L'HUMANISME

LA LITERATURA

L'Humanisme

Durant el segle XIV, es desenvolupa a Itàlia un corrent intel·lectual, anomenat humanisme, caracteritzat per l'estudi dels textos dels autors llatins de l'antiguitat i per l'admiració amb què es reivindiquen els valors i les formes de l'època clàssica: intel·ligència, proporció, harmonia, tec. Les aportacions intel·lectuals dels humanistes seran la base del futur Renaixement. Petrarca i Boccaccio són dos dels humanistes més importants del seghle XIV, i la seva obra erudita -justament la que valoren més- és escrita en llatí. Al final d'aquest mateix segle Bernat Metge ja incorpora alguns dels ideals humanistes; ell i altres escriptors del moment, normalment relacionats amb la institució de la Cancelleria Reial, miren d'adaptar el català a l'estructura sintàctica i lèxica del llatí clàssic. Alguns autors dels cecles aristocràtics de la València del segle XV porten l'admiració pel llatí fins a extrems exagerats en l'estil que anomenen “valenciana prosa”. Roís de Corella, el més elegant, també hi incorpora el tema mitològic i el lirisme, característiques renovadores amb què els autors italians havien dinamitzat la narrativa.

La crisi del final de l'edat mitjana es va concretar en una nova visió del món i sobretot de l'home: l'home, si fins aleshores havia estat sotmès al poder teocràtic, se'n va alliberar i es va posar ell mateix com a centre de l'univers.

Aquesta nova manera d'enfocar l'home va sorgir en un país en què es van donar les condicions que la van fer possible: Itàlia. I les condicions que en van fer un país capdavanter en tots els aspectes a l'inici de l'edat moderna les podem concretar en l'escassa incidència que hi van tenir el feudalisme i la cavalleria, cosa que va facilitar que ben aviat hi sorgissin les ciutats (unes ciutats-estat a la manera de les ciutats gregues de l'antiguitat), les quals van potenciar una classe social nova, la burgesia. Aquesta es va anar fent cada vegada més forta gràcies al comerç amb Orient, potenciat per les croades. Aquest comerç va generar el sistema bancari del qual Itàlia va ser la capdavantera. Es pot dir que hi va sorgir la competència lliure, en oposició a l'ideal econòmic de l'edat mitjana, representat pels gremis.

Una altra condició va ser la que es refereix a la cultura. En primer lloc, a les ciutats del nord d'Itàlia, tot i que la poesia trobadoresca hi va tenir una gran influència, els poetes italians van ser els primers que van deixar de fer poesia a l'estil dels trobadors (van conrear el que es va anomenar dolce stil nuovo). En segon lloc, cal destacar la influència de la cultura clàssica, que sempre hi havia estat viva a causa de la presència de vestigis de l'antiguitat.

Definició d'Humanisme

És difícil de definir aquesta nova mentalitat que va arrelar a la literatura italiana del segle XIV i que es va anar pwerfilant per tot Europa fins al segle XVI, però en podem fer una caracterització a partir del que defensaven els seus seguidors. Esmentem, doncs, els principals trets definidors dels huimanistes: consideren que l'home és la mesura de totes les coses i que la raó és l'única font de coneixement ; fonamenten la seva formació en un profund coneixement de l'antiguitat clàssica, sobretot a partir de l'edició dels textos dels escriptors clàssics i l'estudi de la gramàtica.

La influència de Petrarca i Boccaccio

A Florència, a la segona meitat del segle XIV (el trecento italià), hi apareixen dos escriptors excepcionals, Petrarca i Boccaccio, que, continuant el camí iniciat per Dante, anuncien el final de l'Edat Mitjana i el principi de l'Edat Moderna. No els podem considerar humanistes en el ple sentit de la paraula, però prepararen el camí d'aquest corrent i foren presos com a models pels humanistes pròpiament dits.

Petrarca i Boccaccio són els primers escriptors que veieren l'antiguitat clàssica amb ulls nous, és a dir, no d'una manera medieval, i sentiren els escriptors antics com a companys en la manera de pensar i els prengueren com a models en la manera d'escriure. Això els portà a la recerca de manuscrits d'autors clàssics i a valorar-ne la possessió, cosa que és l'inici de la Filologia. Aquesta nova manera de sentir la literatura, unida a un manifest egocentrisme o consciència com a individu (individualisme), expressat en la preocupació per la fama, la glòria i la posteritat, són alguns dels pilars en què se sustentarà l'Humanisme italià del segle XV i l'europeu del XVI.

La lectura i la imitació de les obres d'aquests dos autors italians, així com la d'alguns gèneres literaris per ells ressuscitats, com és l'epístola, seran indicis d'una aproximació al nou esperit del Renaixement. Petrarca, com a escriptor d'obres en un llatí clàssic tan perfecte com el de Ciceró, fou conegut aviat a la Cancelleria de Pere III el Cerimoniós. El primer testimoni que tenim de l'interès entre els llatinistes catalans per l'obra i la personalitat de Petrarca és del 1386. Dos anys desaprés, quan Bernat Metge escrivia Valter e Griselda, Petrarca ja era un nom familiar en els ambients cultivats dels Països Catalans.

Cronologia

Cal aclarir que l'ambigüitat inherent al terme Humanisme fa que n'haguem de precisar l'abast i els límits cronològics. Prescindint dels casos de Metge i Canals, el corrent humanístic es fa palès, a mesura que transcorre el segle XV, en un seguit d'autors que es dediquen als estudis filològics i que escriuen, sobretot o exclusivament, en llatí (cosa que passa, també, a Itàlia).

Pel que fa a la cronologia, l'entrada de l'Humanisme als territoris de llengua catalana pot situar-se a la dècada de 1380, moment en què es comença a operar un canvi de reflex humanístic en la prosa cancelleresca i en què s'emprèn la rpimera traducció de Petrarca (1388, data del Valter e Griselda de Bernat Metge).

Antecedents de l'Humanisme català

Ja en el regant de Pere el Cerimoniós (1336-1387) s'accentuà el coneixement de la cultura llatina, a base, sobretot, de traduccions d'obres històriques. Si bé aquestes traduccions obeeixen encara a uns propòsits plenament medievals (prestigi dels models clàssics), hem de tenir en compte que el mateix monarca és autor d'un entusiàstic elogi de l'Acròpolis d'Atenes i que, en 1380, cedí la seva biblioteca històrica al monestir de Poblet, tot adduint una sèrie de raons preses de Sal·lusti (obra, sens dubte, del seu secretari). És interessant d'assenyalar que, en aquests primers moments, les influències classicistes no arriben d'Itàlia, sinó de França.

Aquesta circumstància determinà que en el regnat de Joan I (1387-1396), impregnat de refinaments cortesans de procedència francesa (mantingué una estreta relació amb el rei francès Carles el Savi a través del seu matrimoni amb una neboda del monarca, Violant de Bar), augmentessin les traduccions i les versions dels clàssics i apareguessin les primeres obres originals d'arrel clàssica. En aquest regnat, i en el mateix rei, que era un bibliòfil apassionat i un amant de la cultura, exercí una influència notable, des de la cort pontifícia d'Avinyó, on residí, l'humanista aragonès Juan Fernández de Heredia, un dels primers hel·lenistes europeus.

Els darrers anys del segle XIV veieren com s'acreixia l'interès per copsar la sensibilitat clàssica. Tot i que es fa difícil de datar moltes de les traduccions, hem de partir de la base que la influència dels clàssics no s'inaugurà pas amb la traducció d'alguna de les seves obres. Aquelles i aquestes són conegudes primerament pels qui podien llegir directament del llatí. La traducció, tota traducció, respon a una segona etapa en el camí de les influències, i és un resultat de l'estímul despertat pels lectors dels textos originals. Per totes aquestes raons, cal veure en els funcionaris de la Cancelleria reial, perfectes coneixedors del llatí, l'antecedent més antic i tal volta més decisiu de l'humanisme català.

Però la gran influència de l'humanisme pre-renaixentista va venir del país d'origen, Itàlia, a través de la cort d'Avinyó, on el precedent més important dels humanistes italians, Petrarca, va viure molts anys. A la corona d'Aragó l'obra de Petrarca que més devia influir en els humanistes catalans va ser el Secretum, un diàleg a la manera dels clàssics que mostra l'esperit de dubte que va caracteritzar els humanistes.

Per mitjà de Petrarca l'humanisme català va entrar també en contacte amb Dante, ja que aquest havia influït el poeta d'Arezzo sobretot en un aspecte, el desig de la glòria o de la fama que tenien els autors de l'antiguitat, que es va convertir en l'ideal dels artistes del Renaixement. El tercer autor italià que va tenir una influència semblant a la de Petrarca a les lletres catalanes va ser Boccaccio. En un primer moment van influir les seves obres de caire històric, on parlava de la inconstància del destí humà, i més tard, ja el segle XV, van influir més les obres narratives, Il Corbaccio i Il Decamerone (en podem trobar influències al Tirant lo Blanc).

La Cancelleria Reial

Ramon Llull havia portat la prosa catalana a un nivell de perfecció pràcticament insòlit en les llengües romàniques de final del XIII i principi del XIV. Aquest model literari que constituí l'obra lul·liana explica l'extraordinària unitat i uniformitat de la llengua catalana literària, que no ofereix trets dialectals de cap mena, contràriament al que passa en altres llengües, com la francesa o la castellana, medievals. La tasca iniciada precoçment pel genial escriptor mallorquí va ésser continuada a la segona meitat del segle XIV per una important institució reial: La Cancelleria.

El rei Pere III va crear un cos de traductors i va organitzar la cancelleria reial. Per mitjà d'aquests organismes va entrar l'esperit humanista a la corona d'Aragó: la Canecelleria va ser un centre de recepció dde la cultura europea i un nucli aglutinador d'escriptors laics, ja que fins aleshores l'alta cultura només havia estat una prerrogativa dels clergues. Va fer una tasca decisiva, sobretot pel que fa a la llengua catalana: va crear un model de prosa acurada, precisa i elegant que es va imposar per tots els territoris de parla catalana.

La Cancelleria Reial va ser l'organisme de govern dels reis de la Corona d'Aragó. Era l'oficina on es copiaven i s'expedien els documents reials i era dirigida pel canceller, l'oficial reial de més alta categoria, que tenia a les seves ordres notaris, protonotaris, secretaris i escrivans; tot i que també hi havia altres càrrecs menors. Les funcions de la Cancelleria eren diverses i complexes: s'hi duien a terme les relacions diplomàtiques amb altres reis i països; s'hi regien tots els territoris de la corona catalanoaragonesa pel que fa a legislacions, recaptació d'impostos, informes secrets, fundació de monestirs i institucions civils, iniciatives culturals; etc.

El llarg regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387) va significar la reordenació i reorganització més important de la Cancelleria, amb l'objectiu de convertir-la en un veritable organ de govern, d'eficaç i moderna actuació política, tant en el vessant administratiu i diplomàtic com en el cultural. El rei Pere l'estructurà rígidament, procurant que tota la documentació tingués un caràcter unitari i que fos curosament conservada, gràcies a la qual cosa l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona és un dels més rics del món.

La documentació elaborada a la Cancelleria, és a dir, tota la correspondència generada per la casa reial i el consell del rei, forma un dels fons documentals més importants i complets, del qual destaquen dues característiques lingüístiques fonamentals: d'una banda, l'us habitual i, per tant, domini per part dels escrivans de les dues llengües “oficials” de la Corona d'Aragó, el català i l'aragonès, a part de la llengua culta, és a dir, el llatí; de l'altra, la qualitat, modernitat i uniformitat del català emprat pels escrivans de la Cancelleria, que van aconseguir expressar-se amb elegància i subtilesa en una llengua esdevinguda referent de prestigi acadèmic i model literari i, a més a més, acceptada incondicionalment en tot el domini lingüístic. Sobretot a partir de la segona meitat del segle XIV, el català de la Cancelleria esdevé una llengua acadèmica, que pren com a model la llengua del rei, o sigui la de la família reial, i això explica la seva incondicional acceptació arreu dels Països Catalans.

Cap el 1381, s'adverteix en els documents de la Cancelleria un nou estil, caracteritzat per amplificacions de la frase, períodes llargs, presència de cultismes i en general una voluntat d'adequar l'estil de la prosa llatina clàssica a la llengua catalana. Podem dir, doncs, que un dels aspectes de l'Humanisme, que havia començat a manifestar-se a Itàlia feia poc, havia arribat ja en aquesta data a la Cancelleria reial, i que els notaris i escrivans, bons coneixedors del llatí, se sentien, igualment que els italians, atrets per la bellesa i l'elegància del llatí clàssic. Aquesta nova mentalitat, que cal relacionar amb el naixent Humanisme italià, i amb la nova atracció que despertaven la història i les arts clàssiques, la trobem reflectida entre els cortesans catalans del final del segle XIV, i en el mateix monarca, Pere el Cerimoniós, quan, el 1380, com a duc d'Atenes i Neopàtria, referint-se a l'Acròpolis d'Atenes dicta el seu famós elogi, “la pus rica joia que el món sia, e tal que entre tots los reis cristians envides [amb prou feines] la porien fer semblant”. Frase que trasllueix una autèntica admiració renaixentista per l'antiguitat.

Traductors i humanistes catalans

FERRER SAYOL.

Protonotari de la reina Elionor de sicília (muller de Pere el Cerimoniós), traductor d'un tractat agrícola de Pal·ladi (autor llatí dels segles Iv - V després de Jesucrist) i padrastre de Bernat Metge, podria exemplificar en certa manera la tasca inicial, a voltes anònima, dels components de la Cancelleria. En aquest moment foren traduïts, entre altres, Titus Livi, Sèneca, Ciceró,… amb uns criteris encara pre-humanístics, car dels autors clàssics els interessava més el conjunt de màximes de validesa universal que no pas l'actitud davant la vida, que fou una conquesta força lenta.

ANTONI CANALS.

1352? - entre 1415 i 1419. Contemporani de Francesc Eiximenis i de Bernat Metge, el dominicà Antoni Canals nasqué a València i exercí diversos càrrecs d'importància dins del seu orde. Les úniques obres originals són l'Escala de contemplació, tractat de mística cristiana dedicat a Martí l'Humà i Tractat de confessió. Tota la resta de la seva producció són traduccions. La més reeixida estilísticament és Escipió i Aníbal, versió del llibre setè del poema Àfrica de Petrarca. L'obra és d'una puríssima concepció clàssica.

A part del De arra de ànima, versió de caràcter moralista, les altres traduccions de Canals són les de Valeri Màxim, Dictorum factorumque memorabilium, i la del tractat de Sèneca De providència, les quals, deixant de banda les qualitats clàssiques de la prosa, tenen interès pels pròlegs que les obren. Una altra traducció és la que va fer de l'obra De modo bene vivendi que s'atribuïa a sant Bernat i que Canals titulà Carta de sant Bernat a sa germana, conté un pròleg escrit per Canals en el qual elogia els llibres des del punt de vista d'un home estudiós i il·lusionat en el coneixement. Canals hi manifesta una intenció explícita de rebatre les opinions d'una sèrie de cortesans descreguts, utilitzant arguments dels autors clàssics traduïts. Aquest fet s'ha de relacionar amb l'existència d'un corrent d'escepticisme que, situat entre els nuclis nobiliaris de la cort catalanoaragonesa, s'estengué ràpidament en el pas del segle XIV al segle XV.

L'actitud de Canals, en enfrontar-se ideològicament amb aquells cortesans, ja no té res a veure amb el medievalisme, i d'aquí la seva importància. Un escriptor com Eiximenis, contemporani del dominicà valencià, s'hauria indignat davant de qualsevol opinió discrepant de l'ortodoxia cristiana, i hauria replicat escrivint probablement un tractat teològic dins la més pura tradició medieval. Canals, en canvi, s'adonà que els temps havien canviat, que se les havia amb contraopinants il·lustrats, i que, per tant, calia combatre les desviacions del dogma utilitzant les mateixes armes de l'heterodoxia: arguments extrets dels autors clàssics.

FELIP DE MALLA.

Procedia d'una família de la burgesia barcelonina, i tingué una projecció pública gràcies a la seva activitat com a diplomàtic i predicador. Constitueix el model del clergue culte i lletraferit del Renaixement. Gran coneixedor dels clàssics, la seva producció conté nombrosos sermons en llatí i en català i el tractat doctrinal Lo pecador remut. Els seus sermons, ben diferents de sant Vicent Ferrer, són cultes i acadèmics. Felip de Malla inclou citacions en llatí procedents de les escriptures o de textos profans, els omple d'efectes retòrics, i s'adreça -ben segur- a un públic erudit (nobles, prelats, teòlegs, reis, etc.). Tanmateix, deixen veure el pensament medievalitzant del seu autor (al·legories constants, moralització, retoricisme, etc.).

Lo pecador remut (escrita entre 1419 i 1424), obra centrada en una sèrie de visions sobre la passió de JC. Que té Felip de Malla es caracteritza pel lirisme abrandat, el preciosisme exageradament retòric i la presència d'excessius cultismes. La prosa d'aquesta obra ens acosta ja a l'estil de l'anomenada “valenciana prosa”.

FERRAN VALENTÍ.

Humanista mallorquí format a Itàlia. El 1440 tornà a Mallorca, on morí (1476). Mantingué correspondèmncia amb els huimanistes italians, mestres i amics seus. En el pròleg a la seva traducció de les Paradoxes, de Ciceró, apareix el primer assaig, bé que primari, d'història literària catalana. Així, realitza un recompte de tracductors i escriptors en llengua vulgar, i mencionà, entre d'altres, Ramon Llull i Bernat Metge; en citar aquest darrer, Valentí demostrà haver descobert algunes de les fonts de Lo Somni.

ALTRES TRADUCTORS DE CLÀSSICS.

Ovidi Heroides Guillem Nicolau

Ovidi Metamorfosis Frances Alegre

Ciceró De officiis Nicolau Quilis

Ciceró Paradoxes Ferran Valentí

Sèneca Tragèdies Antoni de Vilaragut (atribució antiga, però

molt dubtosa).

Josefus Antiguitats judaiques Pere Llopis

Quint Curci Història d'Alexandre Lluís de Fenollet

…………………………………………………………………………………………………………….

TRADUCTORS D'HUMANISTES ITALIANS

Petrarca Griseldis Bernat Metge

Petrarca Àfrica Antoni Canals

Boccaccio Corbaccio Narcís Franch

Boccaccio Decameron Anònim. Sant Cugat del Vallès, 1429.

Bernat Metge

Bernat Metge, a més d'un refinat i culte escriptor, va ser un personatge rellevant i molt influent en la cort dels reis catalans de la segona meitat del segle XIV: Pere III el Cerimoniós i la seva dona Elionor de Sicília, el rei Joan I l'Aimador de la Gentilesa i, finalment, Martí I l'Humà. Durant el regnat del primer rei Trastàmar, Ferran I, Bernat Metge ja no es trobava vinculat a la cort.

Va néixer a Barcelona entre els anys 1340 i 1346, probablement al carrer dels Especiers -avui anomenat baixada de la Llibreteria- i va morir l'any 1413 també a Barcelona, a la seva casa del carrer de Cucurulla. Guillem Metge, el seu pare, era apotecari i tenia una botiga de remeis al carrer dels Especiers, molt a prop del Palau Major Reial. El fill, Bernat, va conèixer el món de la medicina a través de l'activitat professional del seu pare, els serveis del qual sovint eren reclamats des des Palau. Tanmateix, la presència més influent del seu entorn familiar va ser la del seu padrastre, Ferrer Sayol, amb qui la seva mare es va casar l'any 1364 després d'enviudar. Ferrer Sayol era funcionari de la Cancelleria Reial, on exercia el càrrec de protonari de la reina Elionor, a mnés de ser un home de cultura i formació elevada, com demostra la seva traducció al català de De re rustica fde Pal·ladi (segle IV aC.). L'ascendent de Ferrer Sayol sobre el seu fillastre va ser molt important per a la seva formació cultural i la seva dedicació a les lletres i a les lleis. Encara més, va possibilitar l'entrada de Bernat Metge a la Cancelleria l'any 1371 com a ajudant de registre al servei de la reina Elionor. A partir d'aquest moment la carrera de Metge va ser meteòrica.

En morir la reina l'any 1375, Metge va ser posat al servei de l'infant Joan, duc de Girona, el futur Joan I. Aleshores, ja havia jurat el càrrec de notari i el seu bagatge professional com també els contactes amb altres càrrecs vinculats a la cort reial es trobaven ben consolidats. Les seves retribucions econòmiques com a escrivà del duc eren molt elevades, a més de les donacions extraordinàries de les quals es va beneficiar repetidament i que sovint eren difícils de justificar. Tot plegat va fer que aviat adquirís una situació de privilegi, que es va traduir en un notable benestar econòmic i per la qual va estar implicat, almenys dues vegades, en escàndols financers i polítics, i processos jurídics de gran repercussió pública.

La seva actitud moral a la cort no va ser precisament modèlica. El mateix Bernat Metge, amb aquest sarcasme que tenyeix subtilment la seva producció literària ho fa explícit:

“Siats de natura d'anguila / en quant farets. / […] / Jamés no porets ésser prom / si no sóts sord. / Si volets estament en cort, / siats frescal. / Si veets hom que faça mal, / no el ne reptets. / En tots los consells que darets / fets nas de cera. / E mostrarets amistat vera / a qui us fa nosa.”

Bernat Metge, Sermó

A la mort de Pere el Cerimoniós el 1387, Metge va ocupar el càrrec d'escrivà del nou rei Joan I. Dfurant tot el regnat es va difondre un clima desfavorable als oficials i servidors del rei, acusats de malversació econòmica. El primer escàndol i el primer procés van esclatar per la gestió abusiva que van dur a terme Metge i altres funcionaris amb motiu de la recaptació d'impostos extraordinaris destinats a finançar les elevades despeses del casament de Joan I amb la seva tercera esposa, la reina Violant de Bar. Aquesta vegada, tot i ser processats, no van anar a la presó, si bé Metge va creure convenient traduir la Història de Valter i Griselda (traducció de l'epístola Griseldis de Petrarca) com a exculpació de les acusacions per les quals va ser “per envejosos contra justícia maltractat”. No obstant això, la malfiança i l'antipatia envers els oficials de la Cancelleria s'arrossegaven des de feia molt temps i s'estaven transformant en una constant del regnat de Joan I.

El càrrec que Metge exercia a la cort el portà a realitzar una sèrie de desplaçaments i de contactes que resultaren fonamentals per al que anomenem la “influència humanista” en la corona catalanoaragonesa i, en concret, en l'obra de Bernat Metge. L'any 1395 viatja a Avinyó, cort pontifícia i ciutat on havia residit Petrarca al llarg de quaranta anys i on se sap que va veure per primera vegada la Laura del Canzionere, i on Metge va llegir-ne el Secretum. La seva estada a Avinyó es va perllongar durant cinc mesos. Admirar Petrarca -el petrarca de les obres en llatí, sens dubte- en l'època de Bernat Metge revela una actitud cultural humanística que al final de l'edat mitjana era un signe claríssim de modernitat i de mentalitat intel·lectual progressista. El mèrit afegit de Bernat Metge és que al final del segle XIV el coneixement de l'activitat i l'obra de Petrarca era pràcticament nul, per la qual cosa tant Metge com els seus companys de la Cancelleria se situaren a l'avantguarda cultural del moment.

El 1396 la indignació que despertaven els abusos dels funcionaris reials (en concret un total de 38 consellers reials) va concretar-se en una acusació per part dels consells de les grans ciutats del regne -Barcelona i València, i també Saragossa, Girona i Lleida-, a la qual afegiren aquesta vegada, a més de les repetides acusacions de malversació, una més greu de traïció, relacionada amb l'amenaça d'invasió de les terres catalanes per part de tropes mercenàries del sud de França. La preeminència de què gaudien els funcionaris a la cort determinà que el rei no investigués directament els acusats, sinó que, paradoxalment, els encomanés la tasca de verificar les acusacions i de castigar els consells de les ciutats per la seva iniciativa. No obstant això, Joan I s'adonà a l'últim de la traïció del seu consell reial i comprovà que les companyies estrangeres disposades a envair el país eren una realitat. Al cap de pocs dies, mentre estava caçant al bosc de Foixà, va morir sobtadament d'una caiguda del cavall sense haver pogut confessar-se i, segons la mentalitat de l'època, va condemnar la seva ànima a l'infern.

El successor va ser el seu fill Martí, anomenat l'Humà, que era a Sicília. En la seva absència, actuà com a regent la nova reina Maria de Luna, la qual va fer empresonar immediatament els consellers de Joan I i els revocà tots els privilegis. Les acusacions més greus del procés contra el consell reial de Joan I es referien a la implicació en la mort de Joan I i a l'actitud contrària a Martí l'Humà com a successor del difunt rei. Tot i que no consta en cap document que Bernat Metge fos arrestat, cal suposar, a partir de la seva pròpia confessió, que va ser empresonat entre el juliol de 1396 i el maig de 1397. A mesura que va anar passant el temps, es va anar tirant terra damunt l'afer i finalment el desembre de 1398 tots els implicats van ser absolts de les acusacions. El 1402, Metge ja actuava com a escrivà de la Cancelleria, i des del 1405 fins a la mort del rei Martí en fou el secretari.

Després de la mort del rei Martí l'Humà sense descendència, en el Compromís de Casp (1412) es va designar rei de la cort catalanoaragonesa el primer rei de la dinastia castellana dels Trastàmara, Ferran I. A partir d'aquest moment Bernat Metge fou apartat de la cort i ja no figura amb cap càrrec en els documents oficials de l'època. Va morir el 1413, tres anys després de Martí l'Humà que morí al 1410, quan tenia més de setanta anys en una molt bona situació econòmica.

OBRA

Vers:

Libre de Fortuna e Prudència (1381), inspirat en la Cosolatio philosophiaea de Bocci, és una obra en vers sobre el problema filosòfic de la providència divina, escrita encara segons els models medievals. És cronològicament, la primera obra coneguda de Bernat Metge. Consta de 1194 octosíl·labs apariats (noves rimades) i és escrita en primera persona amb la intenció d'identificar l'autor amb el protagonista. L'acció té lloc en una regió fantàstica, on Fortuna i Prudència mantenen un debat sobre l'existència d'un veritable ordre providencial en el món dels homes, amb la presència i intervenció del mateix escriptor. Els termes i l'actitud de Bernat Metge són, en aquesta obra, plenament medievals. I això per moltes raons: per les fonts, per la utilització de noves rimades, pel llengutage aprovençalat i pel procediment al·legòric.

El Sermó és una paròdia d'un sermó escolàstic medieval, en què capgira els valors ètics del cristinianisme. De data incerta, consta de 211 versos en codolada i és una paròdia dels sermons dels predicadors. Els consells que s'hi contenen cricaturen els de la moral cristiana i traeixen sovint una actitud satírica. D'aquest caràcter són les ironies sobre les dones i les poc escrupoloses recomanacions per surar en la vida, recomanacions que, pel que sabem, el nostre escriptor seguí fidelment. (Vg. Textos).

La Medecina apropiada a tot mal (1396-1397). Es tracta de l'única obra que Metge va escriure a la presó, després del procés de 1396. Està integrada per 125 versos octosíl·labs apariats. El poema consisteix en una recepta burlesca, com si es tractés d'un preparat farmacèutic, en la qual Metge s'inventa tota una col·lecció de mots i remeis fent paròdia de la terminologia farmacològica de l'època, que, d'altra banda, ell coneixia prou bé, ja que el seu pare havia estat apotecari. Aquest llevatori burlesc està redactat en un català no aprovençalat. Amb l'obra, doncs, satiritza els tractats de curació del mal d'amor que, en forma rimada, tingueren molta acceptació a l'Edat Mitjana. L'obra té forma epistolar i va adreçada a Bernat Margarit, conseller de Joan I, amic del nostre escriptor i processat també el mateix any i pels mateixos motius.

Prosa:

Com se comportà Ovidi essent enamorat. Fou escrit probablement en la joventut de l'escxriptor. Es tracta d'una traducció en prosa del llibre segon d'un poema llatí en hexàmetres, el De Vetula, obra de Richard de Fournival (escriptor francès del segle XIII-XIV). Forunival la redactà com si fos una narració autobiogràfica del poeta llatí Ovidi, per això s'atribuïa falsament a ell, a Ovidi. Quan Metge va fer la traducció es pensava, com els seus contemporanis, que traduïa una obra d'Ovidi. El tan característic hipèrbaton d'origen llatí comença a aparèixer en la sintaxi de Bernat Metge.

Història de Valter e Griselda. L'obra té, per diverses raons, una importància excepcional. Fou redactat durant el primer procés de l'escriptor (1388) i és una traducció d'una de les epístoles llatines de Petrarca que, al seu torn, és una versió de la darrera novel·la del Decameron, realitzada per l'amistat del poeta florentí amb Boccaccio. Bernat Metge adreça l'obra a Isabel de Guimerà, filla d'un tresorer reial de la Cancelleria que va estar implicat juntament amb Metge en el procés de l'any 1388 i dama important de la cort de la reina Elionor, amb la intenció de defensar-se de les acusacions que li imputaven i que el pogués ajudar en la resolució favorable d'aquell procés. La narració descriu com un marquès sotmet a dures proves de fidelitat la seva dona, d'extracció humil, fins que en resta convençut. Cal interpretar la intenció d'aquesta traducció amb la voluntat de Metge de presentar-se com a model de paciència i com a víctima innocent. És curiós que l'humanisme s'iniciÏ a les terres catalanes amb aquesta novel·leta, l'assumpte i el fons de la qual pertanyen encara a l'òrbita del món medieval. Allò important és que catorze anys després de la mort de Petrarca (1374), un escriptor d'un altre país ja se'n fa ressò. En efecte, aquesta traducció pulcra i precisa, constitueix cronològicament el primer rastre de petrarquisme a la Península Ibèrica. Metge imita amb gran perfecció les cadències de la prosa llatina; en aquest punt, i en els elogis entusiàstics de Petrarca rau la importància del Valter e Griselda.

Ara bé, quan el nostre escriptor parla de Petrarca com a “solemne poeta”, no es refereix pas al líric en llegua italiana del Canzoniere i dels Trionfi, conegut molt tardanament en el món cultural català, sinó al Petrarca poeta i prosista en llatí (el dels hexàmetres llatins de l'Àfrica, per exemple). La prosa del Valter e Griselda és comparable a la prosa en què, contemporàniament, eren redactats els documents de la Cancelleria reial, on, precisament en aquell decenni, com sabem, es produí una renovació estilística. Abunden els llatinismes (“cupiditat”, “puerícia” …) i la sintaxi és especialment recargolada, a base d'incisos i de subordinades, en l'endreça a Isabel de Guimerà.

L'Apologia. Inspirada en el Secretum de Petrarca, ens ha pervingut incompleta. En la forma actual consta d'un fragment d'un diàleg que manté l'escriptor amb un amic seu, anomenat Ramon (“Lo seu cognom vull celar, per causa”, afirma Bernat Metge), sobre la pesta que delmà Barcelona l'any 1395 (que obligà la cort reial a traslladar-se a Mallorca). Es creu que va començar a escriure-la després de tornar d'un viatge a Avinyó i representa una novetat en la literatura catalana, ja que cal entendre aquesta obra com la primera mostra, en una llengua neollatina, del diàleg filosòfic a l'estil de Plató i Ciceró. L'autor hi manifesta la seva actitud humanística en elogiar els llibres dels autors antics. L'acusació de què van ser objecte els consellers de Joan I per la mort del rei va fer que Bernat Metge deixés inacabada aquesta obra, que es pot considerar un esbós de la seva obra mestra, Lo somni.

LO SOMNI

Lo Somni és l'última obra de Bernat Metge, escrita el 1399, quan ja era fora de la presó. Obra complexa, la més important d'aquest autor i una de les més notables de tota la literatura catalana. Després de l'obra de Ramon Llull, marca una nova fita en la prosa catalana, i inagura definitivament el català literari modern.

L'obra presenta la discussió de tres temes: la immortalitat de l'ànima humana individual; el sentit del més enllà amb el premi o el càstig corresponents de les accions humanes; la bondat o maldat de la dona, objecte del plaer de l'home en aquest món. Aquest tres temes, que són implícits als altres llibres, a Lo Somni tenen la màxima expressió literària.

Consta de quatre llibres estructurats en forma de diàleg entre l'autor, quan encara és a la presó, i tres personatges que se li apareixen mentre dorm, que són el difunt rei Joan I, mort recentment, i dues figures de la mitologia grega que l'acompanyen, Orfeu i Tirèsies, l'endeví, i que representen dues de les tres passions o pecats del monarca: la música i l'astrologia. El tercer pecat d'aquest rei, la caça, és representat per innombrables cans, astors i falcons que acompanyen els tres apareguts.

LLIBRE I ! Metge és a la presó injustament perseguit. Rep, mentre dorm, en somnis, la visita del rei Joan I, mort feia poc, i s'inicia un diàleg sobre la immortalitat de l'ànima, en el qual abunden les mostres d'escepticisme per part de Bernat Metge (“ço que veig crec, e del pus no cur” = crec allò que veig, i no em preocupo de la resta).

LLIBRE II ! És un comentari viu de l'actualitat. Metge pregunta al rei les causes de la seva mort i sobretot el destí sobrenatural de la seva ànima. El rei respon que és al Purgatori a causa dels seus pecats venials (li agradaven massa la cacera, la música i l'astrologia), però que el seu destí és el Paradís. El rei ordena a Metge que difongui per escrit tot el que li està explicant. Finalment diu que les persones que l'acompanyen són dos personatges mitològics: Orfeu i Tirèsies. El monarca aprofita per dir que si s'ha aparegut a Bernat Metge ha estat amb la intenció de salvar l'ànima incrèdula de l'escriptor de la condemnació eterna (motiu del primer diàleg).

LLIBRE III ! Orfeu explica la seva vida i fa una descripció detallada de l'infern seguint Virgili.

A continuació, Tirèsies maleeix les dones i l'amor, en uns passatges que són una traducció, a voltes literal, de diversos fragments del Corbaccio de Boccaccio. També critica a Metge per què estima una dama. Fa una extensa exposició misògina dels defectes femenins.

LLIBRE IV ! En aquest quart i darrer llibre, Bernat Metge fa un llarg elogi de les dones, des de les de l'Antiguitat fina a algunes reines catalanes (sis en total, i entre elles Violant de Bar i Maria de Luna, muller, aquesta darrera, de l'aleshores rei Martí l'Humà. També farà una lloa de la Verge Maria com a mare de JC.). A continuació, el mateix autor profereix una aguda i pintoresca invectiva contra els homes, rèplica, punt per punt, del blasme de Tirèsias del llibre anterior.

L'obra acaba en despertar-se Bernat Metge trist, desconsolat i afeblit físicament i, per tant, amb el final del somni.

El pretext de Lo Somni és aconseguir el perdó, favor, rehabilitació i protecció del nou monarca Martí L'Humà, amant de les lletres i les arts, igualment que el seu pare i el seu germà i defensar-se de les acusacions que li havien estat fetes, presentant-se com a injustament perseguit pels envejosos, perquè la seva innocència ja havia estat demostrada. Bernat Metge pretenia afalagar la vanitat del rei i la de la família reial situant al rei difunt al purgatori, és a dir, a punt d'entrar al paradís, i això per causa d'uns pecats que, de fet, ningú no considera com a tals, sinó noble esport (la caça), gust refinat i exquisit (la música) i interès científic (l'astrologia). Igualment, l'elogi de les sis reines de la família té el mateix pròposit (pensem que Maria de Luna va ser qui el va fer empresonar). A més a més l'autor, en ésser visitat per l'ànima del rei difunt, es presenta com a innocent de qualsevol acusació de traïció a la nació i a la família reial. Finalment, la mostra d'erudició i l'elevat exercici literari de Lo Somni havien de seduir necessàriament el rei Martí, anomenat precisament l'Humà en el sentit d'humanista, i calia suposar que volgués recuperar per al seu servei un professional de les lletres de tal categoria com era Bernat Metge.

Lo Somni és un intel·ligent i habil compendi d'una gran quantitat d'obres clàssiques sàviament utilitzades com a fonts. Entre elles, cal destacar: Visió en somni de Ciceró; Valeri Màxim; les Metamorfosis d'Ovidi; l'Eneida de Virgili; alguns notables escriptors medievals en llatí, Cassiodor, Gregori Magne Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Duns Escot, Boeci (amb la seva Consolatio philosophiae); els pares de l'Església, sant Jeroni, sant Agustí,…; la Divina Comèdia de Dant; el Secretum de Petrarca i el Corbatxo de Boccaccio.

El llibre més original és el segon, i el menys original el primer, que és, en canvi, el més humanístic (pel seu caràcter de debat filosòfic). Quant a l'estil, allò més característic són les construccions i els recursos sintàctics propis del llatí, paral·lels a la gran profusió de llatinismes, especialment nombrosos al primer llibre, on els conceptes filosòfics procedents de la llengua sàvia no podien defugir-se. Així, són freqüents els ablatius absoluts (“puis, tolt lo cap del dit del rei, mès-lo en un odre plen de sang dels seus …”; “emperò, un poc aprés, presa per ell esperança de deslliurament, hi ajustà”.), l'absència d'article (“De purgatori e paradís no et sabria dir noves”; “l'ànima e lo cors pot destruir en infern”), la col·locació del verb al final del període sintàctic (“que per virtut d'aquella contrària mutació se seguesca”; “l'ànima ésser creada per Déu, algú per raó hagi no ho ignora”), i els participis substantivats (“però los volents usar de raó així ho creurien”).

De la gran massa de llatinismes, tan característics de Lo Somni (“absència”, “eloqüència” i molts d'altres), una bona part no ha estat incorporada al català sinò modernament, la qual cosa palesa, també en aquest punt, la importància i l'abast de la innovació que representa l'obra de Bernat Metge.

La prosa d'aquest llibre, molt mesurada, precisa i sintàcticament impecable, ha esdevingut un model clàssic i l'obra és considera la primera manifestació renaixentista de la península Ibèrica i una de les primeres d'Europa.

Quadre resum de l'estil de Bernat Metge

• Participis de present

• Oracions d'infinitiu

• Ablatius absoluts

• Frases amb el verb al final

TEXTOS

“Seguesca el temps qui viure vol; “El qui vulgui viure que segueixi el temps;

si no, poria's trobar sol si no, es podria trobar sol

e menys d'argent.” i sense diners.”

Per ço que hage bon fondament Perquè tingui un bon fonament

nostre sermó, el nostre sermó

digats amb gran devoció: digueu amb gran devoció:

Ave Maria; Ave Maria;

consell-vos que de tot lo dia us aconsello que en tot el dia

no en digats pus. no digueu res més

Lo tema que us he dit dessús El tema que us he indicat més amunt

és prou notori, és molt notori

e lloat per lo consistori i el lloen el consistori

dels grans doctors dels grans autors

e dels solemnes glosadors i solemnes glossadors

de l'Escriptura. De l'escriptura.

Doncs, fets ab sobirana cura Poseu bona cura, doncs,

ço que ausirets a fer això que sentireu.

Jamés almoina no darets, No doneu mai almoina,

que això us perdríets; perquè són diners llençats, perduts;

no us confessets, si dir devíets i no us confesseu, si en fer-ho

les veritats; heu de dir la veritat

en dejú missa no ojats, no assistiu a missa sense haver menjat,

ne begats poc. i sense haver begut.

Si volets hui haver gran lloc, Si voleu avui aconseguir un bon lloc,

llagotejats, aduleu,

e privadea no vullats i no vulgueu secrets ni trobades

de dona casta: d'una dona que sigui casta:

molt hom se'n vana qui no en tasta ja que tothom es vanaglòria de no tastar

d'aital vianda. d'aquesta vianda.

Haver no porets valor granda No tindreu massa riqueses

si no robats. si no les robeu.

Consciència no hajats, Si voleu viure,

si volets viure. No tingueu consciència.

Treball llunyarets e desfici Allunyeu treballs e inquietuds

del vostre cos. del vostre cos.

Si el cor havets plen de falsia, Si teniu el cor ple de falsedat

serets del temps. sereu d'aquest temps.

Ne us estigats per res del món No us estigueu per res del món

d'anar de nits. d'anar de nits.

Siats de natura d'anguila Sigueu de natura d'anguila

en quan farets. en tot allò que feu

Jamés no dejunarets No dejuneu mai

sinó en durment. si no és quan dormiu.

Si volets ésser bon marit, Si voleu ser un bon marit

siats modorro sigueu taciturn.

Si volets ésser malgraït Si voleu ser mal recompensat

deits veritats. digueu veritats.

Si volets aconseguir tost Si aviat voleu aconseguir

amor de dones, amor femení,

totes, les àvols e les bones, tant a les dolentes com a les bones,

difamarets; difamareu;

e faran ço que vós volrets i així faran tot el que voldreu

alegrament. alegrement.

Jamés no tengues per amic No tingueu mai per amic

home que us am, a un home que us estimi,

e, si el veiets morir de fam, i, si el veieu morir de fam,

no li aidets. no l'ajudeu en cap cas.

Injúries farets e torts Cometeu generalment

generalment, injúries i injustícies

e puix haurets gran estament i després tindreu gran estat

e bona fama, i bona fama,

e serets quiti de la flama i us deslliurareu de la flama

que en infern crema. que crema a l'infern.

La confessió general La confessió general

ja la sabets: ja la sabeu:

“Del bé que en lo món fet haurets “Del bé que hàgiu fet al món

vos penedits.” penediu-vos-en.”

Sermó, Bernat Metge

En el Llibre III de Lo Somni, Bernat Metge posa en boca del personatge de Tirèsies un discurs misogin extens i punyent.

“Elles, coneixent llurs defalliments, volen que hom pens que elles hagen moltes coses que natura no els ha donat. E per haver especialment la carn lluent e clara, no curants que n'envelleixen abans de temps e en perden les dents e puden fortment, sinó que les aigües, perfums, algàlia, ambre e coses aromàtiques que porten supleixen llur pudor, pinten-se ab innumerables ungüents e colors. E per tal que mills ne puixen venir a la fi que desigen, aprenen d'estil·lar, de fer untaments, de conèixer herbes e saber llur virtut, e propietat de les figues seques, del vermell de l'ou, del pa fresc de pura farina pastat, de les faves seques e de la llur aigua, de la sang e sagí de diverses animals e de la llet de la somera. Llurs cambres e altres llocs secrets trobaràs plens de fornells, d'alambrics, d'ampolles, de capses e d'altres vaixells peregrins, plens de les confeccions que ab gran estudi hauran aparellades a llur pintar, ab ajuda de molts. […] E desitjants que llurs cabells negres sien semblants a fil d'aur, moltes vegades ab sofre, sovent ab aigües, sabons e lleixius de diverses cendres, e especialment de mares de vin grec e de ginesta, e a vegades ab sagí de serp e de guatlla e ab los raigs del sol, converteixen aquells en la color que desigen. Puis fan-los caure a vegades per lo mig de l'esquena, e sovint redortats en lo cap, segons que els és vijares que mills los estiga. E han gran e cordial privadesa algunes fembretes que els fan escorxaments, e els pelen les celles e lo front, e los raen ab vidre subtil les galtes e lo coll,llevants-ne certs pèls qui a llur plaer hi estan mal, e los fan diverses maneres de pelador. […] Sàpies, breument, que untades hi van e pus untades se'n tornen. Puis, si per a mala ventura les beses,jamai ocell nofou pus envescat per indústria de caçador que tu seràs entre llurs llambrots […] molts perfums e aigües, calç viva, orpiment, olis, sabons, estopa, banya de cabró, caparrós, sang de voltor, tela de cabrit calda, draps de cànem passat per cera blanca fusa, e altres innumerables materials qui et provocarien a vòmit si els oïes.”

B. Metge, Lo Somni, Llibre III

En el llibre IV de Lo Somni, el personatge encarnat pel mateix Metge replica el parlament misogin de Tirèsies.

“De pintar les has diffamades, e de trobar guisas novellas e pomposes, e de la gran cura e diligència que han en lur ligar. Posat que axí sia com tu dius, de aquest peccat ab ayga beneyta ne deuen ésser absoltas, majorment que·ls hòmens hagen la culpa, que, attesa lur condició, fan piyor que ellas. ¿Qui·d poria dir que ells, en haver lurs cabells semblants a fils d'aur, crespats e rulls, no usen de totas aquellas cosas que dessús has dit que fan les donas; e que per arear-se bé, a lur juí, dels cabells blanchs, qui són testimonis de vellesa, no·ls fassen tornar negras com a carbó, per tal que les dones creseguen ells ésser jóvens? Cert, de assò les passen: dignas són de gonyar joya. Novell me seria si oyia que jamay dona, en sa vellesa, hagués trebayllat en alterar la color dels seus cabells. E los hòmens, qui se'n devien mils que ellas abstenir, usen-ne sens tota vergonya públicament. No és menor cosa que·l pintar de las donas lo raura que·ls hòmens fan fer de lur barba fort sovén, e la manera que tenen de fer-la raura pèl amunt, per tal que la cara romanga pus lisa; e lo pelar que fan del loch hont lurs celles s'ajusten; e la algàlia, ambra, perfums e aygas bé flayrants que usen.”

20 de 22