IMPRESSIONISME

Definició

Moviment pictòric que s'originà a França a finals del segle XIX.

És un terme que va ser creat amb menyspreu per crítics d'aquesta vanguardia, però que després va perdre el seu sentit ofensiu.

La primera exposició de pintors impressionistes es realitzà el 1874, però el moviment va assolir verdader èxit mundial anys més tard.

L'impressionisme es pot definir com un sistema pictòric que reprodueix l'impressió tal i com ha estat percebuda realment. Només creu en la fascinació increíble de l'instant.

Aquest moviment és considerat el fenòmen més important de l'art europeu des del Renaixement. L'impressionisme consistia en reproduir la natura atenent més a l'impressió que ens produeix que a ella mateixa en realitat. Va representar una rebel.lió contra l'academicisme, amb la valoració de la llum mitjançant una tècnica de superposició dels colors primaris, prescindint del negre i la pintura a l'aire lliure.

Els impressionistes van escollir la pintura a l'aire lliure i els temes de la vida quotidiana. El seu primer objectiu fou aconseguir una representació del món espontània i directa, i per això es van centrar en els efectes que produeix la llum natural sobre els objectes.

Però en realitat, qué era un impressionista? Un crític contemporani al moviment va contestar: “Ningú ens ha donat una definició satisfactòria, però a nosaltres ens sembla que els artistes que es reuneixen sota aquest títol persegueixen una fi: donar amb sinceritat absoluta, sense compromisos, amb procediments simples i amplis, la impressió que en ells susciten els aspectes de la realitat.” Quan el crític Émile Blémont escrivia aquestes paraules, el 1876, l'impressionisme es trobava en una època d'intensa activitat.

Cap el 1880, l'impressionisme sembla que es va desintegrant com a grup i comencen els primers símptomes de la seva definitiva crisi.

Història i sorgiment

Els intents per plasmar els efectes de la llum natural no eren nous. Al segle XVII Jan Vermeer havia utilitzat forts contrastes de llums i ombres per omplir les seves pintures de llum natural. Diego Velázquez, el mateix segle, i Francisco de Goya a finals del segle XVIII van captar la impressió llumínica mitjançant la eliminació d'ombres secundàries.

Els precursors immediats de l'impressionisme van ser els anglesos John Constable i J.M.W. Tumer. Quan Monet i Pissarro van veure per primera vegada les seves obres, el 1871, es van sentir atraits per l'atmosfera i els efectes difusos de la llum característics de la pintura de Tumer. Els pintors de l'Escola de Barbizon van ser també antecedents del moviment impressionista francès. Trenta anys abans de la primera exposició impressionista, Camille Corot, interpretava els fugaços cambis llumínics en una sèrie de temes pintats a diferents hores del dia.

Durant el segle XIX el mitjà per el que els artistes aconseguien la seva acceptació era a través de les Sales o Exposicions Nacionals. Els jurats mostraven preferència per els estils i temes tradicionals, epecialment històrics i religiosos, de contingut moralitzant. Com a reacció davant d'aquesta situació l'Impressionisme sorgí en aquesta època.

A finals de 1873, els impressionistes es trobaven frustrats per la falta de ventes i el continu rebuig del “Salón”. Van acordar organitzar una exposició col.lectiva i independent sense jurat ni premis. Juntament amb altres artistes que es van unir, van formar un sindicat i van decidir anomenar-se Societat Anònima Cooperativa.

La seva exposició es va obrir a la primavera de 1874 en els estudis del fotògraf Nadar. L'exposició va tenir una gran assistència de públic i els diaris van difondre comentaris tan favorables com negatius. De fet, els artistes que van exposar allà van ser acusats d'abandonar el “Salón” per ocultar els seus propis errors.

El crític Louis Leroy utilitzà el terme “impressionisme” per designar-los despectivament en observar la pintura de Monet, “Impresión:Sol naciente.” El que havia nascut com un terme despectiu de la crítica, es va transformar en el nom d'un dels moviments artístics més significatius. Després d'exposar “Impresión ,amanecer” , Monet, va ser el blanc dels crítics i el líder del grup que, com ell, es preocupava per transmetre la seva impressió. Va definir les regles del nou moviment, que són les següents:

El pintor ha de pintar el que veu, la sensació que reben els seus ulls, encara que sàpiga que les coses són d'una altra manera a com són percebudes.

Les coses no tenen color propi, sinó que es la llum que ho engendra i presenta com una aparença real.

Les condicions amb les que es produeix la llum, influiran decisivament en l'aspecte de les coses. L'atmosfera, el dia, l'estació, etc..canvien els colors, de tal manera que les coses no són iguals a sí mateixes en cap moment.

Els colors, modulats i desdoblats en tons més clars o més obscurs, serveixen per suggerir la forma dels objectes i la distància. La línia, i el contorn ben perfilat, no tenen sentit per als impressionistes.

En la natura no existeix el negre, per el que les ombres més obscures tindran un cert grau de claredat, provinent dels reflexes de les coses del voltant i de l'aire atmosfèric que els rodeja.

Les parts no il.luminades directament tindran tonalitats violetes. Els efectes lluminosos, es basaran en el contrast binari : groc - morat.

Per aconseguir la neta intensitat de la llum real, els colors no es barregen a la paleta, sinó que, s'apliquen separadament buscant el to adequat per mitjà de la combinació òptica. D'aquí que els impressionistes treballessin amb una sèrie de colors limitada als del aspectre solar, és a dir, vermells, grocs, violetes, blaus, i en menys proporció, el blanc.

Entre 1874 i 1886 els impressionistes i els seus seguidors van organitzar vuit exposicions col.lectives. Les vuit exposicions van tenir gran importància històrica per haver alterat l'autoritat del “Salón” i el control de l'estat sobre les arts.

Els impressionistes van evolucionar cap a diferents estils individuals i van compartir com a grup els seus experiments sobre el color. Monet, va pintar diverses sèries -la catedral de Rouan, l'estació de Saint-Lazare, etc -en diferents hores del dia i estacions de l'any. Pissarro va utilitzar una paleta més delicada i també es va centrar en els efectes de la llum sobre les formes. Sisley va conservar una subtilesa pròpia. Degas captà la fugacitat del moviment en les escenes de ballet i de cavalls. Els paisatges de Morisot destaquen per l'intensa pinzellada.

L'impressionisme francès influí en els artistes de tot el món. L'americà James Abbott, els quals els nocturns (1877) plasmen efectes d'incendis o llums brillants a través de la boira, l'anglès Walter Sickert, l'italià Giovanni Segantini i l'espanyol Joaquín Sorolla.

L'impressionisme va exercir una forta influència durant dècades. Els postimpressionistes Paul Cézanne, Toulouse-Lautrec, Paul Gauguin i Vincent van Gogh van estar influits per la vivacitat dels colors impressionistes. L'obra de Cézanne va anticipar el cubisme, mentre que la de Gauguin i Van Gogh van representar el principi de l'expressionisme.

EXPOSICIÓ PICTÒRICA EN EL SALÓ OFICIAL

Rebuig de les obres impressionistes en el “Saló Oficial”

L´Impressionisme va aparèixer a París l´any 1860, però fins al 1874 no va ser reconegut com a tal. Els seus inicis van ser molt difícils ja que l´alta burgesia francesa va censurar la primera exposició col.lectiva Impressionista que s´havia de realitzar en el Saló Oficial de París l´any 1873. El Saló va rebutjar els quadres de Pissarro,Monet,Renoir,Cezanne,Sisley,Degas,Morisot i altres grans artistes, i això, afegit amb la desconfiança que inspiraven els jurats oficials, van pendre, llavors, la poc usual decisió de fer exposicions independents de les seves obres. La idea va ser de Monet, que fundà l´anomenada “Societat Anònima Cooperativa d´Artistes”, contant amb l´adhesió dels seus col.leccionistes i animat per l´èxit de la subasta de la col.lecció Hoschedé, que va vendre a bon preu teles de Degas, Monet, Pissarro i Sisley.

Primera exposició pictòrica Impressionista en el “Saló dels Rebutjats”

L'any 1863, els pintors acadèmics es van negar a acceptar en l'exposició anual de l'Acadèmia, el Saló de París, l'obra d'alguns artistes per prejudicis temàtics i tècnics. Aquests pintors rebutjats van poder reunir la seva obra en el que es va anomenar “Saló dels Rebutjats”. El públic i la crítica van acudir amb l'única fi de burlar-se de l'obra d'aquests artistes.

La nova societat va escollir per exposar uns locals propietat del fotògraf Nadar,que va cedir gratuïtament als seus amics del Guerbois.

Els membres més entusiastes del grup, Monet, Renoir, Pissarro, Sisley, Degas i Morisot, van convèncer a altres artistes, com l´italià De Nittis, Boudin i Bracquemont, tot i que alguns pintors de la talla de Manet,Tissot, Fontin-Latour i Legras van rebutjar l´invitació. En total es van exposar 165 obres, de les quals només 51 eren dels socis, ja que la resta eren d´altres pintors convidats; per això és incorrecte parlar a aquest respecte d´una exposició Impressionista.

Malgrat l´estructura tan divergent, el moviment no va estar mancat d´una certa coherència. Cada pintor pintava com li venia en gana, no hi havia un estil dominant, ni tan sols entre els socis, entre els quals figuraven obres d´autors importants:

• Deu obres de Degas.

• Nou obres de Morissot.

• Sis obres de Renoir.

• Cinc obres de Monet, Pissarro i Sisley.

• Tres obres de Cézanne i de Guillaumin.

Entre els altres expositors, figuraven Brandon i Colin, amb les obres “Primera lectura de la Llei” i “La Peixatera”, que havien de ser, com a realistes burgesos, els preferits del públic.

En contra de la seva voluntat, Manet es va convertir en el epicentre d'un grup de joves artistes. Les seves tertúlies van desenvolupar al màxim la nova ideologia i es feien al Café Guerbois, en Batignolles, i en estudis dels propis artistes.

Aquestes noves teories van ser recolzades per intel.lectuals de l'època com Baudelaire o Zola.

Manet va intentar estar apartat del grup dels impressionistes i no va participar en les seves exposicions, encara que sí es reunia amb ells.

El contacte de Manet amb el grup de pintors va ser continu. El contacte entre els pintors fou essencial per al desenvolupament de les diferents posicions estètiques, i moltes vegades els unia més l'amistat que l'afinitat estilística.

Escandalització de l'opinió pública.

La pintura Impressionista fou rebuda de primer amb estupefacció, certa suspicàcia i, sovint, amb insults. Amb relació a l´exposició del 1876, Le Figaro va escriure:

“Són cinc o sis llunàtics, un d´ells una dona, una simple colla d´infeliços corromputs per la bojeria de l´ambició que s´han reunit aquí per exposar les seves obres. Quin espectacle més terrible de vanitat humana, que en aquest cas arriba al caire de la demència! Algú hauria de dir clarament al senyor Pissarro que els arbres mai no són de color violeta, que el cel mai és de color mantega fresca i que en lloc del món les coses no són com ell les pinta.”

Sembla ser que la polèmica va sorgir arrel de l´exposició entre altres, del quadre de Monet; ”Impressió,Sol Naixent”, una pintura que pel seu tema banal (la vista d´un port en la boira ) i el seu lleuger empast provocà confusió i indignació. A causa de l´impressió que va produir la visió del sol a l´alba, el periodista Louis Leroy va escriure una ferotge crítica que la va titular “L´Exposició dels Impressionistes”. Amb aquest títol, s´havia trobat la denominació de l´estil: IMPRESSIONISME

La denominació d´Impressionisme no va ser cap elogi, ja que representar únicament impressions no era el que s´esperava de l´art a finals del segle XIX.

Els temes inspirats en la vida quotidiana, on els pintors renunciaven a qualsevol classe de simbolisme, es va interpretar com una declaració de guerra contra les tradicions clàssiques i l´enteniment cultural usual.

INFLUÈNCIA DE LA FOTOGRAFIA

La primera càmera fotogràfica portàtil va sorgir aproximadament quan va tenir lloc la primera exposició dels impressionistes. Aquesta nova eina va ser en moltes ocasions font d'inspiració per als pintors, ja que podien fer instantànies i congelar en la placa del moviment, la composició i l'escena.

L'ús de la fotografia per els pintors impressionistes va obrir moltes possibilitats de cara a la composició pictòrica:

• Opció de captar la imatge en moviment.

• Possibilitat de partir de diverses imatges fotogràfiques per a la realització d'un únic quadre, composant una escena diferent a la del model real.

• Aplicació en la pintura dels diferents efectes de llum que s'observen en la fotografia: contrast d'ombres, saturació de lluentors, efecte d'imatge desenfocada en plans posteriors, etc.

Així es comprèn que la fotografia fos acollida amb un gran entusiasme, com un instrument científic de coneixement, en el qual els futurs impressionistes hi confiaren com un element que els podria fornir dades que es tenien com objectives. Les noves visions que la càmera els proporcionava evidenciaven la varietat d`apariències que haurien d´actuar com un estímul per investigar sobre els fenòmens de la percepció en detriment del realisme descriptiu.

La interrelació fotografia-art

La imatge fotogràfica va plantejar una seriosa competència amb la pintura acadèmica, tot i això, es va convertir en un aliat incondicional per als pintors impressionistes.

La interrelació fotografia-art es perfila molt estreta des de quasi el naixement d´aquesta. Cal destacar que en els seus inicis la fotografia tractà d´imitar la pintura i que molts fotògrafs consideraven la seva tasca com si es tractés d´una composició pictòrica, de vegades dins el més tradicional estil academicista. Per altra banda, tot i que molts pintors acadèmics van polemitzar contra els fotògrafs, acusant-los de “no artistes”, per por a la competència, els nous artistes van mantenir-se oberts a la nova tècnica. Els seduïa la instantanietat, la realitat extreta de la mateixa vida de la fotografia. La percepció inminent també va ser per ells la màxima premisa i la norma a seguir. Volien pintar tan objectivament com si d´una càmera fotogràfica és tractés, amb l´únic objectiu només de pintar el que realment veien.

La fotografia va influir en un aspecte especialment important com és l'enquadrament del model, apartant punts de vista fins llavors insòlits:

• Primers plans tallats.

• Perspectiva aèria.

• La profunditat del camp, que varia el punt d'enfocament del quadre.

Autors influenciats per la fotografia:

La càmera fotogràfica va instaurar una visió pictòrica entre els primers pintors impressionistes. Observant els olis “Boulevard des Capucines” (1873) de Claude Monet i “La Place du Théâtre” Français (1898), s´intuïa de cop i volta unes noves maneres d´enfocar el paisatge urbà, inèdites fins aleshores en la història de la pintura, que només podien venir d´aquell fenòmen com era la fotografia. I quan una informació més aprofundida revelà que el quadre de Monet sigué pintat a l´estudi del fotògraf Nadar, la intuició es tornà gairebé en una definitiva certesa, tot i que ningú ha pogut assenyalar l´abast de la influència de la fotografia sobre la pintura Impressionista, encara que en algunes obres sigui pràcticament indiscutible.

Aquesta influència es recollí en l´insòlit enquadrament que realitzà Degas en el retrat del gravador i crític d´art Didac Martelli (1879), on novament ens fa pensar en una càmera, sobretot coneixent la passió d´aquest pintor francès per la fotografia.

CARACTERÍSTIQUES DE L'IMPRESSIONISME

- Els impressionistes eren pintors a l´aire lliure: Volien aconseguir la llum directa i precisa entre el que s´observava i el que es pintava. Gran part dels artistes interessats en la imatge dels paisatges, realitzaven els seus dibuixos i els seus olis sobre el terreny. Va ser a principis de la dècada de 1850, quan es trobà la màxima fidelitat a la imatge de la natura, que es va convertir en una veritable obsessió. Van observar que la llum clara del dia podia absorvir el color i la forma de les coses i que llavors desapareixeren els contorns. El que més es va dedicar a estudiar i a representar aquest fenomen va ser Claude Monet, el més representatiu dels impressionistes. Fins a la dècada de 1860, els impressionistes no começarien a valorar els enfrontaments amb l´exterior, sense medis per una obra d´art més elaborada, que s´havien d´acabar a l´estudi. L´artista que va influir més alhora de pintar a l´aire lliure va ser Boudin, pintor que junt amb Monet es va dedicar a pintar marines i paissatges. Posteriorment aquests dos pintors es van relacionar amb artistes de la talla de Renoir, Bazille i Sisley, que sovint sortien a pintar al bosc de Chailly-en-Bière, als voltants de Barbizó.

- Gran influència en la fotografia: La fotografia va jugar un paper decisiu per la pintura impressionista. La fotografia i la pintura ofereixen una resposta paral.lela a les seves respectives èpoques, i les dues han expressat generalment la mateixa perspectiva de l´entorn. No sembla sorprenent, llavors, que la fotografia i l´art hagin aparegut en relació desde els seus inicis. Una mostra d´aquesta vinculació es dona amb la decisiva influència del fenomen fotogràfic envers el moviment impressionista. Als impressionistes els fascinava la instatanietat, la congelació de l´espai i del temps d´un objecte, la detenció del moviment, etc...que podia oferir la fotografia. Volien pintar tant objectivament com si d´una càmera fotogràfica es tractés.

- La llum i el color: La preocupació bàsica dels impressionistes era la qualitat dels efectes constantment canviants de la llum sobre la superfície dels objectes de la natura i el mode de traduir en pintura aquestes percepcions.

En realitat, pintors com Monet, van arribar a l´extrem d´accentuar tant totes les representacions de la llum natural, que la diferenciació material dels objectes introduits en ella semblaven perdre´s. La llum del dia es converteix en un objecte de representació independent i comença a desplaçar a la resta dels elements del quadre. A causa d´això, sovint sembla que els seus quadres dissolguin la realitat en elements cromàtics, darrera de les quals, ja no es troba un cos consistent; el quadre es transforma en una confusió de tons cromàtics i apareix atomitzat. Els colors son clars i suaus, amb el qual s´incrementa la transparència dels elements del quadre. Mitjançant la reunió d´innumerables tonalitats de diferent color, on el seu valor propi està determinat per la llum, els objectes ja no es plasmen en profunditat i de forma física, sinó

que, es dissolen superficialment en juxtaposició, i que els colors de les ombres inclouen complementaris de l´ombra del color de l´objecte que la projecta (per apendre a pintar ombres, Renoir aconsellava als joves artistes que estudiaren Tiziano i a Rubens ).

Exploraren els efectes de la llum que arriba a l'ull, les característiques de l´entorn i les condicions atmosfèriques en el moment de la percepció (otorgant una vida al cel , al mar i al paisatge ).

La fascinació dels impressionistes per la llum reflexada es va estendre als canvis de la llum en diferents estacions de l´any. Ells no van ser els primers en observar aquests fenòmens, però les interpretacions dels impressionistes eren diferents a la dels artistes del passat. Molts grans mestres paisatgistes havien explorat la natura canviant de l´atmosfera i de la llum, tot i que les seves motivacions van ser probablement molt diferents a les del grup de pintors del segle XIX.

- Els temes principals de l´Impressionisme: Els impressionistes van fer servir diferents temes al llarg de la seva carrera pictòrica que van suposar per a la pintura del segle XIX un punt de referència molt important. Els temes inspirats en la vida quotidiana, en que els pintors renunciaven a qualsevol classe de simbolisme, s´interpretà com una declaració de guerra contra les tradicions clàssiques i l´enteniment cultural usual.

- Paisatges: En l´Impressionisme francès de mitjans del segle XIX, hi destacaren tres autors dels anomenats paisatgistes: Monet, Renoir i Sisley. Aquests tres pintors van ingressar junts al taller on van conèixer a Bazille, Gleyre (1862 ), i on sovint sortien a treballar a “plein air” a Fontainebleau i també a les ribes del Sena. De tots els paisatgistes de l´Impressionisme, Sisley fou el qui amb més devoció es dedicà quasi exclusivament a aquest tema, revelant a través de les interpretacions delicades que en feia, una suau i harmoniosa sensibilitat que ignora tota estridència .

- Paisatgistes anglesos: Turner i Constable es van caracteritzar per la lliure utilització dels colors i per la importància que concedien als efectes casuals i passatgers que actuaven sobre la natura. Turner es va entusiasmar amb la nova tecnologia que es podia percebre per totes les parts i que influia fortament en la vida quotidiana. Constable va realitzar diversos olis tenint com a protagonista els camps i boscos anglesos, així com el llegendari estudi del cel i dels

retrats: Els retrats van ser també un dels temes principals dels impressionistes. L´alta burgesia francesa va requerir els serveis d´alguns dels impressionistes amb millor reputació dintre d´una societat que va anar assolint aquest moviment, després dels seus inicis plens de censura i escàndol.

- Bodegons: Aquest tema va aparèixer a finals de segle, és a dir, a l´època del Post-Impressionisme. El seu màxim representant va ser Cézanne, que tot i que no es considera un pintor impressionista, va pintar junt amb Monet, Renoir i Degas. Cézanne va exposar el fenomen de les “natures mortes”, en que els objectes quotidians reben un significat central en la seva totalitat. Així, articles tan usuals com ampolles, gots, plats o tovalles, els monumentalitzen.

- Trenquen el figurativisme: Trenquen amb aquella pintura que neix en el segle XIV-XV (Renaixement), de tradició europea. Volen anar més enllà, el seu objectiu és captar l´instant fugaç, sense dependre de cap norma, la qual cosa els proporcionà un allunyament de la pintura elaborada de l´Acadèmia.

- Admiració per l´exotisme i la cultura japonesa: L´autor que va mostrar més interés per temes de l´exterior (fora d´Europa ) va ser Paul Gauguin, que cautivat per l´exotisme arrant del seu viatge a Tahití, pintà una sèrie de quadres que es van convertir pel seu caràcter figurat i per la seva estructuració, en senyals simbòliques (tel.les oceàniques ).

Per altre banda, una de les influències més importants del moviment pictòric van ser les estampes japoneses, caracteritzades per la seva senzillesa i la seva simplicitat. Els va fascinar els temes de la vida quotidiana japonesa i a la vegada la captació d´un instant fugaç d´un moment del dia.

- Repetició d´un mateix tema en diferents moments del dia: Aquesta tènica va ser experimentada sobretot per Monet, en l´obra “La Catedral de Rouen”, pintada en dos instants diferents del dia, pel matí (1894 ), i per la tarda (1892 ), estudiant el caràcter que proporciona la llum a cada instant del dia.

TÈCNICA

Cada un dels pintors impressionistes, dedicava un llarg període de temps a l'estudi de la tècnica pictòrica.

• Teoria dels colors: Els impressionistes coneixien les teories de Newton sobre la descomposició de la llum, però els apassionava més els descobriments de Rood i Chevreuil. Si apliquem aquests descobriments, podem dir que fonamentalment hi ha tres colors primaris: groc, vermell i blau. I tres de complementaris: violat, verd i ataronjat. L'associació de dos colors primaris dóna com a resultat el complementari del tercer. Aquesta fusió de colors no es fa en el pinzell sinó a la retina de l'espectador.

• Plasmació de la llum: Els impressionistes afirmen que els objectes només es veuen en la mesura que la llum hi incideix. El pintor recompon els colors en sensació lluminosa. Cal estudiar el color com una modalitat de la llum, i la pintura com un entreteiximent de tonalitats lluminoses.

• Aparences successives: Van pintar el mateix tema repetidament, amb l'únic canvi dels matissos d'il.luminació cromàtica, d'intensitat solar o d'espessor de la boira. El quadre és simplement un efecte de llum.

• Coloració de les ombres: Les ombres deixen de ser fosques i es redueixen a espais acolorits amb les tonalitats complementàries. Per aquesta raó, desapareixen els contrastos de clarobscur, i el dibuix queda reduït a traços lleugers dissolts entre el color.

• Pinzellada solta: Els pintors impressionistes van defugir qualsevol retoc de les pinzellades i preferien la taca pastosa i gruixuda. Coincidien en una tècnica de tocs juxtaposats de colors clars.

• Sortida a l'aire lliure: Els pintors van fugir dels tallers i es van traslladar al camp. Aquesta tendència als espais oberts ve imposada per la temàtica, però també pel desig de veure i reproduir els colors en estat pur, i de trobar un correctiu a la composició excessivament mecànica de l'estudi.

PRINCIPALS PINTORS D'AQUESTA ÈPOCA

MANET

Neix el 23 de Gener de 1832, fill del cap de personal del Ministeri de Justícia i de la filla d'un diplomàtic. El 1845 s'nscriu en un curs de dibuix. Quatre anys deprés torna d'un viatge a Amèrica amb un gran nombre de dibuixos. Desde l'any 1853 fins el 1856 viatja per Itàlia, Alemanya i Holanda, on copià als mestres antics. La seva obra “El bebedor d'absenta” va ser rebutjada en el Saló de París l'any 1859. El 1863 es casà amb la pianista Susana Leenhorf. Quatres anys més tard, cansat de que les seves obres siguin rebutjades del Saló i dels events oficials, decideix organitzar una exposició personal i, el 1876 organitzà una d'aquestes exposicions en el seu estudi sota el lema “Fer el vertader i deixar de dir”. A causa de gangrena, li amputen una cama i aquest mateix any, el 1883, mor a París.

Édouard Manet va ser el principal innovador de la dècada de 1860 i el seu estil va ser precursor de l'impressionisme. Manet trobà molts dels seus temes en la vida que l'envoltava (carreres de cavalls, escenes de bars, retrats, paisatges, etc.) Tenia un propi estil: aplanava les figures i neutralitzava les expressions emocionals, la seva pinzellada era lliure i imprecisa, anul.la el clarobscur.

“Esmorzar a l'estudi”, 1868

Museu: Neve Pinakothek, Munich.

Oli sobre Llenç, 118 X 154 cm.

PISSARRO

Neix el 1830 en l'illa danesa de St. Thomas. És fill de pare jueu i mare criolla.

La personalitat de Pissarro és una de les més atractives entre els impressionistes. Va iniciar el seu aprenentatge a París fins el 1847, quan va tornar a les Antilles per treballar en el comerç del seu pare. El 1852 es barallà amb el seu pare per la seva vocació artística, per això, abandonà Saint Thomas i es traslladà a Venezuela per dedicar-se a la pintura. Tres anys després s'instal.la, definitivament, a París, assistint a les classes de l'Escola de Belles Arts i a l'Acadèmia de Jules Suisse. Corot va ser el primer mestre en el que s'inspirà, descobrint la seva atracció cap al paisatge. El 1859 coneix a Monet i es fan grans amics i, un any després, també es fa molt amic amb Cézanne. Exposà en 1863 en el Saló dels Rebutjats, juntament amb Monet. Pissarro, freqüentava les tertúlies en el Cafè Guerbois. El 1870 es trasllada a Londres on s'interessa per les obres de temàtiques com: paisatges, escenes fluvials, les vistes dels carrers de París i els campesins treballant.

Desde 1884 comença a patir una gran enfermetat en la vista, fins al punt que, el 1892 aquesta enfermetat no li permet pintar a l'aire lliure. El 1903, mor a París.

Com a característiques tècniques podem destacar : densitat en la pinzellada, utilització de colors purs, no defineix els contorns de les formes, etc.

“Carretó en l'hort”, 1881

Museu de Orsay

Oli sobre llenç, 54 X 65cm.

DEGAS

Degas va néixer el 1834 a París en una família rica i culta. El seu pare era aficionat a l'art, en especial a la música. La seva mare pertanyia a una vella família francesa de Nova Orleáns. Va començar a estudiar la carrera de lleis, que aviat abandonà per la seva afició pel dibuix, la pintura i l'art del grabat. El 1853 va ingressar al taller de Barriàs. Aquest mateix any va descobrir a Ingres. L'any 1855 viatja per Itàlia, on descobreix els grans mestres clàssics i els espectacles rodaires, en els que s'interessà per el moviment de l'instant. Quan torna a París el 1859 comença a pintar cavalls. Entre 1872 i 1878 desenvolupà la sèrie de les ballarines. La mort del seu pare, l'any 1874, va deixar a la família en una situació econòmica difícil per el que Degas va vendre la col.lecció de la família a Durand-Ruel per poder salvar els deutes. La seva mort es produí el 1917.

A finals del segle XIX, Edgar Degas es destacava com mestre del traçat, donant als seus temes moviment. Era vinculat com impressionista pel seu interès per pintar la vida contemporània, però, alhora, es diferenciava dels impressionistes perquè preferia pintar figures en interiors, en comptes de paisatges. Els temes que tractava als seus quadres eren les ballarines, les escenes d'espectacles, els cavalls, però sobretot i, desde un principi, el retrat i la figura. Degas,

destaca sobretot perquè usa els pastels (pigments en pols barrejats amb goma).

“Classe de dança en l'òpera'', 1872.

Museu de Orsay

Oli sobre llenç, 32 X 46cm.

RENOIR

Pierre-Auguste Renoir és un pintor francès que neix el 1841 a Limoges, en una família treballadora. Desde 1849 fins el 1858 treballa en una fàbrica pintant porcellana a París, on es familiartiza amb els colors clars i frescos que caracteritzen les seves obres posteriors. El 1859 entra a treballar en el taller de Gilbert on estableix amistat amb Monet, Sisley i Bazille. Amb ells pinta a Barbizon, intensificant la seva amistat amb Monet i convertint-se en el més destacat del grup dels impressionistes. El 1866, la seva obra és rebutjada en el Saló de París. També freqüentava les tertúlies del cafè de Guerbois. El 1881-1882, viatja a Itàlia on posa en dubte les tècniques impressionistes. A mitjans dels vuitanta desenvolupa un tipus de tractament més suau i flexible, deixant de banda els temes contemporanis, passant als mitològics i optant per un tipus femení més madur. Les seves obres es caracteritzen per transmetre un encant immediat. La seva obra influeix poderosament en la resta dels impressionistes i en el desenvolupament de l'art del segle XX. Desde el 1910 a causa del seu raumatisme, subjecta els pinzells amb esparadrap per pintar. Nou anys després, el 1919, Renoir mor a Cagnes.

Algunes de les característiques tècniques d'aquest pintor són la superposició de capes primes i transparents, pinzellades direccionals que modelen la forma, els límits de les formes no són perfilats, el cromatisme busca la relació que té el color amb la llum, etc.

“La Promenade”, 1906.

Oli sobre llenç, 165 X 129 cm.

SISLEY

Sisley neix el 1939 a París. És membre d'una rica família anglesa. Pintava per afició, ja que el seu pare s'ocupava de les seves despeses. Alfred Sisley parteix a Londres, als 18 anys, per estudiar economia. Serà precissament allà on descobreix les seves ànsies de pintar. De retorn a París, el 1861, ingressa al taller de dibuix i pintura de l'acadèmic Charles Gleyre. Coneix a Claude Monet i Auguste Renoir i treballa amb ells a la vora del Sena. Abandonaren el taller per realitzar la totalitat de l'obra a “plein air”. Sisley estudià els efectes de l'atmosfera i les transparències en l'aigua; el paisatge serà el seu gènere predilecte. El 1874 participa en la primera exposició del grup impressionista. L'any 1882 s'instal.la en Moret-sur-Loing, motiu d'una extensa sèrie de paisatges. Sisley va pintar nombrosos paisatges hivernals. L'interessa, en contacte directa amb la naturalesa, plasmar les seves sensacions. L'any 1899 mor en soledat sense aconseguir la nacionalitat francesa. És llavors, quan el públic s'interessa per els seus treballs, i quan arriba a un extraordinari èxit de ventes.

Com a característiques tènciques podem destacar la reorganització de l'espai, en els seus paisatges s'interessa per la il.lusió de la tercera dimensió i per la profunditat, la seva pinzellada és solta i directa.

“El camí de la màquina, Louvenciennes”, 1873.

Oli sobre llenç.

CONSEQÜÈNCIES DE L'IMPRESSIONISME

Després d´haver rebut dures crítiques pel seu estil pictòric, els pintors impressionistes continuaren fidels a la seva pròpia visió del moviment. La lluita i l´esforç dels pintors impressionistes va donar els seus fruits a finals de la dècada del 1880.

Durand-Ruel va començar a tenir èxit, sobretot als Estats Units, i el 1891 l´exposició de pintures que Monet organitzà a la seva galeria de París havia venut tots els quadres al cap de tres dies de la inaguració. L´acceptació va arribar molt lentament a Anglaterra, i durant l´exposició de Durant-Ruel el 1905, a les Grafton Galleries de Londres, la mostra més gran d´impressionistes que s´ha organitzat mai, no es va vendre ni un sol quadre.

Quan Monet va morir el 1926, però, ja era considerat un gran mestre de la pintura Francesa i els preus dels quadres impressionistes començaven a ascendir a sumes astronòmiques, fet molt usual a partir de la dècada de 1950. La influència de l´impressionisme va ser enorme i una gran part de la història de la pintura del final del segle XIX i del principi del XX està relacionada amb el desenvolupament o les reaccions en contra d´aquest moviment.

Juntament amb el terme postimpressionisme se sol aplicar també el terme neoimpressionisme, identificant ambdues denominacions amb un sol moviment o llenguatge sorgit de la crisi de l'impressionisme. Encara però, avui dia, part de la crítica i alguns historiadors de l'art actual han aïllat els dos termes per designar dues corrents diferents i posteriors a l'impressionisme, cada una d'elles amb caràcter propi i també amb representants singulars.

Neoimpressionisme

El neoimpressionisme és un moviment artístic de finals del segle XIX, fundat per el pintor francès Geroges Seurat i teoritzat per Paul Signac. El neoimpressionisme també és conegut amb el nom de divisionisme i puntillisme. Seurat aplicava la pintura en el llenç en minúscules taques de pigment pur, amb forts contrastos de color. Aquestes composicions contemplades desde una distància òptima, reprodueixen amb brillantor els efectes llumínics.

Els quadres del neoimpressionisme es diferencien netament de l'impressionisme clàssic. Torna a prestar importància el dibuix, que s'havia abandonat a favor de les taques de color. Les figures es feien geomètriques. No es barrejaven els colors ni a la paleta ni en el quadre, sinó que s'apliquen uns juntament a altres amb pinzellades molt curtes: punts. Només utilitzen els colors primaris i l'ull ha de fer la barreja.

Els puntillistes tornen a l'estudi, ja que els seus quadres requereixen una llarga elaboració, en ocasions molt complexa, que no es pot fer en un moment. Els temes continuen sent els típics de l'impressionisme. Els quadres semblen mosaics.

Per el seu esquematisme formal i qualitat científica, el divisionisme es convertí en un important precursor de l'art modern.

Els puntillistes

Georges Seurat: (1859-1891), nascut en una família burgesa a París. El 1875 ingressa a l'escola municipal de dibuix i tres anys després, ingressa a l'escola de Belles Arts de París.

És qui abans plasma en una obra d'art la nova tècnica. Es caracteritza per la fragmentació de la línia en punts de color. Els seus punts són extremadament petits. Les seves figures són, bàsicament, geomètriques. Entre les seves obres destaquen `'Una tarda de diumenge en la Gran Jatte'', `'El circ'', entre d'altres. Els temes més utilitzats per Seurat són el paisatge, la figura, el retrat i el món de l'espectacle.

Paul Signac: (1863-1935). Neix i mor a París. L'any 1882 acaba els seus estudis en l'escola d'Arts Decoratives de París. Treballa en Asnières amb Seurat.

És l'altre gran figura del divisionisme. És el gran teòric del puntillisme. En les seves obres pretén potenciar al màxim la llum, el color i l'harmonia. La fusió òptica cromàtica l'ha de fer l'espectador. Utilitza pigments i colors purs. Dóna molta importància a la composició del quadre. Entre les seves obres destaquen “El port de Saint Tropez”, “Dona davant el mirall”, etc.

Tracta amb tot tipus de temes a través de la tècnica del puntillisme.

Postimpressionisme

Terme usat el 1910 per el crític anglès Fry amb motiu de l'exposició “Manet and the Post-Impressionists” organitzada en les Grafton Galleries de Londres. A aquesta exposició es van presentar obres que il.lustraven la reacció davant l'impessionisme durant el període d'entre 1880 i 1905 aproximadament.

Al naturalisme impressionista vinculat a l'apariència de les coses s'oposava, amb diversos motius i intencions, la senzilla solidesa arquitectònica de P.Cézanne, la pintura visionaria de V. Van Gogh sensible als significats emocionals que s'oculten en les coses, etc.

El 1912 Fry va organitzar una segona exposició de postimpressionistes en el mateix local. Però aquesta vegada no es limità a la pintura francesa sinó que va presentar escoles i exemples d'una àrea geogràfica molt més extensa que disposava d'Anglaterra, Rússia, Suïssa, Àustria-Hongria, Alemanya i Itàlia.

Posteriorment, al terme impressionista se li ha donat un significat molt més ampli fins arribar a tota la elaboració artística que es desenvolupà entre 1885 i 1905.

La contribució més recent a la història del postimpressionisme la va constituir la gran exposició “Postimpressionisme” (Londres 1979) en la que s'han ampliat i profunditzat encara més les primeres indicacions crítiques de Fry.

Principals postimpressionistes

Paul Cézanne: Neix el 1939 en Aix-en-Provence en una família que mai va tenir problemes econòmics. Els anys 1861 i 1862 coneix a Pissarro, Monet, Sisley i Renoir. Deu anys més tard treballà com a deixeble de Pissarro. Va morir el 1906 al mateix lloc on va néixer quan tornava d'una sessió de pintura a l'aire lliure.

Desde 1885 fins a la seva mort va viure retirat en la provença, solitari i desconegut, meditant en les relacions entre la forma i el color. Cézanne busca en la naturalesa les formes essencials, que per a ell són figures geomètriques, el prisma, l'esfera, la piràmide...En els seus paisatges destaca la silueta dels arbres, concebuts com cilindres, de les seves cases, dels camins, etc. Construeix les formes a partir de plans.

Un dels temes més estudiats per Cézanne va ser el paisatge de la muntanya Santa Victoria, a la que va dedicar més de seixanta quadres. La seva pintura és el punt de partida del cubisme.

Van Gogh: Vincent Willem Van Gogh neix el 1853 en Groot Zundert, Països Baixos. El 1880, en Etten, s'interessa per el dibuix i estudia perspectiva i anatomia. Un any després, pinta retrats i paisatges del natural. El 1883 produeix una gran quantitat d'obres. El 1887 assisteix a la primera exposició amb Gauguin, Tolouse-Lautrec i Émile Bernard. Dos anys més tard és internat per les seves freqüents crisis emocionals i tan sols un any després, el 27 de juliol de 1890, es suicidà d'un tir en Auvers-sur-Oises amb tan sols 37 anys.

Van Gogh utilitzaba colors purs. Tenia una pinzellada solta i directa. A mida que l'enfermetat de l'artista augmentava, els colors es tornen cada vegada més vius i brillants. La pinzellada és cada vegada més ràpida. Pinta paisatges i figures de formes serpentejants.

La temàtica que pintava Van Gogh abarca tots els gèneres.

Tolouse-Lautrec: Neix el 1864 en Albi. D'origen noble, va néixer dèbil i malaltís. A causa de dues caigudes de cavall quedà deformat als catorce anys. L'any 1886 coneix a Van Gogh. Un any després obre un estudi en la rue Calaincourt, en París, però passà la major part del temps en el Moulin Rouge. El 1898 és reclòs en una clínica per la seva recuperació de l'alcoholisme. El 1901 mor en el castell de Malromé, Gironde.

Va utilitzar totes les tècniques pictòriques : oli, aquarel.la i pastel. Exagerava l'expressivitat dels gestos, arribant, fins i tot, a la deformació. Feia ús del color pur. El seu traçat era directe i nerviós. Feia ús de la línia contínua per definir les formes.

Els cavalls sempre van apassionar a Tolouse-Lautrec, per el que la seva representació era freqüent. Va dibuixar molts cartells per el cabaret de Aistide i Moulin Rouge que el van fer famós. Lo quotidià ocupa una part important en la seva obra.

Gauguin: Paul Gauguin neix a París el 1848. Fill de periodista nortamericà i d'una peruana. El 1874 coneix a Pissarro i visita la primera Exposició Impressionista. Va contribuir a les tres últimes exposicions impressionistes. Deixa a la seva dona i als fills i s'instal.la pobrement en París i Bretanya. El 1889 passa un temps amb Van Gogh a Arles, però aquesta relació acaba molt malament. Finalment es trasllada el 1891 a Tahití, on pinta les seves sèries de dones Tahitianes. El 1903 mor de sífilis i en la miseria en Atuana, Illes Marqueses.

En les seves obres, el primer pla es diferencia clarament dels posteriors. La llum perd importància en els seus quadres.

La temàtica que tracta Gauguin és àmplia, no se centra en un tema específic. Pintava paisatges, bodegons i natures mortes, figures, etc.

El romanticisme

La visió del món en el romanticisme


El romanticisme és el moviment cultural que predominà a Europa des de finals del segle XVIII i durant el segle XIX. Significà una renovació profunda en molts aspectes, sobretot en la literatura. Un dels seus principals teòrics fou Jean Jaques Rousseau (1712-1778)

Les principals característiques del romanticisme són les següents:

-Exaltació de la natura: hi ha un rebuig per l'artificialitat de la civilització. La natura i el paisatge són considerats idonis per representar l'estat d'ànim de l'artista.

-Exaltació de l'individu com a ésser únic: es dóna culte als homes i dones excepcionals, al geni. Destaca la fe en la "bondat natural" dels homes.

-Exaltació del sentiment i el món emotiu. Es produeix una victòria de la fantasia i el sentiment sobre la raó.

-Exaltació dels valors culturals i nacionals. Neix un gran interés per l'època medieval, per la recerca de les arrels culturals.

Dins d'aquest corrent es perfilaren dues tendències:

-Una conservadora, aristòcrata, creient i reaccionària que es concentrà a Alemanya.

-Una altra de més radical, escèptica, democràtica i revolucionària coneguda com romanticisme liberal, situada a la resta de l'Europa occidental. (Romantic Chronology i Romanticism).

La Renaixença


El romanticisme es manifestà a Catalunya amb la Renaixença cap a la segona meitat del segle XIX. Durant aquest període es dugué a terme la recuperació de la llengua i la literatura catalanes. El moviment, tot i ser bàsicament literari en els seus inicis, esdevingué polític fins a convertir-se en una font pel catalanisme. (Auca de la Renaixença).

Algunes de les figures més destacades van ser Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) Víctor Balaguer (1824-1901) i Jacint Verdaguer (1845-1902)

L'art del romanticisme

Durant el romanticisme, les normes rígides de les acadèmies clàssiques entren en crisi i donen pas a una major llibertat individual per part dels artistes. Algunes de les característiques de l'art romàntic són l'individualisme, subjectivisme, expressivitat i fantasia o misticisme, així com el gust pels ambients exòtics i el món medieval. L'art esdevé un mitjà per a reflectir emocions.

Alguns pintors destacats són:

-Joseph Mallord William Turner (1775-1851) considerat un dels precursors de l'impressionisme destacà per la plasmació dels fenòmens atmosfèrics i l'aspecte irreal de les seves pintures (Joseph Mallord William Turner), o Caspar David Friedrich (1774-1840) el qual realitzà una obra al·legòricaa través de paisatges ombrívols que suggereixen malenconia (Caspar David Friedrich). Modest Urgell (1839-1919) i altres pintors catalans seguiren una línia semblant.

-Dins l'àmbit espanyol destaca Francisco Goya y Lucientes (1746-1828), el qual aportà una gran capacitat d'invenció de continguts i de renovació de recursos formals així com un perfecte domini del color. Destaquen les pintures negres i la representació d'un món oníric , grotesc i absurd . (InfoGoya 96, Francisco José de Goya y Lucientes, Goya: The Black Paintings from Quinta del Sordo i La época de Francisco de Goya y Lucientes).

El pensament al romanticisme: l'idealisme alemany

L'expressió filosòfica del romanticisme fou l'idealisme alemany .Aquest corrent de pensament rebé influències de:

-La filosofia de Kant que, a grans trets, entén la raó com a centre de coneixement de la realitat. ('Crítica de la raó pura Kant and kantian Ethic i Prolegomena to Any Future Metaphysics. Immanuel Kant, 1783).

-Les idees de canvi de la Revolució Francesa .(L'animació recrea el procés de la Revolució Francesa desde l'antic règim fins a la societat burgesa liberal, Crèdits: Zenit ).

El filòsof més destacat de l'idealisme alemany fou Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) el qual elaborà una filosofia de la història basada en la dialèctica. Aquesta teoria comprèn tres fases:

-Afirmació d'una idea o tesi

-Contraposició d'una idea contrària a l'anterior o antítesi

-Reconeixement que les dues afirmacions anteriors són veritats parcials i permeten formular una veritat superior o síntesi. (Georg Wilhelm Friedrich Hegel i Georg Wilhem Friedrich Hegel. An introduction).

El simbolisme

El simbolisme es considera una expressió tardana del romanticisme. Els artistes elaboraven els seus propis llenguatges expressius amb un grau alt de personalisme, fet que explica la diferència de noms que rebé arreu d'Europa.

Es caracteritza per una major exaltació de la subjectivitat, l'exploració de l'inconscient, el somni i l'evasió de la realitat.

Els seus principals representants en pintura foren: Gustav Klimt (1862-1818)(Klimt, Gustav), Paul Gauguin (1848-1903) i ( Gauguin, Paul i Paul Gauguin and the Russian Avantguarde), Odilon Redon (1840-1916) (Redon, Odilon) (1827-1901) mentre que en arquitectura destacaren Victor Horta (1861-1947) i Otto Wagner (1841-1918).

Realisme:

La fotografia

El problema de la relació entre les tècniques artístiques i les noves tècniques industrials es concreta, especialment per a la pintura, en el problema del diferent significat i valor de les imatges produïdes per l'art i les produïdes per la fotografia. La seva invenció (1839), el ràpid progrés tècnic que redueix el temps d'exposició i permet assolir la màxima precisió, els intents de fotografia "artística", les primeres aplicacions a la plasmació de moviment (fotografia estroboscòpica, cinema) i, sobretot, la producció industrial de màquines de fotografiar i els grans canvis que l'ús generalitzat de la fotografia determinen en la psicologia de la visió, han tingut, en la segona meitat del segle passat, una gran influència sobre l'orientació de la pintura i sobre el desenvolupament dels corrents artístics relacionats amb l'impressionisme.

Amb la difusió de la fotografia, moltes prestacions socials passen del pintor al fotògraf (retrats, paisatges de camp o ciutat, reportatges, il·lustracions...). La crisi afecta, principalment, els pintors d'ofici, els retratistes convencionals, i desplaça la pintura com a art al nivell d'una activitat d'èlite. Si l'obra d'art esdevé un producte excepcional, pot interessar només un públic restringit i tenir un abast social molt limitat.

El problema plantejat par la relació pintura-fotografia presenta dues solucions:

es defuig el problema afirmant que l'art és una activitat espiritual que no pot ésser substituïda per un mitjà mecànic (és la tesi dels simbolistes)

es reconeix que el problema existeix i que és un problema de visió que es pot resoldre només definint amb claredat la distinció entre els tipus i les funciona de la imatge pictòrica i de la imatge fotogràfica (és la tesi dels realistes i dels impressionistes)

En el primer cas, la pintura tendeix a plantejar-se com a poesia o literatura en imatge; en el segon, la pintura, alliberada de la seva tradicional funció de representar el que és real, tendeix a plantejar-se com a pintura pura, és a dir, a esbrinar com, amb procediments pictòrics rigorosos, s'obtenen valors que no es poden realitzar de cap més manera..

L'escola de Barbizon

A partir de 1830, aproximadament, es forma i desenrotlla a França l'escola paisatgista anomenada de Barbizon pel nom d'un poble proper al bosc de Fontainebleau on alguns pintors, encapçalats per Rousseau, s'havien retirat amb el propòsit de renovar la pintura paisatgista abandonant tots els convencionalismes i les regles, vivint en al camp i estudiant els mutables aspectes de la naturalesa.

En els orígens del moviment hi ha la gran impressió suscitada en l'ambient artístic parisenc per una exposició de pintors anglesos (1824); Constable, especialment, es presenta com el típic artista "modern" que afronta la realitat de forma directa, lliure d'esquemes preconcebuts. Sorprèn, sobretot, la novetat de la seva tècnica ràpida, àmplia, brillant, tan precisa com per fer creure que es veuen les fulles dels arbres on, mirant-hi millor, només es veuen taques de color. Evidentment, el que Constable cercava no era la precisió, sinó l'exactitud dels tons de color i de llurs relacions.
Però, ¿com explicar el fet. que aquesta taca, encara que no descrigui res, ho digui tot, àdhuc la forma de les branques i dels arbres? Aquesta taca ens fa reconèixer l'arbre, no dóna una noció sinó que evoca una experiència que està en la nostra memòria. La taca en sí no produeix més que la sobtada emoció experimentada davant la realitat, sota unes condicions específiques de lloc, temps i llum; i el coneixement de la naturalesa que l'emoció facilita consisteix no en un coneixement objectiu, científic, sinó en "les veus dels arbres, les sorpreses dels seus moviments, la varietat de llurs formes, àdhuc, les diferents maneres en què són atrets per la llum". No s'arriba a reconèixer un arbre per la forma en què les seves fulles es mouen o per la manera en que reacciona a la llum, si no es té una familiaritat profunda i contínua amb la naturalesa, i aquesta no s'adquireix contemplant-la com un bell espectacle tal com ho feien els pintors clàssics, sinó vivint en ella.

Aquesta és la raó del sojorn a Barbizon i del cercle d'artistes que es va formar a l'entorn de Rousseau, intentant clarificar la seva pròpia i singular manera de "sentir" la naturalesa. El que els pintors de Barbizon refusen, amb un gest indubtablement romàntic, és l'artificiós ambient de la ciutat. Ara bé, a la rel del seu realisme (i de qualsevol altre) hi ha un interès social: ¿quina altra cosa pot cercar un artista en la familiaritat amb els arbres i els animals del bosc, sinó una societat "natural", ben diferent de la societat burgesa de la ciutat? Certament, el que es vol viure en la pintura és l'emoció que se sent en aquest lloc, a aquesta hora, i en aquesta determinada condició de llum; però si l'obra pintada dóna i comunica aquesta emoció instantània, dóna i comunica alhora l'estat d'ànim que la fa possible, l'experiència d'una llarga i íntima identificació amb la naturalesa.

Abandonant la rigidesa acadèmica dominant, els pintors de Barbizon es dediquen a l'observació de la natura, no idealitzant-la, sinó embellint-la, recreant-la, reproduint-la, no tant en la seva realitat com a partir de la impressió causada en l'ànim de l'artista que vol copsar-la i fixar-la en la tela. Amb la utilització de temes extrets de la vida camperola, captats en llur propi ambient i a l'aire lliure, i amb l'estudi del cromatisme de la natura, ofereix el punt de partida per a l'adveniment de l'impressionisme. Ens mostra la realitat vivent, la bellesa atmosfèrica, quasi meteorològica, amb la rudesa del bosc i el batec de la mar sota un cel en el que fins i tot es manifesta el pas del vent. Entre 1863 i 1865, aquest grup du a terme un conjunt de composicions anomenades "paysages de mer", en els que s'intenta mostrar l'emotivitat per damunt de qualsevol altra manifestació. Pel que fa a la tècnica, no es tracta d'una improvisació pictòrica; consisteix en la juxtaposició de matisos purs contrastos tonals com a complement, és a dir, en l'ús del color aplicat a la tela sense prèvia barreja en la paleta, cosa que significava una recerca constant d'efectes cromàtics (donant un especial relleu a la llum, cosa que ja trobem en Leonardo, Tizià, Velázquez, Goya, Watteau, Poussin, Constable i Turner).

El realisme i la praxi artística

L'esforç per traduir la visió de la naturalesa sense convencionalismes acadèmics i renunciant als efectismes romàntics, s'aguditza des dels anys 50 del segle XIX: a partir d'ara, s'exploraran directament i constantment les possibilitats de traduir a la tela totes les percepcions visuals que suggereix la naturalesa.

A això hi contribueix d'una manera singular l'obra de Corot. Fou el més gran paisatgista del segle XIX; no són molts però si molt importants els quadres de figura on l'interès de l'artista es concentra en el pur fet pictòric, en la construcció de la forma mitjançant el color. No va participar activament en els grans moviments artístics del seu temps: segueix una línia personal de recerca centrada en el fet pictòric, el quadre, la seva coherència interna, la seva estructura. Els paisatges del seu primer període italià (1825-28) són nítides construccions de volums en les que la llum sembla cristal·litzar-se en el tall ferm dels plans; Àdhuc les parts en ombra adquireixen valors tonals; el color defineix amb claredat l'estructura de l'espai pictòric.

El sentiment, per a Corot, no és impuls passional com per a Delacroix, ni commoció emotiva com per als paisatgistes de Barbizon, sinó comunicació i identificació de la realitat interior, moral, amb la realitat exterior, la naturalesa. El que vol expressar és una comprensió afectiva, constant profunda. El món no és un espectacle que cal admirar sinó una experiència que cal viure, i la pintura és una manera de viure-la. La naturalesa, per a Corot, no és objecte sinó motiu, terme que tindrà molta importància per a tota la pintura del segle XIX fins a Cézanne. Com a motiu és incitació i estímul, el que importa no és la naturalesa, sinó el sentiment que se'n té d'ella: i el sentiment de la naturalesa és el fonament de la moral (tota la vida de Corot, àdhuc en la praxi quotidiana, va estar inspirada per un alt sentit moral). Corot intueix que aquesta profunda unitat d'home i naturalesa que en altre temps fou espontània, amenaça amb desfer-se perquè la societat moderna, orgullosa del seu cientificisme, vol conèixer i no sentir ja la naturalesa. ¿Però com si el fet de sentir-la és l'autèntica manera de conèixer-la?.

Sens dubte, la pintura de Corot, tan pregonament lligada a la tradició dels paisatgistes italians i holandesos dels segles XVII i XVIII, pot semblar menys "progressista" que la dels pintors de Barbizon; però, la concepció de l'art com experiència viscuda és més moderna, la definició del sentiment com a forma de coneixement és un pas essencial vers aquesta concepció de la sensació com coneixement que serà pròpia dels impressionistes.

L'apropament a la realitat no es produeix només pels camins del paisatge. Millet -que també és membre del grup de Barbizon- és, en realitat, un pintor de pagesos. El 1848, l'any del "manifest comunista" i de les grans lluites obreres, Millet exposa un quadre que presenta un pagès treballant; l'ètica i la religiositat del treball rural seran per sempre els temes dominants de la seva obra. Per primer cop un treballador és presentat com a protagonista de la representació, com un heroi moral. Tanmateix, l'elecció de Millet és ambigua: ¿per què els pagesos i no els obrers de las fàbriques, la misèria dels quals és encara més negra? Perquè l'obrer ja és un ésser desarrelat del seu ambient natural, engolit pel sistema, perdut; el camperol està lligat a la terra, a la naturalesa, a les formes de treball i de vida tradicionals, a la moral i a la religió dels seus pares. La burgesia s'entusiasmava amb Millet perquè pintava pagesos, que són treballadors bons, ignorants, sense vel·leïtats progressistes; però Millet paga el seu error polític donant, com a pintor, un pas enrera. Retrocedeix del realisme al naturalisme romàntic, escull continguts "polítics", estima les penombres envolvents que uneixen les figures i els paisatges, els suggestius efectes de llum, els motius patètics.

Una altra figura que posa de relleu els amplis marges en què es mouen les diferents tendències del XIX és Daumier. Per la seva cronologia -neix el 1808- és quasi contemporani de molts romàntics i, sovint, massa romàntic ell mateix; pels seus temes, pot semblar un típic realista (el món quotidià, dels obrers als polítics, del carrer al treball, dels trens als suburbis). La força que imprimeix el seu traç, la càrrega pregonament expressiva, personal i distorsionadora de les seves figures, la crua sàtira social, l'emoció de las seves obres al·legòriques, fan de Daumier un artista de difícil classificació. Fou dibuixant, il·lustrador i caricaturista polític, col·laborador de "Caricature" i de "Charivari", sempre disposat a atacar la política hipòcrita de Lluís Felip i al corromput aparell legislatiu, judicial i burocràtic de l'estat burgès. Veu en al poble-víctima l'heroi, de la lluita per la llibertat contra el poder; fou el primer a fonamentar l'art en un interès moral, a valdre's d'un mitjà de comunicació de masses (la premsa), per influir per mitjà de l'art sobre el comportament social, La impremta no fou per ell només un mitjà per divulgar las seves imatges; fou la tècnica amb la que va produir imatges capaces d'assolir i influenciar al seu públic.

Les seves imatges són litogràfiques, de pinzellada llarga i esbossada que recorda Goya. Però en els acudits o en las caricatures polítiques una part del que es vol comunicar es comunica amb paraules: en eliminar-les, Daumier intensifica el signa fins a reduir la comunicació a una sol·licitació visual. És a dir, de la representació Daumier conserva només allò que pot actuar com estímul i suscitar en l'espectador una reacció moral.

Amb Courbet la pintura es fa definitivament realista, fins el punt que, ja en el seu temps, es confonia el terme Realisme amb l'art de Courbet. A través de la seva obra és com millor poden definir-se els paradigmes de la tendència:

• tècnica i formes: la valoració dels empastaments els enquadraments casuals manca de referències a la pintura culta

• temes:

• refús a la bellesa arquetípica

• no a la creació d'un món ideal al marge de la vida

• representació directa de l'entorn

• plasmació naturalista, antiacadèmica, anticlàssica

• el treball i el treballador com a nou "heroi"

• vida a l'aire lliure (platja, picnic)

• la ciutat (carrers, cafès, balls)

• la família, la dona, la mort

Realisme, segons Courbet, significa afrontar la realitat prescindint de tot prejudici filosòfic, teòric, poètic, moral, religiós i polític. La realitat no és per a l'artista diferent de com és per als altres: és un conjunt d'imatges que capta l'ull. Però si aquestes imatges han de tenir un sentit per a la vida, han d'esdevenir coses, ser, per dir-ho així, recreadas per l'home. Courbet és el primer artista que se n'adona del que veritablement significa "ser del seu temps", és a dir, d'una època o d'una societat que estava posant a punt, juntament amb la indústria, una tècnica que, literalment, canviaria la faç del món. Serà una tècnica capaç de tot; podrà substituir totes les altres tècniques. I en això Courbet no hi està d'acord; mai podrà ser reemplaçada la tècnica de l'artista, que fa de les imatges vistes pels ulls coses concretes amb un valor autònom.

L'època de l'artista-artesà ja ha acabat; l'artista intel·lectual (Delacroix) és una ficció de la cultura burgesa. En qualsevol cas, l'art ja no farà models, ja no servirà per millorar la qualitat de les coses que l'home produeix. En un món de coses, àdhuc les imatges han de ser coses; l'artista és aquell que les fabrica. I no les inventa, les construeix, les hi dóna la força de competir. Pintar significa donar a la cosa pintada un pas i un valor superiors a la cosa vista; dit breument, fer el que es veu. Quina és la separació i la distància entre la cosa vista, que desapareix tot seguit, i la mateixa cosa però pintada, que roman? Res més que el treball de l'artista. Així, el treball de l'artista es transforma en paradigma de l'autèntic treball humà, entès com a presència activa de l'home en la realitat. L'artista és prototipus del treballador que no obeeix a la iniciativa, ni serveix els interessos d'un patró, que no es sotmet a la lògica de la màquina. És en definitiva, el tipus del treballador lliure, que assoleix la llibertat en la praxi del treball.

I aquí s'explica per què Courbet, socialista i revolucionari, mai va posar la pintura al servei de la ideologia pròpia ni de l'aliena. Per això la pintura de Courbet és la frontera més enllà de la qual s'obre tota una nova problemàtica que ja no consistirà a preguntar que és el que fa l'artista amb la realitat sinó és la realitat, entenent com a tal no només la realitat natural sinó també la històrico-social.

Les conseqüències més decisives de la pràctica realista són la pèrdua d'importància de l'argument i la dissolució en elements pictòrics del que fins aleshores eren estereotips de representació de la realitat. La postura més interessant de les que es produeixen al si del Realisme és la dels Macchiaioli italians: associats políticament al Risorgiment.o, l'esforç per simplificar es tradueix en la reducció de la pintura al contrast brillant de sòlids plans de color (taques). Els Macchiaioli van fer un esforç per representar objectivament el fenomen físic de la incidència de la llum sobre els objectes: temes generalment intranscendents -encara que també pinten escenes de les guerres de la Independència italiana-, que recullen aspectes de la vida moderna a l'aire lliure, que permet descobrir la lluminositat més brillant dels colors, la manca de tons i línies, la indefinició dels perfils, cosa que produeix una pintura a base de taques matisades per la llum.

L'arquitectura del S. XIX:



La ciutat vuitcentista:

Aquestes ciutats en creixement es caracteritzen per separar els barris burgesos (cèntrics, amb grans avingudes, amb grans nuclis comercials...) dels barris obrers (situats en la perifèria, amb habitatges miserables i fins i tot no urbanitzades...) , gràcies al importante creixiement de les vies de comunicació interna i a l'aparició de les fàbriques en les proximitats de la ciutat. En definitiva, aquest tipus de ciutat és el fidel reflex del nou tipus d'estructura de la societat del moment.

Encara que les ciutats són construïdes a partir d'una planificació a les mans de la burgesia, en la ciutat vuitcentista també s'atén a les necessitats dels obrers.

En aquest moment s'amplien i remodelen nombroses ciutats europees com París, Roma. Berlín, Budapest, Viena, Londres, Brussel·les... en els quals van construir grans bulevares, grans obres públiques, eixamples etc.

Madrid es remodela conservant el centre històric, al que se li afegeix un eixample dissenyat per Carlos María de Castro. Mes tard, a la fi de segle, Arturo Soria i Mata urbanitzà un dels barris de Madrid amb el seu projecte de Ciutat lineal.

Barcelona, en 1860 aprovà el projecte de l'enginyer Ildefons Cerdà. L'eixample recull algunes idees dels utòpics: conservà el cas antic i l'articula mitjançant diversos amples eixos. Grans avingudes connecten ràpidament totes les zones de la ciutat; s'organitzà en grans pomes uniformes quant a grandària es refereix però de formes i tipologies diferents.

L'arquitectura del ferro i els nous materials:

En aquest moment apareixen noves necessitats en l'ampliació i construcció de ciutats com ponts d'àmplia estesa, edificis de diverses plantes que necessiten estar buidades, naus per a fàbriques, mercats, estacions de ferrocarril, etc. per això els enginyers i arquitectes contemporanis reparen en aquests materials de nova fabricació i anteriorment nomenats: el ferro i el cristall. Són dos materials que es completen ja que donen la possibilitat de construir edificis grans i lleugers, transparents. Les peces d'aquest tipus d'edificis són peces creades en sèrie el que dóna la possibilitat de muntar-les i desmuntar-les, transportar-les i instal·lar-les l'altre lloc.

S'inicià així la col·laboració entre arquitectes i enginyers encara que cadascun rep una formació diferent i té una labor concreta: els primers debien pensar en termes estètics; els segons, en termes tècnics.

La màxima expressió de la construcció en ferro són les construccions per a les exposicions universals:

- El palau de cristall de Londres(1851), que es va construir en menys de sis mesos, és una construcció-esquelet i és un antecedent del que serà l'arquitectura del segle XX.

- La Biblioteca de Sainte Geneviève de París, La biblioteca Nacional de París, El Palau de la Indústria i la coneixidíssima Torre Eiffel, també de París són altres exemples de construccions edificades per a albergar o commemorar exposicions universals.

Eclecticisme: estils històrics:

Al començament del segle XIX hi ha una tendència a construir segons l'estètica d'èpoques anteriors però no sempre de manera unitària, sinó que prenen elements de les unes i les altres afegint-los a edificis que no tenen res a veure amb els models antics.

En França, es va desenvolupar un estil anomenat imperi, dedicat a l'època de Napoleó Bonaparte, que la seva obra més important i esplendorosa és l'església de La Madelaine. Aquest temple és una còpia del temple romà de la Maison Carré de Nimes, instal·lada en el centre de París. Durant el regnat de Napoleó III es va aixecar l'edifici neobarroc de l'Òpera de París i es va reconstruir el centre de París.

En Anglaterra l'obra més significativa és una obra neogòtica: Les Cases del Parlament de Londres.

La majoria de les obres de l'eclecticisme van ser deplorables.

L'escola de Xicago: els gratacels:

En 1871 la ciutat de Xicago és arrasada per un incendi, el que obliga a aixecar-la de nou. Xicago és una ciutat flornacent, per això es produeix una gran especulació sobre els terrenys i una gran demanda de construcció. La solució que s'adoptà és la construcció en vertical: molts pisos elevats sobre una planta reduïda: els gratacels. Això es va poder aconseguir gràcies a la disponibilitat de perfils d'acer en grans quantitats i a la invenció de l'ascensor elèctric.

L'Escola de Xicago està integrada per un conjunt d'arquitectes que proposen solucions similars: estructures metàl·liques revestides segons la funció de l'edifici; les finestres poden tenir la grandària que es desitgi i s'eliminen els murs de càrrega. El representant més important és Louis Sullivan amb obres com el Wainwrigh Building, el Guaranty Building i el Carson Pirie Scott Department Store. La seva major aportació a l'Escola de Xicago va ser el desenvolupament de diversos tipus de gratacel, amb una fascinant combinació entre la maçoneria de pedra de la façana i l'estructura interior de ferro.

El modernisme:

El modernisme és un moviment estètic internacional que es manifestà en tots els camps creatius. En arquitectura representa la transició de l'arquitectura vuitcentista a l'arquitectura del segle XX. I neix gràcies a un cert nombre d'artistes que va prendre consciència de la necessitat de crear una arquitectura pròpia de l'època i no heretada de models antics. Part del rebuig de l'academicisme i de la lletjetar del món industrial, per això és un estil molt decoratiu i de vegades només això , encara que també aporten solucions innovadores a problemes de construcció. La decoració modernista està inspirada en la naturalesa: línies corbes, ondulantes, arabescos, flors, arbres, fulles, branques, ones, algues, libèl·lules, papallones, galls dindis, cignes i , per descomptat, la figura femenina.

Alguns modernistes importants són: Victor Horta (Bèlgica), Henry Clemensvan de Velde (Bèlgica), Xerris Rennie Mackintosh (Escòcia), Otto Wagner (Àustria), Domènech i Montaner (Espanya) i Puig i Cadafalch (Espanyol).

Un dels grans arquitectes de l'època a Espanya és Antoni Gaudí però a pesar d'això no pot enquadrar-se dintre dels modernistes a causa de la seva originalitat. Quan als 26 anys va obtenir el títol d'arquitecte, va començar per a Antoni Gaudí una nova etapa. Endarrere van quedar una infància malaltissa, enclavada a Reus (Tarragona), on va néixer. ALS 17 anys va arribar A Barcelona on va haver d'alternar, durant alguns anys un treball de delineant i projectista per falta de recursos econòmics. Más tard ja amb el títol d'arquitecte en les mans, es va dedicar a fer petits treballs. Entre ells va dissenyar una vitrina per a una guantería parisenca en 1878. Eusebi Güell va quedar fascinat amb el disseny de la vitrina i, amb motiu d'això es va convertir en el principal client i mecenes de Gaudí.

Va revolucionar l'arquitectura contemporània basant la seva en línies corbes. A més va ser un creador molt prolífic: va dissenyar mobles, elements decoratius, reixes de ferro i tots els elements relacionats amb l'arquitectura.

Cronologia dels seus treballs més importants:

1882. Pavelló de caça de Garraf
1883. Gaudí es fa càrrec de les obres de la Sagrada Família
1883-88. Casa de Vicens i Montaner
1883-85. Vila "El Capritx". Cometes
1884-87. Finca Güell. Pedralbes-Barc.
1886-88. Palacio Güell carrer Nou de la Rambla. Barcelona
1887-93. Palau Episcopal. Astorga
1888-89. Col·legi Teresiano en Carrer Ganduxer. Barcelona
1891. Viatge a Tànger i estudi projecte missions franciscanes, no
realitzat
1892. Casa Botins. León
1898-1908. Cripta Colònia Güell. Santa Coloma de Cervelló (Barcelona)
1900. S'acaba la Casa Calvet, en el carrer Casp de Barcelona. Premi de
l'Ajuntament.
1900-09. Casa Bellesguard. Sant Gervasi - Barcelona
1901-14. Parc Güell. Barcelona
1903-04. Restauració de la Catedral de Mallorca.
1904-06. Reforma Casa Batlló. Barcelona
1906-10. Casa Milà (La Pedrera). Barcelona
1908-11. Rep l'encàrrec de construir un Hotel a Nova York. No va arribar a realitzar-se

A partir de 1914 no va voler treballar en cap altra obra, es va dedicar de ple a la Sagrada Familia.

En el capvespre del 7 de juny de 1926, un ancià jeia en el sòl després d'haver estat copejat per un tramvia en l'encreuament de la Gran Via i el carrer Bailén. Sense documents, amb senzilles vestimentes i un llibre d'Evangelis com úniques pertinences, va ser ingressat en l'hospital de la Santa Cruz, com indocumentat. Així moria Antoni Gaudí.

A l'avançar la nit, les personalitats mes rellevants van desfilar per l'hospital. Milers de persones van formar llargues cues per a oferir-li el seu homenatge i el seu últim adéu. Más tard, va ser enterrat en la cripta de la Sagrada Família.

Escultura:

L'escultor romàntic estava tan lliurat a la figura humana com el neoclassicisme, encara que no es va limitar a treballar el marbre; els seus retrats es regien també per un equilibri apropiat entre el real i l'ideal, i s'inspiraven també en l'Antiguitat No obstant, l'escultura romàntica es distingeix de la neoclàssica pels personatges, que expressen emocions violentes, i un estil caracteritzat pel moviment intens i exagerat, executat sovint amb una tècnica d'esbós. La Marsellesa de François Rudé sobre l'arc de Triomf de París és un bon exemple de l'escultura romàntica del període, obra d'un dels seus principals artistes.

L'escultor, basant-se en formes gregues i romanes, en fonts modernes i en la composició barroca, carregada d'intensitat psicològica i física un esdeveniment contemporani. Els voluntaris francesos empunyen les seves armes i es mouen ràpidament per a defensar les seves fronteres durant la Revolució de 1792. Belona, la deessa romana de la Guerra, que evoca a la Llibertat en l'homenatge de Delacroix a la Revolució de 1830, La Llibertat guiant al poble, corona el massiu grup de figures que condueix a la batalla. La seva cama esquerra estesa cap a endarrere impulsa la seva gran figura alada cap a davant, i el seu braç i mà drets estiratges cap a davant, amb l'espasa, creen una dramàtica diagonal que recorre tot l'ample del grup de figures. El motiu està repetit més baix, en l'espasa del soldat de l'extrem inferior dret, el jove que doblega el braç esquerre al costat d'ell, i el muscle i el braç drets alçats de la figura el tors de la qual i cap repeteixen en certa manera els de Belona. El moviment d'avanç en aquest relleu enèrgic i profundament esculpit està reforçat per la beina buida de l'espasa de Belona que vola cap a endarrere, mentre la postura de la seva cama dreta, repetida en la postura dels soldats de més baix, estableix una unitat formal dintre del grup.

Les figures de Rude recorden a les obres mestres hel·lenístiques, com el Laocoonte que va servir d'inspiració a Miguel Ángel quan es va excavar a Roma a principis del segle XVI. L'extraordinària animació de les figures i la densitat de la composició aconseguida mitjançant l'exageració del gest i el detall anatòmic tenen molt en comú amb l'ultrarrealisme de l'escultura hel·lenística. Els caps giren, els cossos es retorcen, els braços i cames s'embullen seguint lleis que no són d'aquest món. No obstant això, la representació de detalls ultrarrealistes pot pretendre aspirar en certa manera al naturalisme François Rude, Les figures de Rude, estretament relacionades en un espai poc profund, “electrificades” per una complexa estructura de de Triomf, París llums i foscor, amenacen amb esclatar cap a davant i soltar els seus amarres de rajola.

Els ferms contorns i les superfícies contingudes que caracteritzen l'estil de relleus de Rude es van suavitzar en el seu deixeble Jean-Baptiste Carpeaux. El seu grup en relleu, La dansa, comparteix l'esperit de la pinzellada de Delacroix, i el seu estil anticipa les superfícies gairebé esbossades de Rodin. Si comparem aquesta escultura, encarregada per a la façana de Xerris Garnier de l'Òpera de París, amb La Marsellesa de Rude, la influència del segle XVIII és evident en les actituds més relaxades de les figures i en el seu caràcter juganer expressat en el gest i en les expressions facials -va ser també pintor i va estar influït per la decoració rococó-. Les proporcions de la figura s'aproximen a les del natural, i el modelatge de les seves superfícies s'apropa a la suavitat de la carn humana.

Pot observar-se una tendència especialment violenta que recorre tota l'escultura romàntica en els grups animals, com els de Antoine-Louis Barye, un amic de Delacroix, qui en el seu Journal la força emotiva dels bronzes de Barye. L'obra de Barye, Tigre devorant a un gavial del Ganges, que va merèixer una medalla de segona classe en el Saló de 1831, és característica del tema de la lluita de la naturalesa per la supervivència, que Barye expressà amb una convincent intensitat. Els petits bronzes de Barye, influïts pels seus estudis de la naturalesa en els Jardins Botànics de París, i per George Stubbs, el pintor anglès que va explorar per vegada primera aquests temes, van rebre constants crítiques favorables i van ser lloats per la seva fantasia i vivacidad. Quan Barye ensenyava anatomia a París, en el Musée d'Histoire Naturelle, havia entre els seus alumnes un que estava destinat a convertir-se en l'artista més cèlebre de finals del segle XIX, i a efectuar un profund canvi en l'art del període, Auguste Rodin.

Escultura a Espanya:

L'escultura de l'última cambra de segle, coincident històricament amb el període de la Restauració, es caracteritzarà per un decidit intent d'apartar-se de l'idealisme romàntic per a apropar-se al Realisme.



Poques etapes com aquesta van ser tan propícies per al desenvolupament de l'escultura a Espanya, doncs mai com llavors sorgirien tants mecenes. De fet, la burgesia adinerada, les corporacions locals i nombroses entitats públiques van quallar d'estàtues la geografia espanyola. Façanes, eixamples, places i cementiris es van veure envaïts d'imatges escultòriques, si bé de desigual qualitat. Les innombrables oportunitats de lluïment que van gaudir els és cultores d'aquesta època no va ser sempre aprofitades. I així, tant a Madrid com a Barcelona, es van emplaçar moltes estàtues de dubtós mèrit.

L'ideal que, sense tot just excepcions, van perseguir tots els artistes es concretava en la imitació del natural. Una recerca que, no obstant això, es va fer sense normes ni criteris, desembocant en una falsa realitat que únicament reflectia els aspectes més superficials. L'execució escultòrica es va excedir en el detallisme pictòric, al mateix temps que la importància dels materials es va veure devaluada per la utilització indistinta del marbre i del bronze, amb la combinació del qual capritxosa es pretenia aconseguir un major cromatisme.



El laberint escultòric va incorporar, en conseqüència, una dilatada nòmina de monuments i d'artífexs, en la qual no mereix la pena ex tendir-se. Basten uns quants noms i algunes obres per a tenir una idea total de la complexitat que va protagonitzar l'escultura espanyola d'aquesta època.



Cap citar, en primer lloc, a Jerónimo Suñol i Pujol (1839-1902). Natural de Barcelona, d'origen humil i format inicialment en La Llotja i en el taller dels Vallmitjana. va Completar la seva formació a Roma, on després de residir diversos anys a costa dels seus propis mitjans, va aconseguir ser pensionado oficial ment en 1867 i prosseguir la seva experiència en la capital italiana. Allí realitza el seu Dante (Barcelona, Museu d'Art Modern), una de les seves obres més aconseguides, i El sepulcre del general O'Donnell (Madrid, Salesas Reals), de resultat menys personal i amb decoracions neoplaterescas afins al gust oficial.



A la seva volta A Espanya en 1875 s'instal·la a Madrid, rebent alguns en càrrecs públics de certa importància. A destacar Colón, que ultimaria en 1885, estàtua que es va col·locar sobre un pedestal situat en els avui cridats jardins del Descobriment del madrileny passeig de la Castellana, al costat de la Biblioteca Nacional. Per al frontó d'aquest monument va presentar un projecte decoratiu en 1892, que no se li adjudicaria, elegint-se el d'Agustín Querol.



També realitza les figures de sant Pedro i sant Pablo per al temple de San Francisco el Gran de Madrid, així com la de José de Salamanca (1902), situada en la plaça madrilenya del mateix nom.



Altre artista significatiu és Ricardo Bellver i Ramón (1845-1924) que, nascut a Madrid, va anar el continuador d'una dinastia artística llevantina. Molt dotat, va saber abastar tots els gèneres, treballant tant el relleu com l'escultura exempta.



Fruit de la seva pensió a Roma van ser el relleu Soterrament de santa Inés (Madrid, San Francisco el Gran) i L'àngel caigut (Madrid, Parc del Retir). Aquesta última obra, que va ser presentada en l'Exposició Nacional de 1878, va obtenir una primera medalla.



Es tracta d'una realització singular que, al marge de la polèmica que els seus cités pel motiu elegit, és considerada com una de les obres escultòriques més aconseguides del segle XIX espanyol, donada la força, la tensió i la bellesa del nu representat. Guiat pel corrent historicista, Bellver va elegir l'estil goticista per a la portada principal de la catedral de Sevilla i el neoplateresco per al sepulcre del cardenal Llastra i Cuesta, situat en aquest mateix temple.



va Demostrar la seva facilitat per a adaptar-se a tots els gèneres amb les seves realitzacions en el camp de l'escultura sepulcral, del que donen fe els monuments funeraris de Meléndez Valdés i de Donoso Cortés, situats en el cementiri madrileny de San Isidro, així com les de motius religiosos del tipus de sant Andrés i sant Bartolomé, en San Francisco el Gran, i la Verge del Rosari, a San José, temples ambdós situats en la capital d'Espanya.



Figura així mateix representativa d'aquesta etapa de l'escultura espanyola és Agustín Querol Subirats (1860-1909), nascut a Tortosa (Tarragona), que es va formar en els seus començaments en el taller dels Vallmitjana i en La Llotja. Pensionado a Roma en 1884, tres anys més tard presenta en l'Exposició Nacional el grup La traïció (Madrid, Jardins de l'Escola Normal), obtenint una primera medalla, guardó que li obriria les portes per a aconseguir altres distincions tant a Espanya com en l'estranger.



En 1882 li va ser adjudicada la decoració del frontó de la Biblioteca Nacional de Madrid, gràcies a la protecció que li dispensava Antonio Cánovas del Castell, en aquell temps president del Govern, i per a qui més endavant va dissenyar el seu sepulcre en la madrilenya Sacra mental de San Isidro.



Querol, dotat d'una extraordinària facilitat per al modelatge i de gran flexibilitat per a adaptar-se a tot tipus de realitzacions, va acceptar gran diversitat d'encàrrecs de monuments commemoratius. El de Quevedo, a Madrid, és un dels molts exemples que es van prodigar no només a Espanya, sinó també en nombroses ciutats hispanoamericanes, com és el cas de L'Havana, Buenos Aires, Lima, Guayaquil, etc. Per a això va disposar, en el seu taller madrileny, d'un nombrós grup d'artistes, la distinta professionalitat dels quals ve a justificar la diferent qualitat que manifesten les obres de Querol.



Un últim nom a ressaltar referent a això, situat entre el Realisme i el Modernisme, és el de Mariano Benlliure i Gil (1862-1947). Natural de València, va cursar estudis en la capital llevantina, a París i a Madrid, establint-se en aquesta última ciutat fins el final dels seus dies, on, a més de portar a terme una abundant producció escultòrica públicament reconeguda, va arribar a ser acadèmic de Belles Arts i director del museu d'Art Modern.



Dotat d'una gran facilitat creadora, Benlliure arribaria a des de molt d'hora l'èxit amb escultures de caràcter castís: balladores, guitarristas, picadores, toreros, etc. Però els seus majors assoliments els materialitzarà en diversos monuments ecuestres, tals com el d'Alfonso XII (Madrid, Parc del Retir), General Cosí de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis) i General Martínez Campos (Madrid, Parc del Retir). En aquest últim no va imprimir l'habitual aire triomfant al protagonista, sinó que el representa amb certa imatge de preocupació i cansament.



Molt expressiu en monuments sepulcrales com els del tenor Gayarre (Navarra, El Roncal) i el torero Joselito (Sevilla), Benlliure es prodigarà en la representació escultòrica de nombrosos personatges històrics espanyols com els de la reina governadora María Cristina (1893), Bàrbara de Bragança (1882), Emilio Castelar (1908) i Goya (1902), tots ells situats a Madrid, i molts d'ells adornats en el seu corresponent pedestal amb relleus d'acusat aspecte pictòric.



Pot dir-se que Benlliure va anar una barreja de realisme i d'eclecticisme, l'estil personal del qual, efectista i detallat, va enriquir amb elements decoratius que li aproximen al modernisme.

Treball de síntesi:

Semblances i diferències entre el realisme i el impressionisme:

Les dècades centrals del s. XIX, el Romanticisme i la seva idealització de la història, de la societat i sobretot de la natura, el qual tractament era un motiu de pura evasió , deixa pas a una corrent d'interès per la realitat concreta. A aquest canvi contribueixen procesos diversos:

- La definitiva implantació de la burgesia, que ara oblida els principis solemnes que enarbolà el 1789 i preferix saborejar els plaers de la vida; per als artistes constitueix una clientela poc propícia a aplaudir els temes íntims o d'evasió.

- El positivisme filosòfic d'August Comte, qui considera com font única de coneixement l'observació i l'experiència.

- La conciència en els artistes dels terribles problemes socials de la industrialització: treball de nens i dones, horaris extenuants, vivendes insalurables.

- El desencant per els fracaços revolucionaris de 1848 és l'estímul inmediat; l'art abandona els temes polítics i es concentren en els temes socials.

El realisme abandona els temes històrics i orientals, que es substitueixen per escenes del món circumsdant. Els pintors realistes participen de la preocupació social del moment, fent el tema preferit dels seus quadres el treball dur, penós i tota classe d'injustícies socials.

Per contra la tècnica de tots els artistes impressionistes consistia en:

Teoria dels colors. Fonamentalment es poden resumir que hi ha tres colors primaris (groc, vermell i blau) i tres complementaris (violeta, verd i taronja). Associats els colors primaris donen el complementari al tercer, per exemple la unió de groc i vermell fan el taronja; però no els fonen al pinzell sinó l'ull de l'espectador el que confongui els tocs pròxims de colors primaris.

Plasmació de la llum. A la inversa que el físic descompon la llum en colors, el pintor recompon els colors en sensació lumínica.

Apariències successives. Un mateix tema és pintat repetides vegades sense un al-tre canvi del matissos d'il·luminació cromàtica, d'intensitat solar o d'espessor de la boira. El quadre és simplement una sensació de la llum.

Coloració de les ombres. Les ombres deixen de ser fosques i es redueixen a espais colorejats amb tonalitats complementaries (per exemple llums grogues / sombres violetes); en conseqüència desaparèixen els contrastos clars-foscos, i el dibuix, un altre element de contrast que pot perturbar les vibracions.

Pinzellada solta. Per a traduir millor les vibracions de l'atmosfera refugen qualsevol toc de les pinzellades i prefereixen la taca pastosa i gruixuda, Tots coincideixen en una tècnica de tocs yuxtaposats de colors clars, encara que cadascun singularitzi per la seva peculiar manera de utilitzar el pinzell.

Tònic de l'aire lliure. Els pintors fugen dels seus tallers cap el camp. Aquesta projec-ció cap els espais oberts ve imposat en la temàtica, però més encara del desig de "netejar de fang" els colors, de veure'ls i reproduir-los tal com són.

L'impressionisme es distingeix pel seu afany de captar la realitat en el seu canvi i modificació continua, tal com s'ofereix a la mirada en un moment determinat. No interessa pintar les coses com són, sinó l'efecte de la llum sobre els cossos.No són les coses l'objecte d'atenció del pintor, sinó la seva apariència; i l'apariència no ofereix formes ni colors en sí, sinó transitòries masses de color creades per la llum i els seus reflexes. Amb contraposició a les tonalitats fosques de la pintura realista, pinten a l'aire lliure, pinten amb tonalitats clares i lluminoses. Per aconseguir els efectes de la llum apliquen els colors purs en el llenç, per a que es fonguin en la retina de l'espectador al ser contemplats a certa distància (divisió del to), donant pinzellades soltes que creen vibracions cromàtiques.

Treball monogràfic

MONET

BIOGRAFIA :

Claude Oscar Monet, és de nacionalitat francesa. El més important representant de l'impressionisme és, sens dubte, ell. Neix el 14 de novembre de 1840 en el 45 de la rue Lafitte, en una família de comerciants. El seu pare es deia Claude Adolphe i la seva mare Louise Aubreé, sent el segon fill del matrimoni. Els problemes econòmics que travessava el pare del futur artista van motivar el trasllat a Le Havre, ja que allà podia participar en el pròsper negoci del seu cunyat. Monet va rebre les seves primeres lliçons artístiques a l'escola, de la mà de François-Charles Ochard, alumne del pintor neoclàssic Jacques-Louis David. En aquests moments estaria més interessat per els dibuixos graciosos i caricatures que per adquirir una formació artística. Als 15 anys ja tenia relativa fama com a caricaturista, realitzant un gran nombre de caricatures de ciudadans de Le Havre per els que cobrava entre 10 i 20 francs, conseguint una petita fortuna de 2.000 francs.

Quan Monet té 17 anys mor la seva mare, l'única persona amb un cert talent artístic de la família. La pèrdua va suposar un fort cop per al jove qui establirà una estreta relació amb la seva tia, Marie-Jeanne Lecadre, interessada per la pintura, pintora aficionada i companya del pintor parisí Armand Gautier. Aquest mateix any, Monet decideix abandonar l'institut per dedicar-se a la pintura. Ha conegut a Boudin, amb qui s'inicia en el paisatge i la pintura a l'aire lliure. El pare no admet la decisió del seu fill però, gràcies a la tia Marie-Jeanne, accepta. Per a que la formació del jove a París no signifiqui un pes per a l'economia familiar sol.licita en dues ocasions una beca a l'ajuntament, però Monet empra els seus estalvis per marxar a la capital, tenint en compte la negativa del seu pare. A principis d'abril de 1859 arriba a París on visita a Constant Troyon qui li aconsella que prengui lliçons de dibuix i que acudeixi a copiar al Louvre. També li recomanà acudir al taller de Thomas Coiture, però el jove artista va acudir a l'Académie Suisse, taller propietat de l'alumne de David, Charles Suisse, qui oferia als seus alumnes absoluta llibertat per treballar davant models vius. Aquí, coneixeria a Pissarro, establint una estreta amistat. Durant aquesta estància comença a tenir contacte amb els realistes en la “Brasserie des Martyrs” on Monet acudeix a realitzar caricatures per guanyar-se la vida. S'interessarà per Courbet, al qui poc després coneixerà, sense renunciar a les ensenyances de Delacroix.

En 1861 li toca fer el servei militar en Argelia, durant un període de set anys. La delicada salut del jove (va emmalaltir de tifus a començaments del 1862) motivà el seu retorn a Le Havre per un període de sis mesos. En aquesta temporada continuà treballant amb Boudin. La seva tia va treure al jove del servei militar al pagar 3000 francs, però li va posar com a condició continuar els seus estudis pictòrics a París. A la tardor de 1862 Monet tornava a París, acudint al taller d'Auguste Toulmouche per indicació de la família. Aquest li aconsellà que anés a l'estudi de Charles Gleyre on va romandre fins el 1864 quan el mestre va tancar el seu taller per un dolor ocular. Aquí va conèixer a tres companys amb els qui va establir una estreta amistat: Renoir, Sisley i Bazille. Juntament amb els seus companys d'estudis es dedicarà a la pintura a l'aire lliure en Chailly. Després d'una estància a Normandia amb Bazille, l'estiu de 1864 visita a la seva família en Saint-Adresse. L'èxit obtingut per Manet al Saló dels Rebutjats, motiva a Monet a realitzar una obra de temàtica semblant però realitzada a l'aire lliure. Va treballar en diversos estudis on apareix Camille Doncieux, una jove de 19 anys amb qui comença a mantenir relacions. Envia les seves primeres obres al Saló oficial, a l'aire lliure, sent rebuts amb simpatia per la crítica. En canvi, la seva pròxima experiència en el Saló serà negativa. Monet es trasllada a Saint-Adresse, a causa de l'embaràs de Camille, per comunicar-li-ho a la seva família, que rep la notícia amb disgust. Durant aquest estiu, Camille tindrà al seu primer fill, Jean, el 8 d'agost de 1867. Els problemes econòmics seran una constant durant bona part de la vida de Monet. El 1868 intenta suicidar-se sense èxit, però a l'estiu les coses semblen anar millor i es trasllada a la costa de normanda amb Camille i Jean. L'any següent la penúria econòmica continuà i durant l'estància a Bougival no tenien diners per la calefacció, llum o aliments per al nen. Renoir, que vivia pels voltants, els ajudava com podia. Curiosament, serà en aquesta època que el dos artistes treballen amb major placidesa, treballant una pinzellada impressionista que descompon l'objecte en taques i traçats de color. El 28 de març de 1870 Camille i Monet es casen. Per evitar ser cridat a files davant la guerra que s'apropava es trasllada a Trouville, des d'on van partir a Anglaterra a l'esclatar la Guerra Franco-Prusiana.

El 17 de gener de 1871 mor el pare del pintor. Monet decideix traslladar-se a Holanda, prop d'Amsterdam, on la seva situació econòmica és favorable gràcies a l'herència paterna rebuda i a les lliçons de francès impartides per Camille. Adquirirà alguns grabats japonesos durant una visita a Amsterdam. A la tardor de 1871 lloga una casa en Argenteuil on passarà una de les temporades més felices de la seva vida. Comprarà una embarcació per convertir-la en un taller flotant i realitzar nombroses visites al Sena en els que s'interessa per representar els efectes de la llum i el color en els paisatges. Durant una de les seves estàncies en Le Havre pinta `'Impressió, Sol ixent'' que es converteix en el manifest del nou moviment que està per sorgir.

Els impressionistes realitzarien set exposicions més de les que Monet participarà en cinc. La situació econòmica de Monet torna a ser preocupant. Durant l'hivern, Monet torna a París per treballar en la sèrie de “L'estació de Saint-Lazare” on l'atmosfera es convertirà en la principal protagonista. El 1878 els Monet abandonen Argeteuil per passar una temporada a París on neixerà el seu segon fill, Michel, el 17 de març.

En setembre es traslladen a Vétheuil juntament amb la família Hoschedé, vivint junts. L'estat de salut de Camille empitjora per moments i el 5 de setembre de 1879 mor. Monet intenta recuperar-se del fort cop pintant els desgels de l'hivern. Poc a poc va abandonant la seva pintura de figures per dedicar-se al paisatge pur i als estudis de llum i atmosfera, interesant-se per captar la llum a diferents hores del dia en un punt determinat.

Les primeres diferències dins del grup impressionista apareixen el 1880 ja que Monet, Renoir i Sisley s'enfronten a Degas.

El març de 1883 Durand-Ruel organitza una exposició retrospectiva en la que es presenten 56 obres que són ben acollides per la crítica però que es venen amb dificultat. L'abril de 1883 Monet es veu obligat a abandonar el seu domicili en Poissy degut a les dificultats financeres. Es traslladarà amb la seva família a Giverny, un poblet de 276 habitants entre París i Rouen, iniciant una nova fase en la que posarà en marxa les obres mestres amb las que ha conseguit la fama que li correspon. En busca de nous motius d'inspiració va empendre en desembre de 1883 un viatge al sud, arribant fins Marsella i Bordighera, en companyia de Renoir.

L'estiu de 1884 ho pasa a la costa normanda amb la seva família, retornant a Etrerat a la tardor per realitzar una sèrie de marines de clara tendència expressionista. La fama de Monet va pujant, com també va pujant la seva cotització. El 1886 serà l'última exposició impressionista (la vuitena) en la que Monet no va participar.

La mort de Ernest Hoschedé en març de 1891 posarà fi a la ambigua relació existent entre Alice i Monet. El 16 de juliol de l'any següent es casaran.

Degut a un accident, l'estiu de 1900 perd temporalment la visió d'un ull. Nous problemes oculars apareixeran vuit anys més tard quan se li diagnostiquen els primers símptomes de catarates. El 1909 Alice pateix una enfermetat crònica i mor dos anys després, el 19 de maig de 1911. La pèrdua de la seva esposa suposarà per l'artista l'inici d'una etapa de soledat i dolor, buscant refugi en la pintura. L'Estat compra alguns quadres d'aquest autor per exposar-los en el Palais de Luxembourg. La culminació de l'èxit arribarà amb la suggerència de la execució d'una sèrie de pintures amb nenúfars per regalar-la a l'Estat. Desde 1914 fins el final de la seva vida es dedicarà a treballar en aquestes obres que seran reemplaçades en l'hivernacle de tarongers de Tuileries, en 1927, ordenant-se en cercle de manera que l'espectador té l'impressió d'estar en mig del jardí acuàtic. Aquest espai rep el nom de Capella Sixtina de l'Impressionisme. La vista de Monet empitjora desde 1919. Quatre anys més tard serà operat de dues catarates i la seva vista es redueix considerablement, però continua pintant la sèrie de nenúfars. El 6 de desembre de 1926 mor a casa seva de Giverny, i dos dies després és enterrat.

L'ARTISTA I LA SEVA OBRA

La tècnica i temàtica de Monet

Els impressionistes van fer famosa la pintura a l'aire lliure, però en el segle XIX ja existia una tradició de pintar fora de l'estudi. El compromís de Monet amb aquest tipus de pintura era tal, que va fer cavar un fossat en el seu jardí per poder baixar un llenç de grans dimensions i, així, poder pintar les parts altes del quadre sense modificar el seu punt de vista. Treballava directament sobre el llenç. També l'ombra era important. Sense ombra, sota la llum directa del sol, el pintor seria incapaç d'aconseguir els colors i tons adequats.

Com a carecterístiques tècniques podem esmentar la utilització del color pur. Les pinzellades eren precises i definitives. Aquestes pinzellades tenien gran densitat alternant-les en zones de pintura molt aiguarrassada. Els contorns de les formes principals tenien gran precisió, en canvi, els objectes distants, no tenien contorns. La barreja dels colors es feia tan en la paleta com directament sobre la tela.

Amb les seves primeres pintures marines, Monet ja estava preparant el camí de l'estil impressionista: en la seva opinió, el cel i el mar ja no era un espai efectiu i homogeni que s'extenia en profunditat segons les regles de la perspectiva del Renaixement, sinó que va dissoldre l'espai en manifestacions atmosfèriques individuals, atorgant una vida pròpia al cel, al mar i al paisatge. Per això va ser decisivament important l'específic empast cromàtic de Monet ja no decidia el color de cada element del quadre considerat el to general, sinó que veia i tractava cada objecte com una part independent del quadre amb un color inherent. En realitat, Monet va arribar a l'extrem d'accentuar totes les representacions de la llum natural, que la diferència material dels objectes introduïts en ella semblava perdre's. La llum del dia es converteix en un objecte de representació independent i comença a desplaçar al resta dels elements del quadre.

La temàtica escollida per Monet es quasi sempre paisatgística, encara que també arriba a tractar alguna escena d'interior amb figures. Investiga amb la llum, les transparències de l'aigua i l'atmosfera. En el paisatge tracta amb profusió jardins, marines, paisatges rurals i urbans, desenvolupant cada un d'aquests sota totes les possibilitats atmosfèriques : boira, pluja…

“IMPRESSIÓ, SOL IXENT”

Documentació general

Títol: “Impressió, sol ixent”

Cronologia: 1872

Oli sobre tela, 48 X 63 cm.

Museé Marmottan, París.

“Estació de Saint-Lazare”

Documentació general

Títol: “Estació de Saint-Lazare”

Cronologia: 1877

Oli sobre tela, 60 X 100 cm.

Museu de Louvre, París.

“La senyora de Monet. (Dona amb parasol)”

Documentació general

Títol: “La senyora de Monet. (Dona amb parasol)”

Cronologia: 1875

Oli sobre llenç, 100 X 81 cm.

Washington (DC), National Gallery of Art.

Col.lecció Mr. And Mrs. Paul Mellon.