Valors predominants que tenen el jovent de la meua classe envers la política:

Per començar no tenen cap confiança en el parlament espanyol, ni la justícia i els mossos però sí la policia nacional. En aquest sentit es consideren anarquistes, ja que estem farts de sentir entre nosaltres, que la meitat de coses que aprenem no ens serviràn de res i no hauríem d' estudiar-les.

A qui segueixen més?

Els hi agrada la premsa, les grans empreses, la ONU, la OTAN, aproven que hi hagi un parlament català, els hi és atractiva la idea de formar part d' Europa, i dónen suport a la seguretat social.

Què saben?

Ignoren com anava Espanya fa uns deu anys.

Què volen?

-Que siguin els experts els qui manin i no els polítics del govern.

-Una democràcia, que consideren bona a pesar de la indecisió i les disputes.

Què no volen?

-Tenir una dictadura d' un líder fort que no es molesti en les decissions del parlament.

-Un govern regit per l' exèrcit.

Anarquisme:

El concepte d' anarquisme no s' ha d' entendre com a sinònim de caos i desorganització, sinò d' absència de poder.

Es tracta de rebel.lar-se contra la repressió, que els anarquistes consideren la policia, els militars, les institucions públiques i estatals, l' estat del benestar, que creuen repressors de la humanitat que no es pot desenvolupar completament.

Per que els anarquistes rebutgen l' estat?

L' estat és un instrument de submissió brutal, violenta i arbitrària.

També assegura el domini econòmic dels que s' han apoderat dels mitjans de vida a fi de mantenir el poble en règim de servitud, com són la justícia i la policia.

L' estat es proclama sobirà, i diu que vetllarà per nosaltres també, però l' anarquisme diu que tot és un engany per que al cap i a la fi els politics només vetllen pels seus interessos, i convocar el poble per que els voti cada quatre anys no és suficient.

No volen jerarquies en les relacions humanes i que tothom sigui tractat igual.

Estàn en desacord de la educació en la obediència. Educar hauria de ser uyn intercanvi d' opinions entre professors i alumnes, no un mandat. Tothom hauria d' aprendre també allò que volgués.

En contra de la propietat privada que s' empri per a explotar d' altra gent. D' acord amb allò que es guanya amb el nostre propi esforç.

En contra de l' esclavatge en el treball domèstic.

S' haurien de fer els matrimonis lliures, és a dir que no constessin als papers per la qual cosa no consten ni al dret civil ni a la propietat.

Conclusió:

És una bona teoria però un pèl idealista. La joventut d' avui és anarquista en alguns aspectes com ara el matrimoni ja que cada vegada són mes els que s' ajunten, però per exemple amb el servei sanitari, quan tens fills i estàs casat, et dónen moltes més facilitats per oferir-los sanitat. Sempre que s' ha volgut dur a terme ha estat un fracàs. És més, no tothom és bona persona i no tothom pot funcionar amb anarquisme.

Feixisme:

El feixisme italià i el nazisme alemany són equiparables per que van néixer a conseqüència de la primera guerra mundial.

Quan Itàlia i alemanya estaven en plena misèria el poble necessitava una ideologia ferma, i les que van triomfar van ser aquestes dos per ambdós països.

La ideologia:

És revengista, autoritària, agressiva i violenta, i posa fi als mals que italians i alemanys pateixen per culpa de la història.

Segons aquesta ideologia en el mon només n' hi ha uns quants que tenen el cervell privilegiat que són els que ens han de dirigir, per això la democràcia és rebutjada, ja que es tracta de quatre xerraires que no han sabut dur a terme les decisions del govern amb seriositat i responsabilitat. Els polítics són especuladors que es preocupen d' acontentar als que ells volen, i no tenen coneixement de causa suficient per afrontar els problemes importants.

La gent és massa ignorant per a elegir el seu governant o bé el que creu que és necessari fer en el país, i aquest governant serà el führer, que ho donarà tot pel poble però segons el seu criteri.

El führer és un elegit de raça privilegiada, d' intel.ligència i habilitat natural, una persona capacitada per dur a terme tot sol, els afers de l' estat.

Els principis:

És molt important l' ordre jeràrquic. Que és considerat un ordre natural ja que són els més llestos aquells que ens manen.

El feixisme arriba al cor del poble ignorant mitjançant la demostració de força, com un dret natural que tenen els éssers superiors per dominar, més comprensible que els programes polítics que creuen ser signe de debilitat i indecissió.

Hi ha races superiors i inferiors. Si una raça es barreja és un cop fatal, infeliç, un mal final per a ella, que l' aparta de la puresa i les virtuts pròpies.

L' Estat és omnipresent, omniscient i omnipotent, és a dir que és a tot arreu, tot ho sap i tot ho pot. I per al bé de tots és millor no sortir-ne, a part que res se'n pot escapar.

Quins són els objectius de l' estat feixista?

Vetllar per la conservació de la raça

Conduïr els membres del poble a una posició dominant

Fer del matrimoni una institució destinada a crear ésssers purs i superiors

Dissuadir les persones amb greus problemes de salut, com ara les malalties cròniques, la gent estèril o els malalts mentals.

Educar els ciutadans en l' orgull nacional i racial.

Conclusió:

Avui el feixisme és degradat en el nostre país. Hi ha qui diu considerar-se Skinhead sense saber el que això vol dir: Ni drogues ni alcohol. Hi ha qui creu que és un feixista només per que no pot veure els immigrants i li dóna gust de pegar quatre desgraciats. Hi pot haver molt pelat a la nostra classe però desaproven la idea de tenir un líder fort que no consulti res. I aquests també sempre serien els primers d' organitzar vagues... feixisme poc. Conclusió de reconclusions: No saben el que és el feixisme, a part que no tenen raça alguna per defensar.

LIBERALISME

El sufragi universal i el dret de associació marquen el trànsit del Estat liberal de dret al Estat democràtic (o liberal-demacráticos) del dret. Aquest últim suposa la integració de les dos reivindicacions democràtiques bàsiques, la participació de tots els ciutadans (en un principi sol els homes) en el procés de la formació de govern y la possibilitat organitzaria dels individus per la millora de les seves condicions materials de vida (igualtat material i ja no sol procedimental), en el sistema liberal de la limitació efectiva del poder polític.

Així doncs, aquesta integració no va ser fàcil. De fet, no deixa de suposar un ajustament de dos lògiques diferents, la liberal i la democràtica. No pot estranyar, per tant, que autors liberals “avançats” en altres camps com Madison, Hamilton, Paine, Jefferson, Constant, Tocqueville, o inclòs Stuart Mill defensaven la república representativa amb vots plurals i desiguals com salvaguarda de les minories culturals privilegiades, o el parlamentarisme de base censitaria front a el que es considerava com “els riscs despòtics de la democràcia”. Tocqueville, per exemple, va arribar a mantenir, en un primer període (La Democràcia en Amèrica, 1835) la existència de un antagonisme intrínsec entre les concepcions liberal i democràtica, i Stuart Mill, en la seva crítica al utilitarisme tradicional (sobre la llibertat, 1859), veia amenaces a la llibertat individual, mes en relació a una majoria social intolerant que en relació al govern constitucional (Hermet, 1989), qüestió que li arribava a la afirmació de que la defensa del valor de la igualtat humana no podia anular la existència possible de diferencies de racionalitat entre els individus concrets. Aquestes diferencies devien ser tingudes amb compte en la organització política de la col·lectivitat. Es tracta, de una concepció que present alguns aspectes de similitud amb la de els autors de la primera sofistica grega del segle V a. C., i que es mostra irònic davant la possibilitat de que un Estat democràtic pugui comptabilitzar-se amb un Estat de dretes. ( En temps més propers, i des de posicions més “democràtiques” que “liberals”, diversos autors han subratllat les contradiccions practiques que apareixen quant es tracta de articular les perspectives liberals i democràtiques. Wolfe, 1980; Levine, 1981, Macpherson, 1982.)

Fins a la segona meitat del s. XIX i primeres dècades del s. XX la pressió social a favor de mesures democràtiques no va aconseguir victòries institucionals i legislatives significatives. En conclusions generals aquesta pressió va ser exercida des de fora del sistema polític del primer liberalisme, fundamentalment per les organitzacions polítiques i sindicals de les classes treballadores, principals subjectades de les reivindicacions democràtiques de igualtat de participació i de igualtat material (econòmica i social), aquesta última sent compresa unes vegades com igualtat de oportunitats , i altres, en canvi, com igualtat de resultats. En qualsevol cas, aquestes reivindicacions es trobaven certament allunyades del nucli del primer liberalisme, però, en la practica, la democràcia que sorgirà de elles serà una democràcia representativa basada en els principis organitzatius del liberalisme polític.

En aquest període s'anirà ampliant la igualtat de participació electoral des de les minories propietàries a tota la població major de certa edat. es una ampliació que recorda el procés de popularització de les costums aristocràtiques entre el demos atenense, sobre tot a partir de les reformes de Pisístrat i Clístenes. Per altra part, el liberalisme sembla obligat a acceptar l'existència de greus deficiències en els mecanismes de autorregulació del sistema productiu, així com el fet de que la seva concepció de la llibertat, tal com estava concretada en la seva primera fase, no assegurava precisament la igualtat de oportunitats. La pressió popular obligarà a una revisió de les bases legitimadores del sistema i a la introducció de una sèrie de reformes constitucionals per les que van implantant-se el sufragi universal, el dret de candidatura, el referèndum, així com els drets associatius de reunió, manifestació, sindicació, etc., que passaran a constituir un requisit inexcusable en les democràcies liberals del s. XX.

Ara, la democratització del primer liberalisme passarà a ser la font bàsica de la legitimació del sistema polític, al admetre una ampliació de les llibertats positives, polítiques i civils, al voltant del nucli organitzatiu de la llibertat política bàsica de la modernitat, la llibertat negativa liberal. Amb l'aparició de la dimensió democràtica estricta el valor bàsic de les democràcies liberals passarà a ser el de la llibertat igual. En un estudi clàssic (1920, 1929) H. Kelsen afirmava:

La prova de que al mateix temps es considera la igualtat com un principi fundamental de la democràcia, consisteix en que no s'atribueix la llibertat a aquest o aquell per valdré mes que altre, sinó que es busca fer lliures al major nombre possible de homes.

D'aquesta manera, la qüestió central de la democràcia liberal de la època la constituirà el aconseguir una articulació organitzativa entre les dimensions liberal i democràtica estrictes. I això voldrà dir que cap de les components ja dites aspiri a maximitzar-se sense atendre a l'altra. Del que es tracta es de optimitzar una estructura i uns processos polítics de decisió en que el seu nucli lògic i històric el segueixen constituint als principis organitzatius del liberalisme polític. Existeixen una seria de límits legal-constitucionals de caràcter procedimental que no poden ser traspassats ni tan sols si ho decideix una majoria concreta (el Estat liberal de dret es anterior, no sol històrica sinó organitzativament, al Estat democràtic de dretes. I o es, com Estat liberal i com Estat de dretes, separadament). Per salvaguardar eficaçment les llibertats reconegudes, que ara seran tant de caràcter limitatiu, negatiu, com de caràcter positiu, participatiu—els individus tenen que dir amb mesures protectores tant front a les actuacions del Estat com front a les actuacions de les majories socials (S. Mill).

En la puritat, aquestes consideracions, resulten llunyanes a la perspectiva democràtica. Per això, més be es tractaria de realitzar plenament el ideal de democràcia política, a on no hi ha escissió entre els interessos individuals i els col·lectius que decideixen la majoria. Sol que llavors el contingut efectiu de aquelles llibertats queda, en les grans col·lectivitats, a decisió del que per elles entenguessin els élites governants, si aquestes no estan limitades per les disposicions de un Estat de dretes. En altres paraules, un Estat liberal no té més remei que ser un Estat democràtic que no parla dels principis organitzatius liberals. es en aquest sentit que podem afirmar que la democràcia liberal no té cap vocació de convertir-se en democràcia política. Es a dir, no té cap vocació de maximitzar la seva dimensió democràtica estricta. Més be al contrari, la democràcia liberal es com un sistema alternatiu front a tots els intents de construir una democràcia política “vertadera”. La democràcia liberal suposa, dons, una articulació de dos perspectives diferents, i com tal remitent al terreny empíric, al àmbit pràctic, en el moment de concretar com s'articulen els valors i procediments de les dos perspectives de manera que cap de elles anul·li a l'altra.

Ja en 1844, Tocqueville, rectificant la seva opinió anterior, considerava plausible la articulació entre el liberalisme i la democràcia. En el àmbit pràctic, s'anirà imposant Ademús la seva concepció sobre la importància dels grups intermitjos, situats entre el ciutadà i el Estat, com una condició del pluralisme social necessari per la estabilitat dels sistemes liberals o liberal-democrátics (idea decidida de la seva observació de la societat nord-americana del seu temps, de nou front a la concepció de Rousseau, que veia en aquelles organitzacions intermijes un obstacle i una distorsió de la voluntat general). Una de les raons que van conduir a Tocqueville a formular aquella articulació entre el liberalisme i democràcia va ser l'aparició de un nou competidor, el socialisme, al que veia en franca contradicció amb la realització efectiva de la llibertat política liberal-democrática. Amb posterioritat veurem si aquest segon diagnòstic de Tocqueville resultava o no encertat.

S'ha de retenir, així, com en aquesta època s'abandona ja definitivament la concepció antiga de democràcia a favor del seu sentit contemporani per part de la corrent de pensament polític que se n'anirà fent dominant en el transcurs del s. XX, especialment en la seva segona meitat. “Democràcia” voldrà dir, cada vegada més, democràcia liberal. I, paradojicament, els elements democràtics que van incident en el nucli del liberalisme polític influiran en una major protecció de ciutadà front a la actuació dels poders públics. És a dir, influïràn en una major profundització de les premisses lliberals en lloc de propiciar la temuda imposició de la voluntat desinformada de “el més” a tota la col·lectivitat. El Estat liberal-democratic serà un Estat més de dretes que el Estat liberal al permetre una major concreció fàctica dels principis liberals -a vegades sol legalment reconeguts preo amb molt poca incidència empírica -, i permetre, sobre tot, una pujada dels mecanismes polítics i jurisdiccionals de control del poder (Kelsen, 1988).

En el s. XX, rera el període de entreguerres marcat per el triomf de la revolució russa i la construcció del nou Estat soviètic, i per l'apujada al poder dels moviments fascistes en Itàlia i nacionalsocialista en Alemanya, processos que suposen una estricta ruptura amb l'organització política anterior, les democràcies liberals evolucionaran en un sentit molt més social sobretot després de la segona guerra mundial. Ademés, la espectacular crisis econòmica del 1929 va generalitzar la idea de la convivència d'una regulació administrativa del mercat econòmic capitalista que, quan menys, tractarà de disminuir els efectes negatius i la profunditat de crisis futures, incidint en la consolidació d'una tercera perspectiva, la dimensió social, també com a principis organitzatius del sistema polític, i iniciada, en les dos últimes dècades del s. XIX (Gellner, 1988; De Blas, 1984).

CONCLUSIÓ

Filosofia política orientada a salvaguardar de la llibertat del individu.

Aquesta llibertat depèn del poble.

Assignar el terme de sobirania nacional i la limitació de les facultats dels reis.

Les constitucions consignen les garanties dels ciutadans i la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial).

Es restringeix la intervenció estatal en economia (Laissez faire, laisser passer)

La creació d'un estat gendarme sera una de les seves insuficiències.

El liberalisme es mostrarà inoperant per enfrontar-se a les conseqüències de la revolució industrial.

Serà considerat subversiu pels monarques (exigència de Constitucions)

Comporta la destrucció de l' antic ordre polític i es convertirà en la ideologia de la burgesia.

SOCIALISME

El terme socialisme va començar a utilitzar-se, a França i Anglaterra, entre els anys 1830 i 1840.

Alguns autors recollien lo important d'algunes utopies il·lustrades del s. XVIII i en general expressen l'idea de que la societat a de poder ser reformada. Tanmateix, aquesta reforma no s'enten com el resultat de l'acció política o de la pressa del poder per mètodes revolucionaris. Per això els socialistes la reforma social tenia que produir-se fundamentalment per mig del establiment de “comunitats exemplars”.

Per “socialisme” s'entenia més be una reflexió, amb certes pretensions de cientificitat, sobre la societat, les seves condicions i les seves possibilitats de millora.

Hi ha qui diu que el socialisme té ideologies i propostes massa dèbils partint de que és una opció d' esquerra.

Però aquesta crítica oblida que en una societat plural com la nostra els interessos existents son diversos i s' han de respectar.

Hi ha una sèrie de propostes que fan que el socialisme democràtic sigui una política atractiva:

Defensa de la democràcia, política social redistributiva (repartir els béns amb els impostos de manera justa)

superació de desigualtat

Però hi ha un problema: que els partits socialistes s' han instal·lat tan còmodament als seus llocs d' èxit que no fan ni la meitat de les coses que haurien de fer.