LES ILLES CANÀRIES

L'arxipèlag situat en l'oceà Atlàntic, davant de les costes meridionals del Marroc, constitueixen una comunitat autònoma dividida en dues províncies: Santa Cruz de Tenerife, que compren les quatre illes més occidentals (Tenerife, Gomera, La Palma i Hierro), i Las Palmas de Gran Canària, formada per les tres illes mes orientals (Gran Canària, Fuerteventura, Lanzarote i sis illots: Alegranza, Graciosa, Montaña Clara, Roque del Este o del infierno i Lobos).

El medi físic: Les Illes de l'arxipèlag canari estan originades per una activitat volcànica marginal de la gran dorsal atlàntica, en el curs de les darreres fases del plegament de l'esmentada serralada submarina. Les primeres erupcions constitueixen una plataforma de roques àcides que varen servir de base als successius processos geològics. En Tenerife es troba el pic mes alt de l'arxipèlag, El Teide, amb 3.710 m. és un con volcànic situat en el centre de “Las Cañadas” , zona muntanyosa que cobreix la major part de l'illa; cap el nord es desplega la dorsal que divideix l'illa, i que es la responsable de la diferència entre una costa septentrional humida i un litoral meridional àrid. Les illes occidentals menors (Gomera, Hierro, La Palma) estan constituïdes per un complex volcànic sobre el que s'alcen unes calderes molt altes que ocupen les zones centrals (Taburiente en la Palma) amb vessants pròxims a la costa on s'assenten els nuclis de població; en general els cims superen els 1.000 m. (El Roque de los muchachos arriba als 2.43 m).

Les illes orientals (Lanzarote, Gran Canària i Fuerteventura) presenten una superfície més extensa i una conformació orogràfica mes complexa. Gran Canària presenta un perímetre quasi circular, amb uns cims volcànics molt alts en el centre (Pozo de las Nieves 1.950 m.) i en el litoral septentrional, zona que alberga a més, algunes llacunes sobre fons de valls tancats per colades de lava recent. Les zones baixes del Sud estan constituïdes, en canvi per extensos arenals i formacions de dunes (Maspalomas), profundament transformades per l'ocupació humana.

L'activitat volcànica es mes antiga en l'illa de Fuerteventura, on l'erosió provocà una intensa degradació en el curs dels períodes humits del Quaternari i on el clima desèrtic ha generat la desaparició de la vegetació.

Lanzarote, per la seva part, apareix totalment coberta per les colades dels volcans recents i conforma un paisatge difícilment habitable per a l'home.

TENERIFE

Amb una superfície de 2.055 km2, te forma de triangle isòsceles, amb una base en el SW; en el seu angle NE es troba el cabo d'Anaga; en el S, la punta de Rasca, i en el NW, la punta de Teno.

Els materials que constitueixen l'illa son exclusivament de tipus eruptiu: colades i acumulacions de laves (traquites, basalts) i de productes de projecció volcànica, com cendres, lapilli, escòries bancs de tosques d'un important espessor.

Les erupcions volcàniques han sigut nombroses, incloent el període històric, el que ha donat certa uniformitat al rocam. Les mes famoses son les següents:

• 1.393, 1.430, 1484 i 1.604: volcà de “Las Siete Fuentes”.

• 1.605: volcà de Fasnia.

• 1704: volcà de Güimar.

• 1.706: volcà Garachico.

• 1.798: volcà de Chaorra.

• 1.909: volcà de Chillero.

El relleu és irregular i presenta una aliniació NE-SW; les seves altituds van augmentant des de la punta d'Anaga cap el centre, i està aliniació sols es troba interrompuda per l'altiplà dels Redeos (600 m. d'altura) i les amples valls de transversals (La Orotava, al N i Gümar, al S.) . En el NE destaca el massís d'Anaga, on al seu vessant S es troba la ciutat de Santa Cruz de Tenerife. La serralada Dorsal continua cap el centre, fins Izaña (2.387 m. d'altura), on es bifurca per formar la caldera de “Las Cañadas “ antiga caldera volcànica enfonsada que ha quedat rodejada per parets que arriben als2.800 m d'altura, en el pic Guajara; en el seu interior s'ha alçat en un vulcanisme posterior, el conjunt muntanyós del Teide (3.334 m.), que es el cim més alt de tot el territori espanyol. En el NW, el relleu està constituït per petites serralades que convergeixen en un punt central, la muntanya de Gala (1.334 m. d'altura). Les pendents de la serralada Dorsal de l'illa constitueixen plans inclinats que descendeixen ràpidament cap a les platges del litoral.

La xarxa hidrogràfica disseca aquests pendents en forma de barrancs curts, degut a la proximitat dels cims muntanyosos, i del cabal reduït, a causa de la porositat del rocam. Entre ells destaca el de l'aigua, que discorreix per la vall de Gümar i desemboca en la costa SE, a l'igual que el de Fuentes el del Rio. En el pendent N és important el de la Orotava. L'aigua precisa per l'abastament de la població, la indústria i el regadiu s'obté mitjançant galeries subterrànies.

El clima ve definit pel predomini de condicions anticiclòniques molt persistents (la variació màxima anual de la pressió atmosfèrica és de sols 40 mb) i pels alisis, que afecten a tot el sector N de l'illa. Les temperatures son suaus, amb variacions degudes a l'altitud. En Santa Cruz, a 37 m. d'altitud, es registren en el mes de gener unes temperatures mitjanes de 17'5 ºC. i una màxima i mínima mitjanes receptivament de 20'4 ºC i 14'7 ºC i en el mes d'agost de 25'2 ºC 29'3 ºC. En l'estació de Izaña, a 2.367 m. en el mes d'agost de 17 ºC, 21'8C i 13 ºC.

La plujositat és molt irregular en la seva distribució: la quantitat de pluja varia des de 100 mm. en el sector més àrid, localitzat al S de l'illa, fins als 750 mm. en el N., en la península de Anaga, baix la forta acció dels alisis. La neu sols apareix per damunt dels 1700 m.: en Las Cañadas, el sòl està cobert de neu uns quinze dies a l'any. La vegetació, molt característica, remarca els forts contrastos climàtics i es disposa en pisos ben marcats en les pendents muntanyoses. En el sud de l'illa te senyalat caràcter xeròfil; en el centre i nord apareix el bosc de lauràcies, ben desenvolupades fins als 850 m; per damunt apareix el “fayal”, fins els 1.100 m.; a partir d'aquesta altitud apareixen els pinars (pinus canariensis), fins els 1.480 i per damunt es troba una vegetació degradada de ginestes.

La major riquesa de l'illa es troba en l'agricultura i en el comerç derivat d'ella. Els productes principals son el plàtan, que es cultiva en el sector de Puerto de la Cruz, la Orotava i Los Realejos, i més recentment, en el sector sud de l'illa.

També es dediquen a extenses superfícies al conreu del tomàquet, en la vessant meridional. La creïlla ocupa a gran distància dels anteriors, el tercer lloc, però pren gran importància com a con a conreu de consum local. Es conrea també hortalisses, blat, fuites i flors. L'illa de Tenerife és la primera productora de vins de l'arxipèlag (destaquen els “caldos tintos” i “espesos de Acentejo”) així com de tabac. Cabria destacar també la canya de sucre i els ametllers.

En la indústria, centrada en Santa Cruz, sobreïx la de refineries del petroli, Cepsa, seguida de la fabricació de gas, ciment, alimentàries, relacionades amb l'exportació, tabac i altres productes agrícoles. Santa Cruz de Tenerife està unida per autopista amb el Sud de la illa i amb Puerto de la Cruz. La capital constitueix així mateix un nus de comunicacions internacionals tant per via marítima com aèria. Els restants nuclis importants es troben distribuits en les àrees costaneres; destaquen La Laguna, antiga capital i centre universitari; Puerto de la Cruz, centre turístic; la Orotava, Icod de los Vinos i Granadilla de Abona.

COMENTARIS AL MAPA DE RISC

Encara que a Espanya existeix vulcanisme en la península Ibèrica, el major risc d'erupció el tenen les illes canàries, ja que s'ha mantingut actiu durant els darrers 20 milions d'anys, i en el darrer mileni ha hagut erupcions que encara que no han representat risc per la població, si que han contribuït a desestabilitzar l'economia, afectant a conreus i infrastructures (l'any 1.706, la muntanya Negra, en la vessant N de Tenerife, no va produir víctimes, però ompli el port de Garachico, únic i importantissim pel comerç amb les índies, pel que es varen trastocar les estructures comercials i de comunicacions, tenint que traslladar el port a Santa Curz de Tenerife, actual capital de l'illa.

En quan a prediccions sobre les dates de noves possibles erupcions, és difícil previndre-les, estadísticament existeixen zones més probables, les dorsals.

Les erupcions canàries son de basalts alcalins, com a conseqüència d'estar en una placa litosfèrica, les laves son molt fuides, d'alta probabilitat però de risc baix, i amb mecanismes de baixa explosivitat, els centres de emissió s'alineen al voltant de fractures obertes en l'escorça oceànica, es van acumulant materials i van creixent durant milers d'anys donant lloc a edificis volcànics en teulada anomenats dorsals.

Les erupcions històriques s'han produït al llarg d'aquestes dorsals, el que fa suposar que es produiria de nou una erupció, que seria en els edificis volcànics d'aquest recorregut.

Donada la poca viscositat de les laves, aquestes vessen en favor del pendent lentament pel que fa que no siguen molt perilloses per la població, ja que tindrien temps d'una evacuació ràpida sempre i quan s'haguera pres les mesures d'emergència oportunes. Els consell superior d'investigacions científiques, porta temps treballant en l'estudi del vulcanisme canari i la prevenció del risc que això comporta, encara que amb un nivell insuficient. L'estació volcànica de Canàries està desenvolupant dos programes, fruit de la col·laboració entre aquest organisme i el govern de l'arxipèlag, en llur termini s'haurà instal·lat la primera instal·lació sísmica amb un enllaçament telemètric en la base del Teide i s'analitzaran periòdicament paràmetres volcànics vàlids com precursors, com el contingut les aigües de galeries subterrànies de “radón” i altres gasos volcànics, les variacions de temperatura en zones d'anomalia tèrmica enregistrades en continu, mitjançant l'adquisició de dades.

El vell pic Teide amb 3.718 m. és el que revist major risc. Es troba en el punt d'intersecció de les tres dorsals. La persistència en un punt de l'activitat volcànica ha generat una camera magmàtica relativament superficial on el magma ha evolucionat modificant la seva composició cap a laves més viscoses i de caràcter explosiu. La seva altura, augmenta la inestabilitat, acumulant any darrere d'any una capa de neu de poc espessor. S'ha mantingut actiu: al segle XV tingué una erupció de lava “traquítica” que arriba a la costa N de l'illa i fa 3.000 anys va formar la muntanya Blanca, anomenada així perquè està coberta de pedra pomes, a més te uns fumerols que alliberen gasos i vapors d'altes temperatures (83 ºC) el complex “Teide Pico Viejo” presenta una escassa probabilitat d'ocurrència però afectaria a una major àrea i major perill.

La zona sud de Tenerife, objecte d'estudi, sols te una població entre 10.000 i 20.000 habitants, és Güimar, propera a la costa est, tingué una important erupció l'any 1.704, la costa està coberta de laves, que es denomina Malpaís de Güimar. Aquesta població es veuria afectada en cas d'erupció dels volcans del costat, La Madriguera, Arafo, del volcà Güimar fluirien les seves laves cap a la costa.

Les poblacions de Fasnia i El Escobonal, es veurien afectades en cas d'erupció dels volcans de la dorsal Esperanza, alguns d'ells amb vulcanisme històric com Fasnia, la Montaña Negra i Siete Fuentes o la Colmena, els altres focus son Izaña, Abreo i Chiquero. El Escobonal te en el seu costat nord un vessant amb una forta pendent, pel que és una població amb greu risc en cas d'erupció. Aquestos volcans representarien també risc per l'altra part de l'illa, la zona nord, sobre tot en poblacions com Puerto de la Cruz los Realejos.

En la part Sud-est, i sud-oest apareixen petites poblacions com El Medano, amb risc de que vessen les laves del volcà Ifara i Chimbesque així com Los Cristianos que està molt prop de volcà Guaza.

Els pobles es veurien afectats en cas d'erupció en la zona central de les dorsals, serien els de Vilaflor, Granadilla de Abona, tots dos amb una població important.

Els volcans en la dorsal Tena, arribarien fins alguns pobles com Guia de Isora, Adeje, encara que degut a la major pendent cap a la zona nord de l'illa, aquestos comportarien perill per aquesta zona que a més contenen pobles amb importants poblacions en quant al número d'habitants, com San Juan i Garachico.

En quant a infrastructures, l'autovia es troba en la zona Est de l'illa, apejant la costa, una vegada arriba al Sud comença a pujar, també apejant la costa una carretera nacional, la xarxa de carreteres interna, de tipus regional és molt escassa degut a l'accidentat del terreny. Les carreteres principals, en cas de risc volcànic es veurien poc afectades degut a la seva localització allunyada dels focus d'emissió i que estan situats en zones planes, les que conportarien més perills serien alguns trams accidentats de les carreteres regionals, que apejen volcans i que travessen les zones més perilloses de les dorsals.

En quan als conreus; la zona central dels vessants del Teide estan cobertes per plataners, aquestos conreus es veurien afectats en cas d'erupció en les dorsals Tena i Central, apejant aquestos conreus es troba un bosc de rebrot i al voltant d'eixa gran zona corresponent a bosc de llavor, eixa vegetació seria molt útil a l'hora de minimitzar els riscs de laves que baixaren dels focus d'emissió cap a les poblacions. Els petits espais de conreus corresponen al Nord de l'illa, encara que també podem trobar un xicotet espai en la zona Sud de Güimar.

En la zona Sud de l'illa ens trobem amb un mosaic de conreus , amb pebres, moniatos, fuites (plataners) i herbacis en regadiu, tot això mesclat amb bosc de rebrot.

Per tant les zones que tenen major perill, son les coincidents amb els pendents més elevades de vessants i propers als focus volcànics, en algunes d'aquestes en la costa hi ha espadats.

--El mapes utilitzats son d'escala 1:50.000 del “Instituto Geografico Nacional” i fulls :

-- Gümar, 1111 editada l'any 1965

-- Arico o Lomo de Arico, 1119 i editada l'nay 1965

-- Guia de Isora, 1110, editada l'any 1968

-- Granadilla de Abona i Las Galletas, editada en1965.