relacionades amb altres comportaments, amb altres objectius vitals; per mantenir els seu patrimoni genètic.

La conducta agressiva és qualsevol conducta que té com a finalitat mantenir o augmentar l'eficàcia biològica de qui la produeix i/o dels seus consanguinis a costa de l'eficàcia biològica d'aquells que estan patint l'acció agressiva.

Tots els éssers vius han de presentar un grau major o menor d'agressivitat perquè els recursos de l'entorn són molt limitats. Des del punt de vista biològic no es possible un comportament sense agressivitat. Aquesta està subjecta als objectius vitals dels organismes perquè no té una manifestació homogènia.

La resposta agressiva no és homogènia en la seva manifestació. Per valorar la conducta agressiva a nivell d'intensitat tindrem en compte:

• Condicions del medi extern

• La pròpia fisiologia de l'organisme (informacions hereditàries, condicions ecològiques, paràmetres fisiològics i resultat de les experiències anteriors).

Per exemple si s'introdueixen individus aliens al grup, si hi ha recursos alimentaris limitats, un excés de població, canvi hormonal... això incentiva el nivell d'agressivitat. En una situació limitada actuarem amb una agressivitat indiscriminada.

En el món animal per valorar la conducta agressiva també ens fixarem en:

• L'estatus social (com més alt és el rang més agressivitat presenta)

• Record que tingui de agressions anteriors (si normalment ha guanyat les baralles presenta un grau més elevat d'agressivitat)

6.1.3 Ritualització (K. Lorenz)

La ritualització és un aspecte clau en l'agressivitat animal i humana. En moltes ocasions els animals poden fer molt mal o matar a un altre; això està relacionat amb el mecanisme de ritualització per sobreviure. Aquest mecanisme limita, controla la càrrega agressiva animal per conservar la pròpia espècie que ha evolucionat a través d'una selecció natural (conservació de l'espècie).

En el cas humà no tenim aquest mecanisme de ritualització, l'hem perdut; llavors no tenim un mecanisme que ens permeti controlar les nostres tendències agressives, això pot ser un dels majors perills pel futur de l'espècie humana; podem matar per qualsevol cosa. Per K. Lorenz la ritualització és un limitació.

En el món animal l'agressivitat és un mecanisme complex adaptatiu relacional amb els objectius animals i que depèn de factors intern, externs i d'aprenentatge. En el cas humà, inicialment, tenen els mateixos objectius adaptatius que pels animals. A nosaltres ens caracteritza una gran crueltat (elevada influència del medi ambient) que trenca amb la imatge ingènua i purament adaptativa de la resta d'animals. Com més evolució té l'ésser humà el factor aprenentatge influeix més.

6.2 COMPORTAMENT AGRESSIU EN L'HOME. DETERMINACIÓ DEL CONCEPTE D'AGRESSIÓ.

En un principi hem de pensar que l'home també té els mateixos objectius adaptatius que els animals. La necessitat de defensar uns bens, la descendència... això genera un nivell d'agressivitat en els éssers humans destinada a la supervivència i a la reproducció.

El problema ve quan intentem analitzar el sadisme i la violència extrema que caracteritza als éssers humans, doncs els objectius biològics es poden aconseguir sense arribar a aquests extrems. El sadisme, la crueltat la violència extrema... s'explica per la influència elevada del medi ambient: són productes apresos de la cultura.

Els etòlegs diuen que un animal que tortura a un altre estaria perdent temps de supervivència. Biològicament no té sentit torturar a un altre ésser. Els biòlegs diuen que el desig genètic de tot depredador seria ressuscitar a la seva víctima, que acaba de matar, per tornar-se a alimentar d'ella. Els animals maten per alimentar-se i no per matar. En l'home no es necessàriament així, sinó que és l'educació i el medi social (cultura) els responsables d'un comportament mancats de raó biològica. No existeixen uns gens per la crueltat.

Per alguns etòlegs entre ells K. Lorenz i la psicologia freudiana diuen que l'agressió seria un instin impossible d'eliminar. El que pot fer l'home és desviar o canalitzar aquestes agressions. K. Lorenz diu que ho podem canalitzar els comportaments agressius fent exercici, practicant el sexe com a boixos...

L'agressivitat des d'una postura ambientalista, considera nul·la la influència genètica en relació a qualsevol comportament agressiu. Aquesta postura està defensada per DOLLARD. La postura interaccionista és la que té una mica de totes dues no anul·la cap influència ambiental ni genètica. Aquesta postura és la que va defensar MONTAGU.

DOLLARD diu que és la frustració la que origina una conducta agressiva: determinisme ambiental. Aquí la genètica no es té en compte per res.

MONTAGÚ diu que “el fet predominant en relació a la natura de l'home no és que desenvolupem el que estem predestinats a ser, sinó que ens convertim, dins les limitacions genètiques, en el que aprenem a ser” (sempre dins d'unes limitacions genètiques)

Nosaltres considerem que hi ha una influència hereditària en el comportament agressiu, però aquestes no com a pulsions agressives que s'han de satisfer periòdicament. Juntament amb aquesta influència també considerarem el medi ambiental, ja que aquest és molt important doncs els éssers humans som molt manipulables pel medi social.

La pregunta clau en tota aquesta matèria de l'agressivitat és si podem evitar la conducta agressiva en els éssers humans? La resposta aquesta pregunta la hem de mirar de diferents maneres ja que es poden entendre:

com determinisme genètic (on l'agressivitat és igual a un instint que no és pot eradicar). L'home només pot aspirar a desviar o canalitzar els impulsos agonistes. Les motivacions que la impulsa no poden evitar-se.

com determinisme mediambiental (on l'agressivitat és igual a la frustració que és el factor desencadenant de l'agressivitat). Les societats semblen condemnades a una dinàmica d'agressió.

Si entenem agressivitat com a formes de violència, tortura, sadisme... nosaltres podem dir que els éssers humans poden controlar aquestes conductes agressives. El que es necessita és una educació dirigida conscientment per controlar les tendències que tenen el poder de la nostra societat (competència).

Si entenem agressivitat com el desig natural de l'home de millorar la seva posició per defensar uns interessos culturals i biològics; nosaltres direm que no seria possible evitar el comportament agressiu. Tot depèn de quins camins assenyali la societat a l'hora d'establir els benestar.

Si entenem que el domini, la violència, la mentida, la falsedat... ens poden portar a l'èxit els individus aprendran que aquestes maneres amb aquestes maneres de fer assoliran els objectius que s'estableixen en la societat i les establiran amb aquestes tendències.

Si es potencia l'altruisme, la tolerància, el respecte, la igualtat, el diàleg... podrem evitar molt més les nostres tendències agressives per assolir un benestar i una subsistència.

Podrem reduir l'agressivitat: Si les accions van orientades a promoure un treball educatiu dirigit a la reducció de l'ambient d'hiperactivitat. Un sistema educatiu lligat a un clima sense tensió social.

No podrem reduir l'agressivitat: si l'agressivitat l'entenem com una manera de defendre els interesso propis, resulta difícil la demanda de la dimensió “angelical” de l'home.

Tot i que l'agressivitat respon a unes necessitats per assolir uns objectius adaptatius, a vegades poden distorcionar la nostra dinàmica social.

Per a nosaltres l'agressió és un complex causal: hi ha una interacció entre factors psicobiològics i socials, factors apresos i adquirits i també factors passats i presents.

Un dels trets més característics de l'agressió és que perjudica a tercers i beneficia a l'agressor (al revés que l'altruisme), per tant hi haurà determinades conductes que no entraran dins del concepte d'agressivitat. Per exemple: donar una empenta al veí perquè no sigui atropellar per un cotxe no seria una agressió perquè no et beneficia a tu ni perjudica al veí.

L'Eficàcia Inclusiva és mediatitzada per la cultura, i en el nostre cas és més que la supervivència i propagament de gens. També inclou el foment del plaer i evitar allò que sigui dolorós. La conducta agressiva en l'ésser humà pretendrà mantenir i augmentar el benestar de l'agressor a costa del benestar dels altres.

Tota situació en la que assolim grans beneficis ens farà tenir una conducta agressiva però si pel contrari hi ha poc benefici i càstigs es limitarà l'agressivitat del subjecte Aquesta estarà en funció de la relació costos-beneficis (com altruisme).

Els animals tenen mecanismes de RITUALITZACIÓ (K. Lorenz) en l'agressivitat per controlar els caràcters agressius; però nosaltres no els tenim, l'únic que tenim nosaltres és el sentit ètic de les nostres accions i relacions humanes i amb la possibilitat d'evitar aquells estímuls que fomenten i produeixen conductes agressives sense cap finalitat adaptativa. En definitiva allò que nosaltres fem és:

atorgar una finalitat/ sentit ètic a les nostres relacions.

intentar reduir els estímuls que generin conductes agressives.

L'home pot dirigir conscientment la seva conducta agressiva. L'home satisfà els seus interessos biològics i personals a través de la cultura. Així, no només interessa l'expansió d'uns gens , sinó també maximitzar el plaer i evitar el dolor.

La definició d'agressivitat seria igual que en la del món animal però amb diferents matisacions. L'home pot dirigir les seves accions depenent dels seus interessos biològics. No és el mateix agressió que agressivitat:

AGRESSIÓ és la resposta/acció agressiva.

AGRESSIVITTA és la tendència a desenvolupar conductes agressives. És una qualitat fisiològica.

L'agressió és un instrument d'adaptació que pot deixar de ser-lo quan els perjudicis derivats siguin menors que les avantatges obtingudes. Tots els éssers humans estem dotats d'agressivitat!

6.3 CAUSALITAT DE L'AGRESSIÓ HUMANA

Bàsicament l'explicació que s'ha utilitzat sempre pel terme agressivitat han estat dues tendències:

l'ambientalista

innatista

Però més tard K. Lorenz posarà en comú alguns aspectes d'ambdues tendències. Lorenz diu que el comportament agressiu és adaptatiu i que per tant és un producte seleccionat filogenèticament (sistemes de motivació propis). També considera que en la nostra espècie hi ha un sistema de motivació endògena. Però no deixa de banda la influència del medi ambient.

Actualment hi ha un visió més integrada on diuen que el comportament agressiu és complex causal que inclou aspectes biopsicològics, socials i educatius. El que ara es reconeix es que l'agressivitat es manifesta de diverses maneres:

És reconeix que és una conducta adaptativa de l'organisme al medi ambient.

Es reconeix la interacció entre els factors psicobiològics, educatius i sociològics; que junts originen un comportament agressiu.

Es defensa una postura interaccionista: tota interacció produeix un comportament agressiu.

6.3.1 Les teories mecanicistes del comportament

Aquestes teories diuen que el comportament agressiu és fruit d'un procés d'aprenentatge. Amb això la visió de l'home es veia més esperançadora ja que podria ser modificada, eliminada o limitada a través de l'educació. Però a la pràctica no es va poder fer. Quan es va veure que aquestes teories no ho defensaves del tot bé van tornar a les teories instintivistes representades amb l'etologia ( l'agressivitat no és el fruit d'un aprenentatge sinó que és de l'adaptació).

La teoria de DOLLARD (teoria de l'agressió-frustració: genera una educació condescendent i permissiva): Ell vol integrar aspectes filogenètics i apresos per introduir la teoria de l'agressió-frustració. Ell diu que la conducta agressiva no és un instint sinó un procés reactiu de naturalesa innata que pretén eliminar qualsevol sentiment de frustració. Amb la seva teoria s'obren noves portes d'esperança ja que tenen un fonament; però al intentar posar-les en pràctica no es poden demostrar. K. Lorenz parla del sexe i de l'esport per evitar les conductes agressives però Dollard el que proposa es tenir un educació condescendent i permissiva per així evitar tot tipus de sentiment frustració i d'aquesta manera les conductes agressives. Això però no va funcionar, perquè en l'escola que ell va proposar fer s varen trobar que l'agressivitat augmentava encara més. Això va estar degut a que no hi havia ningú que els hi digués als nenes on estaven els límits, d'aquesta manera els nens no poden interioritzar les pautes socials de comportament i la majoria d'ells eren més agressius, menys responsables... Això va ser el pont que va donar a aquesta teoria el tancament de portes, doncs la seva teoria es va quedar sense fonament.

BANDURA/FESHBACH/SINGER (aprenentatge mitjançant reforços i/o a través de la imitació del principal responsable de l'agressió. El model social resulta un factor clau). En un ambient en el que es censura l'agressió i es fomenta el diàleg, la igualtat, la tolerància... genera a individus pacífics i tolerants. Contràriament un model social que fomenta les polítiques agressives genera individus intolerants i agressius. Segons els que tu observis així actuaràs. Però no contempla que existeixen interaccions entre diferents factors, no reconeix la influència genètica,

Quan parlem d'agressivitat sempre hi ha una configuració per l'experiència filogènetica i la individual.

6.4 CAUSES DEL COMPORTAMETN AGRESSIU

6.4.1 Causalitat Remota

És l'herència filogenètica. Els autors que estarien dins d'aquestes causalitat diuen que l'impuls agressiu deriva de la caça i que serien quelcom específic de l'home. És exclusiu de la nostra espècie.

Lorenz parla d'un origen comú animal. El que segons ell caracteritza la nostra espècie es que els mecanismes de ritualització s'han exterminat, han perdut la seva eficàcia. Nosaltres no tenim una agressivitat extingida. La pèrdua d'eficàcia es deguda al desenvolupament tecnològic i armamentístic de la societat. Per Lorenz això és una causa que limita la nostra ritualització.

Aquesta postura de impuls és difícil de frenar perquè com altres autors diuen, això és degut a l'ús d'armes (que et permeten matar a una persona que està molt lluny del teu costat) i també a perquè l'espècie a fet canibalisme.

S'ha comportat que durant tota l'evolució nosaltres provenim dels primats i que aquest sempre s'han caracteritzat per un alt grau de socialització això contradiu l'impuls agressiu, ja que aquest impuls no hagués fet que nosaltres haguéssim evolucionat (i hem evolucionat), perquè si som molt agressius ens estaríem impedint el desenvolupament de l'obtenció eficaç dels nostres objectius bàsics.

De les pràctiques de canibalisme no es pot dir que hi hagin estat present en la nostra evolució. No se sap amb certesa que fóssim caníbals i si hi ha hagut ha estat molt poc i de forma religiosa. Tornem al mateix, si fóssim caníbals no hauríem evolucionat perquè ens hauríem menjat els uns als altres.

Diuen els biòlegs que l'agressivitat té a veure d'una maximització de la causa “R”. Aquesta taxa és l'augment de població en un moment determinat i a un ecosistema donat. Això és l'explicació que la majoria de biòlegs contempla per evitar l'agressivitat. L'augment de “R” és el que limita la nostra agressivitat. En aquests ecosistema s'haurien seleccionat els individus amb més fertilitat i més supervivència que va fer augmentar les tendències socials. L'augment de “R” és igual a l'augment de relacions socials. També aquesta maximització de “R” es veurà afectada per factors biològics i psicològics. Per exemple biològicament com que la dona no destina l'activitat sexual en un moment donat, això redueix la competitivitat del mascle. Un exemple psicològic seria que els membres d'un grup pensen de manera semblant i això també redueix l'agressivitat.

L'incidència de l'herència filogenètica en el comportament agressiu.

Els autors que reconeixen la importància filogenètica diran que aquest comportament agressiu és dona en la base neuroanatòmica i neurofisiològica com a predisposició a uns estímuls determinats. No obliden la importància del Neocórtex que ens proporciona una gran plasticitat que ens dona una experiència amb una gran importància en el comportament.

L'herència filogenètica té el control dels neurotransmissors i de la concentració de determinades hormones que generen un nivell determinat d'agressivitat en homes i dones. Per exemple, quan tenim més testosterona els individus presenten una agressivitat i competitivitat elevada. En la dona s'ha demostrat la irritabilitat en el procés premenstrual.

Però tot i que s'ha demostrar no s'accepta l'existència d'una hormona per justificar l'agressió però si que són una altra influència.

CONCLUSIONS

6.4.2 Causalitat Pròxima

Desenvolupament ontogènic. Els autors diuen que principalment és el medi el qui influència les nostres conductes agressives. Arribem aquí pel procés de socialització tot és producte de l'ambient. Ja va dir la teoria psicoanalítica que és important la manera de procedir dels pares i del medi. Aquestes són essencials en les primeres etapes del desenvolupament del nen. Una educació extremadament primitiva o rigorosa el que fa és generar trastorns de mentalitat que incideix en la manifestació de l'agressivitat.

S'han desenvolupat diferents teories en el corrent ambientalista. Aquestes teories parles d'un aprenentatge social i també de la superestructura social com a generadora de conflictes. Diuen que l'agressivitat s'aprèn si l'individu és desenvolupa en un ambient agressiu i en contextos de ficció agressiva (videojocs...)

La superestructura provoca agressivitat perquè:

• Hi ha poca cohesió dels col·lectius humans.

• Perquè el capital es reparteix desigualment.

• Per les crisis ideològiques

• Incompatibilitats de tipus cultural

• Diferencies de poder.

6.4.3 Causalitat Immediata

Estímuls inductors de l'agressió. Els autors destaquen la interacció immediata entre les dues causalitats anteriors.

Hem de saber dels estímuls:

• Que no hi ha estímuls clau.

• Que hi ha una correlació positiva entre la relació d'estímuls que rep i la resposta agressiva que dona davant aquests estímuls.

Entre els factors animals que generen agressivitat en la nostra espècie també hi ha quatre estímuls inductors:

Excés de població.

Frustració.

Presencia d'individus estranys al grup.

Qualsevol situació que provoqui irritació o dolor.

Tot això es veurà augmentat en base a condicionants de tipus

• fisiològic (son, aliment, sexualitat, cansament...)

• psicològic (aprenentatge aïllament social)

• ambiental (temperatura, ambient...)

No oblidem la importància del llenguatge per l'agressivitat (l'insult, agressió verbal) i nosaltres també podem retardar l'agressió en el temps a diferència dels animals perquè RECORDEM

És impossible eliminar l'agressivitat en la nostra condició d'éssers vius. Però nosaltres com a educadors que som podem incidir en les agressions apreses per la cultura però no ho podrem fer en les de caràcter adaptatiu, ja que aquestes no es poden eliminar.

6.5 L'AGRESSIVITAT EN L'ESCOLA

El caràcter socialitzador de l'escola sembla que actua d'amortiguador. Tot i així, el clima o els factors de frustració, provocació i desconfiança en les formes d'actuació a l'escola promouen el desenvolupament de personalitats dels nens i nenes dèbils, propenses a la no acceptació de les pròpies limitacions.

L'escola ha de dirigir la seva atenció no només a evitar els errors pedagògics, sinó també a potenciar valors i models d'actuació que permetin l'autocontrol dels comportaments agressius per part de cada individu.

L'actuació educativa no es realitza sobre individus “neutres”, sinó que la presència d'enfrontaments agressius al pretendre aconseguir o defensar la possessió d'un objecte, l'espai... L'educador es veu enfrontat a plantejar una actuació adequada per orientar i reconduir les conductes agressives.

Montagner, en els seus estudis en jardins d'infància (3 a 6 anys), estableix las presència de diferents “estils de relació” o “perfils de comportament” que presenten una certa estabilitat al llarg dels anys.

Els perfils de comportament estan influenciats per l'ambient familiar. És necessari que l'educador posseeixi els coneixements biopsicològics. El seu comportament ha de ser flexible, i adaptat a cada una de les circumstàncies i persones.

6.6 AGRESSIVITAT I APRENENTATGE

El model etològic de la gènesis de l'agressió posa en debat la idea del caràcter adaptatiu filogenètic o del comportament agressiu i combina les troballes de la investigació biològica del comportament amb els de la teoria de l'aprenentatge i de la hipòtesis de la frustració-agresió. L'educació és un element clau per aconseguir un control eficaç de l'agressió.

Encara està per aclarir els factors que intervenen en la motivació endògena del comportament agressiu. Les amines cerebrals podrien exercir, juntament amb les hormones (andrògenes) alguna funció en l'activació espontània dels substrats neuronals que activen les tendències agressives i, en casos patològics, l'agressió espontània i incontrolable.

6.7 AGRESSIÓ INTERGRUPAL. LA GUERRA

Q. Wright defineix el terme de guerra com un conflicte armat entre grups. Aquest conflicte aconsegueix els seus fins mitjançant l'ús d'armes ràpides, rebaixant a l'enemic com a espècie d'inferior. Això estaria donat per l'evolució cultural, encara que també actuen algunes característiques innates.

Les característiques que predisposen cap a la guerra són:

• Tendència a recolzar a altres grups en grups tancats.

• Disposició per a reaccionar si hi ha amenaces a un membre del grup.

• Motivació en l'home (mascle) per lluitar i dominar).

• Tendència a ocupar territoris i defensar-los.

• Xenofòbia.

• Intolerància cap a la desviació de la norma grupal.

La guerra a existit des del començament de la humanitat, per tant podríem dir que l'home te una tendència a defensar-se i a atacar quan veu en perill la seva pròpia existència com a grup.

Hi ha dos tipus de guerra:

Guerra ideològica: que té com a finalitat la introducció en la ment del contrari, conviccions i maneres de pensar que acaben persuadint a aquest per a que faci allò que desitja d'ell.

Guerra psicològica: avui dia la lluita entre diferents sistemes de valors està en plena llum, es fan propagandes dels contravalors com a sistema més inocuo però a la vegada efectiu d'induir al contrari una derrota aplastant. Davant la introducció de pensaments aliens només es poden enfrontar a ells mantenint i una actitud crítica mitjançant el coneixement de les circumstàncies.

Que pot canviar en funció d'altres variables

informació genètica que recull la història evolutiva de l'espècie

consanguini: individu de la mateixa família, de sang...

que pot determinar l'aprenentatge

65

1

• Conductes filogenètiques

• Secrecions hormonals

• Sistema nerviós

Neurones

Teixit intersticial

Teixit connectiu

• Cervell

• Evolució

• Genètica

• Endocrinologia

• neurologia

Educació

• Ens hem d'adaptar per a sobreviure als canvis del medi ambient

• Aquesta adaptació ve transmesa genèticament o bé, per l'herència que proporciona també una capacitat adaptació: l'aprenentatge.

• Els éssers humans arribem al món amb un grau d'immaduresa molt elevat, el més elevat de tots els ésser vius..

• El desenvolupament físic i mental no es tanca fins als 15 anys. Aquesta és molt més lenta, més permeable respecte al medi ambient. Això fa que l'ésser humà estigui molt influenciat per l'ambient.

• Un nen sol no pot existir al marge de l'ambient.

• S'educa des de la biologia, però a partir d'aquí té lloc la socialització que es porta a terme interioritzant unes normes socials en els processos cerebrals. Segons els diversos mecanismes socioculturals i segons la nostra estructura biològica serem més o menys influenciables pel medi.

• Estem indefinits biològicament. La indefinició biològica fa que necessitem de la cultura i l'educació per determinar-nos, definir-nos. Amb la biologia només no ens fem homes sinó que necessitem una educació i una cultura.

• A partir de que hi ha naturalesa i la programació genètica de la vida biològica, apareix la cultura , però per a transmetre-la es necessita la tècnica i les institucions per promoure l'educació.

• Aparició del Triangle antropològic cultural. Sense aquest no es pot entendre un dels elements sense tenir en compte els altres dos.

Cultura Home

Educació

• El comportament humà es fruit de l'ensenyança (Ambientalista)

• El comportament humà és fruit de la influència genètica.

• Que l'home és lliure

• Que hi ha conductes preprogramades i tendències comportamentals que es troben sota el nostre univers cultural.

• Les característiques adquirides per humanització i molt especialment de les transformacions derivades del cervell, ocupen un posició de dependre essencialment de les atencions (experiències que el medi proporciona per poder aconseguir els nostres objectius biològics. Necessitem del grup).

• *humanització: conjunt de transformacions que afectava a la branca humana i que al desenvolupar-se en una sèrie d'estadis originaren l'home actual Homo Sapiens Sapiens.

• La conducta innata depèn de l'experiència per a poder-se desenvolupar completament.

• Sense un context ambiental una condició genètica no es pot generar. Segons el criteri epigenétic la resposta no està determinada, sinó que és amb el medi ambient ja que no estan contingudes en els gens.

• Ens caracteritza fonamentalment la nostra gran educabilitat (aprenentatge en lloc dels instints)

Bíblia

Plató/Aristòtil

Linneo (1735)

Lamark (1809)

Darwin (1899) R. Malthus.

• L'home no es crea del no res. A partir de Darwin, l'home forma part del món biològic i no escapa a les lleis biològiques que governen els éssers vius. L'home es diferència d'altres espècies per filosofia i anatomia, però a la vegada els homes també es diferencien entre sí. Cada espècie té una evolució diferent.

L'home no només està immers en el medi biològic, sinó també i sobretot en el medi social que s'ha creat.

• Justifica la manca d'altruisme dels éssers humans.

• Justifica el punt de vista biològic o teòric, percentatge herència o ambient en el desenvolupament de l'home ( a més educació més flexibilitat conductual).

• Justifica teòric/psicobiològic que l'home no és un material neutre. Cita algun experiment (intel·ligència, estadis evolutius).

• Filogènesis, herència, adaptació, genotipus, fenotipus

• Justifica l'existència de gens per crueltat (no està inscrita en gens, es producte cultural, aprenem a ser cruels)

• Punt de vista adaptatiu, justifica la por a parlar en públic.

• Si tenim 99% de l'ADN codificat compartit amb els grans simis, perquè nosaltres ens fem homes i ells no? Doncs el que ha possibilitat això és el nostre psiquisme (capacitat mental) i el desenvolupament de la cultura.

• Es considera com, a específic del gènere humà cinc característiques:

• Postura dreta permanent

• Desenvolupament del cervell

• Reducció del morro

• No especialització de les dents

• Alliberament de les mans

• Com a caràcter específic de la humanització...

El més important de tots:

• Desenvolupament de la consciència reflexiva (projectes de futur, imaginació...)

I en sentit general:

• Habilitat per construir refugis, eines, per distribuir l'espai i poder organitzar.

• Utilització del foc, fet essencial per la difusió, migracions a altres zones.

• Desenvolupament del llenguatge.

• Gràcies a la imaginació podem reflexionar i preveure situacions futures i pensar sobre el passat i projectar al futur.

• La tendència macroevolutiva fonamental que segueixen els éssers vius és una especialització cap el psiquisme. A mesura que pugem l'escala evolutiva hi més especialització.

• Funcions de relació i comunicació

expressions motores i senyals

• Tendències o motivacions

• Assimilació preferencials d'alguns aprenentatges (impregnació o impronta)

* Àrea motora * Regulació de l'impuls/ Motivacions

* Percepció * Aprenentatge

Adap. Filogen.

• El fet del que d'una manera innata el nen manifesti la necessitat d'un vincle afectiu, és un motiu seriós de reflexió.

• El nen necessita un `punt de referència estable

• Actua per imitació

• El desenvolupament òptim per cobrir aspectes psicològics (a més del físic) Responsabilitat comuna. La societat hauria de generar una situació en la que els pares poguessin encarregar-se dels seus fills.

Regularitats

Interpretatives

Del cervell

(Basats en

estudis de la

Gestalt)

• Segons els etòlegs de la experiència sensitiva, visual, auditiva... es donen durant les primeres fases del desenvolupament. Venim amb un món perceptiu preorganitzat.

• Hi ha diferents percepcions que donen al naixement, independents de l'experiència individual. Per tant, existeixen influències filogenètiques. Això ens fa pensar que l'herència té un paper molt més important del que va imaginar Piaget, el desenvolupament cognitiu és producte de les construccions que el nen realitza amb els objectes.

• Aquest món perceptiu, segons els etòlegs, no només permet al nadó realitzar interpretacions adequades del seu entorns sinó que també el fa interpretar diferents fenòmens. (Conjunt d'experiències pel desenvolupament psíquic i cognitiu).

• Igual que els animals els éssers humans tenim una predisposició a realitzar comportaments segons unes diferents configuracions estimuladores que trobem: estímul que genera conductes estereotipades. Per exemple caràcters infantils que generen uns comportaments específics. (Simpatia, afecte, aproximació, caràcter sexual...) Això es determinant a l'hora d'establir l'existència d'un món perceptiu preprogramat.

• Com a educadors tenim en compte que la percepció ens porta a creure en determinades realitats i que a partir de les quals les persones actuen en línies diferents. Això és el que ens fa validar que no naixem en un món imaginari però si construït i transformat per nosaltres mateixos. Hauríem d'educar per la racionalitat i competència crítica.

• Prenem consciència que tenim un mecanisme innat que pot enganyar a la raó. Assumint això es pot educar per un sentit de la responsabilitat.

Funcions de relacions i comunicació en forma d'expressions motores i estímuls. El grau de constància en la seva producció porta a la hipòtesis de causalitat filogenètica.

• Sense cultura no hi hauria home

• Cada individu humà és el resultat del seu codi genètic i codificat o treballat per la cultura en la que s'ha desenvolupat.

• Un individu queda configurat però l'herència i la cultura, però a més, l'ambient natural on es desenvolupa és el que li dispara els processos maduratius.

• Hauríem de reconèixer l'existència d'unes influencies genètiques pel que fa a l'adquisició de coneixements i al les percepcions que tinguem de la realitat. Les impregnacions poden obstaculitzar el coneixements racional.

• La majoria dels animals poden modificar el seu desenvolupament en funció de la seva experiència individual que hagin tingut.

• Les dots per l'aprenentatge són diferents per a cada espècie en funció de la capacitat general d'aprenentatge i del que s'aprèn i quan s'aprèn preferentment.

• Mare i fill es troben filogenèticament units. Aquesta unió es dona immediatament després del naixement . Pels etòlegs el contacte original s'inicia a partir d'un repertori de senyals infantils davant les quals la mare actua innatament.

• El nen és capaç de respondre a determinades senyals de la mare. Això vol dir que la relació mare/fill és recíproca. No només el fill està sintonitzat amb la mare sinó que la mare també amb el fill.

• Els etòlegs reconeixen que alguns animals això és dóna en períodes sensibles de poca durada. Per exemple la cabra mare.

• La cura de les cries és un element clau en el desenvolupament del tracte amistós i l'establiment de vincles personals: SIMPATIA i AMOR.

• La nostra moral de grup es pot concebre com a una ètica familiar.

• La criança possibilita el desenvolupament d'unions socials.

• Les emocions són estats interns que es caracteritzen per pensaments, sensacions, reaccions fisiològiques i conducta expressiva.

• Apareixen de manera sobtada

• Són difícils de controlar

• Al parlar d'emocions parlem de irreflexivitat, però moltes vegades les consciència influeix en aquestes emocions. Per exemple la por que ens pot torturar i fins i tot matar-nos. Hi ha hagut persones que s'han mort de por. Psicològicament ens interessaria tenir por a certes coses: per exemple a les aranyes, a les serps i a l'altura, perquè ens poden matar, i d'aquesta manera tenir-los por ens ajudaria a sobreviure.

• Tenim por innates com per exemple veure un cos humà esquarterat.

• No tenim por als cotxes, a les centrals nuclears... perquè és cultural...

La intel·ligència afectiva o emocional (implicacions educatives) és essencial per a afavorir l'equilibri personal i la capacitat social dels individus.

S'ha d'educar pel control de l'univers emocional, però sense desactivar els mecanismes de seguretat. Necessitem expressar l'empatia i augmentar l'influencia adaptativa de les emocions mitjançant l'educació.

Segons GOLEMAN hauríem de cultivar la intel·ligència emocional: capacitat d'autocontrolar les emocions, motivar-nos, possibilitat de desenvolupar la consciència racional, capacitat de conèixer els universos afectius dels altres.

En la intel·ligència hi ha un comportament afectiu que s'ha de cultivar per comprendre els nostres estats afectius. A la majoria de les cultures hi ha pautes socials per autocontrolar les emocions, per tant estaria mal vist expressar les emocions en públic, per què? Per semblar menys vulnerables.

Hi ha emocions que s'han de regular perquè són nocives. Per exemple: parlar en públic, examen, incendi... Hi ha emocions adaptatives com per exemple veure actes violents ens faria no repetir-los, i emocions no adaptatives en les que mantenir la lluminositat és vital per a l'èxit. Per exemple perdre la calma en un incendi, perdre els nervis en un examen.

S'ha de trobar el terme mig: no hem de pretendre eradicar les emocions ni tampoc emfatitzar-les. S'han de treballar més les emocions en l'etapa infantil i d'adolescència.

• La Sociobiologia arriba a conclusions absurdes com és la de dir que no hi ha cap tipus d'altruisme ja que tot el defineixen com a Egoisme genètic.

• La capacitat d'ajudar als altres és una il·lusió. No existeix (en base a la seva teoria) Amor, amistat, ajudar, altruisme... sigui quin sigui el seu origen invalida la teoria Sociobiologia

• La cultura humana és la que decideix si vol o no vol reproduir-se i encara que no ho facin també poden fer accions altruistes.

• Si hem de progressar és perquè hem esta capaços de vincular-nos amb altres membres del grup.

• Com a éssers humans la nostra supervivència dependrà del grup.

• No tot és egoisme. Som éssers rivals però també som amables.

• Des de l'educació em de potenciar totes aquelles conductes que finalment poden resultar altruistes. Potenciar el diàleg, les igualtats... pot estar fomentada o limitada per l'exterior. L'educació pot evitar les conductes que portin a l'agressivitat.

• No hem de deixar de banda que som una evolució. Però no només podem basar el comportament ètic en el model natural perquè som ètics.

• Hem d'intentar aprendre de la natura però no agafar els seus objectius.

Quan valorem la conducta agressiva haurem de tenir en compte la interacció entre quatre nivells:

• les assimilacions o percepcions que l'organisme tingui dels estímuls del medi ambient en funció del medi evolutiu

• les condicions ambientals,

• interacció que engloba els paràmetres biològics de l'organisme

• els resultats o records d'experiències anteriors.

CONDUCTA AGRESSIVA: Qualsevol conducta destinada a mantenir o augmentar l'eficàcia biològica de qui produeix aquesta acció a costa de l'eficàcia biològica d'aquell que és agredit. Definició en el món animal.

Nosaltres tenim un sistema neuroendocrí que el que fa és predisposar-nos a respondre a determinats estímuls que ens mantenen actius, en alerta. Aquest influirà en les nostres respostes agressives. Aquesta resposta agressiva no dependrà només d'això, sinó també de les hormones, els neurotransmissors, l'aprenentatge, l'experiència, els estímuls del medi... Hi ha influencies hereditàries (dirigida a l'adaptació) però també hi ha una mediació cultural en el nostre cas.